dissabte, 31 d’octubre de 2015

Alertador, l’antagonista del corrupte



Il·lustració: Whistleblower, de Michael Morgenstern


Si haguéssim de cercar el perfecte antagonista del corrupte, segurament no trobaríem cap millor figura que la de l’alertador, un perfil conegut en psicologia social, malgrat que potser no prou estudiat. Es tracta d’una persona que, cansada de mirar cap a una altra banda, denuncia uns fets que considera greus perquè afecten l’interès públic i arran d’aquest comportament ètic, en comptes de rebre el suport de l’entorn, tal com s’esperaria, esdevé la diana d’un assetjament despietat i sense treva –desqualificacions, amenaces, maniobres d’exclusió i de culpabilització, etcètera-. De vegades, es confonen les represàlies amb el mobbing, malgrat que en aquest darrer cas no sempre queda clara la motivació dels agressors.

A partir del moment en què aixeca la llebre, l’alertador iniciarà un procés profundament dolorós, al llarg del qual és probable que perdi la salut, l’esperança, la feina i/o el cercle d’amistats. En el pitjor dels casos, fins i tot la parella o la família poden girar-li l’esquena. Aquells a qui ha posat en evidència volen destruir-lo, peti qui peti, no tan sols per anorrear-lo individualment sinó perquè quedi constància pública d’allò que els espera als incauts que gosin denunciar la corrupció. No seria bo que la seva iniciativa es generalitzés…

En anglès s’empra l’eloqüent mot whistleblower per a definir-los –literalment, “aquell que fa sonar el xiulet”-, l’origen del qual s’associa al gest dels policies en presenciar una infracció o bé al dels àrbitres, quan assenyalen les faltes dels jugadors. Segons el professor de psicologia política C. Frederick Alford, que ha estudiat en profunditat el fenomen del whistleblowing, no es poden identificar uns trets de personalitat específics per a descriure els alertadors, malgrat que en les seves investigacions sí que hi ha detectat una certa ingenuïtat, en tractar-se de persones que no han sucumbit al cinisme, queden astorades davant la podridura del sistema i no es queden de braços creuats; si actuen com ho fan, assegura Alford, és perquè consideren que no podrien viure de cap altra manera, tot i que generalment no són massa conscients de les dramàtiques conseqüències que hauran d’entomar en el futur, tant ells com les persones estimades.

Malgrat que no es tracta d’un perfil nou –en repassar els darrers segles de la nostra història en trobaríem nombrosos casos- actualment s’ha despertat un interès especial en els mitjans per mostrar el coratge exemplar de funcionaris, empleats de banca, polítics o militars que han denunciat tot tipus d’il·legalitats, tot posant també  l’accent en la persecució ferotge que se n’ha derivat -sense negar que sempre cal cercar la millor manera de destapar els escàndols, una decisió que no es pot prendre a la babalà-.

A nivell internacional, potser els afers més sonats són l’espionatge massiu evidenciat per Edward Snowden o els “danys col·laterals” causats pels soldats nord-americans a l’Iraq, descoberts gràcies a les filtracions de Chelsea Manning. Al nostre país, els esfereïdors abusos de l’exèrcit els han posat damunt la  taula la comandant Zaida Cantera i el tinent Luis Gonzalo Segura. Al mateix temps, s’han estrenat documentals com Corrupción: el Organismo nocivo de la productora Pandora Box o Alertadors contra la corrupció , emès recentment per TV3, que recullen nombrosos testimonis de denunciants. Els programes El Objetivo, Salvados o Al Rojo Vivo de La Sexta també els han donat veu en diverses ocasions. El diari digital Lainformacion.com, ha elaborat un monogràfic que porta per títol Héroes contra la corrupción, en el qual es reivindiquen més normes nacionals de protecció, com les recollides en l’article 33 de la Convenció de Nacions Unides i que Espanya va ratificar l’any 2003 però que cap Govern no ha complert. També recorden que a través de la plataforma Change.org hi ha una petició creada per tal d’aconseguir un emparament real davant d’aquest assetjament letal.

