diumenge, 27 de març de 2016

Franquisme: la repressió no és l'oblit


Foto: Fernando Alvarado / EFE


“Les coses s'esvaïen en la boira, s'esborrava el passat [...]. S'esborrava fins i tot el fet d'esborrar. La mentida esdevenia veritat”

George Orwell, a 1984.


Després de tantes dècades transcorregudes d’ençà de la Guerra Civil, la postguerra, la dictadura i la mal anomenada Transició democràtica -alguns dels prebosts del règim i els seus descendents encara retenen el poder- és profundament pertorbador que a Espanya se segueixin esmerçant  esforços ingents en obstruir la recerca sobre el passat recent i, al mateix temps, s’obstaculitzin amb tanta perseverança les accions de la Justícia. Fa poc que la incombustible Maria Servini de Cubría (a la imatge) ha demanat interrogar en aquest país dinou imputats per crims del franquisme. La tasca de la magistrada no resulta senzilla; ja s’ha constatat en diverses ocasions com l’Estat espanyol incompleix les obligacions i els tractats internacionals que obliguen l’arrest i l’extradició dels imputats per la querella argentina.

Les crítiques que li han plogut al Govern de Mariano Rajoy a causa de la negligència en matèria de reparació de la barbàrie, sempre ha estat camuflada sota el fals pretext de no voler reobrir les ferides del passat –com si es pogués obrir quelcom que mai no s’ha tancat-. A través del relator del Consell dels Drets Humans Pablo de Greiff, l’ONU va constatar la privatització de les exhumacions, que s’han deixat simplement en mans de les famílies i les associacions. De Greiff també va criticar, entre altres qüestions, la manca d’informació oficial, els dèficits educatius i la nefasta Llei d’Amnistia de 1977, alhora que va recomanar que el Valle de los Caídos deixés de ser un lloc d’exaltació feixista –recordo que vaig visitar-lo amb els companys de l’escola a l'EGB pràcticament com si es tractés d’un monument turísitc qualsevol. Mentre que a Alemanya es coneixen els camps de concentració per a conscienciar la població de la petjada mortífera del nazisme aquí passem per davant dels símbols totalitaris com si res. I si es proposa la retirada del nom de carrers que honren els botxins es remou cel i terra per tal d'impedir-ho.

Una reprovació similar ha estat exposada recentment en un informe del Consell d’Europa, en el qual es crida severament l’atenció d’Espanya per haver abandonat els colpejats pel franquisme. L’absència d’una xifra oficial de víctimes, la impunitat dels crims i la limitada aplicació de la Llei de la Memòria Històrica són exemples dels vergonyosos errors que s’hi enumeren. Però aquestes informacions són només unes engrunes, al costat de la muntanya de notícies que podríem esmentar i que evidenciarien la voluntat de silenciar les atrocitats comeses. Les conseqüències que se’n podrien derivar farien tremolar més d’una vaca sagrada. El missatge hegemònic és el mateix que ens varen ensenyar majoritàriament a aquells que vàrem néixer després de la mort del dictador: cal mirar cap endavant. Aquest és el preu que s’ha pagar per tal d'evitar la venjança cega de la massa ressentida, capaç de destruir en un tres i no res la convivència cívica. A Espanya, sense silenci, es veu que la pau és inviable.

La voluntat d’esborrar l’etapa republicana  i la inimaginable repressió que patiren milions de persones, amb la finalitat de purificar el país i deixar-lo ben net de rojos, segueix viva avui en dia, amb els matisos que es vulguin. El franquisme es proposava construir una Nueva España: catòlica, militaritzada, uniforme, ofegada fins a l’extrem i guiada per un líder que fos la inspiració de la joventut. La dissidència va ser esclafada massivament i sense pietat: tortura, esclavitut, presó, espoli de béns, robatori d'infants, afusellaments, agressions sexuals, privacions de tota mena, adoctrinament, vigilància permanent, censura, delacions forçades, estigma social… Un rosari interminable d’actes cruels que malgrat tot no aconseguiren l’objectiu de tornar amnèsics els vençuts, a qui es va manllevar fins i tot el dret d’enterrar i plorar els difunts, mentre que els morts del bàndol nacional eren elevats a la categoria d’herois i de màrtirs. De fet, encara ara hem de tolerar les seves misses d’inspiració nacionalcatòlica perquè se suposa que el 1936 esclatà un conflicte bèl·lic en el qual es van enfrontar dues faccions en igualtat de condicions.


