diumenge, 26 de juny de 2016

El Brexit i l'estratègia de la por


Imatge extreta de Pollstation


Un malson freqüent que patim els éssers humans, l'explicació del qual podria donar peu a un altre post, consisteix en ser víctimes d'una persecució, de vegades per part d'un desconegut terrible a qui no aconseguim de veure el rostre; en intentar defugir-lo, ens quedem paralitzats i això ens impedeix d'avançar. Voldríem apretar a córrer, amb totes les nostres forces, però el cos no respon a la nostra voluntat. L'angoixa va in crescendo. Tot sovint, el final de l'agonia tan sols s'aconsegueix en despertar i encara triguem una estona a recuperar el sentit de la realitat al dormitori; llavors respirem alleujats, quan ens adonem que  estem sans i estalvis. El poder paralitzador de la por també es deixa veure en expressions que utilitzem quotidianament, com ara quan "quedem garratibats" o "glaçats". Que em perdonin els detractors de Disney per aquesta referència: a la pel·lícula Frozen, el tema principal de la qual és el temor de la princesa Elsa a desplegar el seu poder, el clima que s'hi respira és vertaderament glacial. 

L'influx immobilitzador de la por és ben conegut pels polítics i magnats de la comunicació, que l'utilitzen habitualment per manipular l'electorat i l'audiència segons la seva conveniència. D'acord amb les tesis del prestigiós analista mediàtic David Altheide, aquesta tendència va començar a la dècada de 1950 però es va exacerbar després de la caiguda de les Torres Bessones. D'aleshores ençà, la lògica del pànic ha substituït amb més força que mai la de la raó. La construcció de les notícies com a guions cinematogràfics, alhora que simplifica enormement la realitat, reporta grans beneficis pels elevats índexs d'audiència assolits. Però hi ha altres efectes, diu Altheide, com l'obediència ciutadana i  la cohesió social, creada al voltant dels "personatges dolents". En un context d'inquietud, és més fàcil de forjar el sentiment patriòtic i al mateix temps generar una necessitat comunitària de seguretat, que pot incloure una major legitimació de l'ús de les armes i de restricció dels drets democràtics.



 Higgins Cartoons


Tal com es pot veure en la caricatura, en alguns mitjans britànics -l'humor que mai no hi falti- s'ha ironitzat sobre l'estratègia emprada tant pels partidaris com pels detractors de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. En el cas del líder de l'Ukip Nigel Farage, el terror a la immigració ha estat una carta que ha jugat amb èxit. Quant a David Cameron, el seu pla per intentar convèncer els votants ha estat titllat de Project fear [Projecte de la por] i ha consistit bàsicament en infondre tot tipus de neguits sobre el futur econòmic del país.  Com era de preveure, bona part de "periodistes" han pujat acríticament al carro d'una o altra campanya. Un cop conegut el resultat del referèndum, el panorama no ha canviat massa. Si fem una senzilla cerca a Google, tot combinant una paraula del camp semàntic de la por amb el mot Brexit, ens adonarem de la quantitat ingent de titulars que ens preparen per un horitzó calamitós. Heus aquí alguns exemples:

  • "Pànic a les borses per la victòria del Brexit" El Nacional.cat
  • "Miedo y conmoción en Gibraltar: “El Brexit de Reino Unido es catastrófico" El Confidencial
  • "UK scientists react in HORROR to Brexit vote claiming we need to 'work together' to solve global challenges" Mirror [les majúscules són del rotatiu]

Vistes les conseqüències d'haver posat les urnes, el líder del Partit Popular Mariano Rajoy fins i tot s'ha atrevit a carregar contra els perills de la votació: "Referéndums, los justos", ha sentenciat, en clara referència a les aspiracions dels catalans. Ja sabem que consultar les decisons al poble provoca un canguelo considerable a certes formacions, poc avesades a tradicions democràtiques com la britànica. La cascada de dimissions que s'ha produït posteriorment també deu haver-lo deixat esbalaït. Aquí ningú no abandona el càrrec ni amb aigua calenta. En aquest ambient de terror generalitzat, afortunadament, també hi ha persones que mantenen la calma i es neguen a quedar-se tremolant en un racó. Si obrim els ulls a tots els interessos que s'amaguen darrere d'aquesta retòrica, hem d'adonar-nos de la necessitat d'elaborar mitjançant arguments racionals un nou pla de convivència. Està clar que la cara fosca de la Unió Eurpea -austericidi, corrupció, vulneració dels drets humans, etc.- ha esgotat la paciència d'una part important de l'electorat. Tant si el projecte europeu es redreça com si s'enfonsa definitivament, és millor que utilitzem el cap, abans que l'estómac. Que la por no ens impedeixi viure.






diumenge, 19 de juny de 2016

Aturem els discursos de l'odi


Una protesta de Code Pink contra Donald Trump, a l'exterior d'un dels hotels del magnat a Washington.
Foto: José Luis Magana / AP


Després d’haver sobreviscut un maltractament, certes persones manifesten que, al cap dels anys, allò que els resta de dolorós en la memòria no són tant les imatges dels cops rebuts -els morats van desaparèixer al cap d’uns dies- com les paraules suportades, en el context de la vexació. Aquells mots corrosius encara s’escolten per dins, com en una caixa de ressonància, una tarda qualsevol. En el moment més impensat, quan algú fa un gest o deixa anar una frase determinada, el menyspreu retorna.

