dissabte, 28 de maig de 2016

Un vol pel barri de Gràcia



A dalt, una de les nombroses furgonetes dels Mossos que es podien veure al barri de Gràcia, abans d’ahir a la tarda. A baix, una veïna mirava de conversar amb un agent, a la vora del Banc Expropiat. Potser va ser per l'enfocament mediàtic del desallotjament però no em vaig poder resistir a la temptació de donar un toc vintage a les fotografies que vaig tirar amb el mòbil, mentre hi passejava.






Com que sóc tafanera de mena, dijous a la tarda vaig anar a fer un vol pel barri de Gràcia, per veure si hi veia bandes d'encaputxats cometent actes vandàlics i també per contemplar amb els meus propis ulls les destrosses del mobiliari urbà perpetrades per la kale borroka barcelonina, tan descontrolada, que apareix tothora a la televisió a causa dels terribles disturbis que origina, darrerament. Dubtava de si posar-me un casc però finalment em vaig aventurar a acostar-m'hi a cara descoberta, sense protecció de cap mena. Jo que cercava emocions fortes i la decepció va ser majúscula. M’esperava un barri desballestat però, a banda d'una sucursal bancària amb els vidres de l’aparador esquerdats, allò que vaig veure tot caminant entrava dins de la plena normalitat. Ni un trist contenidor cremat; cap paret socarrimada ni llambordes partides per la meitat; res d'individus llançant pedres o de cotxes bolcats, a tort i a dret.

La vida bategava com sempre. L’animanció habitual a les terrassetes, on la gent hi feia petar la xerrada alegrement. Les mares amb els cotxets i la mainada fent trapelleries a les places. Aquí i allà hi podies esgarrapar converses sobre el tema de la setmana: el polèmic lloguer pagat per l’Ajuntament -que no per Xavier Trias- i el passat radical d’aquell tertulià o de l’altre, que ara resulta que criticava els okupes. Des del Banc Expropiat, tancat i barrat com una cambra acuirassada, vaig pujar pel Carrer de la Mare de Déu dels desemparats -quina ironia- per arribar a la plaça de la Revolució, on un grup de joves tenia un mural a terra i demanava la col·laboració dels passavolants perquè donessin el seu punt de vista sobre l’espai desallotjat. Amb respecte, s’especificava en un dels marges del paper marronós. I encara recollien material, que guardaven a dins d’unes bosses de plàstic per continuar amb la seva tasca comunitària, malgrat tot. Més que temor, aquell grup despertava una profunda tendresa.

L'obnubilació del principi va desaparèixer i vaig adonar-me que si hi havia quelcom que trencava l’harmonia en la rutina diària era tan sols la presència mediàtica i policial; aquesta darrera, ben visible al carrer Còrsega, als Jardinets i a Travessera de Gràcia (a les imatges). Val a dir que se’ls veia força avorrits, als agents, estintolats a la paret, subjectant les metralladores o bé entrant en algun bar a buscar una mica de cafè per emportar, com si pretenguessin desvetllar-se per allò que havia de venir. Alguns veïns s’hi atansaven amablement a donar-los conversa, qui sap si per oferir-los el seu punt de vista sobre els aldarulls.

Costa de creure que aquells homes i dones uniformats no es qüestionessin en algun moment si la seva presència allà no era desmesurada, si tenim en compte que l’única mobilització que es preparava aquella nit era una cassolada veïnal.  Potser només van ser imaginacions meves però em va fer la impressió que, en cas de no assumir el rol policial, potser alguns Mossos simpatitzarien obertament amb la lluita anticapitalista. Ara xerres amb un, després amb l’altre, i els conflictes els acabes veient d’una altra manera.  Quan tornava cap a casa, vaig pensar que aquell bocí de Barcelona no havia perdut gens el seu encant. Ans al contrari, potser fins i tot se’l veia més revitalitzat i rejovenit que mai. Com si finalment s'hagués despertat d'un llarg somni. El barri de Gràcia: tan popular, bulliciós i lluitador com sempre.