Tot i el terrible dany causat, els records d’aquells temps brollen com en un manantial atès que el desig humà de reconstruir el passat per evitar que es repeteixi és impossible d’aturar. Alguns no hi van ser a temps però n’hi va haver d’altres que ompliren pàgines i més pàgines de vivències o bé les traslladaren als descendents, que es preocuparen de recollir-ne i divulgar-ne el testimoni. Encara que s’hagués de fingir una nova identitat, les barbaritats sofertes no desaparegueren mai de la memòria popular. El fet d'evocar els traumes era dolorós però també representava una forma de supervivència i preservació de la dignitat. Una manera d'ordenar el caos intern, per tal d'evitar ésser devorats per ell. Els sublevats van vèncer però no van convèncer, tal com pronosticà Unamuno en la cèlebre frase que se li atribueix,  dirigida a Millán-Astray en el paranimf de la Universitat de Salamanca. La brutal repressió mai no aconseguí que s’implantés definitivament l’oblit. Avui podem dir amb orgull que continuarem lluitant fins que es conegui la veritat i es faci justícia. Si els avantpassats van resistir nosaltres també podrem fer-ho. I qui sap si algun dia veurem néixer la tercera República: un somni preciós que tampoc no ens van poder arrabassar. 


Muchísimas gracias a las compañeras y compañeros de la Federación Estatal de Foros por la Memoria por colgar este artículo en su página web.

Mi sincero agradecimiento también a Unidad Cívica por la República por publicar este post .

dissabte, 19 de març de 2016

"Sugar Daddies" a Barcelona


Imatge extreta de Collegetimes.com




"As the saying goes, we were once lovers of people and users of things, now we have become lovers of things and users of people"

Comentari publicat per un lector, en aquesta notícia sobre el fenomen "Sugar"


El passat dijous, mentre passejava pel centre comercial l’Illa Diagonal –hi feia temps, tot esperant l’hora d’impartir una xerrada en una biblioteca propera- em va cridar l’atenció un fenomen curiós. Vaig veure-hi diverses parelles separades per una diferència d’edat pronunciadíssima. Les formaven homes que es trobaven en la setantena o la vuitantena i jovenetes que podrien ser perfectament, no ja les seves filles, sinó les seves nétes. Ja havia observat una estampa similar mentre caminava pel carrer, en aquella mateixa zona, però a l’Illa en vaig descobrir unes quantes més i llavors em vaig preguntar seriosament a què podia ser deguda aquella proliferació descontrolada d’ancians de bracet de noies que miraven aparadors. De fet, no cal ser massa llesta per imaginar la mena de vincle que els unia.

En contemplar com un home granadet, de pell bronzejada de solàrium i cabell blanc pentinat cap enrere baixava per les escales mecàniques, al costat d’una atractiva acompanyant, em va venir al cap l’eufemisme que s’empra actualment per  definir els membres d’aquestes inquietants parelles. Res de  “vells verds” ni de “dones prostituïdes”. Aquestes són expressions grolleres, gens adequades per a contextos glamurosos. A ells se’ls ha batejat amb el terme de Sugar Daddies, mentre que a elles se les coneix amb el nom de Sugar Babies. Ambdós formen part del lucratiu univers de les persones que busquen un acord. Els primers són homes acabalats, a la recerca d’una bella i tendra companyia, sense establir, en principi, cap lligam de llarga durada. A elles, per la seva banda, els agrada "ratllar la Visa"  per adquirir tota mena de productes luxosos. Bolsos de Prada, gadgets d’última generació i altres bagatel·les. Algunes també disposen de la pensió mensual que els passa el senyor de la cartera.

Aquesta mina d’or no podia passar desapercebuda de cap manera als “emprenedors” de la xarxa i per això s’han creat pàgines web com SeekingArrangement, la qual també té la seva franquícia virtual en castellà. Es fa difícil no vomitar quan hi navegues, per la quantitat de paraules ampul·loses que s'utilitzen per tal de camuflar el masclisme i la misèria implícites en aquesta emergent realitat.

