diumenge, 31 de juliol de 2016

Deu anys d'absència







Que en els meus anys la joia recomenci,
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
Oh, Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau -però no vull l'oblit.



Màrius Torres
Aniversari







dissabte, 30 de juliol de 2016

Fascinació pels Soprano



Tony Soprano (James Gandolfini) s'abraona violentament sobre la doctora Melfi (Lorraine Bracco), en una de les  nombroses ocasions en què se salta els límits de la teràpia. El líder de la màfia de Nova Jersey ha de gestionar els maldecaps que li generen tant la seva família com l’obscur món del crim organitzat en el qual opera. La psiquiatra, per la seva banda, no sempre veu clar com ha d’enfocar el tractament d’un pacient amb aquest singular perfil. Imatge: HBO.



De totes les sèries que he vist fins ara cap m’ha fascinat de la manera que ho ha fet l’extraordinària creació de David Chase The Sopranos (1999-2007), la qual no descarto tornar a veure en el futur. A banda d’ésser un clàssic de la ficció sobre gàngsters, per la seva indiscutible qualitat, ofereix una visió controvertida i brillant de la psicopatologia contemporània i de la forma que tenim d’abordar-la. Tal com ha apuntat el mateix Chase, també hi ha implícita una crítica al capitalisme. A través de l’extrem mafiós, s’ofereix l’anàlisi àcida d’un sistema despietat, en el qual la manca d’escrúpols i el desfici consumista hi juguen un paper cabdal. Durant l’emissió dels successius capítols, es van despertar tant els elogis com les crítiques enceses d’associacions de psicoterapeutes nord-americanes, precisament perquè de vegades surten ben malparats en les trames ordides pels guionistes. Han corregut rius de tinta sobre les aventures i desventures dels Soprano. No hi podia faltar el llibre amb l'anàlisi psicològica, desgranada pel psicoanalista Glen Gabbard a The Psychology of the Sopranos (Basic Books, 2002).

El motiu de l’interès que desperta aquesta petita obra mestra d’HBO entre els professionals del meu ram és òbvia: la història arranca amb els atacs de pànic que pateix Tony Soprano, que el condueixen fins al consultori de la benintencionada psiquiatra i psicoanalista Jennifer Melfi, d’ascendència italiana com ell. L’evolució d’aquesta relació en el decurs de les sis temporades -magistralment interpretada per ambdós actors- i el discutible tractament d’un pacient dividit entre l’entorn domèstic i la subcultura criminal han estat font de múltiples discussions. Arran de l’inesperat desenllaç, un dels debats es va centrar en el fet d’establir si realment l’etiqueta diagnòstica “sociopatia” era prou adequada per un perfil com el seu. Per altra banda, es va discutir a bastament sobre si el treball de la psiquiatra era vertaderament efectiu o si, per contra, només havia aconseguit de reforçar encara més la fredor emocional del boss. Si bé és cert que les crisis d’ansietat van desaparèixer progressivament, els crims atroços no van pas aturar-se sinó que van endinsar-se per terrenys fins aleshores inexplorats. En el penúltim capítol, el supervisor de  la doctora Melfi i altres col·legues fan referència a investigacions com The Criminal Personality de Samenow i Yochelson, segons les quals la interacció verbal en la teràpia proveeix als "sociòpates" de les estratègies necessàries per a fingir unes emocions que realment no experimenten; d’aquesta manera, sostenen els autors, aconsegueixen d’enganyar hàbilment els psicòlegs per tal d’obtenir-ne els conseqüents avantatges penitenciaris.

Aquest debat posa damunt la taula l’influx seductor de les personalitats antisocials, ben conegut en les presons, per exemple, on es produeixen diverses dinàmiques de manipulació, que poden derivar en enamoraments per part de treballadors no  “iniciats” en aquests tipus d’entorns i els seus perills. La mateixa doctora Melfi té serioses dificultats per mantenir a ratlla el nivell d’implicació en la vida del seu ambivalent pacient. Tal vegada és aquesta mateixa fascinació la que mantenia l’audiència atrapada i dividida entre els espectadors que volien que Tony Soprano pagués pels seus crims i aquells que desitjaven que, malgrat tot, l'ésser bondadós que també portava a dins se sortís amb la seva. Com era de preveure, l’últim capítol va causar un gran rebombori…

