dimarts, 30 d’agost de 2016

Metàfores per explicar la vida





Il·lustració extreta de FSP Vintage Collection



La presidenta del Brasil, Dilma Rousseff, va fer un emotiu discurs al Senat per exercir la seva pròpia defensa, en el polèmic procés de destitució que l’ha apartada temporalment del càrrec. Sense entrar a valorar el llegat del seu mandat, ni els vertaders motius que han conduït els opositors a posar-la entre les cordes -es troben tota mena d’anàlisis d’aquest complicat afer en els diaris-, vaig trobar encertades i sentides les seves paraules. Durant el parlament, Dilma va recordar la tortura que va patir durant els anys d’activista a la presó: un període en el qual va témer la mort, la pèrdua de la fe en l'espècie humana i les seqüeles que li podrien quedar després dels cruels mètodes de turment que van emprar contra ella. Al mateix temps, va rememorar un càncer que també va superar. Mentre s'expressava, la violència física, la malaltia i la mort van passar-nos per davant dels ulls. La deixebla de Lula va assegurar que no és una persona que es desesperi fàcilment, la qual cosa ha quedat palesa al llarg de la seva trajectòria política, però que tanmateix, en l'actualitat, afrontava un dels moments més durs, en veure perillar la democràcia del Brasil, en una maniobra en la qual diferents veus també hi han intuït un cop parlamentari encobert.

De la mateixa manera que l'encara presidenta brasilera, quan travessem per moments difícils -la vida n’està plena-, és probable que recordem diferents episodis en els quals vàrem haver de lluitar de valent per sobreviure. Potser fins i tot parlem amb nosaltres mateixes: “Si aquella vegada vaig superar-ho, aquest cop també me’n sortiré”. Com si pretenguéssim donar-nos ànims, evoquem algun revés terrible i la forma com ens ho vàrem manegar per seguir caminant, malgrat tot. Tal vegada ens sorprenguem de la fortalesa que vàrem treure, no sabem exactament d’on, i també dels moments en els quals ens vàrem ensorrar, quan menys ens ho esperàvem. A mesura que ens fem grans, acumulem més experiències i òbviament la llista d’adversitats s’allarga, la qual cosa ens castiga però alhora ens aporta saviesa per afrontar nous contratemps.

Mentre escoltava el discurs de Dilma, vaig pensar en els símils que fem servir actualment per explicar-nos les lluites vitals. En psicoteràpia s'acostuma a utilitzar el recurs de la metàfora per a il·lustrar els processos de sofriment i la manera d'abordar-los, tant per part del psicòleg com de la persona que acudeix a la teràpia, que òbviament també ha generat estratègies de collita pròpia. Alguns  clients asseguren que es troben en una cursa d’obstacles, mentre que n'hi ha d'altres -acostumen a ser més joves- que desitjarien gaudir d'una festa permanent -sempre i quan els pares arreglin el desgavell del dia següent-. Temps enrere, se solia afirmar que el pas per aquest món era una vall de llàgrimes, una concepció que, al meu entendre, empenyia la gent cap al fatalisme i la resignació. Actualment, és prou habitual emprar tota mena d'analogies esportives. De vegades, aquestes ens ajuden a acceptar una trajectòria plena d’alegries però també d’esforços titànics, frustracions i angoixes. No recordo en quin diari vaig llegir que una persona estafada pel banc, immersa en un tortuós laberint judicial, sostenia que afrontava cada etapa com si fos el round d’un combat de boxa.

Malgrat que no sóc gens partidària dels cops de puny, penso que el fet de plantejar-se els reptes per fases és una bona estratègia per evitar l'ofuscació. Ara em perdonareu el tòpic: sí, considero que és indispensable "anar partit a partit". Personalment, de vegades m'imagino que estic a dins d'una barca, en un riu de corrents capricioses, en el qual en moltes ocasions haig de remar a contracorrent. Més d'una vegada he estat terroritzada per si un  remolí no se m'empassava però també m'he sentit alleujada quan el perill ja ha passat. És prou habitual que dels problemas "se'n faci una muntanya" i no sapiguem si, en aquesta ocasió, l'arribarem a pujar. Però si marquem diferents etapes en el camí, ara un peu i ara un altre, potser sí que algun dia arribarem al cim i gaudirem una estona del paisatge. Qui sap si més endavant n’haurem de pujar més o si trobarem nous companys que ens faran costat en el trajecte. Aquesta serà una altra aventura per explicar. I ja en seran moltes.



dimarts, 23 d’agost de 2016

La vida eterna dels Macbeth


Lady Macbeth (Francesca Annis) i Macbeth (John Finch), en la versió cinematogràfica que féu Roman Polanki (1971) de la coneguda tragèdia de Shakespeare. La parella és un referent literari ineludible del que avui coneixem com a power couples. Imatge extreta d'IMBd.