diumenge, 22 de maig de 2016

Desemparats


Il·lustració: Alfredo Martirena


De vegades em fa la impressió que una bona colla de psicòlegs pretenen defugir les qüestions polítiques a qualsevol preu, com si aquestes fossin completament alienes a la professió i ficar-hi el nas signifiqués entrar en territoris que no els pertoquen perquè estan més enllà de les parets del consultori. El cas és que quan es promouen iniciatives pretesament neutrals o equidistants tampoc s'eludeix la política sinó que probablement se li fa el joc al poder. Per exemple, si es tira endavant un curs de creixement personal, en incidir en els "motors individuals de canvi" també s'adopta un posicionament polític, en la mesura que s'obvien els condicionants socials i les injustícies estructurals, a l'hora d'abordar el malestar dels clients. Ben poques persones deu haver atès -o ben poc les deu haver escoltades- qui no s'adona de les repercussions que tenen les reformes neoliberals o la corrupció en el sofriment dels ciutadans. El món laboral, posem per cas, ha quedat trinxat de tal manera que és impossible no percebre'n els nefastos efectes sobre els treballadors. L'objectivitat -o una aproximació a la mateixa- no es perd pas amb la presa d'una postura clara a favor dels drets socials.

La sensació de vulnerabilitat és un tema que directa o indirectament apareix actualment als consultoris. En aquest món despietat, necessitem estar sempre alerta, en guàrdia, a l'expectativa de quin serà el proper llop que voldrà clavar-nos queixalada. Ja no queda ningú que vetlli per nosaltres i per això ens cal dormir amb un ull obert i l'altre tancat. Aquests dies, als mitjans, a banda d'entretenir-nos amb debats precopernicans com el de la prohibició de l'estelada, ens hi han explicat un parell de notícies escruixidores que il·lustren prou bé aquesta vida a la intempèrie. Per un costat, tenim la incompetència descomunal en l'incendi dels pneumàtics de Seseña, que tindrà gravíssimes conseqüències per a la salut pública i el medi ambient. La Junta de Castella La Manxa, la Comunitat de Madrid, l'Ajuntament del municipi, el Ministeri de Medi Ambient, l'empresa que gestionava l'abocador... Tothom va fracassar estrepitosament a l'hora de prevenir una catàstrofe que es veia a venir de lluny. Per acabar-ho d'adobar, les institucions també han estat qüestionades per les matusseres tasques d'extinció, la mesura insuficient de les partícules tòxiques emeses en la combustió i la pèssima gestió de les evacuacions, que posen en risc la salut dels veïns, especialment els més vulnerables. Tot plegat, segons "Ecologistes en acció", augmenta encara més la dimensió de la tragèdia. En altres casos de focs provocats se'n coneixen les motivacions econòmiques però en aquest la causa és encara desconeguda, malgrat que ens la podem imaginar...

L'altra notícia esfereïdora és la dels infants catalans afectats per l'enterovirus, que ja ha causat una mort i diversos casos d'immobilitat, que no tenen garantia de reversibilitat. No goso parlar de xifres exactes perquè el ball del nombre de malalts m'ha causat tanta confusió que no m'hi veig amb cor. La descoordinació mèdica i la manca d'informació per part de la Generalitat han arribat a tal extrem que alguns pares afectats han hagut de fer-ne difusió a través de les xarxes socials, amb la finalitat d'alertar de la gravetat de la situació a d'altres famílies que observin símptomes similars en els menors. No es tracta d'un problema lleu, com poden assegurar els metges del CAP, sinó que és urgent cercar ajuda pediàtrica especialitzada per evitar l'empitjorament de la mainada. Desgraciadament, els pares de la nena que perdé la vida a l'hospital de Reus ja no poden tornar enrere i ara estudien si denunciaran a qui els va atendre, segons el seu criteri, de forma profundament negligent. Així doncs, en qui podem confiar? Hem de creure que no estem davant d'una epidèmia que es pot expandir? I què hauria passat si el context no hagués estat el de les retallades? No afirmo que aquest sigui el cas però se sap perfectament que l'austeritat comporta rebrots de malalties, com va succeir amb la malària a Grècia, i que la manca de recursos en dificulta el tractament. És aquesta una nova espasa de Dàmocles que penjarà damunt dels nostres caps, a partir d'ara? Ens tenen desemparats i glaçats de por. Potser ha arribat l'hora de mullar-se i de parar-los els peus als cobdiciosos que tenallen les nostres vides. No s'hi val mirar cap a una altra banda. Ara, no.




diumenge, 15 de maig de 2016

Com podem evitar la radicalització dels joves?



