dissabte, 29 d’octubre de 2016

L'alternativa als antidepressius existeix: demanem-la!





Abans que el metge o el psiquiatre ens estampin una recepta, tenim dret a ser adequadament informats de les alternatives existents als antidepressius, tant o més eficaces i sense efectes secundaris.



En aquest blog hem parlat en nombroses ocasions dels punts febles del model biomèdic i dels terribles danys que causa una pràctica centrada en el mateix. Alhora que es posa en evidència la flagrant decadència de l'esmentat enfocament, és important presentar quines opcions alternatives serioses tenim a l'abast. Ahir llegia a la revista de divulgació Investigación y Ciencia del mes d'octubre que The Lancet ha publicat recentment un article sobre l'eficàcia de l'Activació Conductual (AC) per a tractar la depressió, la qual es considera més senzilla i econòmica d'aplicar que la Teràpia Cognitivo-Conductual (TCC). La troballa científica obre les portes a abordar els estats d'ànim decaiguts amb estratègies psicològiques, en diferents institucions, mitjançant un entrenament relativament senzill als professionals. Cal afegir que a través d'aquesta intervenció s'han obtingut bons resultats, tant en els casos moderats com severs i que, de passada, s'eviten els nombrosos efectes adversos dels antidepressius. Imaginem-nos la quantitat de psicofàrmacs que s'estalviarien en col·lectius especialment vulnerables, com ara les persones grans internades en una residència, per posar només un petit exemple, si s'optés per l'AC. Al mateix temps, es contribuïria a fer-los l'estada en l'entorn més significativa i agradable. La imatge d'un ancià sedat, assegut durant hores davant d'una pantalla de televisió, podria ser cosa del passat.

Trobo esperançador que els resultats de les investigacions  no es quedin reclosos en l'àmbit estrictament acadèmic o professional perquè, si els usuaris n'estan assabentats, tindran més capacitat per sol·licitar de forma argumentada les millors teràpies disponibles i, en tot cas, rebutjar aquelles recomanacions que considerin nocives. Penso que és igualment necessari respectar la diversitat d'enfocaments en psicoteràpia per tenir una perspectiva més rica i àmplia dels problemes psicològics, sense oblidar mai la necessitat de treballar de forma rigorosa i sistemàtica. Un dels múltiples aspectes que trobo interessants de l'AC és el rol actiu que confereix a la persona afectada i la manera que té de concebre la depressió, la qual, a diferència del model biomèdic, no es percep com una disfunció interna, fruit d'algun desequilibri neuroquímic sinó més aviat com una situació poc gratificant, en la qual la persona deprimida està immersa. És possible sortir-se'n, si es segueixen uns passos concrets, sempre tenint en compte el ritme  de cadascú i els valors més importants en la seva vida. L'enfocament conductual també dóna importància als factors biogràfics, un fet que permet comprendre de manera més humana el sofriment, perfectament tractable sense necessitat d'apel·lar a malalties inexistents. Si està demostrat que podem superar els obstacles vitals sense drogues ni estigmes, per què hauríem de conformar-nos amb el contrari?





dijous, 20 d’octubre de 2016

Soroll als carrers, silenci als mitjans



A dalt, un dels centenars de taxistes que feien sentir la seva veu, el passat 15 d’octubre, circulava davant de la Borsa de Barcelona. A baix, una part de l’extensa cadena humana formada per protestar contra els tractats de lliure comerç, situada davant de la seu de Bankia de Plaça Catalunya. Fotos: Clara Esquena.