Fa unes setmanes, parlàvem en aquest blog de les parelles que han sabut treure un sucós rendiment econòmic a la seva relació, a través de les noves tecnologies i els principis del mercat lliure. Un altre tipus de vincle profitós el trobem en els matrimonis que es mantenen eternament units en el poder i han estat batejats amb el nom de power couples. Els Perón i els Kirchner, a l’Argentina, o bé els Aznar, a Espanya, són alguns dels exemples més esmentats. Però sense cap mena de dubte la power couple per excel·lència la trobem als Estats Units. Ara que Hillary esbufega en la seva cursa cap a la Casa Blanca, es recorda el paper fonamental que va jugar a l’hora d’aconseguir que Bill Clinton accedís al despatx oval. La imatge de primera dama brillant -ni submisa ni excessivament intrusiva- es va veure saccejada per l’escàndol de Monica Lewinsky i d’aleshores ençà és inevitable preguntar-se de quina substància està feta la “pega” que els manté units: és l’ambició o bé l’afecte el component essencial de la seva fructífera relació?

Aquest contracte per romandre en el cim més elevat de la política mundial ha estat constantment analitzat pels mitjans i va inspirar la pel·lícula Primary Colours (1998), en la qual Emma Thomson i John Travolta es posaven en la pell del popular tàndem de demòcrates, tot mostrant només alguns dels incofessables secrets i renúncies que escapen de l’atenció de les càmeres. Si prenem els Clinton com a font d’inspiració, és impossible passar per alt la sèrie The Good Wife (2009-2016), on l’actriu Julianna Margulies interpreta la soferta Alicia Florrick, l’esposa del fiscal de l’Estat (Chris North), que veu perillar una prometedora carrera per un assumpte de faldilles. En les diferents temporades es posa de manifest que el fet d’intentar dissociar el vincle conjugal dels passadissos del poder no és un assumpte tan senzill com podria semblar de bon principi. La mateixa Hillary ha reconegut que segueix la sèrie.

És ben sabut que les intrigues de les altes esferes han centrat l’atenció de bona part de la ficció televisiva dels darrers temps però si haguéssim d’esmentar la parella més freda i despietada de totes, disposada a recórrer a l'assassinat per aconseguir els seus objectius, hauríem de referir-nos per força a Claire i Frank Underwood -Robin Wright i Kevin Sapcey-, en el remake nord-americà de House of Cards (2013-actualitat). Algunes veus han posat el crit al cel pel fet que s’hi associï tan directament la criminalitat amb la política mentre que n’hi ha hagut d’altres que, per contra, han assegurat que la semblança amb la realitat és demolidora i en alguns moments es queda curta. La glacial Claire Underwood ha estat comparada en diverses ocasions amb Lady Macbeth. El Bard era un profund coneixedor de la psicologia humana, especialment quan era l’hora d’emmarcar-la en els ambients de la cort. Sembla que res més no s’hagi pogut inventar, d’ençà que el geni d’Stratford impregnés les seves obres dels versos més bells que mai s’hagin pogut escriure.