Segons s’estipula en el contracte tàcit en qüestió no és estrictament necessari que el bescanvi inclogui relacions sexuals –encara que costa de creure que la generositat financera no exigeixi, a curt o llarg termini, cap mena d'intercanvi de fluids-. La recerca d’aquest profitós lligam no és pas marginal en estudiants de tot el món –també hi ha nois que se citen amb homes o dones d'edat avançada-, que han vist com l’estratosfèric preu de les matrícules convertia el fet d’estudiar en una quimera. En veure’s atrapades en la precarietat, present i futura, universitàries d’arreu han optat per aquesta sòrdida alternativa, que proven de maquillar com poden i que els permet sufragar les despeses acadèmiques i de vivenda, alhora que els garanteix la cobertura de tota mena de capricis. De fet, hi ha noies que mantenen cites amb més d’un d’aquests decrèpits mecenes. Allò més esborronador és veure com aquesta situació es normalitza progressivament i la dinàmica prostibulària esdevé quelcom habitual per afrontar les dureses de la vida. Mentre que unes proven de sobreviure i fer-se un lloc en un món despietat, els altres, miserables, exploten la pobresa aliena. Res de nou.

El fenomen dels “Sugar Daddies” reflecteix, al mateix temps, els vincles que estan en voga actualment. No és gens estrany que els psicòlegs escoltem en els consultoris queixes recurrents sobre les decepcions causades per algunes relacions –amoroses, però també familiars o laborals-. En general, les coses van  prou bé mentre un pot vampiritzar sense contemplacions l’altre però quan es gira la truita i és la persona que ajuda la que necessita un cop de mà, llavors les “bones vibracions” del principi s’escolen pel forat de l’aigüera. De manera que, de mica en mica, es va consolidant la idea que les relacions humanes no són altra cosa que transaccions comercials, en les quals cadascuna de les parts, si és que no vol passar per ximpleta, s’ha d’espavilar per extreure de l’altre tot el profit que pugui. Correm el perill d’esdevenir, tal com s’exposa en la frase de l’encapçalament, adoradors de productes i usuaris de persones. Mentre les persones grans desaprenen a guiar assenyadament els joves, aquests es perceben a si mateixos com a simples mercaderies. Si no desemmascarem la crua realitat, difícilment podrem treballar per a canviar-la.






dilluns, 14 de març de 2016

Xerrada sobre el Pensament Positiu



Eduard Punset entrega un exemplar del seu llibre sobre la felicitat a una persona sense sostre: una excel·lent representació gràfica de la cara oculta del pensament positiu. La il·lustració és del dibuixant Miquel Ferreres per al Periódico de Catalunya.



 
'Pensament positiu: és necessari per afrontar l'adversitat?' 


A càrrec de Clara Esquena i Freixas, psicòloga

 

C/ Deu i Mata, 57 (Barcelona)


Dijous 17 de març de 2016 a les 19 h

Entrada lliure.





Resum

Els gurus de l’autoajuda ens repeteixen que cal fomentar el “pensament positiu” per tal de tenir èxit en tots els àmbits de la vida. No és estrany que veiem reproduïda aquesta ideologia en anuncis de televisió, entrevistes a celebritats i fins i tot aplicacions de mòbil. Des d’un punt de vista científic, no s’ha demostrat que aquest sigui eficaç per a superar els problemes psicològics, recuperar-se dels sotracs financers ni molt menys per a curar-se de cap malaltia. Per no enfonsar-se en depressions, és necessari aprendre a canalitzar les emocions desagradables, més que no pas enredar-se en perseguir una falsa positivitat. Un cert "pessimisme defensiu" pot ser ben útil per anticipar-se als contratemps. Per altra banda, diferents estudis han evidenciat que les persones amb un humor “gris” són congruents amb la realitat circumdant i estan més preocupades per la justícia. Quins interessos s'hi amaguen darrere d’aquest corrent “positiu”? És tan innocent i benèvol com sembla? Plegats descobrirem alternatives, per afrontar sense imposicions les adversitats de cada dia.




dimecres, 9 de març de 2016

TDPM: la misogínia psiquiàtrica es recicla



Fotografia de Sarah Anne Ward, extreta del blog The Periodical

La nova edició de Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals de l’Associació Americana de Psiquiatria és com una capsa de ràncies sorpreses. Cada vegada que obres el DSM-V i estires fil d’una categoria diagnòstica descobreixes una polèmica sismològica de grau 7 en l’escala de Richter. Recentment, hem deixat constància en aquest blog de les importants repercussions legals implicades en les modificacions vinculades al comportament pedòfil, les quals poden induir a l’aparició de falsos positius i als conseqüents eximents en la condemna que es contemplen en el codi penal pels casos ens els quals l’agressor és suposadament incapaç de frenar l’impuls de violar els infants.

