divendres, 28 d’agost de 2015

"Viagra femenina", un nou pas en la medicalització de la sexualitat



"Quant triga la teva a fer efecte?". Acudit gràfic sobre la "viagra femenina",  publicat a The New York Times

D’un temps cap aquí escolto un tipus de queixa que paga la pena examinar. Persones que no tenen cap mena de contacte amb el món de la medicina o de la psicologia clínica expressen preocupacions respecte la seva sexualitat en termes de diagnòstic psiquiàtric. Ja vénen de casa amb una idea preconcebuda, tot cercant remeis ràpids i fàcils per al “seu trastorn”. De vegades, es culpabilitzen per no poder “satisfer” les seves parelles, atès que no se senten prou motivades per a mantenir-hi relacions. En algunes ocasions, fins i tot es produeix el cas que un dels dos pressiona l’altre perquè se suposa que té un problema greu i no fa res per solucionar-lo. Tot sovint, amb prou feines es fa esment a la dinàmica sentimental o a d’altres factors contextuals que podrien estar-hi vinculats, com les elevades expectatives promogudes en pel·lícules, sèries de televisió o anuncis de productes eròtics. En cas que hi hagi seriosos problemes de fons, com ara el consum d’alcohol i cocaïna, la voluntat de tractar-los és més aviat escassa, per no dir nul·la. Preval l’interès en dissociar aquestes “disfuncions” de qualsevol altre variable. Em ve al cap la metàfora d’algú que truca a l’electricista perquè li arregli una instal·lació averiada, quant més ràpid millor, perquè ja arriben els convidats. D’on ha sorgit, doncs, aquesta visió mecanicista de la sexualitat?
Recentment, hem sabut a través de la premsa que, després de diversos intents fallits, finalment s’ha aprovat l’anomenada “viagra femenina” als Estats Units, el principi actiu de la qual és la flibanserina i es comercialitzarà amb el nom d’Addyi ®.  M’ha sorprès que en alguns diaris s’hagi explicat que aquest nou fàrmac és una mena de conquesta per a la dona, sense parlar dels conflictes d’interès de determinats grups amb el Big Pharma. Nombroses activistes feministes, com l’experta en medicalització de la sexualitat Leonore Tiefer (2006), porten molts anys denunciant que la creació de les “disfuncions sexuals femenines” és un cas clar de promoció de malalties (disease mongering, en anglès). Recordem que, segons la periodista Lynn Payer, aquest concepte es defineix com a “tractar de convèncer la gent que està essencialment bé, que està malalta, i la gent que està una mica malalta, que n’està molt”. La sortida al mercat de la “pastilla rosa” és una baula més en una llarga cadena d’esdeveniments. La vida sexual té una dilatada història de control polític i social, la qual cosa ha conduït a què moltes persones, atesa la ingorància  i la vergonya promogudes, experimentin serioses dificultats per afrontrar els problemes sexuals de forma racional. Per altra banda, com apuntàvem més amunt, la cultura popular ha inflat desmesuradament les expectatives i la importància del sexe en la vida diària. Per això ha estat prou fàcil que els nostres cossos hagin passat de ser font de pecat a convertir-se en un objecte de manipulació per afavorir els interessos del mercat.

Tal com s'explica en l'article de la professora Tiefer, a la dècada de 1970, encara que fos un tema controvertit i poc finançat, l’estudi de la sexualitat comptava amb un espai acadèmic que, si més no, considerava l’aprenentatge i l’educació com a claus de la satisfacció, alhora que posava èmfasi en determinats factors econòmics i polítics. A partir de la dècada de 1980, però, es va iniciar una deriva cap a la “medicina sexual”, afavorida pels uròlegs que van veure-hi una oportunitat per donar un nou impuls a la seva carrera; per les companyies asseguradores que costejaven els tractaments en base a l'etiqueta sorgida d’un sistema de classificació; pels periodistes de la salut i de la ciència; per les noves tecnologies de diagnòstic i, com no podria ser d’altra manera, per la indústria farmacèutica. Suposades malalties que anys enrere no haurien despertat l’interès de ningú, eren temudes pels ciutadans: ereccions flàccides, ejaculacions precoces, desitjos poc intensos, activacions insuficients… tot era susceptible de convertir-se en un trastorn que, òbviament, caldria tractar.