La psiquiatra intueix però desconeix l'abast dels delictes perpetrats pel capo de Jersey -un coneixement exhaustiu l’hauria conduït necessàriament a denunciar-lo- i per això no es comprèn de quina manera pot abordar les sessions professionalment. En aquestes circumstàncies, ni tan sols es podria superar una adequada fase d’avaluació. Altra vegada: quins són els vertaders objectius? Aconseguir el reconeixement del sofriment de les víctimes o bé alleujar els “símptomes” de l’assassí? Per acabar-ho d’adobar, les constants insinuacions sexuals i els exabruptes feien insostenible des del minut u una relació que no es podia mantenir sense el mínim de respecte imprescindible. Això no obstant, en la meva opinió, no es tracta tant d’analitzar la situació des d’un punt de vista estrictament realista com d’adoptar un marc més ampli per tal de mostrar les profundes limitacions i contradiccions, a l’hora de tractar el sofriment en un món hostil, que tot sovint escapa del nostre control i comprensió.

Entre el drama i la paròdia, The Sopranos qüestiona l’abús dels psicofàrmacs, les hipòtesis genètiques, les explicacions psicoanalítiques, el tractament dels infants en l’entorn escolar, l’abordatge de les crisis adolescents, les teràpies de desintoxicació o la forma infame com es destrueixen les persones grans en certes residències. Ja en la primera temporada -entre l’any 1999 i el 2000- el mal comportament d’Anthony Júnior és diagnosticat com a TDAH per un psicòleg. Les explicacions respecte els suposats símptomes que reben els pares, Tony i Carmela, són tan absurdes que finalment rebutgen categòricament el diagnòstic i que el nen prengui cap pastilla. Quan el noi es fa gran, en comptes d’acceptar l’impacte de les seves fosques activitats, el pare s’estima més creure que en realitat és l’herència genètica la que provoca que Anthony tingui problemes similars als seus. La seva filla Meadow també cau a les grapes d’una psicòloga desaprensiva, que li dóna els pitjors consells possibles i a l’ancià oncle Corrado l’anul·len a través d’una forta medicació en el centre on l’han ingressat. Però també hi apareixen intervencions sensates i humanes, com l’ocasió en què un veterà terapeuta li diu a Carmela que mai més no superarà l’angoixa que la tenalla, si segueix al costat d’un home els diners del qual estan tacats de sang. Per aquestes i moltes altres qüestions, The Sopranos ens fascina avui i, a la vista de la violència que ens envolta, ho continuarà fent durant molts anys.






diumenge, 24 de juliol de 2016

Societat Pokémon



Una hipnòtica desfilada de Pikachus celebrada a la ciutat japonesa de Yokohama, l'agost de 2014. Vídeo extret de Youtube.



D'ençà del llançament de Pokémon Go que els mitjans s'han omplert de tota mena de notícies referents al seu impacte social. La primera onada d'informacions es referia, sobretot, a les incomptables bondats. El turisme es beneficiaria d'una nova injecció econòmica, gràcies a l'atractiu que suposava col·locar els animalons en llocs estratègics. Els progenitors explicaven, del tot sorpresos, com els adolescents havien abandonat sobtadament el sedentarisme. Ja no romanien durant hores davant de la pantalla, escarxofats al sofà, sinó que ara caminaven quilòmetres i més quilòmetres, a la recerca de les bestioletes animades. Als Estats Units, es feia broma sobre el fet que el videojoc havia derrotat Michelle Obama en tan sols uns dies, en la seva croada per aconseguir que els nord-americans practiquessin exercici físic. La comunicació intergeneracional havia millorat de forma espectacular: les famílies feien plans de cap de setmana, gràcies al pretext de les excursions promogudes pel Pokémon Go.  Eren tantes les seves propietats curatives que les xarxes socials s'ompliren de missatges de persones que patien depressió o ansietat, les quals, finalment, tenien una motivació per llevar-se i sortir al carrer. S'airejaven, bellugaven el cos, parlaven amb els altres jugadors. El món era un lloc nou per descobrir. Ja tenien un objectiu pel qual lluitar. Cap dels tractaments que havien provat amb anterioritat havia funcionat amb tant d'èxit. Una revolució terapèutica s'albirava en l'horitzó.

