divendres, 29 de gener de 2016

Marcos Benavent, el corrupte penedit




A l’esquerra, Benavent en la seva època de gerent d’Imelsa i, a la dreta, davant del Jutjat de València, el maig de 2015, amb un look de iogui hipster que causà un sensacional impacte mediàtic. Foto de José Cuéllar, extreta del diari El Mundo.


És tan poc freqüent que un personatge corrupte assumeixi els seus errors i mostri penediment públic que Marcos Benavent estava cridat a esdevenir una estrella, en un món governat pel poder de la imatge i els eslògans pasteuritzats. Amb només unes quantes declaracions i uns minuts d’estudiades posturetes davant de les càmeres va aconseguir acaparar l’atenció dels mitjans. L’exempresari suposadament corrupte, mà dreta d’Alfonso Rus i peixat en una família de l’Opus Dei, havia arraconat les americanes d’home de negocis conservador per adoptar un estil alternatiu d’allò més cridaner. Les seves paraules no causaren una impressió menor, atès que en la seva reaparició a València com a testimoni del cas Imelsa confessava obertament que havia estat un “ionqui dels diners”. Per acabar-ho d’adobar, davant l’estupefacció general, sostenia que fins i tot estava disposat a retornar els diners i assumir penes de presó, si calia. Era real l’espectacle que observaven els nostres ulls o tan sols un miratge?

 Els diaris encara ens havien d’informar que l’il·luminat no havia caigut sol del cavall, en el camí de Damasc, sinó que necessità la petita empenta del seu exsogre, l’empresari Mariano López, el qual, en un acte de despit per no haver rebut l’adjudicació d’un contracte, va filtrar  a Esquerra Unida les deu hores de gravació que Benavent havia enregistrat i conservat, com un as a la màniga, per si les coses es torçaven. Per altra banda, l’actual col·laboració amb la Justícia d’aquest convers a l’agricultura ecològica i la meditació suposaria una contribució per a la reducció de la seva condemna. Es tractava, doncs, d’una metamorfosi amb matisos. La “festa del PP a la Comunitat Valenciana que mai no s’acaba”, tal com la definí en el seu moment el secretari del partit Ricardo Costa, estava tocant els darrers compassos i per això era necessari fer el que fos per salvar els mobles.

A la meva manera de veure, Benavent va utilitzar l’expressió “ionqui dels diners” amb la finalitat de referir-se a allò que popularment, sota la influència de la moral religiosa, s’ha conegut durant segles amb el nom de cobdícia –recordem els pecats capitals representats per Hieronymus Bosch, per exemple-. En utilitzar una terminologia lligada a l’addicció, en certa manera, Benavent treia ferro a l’acte voluntari d’integrar-se en una xarxa mafiosa per presentar-se com un malalt que, gairebé sense pretendre-ho, havia tingut la mala fortuna de caure en un entorn podrit. Segons les seves pròpies paraules, “tothom estava posat en mogudes”. L’escenificació mediàtica esdevenia una representació contemporània de la redempció, avui transformada en rehabilitació d’una pretesa malaltia.

Malgrat que seria un error no considerar Benavent responsable dels seus actes és evident que un entorn degradat pot resultar decisiu a l’hora de forjar la “carrera” d'un corrupte. Mai no es rendirà prou tribut als paisatges chirbescos a l’hora de comprendre’n la influència, en aquest país, però també paga la pena donar un cop d’ull a l’escena global. Una de les més brillants representacions del ritual de la cobdícia en el món capitalista la trobem en la pel·lícula de Martin Scorsese  The Wolf of Wall Street [El llop de Wall Street] (20013) basada en l’autobiografia del corredor de borsa Jordan Belfort a qui donà vida un superb Leonardo DiCaprio. L’afany desmesurat d’amuntegar diners anava acompanyat d’altres excessos com el consum compulsiu de drogues, tant estimulants com sedants o les orgies amb prostitutes. No deixa de ser rellevant que el film rebés crítiques ferotges per fer una suposada apologia dels abusos d’una colla de mascles alfa descontrolats i analfabets. És ben cert que no hi apareixen les víctimes del frau en cap moment però és justament aquesta desconnexió del sofriment aliè la que permet, en part, que l’espiral de la cobdícia no tingui aturador. Si algú pensa que la traïció als companys, la violència contra les dones, les conductes temeràries amb els fills o el fet de destrossar-los la vida als pares -tal com queda ben palès a la pel·lícula- és motiu d’enveja o pot constituir un model a imitar, realment, tenim un problema.