De mica en mica, apareixien al mercat les anomenades “drogues de l’estil de vida”, adequadament avalades per congressos, revistes científiques o clíniques de “salut sexual”.  El centre de la sexualitat masculina ja havia estat perfectament establert: era l’erecció. Tot estava a punt perquè el 1998 nasqués l’arxiconeguda Viagra ®. Al cap de pocs dies, els periodistes ja demanaven quan sortiria al mercat el seu equivalent femení -com si la realitat masculina fos un patró que calgués extrapolar fos com fos-. D’aleshores ençà, s’inicià un camí anàleg per a tractar de reafirmar les “disfuncions sexuals femenines”, malgrat que no estava gens clar com es definirien, quina era la seva fisiopatologia o manifestació clínica i quins serien els mètodes per a investigar-les i avaluar-les  rigorosament. Després d’un intent fracassat per part de la Pfizer, entre el 1997 i el 2004, Procter & Gamble va idear uns pegats de testosterona per al recentement creat “trastorn del desig sexual hipoactiu”. No van ser aprovats per la “Food and Drug Administration” (FDA) però, tanmateix, es van receptar a través de canals alternatius.

Actualment,  Addyi ® ha aconseguit veure la llum, malgrat les nombroses controvèrsies sorgides. La més important que s’ha posat damunt la taula és el greu problema dels efectes secundaris però també caldria ressaltar els perills de concebre la sexualitat dins del mateix model reduccionista i fal·laç, basat en desajustos en les hormones, els neurotransmissors o els fluxos sanguinis. Encara que pretenguin acotar la recepta a casos molt concrets, l'experiència amb altres "patologies" demostra que la tendència als consultoris és a què hi hagi "màniga ampla". Aquest biaix descentra la mirada d’aspectes tan significatius com la qualitat del vincle de parella o la importància de recuperar altres elements per a la seducció, com el bon ús de la paraula. Mentre s’inverteixen milers de milions en productes farmacèutics nocius, queden desateses les qüestions de fons vertaderament rellevants. No cal que ens preguntem per quins motius hem deixat de desitjar l’altre perquè Addyi ® ja farà la feina per nosaltres. És el nou miracle que fa renéixer la passió. Quin serà el proper pas?


Referència


·        Tiefer, L. (2006). Female Sexual Dysfunction: A Case Study of Disease Mongering and Activist Resistance. PLoS Medicine, 3, 436-440.




dijous, 20 d’agost de 2015

Rafael Chirbes, massa aviat


Foto extreta del web d'UIMP


“Hay escritores gozosos, que me dan mucha envidia. Pero yo creo que toda mi literatura sale de la grieta que hay entre el relato dominante y el relato personal que no se ajusta, entre las aspiraciones que te pide la sociedad (qué quieres ser de mayor) y tus imposibilidades o tu falta de ganas.”

Rafael Chirbes, en una entrevista al diari ABC, publicada el 28/5/2013.



Em vaig assabentar de la pèrdua del gran Rafael Chirbes en una cafeteria, aquest cap de setmana. Ha marxat en ple mes d’agost, mentre la sumptuosa Àgora valenciana de Santiago Calatrava cau a trossos i els mitjans acomiaden Lina Morgan amb tots els honors. El passat, que sempre torna.

Saps qui s’ha mort?, em van dir, amb veu de  llàstima.  Potser sona exagerat però la veritat és que, en saber-ho, no puc afirmar que experimentés un abatiment massa diferent al que sento quan perdo una persona coneguda i estimada. El vincle que establim amb els escriptors que admirem és singularment profund. Hi compartim  moltes hores i els personatges que poblen el seu món ens acompanyen per sempre perquè ja formen part de la nostra vida interior, com els companys de feina o els veïns, encara que no de la mateixa manera. Allò que més em va enlluernar va ser la descripció de la història recent del país en boca d’aquells éssers esquerps, talment com si aquests fossin catedrals humanes contemporànies. Comparades amb la informació atemporal a la qual ens condemnen tantes vegades a la Universitat, aquelles pàgines eren com una benedicció doble. Per un costat, sentia gratitud com a filla amnèsica de la Transició i per l’altre, com a psicòloga a qui han arrabassat el context com a marc de comprensió, en unes aules impregnades de tota mena de reduccionismes. Per sort, els bons escriptors passen olímpicament de les causes neuronals i demés hipòtesis absurdes.

