dilluns, 29 de juny de 2015

Alfon, la tortura i el capitalisme



En l’actualitat, el sistema neoliberal segueix vinculat a les tortures, gràcies a la complicitat d’alguns influents psicòlegs. Foto d’Alfon i la seva mare, Vallecas.com


Tendim a pensar que la tortura és cosa del passat i en els mitjans de comunicació i les institucions oficials es considera encara un tema tabú, malgrat que se sap del cert que és una pràctica habitual en les comissaries, els CIES o les presons perquè així ho han demostrat nombrosos organismes, tant nacionals com internacionals. Recentment, Elena Ortega, la mare del jove de Vallecas Alfonso Fernández, Alfon, detingut sense proves per tinença d’explosius casolans durant una vaga general i condemnat a quatre anys de presó, ha denunciat a la premsa que el seu fill ha estat internat sota el restrictiu règim FIES i ha patit maltractaments durant la detenció. L'Elena ha remarcat que la solidaritat ciutadana és necessària, no tan sols per defensar els drets de l’Alfon sinó perquè aquesta és una “guerra de rics contra pobres” i la repressió que pateixen els activistes anticapitalistes és una forma d’alliçonar i atemorir la població, per tal que no protesti ni reivindiqui cap dret social ni laboral. Vaig trobar molt interessant aquesta observació perquè posa de manifest fins a quin punt la violència institucional ens afecta col·lectivament i va molt més enllà de les demandes individuals, un matís que normalment s’obvia.

És necessari subratllar, doncs, la relació existent entre el sistema neoliberal i la tortura perquè, repetim-ho, les agressions més salvatges no  vàrem deixar-les pas enrere en les dictadures del segle passat; la tirania financera també té els seus propis mètodes “dissuasius”. La intel·lectual Naomi Klein ho ha explicat en repetides ocasions, quan ha relacionat les tesis del mercat lliure de Milton Friedman amb les pràctiques inhumanes d’Ewen Cameron, un dels psiquiatres implicats en l'operació M-KULTRA de la CIA. El terror individual i el col·lectiu caminen de la mà, per a poder fer tabula rasa i construir un nou sistema, en el qual els nostres drets quedin aniquilats, a favor dels interessos de les grans corporacions. I aquí és on l’actualitat ens torna a colpejar amb força perquè el mes d’abril es va publicar un informe, elaborat per psicòlegs clínics, professors de medicina i activistes pels drets humans, que involucrava la totpoderosa APA (Associació Americana de Psicologia) amb l’administració Bush, a l’hora de donar cobertura ideològica als cruels interrogatoris de la CIA –recordem com es simulaven ofegaments, per exemple-, en el marc de la “guerra contra el terror”. El document porta per títol principal All the President’s Psychologists (Tots els Psicòlegs del President) i ha causat l’avergonyiment dels professionals de la salut mental als Estats Units i un conjunt de reaccions d'indignació, que portaran molta cua. En aquest país, no he tingut l'oportunitat d'escoltar cap queixa significativa per part del col·lectiu del qual formo part, davant d’aquesta terrible revelació.

Entre els efectes psicològics individuals de la tortura, podem destacar l’anomenada “retraumatització” que es dóna quan les víctimes experimenten novament tot el sofriment que els causaren les humiliacions del passat. Aquesta es pot donar en contextos concrets quan, posem per cas, sorgeix alguna novetat referent a la impunitat de la qual gaudeixen els botxins. Sense entrar en detalls clínics, em va agradar la metàfora que va emprar a La Directa el professor Ramon Piqué, president de l’Associació de Memòria contra la Tortura. Piqué va comparar les seqüeles personals amb un paper que s’arruga i, quan proves d'aplanar-lo, per més que ho intentis, sempre hi queden marques. Per altra banda, tal com apuntava més amunt, cal tenir en compte l’empremta que resta en el conjunt de la societat, perquè la  internalització de la por, l'apatia, la indiferència o la generalització de la violència com a forma de resoldre els conflictes, segueixen ben vives. Per aquest motiu, convé no defallir en la lluita per tal que es conegui la veritat i es faci vertadera justícia. En tot això pensem, quan cridem Alfon llibertat.


dissabte, 20 de juny de 2015

La "tècnica del semàfor" a Twitter


 
 
