dimecres, 24 de febrer de 2016

Consum responsable: no és tan fàcil


 


Arran de la darrera emissió del programa Salvados, dedicada a mostrar la cara fosca de les grans empreses del sector tèxtil, i també de la nova edició del Mobile World Congress, s'ha reobert l'etern debat sobre el consum responsable. Encara que habitualment no facin cap descobriment extraordinari, a Jordi Évole i al seu equip se'ls ha de reconèixer el mèrit de trencar tabús ben arrelats en els mass media; en aquest cas, van aconseguir-ho en denunciar l'explotació present a Inditex -Amancio Ortega és un dels intocables als mitjans- i en deixar constància del profund temor que encara suscita criticar els gegants de la moda davant de les càmeres. Es van escoltar diverses veus, totes elles necessàries, però segurament en van mancar més, com les dels petits botiguers que han vist minvar significativament els ingressos -o fins i tot han estat abocats a tancar la barraca- a causa de la plaga de Zaras i altres cadenes del magnat gallec, que es troben arreu com la pudor i despersonalitzen tots els entorns allà on s'instal·len, els quals perden aquell encant intangible, el seu signe identitari, avui tan enyorat.

Tant si es tracta de roba com de noves tecnologies ens posaríem ràpidament d'acord en el fet d'admetre que consumim irracionalment, per damunt de les nostres necessitats reals i sense tenir massa en compte determinats criteris ètics, que ens portarien a rebutjar certs abusos (deslocalitzacions indiscriminades, explotació infantil, violència contra les dones, contaminació ambiental, conflictes bèl·lics, etcètera). A banda dels militants anticonsumistes convençuts -que envejo profundament-, si ens hem frenat darrerament no ha estat pas perquè n'haguem pres consciència de forma sobtada sinó perquè la nostra butxaca no es pot permetre més dispendis. De ben segur que si tornessin a omplir-se els calaixos la mateixa febre per acaparar objectes inútils s'apoderaria de nosaltres, atès que no hi ha hagut transformacions sistèmiques profundes que ens facin pensar el contari. Allò que anticipava la inoblidable Mafalda en la il·lustració de Quino és, doncs, inconcebible, ara com ara, perquè ens bombardegen des de múltiples fronts, de manera que mai no ens permeten sentir-nos saciats. Sempre hi ha una necessitat nova per cobrir i després d'aquesta, una altra de diferent.

Tal com apunta l'assagista francès Gilles Lipovetsky, en la societat de l'hiperconsum els béns materials ja no serveixen tan sols per comparar-nos amb els veïns, per avaluar qui pertany a una determinada classe social sinó per crear un univers de felicitat privada al gust del consumidor. Sofàs, coixins, sabons, perfums, roba interior, sabates, arracades, tauletes, espelmes, viatges, líftings... tot està disposat per transportar-nos a un paradís particular de benestar que mai no aconseguirem abastar. Al meu entendre, vivim empresonats en els nostres cubicles laborals i domèstics, cada cop més aïllats i poc educats en valors humanitaris. El desig de posseir això i allò és un dels pocs somnis que no són durament represaliats. Si desapareguessin els centres comercials de la capa de la Terra ens sentiríem terriblement buits i desorientats, en un primer moment. Cal admetre que els moviments ecologistes, feministes o antiglobalització generen una pressió considerable però s'han mostrat insuficients per atacar el problema d'arrel i provocar un canvi en aquesta dinàmica destructiva. Tots volem ser consumidors responsables i de segur que fem passos en la bona direcció però un dia ens descobrim com zombis, tot deambulant pel carrer, mentre mirem aparadors, desconnectats de l'horror indescriptible que s'oculta darrere d'aquell producte made in Bangladesh. Temps perdut i mai recuperat. En altres ocasions, desitjaríem una sacsejada brutal, una transformació radical però no és tan fàcil...