Quan ja semblava que els cecs recuperarien la vista i les persones amb problemes de mobilitat s'aixecarien i començarien a córrer, de mica en mica, va anar emergint la cara fosca de l'invent revolucionari. Apareixien multituds del no res que col·lapsaven els espais públics o bé entraven en localitzacions privades, tot provocant l'enuig dels propietaris. Les pokeparades havien estat aprofitades per alguns lladres astuts, que atracaven els eufòrics però distrets "caçadors". La manca d'atenció deguda al fet d'estar més pendent de la pantalla que de l'entorn podria causar accidents i per això caldria dedicar esforços importants en prevenir-los. Les advertències es feien sentir cada cop amb més força. Allò que a priori semblava un potent element activador, podria esdevenir, a la llarga, un autèntic estorb o bé un perill públic. Per altra banda, es van donar casos d'usos completament inadequats, entre els quals la localització de Pokémons a Auschwitz, que va ser  ràpidament denunciada. Una altra notícia profundament pertorbadora fou el reclam de la marca, per part dels opositors de Bashar al-Assad, per cridar l'atenció sobre els centenars de milers d'infants que pateixen els horrors bèl·lics de Síria. Mentre subjectaven els dibuixos de la franquícia Nintendo, els menors suplicaven que anessin a rescatar-los. Sense cap altre recurs a l'abast, la publicitat efímera apareixia com una esgarrifosa alternativa. Un videojoc que mou fortunes presentat com a taula de salvació pels més vulnerables: terrorífic. 

Però tots aquests inconvenients són només anècdotes al costat de la bomba que va deixar anar el cineasta Oliver Stone, quan estava promocionant una pel·lícula sobre Edward Snowden a Califòrnia. Per tal de respondre a la pregunta sobre l'acusació que havia recaigut sobre Pokémon Go de robar les dades dels usuaris dels mòbils que l'havien descarregat, el director de Platoon i JFK va assegurar que aquest tema no li feia gens ni mica de gràcia perquè creia que constituïa un nou abús de l'anomenat capitalisme d'espionatge, que podria conduir-nos cap al totalitarisme. Recordem que aquesta mateixa polèmica també havia sorgit amb els populars jocs Angry Birds o Second Life, entre d'altres. És important, doncs, tenir en compte l'enorme poder que s'està concentrant en poques mans, per part de macroempreses que dominen els fluxos d'informació, tant amb finalitats comercials com de vigilància. Tal com apuntava recentment l'economista Yann Moulier-Boutang en una entrevista, cal obrir els ulls davant  d'aquesta nova forma de capitalisme -que ell anomena cognitiu-, el qual constitueix una forma d'explotació contemporània, atesa la provisió gratuïta als GAFA (Google, Apple, Facebook i Amazon) de totes les dades que necessiten per enriquir-se desmesuradament, mentre els precaris assalariats ens ensorrem en la misèria. La diferència amb èpoques anteriors, al meu entendre, és que ara la seducció del consum provoca que no en tinguem cap mena de consciència sinó que acceptem els abusos dòcil i gustosament, amb un somriure de Pikachu pintat als llavis.



Article publicat a Tercera Información







diumenge, 17 de juliol de 2016

Activistes, els nostres herois




L'activista Lagarder Danciu és reduït per un grup de guardespatlles, després d'irrompre en un míting del PP, tot cridant "El PP, sois la mafia". Fotografia extreta d'El País: Álvaro García.





“No concebo la vida sense lluita”





Es fa difícil que un sol ésser humà arreplegui tantes etiquetes potencialment estigmatitzadores com el popular “sense sostre” Lagarder Danciu. Tal com s’ha exposat a la premsa, l’incombustible activista es defineix com a gitano, romanès, ateu, gai, rodamón i okupa. Per acabar-ho d’arrodonir, a través de les xarxes socials, ha explicat obertament que pren medicació per al VIH i que en alguna de les múltiples detencions de les quals ha estat víctima, la hi han presa com a mesura repressiva. Així doncs, les mateixes etiquetes nacionals, ètniques, sanitàries o d’orientació sexual que serveixen per a legitimar la normativitat i excloure’n els cada cop més nombrosos “sobrants humans” de la modernitat, tal com defineix Zygmunt Bauman la creixent bossa de marginalitat del nostre temps,  són reivindicades aquí per a mostrar una irreductible voluntat de visibilitzar la dignitat de qualsevol ésser humà, siguin quines siguin les seves circumstàncies.