Les acalorades tertúlies de plató i les piulades enceses a Twitter han desplaçat, en certa manera, els debats en profunditat que haurien de marcar el ritme de l’àgora política. L’actualitat ens en dóna mostres constants i aquí no és qüestió de fer-ne un examen exhaustiu. Sabem sobradament que, al marge dels seus incomptables avantatges, a les xarxes socials poden emergir-hi  idees sanguinàries que romanen latents en la nostra societat i que esperen l’oportunitat per expressar-se de la forma més covarda. El feixisme, el masclisme, la catalanofòbia i un llarg etcètera de monstres poden atacar-nos en la foscor, gràcies a l’anonimat que confereix la vida online. Malauradament, la majoria de les barbaritats escrites romanen impunes, sembla que el vent se les emporti. Però cal matisar. Mentre que certs missatges tenen un ressò extraordinari –aquí no es contempla el dret a l’oblit-, n’hi ha d’altres que són intencionadament silenciats. D’aquesta manera, a banda de ferir els sentiments de l'altre -generalment el més dèbil-, sense cap conseqüència, es degrada radicalment el debat democràtic, que guanya en simplicitat i grolleria però perd en capacitat de comprensió.

De vegades posem èmfasi en recalcar la necessitat que tenen els infants i adolescents de reprimir l’agressivitat i de treballar l’autocontrol de la ira o la ràbia. A nivell científic, la regulació de les emocions desagradables a internet és un tema rellevant. Per una banda, cal tenir en compte que les persones que tenen trets impulsius de personalitat són més propenses a fer-ne un ús compulsiu però també cal preguntar-se si el mateix mitjà, amb la seva extraordinària capacitat per oferir-nos continguts a l’instant, no erosiona el cultiu de la paciència. Em posaré a mi mateixa com a exemple, perquè és el cas que tinc més a mà. Malgrat que no em considero una persona especialment impulsiva, si em veig obligada a esperar massa estona per connectar-me a la xarxa quan ho necessito, haig de fer esforços per controlar algun rampell de mal geni. És a dir, que aquelles qualitats que demanem als menors quan estan davant de la pantalla també ens les podem aplicar en l’edat adulta.

La “tècnica del semàfor”, emprada per mestres i psicòlegs a l'escola, seria ben recomanable per aquells internautes furibunds, que no saben canalitzar la bilis que els puja gola amunt, quan entren al seu blog, compte de Facebook o Twitter. Per tal de recordar la importància de valors com la tolerància, el respecte i la necessitat de conviure en pau, podrien pensar en el llum vermell com aquell instant en el qual cal aturar-se, respirar profundament i reconèixer el nerviosisme que els aclapara. Més endavant s’encén el  color ambre, un moment idoni per considerar les diferents alternatives de comportament que tenen a l'abast i les conseqüències que se’n poden derivar. Finalment, quan s'haguessin tranquil·litzat, el verd els indicaria que poden passar a l’acció. Allò recomanable seria optar per la solució més constructiva, per després avaluar-ne els resultats. Amb tot, cal reconèixer que hi ha excepcions. S'ha de comprendre que existeixen plomes enverinades, que subsisteixen justament pel fet d'abocar la seva deixalla interna al ciebersespai. I no és pas qüestió de treure'ls el plat de taula, pobres desaprensius...
 

dilluns, 15 de juny de 2015

Isabel Preysler, cara i creu




La parella de moda apareix a l’última portada de la revista ¡Hola!
Foto: La Vanguardia.

Se’ns sol transmetre des de  diverses tribunes científiques que per a comprendre de debò l’amor romàntic hem d’endinsar-nos necessàriament a l’interior del cervell i explorar el paper que juguen els neurotransmissors en l’enamorament: l’oxitocina, la serotonina, la dopamina, etcètera, alhora que s'han d'analitzar les estructures vinculades a les relacions de parella, com ara el còrtex prefrontal, l’amígdala o l’hipotàlem. Per altra banda, la monogàmia i la fidelitat, ens diuen els experts, en la mateixa línia biologista, també estarien lligades a determinats gens (Maureira, 2011). Aquest enfocament essencialista imposat per la ciència occidental, tal com recorda Saiz (2013), naturalitza  el sentiment amorós i n’obvia la dimensió històrica, la qual cosa fomenta que es perpetuïn les desigualtats de gènere, atesa la conseqüent dificultat per teoritzar sobre l’amor com a construcció social.