Recordem que aquesta tragèdia de Shakespeare arranca amb la predicció que fan les tres bruixes al valerós general Macbeth. Les sobrenaturals criatures -podríem considerar-les els seus dimonis interns-, li auguren que rebrà més títols nobiliaris i que en el futur serà el rei d’Escòcia. De primer, Macbeth s’ho agafa com una broma però en veure que algunes profecies es compleixen comença a contemplar la possibilitat d’asseure’s al tron. El cuc de l’ambició comença a rosegar-lo però li falta una empenta decisiva per a poder consumar el seu desig. Quan se n’assabenta la pèrfida Lady Macbeth, de seguida l’esperona perquè abandoni la covardia i es comporti com un home de debò. L’estada del respectat rei Duncan al seu castell serà una oportunitat perfecta per treure's del damunt l'adversari. Els plans ja s’han ordit perquè Macbeth penetri a la cambra del monarca i li llevi la vida a punyalades. Però, malgrat que hagi assolit el seu somni, Macbeth encara té por de perdre allò que ha aconseguit per la via de la violència i mana assassinar aquells qui percep com els seus enemics, així com llurs famílies. Lady Macbeth ja camina sonàmbula i contempla les seves pròpies mans, tacades de sang, en una al·lucinació. La culpa l’empeny cap al suïcidi i el seu marit també haurà de morir, en el camp de batalla, atrapat en l'enginyosa venjança tramada pels fills de Duncan, un dels quals heretarà la corona. De res no els ha servit, doncs, tot aquell horror. Com a tants altres mandataris, els esperava un tràgic destí. Finalment, com a éssers humans que són, acaben oblidats i sepultats. Aquesta és una lliçó shakespeariana que mai no s’acaba d’aprendre del tot. Avui, amb més refinats mètodes per matar, la contemporaneïtat d'aquest llegat literari roman intacte. I la desgràcia que van sembrar els Macbeth es reinterpreta, una i altra vegada, com un conte sense final.
  

 

dimarts, 16 d’agost de 2016

Shakespeare a l'estiu



Una imatge de l’interior del magnífic Globe Theatre, durant una de les funcions


Enguany se celebra el quart centenari de la mort de William Shakespeare (1564-1616) i les activitats per celebrar l’efemèride apareixen pertot, com els bolets. Fins i tot tens l’oportunitat d’apropar-te a l’obra del geni d’Stratford-upon-Avon a través de la xarxa, motiu pel qual no és necessari que et desplacis enlloc ni que gastis uns diners dels quals no disposes. El fet que no dominis l’anglès tampoc és cap obstacle perquè les propostes admeten diferents nivells. Tant si has tingut una sòlida preparació acadèmica com si és el teu primer contacte amb l’autor de Hamlet tindràs una opció disponible per endinsar-te en el seu món fascinant. Una de les coses que més em meravella dels britànics és l’amor que professen a Shakespeare -the Bard, com ells l’anomenen-, un sentiment que saben transmetre perfectament i que arriba a milions de lectors d’arreu, alguns dels quals sí que viatjaran fins a la seva terra natal per tal de peregrinar els diferents indrets emblemàtics.

A banda del lloc on va néixer, una parada obligatòria és The Globe Theatre a Londres -el nom mateix ja suggereix una voluntat universalista- situat a la riba del riu Tàmesi, construït a la dècada de 1990, tot respectant nombrosos elements arquitectònics de l’original, el qual es va incendiar durant una representació d’Enric VIII, l’any 1613. La dedicació amb què se n’ha cuidat fins al darrer detall, així com la bulliciosa activitat que s’hi desplega, és una mesura de l’amor per Shakespeare que abans comentava. En l’actualitat, els espectadors encara poden gaudir de les obres d’una forma bastant aproximada a com es representaven en l’època. Durant els segles XVI i XVII, sense els múltiples gadgets dels quals disposem en l’actualitat, els escenaris eren una de les poques fonts d’entreteniment a l’abast. Poc s’haurien pogut imaginar, aquells espectadors elisabetians, que uns segles més endavant, els distrets ciutadans tindríem serioses dificultats per mantenir l’atenció i seguir el fil argumental d’un text com el shakespearià. En el Globe hi podia entrar des d’un pidolaire esparracat -que romania dret al costat de l’escenari- fins al senyor més acabalat de la ciutat -ben acomodat en una llotja- perquè les diferents tarifes així ho permetien. Aquesta és una realitat cada cop més llunyana, si més no en el nostre país, atès que el nefast IVA ha provocat que l’accés a la cultura hagi esdevingut un autèntic luxe per a milers de butxaques. Si, uns anys enrere, el fet d’anar al teatre era una activitat prou freqüent, avui ha esdevingut una raresa, una anècdota excepcional per comentar entre amics.