Un jove neonazi, en una manifestació. Foto AFP. 


Darrerament, veiem amb freqüència a la televisió com es recluten joves –les noves tecnologies hi juguen un paper crucial- perquè formin part de grups gihadistes, alhora que constatem amb horror com cada cop n’hi ha  més que s’integren en bandes neonazis. Les persones radicalitzades, amb independència de la ideologia que abracin, no dubten en cometre agressions com la que ha patit recentment la directora del setmanari satíric El Jueves. Les mostres d’intolerància de seguida ens fan témer la repetició de dramàtics episodis del segle XX. Malgrat la lògica preocupació que desperta la creixent afiliació al món de l’extremisme també cal tenir en compte que, en tractar-se d’una decisió que comporta dramàtiques conseqüències, constantment existirà una part de la “parròquia” que provarà d’abandonar-lo, encara que aquesta opció tampoc no sigui un camí de roses.

El procés de desvinculació de l’extremisme potser no és prou vistós des d’un punt de vista mediàtic però no per això cal deixar de parar-hi atenció perquè ens dóna pistes valuoses sobre quines són les fórmules per deixar enrere l’hostilitat, a l’hora de resoldre greus conflictes polítics. La voluntat entre diferents actors  és sens dubte un factor cabdal: els plans de pacificació traçats al País Basc i al nord d’Irlanda ens ho recorden. Si considerem aspectes individuals, la decisió d’abandonar la subcultura violenta també pot derivar de canvis vitals, com ara el naixement dels fills, l’envelliment o bé l’enamorament, la qual cosa no significa necessàriament que hom renegui de les conviccions del passat. Les pressions psicològiques, físiques o econòmiques també poden empènyer-ne els membres cap a la sortida.

Es podrien citar nombrosos títols però una pel·lícula que encara em sembla excel·lent per il·lustrar els mecanismes de radicalització i desradicalització és American History X (1998) de Tony Kaye. Es tracta d’un film prou conegut però recordem que retrata la vida de Derek Vinyard, el líder d’un grup de supremacistes blancs a qui empresonen per haver assassinat dos homes negres a sang freda. L’estada al centre penitenciari li proporciona aquell productiu “espai per a pensar” que apareix tan sovint en la literatura científica sobre el tema (Ferguson, 2016). Aquest és un punt controvertit atès que la vida entre reixes pot representar una ajuda però també un obstacle, quan el reclús surt al carrer, ha de bregar amb l’estigma i té dificultats per trobar una ocupació; d’aquí que el plans d’integració siguin tan importants si, per exemple,  es vol combatre el terrorisme de debò. No parlem ja de l'escull que suposen els centres en els quals es manté la tortura i preval la cultura de la venjança per damunt  de la rehabilitació.

En el cas de Derek, la desvinculació física de la banda racista i del veterà “cervell” que en mou els fils a l’ombra, juntament amb les experiències agredolces que té amb els altres interns, faran que contempli el món des d’un prisma menys polaritzat. Per aquest motiu, un cop recuperada la llibertat, provarà d’allunyar-se tan com pugui de l’entorn criminal, mogut principalment pel desig que el seu germà Danny no segueixi el mateix recorregut nefast -de fet, els exmembres solen ser magnífics aliats en els projectes de desradicalització, per l'exemple que transmeten als antics companys-. Malauradament, malgrat el suport acadèmic, aquest objectiu no serà fàcil d’aconseguir perquè els lligams amb el passat encara tenen serioses repercussions sobre el present de la família Vinyard. Val a dir que la premsa també ha recollit casos similars d'ultres que s’han volgut deslligar de l’univers neonazi. Mentre que alguns han reeixit, d’altres han hagut de passar per agònics periples abans d’aconseguir-ho