dimecres, 17 de febrer de 2016

L'insomni i els problemes financers



Imatge extreta de Google 




Mentre repassava alguns articles que havia escrit temps enrere m'he adonat que cada cop he dedicat menys espai als posts amb contingut de caràcter diguem-ne terapèutic per centrar-me en denúncies de caire social que per la seva cruesa i transcendència em costa passar per alt. Per altra banda, no puc concebre cap problema psicològic que no estigui immers en una dialèctica permanent amb l'entorn. Si algunes persones cauen en el fatalisme, per exemple, potser no és tant perquè individualment no disposin de prou recursos com perquè les condicions d'opressió circumdants no els permeten besllumar un horitzó millor. Penso que l'ésser humà és resilient de mena i quan té una vertadera oportunitat no la deixa pas escapar; ara bé, quan es tanquen totes les portes i els intents de transformació social o de prosperitat personal esdevenen quimeres o fins i tot són durament represaliades llavors és natural que s'instal·li un cert desànim que, com una boira persistent, costi de marxar. I llavors ja no tenim tantes ganes de gresca, encara que conservem la capacitat de prendre'ns la vida, de tant en tant, amb una mica d'humor. És clar que des de certes talaies privilegiades no es deu percebre el problema amb la mateixa grisor. Hi ha persones que quan els parles de les angoixes de la plebs s'ennueguen amb l'oliva del Dry Martini. I pateixen una barbaritat.



Si hi ha un maldecap que ens amoïna especialment en l'actualitat és la dificultat per arribar a final de mes. En el llenguatge popular s'afirma sàviament que hi ha problemes que ens treuen ( o no ) la son. Malauradament, hi ha ciutadans que sense haver fet mai cap mal a ningú -ans al contrari, han treballat honrada i durament tota la vida- es troben avui amb la dificultat d'haver-les de passar magres per posar el plat a taula, mentre es pregunten si als grans defraudadors els costa tant aclucar les parpelles. Com és possible que estiguin a la ruïna si sempre s'han esforçat de valent per no estirar més el braç que la màniga ? Una de les característiques de les persones insomnes és justament la hiperactivació, tant fisiològica, com emocional i cognitiva. No és pas que les rumiacions comencin justament en el moment de posar el cap damunt del coixí sinó que la persona barrina tot el dia - com s'ho farà per pagar els deutes, el lloguer, les factures, l'escola de la mainada, etc.- i ben entrada la matinada els ulls encara estan esbatenats. Quan acaben amb un dilema, comencen amb l'altre, en una dinàmica interminable que, òbviament, no soluciona els conflictes sinó que els agreuja. I l'endemà és possible que l'activitat diürna se'n ressenti: el mal humor, el cansament o la matusseria fan acte d'aparició.


 Cal advertir que no existeixen teràpies que es puguin aplicar a l'engròs -alguns autors sostenen que mentre que determinades orientacions són "pòcimes màgiques" per alguns clients per als altres poden resultar un autèntic "verí"- i per això és important conèixer detalladament el perfil de cadascú. Generalment, s'apliquen tractaments combinats i aquí no ens entretindrem a detallar-los, un per un. Està clar que el millor remei, en l'afer que ens ocupa, seria trobar la solució definitiva a les angúnies monetàries però com que això no resulta senzill penso que també hem de recordar que és necessari extremar la precaució  amb els psicofàrmacs hipnòtics -especialment les persones grans, per la sedació i el risc de caigudes que comporten, a banda del possible insomni de rebot, entre altres complicacions- i cercar bones estratègies de resolució de problemes -anar pas a pas, afrontant cada situació en el monent que es presenti, tot procurant no anticipar grans catàstrofes i cercant l'assessorament financer adequat-. Si pensem en el recurs casolà de comptar ovelles ens adonarem que, ben mirat, no va tan desencaminat. Descentrem l'atenció dels pensaments repetitius per focalitzar-la en els bens que salten tanques, monòtonament, un darrere l'altre. De la mateixa manera, algunes tècniques de relaxació ens conviden a respirar profundament i, en cas que apareguessin novament les angoixes, seria aconsellable retornar l'atenció a la inspiració i l'exhalació de l'aire, tantes vegades com calgués, sense lluitar aferrissadament contra les sensacions desagradables. Els exercicis d'acceptació i descentrament de la foscor caminen de la mà.  Després cadascú pot desplegar els seus propis trucs. A mi m'ajuden el cinema, la lectura i l'escriptura. Una persona em deia una vegada que es relaxava profundament quan abraçava durant molta estona les persones que estimava. I és que sense el suport de la comunitat alguns turments serien vertaderament insofribles. Al costat d'aquells que ens recolzen de debò, els cims inabastables esdevenen menys feixucs de pujar. Encara que un problema avui sembli impossible de resoldre, alguna solució s'hi trobarà... Bona nit per a  tothom.





