dimarts, 27 de desembre de 2016

Gaudim de l'experiència (sense el mòbil)



El reiterat lament sobre el mal ús de les noves tecnologies es va materialitzant progressivament en diverses propostes que ofereixen esperança de cara al futur. Il·lustració extreta de Instituto de Medios Sociales.



Durant aquestes Festes, una cita ineludible per a moltes famílies consisteix en reunir-se a les escoles per a contemplar embadalits com la mainada recita versos, canta nadales o desplega coreografies amb el ritme de moda de fons. En una d’aquestes representacions, una servidora, com cada any, es va endur el mòbil per a gravar-ne els instants més emotius però aquest cop em van haver d'avisar perquè, aquell dia, estava prohibit enregistrar i també tirar fotografies als nens i nenes. De fet, hi havia diversos cartells enganxats a la paret de la sala d’actes que anunciaven  la nova mesura però jo ni me n’havia adonat. Vaig desar de seguida l’aparell a la bossa, sense protestar, malgrat que estava una mica contrariada perquè m’havien frustrat la il·lusió d’immortalitzar aquells “moments màgics”. Segurament havien sorgit problemes amb la difusió de les imatges a través de les xarxes socials, vaig pensar, i per això havien optat per la via dràstica. Però si jo mai no n’havia compartida cap! Quina injustícia!
De mica en mica, em vaig deixar endur per l’espectacle i, encabat, vaig reconèixer que feia anys que no en gaudia tant. És que potser havia millorat considerablement la interpretació dels alumnes? Òbviament, aquest no n’era el motiu. En comptes de tenir l’atenció dividida entre diferents estímuls, com a espectadora, enguany havia estat capaç de centrar-me en l’escenari i per això l’experiència havia recuperat una intensitat oblidada. Aquesta senzilla anècdota em va fer recordar certes discussions que he mantingut en xerrades sobre noves tecnologies. De vegades, tendim a creure que la hiperconnexió és un destí inexorable, al qual no podem oposar-nos. Tots som cyborgs en potència i és impossible fer marxa enrere, a aquestes alçades del partit. És propi de persones obtuses el fet de nedar sempre a contracorrent, sostenen alguns.
Cal reconèixer, però, que hem acumulat prou experiència, en el decurs de les darreres dècades, per a percebre el costat fosc d’Internet i, allò que resulta més  encoratjador és que no ens hem limitat a estancar-nos en la queixa sinó que ja s’han començat a prendre mesures concretes al respecte. A través dels mitjans, hem sabut que han sorgit estils de vida “desconnectats” entre la ciutadania que ens ofereixen motius fonamentats per a pensar en un futur millor. Ha emergit una necessària reflexió filosòfica, que posa damunt la taula l’erosió de les relacions humanes a causa de la immersió en les pantalles; de la nostra capacitat de pensar en profunditat o fins i tot del gaudi d’un son reparador durant la nit. Penso que, de manera molt encertada, nombrosos centres educatius arreu del món han abandonat l’obsessió pels gadgets informàtics i n’han limitat l’ús entre els estudiants. Aquest no és un camí fàcil perquè ens hem acostumat a viure amb un soroll de fons permanent però, si més no, podem afirmar que la resistència agafa cos a mesura que avancen els nostres coneixements sobre els esmentats efectes adversos. No és pas una mala notícia de cara al 2017: espero que gaudiu d'una bona -i “despantallitzada”- entrada d’any.





dilluns, 19 de desembre de 2016

La veu incòmoda de “Les Kellys”



Imatge d’algunes membres de Les Kellys de Mallorca, que també se sumen a la lluita contra la violència masclista. Foto extreta de La Directa.



Probablement trobaríem pocs sectors tan invisibilitzats o caricaturitzats com el de les treballadores de la neteja. A través dels mitjans de comunicació -en sèries de ficció o a les notícies- se les sol representar a través de l’estereotip de la choni analfabeta o bé el de la gemegaire que es fa la víctima però que, en realitat, té poques ganes de pencar. El col·lectiu de Las Kellys -las que limpian- trenca amb els tòpics habituals i potser per això resulta tan incòmoda la seva veu. Elles no sofreixen en silenci ni tampoc munten cap numeret histriònic -al més pur estil d’Aída- sinó que denuncien amb coratge i contundència l’esclavatge del mercat laboral. I ho fan a múltiples nivells, d’una manera ben poc habitual, malgrat trobar-se en una posició d’extrema precarietat -un percentatge gens menyspreable és d’origen immigrat i no disposa de cap recurs econòmic alternatiu-. El rol visible d’activista ha substituït inesperadament al de fracassada social i això no és fàcil d’empassar.