La manca de suport a l'hora d'alliberar-se es pot veure compensada per la tasca d'organitzacions com EXIT, que treballen a Alemanya i Suècia amb la finalitat de facilitar la reinserció dels neonazis “penedits” i recolzar llurs famílies.   Com en el cas de la gran pantalla, per bé que no es pugui generalitzar, hi ha persones que provenen de barris empobrits; han patit infàncies traumàtiques i troben en la ultradreta una alternativa "protectora". Un dels grans mèrits de la difusió d’aquestes històries és que aconsegueixen transmetre la idea que no estem pas davant d’éssers bestials, provinents d’un altre planeta sinó que qualsevol persona, en determinades circumstàncies, és susceptible de veure’s engolida per aquesta retòrica extremista, la qual permet canalitzar les profundes frustracions quotidianes.  És per això que convé seguir treballant i no abaixar la guàrdia perquè els enverinadors que assetgen els joves no aconsegueixin el seu objectiu sectari. L'educació, més que la repressió, és el camí recomanable. 



Referència





Article publicat a Tercera Informació




diumenge, 8 de maig de 2016

Adéu al "mascle discursiu"


El manifest dels anomenats "libres e iguales" és un dels textos que passa pel bisturí analític del professor de Ciència Política Ignacio Sánchez-Cuenca. A la imatge, la popular Cayetana Álvarez de Toledo, envoltada d'alguns dels que signaren el document, l'any 2014. Foto extreta de paralalibertad.org. 




He tingut una agradable sorpresa amb el llibre que em va caure a les mans per Sant Jordi: La desfachatez intelectual d’Ignacio Sánchez-Cuenca,  professor de Ciència Política de la Universitat Carlos III de Madrid i per tant gens “sospitós” de circular en l’òrbita del nacionalisme “perifèric” o de l’independentisme. No m’estranya gens que vagi per la quarta edició perquè és aquella mena de crítica rigorosa –i sobretot respectuosa- als excessos de determinats opinadors als mitjans de comunicació que feia temps que una bona colla de lectors teníem ganes de devorar amb fruïció. Si ho pogués expressar com un títol de pel·lícula seria aquest: “Tot allò que sempre havia volgut saber sobre els intel·lectuals i mai no havia gosat preguntar”. M’imagino que la publicació no deu haver estat fàcil, atesa la indiscutible influència d’alguns d’aquests “mascles discursius”, tal com ell els anomena, per la qual cosa s’hauria de concedir un doble valor al text.

El professor insisteix en  diferenciar clarament  la reconeguda tasca literària o filosòfica dels autors als quals qüestiona de la que desenvolupen en el terreny de l’opinió on, tal com s’encarrega de demostrar detalladament, rellisquen de forma escandalosa. Al final, hom té la impressió que la quantitat de bajanades que posa al descobert és només la punta de l’iceberg d’un repàs que podria desembocar perfectament en un bonic conjunt enciclopèdic.

En la cultura analítica que defensa Sánchez-Cuenca es valora que qualsevol tesi o posició política vingui avalada per una investigació, la qual cosa no succeeix en el debat que promouen aquests intel·lectuals omnipresents –generalment escriptors-, que s’inscriu, per contra, en una cultura que descriu com a holística, la qual no gira al voltant dels arguments sinó de les “grans figures” i  el prestigi de la seva obra (pàg. 53-57):

“En la cultura holística, el debate se entiende en términos agónicos, como si fuera un pugilato. Lo que se busca es destrozar al contrario, arrinconarlo y arrearle hasta dejarlo KO. Por eso, el principio supremo establece que no se debe retroceder nunca, pues revelaría debilidad, flojera, falta de convicción. No podemos hacer concesión alguna al rival. No hay margen para la revisión o la rectificación. En cualquier combate cuerpo a cuerpo, las ideas y los argumentos ceden ante el ataque personal. La descalificación del contrario se transforma en el arma más poderosa para ganar el debate. Recibir un golpe, es decir, admitir algún punto débil en la opinión que se defiende, conlleva de inmediato una pérdida de autoridad intelectual. De ahí que no sea raro que cuando a uno de estos machos discursivos se le muestra la debilidad de su posición responda elevando el tiro, es decir, reafirmándose y aun endureciendo más su tesis y, ya de paso, faltando al otro […] El público está pendiente de la última aportación de Azúa, Marías, Vargas Llosa o Cercas, espera impaciente que el escritor de turno se defina, tome partido en una contienda, ya sea sobre si deben prohibirse los toros o si es conveniente celebrar un referéndum en Cataluña. Surge así el figurón, el intelectual famoso y reconocido, que en las entrevistas afirma que ya solo le gusta releer a los clásicos y que se siente desengañado por el presente, siempre muy por debajo de sus expectativas”

