divendres, 27 de gener de 2017

Taller de memòria (segona part)






"Més consells per treballar la memòria"



A càrrec de Clara Esquena i Freixas, psicòloga

Divendres 3 de febrer, a les 19h


C/ Sant Martí, 18




Sala polivalent. Entrada lliure. Adreçat a totes les edats.

Farem servir paper i llapis. Si no s'ha vingut a la primera sessió, es pot assistir perfectament a la segona.




Resum: En la segona part d'aquest taller, seguirem explicant conceptes bàsics per entendre el funcionament de la memòria però sobretot donarem consells pràctics per a mantenir o millorar el nostre rendiment cognitiu. Parlarem d'estratègies concretes, que podem desplegar quotidianament en diferents contextos però també del paper que hi juguen l'estil de vida i l'entorn on hem crescut. També introduïrem nous continguts, que ens ajudaran a comprendre fenòmens com l'amnèsia o la repetició invasiva d'alguns records. Prepareu-vos per un nou viatge, a través del sorprenent laberint de la memòria!







dilluns, 23 de gener de 2017

Humor macabre, una reflexió



Imatge extreta de Youtube


És probable que qualsevol persona que hagi compartit moments distesos amb el personal d'infermeria o de medicina d'algun hospital, s'hagi sorprès de la propensió que tenen a les bromes macabres sobre la patologia, la decadència i la mort que presencien en la seva pràctica quotidiana. Haig de confessar que la primera vegada que vaig ser-ne testimoni me'n feia creus d'aquells comentaris; desitjava amb totes les meves forces no haver-me de trobar en la situació de dependre de professionals tan desaprensius com aquells, que es mofaven obertament de la cara de pomes agres que feia un difunt o de la poca mà esquerra amb la qual un company havia comunicat un mal pronòstic a un pobre pacient, que tenia un futur ben fosc per davant. 

Mai no he aconseguit sentir-me còmoda amb aquesta mena d'acudits perquè sempre tinc el temor que puguin derivar en una mena de sarcasme crònic, que dificulti l'empatia amb l'altre, però avui puc comprendre perfectament que els serveixin de vàlvula d'escapament per a sobreviure en un entorn on el sofriment humà es respira a gairebé cada racó. Si em trobés en la mateixa dinàmica a la feina, segurament m'hi acabaria acostumant i potser al final també em sumaria a la festa, qui ho sap. No es pot negar que, contemplats amb certa distància, fins i tot els moments més amargs poden presentar una vessant còmica. Les pròpies persones malaltes de vegades fan bromes sobre les seves penoses circumstàncies i provoquen que es dibuixi un somrire a la cara dels éssers estimats que tenen a la vora.

D'ençà de Freud fins a la recerca actual, l'humor negre -en anglès, gallows humor- ha estat objecte d'estudi acadèmic. També s'ha representat en obres de teatre, pel·lícules i revistes satíriques. Una altra cosa és l'humor cruel i opressiu, com aquell que practiquen els soldats a les guerres o el que en ocasions suporten les víctimes de bullying o mobbing, en els entorns escolar i laboral, respectivament. Certament, de vegades no és fàcil de destriar si estem o no davant d'una sortida de mal gust. La reacció del destinatari tot sovint ens en dóna pistes: si s'experimenta humiliació, potser fóra bo de demanar-li disculpes o bé reparar l'ofensa d'alguna altra manera.

Aquestes reflexions m'han vingut al cap arran de la pena de presó que li ha caigut al damunt al cantant de Def con Dos, César Strawberry, a causa de les seves piulades sobre l'assassinat de Carrero Blanco, un atemptat que, dit sigui de passada, ha estat objecte de bromes recurrents en aquest país, en el decurs de les darreres dècades. La néta del traspassat president del Govern franquista ha expressat públicament el seu rebuig davant de les iniciatives penals, que ha qualificat directament de disbarat. Quelcom semblant va succeir amb el cas de Gillermo Zapata, que també va suscitar la reacció d'Irene Villa i del pare de Marta del Castillo, els quals van treure ferro als comentaris macabres del regidor madrileny a Twitter. Es dóna la paradoxa que les persones directament al·ludides no perceben la vexació, mentre que per la via judicial es persegueixen els tuitaires. Això, més que gràcia, em fa una mica de por...





diumenge, 15 de gener de 2017

El triangle de la violència





A la magnífica quarta temporada de l'aclamada sèrie The Wire (2002-2008), l'espectador segueix els passos de Dukie, Randy, Michael i Namond, quatre adolescents que han crescut en l'entorn de la guerra contra la droga, en un suburbi de la ciutat de Baltimore. Imatge: HBO.