Lagarder Danciu, desafiador radical de la lògica repressiva, exerceix de portaveu d’aquells que sobreviuen al carrer, a través d’un tracte horitzontal, que defuig rotundament el paternalisme. Els seus iguals, personatges d’un món que alguns voldrien invisibilitzar o anorrear,  són mostrats sempre amb una decència integral -recomano una visita al seu Facebook-. No és estrany que aquesta “anomalia” desperti tant l’adoració incondicional –té milers de seguidors que el recolzen- com les ires d’internautes furibunds, que li etziben missatges  com aquest: “Eres un canalla, solo puedes actuar así en España, el paraíso de los golfos como tú, vete a Rumanía PARÁSITO”. M’estalvio els més ofensius. La nit del 26-J va córrer com la pólvora una fotografia il·lustrativa de l’odi que suscita, en la qual ell apareixia amb un cartell reivindicatiu, al costat de dues dones, al carrer Gènova, que li xiuxiuejaven insults a cau d’orella.

Si algú fes una pel·lícula de la seva vida–de fet, aquesta possibilitat ja ha estat apuntada-, és probable que l’espectador sortís del cinema amb la sensació que el guionista s’ha extralimitat una mica amb la trama. Però el cas és que el nostre protagonista és fill d’un orfenat de la Romania de Ceausescu i ha superat penalitats terribles, sense abandonar mai la voluntat de formar-se i denunciar les injustícies que ha trobat per l'accidentat trajecte recorregut. En un món polaritzat per la desigualtat i el fanatisme, talment com hi ha persones que acumulen riquesa d’una manera mòrbida, existeixen éssers humans sotmesos a unes condicions de vida tan precàries que tenen tots els punts per morir o bé ser abocats a la pobresa crònica. Representen l'altra cara de la moneda. Això no obstant, ja no els percebem com a integrants d’una  alteritat llunyana sinó com a habitants d’un submón en el qual qualsevol de nosaltres podria ser condemnat, més tard o més d’hora. La seva història dramatitza un futur possible i que podem assajar vicàriament.


 En les revistes del cor o en certs realities televisius,  els herois que s’hi mostren són milionaris –anomenats eufemísticament “emprenedors”- amb pocs escrúpols, que s’han obert camí en la selva del capitalisme caníbal i deuen tenir uns quants morts a l’armari. Hom voldria que aquests fossin els nostres referents, en la persecució d’un estil de vida impossible d’abastar, que ens enfonsa en el pou de la frustració i la tristesa. Però també hi ha la realitat que ens mostren lluitadors com Lagarder. No és cap documental de l’Amèrica profunda de Michael Moore sinó la quotidinitat sagnant d’aquest país i de la seva gent, a la qual el neoliberalisme pretén destruir, de mica en mica. La de l’ancià amb càncer que ha estat abandonat al carrer; la del menor que ha fugit sol de la guerra; la del ciutadà que s’enfronta amb coratge a un possible desnonament... Espectres que esdevenen dolorosament humans. Els fills no reconeguts de la globalització.




Article publicat a Tercera Información




Muchas gracias a Lagarder Danciu y a Revolución Gitana por compartir este artículo en las redes. Felicidades por vuestra labor y por ayudarnos a mantener la esperanza frente a la corrupción que nos rodea.







diumenge, 10 de juliol de 2016

El retorn de l'activisme gras



 La blogaire Sarah Coffman va idear el projecte Line Series, una de les nombroses iniciatives crítiques amb els cànons estètics imposats a les dones que ha tingut èxit a la xarxa. 
Foto: Terrance Smalls.



Ahir llegia a La Vanguardia que una cadena de roba britànica havia decidit tapar els miralls dels emprovadors de senyores perquè considerava demostrat que, en no agradar-los la imatge que veien reflectida, les potencials compradores eren menys propenses a adquirir la peça en qüestió. Per aquesta raó, havien decidit tirar pel dret: mort el gos, morta la ràbia. Evidentment, la dràstica mesura ha estat durament criticada perquè no té en compte per a res la tirania de la imatge, especialment cruel en l'univers femení. En comptes d'apostar per l'acceptació del cos, s'optava directament per la seva "aniquilació". Al meu entendre, aquest és l'estil de proposta destructiva en la qual també podem caure fàcilment quan ens endinsem en dietes restrictives, en exercicis extenuants o senzillament decidim tapar-nos de cap a peus perquè ningú no ens vegi. 