El cas és que, ben engrescada amb la vida i l’obra del Bard, tot d’una em vaig adonar de l’evidència. És que potser enguany no es commemorava  la mort de Miguel de Cervantes (1547-1616)? Per què era tan accessible l’opció britànica, mentre que l’espanyola passava completament desapercebuda? A través d’una cerca per Internet, vaig constatar que, efectivament, la polèmica estava servida des de feia uns mesos, com no podia ser d’altra manera, perquè des de diferents tribunes ja s’havia fet sentir una sonora queixa per l’escassa dedicació del Govern a promoure l’obra cervantina. És una tradició ben instaurada que, en finalitzar l’estiu, la premsa demani als polítics quines han estat les seves lectures durant les privilegiades vacances de les quals han gaudit. En aquest ocasió, a banda de recordar-los que el país està paralitzat, els podrien preguntar si per casualitat en la llista hi figura El Quixot, posem per cas. Que són uns amants fervorosos de la bandera ha quedat prou clar en l’interès que han mostrat a Twitter pels atletes olímpics i els seus migrats resultats. No es pot dir el mateix de la més gran figura literària de tots els temps, la qual tenen ben abandonada en la misèria. Per dir-ho en paraules de Cervantes, confiem que el temps doni dolces sortides, a les amargues dificultats.




dimarts, 9 d’agost de 2016

Parelles 2.0.



Risto Mejide mira embadalit Laura Escanes mentre mostra la portada del seu nou llibre, el dia de Sant Jordi. A través de Youtube, la jove model ha anunciat que properament publicarà una novel·la. Imatge: Vanitatis.



No recordo exactament com vaig arribar a l’embafador vídeo Mía, que el polifacètic Risto Mejide ha dedicat recentment a la seva parella, la jove model i estudiant de periodisme Laura Escanes, a la qual ja s’havia declarat anteriorment en un teatre ple de gom a gom, on li va demanar que s’hi casés. L’inflamat publicista ha tornat a exhibir el seu amor a la xarxa, davant la mirada de milers de seguidors, mitjançant un muntatge audiovisual similar a un anunci i acompanyat de la seva pròpia veu de fons –si teniu paciència, podeu llegir-ne el text aquí-. En escoltar-lo, vénen ganes de tapar-se amb un llençol i desaparèixer d’aquest món per sempre.

L’inquietant document causa vergonya aliena i costa de veure’l sencer -malgrat que duri poc més de quatre minuts- però paga la pena aguantar la respiració i esperar fins al final perquè constitueix tota una lliçó de com es presenta una parella com a mercaderia. És un exercici excel·lent de construcció de marca personal -self branding o personal branding, en anglès- però amb la singularitat que aquí s’aplica al món dels enamorats -suposo que en aquest cas hauríem de parlar de couple branding o algun terme per l’estil-. Ell i ella. Un pol d’atracció pels consumidors. Dos éssers humans dels quals se n’extreuen sucosos beneficis. Matrimoni i patrimoni units novament però ara sota el paraigua de la flexibilitat que exigeixen el mercat i l’univers 2.0. Cal picar pedra per esculpir la imatge que es vol projectar, per fer-la el màxim de rendible. Jo i nosaltres com a matèria de treball.

A través de les xarxes socials i el seu canal de Youtube, la popular Laura Escanes ventila anècdotes personals i esdevé un aparador ideal per a promocionar-se a si mateixa o fer publicitat de béns de consum i establiments de luxe –roba, productes cosmètics, restaurants, salons de bellesa, etcètera-. Per la seva part, Risto no perd l’ocasió de llançar-li floretes en la seva columna al diari, amb la qual cosa aconsegueix d’acaparar l’atenció dels milers de fans que els segueixen. A cap dels dos no els manquen ofertes laborals. Que tinguin res interessant per dir ja és una altra història.

Quan va acabar la lletania de frases possessives de Mía, vaig recordar els temps en els quals el malcarat publicista exercia d’“emperador romà” a Operación Triunfo i apuntava simbòlicament amb el dit enlaire o cap a terra, quan tocava sentenciar els tremolosos concursants. Si pretenia afalagar-los o bé ensorrar-los en la misèria, acostumava a escopir-los a la cara si eren bons o bé mals productes. Tal com raja. Darrere de les imprescindibles ulleres fosques va provocar més d’un disgust a aquells jovenets que acudien al plató a luchar por su sueño. Ara han esdevingut un producte, tant ell com la seva parella. I ambdós triomfen.