Com una taca resistent i llefiscosa, les paraules verinoses persisteixen. Pot arribar a succeir que en l’actualitat no se suporti cap insult, per lleu que pugui semblar, que evoqui la insídia de l’agressor. La xerrameca prenyada de rancúnia va arribar-los al moll de l’os i per això no la toleren. El distanciament no fou immediat perquè, un cop escaparen de les urpes del maltractador, la petjada de la relació encara condicionà llurs vides. La desconfiança i el terror reaparegueren. I l’eterna disculpa vers allò que no s’hauria de transigir. Fins que un bon dia varen dir prou. I ja no hi va haver marxa enrere.

Aquestes són històries individuals de supervivència, que els psicòlegs escoltem una vegada rere l’altra, en l’exercici de la nostra professió. Potser és arriscat establir una analogia a nivell col·lectiu però em pregunto on es troba el nostre límit d’acceptació com a societat, a l’hora d’entomar els discursos de l’odi. Durant els darrers dies, després de l’assassinat de la diputada laborista Jo Cox i de la matança d’Orlando, als mitjans s’ha parlat a bastament del clima d’hostilitat present en platós, tribunes polítiques i trones eclesiàstiques. El caldejat debat del Brexit, en el qual ha estat present un fort contingut de rebuig a la immigració o els posicionaments homòfobs de personatges dantescos com l'arquebisbe Cañizares i el candidat republicà Donald Trump, han estat en el punt de mira.  

Recordem que, d’acord amb la piràmide de l’odi difosa per la Lliga Antidifamació nord-americana, la  retòrica incendiària no és en absolut  innòcua sinó que es troba en la base de les respostes d'aversió a la diferència, que van de les manifestacions més aparentment innocents, com ara una broma de mal gust, fins a l’extermini massiu de tot un poble. És important tenir present que, des dels potents altaveus de què disposen, aquests homes poden ser responsables de posar la primera pedra, en una escalada de violència que ignorem fins on pot arribar. No l'hem de confondre amb la llibertat d’expressió, malgrat que en determinades cavernes interessi de tergiversar els conceptes.


Afortunadament, la comunitat no resta impassible davant del hate speech sinó que la repulsa vers el mateix també es fa sentir. En el cas de l'homofòbia,  en una homilia pronunciada recentment al municipi de Collado Villalba, després que el capellà carregués contra la transsexualitat i l’imperi gai, desenes de feligresos van reaccionar ostensiblement, tot escridassant-lo i abandonant l’església.  I a l’indescriptible cardenal Cañizares li ha plogut una denúncia per delictes d’odi per part del col·lectiu LGTBI. Quant a Trump, la seva verborrea lapidària vers tots aquells que no siguin blancs, rics i heterosexuals també ha motivat manifestacions de reprensió en diferents punts dels Estats Units. Per més insignificant que pugui semblar un gest quotidià de suport, de segur que contribueix a sufocar l’ambient de malvolença sofert pels nostres conveïns, amics, familiars o companys de feina, que poden sentir-se assetjats en aquests moments tan difícils. No els donem l’esquena. Hi ha múltiples maneres de resoldre els conflictes, de forma pacífica i civilitzada, sense recórrer a l'anorreament de l'altre. Ningú no és immune. En qualsevol moment, podem sorprendre'ns nosaltres mateixos en l'adopció de postures intolerants. Alliberem-nos de la seductora xarxa verbal de la ultradreta. Davant dels sanguinaris discursos de l’odi, diguem prou!




diumenge, 12 de juny de 2016

"Cas Torbe", culpables i còmplices



Malgrat que les paraules de Pedro Rodríguez a la roda de premsa pretenien transmetre confiança i tranquil·litat, l'expressió del seu rostre era seriosa. Foto de Juanjo Martín / EFE.