La complicitat dels mitjans amb els responsables dels abusos polítics i financers no és cap secret però hi ha ocasions en què aquesta repulsiva connivència es fa evident amb una particular intensitat. El passat dissabte, qualsevol vianant que donés un tomb pel centre de Barcelona -o qualsevol altra ciutat que acollís la mateixa manifestació- s’hauria adonat de l’extraordinari malestar que allí s’hi expressava. El passavolant hauria sortit immediatament de la seva letargia consumista per a submergir-se en un absorbent corrent contestatari. Què passa, aquí? -s’hauria preguntat-.
Una munió taxis circulava per les principals artèries, mentre feia sonar les botzines i exhibia cartells d’oposició al TTIP, el CETA i el TiSA. Més tard arribarien els tractors, els sindicalistes, els yayoflautas, els membres de les diferents marees, els col·lectius feministes, els podemites, els partidaris del Procés Constituent i un llarg etcètera de participants que segurament em deixo. Amb les seves pancartes, megàfons, samarretes, perruques i consignes feien notar que actualment s'està gestant quelcom realment greu, que condicionarà dramàticament el nostre futur, si no es fa res per evitar-ho. Després de presenciar aquella efervescència i de conèixer l’estocada econòmica i democràtica que, efectivament, suposaran els esmentats tractats de lliure comerç, hom esperaria que l’oposició esdevingués notícia de portada perquè és difícil de conviure diàriament amb uns mitjans que criminalitzen o silencien sistemàticament la dissidència. T’aixeques pel matí i vols creure que encara hi ha algun forat pel qual respirar.
En comptes de l’esperable ressò mediàtic, en arribar a casa, vaig posar el canal 3/24 durant una bona estona i no va aparèixer la notícia per enlloc. L’endemà, cap portada de diari la recollia. A l’interior, si buscaves amb paciència, t’hi podies trobar alguna fotografia en un racó, acompanyada d’un modest peu que no oferia cap contingut rellevant. Com si es tractés d’una anècdota sense importància, les multitudinàries manifestacions van passar per les principals cadenes i capçaleres sense pena ni glòria. Malauradament, com deia, l'escandalosa coparticipació amb el frau no és una excepció sinó que ha esdevingut el pa nostre de cada dia. N'explica bé el rerefons Pere Rusiñol, a l’article De cuarto poder a extensión del poder, publicat aquest mes a la revista tintaLibre (pàg. 7):

“Cuando, en 2012, el empresario Luis del Rivero denunció en la Oficina Antifraude al entonces presidente de CaixaBank, Isidro Fainé, por haberse embolsado 24’5 millones de euros del fondo de pensiones sin haberse jubilado realmente -sólo había pasado de director general a presidente-, se requería como mínimo una buena lupa para encontrar la noticia en la prensa tradicional, salvo muy contadas excepciones. Con independencia de su repercusión jurídica, ya que la denuncia fue archivada, la noticia habría abierto en circunstancias normales un debate social sobre las retribuciones multimillonarias de los directivos en tiempos de crisis, pero Fainé apenas tuvo que dar explicaciones porque muchos de los grandes medios ni siquiera publicaron la noticia. Y es que las circunstancias distan mucho de ser normales.

Por entonces, Caixabank ya se había incorporado al accionariado de Prisa -el primer grupo de comunicación de España, nucleado en torno a El País y la SER- con el control de aproximadamente el 10% del capital y un puesto en el Consejo de Administración; había consolidado una especie de fusión fría con Godó -el primer grupo de comunicación de Cataluña: La Vanguardia, RAC1, 8tv- al nombrar a Javier Godó vicepresidente de La Caixa; y se había erigido como uno de los principales anunciantes del país -directamente o a través de los conglomerados del IBEX de los que es accionista de referencia, como Telefónica, Repsol  y Gas Natural- en un contexto de hundimiento de negocio de los diarios, que pasaron a depender de la magnanimidad de la banca, del respirador asistido de los grandes anunciantes y de la opaca publicidad institucional. Resultado: casi nadie se enteró de que Fainé se embolsó en el punto más agudo de la crisis 24’5 millones de euros por una jubilación que distaba mucho de ser real”