Sigui com vulgui, l’estratègia no se l’ha inventada pas ell sinó que simplement ha estat prou llest per pujar al carro d’una manera de fer caixa a bastament explotada per les grans marques. En un reportatge del mes del juliol de la revista Harper’s Bazaar es feia un repàs a les nombroses celebritats  internacionals que han estat reclamades per les firmes més cobejades. David i Victoria Beckham són els exemples més coneguts. A Espanya tenim el cas d’Alaska i Mario Vaquerizo, que han tret un rendiment considerable del reality sobre la seva vida, on mostren uns hàbits que ratllen el consumisme compulsiu. També tenim a l’actriu Paula Echevarría i a l’extriunfito David Bustamante, que aprofiten Instagram per a mostrar-nos com en són de feliços i quin serà el proper disc o sèrie que veurà la llum. També ens ensenyen on han adquirit aquelles sabates que costen un ronyó i el bolso pel qual han pagat l’equivalent de tres sous inframileuristes. El blaugrana Gerard Piqué i la cantant colombiana Shakira promocionen videojocs, colònies, material esportiu i joguines per a la mainada, entre altres mercaderies -per a ells potser caldria encunyar el terme family branding atès que els seus carismàtics fills també representen un reclam pels seguidors-. Ens hi podríem estar fins demà perquè de parelles que han muntat un hòlding n’hi ha a per parar un tren.

D’entrada, cal tenir en compte que la imatge que ens mostren està passada pel filtre del Photoshop, de la mateixa manera que la seva relació, que també està editada segons les conveniències del consum. Què s’hi amaga, en realitat, darrere d’aquesta meravellosa façana? Com deu ser això d’estimar-se i, al mateix temps, formar part d’una empresa que genera històries constantment de cara a la galeria? Són compatibles l’afecte sincer i la recerca permanent de lucre material? És fàcil de sentir-se frustrat davant d’un poder adquisitiu tan elevat i de la constant exhibició de felicitat, irradiada pels quatre costats. Però el pitjor d’aquests exemples, al meu entendre, és que tenen una extraordinària capacitat per contagiar les mateixes narratives entre els seguidors, la majoria dels quals deuen trobar-se en una situació de precarietat. Sense una potent  campanya al darrere, la il·lusió de progrés professional a través de l’autopromoció a Internet s’ensorra com un castell de cartes.

 Al contrari d’allò que proclamen els gurus de l’autoajuda i els emprenedors de Silicon Valley, les noves tecnologies mai no tindran prou capacitat per compensar les manances de base d'una societat espoliada. Segons la doctora per la Universitat de Nova York Alice Marwick (2010) aquestes tècniques per a la recerca d’estatus constitueixen tecnologies de la subjectivitat que ens encoratgen a aplicar els principis del mercat lliure en l’organització de la vida social. Els mites de l’emprenedoria i la meritocràcia subjacents devaluen les lluites contra la desigualtat i a favor de la democràcia. Aquesta ideologia, importada del nord de Califòrnia, presenta els esmentats mitjans com a falsa solució davant dels dèficits estructurals als quals caldria posar remei amb urgència. Dit amb altres paraules: a través del seductor miratge de la igualtat d'oportunitats a la xarxa, ens oblidem de les autèntiques batalles per a combatre el neoliberalisme, del qual aquests personatges en són els màxims promotors. Ni el seu amor tunejat  ni les campanyes de caritat que recolzen no canviaran el món que ens envolta. Tenen una manera massa estranya d'estimar.



Article publicat a Tercera Información 


dijous, 4 d’agost de 2016

Platja d'Aro: alguns dubtes i una reflexió






Una persona està estirada a terra mentre proven de reanimar-la, en el context de caos generat a Platja d'Aro. Imatge extreta d'El País.



D'ençà de la flashmob organitzada per un grup d'alemanys, que suposadament va ser la causa que es desfermés el pànic al poble de Platja d'Aro, en confondre's amb un atac gihadista, que no paro de donar voltes al succés i a la manera com ha estat enfocat des dels mitjans de comunicació. M'he dedicat a pentinar diaris, xarxes socials i canals de televisió per tal de constatar-ne les evidents contradiccions. D'entrada, allò que més sobta és justament la puixança de la versió que s'ha acabat imposant en algunes cadenes, com ara la nostrada TV3, segons la qual el dantesc episodi -que de broma no en va tenir res- es va originar exclusivament per  les bretolades dels turistes en qüestió. De bon principi, diversos  testimonis oculars asseguraven que havien vist persones armades, vestides de negre, i que havien estat  justament els trets -reals o de fogueig- allò que havia motivat les corredisses.