De moment, només he llegit les seves dues darreres novel·les. Com tants altres lectors, vaig descobrir-lo massa tard, arran de l’èxit de la versió televisiva de Crematorio però en vaig tenir prou per meravellar-me davant d’aquella veu personalíssima. Aspra i sense concessions però profundament humana, tanmateix. No feia tant que havíem sortit del relat únic del país de la Champions League –hereu natural de l'España va bien- i sentia una curiositat irrefrenable per descobrir l'equivalent literari de l’implacable Rubén Bartomeu -Pepe Sancho, a la petita pantalla- i la seva família acabalada de Misent, un poble “imaginari” de la costa llevantina. Em vaig empassar la novel·la pràcticament d’una tirada, gairebé sense respirar, d’acord amb el ritme dels temps que retrata l’autor (pàg. 409): “Hace milenios que se destruye esta tierra. No queda ni un rincón que no haya sido violado. Mira aquí mismo, dentro de Misent. No hay más que leer los periódicos. Durante una obra, destruyen una villa romana, destruyen un hamán almohade, una muralla califal, han destruido media docena de fonduks (al parecer, dicen los periódicos, ésta fue una ciudad comercial en el siglo XII: contactos con Alejandría, con Túnez, con Sicilia). Eso dicen los periódicos que hacemos los constructores. Como si el hamán o la muralla califal no hubieran destruido la muralla o el templo que los precedió. ¿Cuál es el estrato en el que reside la verdad?, ¿en cuál debería la humanidad haberse detenido para ser auténtica?. El ruso con su hiperactividad de insomne: esta mañana tenía los ojos pastosos, olía a alcohol, y a ese destilado agrio que deja en el sudor la cocaína, se notaba que aún no se había acostado. He pensado que seguramente sigue en sus tráficos con Guillén. Y también que capitalismo y cocaína tienen algo en común. Construcción y cocaína tienen mucho en común, además de algunas cuentas corrientes engordadas deprisa. La hiperactividad, el empeño por luchar contra el tiempo. Capitalismo y cocaína, este frenético no parar.”

 Però en qui més penso és en el fuster d'En la orilla i els seus amargs desenganys. Va haver de tancar la barraca i acomiadar els treballadors. Després d’invertir els estalvis en el món de la construcció, es va enfonsar el vaixell. El soci el va abandonar i va deixar-lo amb l’aigua al coll. Els negocis trepidants de Bartomeu, a primera línia de mar,  havien deixat pas al rancor, la violència i la incertesa que envoltaven el pantà putrefacte d’Olba. Ara parla Esteban, més pausadament (pàg.246): “Hablo con suavidad, razono. Descubro la persitencia de lo que Francisco y yo hubiéramos llamado en otros momentos lucha de clases. Pero no puede ser: la lucha de clases se difuminó, se disolvió, la democracia ha sido un disolvente social: todo el mundo vive, compra y acude al hipermercado y a la barra del bar y a los conciertos que paga el ayuntamiento en la plaza, y todos hablan a un tiempo, las voces mezcladas, como en las tumultuosas reuniones que recordaba mi padre en el cine Tívoli, no se percibe arriba y abajo, todo está embarullado, confuso, y, sin embargo, reina un misterioso orden, eso es la democracia. Pero, de repente, desde hace un par de años, parece que se palpa la reconstrucción de un orden más explícito, menos insidioso. Es visible el nuevo orden, arriba y abajo bien claros: unos cargan orgullosos con las repletas bolsas de la compra y saludan sonrientes y se paran a charlar con la vecina a las puertas del centro comercial, otros registran los contenedores en los que los empleados del supermercado han tirado las bandejas de carne pasada de fecha, las frutas y verduras maceradas, la bollería industrial caducada. Se pelean entre ellos. Y yo no sé quién soy, dónde estoy, no tengo claro si me paro a saludar o si registro el contenedor, porque si alguien ha sido explotado en este puto taller ése soy yo, ¿Y mi fragilidad?, ¿nadie se ocupa de mi fragilidad?”