En les portades de bona part de diaris d'arreu d'Espanya ahir s'hi esmentava l'escàndol del cas Torbe en el qual podrien estar implicats futbolistes d'elit com Muniain, Isco i De Gea. L'afer esdevenia encara més morbós de cara a l'opinió pública pel fet que aquest darrer es troba concentrat amb la selecció espanyola a França, pendent de les competicions de l'Eurocopa 2016. Era una incògnita saber com respondria l'entorn del famós porter, inculpat per una de les testimonis protegides. La resposta de La Roja no es va fer esperar. A través de l'entrenador, Vicente del Bosque, i del davanter Pedro Rodríguez ens vàrem assabentar que el suport de l'equip a David de Gea és total. Si més no, de cara a la galeria. Vaig trobar que algunes declaracions glaçaven la sang. Elogiaven la professionalitat del company perquè "mantenia el cap fred" i no es deixava influir per la pressió. Al mateix temps, asseguraven que aquest episodi no desestabilitzaria l'equip ni tampoc condicionaria les decisions del seleccionador. Creien de totes totes en la versió dels fets transmesa per ell i li brindaven el seu màxim suport i afecte. Aquell petit terratrèmol mediàtic tampoc afectaria el  rendiment del grup. Es veu que aquestes eren les seves úniques preocupacions.

En sentir aquestes paraules, sense tenir cap coneixement previ del cas, hom diria que acabava de bordar un gosset en alguna cantonada, més que no pas que s'havia llançat l'acusació de pagar trobades en un hotel de luxe, en les quals es violaven dones. No es parlava, doncs, de cap cita  ordinària en un bordell -un hàbit també qüestionable, per la violència masclista que implica- sinó d'un delicte greu d'agressions sexuals, perpetrades amb un nivell de sadisme esborronador, que de cap manera s'hauria de normalitzar a través d'altaveus tan poderosos. Tant si s'acaba demostrant com no la veracitat del testimoni de les noies, s'hauria de mostrar, com a mínim, un to de consternació i preocupació per la xarxa d'abusos que s'està posant al descobert. El fet de tancar ràpidament files al costat del porter no diu res a favor de la seva sensibilitat vers la defensa dels drets humans, encara més si tenim en compte que tothora s'omplen la boca parlant dels valors de l'esport i que regularment participen en vistoses campanyes solidàries per recolzar tota mena de causes nobles.

Aquesta manca d'empatia vers el sofriment de les dones torna a posar damunt la taula la rància cultura masclista present en el conjunt de la societat i particularment en el món del futbol, la qual es va palesar en el vergonyós paper dels ultres del Betis en defensar el jugador Rubén Castro, denunciat per maltractaments per la seva parella, a través de càntics a les grades com: "No fue tu culpa. Era una puta, lo hiciste bien". No cal esmentar, però, episodis flagrants per denunciar aquest ambient misogin.  A través de la premsa, per exemple, constantment es fa referència a les esposes dels jugadors com a mers objectes ornamentals, relegades sempre a segona fila i amb una identitat construïda -llevat d'algunes excepcions- al voltant de la figura dels marits. Les tertúlies futbolístiques són protagonitzades en un elevadíssim percentatge per homes, que conversen en un to caspós, tot fent acudits de mal gust respecte el gènere femení. En alguns casos, com el del programa El Chiringuito, presentat per Josep Pedrerol, la cosificació sexual d'algunes col·laboradores arriba a uns extrems de degradació inadmissibles però que tanmateix no tenen cap conseqüència. La vexació forma part de la quotidianitat. És en aquests contextos, en els quals la dominació sobre les dones no està penalitzada, on els comportaments de denigració poden degenerar en brutals agressions. El poder i la violació estan estretament vinculats. No es pot dir que en sigui l'única causa però sí que es tracta d'un important factor explicatiu a tenir en compte; per això hauríem de rebutjar-lo amb rotunditat. A banda d'assenyalar possibles culpables, potser també caldria parlar de còmplices.





diumenge, 5 de juny de 2016

Ada Colau i la desil·lusió



 
L’alcadessa Colau va rebre l’afecte massiu dels barcelonins a la plaça de Sant Jaume, el dia de la seva investidura, el 13 de juny del 2015. Què en queda d’aquell entusiasme? Imatge extreta d'El Digital DBarcelona


 
Ja ha transcorregut gairebé un any d’ençà que Ada Colau va ser investida alcaldessa de Barcelona. La seva arribada al Consistori venia precedida d’una lluita intensa a favor del dret a la vivenda i d’una notable presència mediàtica, no exempta dels clàssics cops baixos, els quals li remarcaren encara més l’aurèola combativa. Pel fet de ser una dona i de provenir, per postres, de les classes populars despertava, encara més, la il·lusió per una forma renovada d’entendre la política. Semblava que, aquella vegada sí, la paraula “canvi” no formaria part de la retòrica buida dels candidats en les campanyes, tan avesats a vendre’ns fum. Juntament amb els batlles de diverses ciutats espanyoles, encimbellats per l’embranzida del 15-M i de les marees, l’equip de Barcelona en Comú (BeC) va generar unes enormes expectatives entre milers de desencantats conveïns, ben decidits a votar-los.