Val la pena recordar que el vertader Jordan Belfort, quan va sortir de la presó -on va haver  d'ingressar per les macroestafes de la dècada de 1990-, va fer-se ric novament gràcies als seus llibres i conferències, per les quals encara cobra una morterada. Actualment, segueix triomfant: té perfils a les xarxes socials, on hi transmet sense cap mena de rubor els seus consells per a tenir èxit amb els negocis. Malgrat que havia promès que tornaria tots els diners manllevats als inversors, encara no ha complert la seva paraula. Però això no ha impedit que sigui una personalitat adorada per les masses.

Un equivalent espanyol al culte a Belfort podríem trobar-lo en la figura de l'exbanquer Mario Conde. Després de la davallada als inferns penitenciaris, va resorgir com l’Au Fènix de les seves cendres, tot difonent pels platós i les llibreries els seus missatges pseudoespirituals. I també va aconseguir una legió d'admiradors/es. A diferència de Benavent, però, ell no va assumir mai la seva culpabilitat –això no li deuria reportar cap avantatge- sinó que es presentà més aviat com una víctima injustament apallissada pel sistema. Don Mario va ser un indignat amb corbata i cabell empastifat de gomina, que finalment no aconseguí reeixir en el camp de la política. En definitiva, es tracta de la mena de personatges que encara enlluernen, malgrat la vacuïtat de les seves paraules i el rastre de desesperació que han deixat pel camí.



Article publicat a Tercera Informació

 
 

dissabte, 23 de gener de 2016

Les conseqüències de la inhumanitat


Un grup de socorristes voluntaris ajuda famílies refugiades a arribar a la platja, a l'illa de Lesbos. Imatge de l'organització Pro-Activa extreta del diari Público



 Després d’un penós periple policial en terres gregues i d’haver entregat cinc mil euros de dipòsit per barba -una fortuna si tenim en compte les arques eixutes de les ONG- els bombers sevillans que tiraven endavant l’admirable tasca de rescat a l’illa de Lesbos van ésser deixats en llibertat. Aquesta incomprensible detenció és una mostra més dels constants pals a les rodes que es posen a Europa a l’acollida de refugiats, els quals, cal recordar-ho encara que sigui una obvietat, no truquen la nostra porta per caprici ni per robar-nos els recursos sinó perquè fugen d’atroços escenaris bèl·lics. En la majoria de casos, només tenen dues opcions: marxar-ne o morir.

Les autoritats alemanyes, suïsses i daneses han optat recentment per la confiscació d’una quantitat de diners i béns a les persones que arriben a les seves fronteres. Haig de confessar que vaig haver de llegir la notícia dues vegades perquè no me’n podia creure el nivell de crueltat. Tanmateix, és així: entre altres mesures,  nord enllà han decidit manllevar-los les poques propietats que porten al damunt, sota no sé quin pretext, perquè qualsevol excusa deu ser bona per posar-los el peu al coll, en un moment d’extrema vulnerabilitat. L’espantall de la inseguretat o el col·lapse econòmic, tant se val.

Aquestes són un parell d’exemples –i no pas els més greus- de la deshumanització progressiva que comporta la guerra. No tan sols per part d’aquells que la sofreixen directament, en primera persona, als quals es pretén reduir a l’animalitat sinó també pel que fa als ciutadans que tindrien l’oportunitat d’estendre’ls la mà però, dominats per la falsa propaganda i els temors trasmesos dia i nit a través dels mass media, opten per sumar-se a la brutalitat, passiva o activament.  Segons el psicòleg social i sacerdot jesuïta Ignacio Martín-Baró –assassinat a El Salvador l’any 1989-  la deshumanització forma part dels problemes psicològics que poden donar-se en els contextos bèl·lics.

Segons la compromesa perspectiva de Martín-Baró, en aquestes circumstàncies, en parlar de trauma cal referir-se a un sofriment que té caràcter dialèctic i s’ha d’ubicar sempre en una particular relació social, de la qual l’individu n’és només una part. És impossible predir que un tipus de situació generarà mecànicament un trauma a qualsevol persona però també ho és que un determinat perfil particular mai no en patirà cap. El trauma psicosocial –sostindria Martín-Baró-, té una dimensió històrica i es defineix com la cristal·lització concreta en els individus d’unes relacions socials aberrants i deshumanitzadores, com les que prevalen en una situació de guerra civil –recordem que ell mateix hi estava immers, al convuls país centreamericà de la dècada de 1980-.