Quan m'assabento a través dels diaris dels estremidors episodis de bullying que costen la vida a tants adolescents -aquesta darrera setmana hem conegut alguns detalls del cas de la nena de 13 anys que es va suïcidar a Múrcia-, m'adono que generalment se sol parar atenció a la punta de l'iceberg. És a dir, que els mitjans de comunicació acostumen a posar el focus damunt de l'hostilitat directa exercida damunt dels infants i adolescents als centres educatius, per part del seu grup d'iguals. Els actors que apareixen habitualment en escena són els agressors, els testimonis passius, les víctimes, la família d'aquestes i els responsables de l'escola, implicats en l'ajuda o bé en l'abandó del menor assetjat -encara que la majoria de vegades no se n'esmentin els noms-. A l'hora d'abordar les solucions, s'apunta igualment cap a la superfície: a la creació de telèfons específics per atendre els afectats o bé a l'elaboració de guies d'intervenció per al professorat. D'aquesta manera, se silencia o bé es minimitza la importància dels condicionants culturals i estructurals que hi intervenen. Penso que models com el triangle de la violència del sociòleg noruec Johan Galtung són necessaris per entendre l'alarmant fenomen en tota la seva complexitat i sortir, així, dels tòpics habituals que ens confonen. 


Imatge extreta de Wikipedia 


A banda dels estudis acadèmics, de vegades és recomanable recórrer a la ficció per a copsar les motivacions que empenyen els estudiants vers les dinàmiques de crueltat. En la meravellosa sèrie The Wire -en aquest cas, els elogis estan més que justificats- la violència que pateixen els alumnes a l'institut per part dels companys s'entén en clau de constant interrelació entre diferents escenaris: policial, polític, judicial, laboral, familiar, mediàtic, de carrer, d'assistència social, etcètera. La brutal realitat escolar està influïda, en ocasions, per decisions que es prenen ben lluny de les aules i permet que l'audiència comprengui de les profunditats de les quals emergeix el comportament agressiu i li confereixi una dimensió més humana. És terrible veure com s'apaga la llum de persones que, si no hagués estat per les circumstàncies que les tenallaven, haurien pogut tenir un prometedor futur per davant. "En Michael ja no és en Michael", diu un dels seus amics quan el veu ofuscat, a causa del clan mafiós que l'ha engolit. No sé si em falla la memòria però no recordo que en cap moment s'esmenti la paraula bullying, que de totes totes es queda curta per a descriure el clima bèl·lic en el qual han crescut els estudiants. Al meu entendre, el drama que es mostra a The Wire transcendeix les urbs dels Estats Units i ens apropa a la cara més fosca de la interminable i absurda guerra contra els estupefaents, present en nombrosos països arreu del món i amb més vessants que les representades magistralment per David Simon. No cal dir que n'hi ha d'altres, de guerres, que es lliuren de manera paral·lela. Només per esmentar-ne una: la de rics contra pobres, que pretén deixar les classes populars en la misèria. No existeixen receptes màgiques per a combatre aquest horror però sortir del microcosmos exposat constantment a la premsa afavoreix que demanem responsabilitats més enllà d'allò visible perquè la resolució pacífica dels conflictes no es construeix precisament amb l'aplicació de mesures antisocials. Darrere del suïcidi de cada adolescent, hi podria haver moltes mans que l'haguessin empès cap a l'abisme.





dilluns, 9 de gener de 2017

Les trampes del pensament positiu







"Pensament positiu:
és necessari per afrontar l'adversitat?"



A càrrec de Clara Esquena i Freixas, psicòloga



Dimecres 11 de gener a les 19.00h

Biblioteca Camp de l'Arpa-Caterina Albert

C/ Indústria, 295
Entrada lliure





Resum


El pensament positiu és un llop amb pell de xai. En un primer moment sembla beneficiós però, a la llarga, com un bumerang, se'ns pot girar en contra. Per tal de no ensorrar-se en una depressió, segons les teràpies actuals, és necessari aprendre a acceptar les emocions desagradables, més que no pas enredar-se en perseguir una falsa positivitat. No obstant això, els gurus de l’autoajuda ens repeteixen que cal fomentar-la per tenir èxit en tots els àmbits de la vida. No és estrany que veiem reproduïda aquesta ideologia en anuncis de televisió, entrevistes a celebritats, xarxes socials o fins i tot en aplicacions de mòbil.  Quins interessos s'amaguen darrere d’aquesta moda? Plegats descobrirem alternatives per afrontar sense imposicions les adversitats quotidianes.