Com que estem a ple estiu és habitual que emergeixin tota mena d'inseguretats en relació a l'exposició corporal. Els neguits no estan tan sols relacionats amb la talla sinó també amb qualsevol imperfecció percebuda. Potser la depilació no és prou acurada o bé hi ha una taca odiosa a la pell que preferim ocultar. Fins i tot ens neguem a regalar un somriure perquè sota un sol de justícia no el trobem prou apte per un anunci de clínica dental. Així, de mica en mica, ens anem retirant de la nostra pròpia vida. Com que ens movem en una societat profundament paradoxal, la pressió exercida per l'entorn pot ésser en certa manera contrarestada per iniciatives com les desfilades de models curvy o les cadenes de roba que comercialitzen talles grans, com Violeta by Mango. Amb tot, és inevitable preguntar-se fins a quin punt aquesta mena de segregació beneficia l'acceptació dels cossos que surten de la normativitat o bé es reforça la idea que, si es considera que "pateixes sobrepès", seràs tractada al marge de la resta de mortals. Per altra banda, tampoc es comprèn si existeix una vertadera voluntat humanitzadora o el propòsit és simplement el de capturar un nou segment de mercat, susceptible de quedar-se fora de la voràgine consumista. No és pas qüestió de perdre cap clienta.

Les persones obeses encara són víctimes de tota mena de prejudicis. Tant poden ser descartades per una feina com sofrir bullying en un centre escolar. L'imaginari popular les considera estúpidament felices, gandules, deixades, golafres, mòrbides, frustrades, asexuals, mediocres, despreocupades i un llarg etcètera d'adjectius humiliants. En El diari de Bridget Jones, com en tantes altres pel·lícules, es mostra l'estereotip de dona sentimentalment fracassada i acomplexada amb el seu físic. Per afrontar els mals moments, no té cap altre refugi que embolicar-se amb un edredó i afartar-se de xocolata. L'actriu Rennée Zellweger va explicar en nombroses entrevistes que havia hagut de menjar de forma desmesurada per a interpretar la jove britànica, grassoneta i soltera, que cerca l'amor vertader. Se suposava que aquella dona estupenda que vèiem a la pantalla estava com una vaca suïssa. Si això era així, què succeïa amb una senyora que portava uns pantalons de la talla 50? Com hauríem d'avaluar-la estètica i psicològicament? 

La lluita contra aquest estigma no és pas nova sinó que hem de situar l'emergència de moviments com l'Activisme gras [en anglès, Fat activism] a finals de la dècada de 1960, als Estats Units, en plena eclosió dels corrents contraculturals, feministes i de defensa dels drets civils. Amb lemes com Fat & proud, Riots not diets, I'm too wide for your narrow mind, Fuck fascist beauty standards o Fat is not a bad world segueixen defensant que l'obsessió per la salut i l'estètica no està orientada en absolut al benestar de la població sinó que és una forma més de control polític. Segons els principis d'aquest moviment, la histèria col·lectiva generada al voltant de la pretesa "epidèmia d'obesitat" és una exageració que fomenta l'aversió vers les persones que no encaixen en un estil de vida opressiu i destructor. I aquí és on sorgeixen les controvèrsies perquè des de l'entorn mèdic s'ha criticat aquest enfocament per considerar que menysté els perills objectius que existeixen quan es van sumant quilos. Per la banda de la psicologia clínica, es fa un raonament anàleg en relació als anomenats trastorns alimentaris. Personalment, penso que el debat aportat per l'activisme gras és imprescindible davant la brutal ofensiva dirigida als cossos no normatius -discapacitats, malalts, mutilats, cremats, etcètera-. Tant si encaixem com no ens els cànons hegemònics, no n'hauríem de quedar al marge. En qualsevol moment podrien tapar-nos el mirall. 






diumenge, 3 de juliol de 2016

Quelcom fa pudor de podrit








"I em vaig preguntar: a nosaltres, els metges, per què ens paguen tant?"

Sami Timimi, psiquiatre infantil britànic



Abans que el fantasma del pare de Hamlet revelés el gran secret, el sentinella Marcel -que no té res a veure amb l’àngel de la guarda de Jorge Fernández-Díaz- sospitava que quelcom feia pudor de podrit a Dinamarca [Something is rotten in the state of Denmark]. Això mateix és el que pensem cada cop amb més freqüència els ciutadans, en aquesta societat, corcada per la corrupció. Quan tenim sospites que es produeixen irregularitats, tenim l’opció de provar de posar-hi remei -tal com va fer Hamlet amb la mort del rei, assassinat a mans de son germà- o bé mirar cap a una altra banda, la qual cosa, segurament, ens estalviarà una bona colla de maldecaps. Potser és per l’aversió a nedar a contracorrent que la primera opció no és precisament la més habitual. Permeteu-me que posi un parell d’exemples recents d’aquesta indolència: el primer, en l’àmbit de la psiquiatria infantil i el segon, en el podrimener de la política, que és on la cèlebre frase shakespeariana s’acostuma a aplicar.