Enmig de la gentada que conformava la manifestació del dissabte hi bullien milers d’històries que haurien d’haver estat recollides pels extraordinaris periodistes a l’atur que hi ha en aquest país. Molts d’aquells rostres eren la viva imatge del sofriment silenciat, susceptible d’aprofundir-se amb noves mesures inhumanes. Tan sols una gota, en un oceà d’experiències: un senyor gran estava a Passeig de Gràcia, assegut en un banc. En un cartell a terra, havia escrit amb rotulador el seu particular via crucis hospitalari, que li ha fet perdre un ull, a causa d'unes negligències  explicables en el context de les retallades. La seva dona va arribar més tard, per fer-li saber que ja era hora de recollir els trastos, que se n’anaven a plaça Catalunya. Abans de marxar, l’home em va donar una targeta de la P.A.C -Plataforma d’Afectats per la Crisi- de Badalona. La tinc davant meu i me la miro. En el revers s’hi pot llegir: Rescatem persones, no bancs! D’això es tracta, és clar.





dilluns, 17 d’octubre de 2016

Xerrada sobre la memòria






"Consells per treballar la memòria, dia a dia"


A càrrec de Clara Esquena i Freixas

Psicòloga

Divendres 21 d'octubre, a les 19h

Biblioteca de Palafrugell

Sala polivalent

C/ Sant Martí, 18

Entrada lliure. Cal portar paper i llapis.




Resum: En aquesta xerrada repassarem alguns conceptes bàsics sobre la memòria i exposarem com aquesta es transforma, a mesura que ens fem grans, sofrim algun tipus de dolor o travessem per un procés depressiu. Revisarem quins són els oblits quotidians més freqüents i desgranarem quines estratègies cognitives podem seguir per evitar-los, tot basant-nos en el caràcter associatiu de la memòria. Sabies que el consum de determinats fàrmacs pot ser perjudicial, mentre que l'adequada gestió de l'estrès pot resultar beneficiosa? Com ens influeixen l'exercici físic o l'ús de les noves tecnologies, a l'hora de consolidar els records? No t'oblidis d'apropar-te a la biblioteca per descobrir aquesta i moltes altres curiositats!




dimarts, 11 d’octubre de 2016

Etiquetes psiquiàtriques, font d'estigma





Durant el Dia Mundial de la Salut Mental s’acostuma a parlar de l’estigma que pateixen les persones diagnosticades amb alguna malaltia mental i es fa una crida a abolir-lo. Paradoxalment, amb prou feines s’esmenta una de les causes principals d’aquest estigma: les etiquetes psiquiàtriques, darrerament esteses en el món dels infants, els flamants objectius de les grans empreses farmacèutiques. De ben petits, se'ls educa perquè entenguin els problemes quotidians d’una determinada manera, simplista i fal·laç, que arrossegaran fins a l'edat adulta.
Imatge extreta de CCHR International.