Per altra banda, es posa de manifest que no es tracta de personalitats singulars i atrevides sinó d’opinadors que s’integren en grups que actuen de forma coordinada, recolzant-se els uns als altres, en cas que sorgeixin les lògiques reaccions d’indignació, suscitades arran de les afirmacions categòriques que llancen des de les diferents tribunes on s’expressen a pulmó obert. Cal destacar el recorregut de les posicions d’esquerra més abrandades a les de la dreta intransigent, que tants personatges públics comparteixen i caracteritza igualment molts d’aquests venerats intel·lectuals. En les seves columnes, poden haver defensat perfectament la mateixa posició i la contrària,  en el decurs dels darrers anys (pàg. 82):

“La lista de académicos, periodistas y políticos que militaron en la extrema izquierda y hoy se sitúan en el liberalismo o el conservadurismo es interminable. Algunos ejemplos: Josep Piqué (ex–PSUC), Pedro Arriola (ex–Bandera Roja), Pilar del Castillo (ex–Bandera Roja), Andreu Mas-Colell (ex–PSUC), Ramón Tamames (ex–PCE), Federico Jiménez Losantos (ex– Bandera Roja), Casimiro García-Abadillo (ex–PORE), Fernando Sánchez Dragó (PCE), Pío Moa (ex–GRAPO), Antonio Caño (ex–Octubre), José Manuel Calvo (ex–Bandera Roja), Jon Juaristi (ex–ETA), Mikel Azurmendi (ex–ETA), José María Fidalgo (ex–CCOO), etc. Si pensamos no en el paso por organizaciones políticas y sindicales, sino simplemente en gente que defendía ideas de izquierda y hoy anda en posiciones liberales o conservadoras, la enumeración se vuelve interminable.
El itinerario contrario apenas se ha recorrido. Si no hubiera modas o contagio, lo lógico sería observar cambios en todas direcciones. El hecho de que el cambio se produzca siempre en el mismo sentido nos revela con claridad la naturaleza profundamente gregaria de los intelectuales, que sin embargo suelen verse a sí mismos como individuos únicos y plenamente autónomos. Los intelectuales, empero, siguen las tendencias en el terreno de las ideas con la misma coordinación y falta de sentido que las bandas de estorninos que surcan el cielo. Son capaces de detectar con gran precisión por donde sopla el viento. Si en los setenta tocaba ser revolucionario y en los noventa conservador y escéptico, pues allá van todos”

Un cas clar d’inversió ideològica descrita és la de Fernando Savater, que es mostrava d’allò més suau –i fins i tot còmplice- amb l’acció d’ETA, justament en els anys més mortífers de la banda terrorista però que, en canvi, adoptava un to moralista i bel·ligerant amb les negociacions, quan es començava a traçar el camí cap a la pau. No es tracta només d’assenyalar les inquietants metamorfosis sinó de destacar els incomptables errors conceptuals que surten de la ploma de persones tothora lloades. Ja sigui per parlar del terrorisme, l’independentisme català o la crisi econòmica, com que no compten amb la preparació i les lectures suficients, sosté l’autor, aquests escriptors incorren en relacions de causa-efecte estrafolàries i en afirmacions taxatives que no es poden sostenir científicament de cap manera. En el seu llibre Todo lo que era sólido, entre altres causes de la crisi econòmica a Espanya, Muñoz Molina assenyalava la suposada obsessió que va existir en aquest país per recuperar la memòria històrica, tot obviant les vertaderes raons apuntades pels experts en la matèria.