El portal de notícies Infocop s’ha fet ressò d’un important estudi que adverteix de la perillositat de receptar antidepressius als infants i de la necessitat d’apostar per tractaments alternatius, més eficaços i sense efectes secundaris adversos. Com en tantes altres ocasions, es posa de manifest la perniciosa influència de la indústria farmacèutica en el camp de la investigació, la qual pot induir a una percepció errònia de la pretesa eficàcia de la medicació. Sembla inexplicable, apunten en el mateix digital, que malgrat totes les evidències, la prescripció de psicofàrmacs als menors s'incrementi de manera vertiginosa. Recordem que a Espanya l’esmentada tendència és especialment dramàtica. Davant de l’aparent contradicció que implica el fet que augmenti el coneixement dels riscos, al mateix temps que ho fa el nombre de receptes, cal preguntar-se quins professionals coneixen aquesta realitat però s’estimen més ignorar-la. Certs facultatius es comporten com si tinguessin un elefant rosa al menjador de casa i fessin veure que no existeix. 

El psiquiatre infantil del Regne Unit Sami Timimi explicava en un article la decisió que va prendre en conèixer les autèntiques arrels dels problemes que patien els infants etiquetats de TDAH i medicats amb metilfenidat.  En adonar-se que “quelcom feia pudor de podrit” en la seva professió, el psiquiatre optà per un abordatge alternatiu, que defugia les explicacions simplistes. Pretenia encaminar-se vers una comprensió profunda del context on sorgien els problemes de la mainada, la qual cosa, evidentment, requeria temps i paciència. Malgrat que no sempre va rebre el suport dels col·legues, l’èxit del seu enfocament fou evident. La resistència davant de la pressió del model hegemònic també el portà a liderar a nivell internacional la campanya per a l’abolició dels sistemes de classificació diagnòstics, que contribueixen a l’estigmatització i també a proposar un nou paradigma etiològic i clínic. Tot i que s’enfrontava a un adversari poderós, el doctor Timimi no s’arronsà. Afortunadament, no tothom conviu impassiblement amb la porqueria.



Quant a la convulsa actualitat política, no em puc estar d’esmentar la intensa ferum que es desprèn del 26-J. L’aclaparadora victòria del Partit Popular, malgrat els casos de corrupció destapats i de l’operació forjada a les clavegueres de l’Estat entre el cap de l’Oficina Antifrau i el Ministre de l’Interior -amb o sense l'ajuda de Marcelo-, ens deixa per davant un parell d’escenaris esgarrifosos. No sé pas quin dels dos és més pertorbador. Un d’ells és la possibilitat d’un frau perpetrat per la corrupta empresa Indra, encarregada del recompte dels vots. Són abundants i ben argumentats els motius d’aquesta sospita, extensament exposats per blogaires, youtubers i tuitaires.

En cap cas es tracta de deliris conspiranoics, propis d’ufòlegs o vidents, sinó de raonaments lúcids, elaborats per provar d’entendre l’abismal diferència, sense cap precedent, que jo sàpiga, entre les enquestes realitzades a peu d’urna i el resultat final dels comicis. No és perquè sí que s’hagin recollit centenars de milers de signatures, a través de diverses plataformes digitals per tal de reclamar una auditoria de les eleccions. Mentrestant, els grans vips de la comunicació s’han dedicat a desviar l’atenció del vox populi de la tupinada, en un inquietant exercici d’alienació periodística al qual ja ens tenen acostumats. Els membres dels diferents partits també han emmudit de forma sobtada. Aquí no ha passat res. Fins i tot Pablo Iglesias, tan perjudicat pels resultats, ha assegurat que una manipulació d’aquestes característiques “seria impensable en un país com Espanya”. Arribats a aquest punt, ja no sé si riure o plorar.


Però l’altra possibilitat tampoc és gaire encoratjadora, atès que hauríem de concloure que en la majoria de províncies espanyoles –no hi compto Catalunya ni el País Basc- bona part de ciutadans no tan sols no castiga els comportaments deshonestos sinó que els premia a les urnes. No desitgen, doncs, que res canviï  en el seu país perquè el lladronici ja els està bé o potser és que són tan babaus que ni tan sols se n’assabenten, quan els roben la cartera. Milions de persones s’haurien posat una pinça al nas i haurien votat, més o menys encegats, coaccionats o subornats, perquè la involució democràtica i el saqueig indiscrimitat continuessin sense traves. Quelcom fa pudor de podrit en el regne d’Espanya.