dilluns, 28 de novembre de 2016

Vivim per comprar o comprem per viure?



Cartell promocional de la pel·lícula nord-americana Confessions of a shopaholic (2009) -Confessions d'una compradora compulsiva-, on es mostra el típic enfocament individualizat d’un problema que té profundes arrels estructurals


El passat divendres 25 de novembre vaig oferir una xerrada a la biblioteca de Palafrugell sobre consum responsable, que portava per títol Vivim per comprar o comprem per viure?. Va resultar que, per pura coincidència, va caure el mateix dia que el Black Friday, una tradició de rebaixes importada dels Estats Units i que ara també provoca furor a casa nostra. El debat va ser realment enriquidor però em va fer la impressió que encara ens queda molt de camí per recórrer, si realment volem instaurar l’hàbit de la compra conscient, basada en necessitats reals i no pas en impulsos, destinats a cobrir les mancances emocionals. Això no obstant, considero que és igualment un error focalitzar l’atenció en la nostra responsabilitat individual -que sense dubte és imprescindible- i minimitzar els condicionants estrucuturals que fomenten l’adquisició irreflexiva dels productes. És molt fàcil caricaturitzar els arrauxats compradors que acudeixen “en ramat” als grans magatzems, sense explicar l’entramat d’interessos que els empenyen a cercar en el consum un fals consol pels seus mals. Les facilitats que proposen les noves tecnologies són factors importants però no pas els únics.
En l’àmbit acadèmic, la conducta de comprar és analitzada per alguns autors, com ara el controvertit psicòleg evolucionista Gad Saad, des d’un punt de vista estrictament biologicista, tot adduint que aquesta respon més als nostres instints primaris que a un entorn dissenyat per alimentar el capitalisme desfermat. Si es naturalitza el problema, ja no cal pensar en solucions polítiques ni econòmiques per fer-hi front. Les hormones i els dipòsits de greix ho expliquen tot. Una altra argúcia freqüent per eludir les qüestions sistèmiques és la psiquiatrització del consumisme. No es pot pas negar que els mitjans de comunicació paren atenció a l’anomenada “addicció al shopping” però, al meu entendre, tendeixen a caure justament en l'esmentat parany de forma involuntària -o potser no tant-. En un reportatge que va dedicar El Periódico de Catalunya a aquest tema, van fer una entrevista a Astrid Müller, experta mundial en la matèria. Segons el punt de vista de l’autora, caldria reconèixer l'important problema com a malaltia mental, tot incloent-la en el manual de diagnòstic DSM, en la mateixa línia del joc patològic. La meva pregunta seria: ¿quin avenç suposaria, en l’abordatge d’aquest suposat trastorn, el fet de transformar-lo en un conjunt de símptomes, incorporats en un llistat arbitrari que ja ha estat qüestionat per terra, mar i aire?. Em temo que cap.
La psiquiatrització i la biologització dels problemes psicològics distreu tot sovint l’atenció dels temes rellevants, que ajuden a comprendre’n l’arrel. En el cas que ens ocupa, per exemple, caldria parlar del procés de degradació de la cadena productiva i la inflació del màrqueting, que ha esmicolat el mercat laboral i ha sobredimensionat el poder de les marques. Això ha provocat que tot sovint ens trobem desitjant unes sabates de nyigui-nyogui que ni tan sols necessitem. Un exemple clar d’aquesta metamorfosi el trobem en el fenomen del fast fashion, capitanejat per gegants del tèxtil com Inditex. Si uns anys enere ens trobàvem amb un parell de temporades als aparadors -tardor/hivern i primavera/estiu- ara ens sentim aclaparats per una invasió de microtendències, pensades perquè sempre aparegui un incaut que “piqui” alguna peça. Si una persona es troba en una situació de vulnerabilitat, pels motius que sigui, i es veu arrossegada per un remolí compulsiu, ens hem de conformar amb etiquetar-la? De ben segur que la teràpia li serà de gran ajuda -sempre que hi pugui accedir, és clar- però no ens podem aturar en un abordatge individual, si pretenem tractar adequadament aquesta febre col·lectiva.
D’ençà de la dècada de 1980, ningú controla la voracitat de les grans corporacions, que han segrestat l’espai públic, arruïnat el petit comerç, corcat la democràcia i condemnat els discursos independents a la marginalitat. I resulta que, si en un panorama devastat a múltiples nivells, una mestressa de casa busca en una colònia un alleujament temporal, la tractem de boja o en fem befa. Si se’m permet formular un desig radical, espero que trobem els espais de resistència necessaris per fer front a aquesta invectiva neoliberal que no s’atura i entenguem que darrere de cada producte de megacadena hi ha una persona humana que l’ha fabricat en condicions d'esclavitud, que ens l’ha venut un treballador explotat i que tot plegat només farà que omplir aquest bell món on habitem de més porqueria i misèria. Espero que la rancúnia anticorporativa prengui una forma organitzada i vertaderament efectiva, que ens empenyi a exercir els nostre dret com a consumidors a sublevar-nos. Podem ser feliços com a éssers humans que som i no com les butxaques amb potes en les quals pretenen transformar-nos. No dic que el camí sigui fàcil. Però somiar encara és gratis.