Al meu entendre, en el procés de socialització, al qual és necessari apel·lar si es vol parlar de la violència masclista amb un mínim de seriositat, les anomenades revistes del cor són un element que paga la pena tenir en compte. Especialment en aquest país, on el nombre de publicacions, programes televisius i blogs dedicats al tema supera les més agosarades expectatives. Els periodistes que treballen en el món de la premsa rosa no es limiten a exposar una informació concreta sinó que fan una exaltació de l’amor, la felicitat i el benestar, un conjunt de valors inculcats a dins la cultura de masses; també transmeten models de comportament i moralitzen les dones (Fontcuberta, 1990). A dins d’una variada galeria de personatges, hi trobem un conjunt de celebritats de perfil marcadament idealitzat, que suposadament han d’ajudar-nos a prendre distància, ni que sigui per una estona, de la nostra gris quotidianitat. D’una o altra manera, sabem perfectament que aquella narració exposada al paper cuixé és en part una ficció  però hi ha casos en els quals la presa de pèl supera allò humanament acceptable.

Aquesta setmana em quedava de pasta de moniato en llegir el retrat elogiós que Josep Sandoval feia a La Vanguardia d’Isabel Preysler, arran de la relació sentimental iniciada amb el Nobel Mario Vargas Llosa, que ha tingut el galliner mediàtic ben esvalotat durant els darrers dies. Sandoval la presentava com una dona emancipada, moderna, amb personalitat i economia pròpies, que s’ha unit a diferents marits sense cap mena d’interès, més enllà de l’amor pur i sincer. Aquesta és una visió ensucrada, ben allunyada de la que mostra Juan Luis Galiacho, en el llibre Isabel & Miguel (La Esfera de los libros, 2014). El periodista remarca que el matrimoni Preysler-Boyer, malgrat que es trobés entre la beautiful people de les frenètiques dècades de 1980 i 1990, era ben poc digne d’admiració. Segons les seves pròpies paraules, en realitat formaven part de “la alta suciedad”. A ella la descriu com una persona inculta, freda i calculadora i a ell com un home gelós i possessiu, que va perdre el tren de la carrera política, tot anant al darrere de la seductora filipina. De l’exministre d’economia neoliberal del PSOE i de l’ex de Julio Iglesias i el marquès de Griñón, podríem relatar-ne barrabassades de l’alçada d’un campanar però penso que l’escàndol d’Ibercorp –s’hi van veure implicats però van sortir-ne indemnes- il·lustra prou bé el putrefacte entramat financer i polític on xipollejava aquesta parella de “gent guapa”.

Així doncs, la roba cara, les mansions luxoses, la marca Porcelanosa o les festes amb Ferrero Rocher no són suficients per maquillar la desconsideració cap als drets dels ciutadans, que aquests privilegiats de l’elit van trepitjar sense contemplacions. A banda de la vinculació a la “cultura del pelotazo”, en la meva opinió, Isabel Preysler és el màxim exponent de fèmina que ha escalat en una estructura social patriarcal, a través d’una de les poques maneres possibles de prosperar: els matrimonis amb homes poderosos, que li han atorgat identitat i estatus. Amb tot, a l’¡Hola! sempre en ressalten el rol d’icona perfecta de bellesa, mare devota i esposa exemplar. En definitiva, la classe de personatge en el qual cap dona, que aspiri a conservar un mínim d’integritat física i psicològica, s’hauria d’emmirallar. En el fons, els membres de la plebs que paguen per consumir històries falsejades sobre la seva vida frívola deuen inspirar-li menyspreu. Fins on serà capaç d’arribar la flamant enamorada de Vargas Llosa? De segur que ens mantindran adequadament desinformats.


Referències


·        Fontcuberta, M. (1990). El discurso de la prensa del corazón. Anàlisi, 13, 53-72.

·        Maureira, F. (2011). Neurobiología del amor romántico y la fidelidad. Revista Psiquiatría Universitaria, 7, 59-68.