A l’enyorat psicòleg no se li escapava que la guerra –les víctimes més importants de la qual són les baules més dèbils de la societat, com ara els infants- també ens ofereix l’oportunitat de créixer humanament, a través de l’altruisme sincer i l’amor solidari. Aquest és un dels missatges que es transmet a la commovedora pel·lícula Mandariinid [Mandarines] de Zaza Urushadze (2013), que pren com a marc de referència la guerra que va esclatar l’any 1990 en la província georgiana d’Abkhàzia. La dinàmica que s'estableix entre els diferents personatges posa en relleu el paper fonamental de la civilització per vèncer la barbàrie. Ivo és un estoni que opta per acollir dos soldats que resulten greument ferits davant de casa seva i la del seu veí Margus, obsessionat en tirar endvant un negoci de mandarines, en les condicions més hostils. Aquest drama presenta, però, un problema afegit atès que els joves combatents pertanyen a bàndols oposats: un d’ells és txetxè mentre que l’altre és georgià. És a dir, que a les ferides causades per les bales caldria afegir-hi el corrosiu verí de l’odi que els rosega per dins. Això no obstant, en veure’s obligats a conviure, de la manera més impensada, sorgirà entre ells l’amor fraternal que el conflicte armat semblava que havia enterrat per sempre.

Penso que a través dels mitjans ens inoculen constantment el terror vers els perills que suposadament s’abraonarien sobre nosaltres si decidissim optar obertament per l’acollida, en comptes de la fortificació de països i la persecució de refugiats. Ningú no ens adverteix, en canvi, de les greus conseqüències –aquestes sí, de ben segur- haurem d’entomar si continuem pel camí de la insolidaritat. Si s’acusa ferotgement  de “bonistes” les persones que cerquen solucions polítiques i dialogades al conflicte potser hauríem de titllar de temeraris aquells que pretenen fer-nos creure que el fet de contemplar passivament com s’ofeguen éssers humans a les nostres costes no tindrà conseqüències devastadores en la convivència futura. Després no vessem la llagrimeta si els infants són víctimes de bullying a les escoles perquè han après dels adults a destruir els més febles sense cap mena de compassió. Si no reaccionem de forma civilitzada davant d’aquesta inadmissible brutalitat només és qüestió de temps que ens destruïm també entre nosaltres. I potser vindrà un dia que ja no tindrem cap problema per resoldre.


Article publicat a Tercera Informació


Muchas gracias a l@s compañer@s de "El Clarín de Chile" por publicar este artículo en su página web





divendres, 15 de gener de 2016

Erich Fromm en l'època de Tinder



Eloqüent imatge publicitària de la web Adopta un tío, que pretén apropar les dones en el lucratiu mercat de les cites online. Mentre que elles són presentades com a clientes a ells se'ls assigna el rol de producte


Si, de cop i volta, s’acabés el sofriment amorós al món de ben segur que un nombre incalculable de psicòlegs se n’aniria a la bancarrota, en un tres i no res; i és que en els nostres consultoris hi acudeixen freqüentment persones que expressen una enorme decepció derivada de les relacions sentimentals fallides. L’arrel del patiment es podria abordar des de nombrosos punts de vista però val la pena destacar, un cop més, el paper de les noves tecnologies en l’aprofundiment d’una forma fràgil de vinculació, susceptible de generar un gran desassossec, principalment en les persones que les han emprades amb unes expectatives equivocades.


Per bé que és innegable l’existència de parelles que se senten afortunades d’haver-se trobat –la qual cosa hauria estat impossible sense l’ajuda de la xarxa-, no és menys cert que l’entorn digital propicia un tipus de relació fugaç, que accentua la mecànica “comercial” amorosa característica de la modernitat. En el seu popular llibre L’art d’estimar, publicat a mitjan de la dècada de 1950, el psicòleg Erich Fromm ja posava en relleu el problema contemporani de la recerca d’un objecte que reunís un conjunt de qualitats, la qual cosa anava en detriment de l’interès en treballar a fons l’aptitud d’estimar (p.15-17):