Si se’m permet un moment de mitomania, apuntaré també que Chirbes em va signar un exemplar d'En la orilla, a Barcelona, el Sant Jordi de 2013. A la seva parada hi havia celebritats diverses. Gemma Mengual estava dreta, duia  uns shorts i tenia la planta del peu recolzada al damunt d’una cadira, formant un angle perfecte. També hi signaven més famosos, al voltant dels quals encara hi papallonejaven més personatges del món pseudoliterari. El llibre s’havia de comprar en un dels laterals i com que vaig trigar força estona a plantar-me davant seu – en aquell moment, ningú feia cua-, em va dir, amb certa ironia, com si es referís a l’escumosa voràgine que l’envoltava: Ha estat un llarg viatge! –no recordo si ho va fer en català o en castellà-. Esperava que em trobaria una persona malhumorada, potser pels seus textos o tal vegada per la construcció que s’ha fet de la seva personalitat, en alguns mitjans. Per contra, va tenir un tracte amabilíssim i em vaig penedir de no haver-me atrevit a parlar-hi més estona. Recordo que vaig pensar com podia ser que d’una persona bonhomiosa i càlida en sortissin uns personatges amb un rerefons tan biliós. Però ben pensat potser no són mesquins i només reflecteixen les contradiccions d’una época, de la qual tots ens formem part.

Ens queden els records i molt de Chirbes per llegir, encara. El seu editor, Jorge Herralde, ha explicat a la premsa que abans de morir ja havia entregat el seu nou llibre, París-Austerlitz, que sortirà a principis del 2016. També podem recuperar les novel·les anteriors al reconeixement públic, naturalment. Sobreviurà en la seva obra, com se sol dir popularment però ens ha deixat quan encara el necessitem, com l'aire que respirem. Deia en una entrevista que la dignitat de la persona era oposar-se al mal i mantenir-lo a la porta de casa, encara que fos un minut. Amb això ja havies cobert la teva vida i podies sentir-te tranquil. Aquell que obria les portes al mal era el que vivia amb indignitat i moria amb indignitat. Gràcies de tot cor, Rafael Chirbes. Et trobarem a faltar; era massa aviat.


Referències

·Chirbes, R. (2010). Crematorio. Barcelona: Anagrama.

·Chirbes, R. (2013). En la orilla. Barcelona: Anagrama.


Article publicat a Tercera Informació







divendres, 14 d’agost de 2015

La doble vida de Michael Moore



Michael Moore assegura que el capitalisme és el mal però al peu de la caricatura es recorda que s'ha fet ric tot criticant-lo. L'últim documental del polèmic director tracta sobre l'obsessió bel·licista del Govern dels Estats Units. Segons s'ha publicat, ell mateix tenia accions de Halliburton. Imatge extreta de Pinterest.