dimarts, 3 de gener de 2017

Estafades per l'home ideal



Determinats desenganys es narren de forma reiterada, en els consultoris dels psicòlegs, en boca de clientes heterosexuals que no tenen lligams entre si, malgrat que una de sola també pot sofrir-los repetidament en el decurs de la vida. Allò que se’n diu col·loquialment ensopegar dos cops -o més- amb la mateixa pedra. El drama amorós d’avui l’he sentit en tantes ocasions que no les sabria comptar. Per exposar-ho gràficament i perquè ens entenguem, el desencís que porta les dones a cercar teràpia es podria resumir en el moment en el qual, en fer-li un petó, contràriament a allò que succeeix en els contes de fades moderns, el príncep seductor es converteix en un gripau llefiscós. I resulta que l’animaló ni tan sols és carismàtic ni aventurer, com aquell que acompanya la Tiana. Tampoc ajuda l’heroïna a superar els obstacles que troba pel camí. Més aviat és una mala bèstia que escup verí per la boca i sempre està preparada per ferir-la. Un cop desfet l’encanteri, res de bo no se’n pot esperar.

Val a dir que en les versions més antigues del conte, com ara la que recullen els germans Grimm, el malefici no desapareix quan la princesa besa la granota sinó que la noia, presa per la ràbia provocada per les seves demandes insistents -entre les quals s’inclou la de dormir al mateix llit-, primer l’engrapa i després l’estampa contra la paret de la cambra. És llavors, a causa d’aquesta commoció, que apareix el famós príncep. Encara hi ha més variants, que inclouen tallar-li el cap a l’animal o bé cremar-li la pell. De fet, és un misteri saber quina va ser la primera vegada que va sortir en el guió la romàntica escena del petó, que ha esdevingut, això és innegable, tota una icona de la cultura popular.

En línies generals, per a les dones reals desencantades, l’argument és sempre el mateix però també presenta variants. Existeixen tantes versions com persones desencisades. Segons com es miri, aquestes trames resulten igualment inversemblants perquè la realitat pot arribar a ser ben enrevessada. Ja coneixem la dita. Com és sabut, hi ha víctimes que són hàbilment enganyades per l’amant desaprensiu de torn, sense que ho hagin pogut pressentir ni en el pitjor dels malsons mentre que n’hi ha d’altres que s’embosquen en tenebrosos laberints emocionals, quan ja tenien prou pistes per intuir-ne les perverses intencions. La garrotada pot agafar-les desprevingudes o potser l’han anada a buscar, de forma més o menys voluntària. Penso que en la teràpia s’ha de posar molt d’èmfasi en el fet de parar atenció a aquells gestos o comentaris que deixen entreveure el monstre ocult darrere de la disfressa del noble perquè poden passar mesos però també anys, molts anys, abans la bena no caigui dels ulls.

Ella arriba afligida al consultori però també pot presentar-se d’allò més animada, un bon dia, perquè ha conegut un altre home extraordinari de qui, li sembla, es podria enamorar. Aquí és quan jo començo a tremolar perquè els relats que eleven als altars els comuns mortals sempre m’han fet una mica de basarda. Avui en dia la coneixença sol fer-se a través del gran aparador d’Internet, tot i que no necessàriament ha de ser aquest el cas. Els homes es presenten allí com a prínceps contemporanis: tenen un elevat estatus social, una carrera prometedora, un físic envejable, un cotxe d’alta gamma, un currículum acadèmic espectacular, un coneixement exhaustiu de les arts amatòries i/o una llista inacabable de virtuts humanitàries. Potser caldria parlar de fascinació o d’enlluernament, més que no pas d’enamorament, per un candidat que posseeix l’habilitat de saber-se vendre, la qual cosa inclou una dedicació considerable -si més no, al principi- a l’adulació de la presa.

Els antics contes populars de princeses i gripaus han estat interpretats de nombroses maneres, les quals es podrien discutir a bastament, però és segur que, amb menor o major èmfasi, aquelles narracions exposaven algunes de les problemàtiques presents en el camí de l’aparellament. En l’actualitat, al meu entendre, en l'esmentat procés s’han perdut bona part de la paciència i la saviesa necessàries -o potser caldria parlar senzillament de sentit comú- per a saber identificar allò esencial en un vincle durador, basat en la lleieltat, el suport mutu i el respecte, més necessaris que mai per afrontar temps difícils. Penso que una part d’aquest conflicte està lligat a un narcisisme generalitzat que ens encega. Es perd una quantitat incommensurable d’energia per entrar i sortir de les espirals destructives, que de vegades s’encadenen una darrere de l’altra. Mentre les dones estem ocupades en donar voltes als autèntics sentiments del príncep, no ens dediquem a d’altres esferes importants, com la que ocupen els amics i familiars que ens estimen de debò o bé les nostres inquietuds creatives. Atrapades en aquest perillós parany, qui ho sap, potser també perdem l’oportunitat de conèixer una persona sincera que ens podria fer costat, amorosament, en el complicat camí de la vida.