Quant a les noves patologies que hi apareixen, ensopeguem amb una controvertida etiqueta en l’apartat de Trastorns de l’Estat d’Ànim, que també ha estat objecte de dures crítiques, per part del moviment feminista: el Trastorn Disfòric Premenstrual  (TDPM), que ha passat d’estar inclòs en l’apèndix B del DSM-IV a formar part d'una categoria completa en el DSM-V. En aquesta s’hi inclouen queixes com la irritabilitat, l’enuig, l’augment dels conflictes interpersonals, l’ansietat intensa, la tensió i la sensació d’estar “superada” o “fora de control”. També es descriuen símptomes relacionats amb l’angoixa, així com les interferències en la vida laboral, interpersonal, acadèmica o social. Com és habitual, els mitjans de comunicació reforcen aquest enfocament perquè tinguem ben clar l’origen biològic –i per tant tractable a través de remeis mèdics- del nostre malestar psicològic, sense fer cap al·lusió significativa als factors etiològics de l'entorn, susceptibles de ser modificats a través de l’acció personal i col·lectiva. Així, per exemple, una mare soltera que tingui un parell de feines precàries i cobri un 20% menys que els seus companys homes és susceptible de quedar “atrapada” en aquesta descripció, fet que invisibilitzaria les injustícies estructurals vinculades al seu sofriment. Una possibilitat gens menyspreable si tenim en compte l’enorme influència d’aquest manual, que no s’anomena per casualitat “la Bíblia de la psiquiatria”.

Tal com apunta Skott-Myhre (2016), cal tenir en compte dos components essencials a l’hora de valorar el TDPM: 1.) el fet que està dirigit a dones en edat fèrtil (mares potencials) i 2.) que patologitza qualsevol afecte que pugui interferir en el treball, l’escola, les activitats socials habituals o les relacions personals.  Segons el seu punt de vista, aquesta nova etiqueta no representa altra cosa que l’actualització de vells estereotips masclistes (p. 77) :

“Se trata de una reversión impresionante de la clásica conversación de maridos en un bar sobre las quejas de sus esposas –“bueno, probablemente ya le bajó”. Sólo que aquí tenemos un diagnóstico psiquiátrico que lleva esto fuera de la esfera doméstica y cínicamente reconoce los nuevos roles que las mujeres desempeñan en el trabajo, la escuela, las actividades sociales y las relaciones múltiples. Sin embargo, con el fin de estar sana, la mujer debe mantener su papel primordial de feliz cuidadora y criadora o si eso no es posible, no debe dejar que la disforia interfiera con su trabajo de reproducción social. Este tipo de diagnóstico reconfigura un viejo patrón en la relación de la psiquiatría, la psicología, el psicoanálisis y las mujeres”

En consonància amb aquesta visió crítica, Rivera-Pastrana (2011) sosté que el TDPM forma part d'un dispositiu disciplinari i un discurs de poder que recicla el concepte d’histèria i dóna continuïtat al procés històric de psicopatologització dels malestars femenins en relació a l’úter. Aquesta  tradició misògina ubica les queixes en el nostre cos i categoritza les dones com a essencialment depressives, malaltisses i perilloses –si cliqueu aquí, trobareu incomptable exemples d’aquesta ridícula visió en els acudits casposos que circulen per la xarxa sobre la Síndrome Premenstrual (PMS en les seves sigles en anglès). Alhora, l’autora considera que la creació de l'etiqueta pseudocientífica TDPM no és innocent sinó que s’inscriu en un procés ideològic, polític i econòmic, que posa de manifest l’enorme influència de l’APA a l'hora d'apropiar-se d’una condició que anteriorment formava part de l’àmbit de la ginecologia i la medicina general. A través de la medicalització, doncs, es prescriu una docilitat corporal que pot ser capgirada pels discursos alternatius i contestataris, que aposten per una subjectivitat femenina complexa, contradictòria i múltiple. Per la seva part, Skott-Myrne és partidària del foment del que ella anomena una “psicologia menor” que investigui les formes amb les quals les dones produïm contínuament una alternativa social, malgrat els esforços per reprimir aquesta possibilitat per part d’un sistema capitalista i patriarcal, incapaç d’ofegar la insubordinació femenina.