L’alertador expressa que té la impressió de viure en un “món al revés”, on la seva noble acció és invisibilitzada, estigmatitzada i perseguida fins a l’extenuació, mentre que l’activitat criminal és protegida pel silenci còmplice, les dilacions judicials o les portes giratòries. En resum, mentre que uns s’omplen les butxaques amb diners públics sense patir-ne massa les conseqüències, els altres veuen com la seva vida corre perill per haver fet “sonar el xiulet”. Per més que rebin mostres de solidaritat ciutadana ningú els rescabalarà de tot el dany que han sofert.

Determinats noms estaran associats per molts anys a les fosques trames combatudes: Itziar González (Hotel del Palau, Ciutat Vella), Ana Garrido (Gürtel, Boadilla del Monte), Maite Carol (Pretoria, Santa Coloma de Gramenet), Montserrat Gasull (3%, Torredembarra), Fernando Urruticoechea (irregularitats municipals, Castro Urdiales, Laredo, Leganés, Ermua…), entre molts altres rostres, coneguts i anònims.  Però no tot es redueix a les narracions particulars que tant agraden els espectadors, sinó que també caldria reivindicar amb força des dels mitjans les iniciatives col·lectives tirades endavant per les associacions de veïns, el moviment 15-M o les infatigables CUP. Si alguna cosa hem d’aprendre de les persones que han tingut el coratge de denunciar conductes deshonestes és que no hem de rendir-nos ni podem deixar-nos vèncer com a societat. Si els ciutadans no estem alerta ni vigilem el poder, la putrefacció seguirà guanyant terreny, mentre la bona gent és arraconada i flagel·lada. Aquest és el terrible dany que causen els mafiosos, que saquegen el país i destrueixen consciències. Assenyalem-los amb el dit, marginem-los, no els votem ni permetem que se surtin amb la seva. I així el sofriment dels alertadors serà cosa del passat i podrem mirar el futur amb esperança.



Article publicat a Tercera Informació



divendres, 23 d’octubre de 2015

"Productes miracle" per a la memòria, un altre frau



Un jove porta un modern aparell d'estimulació cerebral, suposadament dissenyat per a millorar la memòria. Imatge extreta de Pinterest.



N'hem parlat diverses vegades, en aquest blog. No és necessari fer cap immersió intensiva per Internet per tal d'ensopegar amb fraus de tota mena sinó que als mitjans o al consultori del metge ens ofereixen constantment fórmules màgiques per tal que els infants deixin de moure's i de distreure's d'una maleïda vegada o aconseguim disminuir la nova "malaltia" que amenaça les nostres vides: el colesterol, tan sols prenent cada dia una beguda cosina germana del iogur. Juntament amb les locions que prometen frenar l'alopècia; les píndoles que ens ajudaran a augmentar el desig sexual o les dietes que acabaran definitivament amb l'obesitat, un dels "productes miracle" que més triomfa en el mercat és aquell que assegura que, sense fer massa esforços, serem capaços de millorar substancialment la nostra memòria. Actualment, la terminologia lligada a la plasticitat neuronal i l'estimulació elèctrica cerebral està de moda. Els aparells d'aspecte futurista són d'allò més seductors i ens retornen la falsa il·lusió que el progrés tecnològic serà capaç de salvar el destí d'un ésser humà a la deriva. Però una altra cosa, ben diferent, són els resultats que la investigació independent posa damunt la taula i tantes vegades desemmascara la publicitat enganyosa amb  la qual ens bombardegen des de tots els fronts possibles.

Recordem, per exemple, la recerca que va posar contra les cordes els magnats de la marca Danone, quan es va descobrir que alguns dels seus productes estrella, destinats a augmentar les defenses o activar la flora intestinal podrien estar, en realitat, vinculats a l'epidèmia d'obesitat que afectava els infants a França. Quelcom semblant ha succeït recentment amb els gadgets portables d'estimulació de l'empresa Foc.us, qüestionats arran d'un treball que ha demostrat que el corrent elèctric enviat al còrtex prefrontal a través d'un dels seus aparells, no tan sols no afavoreix la memòria de treball sinó que en realitat la perjudica, alhora que provoca indesitjables efectes secundaris -mal de cap i sensació de cremor als elèctrodes-.