dijous, 11 de febrer de 2016

Són "malalts incurables" els abusadors de menors?




Pintada a un dels accessos de l'escola dels Maristes a Sants-Les Corts, que demana la castració per a l'agressor confés Joaquim Benítez. La consideració dels abusadors de menors com a malalts mentals és objecte d'un intens debat que caldria visibilitzar en els mitjans de comunicació. Fotografia extreta de La Vanguardia.


Arran del colpidor escàndol de presumptes abusos sexuals perpetrats a l’escola dels germans Maristes de Sants-Les Corts i que, segons el testimoni d’algunes víctimes es produïren en el context del silenci còmplice del centre docent –una vegada més, el fantasma de l’encobriment plana per damunt d’una institució religiosa-, certs opinadors omnipresents s’han referit a l'agressor confés, el  professor d’educació física Joaquim Benítez, amb el terme de “malalt incurable”. No és la primera vegada que s’emet un diagnòstic psiquiàtric en un plató de televisió, columna de diari o debat radiofònic, sense que cap professional del ram hagi efectuat l’avaluació pertinent. Amb tot, no es tracta de res sorprenent en els mitjans d’aquest país.


Crec que els terribles fets denunciats han de servir, a banda de prevenir futurs episodis de violència sexual contra menors, per recordar que la suposada malaltia mental que se'ls atribueix és objecte d’un intens debat, el qual s’ha exacerbat encara més amb l’arribada del polèmic DSM-5, la darrera revisió del Manual Diagnòstic i Estadístic de l’Associació Americana de Psiquiatria (APA). Fa temps que aquest manual és objecte d’una crítica científicament ben fonamentada, entre altres motius, pel fet promoure la psiquiatrització de la vida quotidiana, a través del seu sistema d’identificació de símptomes que seran susceptibles d’ésser tractats –principalment a través de fàrmacs. L’esmentat problema s’agreuja en cadascuna de les noves edicions, on s’incorporen criteris cada cop més inclusius i a partir dels quals és probable que augmentin les taxes de trastorns mentals. En el cas dels delictes vinculats a la pedofília, això pot tenir implicacions legals rellevants, atesa la possible aparició de falsos positius (Adam, 2015):


“Cabe plantearse, por tanto, si es factible la diferenciación entre "excitación sexual intensa y recurrente" y "fantasías sexuales recurrentes y altamente excitantes", que desde el punto de vista clínico pueden serlo, pero desde el punto de vista legal no son en ningún caso sencillas de explicar, pues ello conlleva ser considerado un trastorno o no. Como también cuesta entender cómo puede hacer un perito una diferenciación entre el criterio clínico y el legal a la hora de hablar de la afectación de la voluntad del sujeto pedófilo al cometer unos hechos delictivos, cuando los deseos que presenta son "irrefrenables", según el criterio clínico. No es posible ni adecuado obviar las implicaciones legales que tiene este criterio y la posibilidad real de la adecuación de sujetos con otras motivaciones, como el poder, a este trastorno, existiendo el peligro de la introducción de falsos positivos, con las consecuencias penales que ello tendría. Siguiendo con este ejemplo, el propio manual también indica que, aunque la disminución de la capacidad de control del propio comportamiento sea una característica de la enfermedad y haya sido diagnosticado de la misma, no significa que en un momento dado tenga disminuida esa capacidad de control, haciendo una clara referencia al concepto de imputabilidad. Pero el manual no aclara cómo interpretar esa alteración en el control si el criterio califica de "irrefrenables" los deseos del sujeto con un trastorno pedofílico.