Des de l’àmbit de la medicina, paga la pena destacar novament l’opció que apunta l’endocrinòloga Carme Valls-Llobet (2010), que s'ha mostrat clarament defensora de la normalització i la desmedicalització del cicle menstrual en apostar per cercar les causes de la manca d’harmonia –com el dolor o el sofriment psicològic- en les malalties internes o bé en les influències ambientals (p.143):  

“La menstruación refleja la armonía de la diferencia, y se manifiesta de forma equilibrada si el entorno es también armónico. […]. Pero he de insistir en que la normalidad en este campo consiste en una menstruación que no duele, que no tiene síndrome premenstrual y que dura pocos días. Los trastornos de la menstruación se deben a una distorsión en la armonía del ciclo menstrual, sea por enfermedades o carencias internas, sea por efecto de los disruptores endocrinos que llegan al organismo humano a través del medio ambiente. El ciclo menstrual sería un indicador en positivo del estado de salud de las mujeres y de su potencialidad de vida. Sabemos también que las condiciones de vida, los conflictos sentimentales o las condiciones de trabajo estresantes y poco gratificantes interfieren en la armonía del ciclo y en su regularidad. Por lo que la menstruación regular y armónica no sólo sería un indicador del estado de salud biológica, sino también de la salud mental, social y medioambiental”

Durant el Dia de la Dona Treballadora les xarxes socials i els mitjans s’han omplert de missatges carregats de bones intencions per part de polítics i professionals de tots els àmbits. Em sap greu dir-ho però en ocasions em fa l’efecte que la voluntat exhibida no passa de ser un mer "postureig" propi de feministes de pa sucat amb oli  que professen un discurs políticament correcte o condescendent, que mai no troba el seu equivalent coherent en la rutina diària. Si no fem un esforç conscient com a ciutadanes per incorporar autèntiques pràctiques emancipadores en la nostra quotidianitat, semblants a les que apunten les autores citades, difícilment podrem caminar cap a un món on, com desitjava Rosa Luxemburg, siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures.


Referències

·      Skott-Myhre, K. (2016). La feminización del trabajo y el DSM-V. Teoría y Crítica de la Psicología, 7, 70-85.

·     Valls-Llobet, C. (2010). Mujeres, salud y poder. Madrid: Ediciones Cátedra.






dimecres, 2 de març de 2016

Som més solidaris, un cop hem conegut l'adversitat?


 
Fotografia extreta d'El País Semanal
 
En un dels dominicals del diari El País vaig llegir un esperançador reportatge sobre l’edifici “Prestes Maia” de São Paulo (a la imatge), un imponent bloc de vint-i-dues plantes on hi resideixen  quatre-centes famílies amb pocs recursos.  En total, són mil cinc-centes les persones allotjades en aquesta antiga fàbrica tèxtil que avui fa la funció d’habitatge social, després que un grup d'expeditius ciutadans sense llar decidissin ocupar-lo. L’import mensual del lloguer és aproximadament d’uns vint-i-cinc euros, una quantitat que es dispensa als més pobres, malgrat que tots els habitants d’aquesta petita República estiguin obligats a treballar o bé a cercar feina, en cas de trobar-se a l’atur. Tot i la densitat poblacional, la rutina hi està perfectament organitzada. Entre altres iniciatives, en totes les plantes hi ha un mediador que gestiona les disputes entre els veïns per tal  d’evitar eventuals escalades de violència.

La humitat a les plantes baixes o la manca d’ascensor són un parell d’exemples de l’estat de precarietat de l’edifici, fet que no ha impedit que es creés un fort sentiment de pertinença a la comuniat. Em va cridar l’atenció el cas d’una anciana octogenària que es nega a traslladar-se als pisos inferiors perquè el canvi suposaria haver-se d’allunyar dels seus actuals veïns, amb els quals porta anys i panys convivint i són com la seva famíllia. Encara que sigui pobra de solemnitat potser aquesta senyora se sent més acompanyada que els milions de persones grans abandonades en pròsperes urbs d’arreu del món. També hi ha el cas singular de la lideressa del bloc: una mare de quatre fills i en camí d’adoptar-ne un altre de malalt i abandonat. Després d’haver sobreviscut un marit maltractador, es dedica en cos i ànima a combatre des de les trinxeres de l’activistme social. Ella s’encarrega de negociar amb els polítics perquè és perfectament conscient que mai no s’ha d’abaixar la guàrdia. En qualsevol moment, si es gira la truita del poder, assegura, podrien desallotjar-los i es trobarien novament al carrer.