Cal, doncs, anar molt en compte amb les novetats tecnològiques que s'ofereixen sense cap garantia real d'èxit. En general, penso que seria convenient que fóssim altament escèptics pel que fa a qualsevol fàrmac, vitamina, beguda energètica o complement dietètic que prometi per si mateix provocar grans metamorfosis en les nostres funcions cognitives. Si volem expressar-ho en termes neurocientífics, l'aparició de noves espines dendrítiques i la formació de xarxes neuronals que alberguen memòries, al meu entendre, només es pot comprendre si tenim en compte un conjunt de dinàmiques complexes. 

La formació acadèmica que hem rebut; les estratègies d'aprenentatge posades en dansa quan estudiem; l'estimulació rebuda de l'entorn social i cultural en el qual hem crescut; els reptes que la vida ens ha posat al davant i hem hagut de superar; el consum de psicofàrmacs i altres drogues; la pràctica d'exercici físic regular; l'ús i abús del mòbil i un llarg etcètera de factors, contribueixen plegats a què ens concentrem millor o siguem capaços de recordar una informació rellevant. Un bon dia, potser naixerà algun geni que crearà aquell elixir somiat, que frenarà un tipus de deteriorament inexorable. Mentrestant, sense l'esforç, la perseverança i algunes renúncies, trobo francament difícil que s'assoleixi cap benefici cognitiu. Tal com afirmava l'eminent Premi Nobel de Medicina Santiago Ramón y Cajal, pioner i visionari en l'estudi de la plasticitat neuronal: "Si hi ha quelcom en nosaltres realment diví, és la voluntat. Gràcies a ella afirmem la personalitat, temperem el caràcter, desafiem l'adversitat, reconstruïm el cervell i ens superem diàriament".



  


divendres, 16 d’octubre de 2015

El Photoshop d’Inma Cuesta, un tema important



L’actriu Inma Cuesta va tenir el coratge de denunciar a través del seu compte d'Instagram l’ús desproporcionat del Photoshop en unes imatges seves publicades al suplement Dominical del Periódico de Catalunya.


A banda de tenir una marcada tendència al Photoshop informatiu El Periódico de Catalunya també incorre de tant en tant en el retoc fotogràfic, que ha esdevingut un hàbit complusiu en la majoria de publicacions. Generalment, aquestes modificacions van encaminades a oferir una imatge més esvelta i lliure d’imperfeccions, malgrat que en algunes ocasions també s’han utilitzat per simular una edat més avançada –en anuncis de cremes antiedat, per exemple- o bé per ocultar costelles massa marcades i cares excessivament xuclades.

 Arran de l’enorme polseguera que ha aixecat el cas, el director del diari, Enric Hernández, s’ha vist obligat a demanar disculpes però ha matisat que ells no van pas rebre l'original sinó la versió retocada que va enviar-los l’agència Ellas Comunicación, que porta la promoció de la darrera pel·lícula de la intèrpret. Malgrat que s’agraeixen les explicacions, costa d'entendre que no s’adonessin que la imatge no era natural en absolut ni denunciessin aquestes intolerables exigències. Val a dir que Eduardo Noriega  destil·la igualment una bellesa irreal en la foto conjunta. Ignorem si a ell també van polir-lo a cop de ratolí.

Algunes companyes de professió han rebut amb aplaudiments la denúncia de Cuesta, una aprovació a la qual s’ha sumat un bon nombre d’internautes. Amb tot,  alguns lectors també s’han queixat de la intranscendència de la notícia, a la qual s’ha donat, segons el seu parer, una importància desproporcionada. Personalment, crec que es tracta d’un assumpte rellevant, en la mesura que comença a trencar-se el silenci imposat per la indústria de l'entreteniment i també perquè l’aparició d’imatges de dones exageradament primes als mitjans té unes conseqüències dramàtiques pel que fa a les preocupacions respecte la imatge corporal de les dones. Nombrosos estudis posen de manifest que l’exposició a aquests cossos ideals fa sentir malament les noies; provoca que experimentin ràbia, inseguretat i tristesa. Això per no entrar a valorar-la en el conjunt de factors socioculturals lligats a l'etiologia dels "trastorns alimentaris".