Però més tard les autoritats locals es van encarregar de deixar ben clar que tot plegat es tractava d'un rumor absurd que s'havia anat escampant, en haver interpretat la performance dels joves com una situació de perill real. Les mentides que corrien com la pólvora, sostenien, eren tan sols fruit de les fabulacions que habitualment circulen pel boca orella en una situació percebuda com d'emergència i per això calia tallar-les d'arrel perquè només contribuïen a difondre el pànic. Sembla una recomanació ben raonable, sempre que no degeneri en una mordassa que anul·li la pluralitat de veus, més o menys sensates, que haurien d'expressar-se amb plena llibertat. Encara més quan la tempesta ja ha passat, retorna la calma i no queden motius per ocultar o dosificar la informació, com a mesura preventiva. Fins i tot sóc capaç d'entendre i de recolzar amb convicció la necessitat de protegir l'economia d'una zona  turística, si ens movem dins d'uns límits raonables, que no contribueixin a augmentar encara més la desconfiança vers les versions oficials. Sigui el que sigui allò que va succeir, els dubtes persisteixen. Malgrat les advertències, encara hi havia persones que reiteraven via Twitter que sí, que els trets s'havien sentit. En un dels vídeos més difosos per la xarxa se senten clarament uns espetecs, com si es tractés de petards, que posteriorment van seguits d'una cridòria. D'on sorgeix, doncs, aquest soroll?

Demano disculpes sinceres a qualsevol persona que visqués en primera persona els horribles fets i consideri que opino sense coneixement de causa. La meva intenció no és altra que expressar el desconcert per un puzle que tenim al davant i al qual, al meu entendre, li manca més d'una peça. Penso humilment que hauria de ser possible de fer aquest exercici, malgrat el risc d'espifiar-la, en una societat mínimament democràtica. M'espanten  els falsos rumors però encara més els guardians de la veritat absoluta. Qualsevol visitant que conegui mínimament el poble de Platja d'Aro sap que el turista que s'hi  passeja no és fàcilment impressionable. El garbuix hi és constant: comiats de solters/es, desfilades de models, disc jokeys que punxen al carrer, cantades d'havaneres, números d'animació per a la mainada, cercaviles amb xaranga, aficionats al futbol que fan gresca a les terrasses, festes de la cervesa, etcètera. Per més que tots plegats tinguem la por al cos, pels temors difusos que brollen arreu, em  costa de creure que una colla de brètols amb pals de selfie tingui prou capacitat per disparar una alarma d'aquestes proporcions, amb totes les conseqüències que va comportar. A banda de les crisis d'ansietat, els ferits lleus i les nombroses destrosses materials, em consta directament que desenes de famílies han interromput les seves vacances abans d'hora i han abandonat el poble. Ho haurien fet si els hagués convençut la versió de la innocent flashmob? No insinuo res. Només formulo una pregunta.

Deixant de banda l'estampida del dimarts al vespre, trobo d'una candidesa extrema que certs tertulians facin escarafalls davant la possibilitat que en un poble de la costa hi hagi pistoles perquè és ben sabut que pel carrer hi va gent armada. Tal com han denunciat autors com Francesco Forgione, la Costa Brava és un hàbitat acollidor per a la màfia, malgrat que els delictes de sang no siguin presents al carrer com en algunes zones d'Itàlia.  Els diaris s'han fet ressò tímidament d'algunes operacions que han estat desarticulades. L'escriptor napolità Roberto Saviano s'ha cansat d'advertir que en aquest país tenim una miopia crònica pel que fa als grups criminals, que tenim instal·lats al costat de casa. Abans que algú se'm llanci directament al coll, reitero que no sostinc que aquesta situació respongui als fets que van ocórrer a Platja d'Aro però potser és un bon moment per recordar que les imatges de postal grinyolen amb  la realitat circumdant. Segueixo sense entendre la voluntat obstinda de recrear imatges idíl·liques i falsejades en els mitjans de comunicació, que obvien una violència tan incòmoda com evident. A la llarga, la distorsió fa més mal que bé, no els sembla?