A tall de conclusió, Sánchez-Cuenca considera que, actualment, aquestes figures es troben en franca decadència, per la pluralitat de veus, més ben preparades en els seus respectius camps, que poden rebatre les idees extremes que ells defensen. Pel que aquí ens importa, seria una bona notícia que fos així perquè la virulència verbal i el menyspreu que mostren vers aquells que discrepen de la seva postura, al meu entendre, també es trasllada a l’esfera de les relacions personals i en l'àmbit de la discussió acadèmica. Més ens val apostar per la reflexió fonamentada i el reconeixement humil de les pròpies errades, si s’escau, per tal d'aconseguir un diàleg productiu i cívic entre nosaltres, malgrat totes les discrepàncies que puguin sorgir.


Referència
  •   Sánchez-Cuenca, I. (2016). La desfachatez intelectual. Madrid: Catarata.




diumenge, 1 de maig de 2016

Què cal fer davant de la censura?



Quico Pi de la Serra en una imatge del documental La cançó censurada 


En èpoques d’involució democràtica, les persones que hem estat educades en la pueril creença que vivim en un país que ha superat de forma modèlica el franquisme i hem gaudit d’una certa llibertat d’expressió, ens sorprenem com infants davant de la censura, malgrat que n’hàgim estat víctimes en repetides ocasions. La prohibició ens cau al damunt com un gerro d’aigua freda, com si no creguéssim que és realment possible emmordassar impunement algú a plena llum del dia.

Determinades forces vives gaudeixen encara d’un poder extraordinari i són capaces de pressionar fins on calgui per “esborrar-te del mapa”, si els has tocat el voraviu amb alguna de les teves observacions. Més que parlar, embesteixen. I generalment se surten amb la seva. Cal tenir-ho present. Has d’estar preparada per entomar la garrotada, vingui d’on vingui i quan menys te l’esperis. Això és avui més clar que ahir i possiblement menys que demà.

Les aturades parcials convocades pels treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio per Sant Jordi serveixen d’exemple per a il·lustrar aquesta realitat al·lucinant. La vaga es va tirar endavant amb la finalitat d'aconseguir que la CCMA retiri la demanda contra un treballador, acusat de filtració de dades i pel qual es demanen set anys de presó. Arran del dur periple policial pel qual va haver de travessar, el company va patir un fort xoc traumàtic i la seva família també n’està sofrint les dramàtiques conseqüències.  La perspectiva que acabi entre reixes no la volen ni contemplar. Aquest confús episodi de filtració –l’acusat assegura que ni tan sols n’existeixen proves- va succeir en un context de brutals reformes laborals però la Corpo, amb Brauli Duart al capdavant, ha ignorat les peticions de “clemència”.  

El fet és que, en un d’aquests canvis de programació, a TV3 van emetre diferents documentals, entre els quals un que parlava de la censura de la Nova Cançó durant el franquisme. Els testimonis que s’hi van explicar –tant intèrprets com censors- van aportar un relat sens dubte interessant sobre la persecució de les lletres subversives  i fins i tot hi va haver espai per comprendre les contradiccions que experimentaven alguns funcionaris entre el fet de desitjar la llibertat i, al mateix temps, haver-la de coartar.

No obstant això, com a cloenda, es donava a entendre que aquesta tenebrosa etapa havia quedat definitivament enrere i ara els cantautors ja es podien expressar obertament als recitals sense temor a les represàlies. Com si es tractés d’un capítol de Barri Sèsam,  se’ns mostrava clarament la diferència entre abans  -règim autoritari- i ara -època democràtica-. S’obviava alegrement que en l’actualitat existeixen mil i una maneres renovades de tapar la boca als artistes. L’ofec econòmic és una de les més evidents però no pas l’única. Un cop més, el relat de la idíl·lica Transició entrava al menjador de casa. No deixa de ser irònic, si tenim en compte la causa de la vaga que havia motivat la reemissió del documental.

Si se segueix apostant per aquest tipus de lectures sobre la nostra Història mai no estarem preparats per afrontar les incomptables restriccions a la llibertat d'expressió que afloren avui, amb una força  insòlita. Aquestes marquen l’agenda política, artística, docent o mediàtica i si no les identifiquem difícilment hi podrem reaccionar amb dignitat. Cal introduir de forma visible la narrativa de la repressió del segle XXI, en un país que no ha fet net amb el feixisme, perquè la llarga nit d'en Raimon quedi definitivament enrere i la  fera ferotge de l'Ovidi Montllor no ens torni a mossegar, una vegada i una altra.