Segons s’ha publicat al blog Research Digest, de la British Psychological Society, encara hi ha motius per a l’esperança. Un estudi recent indica que la nefasta influència de les models no és subliminal sinó que es requereix la nostra atenció per a provocar els esmentats afectes negatius. Dit amb altres paraules: és necessària la focalització perquè d’altra manera aquesta violència simbòlica esdevé innòcua. Amb la finalitat de protegir-nos, una opció seria deixar d’observar-les conscientment i així ens estalviaríem les comparacions odioses però aquesta estratègia està molt lluny de ser cap panacea. L’opinió de les celebritats i el boom puntual de suport que les acompanya a través de les xarxes socials també té els seus límits, encara que siguin un senyal positiu de rebuig vers la tirania de l’estètica. 


No m’agrada massa establir analogies amb la salut però si acceptem com un fet provat que una dieta elaborada a base de menjar precuinat provoca determinades malalties ja seria hora de prendre consciència de debò dels problemes psicològics que es poden desencadenar arran de la imposició d’aquests cànons de bellesa impossibles. El sofriment psicològic és perfectament evitable i no l’hem de tolerar. Senyores i senyors dels mitjans: A què esperen per abandonar definitivament la hipocresia i prendre mesures serioses al respecte?



 

dissabte, 10 d’octubre de 2015

La Ventafocs de Banksy i altres distopies





L’escena de l’accident de la Ventafocs de l’artista urbà Banksy, al recentment clausurat “antiparc temàtic” Dismaland  a Weston-super-Mare, a l’oest d’Anglaterra. Foto: David Levene per al the Guardian.



El passat vint-i-set de setembre, després d’haver estat cinc setmanes obert al públic i haver rebut cent cinquata mil visitants, va tancar les portes Dismaland, la paròdia de Disneyland creada pel famós i alhora anònim Banksy, en col·laboració amb  cinquanta-vuit artistes més. Tal com estava previst, tota la fusta i elements de construcció seran enviats a Calais, França, i s'utilitzaran per a reforçar els camps de refugiats que acullen els immigrants que hi arriben. Per altra banda, el parc aquàtic Tropicana on es va ubicar aquest complex d’entreteniment distòpic també serà ocupat per a nous projectes i exposicions. No es pot negar que l’enorme èxit de la iniciativa ha comportat, al mateix temps, una injecció gens menysperable de diners -trenta milions de dòlars- a la deprimida zona constanera de Weston-super-Mare. Tot sembla encaixar al mil·límetre en el paradoxalment lucratiu univers anticapitalista de Banksy.

Es fa difícil contemplar l’escena de la Ventafocs i no pensar immediatament en les conegudes Fallen Princesses  [Princeses Caigudes] de Dina Goldstein, que de ben segur heu vist representades en alguna publicació –paga la pena que cliqueu l’enllaç per conèixer la seva mirada irònica i despietada a les heroïnes creades per Disney-. Em va cridar l’atenció de quina manera Banksy feia servir els tòpics del “mainstream” dels contes de fades –que ben poc tenen a veure amb els  reculls de folklore popular, en els quals  apareixen històries d'heroïnes astutes, imaginatives i fins i tot venajatives- per a articular una particular crítica àcida al consumisme sagnant dels nostres dies. Una princesa morta en un accident en la seva carrossa-carbassa que, a banda d’evocar la pèrdua de Diana de Gal·les, també recorda la voracitat sense límits dels espectadors a l’hora d’engolir qualsevol nou detall de la vida de les celebritats. Les recreacions contemporànies de Goldstein o Banksy, dos personalitats reconegudes, no són cap excepció sinó que desenes d’artistes d’arreu comparteixen aquesta visió descarnada dels contes en un moment històric que s’ha d’entendre en el context de l’evolució d’un gènere fascinant, en permanent transformació. Jack Zipes, un dels més destacats investigadors en aquest àmbit, explica en el seu meravellós assaig El irresistible cuento de hadas (Fondo de Cultura Económica, 2014)  aquest fenomen de xoc amb l’espectador, en el marc de la globalització, com una reacció als somnis trencats de la dècada de 1960 (p.264-266):