Teniendo en cuenta que para ser diagnosticado de dicho trastorno el sujeto debe haber concurrido en un delito, deberá determinarse si es responsable del mismo o no. En este punto es necesario recordar el eximente que aparece en el artículo 20.1 del Código Penal (15): "El que al tiempo de cometer la infracción penal, a causa de cualquier anomalía o alteración psíquica, no pueda comprender la ilicitud del hecho o actuar conforme a esa comprensión". En este caso es inevitable preguntarse, el sujeto que comete pedofilia, ¿entiende los hechos que causa?, pero ¿es capaz de actuar conforme a esa comprensión? o, a causa de este ya definido como trastorno mental, ¿puede controlar su voluntad de forma plena? Es una pregunta que se ha planteado constantemente a los peritos con respecto a otros trastornos, como los trastornos de personalidad. Una pregunta que ya planteaba dudas con la parafilia y que no resuelve el trastorno parafílico. Aunque quede claro que el DSM-V no pretende solucionar problemas legales, cabe preguntarse si los puede llegar a crear, teniendo en cuenta que en la práctica judicial sí es un manual ampliamente utilizado y referido constantemente por los abogados”


Estem davant de conductes repugnants, que causen un immens sofriment i són difícils de modificar però això no les converteix en patologies. Cal tenir en compte altres aspectes discutibles perquè alguns autors estan en contra de qualsevol forma de patologització dels problemes psicològics, els quals, segons els seu criteri, no cal considerar en cap cas trastorns mentals, entre altres importants mancances, per la derrota personal i l’exculpació que impliquen (Costa i López, 2012):


“Si lo que uno hace está “inducido” por la enfermedad que “padece”, entonces queda reducida, anulada o absuelta la responsabilidad. No soy yo, es la enfermedad que obra en mí, es mi desequilibrio dopaminérgico, podría decir la persona diagnosticada. La absolución de responsabilidad puede encubrir la responsabilidad criminal, como se puso de manifiesto históricamente en la polémica “cárcel o manicomio”. Refiere Szasz (2007a) el abuso sexual cometido por el clérigo de Boston sobre más de 100 niños durante tres décadas. En su defensa se adujo la “patología de la enfermedad de la pedofilia” y los “actos enfermos”. Si sus actos y sus impulsos son “irresistibles”, pues son diagnosticados como síntomas causados por la “enfermedad de la pedofilia” que supuestamente le compele a abusar de los niños, quedan absueltos de responsabilidad, ¿cómo poder responsabilizarle e imputarle por ellos?, habrá que “tratarlo” de su enfermedad, aducían los peritos. Una vez más se cumple la tautología: son “irresistibles” porque son “patológicos” y son patológicos porque son irresistibles. Si esos impulsos fueran “normales” serían resistibles, pero como son “anormales” y “patológicos” porque el diagnóstico así lo dictamina, entonces son “irresistibles” y eximen de responsabilidad”


Per altra banda, cal recalcar que la consideració dels abusos a menors com a trastorns mentals porta implícita, al meu entendre, la seva desaparició de l’àgora pública, atesa la seva dimensió social, per ésser desplaçats a l’àmbit mèdic; és a dir, a l’esfera de la privacitat. Si els pederastes destrueixen la vida dels infants no és perquè pateixin cap “malaltia incurable”. Es podria discutir a bastament sobre les causes que els motiven a violar-los sense cap mena d'escrúpol però, en qualsevol cas, si  els depredadors sexuals subsisteixen és perquè gaudeixen d’impunitat i ningú els impedeix reproduir la seva conducta perversa. No és en la plena assumpció de la seva responsabilitat personal i en l'entorn permissiu on caldria focalitzar l’atenció?