Al principi em va semblar una anècdota sense importància fins que em vaig aturar a pensar-hi detingudament. En diverses ocasions, he vist com en fòrums de debat sobre problemes psicològics alguns usuaris es presenten a si mateixos d’acord amb l’acrònim del trastorn que els ha assignat algun facultatiu. En  comptes de l’esperable: ‘Hola, em dic X i em sento angoixat quan…Això em passa d’ençà que…He provat de superar-ho a través de…’ em trobo amb relats tan empobrits com: ‘Hola, pateixo TOC, TEPT i TAS’ i tot seguit s’esmenta la recepta prescrita per a cada patologia, les dificultats existents per a conviure-hi i tolerar els efectes secundaris dels psicofàrmacs. En l’exemple, les sigles permeten que l’internauta exposi sense més dilacions els símptomes presents en el llistat del Trastorn Obsessiu Compulsiu, d'Estrès Posttraumàtic i d'Ansietat Social. 
Ignoro si les etiquetes en qüestió els han caigut totes de cop o bé responen a diversos intents fallits però està clar que els etiquetats es troben ben lluny d'afrontar la situació amb un mínim de sentit comú. S'hi llegeixen casos colpidors, en aquests espais de debat, de persones que han estat drogades amb tantes pastilles diferents que el seu maldecap principal ha esdevingut desintoxicar-se. Saben perfectament com van entrar en aquesta roda demencial però no tenen idea de com sortir-ne perquè si retiren els fàrmacs, encara que sigui progressivament, experimenten un malestar tan significatiu que aquest és interpretat com una recaiguda del trastorn diagnosticat. I tornem-hi que no ha estat res. Afortunadament, nombrosos pacients afectats s'han querellat contra els gegants farmacèutics a causa de les seqüeles patides després d'haver consumit medicaments creats especialment per a curar trastorns ficticis. Recomano l'excel·lent documental emès per TV3, 'Pastilla busca malaltia', sobre el fenomen de la promoció de patologies i la lluita titànica que tiren endavant diversos consumidors, greument damnificats.
En el moment de llegir aquests testimonis es fa explícita de forma clara i dramàtica la deshumanització a la qual hem arribat a través de la medicalització del patiment i de quina manera el relat hegemònic ha segrestat la forma que tenim d’explicar-nos les adversitats vitals i les estratègies humanes d'afrontament, tot reduint-les a etiquetes d’una simplicitat insultant. Segons els psiquiatre Allen Frances, que coneix des de dins el manual de diagnòstic psiquiàtric DSM,  perquè en el passat va participar en la seva elaboració, les noves versions converteixen en patologies les reaccions humanes normals als contratemps habituals però es dóna la contradicció que, a la pràctica, s'abandonen els casos vertaderament greus, una realitat especialment dura als Estats Units.
A banda dels efectes secundaris adversos dels antidepressius, ansiolítics, antipsicòtics, hipnòtics i companyia penso que paga la pena recordar altres danys col·laterals, com ara la manca de recursos destinats als contextos socials on sorgeixen els problemes psicològics. Com que suposadament es tracta d'afeccions individuals, que emergeixen dels desequilibris neuronals, no cal pensar massa en els entorns conflictius. En el cas de les escoles, per exemple, problemes severs de comportament es camuflen actualment sota l'etiqueta de TDAH o Trastorn Bipolar, que de vegades eximeixen els alumnes d'assumir les conseqüències dels seus actes, la qual cosa es tradueix en una creixent manca de respecte i de responsabilitat. Les implicacions educatives són enormes i tot sovint no som capaços de percebre'n l'abast. També es dóna el fenomen de la despolitització, del qual ja hem parlat en aquest blog i de la indefensió que suposa creure que allò que et succeeix és una malaltia interna sobre la qual tens un control limitat. Avui llegia a la premsa que una de cada quatre persones al món pateix un trastorn mental. Cal donar la raó a aquest titular, que no és gens sensacionalista. Si tenim en compte que els criteris per a diagnosticar-los cada cop són més inclusius, aviat arribarem al 100% d'afectació. Ja podem córrer cap a la farmàcia!




dimecres, 5 d’octubre de 2016

La silueta de Gary Cooper






La silueta de l’actor Gary Cooper es destaca en aquesta imatge del clàssic de Fred Zinnemann, High Noon (1952) [Sol davant del perill]



Si agaféssim l’agenda de qualsevol psicòleg d’aquest país i comptéssim la quantitat d’homes que atén, en comparació a les dones, de ben segur que hi trobaríem encara una diferència notable, a favor de les clientes. Quan Tony Soprano, el capo de Nova Jersey de la coneguda sèrie d'HBO, acudeix al despatx la doctora Melfi pels atacs de pànic que pateix,  se n’avergonyeix i prova d’amagar-ho tant com pot a la banda de mascles alfa que l’envolten, els quals, en assabentar-se’n, ho interpreten com un autèntic signe de debilitat i crisi de poder. En el decurs dels diferents capítols, queda palesa la forma a través de la qual es construeixen socialment els prejudicis masclistes i homòfobs, que acaben per adoptar fins i tot els mafiosos més reticents. El cafre de Tony Soprano es lamenta, una i altra vegada de què, avui en dia, tothom necessiti ajuda terapèutica i es pregunta què se n’ha fet de la mena d’home que encarnaven actors com Gary Cooper: el tipus fort i silenciós -the strong silent type-, que interioritzava les seves emocions i no anava plorant per les cantonades.