“Se podría argumentar que nada es inimaginable en estos días. Todo se ha tornado tan relativo y líquido, que los límites entre la razón y la fantasía se han derrumbado. Se ha vuelto imposible para los artistas serios aceptar las tradicionales estructuras y “bondad” de los cuentos de hadas en un mundo globalizado que parece estar fuera de control. Y sin embargo hay significados profundos en los cuentos de hadas que brotan de conflictos humanos del pasado que todavía nos hablan. Como he tratado de demostrar, estos cuentos plasman mundos de moralidad ingenua que aún pueden encontrar eco en nosotros si los dramas subyacentes son recreados y rediseñados para responder a nuestras complejas realidades sociales a la vez que chocan contra ellas. Son necesarios para alterar y hacer frente a los clichés y los malos hábitos. Son necesarios para sacudir el mundo y aguzar nuestra mirada. En este sentido, las obras de arte contemporáneas referidas a cuentos de hadas, aunque a menudo distópicas, siguen latiendo con fervor utópico.

Desde el siglo XIX hasta la década de 1960, los artistas visuales en general celebraron el optimismo opulento y extraordinario de los cuentos de hadas en obras diversas: pinturas, esculturas, ilustraciones, fotografías, dibujos animados y películas. Sin embargo, sus visiones optimistas dieron un vuelco dramático en los últimos cincuenta años. Ya no interpretan ni describen los textos de los cuentos de hadas, ni conciben imágenes de sus reinos como encantadores mundos de ensueño que llevan a los ojos a deleitarse en un entorno idílico o alejan al espectador de la fealdad del mundo cotidiano. Por el contrario, los artistas contemporáneos han enfocado los tópicos de los cuentos de hadas desde una perspectiva crítica y escéptica, con el propósito de perturbar a los espectadores y recordarles que el mundo está dislocado y que estos cuentos no ofrecen una alternativa para la gris realidad. Sus visiones subversivas chocan con las normas tradicionales y las expectativas convencionales de las representaciones del género tanto como con las falsas imágenes color rosa que la corporación Disney y otros artistas y editoriales han difundido con el ánimo de popularizarlas durante casi cien años. En efecto, estos artistas contemporáneos desafían las imágenes producidas en serie y pasteurizadas que han difundido las editoriales y los magnates de los medios.

Paradójicamente, para salvar la esencia de esperanza del cuento de hadas, los artistas visuales contemporáneos lo han despojado de bellos héroes y princesas hermosas, de las escenas de alegoría que engañan a los espectadores en cuanto al sentido de la felicidad; al mismo tiempo lo han dotado de un significado más profundo creando configuraciones distópicas, macabras y ridículas. Sus obras chocan con las pasadas convenciones de los cuentos de hadas generando narraciones extraordinarias e imaginativas mediante imágenes que obligan al espectador a preguntar si es posible llevar algo como una vida de cuento de hadas en un mundo que cambia rápidamente y parece apoyar la brutalidad y la codicia por sobre la belleza y la bondad.

El choque de los cuentos de hadas surge, en mi opinión, de los conflictos de la década de 1960, cuando los movimientos antibélicos y de defensa de los derechos civiles, seguidos por un resurgimiento del feminismo y de las reformas educacionales y políticas, llevaron muchos jóvenes a creer en el poder de la imaginación, la transformación revolucionaria, la justicia política y la esperanza utópica. Pero prácticamente ninguno de los deseos y sueños de la generación de los años sesenta se ha cumplido. Nos movemos, en cambio, en un mundo colmado de conflictos, falsas promesas, corrupción y codicia. El deterioro de las condiciones sociales, políticas y culturales ha hecho que numerosos artistas empleen el cuento de hadas no para alentar impulsos utópicos sino más bien para desbaratar ilusiones artificiales que no le permiten a la gente comprender lo que le está sucediendo. Suponen por medio de la ironía que los espectadores pueden enfrentar la realidad a través de imágenes de cuentos de hadas cuyo propósito es perturbar o provocar a cualquiera que tenga un encuentro con ellas. Está claro que el encuentro está pensado como un choque –un choque fortuito- que hará que los espectadores se detengan y piensen acerca del significado de los cuentos de hadas y la felicidad. Es también un acto de recreación, porque los espectadores se ven obligados a imaginar su propia realidad y narraciones mientras observan la imagen”