Si seguim de prop les accions de protesta de les Kellys ens adonem que el món de les cambreres d’hotel és un compendi dels mals que ens assoten: externalitzacions, temporalitat, salaris miserables, jornades draconianes i un llarg etcètera de retrocessos derivats de la mal anomenada crisi econòmica. Trobo imprescindible fer-ne esment en aquest blog perquè les malalties, els problemes psicològics i la sobremedicació que arrosseguen -antiinflamatoris, tranquil·litzants, hipnòtics, antidepressius- es comprenen perfectament en el marc de l’explotació que han decidit denunciar sense embuts, malgrat que la por a les represàlies persisteixi.

De primer, és fàcil entendre que els polítics de dretes i els grans empresaris del ram se sentin amenaçats per les vindicacions de les Kellys atès que posen al descobert al damunt de quines espatlles -les de les dones més vulnerables- es forgen els beneficis milionaris de què presumeixen i que suposadament són un dels motors financers del país -recordem polèmiques sonades com la que va protagonitzar el popular Pablo Casado al Club Siglo XXI-. En algunes cadenes l’import que perceben per cada habitació oscil·la entre els 1’80€ i els 2’50€, tot i que el client  n’aboni entre 300 i 400 per nit. A l’almoina  que reben -trobo absurd parlar de sou- se li ha d’afegir una pressió extrema per tal d’assolir uns resultats impecables, en un temps rècord. La tensió quotidiana s’hauria de tenir sempre present a l’hora d’avaluar el malestar. La tendència més freqüent, però, és la d’emetre diagnòstics sense parar-hi massa atenció i aquest constitueix un  altre eix fonamental de les crítiques, que apunten directament a la incompetència de l’ICAM i de les mútues, del tot resistents a reconèixer l’impacte dels abusos sobre la salut. A banda dels sospitosos habituals, aquesta associació independent de dones també ha assenyalat els sindicats majoritaris i les formacions Guanyem Podemos, als quals ha acusat de suplantació i de marginació de les decisions rellevants.

Al mateix temps, subratllen que no estem simplement davant d’un conflicte de seguretat laboral sinó de qualitat del servei, impossible d’oferir si les treballadores són tractades com a esclaves. La neteja d’una habitació -certs clients les deixen com una cort de porcs- és una tasca feixuga i requereix d’una dedicació concreta que s'hauria d'estipular, si realment es vol realitzar a fons. L’endreça i la higiene són les principals targetes de presentació de l’establiment i, si no s’assoleixen, difícilment hi haurà una segona oportunitat. Així, de mica en mica, el sector turístic es va degradant: es podreix des de l’arrel fins a la punta. Com que visc a la Costa Brava sé que, amb les vaques magres, també arriben els laments sobre l’èxit que s'hauria pogut mantenir però que, lamentablement, va esvair-se com la boira. La fam de diners ràpids i la manca de professionalitat són una combinació letal de cara al futur. Si aquestes Festes fem una escapada, és un bon moment per recordar que les “estrelles” que reben els hotels haurien d’estar directament vinculades a la consideració per les persones que hi treballen: l’única garantia de ser tractats amb vertader respecte. Tant de bo que properament es pugui disposar d'algun indicador, que ens permeti fer una tria adequada, basada més en els drets humans que en el maquillatge publicitari. Bon Nadal per a tothom.





dilluns, 12 de desembre de 2016

Operació "intimidar els pensionistes"




Il·lustració extreta de Nueva Tribuna


“El desmantellament de les pensions públiques per part de la dreta no és un error de gestió o de càlcul. És el full de ruta d’un projecte econòmic que ha de fer descarrilar qualsevol gestió pública per, a continuació, dir que no funciona i promoure les privatitzacions”

Pascual Serrano. Periodista.