Aquestes idees podrien semblar cavernícoles -els gàngsters de la televisió no representen la majoria d’homes- però seria un error el fet de creure que hem superat determinats estereotips. A l’hora d’abordar la diferència de comportaments entre sexes, encara em trobo amb explicacions com aquesta: “Els homes i les dones tenim cervells diferents i per això actuem de forma desigual”. Se suposa que el cervell femení és bàsicament emocional, verbal i “multitasca”, la qual cosa ens fa més proclius a acudir al psicòleg quan ho necessitem i a implicar-nos en diverses activitats a la vegada. ¿Volíeu un argument més sòlid per quedar-vos a casa, mentre planxeu, parleu per telèfon i feu dormir la mainada?. Però la farsa biologicista encara pot anar més enllà i ésser utilitzada per argumentar per quin motiu, en el decurs de la Història, les dones no hem destacat en el camp de l’art o de la ciència. És clar, hi estàvem com un peix fora de l’aigua.

L’esmentada naturalització de la diferència, a través de la fisiologia o l’anatomia cerebrals -no entro a valorar la resta de l’organisme-, és un mite que ha estat seriosament qüestionat a través d’investigacions com les que ha dut a terme Rebecca M. Jordan-Young (2011), però que tanmateix encara és defensada aferrissadament per persones properes al món de l’educació -si més no, jo n'he conegudes unes quantes-. Quan proves d’aportar un argument contrari se’t llancen directament al coll, tot adduint que es tracta de troballes científiques consolidades i que per tant no es poden rebatre. Queda clar que pertanys al bàndol de l'activisme irracional -qui sap si pel teu cervell femení-. No els ho puc pas retreure perquè en el seu moment jo també em vaig deixar seduir per aquesta retòrica d’autoajuda, recoberta per una pàtina de cientificitat.

El cas és que, en els nostres consultoris, els homes manifesten un tipus de sofriment que no es pot comprendre sense apel·lar  a la forma a través de la qual han estat socialitzats. La desesperació experimentada en una situació d’atur, per exemple, ha d’ésser valorada tenint en compte que potser  el treballador acomiadat ha estat educat per esdevenir el proveïdor principal de la família i, en veure's desposseït d’aquest rol fonamental, la buidor resultant és incommensurable. Les elevades taxes de suïcidi o d’alcoholisme masculí, en determinats contextos de desocupació, així ens ho deixen entreveure. També és prou habitual que els homes se sentin confrontats per l’entorn quan, davant d’una situació d'hostilitat, no hi responen amb violència. Els ho poden retreure amb indignació: "Per quin motiu et vas quedar de braços creuats? Per què no t’hi tornaves?"

Un exemple excel·lent del xoc existent entre els rols masculins tradicionals i els contemporanis el trobem a la película sueca Turist (2014) [Força major], on s’hi presenta un cas ben interessant de qüestionament de la virilitat. La història mostra la cruïlla de valors actual, gens fàcil de resoldre. Tomas és un pare de família que reacciona amb por i s'escapa davant d'una allau, tot deixant la dona i els fills abandonats, durant unes vacances als Alps, mentre estan asseguts en una terrassa. L'incident acaba en falsa alarma però provoca una profunda crisi familiar i de parella -una vertadera allau-, d’incertes conseqüències. El director del film,  Ruben Östlund, va explicar en una entrevista que l’original idea se li va ocórrer arran d’un succés real que van patir uns amics seus quan eren a l'estranger. En aquest cas, la situació límit va ser un atracament en una botiga, al qual el marit va respondre tot saltant darrere del mostrador. La seva dona es veia incapaç de digerir aquella "covardia" i per més que ell intentava justificar els motius de l'impuls de supervivència, no podia trobar-hi una explicació. Simplement adduïa que ell no era cap heroi, en una pel·lícula d’acció, capaç de rescatar-la. Malgrat que ambdós van sortir-ne il·lesos, també els va costar de superar plegats que el marit no hagués reaccionat de la forma “masculina” esperable, davant d'una escena de perill. Potser és que la silueta de Gary Cooper encara dirigeix els nostres passos.