Zipes fa un repàs exquisit a les obres de Paula Rego, Kiki Smith, Sharon Singer, Miwa Yanagi, Paloma Muñoz o Marcel Dzama, entre moltes altres, per il·lustrar el descontentament amb la manera que està configurada la realitat i han estat deformats els contractes socials en l’actualitat. La clau per a comprendre-les, assegura, és la dissonància. Els contes de fades van ser concebuts com un “contramón” moral, un univers que pretenia compensar unes vides plenes de penúries i esforços desesperats –pensem que molts d’ells giren al voltant de l’incest, la fam, la fugida de la violència o l’abandonament-. En aquestes sorprenents interaccions  que proposen els artistes contemporanis, ja sigui a través del remake o del mosaic, potser encara hi resta una mica d’esperança però no ens estalvien les veritats doloroses ni la necessitat de repensar la deriva que ha pres la nostra vida. Vet aquí la Blancaneus que s’empassa la poma enverinada, de la subversiva Paula Rego; ignorem si, en aquesta ocasió, algú acudirà a rescatar-la...







Referència


·         Zipes, J. (2014). El irresistible cuento de hadas. Historia social y cultural de un género. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica.






dissabte, 3 d’octubre de 2015

La patologització és despolitització



Imatge extreta de Blog de Prezi

 
Si penso en la deriva que pren la meva professió –a banda dels petits oasis que apareixen, aquí i allà- cada vegada veig més clara la imatge d’un titellaire que mou els fils en l’obra teatral. Una de les nombroses conseqüències derivades de la patologització del patiment, la singularitat, la dissidència, la vulnerabilitat o la rebel·lia és la despolitització. En un recent article al seu blog, el psicòleg clínic de Cincinnati Bruce E. Levine, que escriu habitualment sobre les interseccions entre societat, cultura, política i psicologia, desgrana alguns dels contextos en els quals els professionals de la salut mental han intervingut de forma iatrogènica i manipuladora, al servei dels interessos del poder. A banda d'escàndols sonats com l'aliança establerta entre l’Associació Americana de Psicologia (APA) i la CIA en el camp de la tortura, també cal destacar, apunta Levine, el paper de les bates blanques a l’hora de desempoderar la comunitat homosexual, la indígena o l’afroamericana, a través de tota mena d’estratègies estigmatitzadores.

Avui en dia, aquests tentacles “desactivadors” s’estenen a l’exèrcit, la presó, l’escola, les residències geriàtriques, els barris marginals, la Universitat, el món domèstic i el de l’activisme… Gairebé no queden espais on les drogues psiquiàtriques no hagin fet el seu estel·lar acte d’aparició. Els diagnòstics i els psicofàrmacs esdevenen fonamentals per a deslegitimar les queixes. Així, per exemple, una mestressa de casa insatisfeta amb la clausura a la llar no subvertirà de cap manera l’ordre establert, tot esdevenint una feminista desafiant –d’aquelles que avui acusen de
feminazis-, si pot acabar encabida a dins de la categoria “ansiosa-depressiva” i ésser sedada amb la pastilla de moda. Penso en la gran quantitat de dones que viuen un infern al costat d’un maltractador i, quan van al metge, en comptes de rebre el suport que necessiten per girar pàgina, acaben narcotitzades i una mica més confoses, en la tenebrosa fosca que les envolta.