 
Quan t’han acomiadat de la feina i es balanceja l’espasa de Dàmocles d’un desnonament, damunt del teu cap. Quan s’apropa el final de mes i et fa mal l’estómac d’una manera que mai abans no havies experimentat. Quan et mires al mirall i el sol fet de somiar amb anar al dentista ja et sembla un atreviment. Quan una persona de la teva família necessita un medicament però no l’hi pots pagar, què hi farem. Quan el banc amenaça amb endeutar-te per sempre perquè portis la vida de misèria que mereixes, per haver estirat més el braç que la màniga. Quan s’amunteguen les factures a la bústia i en apropar-t’hi et tremolen les cames. Quan deixaries la parella perquè cada dia et fa més fàstic però no tens on anar a raure. Quan el veí de dalt et mira com si fossis una assassina en sèrie perquè encara no li has tornat els cinquanta euros que ell, un dia, misericordiós de mena, et va deixar. Quan et terroritza pensar en el futur. Quan a un amic que admiraves li brillen els ulls en veure’t rodolar per la cuneta. Quan tens la certesa que no et pagaran mai una feina en la qual t’hi vas deixar la pell. Quan te n’adones, en resum, de la teva absoluta i definitiva invisibilitat, necessites trobar un referent robust per agafar-t’hi com ho faries amb un salvavides, enmig de la tempesta.
Anticapitalistes, flagells del neoliberalisme, sigueu benvinguts. Passeu, passeu: De les tristors, en farem fum. Cineastes, músics, acadèmics, novel·listes, actors, poetes, periodistes, activistes, intel·lectuals… entreu a casa, a través de qualsevol escletxa, assegureu-nos que en aquest infern manat pels llops encara hi ha esperança per a l’ésser humà. Pagarem per consumir les vostres històries, sense aquest bàlsam ja no podríem dormir mai més. Després trenqueu-nos el cor, si així ho desitgeu. Teniu milers de rostres però com que un tòtem de l’esquerra als Estats Units ha estrenat pel·lícula, triem tan sols un nom a l’atzar. Diguem-li Michael Moore. La nova invectiva del director de Michigan es diu Where to invade next? (2015) (On envaïrem ara?), que deu ser una previsible crítica a la política exterior nord-americana. Amb el seu aspecte d’home comú i una retòrica obrera –segons ell, es va criar en un entorn sindicalista, al voltant de la “General Motors” de la ciutat de Flint- Moore s’ha posat el públic a la butxaca i cal reconèixer-li el mèrit d’haver aconseguit audiències massives pels seus documentals reivindicatius.
Pel fet d’haver gosat mirar de fit a fit drames tan brutals com les matances a les escoles, la crueltat extrema de les asseguradores sanitàries, les mentides de l’Onze de Setembre o el abusos criminals de les multinacionals, se li han perdonat els nombrosos excessos sensacionalistes. Michael Moore ha tingut el coratge de criticar sense embuts el capitalisme, des del cor mateix del sistema. Però són, tanmateix, nombroses les ombres que planen per sobre de la seva trajectòria personal i professional. Val a dir que no sempre resulta fàcil destriar les calúmnies de les informacions ben documentades. Les reprovacions furibundes provinents de l’ala republicana són ben útils perquè reforcen el seu perfil combatiu –aquestes no tenen massa interès, al meu entendre-. Ara bé, se li han tret certs draps bruts que no han deixat pas indiferents les “files amigues”. Les més conegudes són un suposat tracte dèspota vers els seus col·laboradors o que es vanta de portar un estil de vida propi dels multimilionaris. S’ha escrit en diversos portals que resideix en un barri exclusiu; matricula els seus fills en escoles elitistes i gairebé mai no contracta treballadors negres, entre moltes altres incongruències amb el seu discurs.
Potser les revelacions més desconcertants i esgarrifoses–personalment, encara em costen de creure-, són les que es van publicar en el llibre Do as I say (not as I do) (2005)[Fes allò que dic (no allò que faig)] de Peter Schweizer. Entre diverses qüestions, l’autor denuncia que Moore té accions de grans corporacions com Eli Lilly o Halliburton. ¿Es pot estar en contra dels abusos de les farmacèutiques i de la invasió a l’Iraq i, al mateix temps, lucrar-se hipòcritament amb aquests negocis sagnants? Ell ho va negar rotundament, és clar, però s’han aportat proves difícils de refutar. Tot plegat ens porta a preguntar-nos qui són realment aquests gurus progressistes que ens alliçonen amb tanta vehemència. ¿Estan realment enfrontats als magnats de les finances o són uns altres titelles al servei del poder? ¿Expandeixen de debò els límits de la llibertat d’expressió o bé representen el paper de “dissidents oficials”, que ens marquen unes noves línies vermelles? ¿Els seus treballs tenen un vertader potencial transformador o són un pobre exercici d’entreteniment catàrtic? ¿És genuïna la seva solidaritat o és tan sols una façana que els permet explotar econòmicament la nostra situació desesperada? ¿O és que potser ens hem de conformar amb què no sigui tot blanc o negre? Aquí queden les preguntes, per a les quals podem intuir les respostes.




divendres, 7 d’agost de 2015

David Lynch i la roda de la violència


L'exposició continuada a la violència dels mitjans, podria tenir un "efecte bumerang", caracteritzat, entre d'altres aspectes, per la insensibilitat i la imitació dels comportaments agressius