La gentada pletòrica que s’aplegava davant de l’Ajuntament el dia de la  investidura conformava una estampa insòlita; l’ambient era més semblant al d’una festa major que a l’acte de benvinguda a un equip de govern. Banderes republicanes, globus, estelades, pancartes de sí se puede, confeti que voleiava pertot i una pantalla gegant per a no perdre’s ni un sol detall d’allò que succeïa portes endins. Els barcelonins es mostraren delerosos d’apropar-se a la flamant alcaldessa per a manifestar-li el seu màxim afecte i suport. Bona part de catalans també vàrem assistir il·lusionats a la presa de possessió del càrrec, conmoguts davant de la televisió. Somriures d’esperança i llàgrimes d’emoció, que s’han evaporat en el decurs dels darrers mesos. En cas de no complir-se els nobles propòsits electorals, la patacada seria més sonada.

Si bé encara és aviat per fer una valoració global del mandat de BeC – recordem que és una confluència entre Guanyem, ICV, EUiA, Equo, Procés Constituent i Podem-  no es pot negar que les veus de queixa i decepció s’han fet sentir cada vegada amb més força des de diversos sectors. Se’n podrien citar nombrosos exemples però potser els que expressen millor les discrepàncies entre paraules i fets són el pacte amb el PSC de Jaume Collboni; la manca d’acord amb els treballadors de TMB –més que referir-se a una antiga activista, hom diria que proven de dialogar amb una mena de Margaret Thatcher local- i, finalment, les mesures insuficients per tal d’abordar el punyent drama dels desnonaments.

És ben sabut que la proposta senyera dels nouvinguts era desmarcar-se de la casta o la màfia present en aquelles formacions que portaven dècades escarxofades a la poltrona. L’hemeroteca i la cronologia del Twitter no enganyen. La seva intenció era no establir-hi cap mena vincle compromès, que contravingués llur codi ètic. De ben poc ha servit que Collboni estigui imputat en una peça del cas Mercuri o que tingui a les seves espatlles episodis tan esperpèntics com la compra dels vots dels pakistanesos a les primàries del partit. Les justificacions esgrimides  són les de sempre: A  dins de les institucions la realitat es veu ben diferent, etcètera–així com dient: vosaltres què en sabreu!-. De tota aquesta xerrameca es desprèn una incofusible aroma de vella política.

Quant a la gestió del conflicte amb els treballadors de TMB tampoc es pot dir que l’equip de BeC hagi mostrat una sensibilitat particular, en consonància amb el seu ideari. En algunes declaracions a la premsa, diferents actors sindicals han assegurat que tota la confiança que havien dipositat en Colau s’havia desplomat i que l’única intenció de l’alcaldessa, segons el seu criteri, era mantenir els privilegis de la cúpula directiva i col·locar-hi la seva gent. Res de vetllar pel manteniment de l’antiguitat o de lluitar contra la precarietat sinó que el perfil de les propostes anava més aviat encaminat en la direcció d’encolomar-los la sanitat privada o de fomentar la desmobilització al carrer, com si la pressió de les vagues no tingués cap mena de sentit. ¿On estava aquella dona expeditiva a qui la policia havia d’enretirar de la via pública, tot arrossegant-la, quan protestava pels excessos bancaris? ¿Tan poc temps han necessitat Colau i els seus per a sofrir la inquietant metamorfosi dels governants? ¿O és que potser ja havien premeditat fredament que el seu paper com a fundadora i portaveu de la PAH els podria catapultar cap al poder?


És justament de la Plataforma i d’Associacions de Veïns de barris devastats pels problemes de la vivenda, com ara Ciutat Meridiana, d’on procedeixen els retrets que més xoquen amb el passat recent de la batllessa. Malgrat que se’n valoren alguns gestos puntuals, creuen que no s’han adoptat  prou mesures dirigides a plantar cara als abusos que encara afecten milers de famílies. Es podria adduir que Roma no es va fer en un dia i que no podem pas esperar que des de l’Ajuntament es trobin solucions per a tot; encara menys en un sol un any. També és cert que Colau i companyia -com ells mateixos s'encarreguen de remarcar- governen per a tots els barcelonins i no pas exclusivament per aquells que els varen votar. Ara bé, seran aquests darrers qui decidiran el seu destí. Els ciutadans desposseïts, que confiaven de tot cor en què algú vetllaria sincerament pels seus drets a dins del Consistori. El resultat a les urnes serà un nou baròmetre de la desil·lusió. Encara que els votants siguem proclius a deixar-nos entabanar, no veig tan clar que en la conjuntura actual sigui fàcil de recuperar la confiança. Espero equivocar-me i que es redreci la situació però temo que aquesta no sigui una altra magnífica oportunitat perduda per a l'esquerra. Ens costaria molt recuperar-nos del disgust.