Però deturem-nos una estona en el món laboral perquè no és gens estrany que als consultoris apareguin casos de persones que sofreixen tota mena d’abusos i estan, en conseqüència, profundament deprimides, amb severs problemes psicosomàtics, atacs d'ansietat, etcètera. El doctor Levine recorda el cas de la
drapetomania, al segle XIX, que esdevé una metàfora excel·lent per a comprendre un drama encara vigent. Aquesta malaltia mental inventada pel metge Samuel A. Cartwright, l’any 1851, la patien suposadament els esclaus negres que fugien de la captivitat. Com que la Bíblia, segons el pervers facultatiu, encoratjava la submissió a l’amo, el desig de córrer ben lluny no podia ésser concebut com a res més que un trastorn, fomentat en bona part per un excés de permissivitat i familiaritat amb l’oprimit. Una de les teràpies proposades per a tractar-la eren la ràpida expulsió del dimoni del cos i l’amputació dels dits grossos del peu. Retornem a l’actualitat i traslladem-nos ara en un context sanitari, en ple segle XXI : una persona que malviu en la precarietat, serà animada en algun moment a afiliar-se a un sindicat? Es comprendrà el seu profund malestar en el context dels abusos soferts?

Encara en el món del treball, també són interessants les reflexions de la sempre lúcida Barbara Ehrenreich (2011) respecte el paper tirànic del pensament positiu a la feina. L’escriptora subratlla que a partir de la dècada de 1980 –en ple apogeu del
downsizing a les empreses- es va reforçar la ideologia conservadora de la positivitat com a complement indispensable a la preservació dels interessos dels accionistes, en detriment dels drets laborals. Entre el 1981 i el 2003, trenta millions d’oficinistes nord-americans es van quedar a l’atur però aquest canvi no es va percebre com la flagrant injustícia que era sinó com una oportunitat d’autotransformació. Quan es perderen les ocupacions per a tota la vida, assenyala Ehrenreich, va néixer el coaching motivacional com a estratègia compensatòria. Mentre pujaven els acomiadaments i baixaven els salaris, es reafirmava la idea que la culpa del desgavell no era d’un sistema capitalista desbridat sinó de l'individu incapaç d’adaptar-se amb prou rapidesa a la desconcertant realitat emergent. Aquest és el missatge que es transmet al supervendes Who moved my cheese [Qui s’ha emportat em meu formatge?] (p.143):


Otro recurso para que los oficinistas aprendieran a vivir con las reestructuraciones empresariales fue el boyante sector de los libros de autoayuda. Entre ellos, el clásico de la propaganda en favor de los recortes fue ¿Quién se ha llevado mi queso?, que vendió 10 millones de ejemplares en Estados Unidos, y no pocos de ellos a empresas que lo compraron al por mayor para regalárselo a la plantilla. El libro es una cosita de nada, menos de 100 páginas (quizá asumiendo que iba a caer en manos de personas que no tendrían ningunas ganas de leerlo), y cuenta su historia en forma de fábula, como si fuera para niños. Dos personitas que comen queso y viven en un laberinto, Kif y Kof (que, según se dice, “tenían capacidad de pensar y aprender”) llegan a su “Central Quesera” y se encuentran con que no hay queso. Las “personitas” se quedan entonces despotricando y quejándose de “lo injusto de la situación”, como ya apunta el título del libro. Pero en el laberinto viven también dos ratones, que se dan la vuelta sin más y se aventuran pasillo adelante buscando un sitio nuevo donde haya queso, porque, al ser ratones, “no se perdían en el análisis profundo de las cosas. Y tampoco tenían que cargar con complicados sistemas de creencias”.


En aquest cas, la patologització no ve marcada per cap etiqueta diagnòstica, inclosa en un manual, sinó per la criminalització d’una actitud racional de queixa, que podria ser la palanca d’un canvi favorable per a la classe treballadora i que és deslegitimada amb duresa per no ésser 
positiva. La lluita per provar de transformar la precària realitat material circumdant, doncs, no és substituïda ara per cap tranquil·litzant sinó per una obsessió malaltissa d’autocontrol mental, una moda perillosa que també ha arribat al nostre país sota una aparença benevolent. Un altre llop amb pell de xai. En qualsevol dels dos casos –autoajuda o model biomèdic- és aconsellable que obrim els ulls i tallem definitivament els fils que ens manipulen. Encara queda molta obra per davant i, com reconeix la mateixa Ehrenreich, podem ser ben feliços mentre treballem plegats per un futur millor. Per què hauríem de renunciar-hi?



 Referència:

· Ehrenreich, B.(2011). Sonríe o muere. La trampa del pensamiento positivo. Madrid: Turner.



Article publicat a Tercera Informació