Referències



·        Adam, A. (2015). Breve reflexión sobre la valoración forense de las enfermedades mentales y el DSM-5. Gaceta internacional de ciencias forenses, 15, 13-19.


·        Costa, M. y López, E. (2012). Desvelar el secreto de los enigmas. Despatologizar la psicología clínica. Papeles del Psicólogo, 33, (3), 162-171.






divendres, 5 de febrer de 2016

Una visió realista del càncer és possible




En una escena de la pel·lícula Mi vida sin mí  de la cineasta Isabel Coixet, Sarah Polley, que pateix un càncer d’ovaris, li diu a Mark Ruffalo: "Si no em beses ara mateix, em posaré a cridar". Foto: Google Images.
  



“La familia no es, por lo tanto, un “espejo sin reflejo”; es el sistema básico de cuidado y protección y el reflejo de ansiedad y miedo del paciente y de cada uno de los miembros de la familia. […]. Cuando tratamos a un grupo familiar, como microcosmos, estamos tratando de percibir su funcionamiento como unidad dinámica de cuidado y apoyo, dentro de los factores macro-económicos y sociales más amplios en los que la familia está inmersa”

Lea Baider (2003), doctora de l'Institut “Sharett” d’Oncologia i Radioteràpia, a l'Hospital Universitari Hadassah d'Israel.



En aquest blog he criticat en diverses ocasions la ideologia conservadora del pensament positiu, principalment per la manera com aquesta ha pretès moldejar socialment l’afrontament del càncer  –vegeu-ne alguns exemples aquí o aquí-. La perillosa moda de la positivitat coacciona subtilment els ciutadans a través de la imposició dels somriures i la desaprovació de les actituds queixoses, fet que constitueix un eficaç instrument de desmobilització col·lectiva en la lluita contra la malaltia, la qual queda reduïda a unes quantes curses populars, on s’hi apunten una colla de participants altament motivats però poc informats dels tripijocs que s’amaguen rere les iniciatives filantròpiques.

La creixent despolitització ha afavorit encara més els interessos de les despietades asseguradores mèdiques –principalment als Estats Units-, els governs afins a l’economia neoliberal i tota la maquinària comercial que envolta moviments infantilitzadors com el del llacet rosa; els seus factòtums deuen estar la mar de tranquils, sense ciutadans que protestin per les retallades, l’agressivitat dels tractaments o els preus desorbitats dels fàrmacs. Més enllà dels concerts multitudinaris d’estrelles del pop, organitzats en dates assenyalades, des d’on es promouen els mateixos missatges ensucrats, en consumir determinats productes audiovisuals, m’he adonat de l’important paper que també juga aquesta indústria en la configuració d’un imaginari individualista,  deshumanitzador i acrític del càncer.

Després d’haver llegit bones crítiques de My life without me [Mi vida sin mí] (2003) d’Isabel Coixet i fins i tot d’haver-ne vist fragments en cursos de formació per a professionals que han d’afrontar situacions de crisi, em  vaig decidir a veure-la sencera, amb unes elevades expectatives. M’havien agradat d'altres treballs de la directora i esperava gaudir d’una petita joia del setè art. La decepció va ser majúscula, davant d’un argument mancat del més petit deix de versemblança. Una inexpressiva Sarah Polley es posava a la pell d’Ann: una dona jove, amb un treball precari, que malvivia en una caravana amb la seva família: dues filles petites i un marit a l’atur. Mantenia una relació conflictiva amb sa mare, mentre que el pare feia deu anys que es podria a la presó. La cirereta de l’amarg pastís arribava amb un diagnòstic de càncer d’ovaris amb metàstasi, que li segaria la vida en el decurs dels propers mesos. Qualsevol psicooncòleg a qui li plantegessin un cas similar de seguida s’adonaria de l’important repte que tindria al davant. Però a la gran pantalla les angoixes es dissipaven perquè l’Ann  entomava la garrotada amb una serenitat extraordinària. Començava a fer plans per gaudir del poc temps que li quedava –elaborava unes llistes amb tots els somnis pendents per complir i gravava cintes perquè les escoltessin els altres, quan ella ja no hi fos-. I se’n sortia la mar de bé. Sense perdre mai els nervis. Lligava amb el guapíssim i comprensiu Mark Ruffalo i també coneixia una amiga meravellosa, Leonore Watling, que ben aviat la substituïria en el seu paper d’esposa i mare. L’Ann ho deixava tot a punt perquè la transició fos el més indolora possible. Quan van sortir els títols de crèdit vaig pensar que aquell enfocament exclusivament centrat en l’heroïcitat anímica de la protagonista mereixeria que la pel·lícula adoptés un títol propi dels manuals d’autoajuda, sempre tan disposats a focalitzar-ho tot en les capacitats individuals. Tinc una proposta: “Morir de càncer és fàcil si saps com”.