“Tota la nostra cultura es basa en el desig de comprar, en la idea d’un intercanvi mútuament favorable. La felicitat de l’home modern consisteix en l’emoció de mirar els aparadors i comprar tot el que es pot permetre, ja sigui en metàl·lic o a terminis. Ell (o ella) mira les persones d’una manera semblant. […]. Estic buscant un tracte; l’objecte hauria de ser desitjable des del punt de vista del seu valor social, alhora que m’hauria de voler a mi, tenint en compte els meus actius i potencials evidents i ocults. Així, dues persones s’enamoren quan senten que han trobat el millor objecte que hi ha disponible en el mercat, considerant les limitacions dels seus propis valors d’intercanvi […]. Aquesta actitud –que res no és més fàcil que estimar- s’ha mantingut com a idea prevalent sobre l’amor tot i les aclaparadores mostres del contrari. Potser no hi ha cap activitat, cap empresa que es comenci amb unes esperances i unes expectatives tan enormes i, tanmateix, fracassi tan sovint com l’amor. Si això passés amb qualsevol altra activitat, les persones voldrien saber els motius del fracàs, i també com ho podrien fer millor –o bé abandonarien l’activitat.[…]. El primer pas que cal fer és adonar-se que l’amor és un art, igual que viure ho és; si volem aprendre a estimar hem de procedir de la mateixa manera que ho fem quan volem aprendre qualsevol altre art, com ara la música, la pintura, la fusteria o les arts de la medicina i l’enginyeria”


Si Fromm aixequés el cap, segurament s’esgarrifaria en adonar-se com les dificultats que ell remarcava en el segle passat han arribat al paroxisme en l'època de Tinder. La periodista Lucía Martín, autora del llibre Hola, ¿sexo? (Arcopress, 2015),  explicava en una entrevista recent a La Vanguardia com el gran negoci de les cites a Internet ha suposat una revolució en els mètodes per lligar, que han esdevingut encara més directes i bàsicament centrats en l’intercanvi sexual. Segons la meva experiència professional, d’entre les dinàmiques psicològiques perjudicials que s’observen en persones que cerquen aventures a través de les pantalles, podríem destacar una tendència a la bipolaritat i a la creença que, si han fracassat sentimentalment potser és perquè no són prou dignes d'ésser estimades o bé pateixen exclusivament un problema de tipus individual, com ara la manca d'autoestima, fet que invisibilitza les estructures socials que els condicionen.


En un primer moment, doncs, el contacte genera il·lusió o eufòria, ja sigui perquè apareixen fantasies romàntiques de futur o bé per la pròpia excitació sexual de la trobada. Tal com diria el mateix Fromm, d’aquesta manera, s’aconsegueix apaivagar temporalment l’angoixa –tan humana- de la solitud, a través de la unió efímera. Superada la primera fase, però, arriben els desenganys, justament quan s’esvaeix la màgia del moment i els amants xoquen contra la crua realitat. Resulta que aquella relació no prospera com s'esperava; un dels dos se sent tractat com un mocador de paper que es llança a les escombraries després d’haver-lo usat; s'adonen que el masclisme està més viu que mai en el món 2.0; cauen a les grapes d'un assetjador, etcètera. Mentre que hi ha usuaris que es queden atrapats en aquesta dinàmica i repeteixen el mateix patró de dependència una vegada rere l’altra –fins al punt, en ocasions, d’abandonar  aspectes importants de la seva vida- n’hi ha d’altres que es cansen de perseguir només el xut de l’emoció passatgera i cerquen nous camins per cultivar l’amor. Potser s'adonen que allò realment difícil no és pas trobar el producte adequat sinó la persona que sigui més experta en l'art d'estimar...



Referència



· Fromm, E. (2015). L’art d’estimar. Barcelona: Edicions 62.




 

dijous, 7 de gener de 2016

Violència masclista, molt més que xifres


Imatge extreta de Blogs ABC


“La violencia es un recurso que la sociedad y la cultura ponen a disposición de los hombres para su uso “en caso de necesidad”, dejando a criterio de cada uno cuándo surge ese requerimiento”

Francisca Expósito, professora de psicologia social de la Universitat de Granada.


Sembla que en els darrers caps i principis d’any, a banda d’estar pendents del darrer anunci emès a la televisió i de les visites protocol·làries als hospitals, per donar la benvinguda al primer nounat, s’ha inaugurat la macabra tradició de fer recomptes de víctimes mortals de violència masclista. Són diversos els rotatius que opten per titulars com el del Huffington Post: “57 mujeres muertas por violencia de género en España en 2015” o el de l’ABC: “Una rumana de 43 años, primera víctima de violencia machista en Madrid en 2016”. En alguns casos, els textos transmeten la mateixa fredor amb la qual es comptarien els productes caducats d’un magatzem, sense afegir cap mena  d’anàlisi que aporti una mica d’humanitat a l’indescriptible horror que suportem una setmana rere l’altra.