dilluns, 21 de novembre de 2016

Xerrada sobre consumisme



Durant els darrers anys, ha emergit una preocupació creixent pel paper que té el consum en la recerca de la felicitat, així com pels lligams de les grans corporacions amb l'explotació laboral i la degradació del medi ambient però la fal·lera per comprar també ha penetrat en l'esfera de les relacions interpersonals, tot afectant la manera de construir els vincles de parella o d'enfocar l'educació dels infants. Autors com Erich Fromm, Gilles Lipovetsky, Zygmunt Bauman o Naomi Klein han reflexionat sobre totes aquestes qüestions. El proper divendres 25 de novembre, a les 19h, a la Biblioteca de Palafrugell, exposarem de manera clara algunes de les seves idees i obrirem un debat en el qual tothom podrà participar. 

Ens trobarem a la sala polivalent. L'entrada és lliure.




dimecres, 16 de novembre de 2016

Pateixo una malaltia o només estic trist/a? (Entrevista a ràdio Barberà)






Amb motiu de la xerrada que vaig impartir ahir a les Aules d'Extensió Universitària de la Gent Gran de Barberà del Vallès, que portava per títol "Pateixo una malaltia o només estic trist/a? Afrontar la depressió, al S.XXI", a la ràdio municipal em van fer una entrevista. Vàrem parlar de la medicalització del sofriment quotidià i de les alternatives existents per afrontar-lo, eficaces i sense efectes secundaris. Si us ve de de gust escoltar-la, cliqueu aquí.




dissabte, 12 de novembre de 2016

Afrontar la intempèrie





El dimecres al matí vaig engegar la televisió després de llevar-me, com milions de persones arreu del món, amb l’objectiu d’assabentar-me per quin percentatge de vots havia guanyat la incombustible Hillary Clinton les eleccions nord-americanes però em vaig topar amb una ‘bomba informativa’ de les que fan època: el magnat Donald Trump -aquell sac d’odi- seria amb tota probabilitat el proper president dels Estats Units. Els mateixos analistes que no ho haurien previst ni el pitjor dels seus malsons, ara s’afanyaven a trobar-hi una explicació. Com quan va esclatar la ‘crisi financera global’, l’any 2007, de la qual, a posteriori, tothom n’era expert. L’actor Robert de Niro manifestaria més tard que davant d’aquella victòria va experimentar el mateix sentiment que quan van caure les Torres Bessones de Nova York. Comparteixo la sensació d’incertesa pel que fa al futur convuls que ens espera, durant els quatre anys vinents. Tant de bo que les properes generacions no hagin de preguntar: ‘Què feies quan Trump va guanyar les eleccions?' Potser això voldrà dir que la seva presidència no ha tingut un impacte tan catastròfic. Sóc perfectament conscient de les atrocitats comeses durant el mandat d’Obama i del menyspreu que professa Hillary Clinton a la classe treballadora, entre moltes altres qüestions, però tenir un personatge obertament feixista -populista és un eufemisme ensucrat- al capdavant de la primera potència mundial és particularment esgarrifós. I no hi ha paraules per a descriure-ho.

Em vaig dirigir cap al barri de Sants, en estat de xoc, per asistir al II Congrés de Serveis Socials dedicat a les Violències en els escenaris actuals. El tema no podia ser més oportú. Allà em vaig trobar amb un ambient generalitzat d’astorament pel triomf de Trump, que es va expressar en les successives ponències. Tot i que el panorama no sigui precisament encoratjador, és vertaderament reconfortant estar envoltada de tantes persones que comparteixen la preocupació per les múltiples violències que ens travessen i que, de manera coherent, es mobilitzen per a trobar-hi una solució -amb totes les limitacions que es vulguin adduir-. És una llàstima no poder assistir a la majoria d’activitats que es proposen simultàniament perquè la informació és realment valuosa pels psicòlegs que tractem un sofriment que tot sovint té l’arrel en l’hostilitat de l’entorn. De ben segur que en els propers articles em faré ressò, d’una o altra manera, de les aportacions que vaig tenir l’oportunitat d’escoltar. Avui m’agradaria destacar algunes idees transmeses en la inspiradora conferència de cloenda que va impartir el filòsof Josep Maria Esquirol: Domini de la violència i certesa de la pau.

Com que estic malauradament avesada a la patologització del sofriment, em va sorprendre gratament que el ponent adoptés com a punt de partida una condició humana inevitablement abocada a la intempèrie, no tan sols física sinó també existencial, que incloïa la possibilitat d’ésser ferit, la qual cosa, va remarcar, no era cap defecte, ans al contrari, es tractava d’una sensibilitat admirable, vinculada a la virtut de rebre i d’ésser afectat profundament. Segons Esquirol, la capacitat sublim de patir ens caracteritza de tal manera que les realitats paradisíaques no es poden contemplar en aquest món. La intempèrie s’expressa de múltiples formes, immersos com estem en la disgregació que implica el pas del temps. Malgrat que va considerar el mal que pot causar la natura, va descriure la violència com a quelcom específicament humà, desplegat damunt de l’altre amb la intenció de fer-lo minvar. Mentre que la violació era definida com la supressió de tota distància, i la indiferència com la distància absoluta, l’amistat i la companyonia foren descrites amb termes oposats: l’aproximació que guarda la distància.