Escollir una pel·lícula de David Lynch és com emprendre una aventura en la qual saps com entres però no tens ni idea de com en sortiràs. El creador de Twin Peaks (1990-1991) és un mestre en l’art de submergir l’espectador en un absorbent magma emocional, ple d’ambigüitats, moments d’estupor i esclats de fascinació. Quant als films típicament “lyncheans” –alguns tenen una estructura narrativa ben definida, com The Elephant Man (1980)-, no paga la pena trencar-se les banyes en mirar de treure l’entrellat del simbolisme de cadascuna de les escenes –són tan treballades que semblen quadres, meticulosament pintats per a l’ocasió- sinó que més aviat és aconsellable deixar-se arrossegar per la intensa experiència que proposa el director, sempre interessat en mostrar allò terrible, ocult rere la més dolça de les aparences. Generalment, hi sol haver un o diversos personatges innocents, que hauran de pagar un elevat peatge per a descobrir els monstruosos secrets que s’amaguen rere les blanques cortinetes de les finestres d’una bonica casa amb jardí. No penso que tingui massa sentit decidir si aquestes històries t’agraden o no. Més aviat et trasbalsen, et commouen, et conviden a reflexionar. De vegades, ni tan sols permeten que dormis en pau.

Recentment, he vist
Wild at heart (1990), la road movie protagonitzada per Laura Dern i Nicolas Cage, a la pell de Lula i Sailor, dos joves enamorats i fugitius, que s’hauran de confrontar amb el costat més fosc de l’existència, durant un peculiar viatge cap a la maduresa sentimental. En una de les escenes (a la imatge), a dalt del cotxe, Lula engega la ràdio i, malgrat que canvia insistentment de freqüència, només topa amb notícies escabroses, carregades d’una violència atroç. Profundament trasbalsada, es posa a cridar, baixa del vehicle i demana al seu enamorat que trobi una mica de música, ben diferent a tot aquell horror. Podem imaginar perfectament la mateixa seqüència, en un instant dels darrers mesos, en alguna carretera del nostre país: “Un home ha matat a trets la seva esposa i els seus dos fills i posteriorment s’ha suïcidat, a Castelldefels”. Canvi de dial. “Detingut a Rubí un menor de disset anys per haver assassinat la seva mare, al pis on vivien”. Provem-ho altra vegada, no defallim. “Una dona es treu la vida, després de dos anys d’assetjament per part de la seva exparella, dinou denúncies, tres judicis i dos ordres d’allunyament violades”. No hi ha manera, però insistim-hi. “Un exprimer ministre britànic, ja difunt, és investigat per haver format part d’una xarxa d’abusadors de menors, que va operar durant dècades i ha deixat incomptables víctimes”. Quant de dolor s’hi amaga, en aquest món cruel -wild at heart and weird on top, com diria Lula-?

La reacció de l'heroïna de Lynch va ser la de trencar el “contracte” de confiança que tenia amb el mitjà però sabem que la violència, generalment, té justament l’efecte contrari. És a dir, contribueix a pujar l'audiència, “fascinada” per la tensió i paralitzada per la por; atrapada en un rol de consumidora d’informació de caràcter sensacionalista. Rarament se’ns ofereixen explicacions elaborades sobre l’origen de l’hostilitat i encara menys sobre les formes realment efectives d’abordar-la. Més enllà de l’emotivitat, hi ha ben poc espai per a la reflexió. Fins a quin punt aquest tractament afavoreix que es perpetuï l’agressivitat? Tal com recorden Brändle, Cárdaba i Ruiz (2011), a l’hora d’exposar aquest tipus de continguts de forma reiterada, cal valorar les diverses conseqüències indesitjables que poden sorgir. Convé destacar, entre d'altres, els coneguts efectes d’insensibilització i d'imitació. El primer està relacionat amb una menor activació emocional i cognitiva davant d’estímuls que abans desencadenaven reaccions intenses, atès que l’espectador acaba per considerar la violència com a quelcom inevitable i normal, propi de la vida quotidiana. D’aquesta manera, disminueix la probabilitat que se censurin determinats comportaments. El segon fa referència a l’aprenentatge per observació de les reaccions habituals d'altres membres de la comunitat, que són aparentment vàlides i, al damunt, no sempre tenen les conseqüències adverses esperables. Vistos aquests resultats, a banda de posar el nostre gra de sorra particular en la construcció d'un horitzó més esperançador, al meu entendre, és urgent que escollim camins alternatius per informar-nos i desconnectem tant com sigui possible d'aquest espectacle obscè i dantesc. De la mateixa manera que Lula i Sailor, podem posar-hi una mica de música...


Referència
Moltes gràcies a l'autor / a de la pàgina "Universo David Lynch" per haver penjat l'article a l'apartat de notícies