Durant les darreres setmanes he conegut diverses persones grans que se sentien profundament atemorides pel que pogués succeir en un futur no massa llunyà amb les seves pensions de jubilació. La por expressada no estava relacionada només amb el propi poder adquisitiu sinó que també els amoïnava la situació amb què es podrien trobar els fills i els néts, el dia que ells ja no hi fossin. Recordem que l’ansietat és un problema psicològic estretament vinculat a l’anticipació d’un demà incert i, ara mateix, aquest no sembla precisament encoratjador. Si tenim en compte que una de cada quatre llars espanyoles se sosté gràcies a la pensió dels avis i les àvies l’espiral de preocupació és perfectament comprensible i qualsevol de nosaltres s’hi pot trobar atrapat. Aquests modestos ingressos han estat un bot salvavides per a milions de ciutadans d’ençà que va començar la mal anomenada crisi econòmica. Per altra banda, cal recordar que actualment ja hi ha ancians que es troben en el llindar de la pobresa o que han estat abocats a la indigència i han de rebregar les escombraries per a poder menjar -he presenciat aquesta escena colpidora en nombroses ocasions i de segur que vosaltres també-.

Si el fet de pensar que un infant pot veure truncat el seu futur per motius econòmics és desesperançador, contemplar el miserable abandó d’un ciutadà que ha estat tota la vida lluitant per a tirar endavant no ho és menys. Es tracta d’un fracàs col·lectiu demolidor davant del qual no hi sé contemplar cap altra actitud que no sigui la de rebel·lar-s’hi. No se m’esborra de la memòria una parella que vaig veure a Plaça Catalunya, fa uns quants anys, que remenava una paperera a prop del Cafè Zurich. De sobte, la dona, que devia rondar la vuitantena, es va alegrar perquè havia trobat embolicat en un paper quelcom que era tou. De seguida ho va identificar com un aliment que podria compartir amb el seu company. Recentment, he observat situacions similars al Portal de l’Àngel, enmig de la voràgine consumista d’aquestes festes. No ho puc suportar i mai no m’hi acostumaré. Trobo inadmissible mirar cap a una altra banda.
El rebost de les pensions era un dels darrers bastions de l’Estat del benestar que els quedava per atacar als caníbals del neoliberalisme.  I l’ofensiva ja fa anys que ha començat. La injecció del terror és fonamental per paralitzar la víctima i així poder-li robar còmodament la cartera. En aquest cas, es tracta d’empènyer a l’acovardit treballador cap als plans de pensions privats -un negoci en perill, a causa dels baixos ingressos- encara que s’hagi demostrat sobradament que aquesta opció no és rentable per al sofert estalviador. L’entreteniment també és un bon recurs per fer-nos badar amb un pam de boca oberta, mentre se saquegen els comptes corrents de les mil maneres imaginables. El futbol i la teleporqueria que mai no ens faltin. Però centrem-nos en les pel·lícules de por. Un dels principals transmissors del pànic són els mitjans de comunicació, endeutats amb els bancs i tenallats per les grans corporacions. Els missatges que transmeten no són crítics en absolut sinó que contribueixen a aprofundir l’angoixa, justament perquè difonen constanment la idea que el sistema de pensions és insostenible i no podem fer res per a revertir la situació. Dit amb altres paraules, creen el famós clima d’indefensió apresa descrit pel psicòleg Martin Seligman. No cal que ens esforcem per canviar un destí inexorable: només queda espai per una actitud de braços caiguts.
L’argumentari dels còmplices, a l’estil de la Troika, no se centra en criticar les pernicioses reformes laborals, per exemple, sinó en ressaltar els canvis demogràfics. Ho explica perfectament el professor Vicenç Navarro en els seus articles. Com que l’esperança de vida augmenta –últimament tenim el mal costum de morir tard-, els joves no poden sostenir la situació i el col·lapse econòmic és inevitable. I aquí és on considero que hem de manifestar el nostre rebuig frontal atès que es poden adoptar mesures concretes per evitar el desastre. Només cal prendre les decisions polítiques adequades perquè estem davant d’una situació perfectament reversible i no pas d’una calamitat mediambiental que calgui entomar amb resignació cristiana. Per part meva, cada vegada que veig algun dels vells coneguts profetes de l’Apocalipsi a la televisió l’apago immediatament i procuro informar-me per tenir una actitud més crítica amb les mesures imposades. També m'agrada estar al dia de les mobilitzacions que se silencien sistemàticament. Potser no és gran cosa però per algun lloc es comença a imaginar un futur alternatiu. Sigui quin en sigui el resultat, de segur que la lluita haurà valgut la pena.