Un altre exemple de l’esmentat biaix el trobem en la infumable A Little Bit of Heaven [Un pedacito de cielo] (2011) de Nicole Kassel. En aquest cas, la protagonista era Marley -Kate Hudson-, una dona amb una carrera professional plena d’èxits, a qui diagnosticaven un càncer de còlon terminal. Malgrat l'esglai inicial, provocat pel sotrac que suposava el limitat horitzó que tenia al davant, la Marley superava el terror crònic al compromís amorós i mantenia una relació amb un altre bell galant: el seu metge, interpretat per Gael García Bernal. La situació límit provocava una transformació tan positiva que el seu comiat d’aquest món es celebrava amb una gran festa on tothom s’ho passava chachi piruli. De segur que aquella barreja de comèdia romàntica i drama mèdic va remoure els budells de més d’un espectador. En ambdós exemples, es fa palesa la “virtut” de les dones d’afrontar les desgràcies amb la millor de les actituds.  Una nova llosa que s’afegeix a la pressió de la socialització femenina, la qual erosiona profundament les vides de milions de cuidadores i pacients.

Quant al món del càncer infantil no em puc estar d’esmentar la sèrie de TV3 Polseres Vermelles (2011-2013) que va recollir tota mena d’elogis als mitjans i ha estat adaptada en diferents països del món. Es podria adduir, de forma encertada, que les criatures afronten amb una fortalesa insòlita la quimioteràpia i totes les vicissituds que els planteja la malaltia i que fins i tot són un exemple pels adults. Al meu entendre, però, no s’hauria de confondre la resiliència ni el creixement posttraumàtic amb el fet de presentar un hospital com una casa de colònies. Actualment, existeixen mancances dramàtiques que allunyen de forma radical aquesta ficció de la realitat. Com es deuen sentir els professionals, progenitors, infants o adolescents que no es veuen reflectits en aquesta producció, elevada tothora als altars?

Potser és perquè he tingut especial mala sort però arran de la meva experiència, tant personal com professional, mai no he conegut ningú que hagi experimentat una “extraordinària aventura” quan s’ha adonat que tenia damunt del cap aquesta espasa de Dàmocles. No parlo tan sols de les persones directament afectades sinó també dels éssers estimats, tan sovint oblidats en aquest drama. Per ser justos, però, cal remarcar les excepcions a la positivitat imperant. Amb motiu del Dia Internacional contra el Càncer alguns diaris han optat per oferir una visió realista, que no malastruga, dels obstacles que han de superar en l’actualitat les persones que pateixen la malaltia. Em va agradar un petit reportatge del diari Público, que recull el testimoni de diversos pacients que s’han vist sacsejats per les penúries econòmiques, entre d’altres contratemps. Si no coneixéssim les seves autèntiques necessitats, difícilment podríem treballar personal i col·lectivament per abordar-les de forma humana, compromesa i rigorosa. Un altre enfocament ha de ser possible.


Referència