Al costat del domini de la violència reconeixem que això no és tot. Hi ha un gest que, seguint el seu raonament, és encara més radical en la seva fondària: el de l’empara. Justament perquè estem en la intempèrie ens cal el recer. La casa és una forma d’empara: la reunió en un espai protegit. Una abraçada és una casa, sosté Esquirol. La necessitem perquè fa fred. El gest de casar i de protegir és el més humà de tots. Quan algú sosté que el món es mou només pels interessos del poder, sorgeix una pregunta: Vols dir? I a partir d’aquest interrogant comença la vida política i espiritual. És l’inici de la regeneració. Ja estem en el pòrtic de veure i viure el món d’una altra manera. La revelació ens mostra que la diferència forma part de nosaltres -nos altres-; ens allunya de la indiferència i de l’homogeneïtat. Poder-se estimar un mateix sense orgull, va reblar, potser és la millor condició de proximitat per estimar els altres. Malgrat que la partida estigui perduda, la resistència té un sentit. Quan tot es va acabar, me’n vaig emportar aquestes càlides paraules en el viatge de retorn, per afrontar -que no superar- novament la intempèrie.




diumenge, 6 de novembre de 2016

La lluita exemplar de les persones transgènere


En aquest vídeo imprescindible, un grup de persones trans denuncia el maltractament rebut en la Unitat d'Identitat de Gènere (UIG) de l'Hospital Clínic de Barcelona. Els diferents testimonis també elogien la innovadora alternativa oferta a Trànsit, a la mateixa ciutat. 
Font: Plataforma Trans*forma la Salut.



Si ara mateix haguéssim de recordar els nostres principals referents del col·lectiu trans, segurament pensaríem en la soldat nord-americana Chelsea Manning, que és a la presó i ha patit tortures, per haver filtrat informació classificada, o en la famosa Caitlyn Jenner, mundialment coneguda per formar part de l'elitista clan Kardashian. Potser també ens vindria a la memòria el terrorífic psicòpata del Silenci dels anyells (1991) o les meravelloses protagonistes de Les aventures de Priscilla, reina del desert (1994). Al nostre país, evocaríem de seguida Bibiana Fernández o algun cas colpidor aparegut a la premsa, com el d'Alan, l'adolescent que va suïcidar-se després d'haver patit un brutal assetjament a l'escola. Pel que fa a la comparació amb diferents cultures, tal vegada haguem sentit a parlar de les hijres de l'Índia, les kathoei de Tailàndia o els fa'afafine de Samoa, entre molts altres grups d'éssers humans, que no encaixen en l'hegemònica classificació binària dels sexes i els gèneres. 

Comptat i debatut, la majoria de nosaltres disposem de ben poca informació, malgrat que no es pot negar que s'han fet passos endavant, en matèria de visibilització. Al meu entendre, caldria ressaltar amb especial èmfasi l'activisme del col·lectiu transgènere i l'exemple que aquest suposa pel conjunt de la societat. Si només ens centrem en el món de l'espectacle i els abusos que esdevenen mediàtics, no ens adonarem mai de la necessitat de reconèixer el seu llegat, el qual té una especial rellevància en el camp de la salut mental. El mes d'octubre és important, en aquest sentit, perquè en diferents països es reivindica la necessitat de despatologitzar la transsexualitat, encara present en l'influent manual  de l'Associació Americana de Psiquiatria (APA), el DSM-5 (disfòria de gènere), o en el de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), el CIE-10 (trastorn de la identitat). A Espanya s'han fet tímids avenços atès que en certes comunitats, com ara la madrilenya, la canària o l'andalusa, ja no és necessari "disposar" d'un diagnòstic psiquiàtric per a començar el tractament hormonal a la sanitat pública. 

Afortunadament, Catalunya s'ha sumat recentment a aquesta iniciativa despatologitzadora. El passat 24 d'octubre, el conseller Toni Comín i diversos representants de la Plataforma Trans*forma la Salut, van presentar un model pioner d'atenció a les persones trans. No hem d'equivocar-nos i pensar que aquesta és una conquesta que tan sols han de celebrar les persones directament beneficiades pel canvi. Tal com assenyala un dels testimonis del vídeo, tots  plegats podem ser víctimes del paternalisme, la tutoria o la violència en l'entorn hospitalari. Per altra banda, el lobby psiquiàtric no s'acarnissa simplement amb ells sinó que els seus tentacles abracen sectors cada cop més amplis de la societat -ho hem denunciat a bastament en aquest blog-. Hem de reconèixer, doncs, a la comunitat trans la seva perseverança, en moments realment foscos, perquè amb el seu coratge ens mostren que realment és possible d'avançar cap a la construcció d'una societat més rica, plural i humanitària. Gràcies pel vostre valuós llegat: seguim cap endavant!