dilluns, 5 de desembre de 2016

Sabates vermelles, un símbol





Imatge extreta de Mujer del Mediterráneo


En el marc del 25 de novembre, dia internacional contra la violència masclista, en diverses ciutats, entre les quals Barcelona, s’hi ha acollit un cop més l'exposició itinerant Zapatos Rojos, ideada per l’artista de Ciudad Juárez Elina Chauvet. Aquesta famosa iniciativa, que ja ha esdevingut internacional, va arrancar l’any 2009 amb els trenta-tres parells de sabates que van donar les veïnes de la població mexicana, tristament coneguda per l’elevat nombre de desaparegudes i assassinades que s’hi compten. És precisament sobre aquesta crua realitat global sobre la qual la instal·lació de Chauvet pretén cridar l’atenció.  A cada país s’hi pot incorporar algun detall singular, com ara el de la mostra equatoriana que apareix a la imatge, on també s’hi van afegir els noms de les víctimes, així com la data i el lloc de la brutal agressió.

Elina Chauvet va aclarir en una entrevista a Pikara Magazine que el vermell evocava el color de la sang però que, al mateix temps, simbolitzava el cor de l’esperança. En alguns cartells promocionals  s’hi explica que el calçat és el primer element que es troba en l’escenari del crim. A banda d’aquestes colpidores associacions, és fàcil recordar els antics contes populars que van inspirar la inoblidable història creada per Hans Christian Andersen: Les sabates vermelles, la qual ha estat reproduïda en diferents propostes escèniques i cinematogràfiques.

La sofisticada versió de l’escriptor danès -si la voleu llegir, cliqueu l'enllaç de més amunt-, que no és recomanable per a la mainada, transmet l’horror patit per Karen, una nena òrfena severament castigada per la seva congregació religiosa protestant pel fet d’estar massa pendent de les seves boniques sabates de color robí. La noia se sent empesa a ballar sense parar i esdevé tan frenètica la seva dansa que només es veu amb cor d’aturar-la quan demana a un botxí que li seccioni els peus amb una destral; però ni tan sols així aconsegueix el perdó que tant anhela. El pecat, el càstig i la redempció estan presents en la narració i, malgrat que  presenti diferents nivells d’anàlisi, podem afirmar, a grans trets, que aquesta és prou ambigua com per admetre dues interpretacions: la primera inclouria una advertència a les incautes criatures que gosin deixar-se arrossegar pel desig i la segona implicaria una crítica ferotge a una comunitat hipòcrita, que condemna una pobra innocent mentre que en el seu cor s'hi reprodueixen exactament les mateixes faltes. Val a dir que també s’han fet populars versions secularitzades com la que ofereix la psicòloga junguiana Clarissa Pinkola Estés en el seu inspirador llibre Mujeres que corren con los lobos, on hi elabora una proposta interpretativa basada en l’espiral destructiva de les addiccions.

 Els paral·lelismes de l’argument amb la biografia de l’autor de La Sireneta també han estat motiu de polèmica, atès que hom assegura que l’hostilitat abocada damunt de la protagonista és en realitat un reflex del menyspreu que professava el propi Andersen vers la seva germana Karen Marie -d'aquí el nom de l'heroïna- nascuda d’una relació il·legítima de la mare. La mig germana recordava al cèlebre i acabalat escriptor la seva procedència extremadament humil: aquest seria l'origen de la rancúnia. L'esmentada motivació és certament difícil de provar i, de fet, no elimina l’ambigüitat del text. El gènere del conte de fades sol mostrar compassió i solidaritat amb els desvalguts i oprimits -oblidem-nos per un moment de les versions de Disney- per la qual cosa l’opció que la turmentada protagonista sigui vista més com  una víctima que no pas com una pecadora no és gens forassenyada.

Al meu entendre, un dels temes més rellevants de la trama és la mutilació que s’autoimposa la nena, expressada de manera brutal amb l'acció de la destral. L’agressió de les dones vers el propi cos -ja sigui per motius estètics o espirituals-, amb la finalitat d’encaixar en una societat opressora, no és un tema nou sinó que ha estat present en el decurs de la Història. En l’actualitat, és habitual que aquestes mutilacions, arrelades en un entorn patriarcal, desapareguin sota les més variades etiquetes psiquiàtriques. Exposicions com la d’Elina Chauvet ens recorden que la violència masclista pot agafar múltiples formes: prové de l’exterior, certament,  però també podem interioritzar-la i el desenllaç és igualment demolidor. Cal estar alerta, doncs, per saber quins són exactament els dimonis que cal de combatre.



Referència


·       Pinkola-Estés, C. (2001). Mujeres que corren con los lobos. Barcelona: Ediciones B.