 El reportatge d’El País sobre l’emblemàtic “Prestes Maia” podria tenir un equivalent català en el documental de la directora Sílvia Munt, La Granja del Pas (2015), que retrata l’activitat dels membres de la PAH de Sabadell. Com és ben sabut, entre les iniciatives de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca s’hi troba l’ocupació d’edificis que són propietat de la Sareb. Estem, doncs, davant d’una proposta comunitària similar a la brasilera, que també s’ha erigit com un model alternatiu, tant per als ciutadans sense habitatge -una situació en la qual ens podem trobar tots- com per als abduïts en la dinàmica individualista de consum. Em fa molta llàstima escoltar com, des del caliu de la seguretat financera, de vegades es menystenen les legítimes lluites de les persones més castigades per la mal anomenada crisi econòmica. Ningú és immune a l’adversitat. Tots necessitem que, en comptes de posar-nos el peu al coll, algú ens ajudi a aixecar-nos. Per desgràcia, la involució democràtica del país provoca que es donin casos com els de la Patrícia, una activista que corre perill de passar uns quants anys  a la presó per haver intentat aturar un desnonament, l'any 2011. Pot sonar populista però és així: mentre bona part de la corrupció resta impune l'atruisme és castigat.

En aquests casos exposats, tan inspiradors, es palesa el cabdal paper de la solidaritat en les circumstàncies desfavorables. Malgrat els indiscutibles obstacles que s’han d’afrontar en situacions potencialment traumàtiques com la pèrdua de la vivenda es veu clara la forma com els éssers humans ens recolzem mútuament. Es podria adduir que ho fem simplement amb la finalitat de sobreviure però també hi ha persones que s’entreguen sense cap motivació egoista, simplement perquè desitgen donar suport als conciutadans que travessen per tot tipus de penúries, qui sap si perquè també recorden episodis dolorosos del seu propi passat. De la mateixa manera que ens esgarrifem davant de la violència gratuïta també ens emocionem davant d'aquesta bondat “perquè sí”. Sense caure en tòpics maniqueus ens podem preguntar perfectament què en diu la ciència de la relació que existeix entre la compassió i l’adversitat. En un estudi recentment publicat a la revista Emotion un grup d’investigadors de la Universitat de Northeastern han conclòs que  hi podria haver un vincle interessant entre l’una i l’altra.

En una de les parts de la investigació, els autors van entabanar cinquanta- un estudiants tot fent-los creure que formarien part d’una recerca sobre el reconeixement d’emocions. Quan eren al laboratori van veure un altre estudiant que hi participava – en realitat, es tractava d'un actor- que tirava endavant una feina avorrida, malgrat que havia expressat a l’investigador que estava malalt i hauria de visitar el metge. Els participants van tenir l’oportunitat d’ajudar el noi “malalt”. Si van optar per donar-li un cop de mà o no i la intensitat amb què van decidir fer-ho es va utilitzar com a mesura de la compassió.
Al dia següent, els participants van respondre preguntes sobre l’adversitat que havien experimentat en el decurs de la vida. Aquells que havien travessat per més dificultats –la naturalesa d’aquestes no importava- van informar que sentien més empatia. A la vegada, aquesta estava associada a puntuacions més elevades de compassió autoinformada i també al fet de mostrar un comportament més solidari vers l’estudiant malalt. No es poden establir relacions de causa efecte però, tanmateix, els autors consideren que els seus resultats se sumen als d’altres treballs que han evidenciat de quina forma haver experimentat la cara fosca de l'existència pot fomentar la compassió i les conductes prosocials. Una realitat que coneixem per experiència  -amb tots els matisos que es vulguin- i que la recerca científica s’encarrega de confirmar. Gràcies a l'embranzida de les xarxes solidàries hi ha somnis com el projecte de l'edifici de São Paulo que  a priori ningú consideraria viables... Fins que esdevenen realitat.