La premsa no es limita a repassar la brutalitat extrema sinó que també revisa manifestacions de sexisme com els típics comentaris grollers que sofreixen les dones que treballen en el món de la política, especialment si aquestes transgredeixen el rol tradicional, tot qüestionant els esquemes més rancis, segons els quals elles han d’actuar sempre de forma submisa, d’acord amb la pauta marcada pels senyors que ostenten el poder. Un dels exemples recents de testosterona desfermada l’hem tingut en l’insult proferit pel militant de CDC Joan Guirado a la candidata de la CUP Anna  Gabriel, a qui va tenir l’atreviment d’anomenar “puta traïdora” en una piulada de Twitter, només pel fet de mantenir un posicionament diferent al seu respecte la investidura del proper President de la Generalitat. Davant de la frustració i de la impotència, violència. Heus aquí el previsible modus operandi.

 L’últim mandat ens han deixat expressions de mascle alfa per donar i per vendre, habitualment vinculades a l’aspecte físic, les tasques domèstiques i la capacitat intel·lectual de les dones. Hi ha quelcom molt senzill d’entendre, malgrat que sigui difícil d’acceptar. Ja ens ho va mostrar Virgina Woolf a Una cambra pròpia; l’hegemonia dels grans homes d’Estat depèn en bona mesura de la humiliació de les companyes perquè, d’altra manera, la seva figura excelsa no podria destacar: Independentment de l’ús que en facin les societats civilitzades –escriuria Woolf-, el fet és que els miralls són estris essencials per a qualsevol acte heroic i violent. Així s’explica que Napoleó i Mussolini insistissin amb tanta porfídia en la inferioritat de les dones, perquè si elles no eren inferiors, ells no augmentaven de mida. Això és útil per explicar, en part, per què sovint les dones són tan necessàries als homes.

Els mitjans de comunicació podrien esmerçar més esforços en remarcar les condicions que afavoreixen les humiliacions verbals -que si no fossin feridores podríem qualificar senzillament de grotesques- i també els extrems letals esmentats més amunt. Alguns dels estereotips estesos sobre els agressors són que aquests pateixen un trastorn mental; són addictes a alguna substància o bé van sofrir una vivència traumàtica durant la infantesa, fet que els ha abocat a colpejar les seves parelles en l’edat adulta. La professora de psicologia social Francisca Expósito (2011), qüestiona aquestes conviccions i apunta a la sorprenent “normalitat” dels maltractadors, alhora que posa l’accent en una cultura  que legitima la creença en la superioritat del baró, la qual es reforça a través de la socialització.  En els contextos en els quals no existeix una jerarquia formal de privilegis –recorda Expósito- els nivells de violència sobre les dones són inferiors.

En el sentit que apunta la professora, els mateixos partits polítics haurien d’actuar de forma urgent en les seves pròpies organitzacions, atès el retrocés que s’ha experimentat en matèria d’igualtat en els càrrecs de responsabilitat. Al Parlament català, el percentatge de diputades va descendir del 40% al 38’5% després del 27-S. El partit més proper a la paritat és el PSC, mentre que la CUP –tot i que s’autodefineixi com a feminista- ocupa l’última posició, amb un 30%. A nivell de tot l’Estat, des de l’any 2007 la llei obliga mantenir un mínim del 40% dels llocs per a cada sexe, en trams de cinc diputats. Les grans formacions, malgrat assolir l’esmentada xifra, van elaborar les llistes en les passades eleccions de manera que era més difícil per a elles ocupar un escó en el Congrés.

Segons dades de l’INE, la participació de les dones en càrrecs executius en els principals partits durant el 2015 mostra una gran variabilitat. Altra vegada, el PSOE és el grup que aconsegueix un percentatge més elevat (65’8%), seguit per Izquierda Unida (45’3%). Al capdavall de la llista, per contra, hi trobem les sigles de CDC (26%) i ERC (19’5%). Podemos tampoc s’ha salvat de les crítiques perquè, encara que doni suport a les carismàtiques Manuela Carmena, Ada Colau i Mònica Oltra, li han plogut crítiques per exhibir un excessiu protagonisme masculí en les seves files. És ben cert que no es pot jutjar les formacions només amb aquestes dades perquè la presència d’una dona no significa necessàriament que aquesta tingui capacitat real de decisió ni tampoc que estigui vertaderament interessada en millorar les condicions de vida de les ciutadanes del seu país. Amb tot, si de debò es vol avançar en l’eradicació d’aquesta xacra sanguinària, fóra un bon senyal començar per endreçar la pròpia casa, per després impulsar mesures ben concretes, encaminades a construir una societat més igualitària i justa, lliure d’atrocitats masclistes. Per un 2016 esperançador, deixem els discursos grandiloqüents de banda i posem-nos a treballar!


Referència

·        Expósito, F. (2011). Violencia de género. Mente y cerebro, 48, 20-25.