·        Saiz, M. (2013). Amor romántico, amor patriarcal y violencia machista. Una aproximación crítica al pensamiento amoroso hegemónico en occidente. Instituto de investigaciones feministas. Universidad Complutense de Madrid, 3-55.




dilluns, 8 de juny de 2015

Leticia Sabater, un mirall



Foto: ABC

A Leticia Sabater ja li havien col·locat implants a les mames però als seus quaranta-vuit anys encara tenia pendent una intervenció d’eixamplament de vagina i una altra de reconstrucció de l’himen, les quals ha decidit tirar endavant a Miami pel mòdic preu de sis mil euros. Com era de preveure, la notícia ha provocat un tsunami d’acudits àcids a la xarxa i als mitjans. Hi ha una mena d’humor que posa al descobert amb gran lucidesa les flaqueses de la societat en la qual vivim però n’hi ha un altre –al meu entendre bastant qüestionable- que s’assembla al teasing, una forma d’assetjament basat en bromes repetitives d’un gust dubtós, que fereixen profundament a qui les rep. Amb això no pretenc insinuar que s’hagi d’apostar per la censura sinó tan sols apuntar que, talment com en èpoques anteriors, l’atac sistemàtic als personatges considerats freaks es pot entendre com un reflex de la necessitat col·lectiva que tenim d’identificar bocs expiatoris per les angoixes que ens aclaparen però ens neguem tossudament a acceptar. Ben lluny de ser un tema banal, considero que la  informació sobre la “recuperació de la virginitat” de la polifacètica presentadora i la reacció que se n’ha derivat posen damunt la taula diversos temes complexos, que ens interpel·len seriosament.
Començarem per dir que la manera obscena com Sabater ha exposat les seves intimitats davant de les càmeres representa una de les moltes cares  de la progressiva “pornificació” de la nostra cultura, que envaeix altres àmbits, com ara el fitness, el lleure nocturn, la música pop o la moda infantil. Continuarem per recordar que la reconstrucció de l’himen no és cap excentricitat aïllada sinó una intervenció cada cop més sol·licitada. Per un costat, hi ha els casos de les clientes que ho demanen perquè la seva tradició o religió les hi empeny. El percentatge més important de dones que se sotmet a la himenoplàstia, tal com han explicat les expertes a la premsa, forma part de la comunitat musulmana o gitana. Les joves que han mantingut relacions sexuals prematrimonials tenen por de no sagnar la nit de noces. Per tal d’evitar l’estigmatització o que un parent varó les agredeixi per haver tacat l’honor de la família, truquen a la porta d’un cirurgià que els suturi el teixit trencat. Però evidentment aquest no és el cas de Leticia Sabater: per a ella la virginitat no té la mateixa connotació tradicional de puresa. La seva elecció l’hauríem d’englobar en una moda a l’alça: la de la cirurgia plàstica vaginal. Les anomenades tècniques de rejoveniment genital, si deixem de banda les qüestions mèdiques, són requerides principalment per mares que anhelen recuperar l’estètica prèvia al part; per prostitutes que aspiren a pujar les tarifes als clients o per esposes que desitgen sorprendre novament els marits en el llit conjugal. Val a dir que les candidates en qüestió no sempre són adequadament informades dels perniciosos efectes secundaris de les modificacions en la vagina, els llavis majors i menors o el clítoris, que poden incloure infeccions, pèrdua de sensibilitat, lesions al recte i retenció urinària, entre moltes altres greus complicacions.
Resulta pertorbador constatar fins  a quin punt s’exalten perillosament la joventut i la bellesa, en detriment  del valor de l’experiència amorosa o la qualitat del vincle de parella. En la meva opinió, actualment experimentem una genitalització desmesurada de la sexualitat, fet que condueix una munió de persones a alimentar la falsa esperança de solucionar els problemes sentimentals en un quiròfan. Els homes tampoc se salven d’aquestes trampes perquè són igualment preses d’una indústria que mou desenes de milers de milions arreu del món–en el seu cas, l’allargament del penis és l’horitzó més cobejat-. A banda de les necessàries lectures de gènere o de l’èmfasi que es posa en el fet de concebre el propi cos com un mer objecte de consum, hi ha autors que opten per una interpretació que té en compte el marc de la globalització (Elliot, 2011), on la necessitat de reinventar-se és un mantra que es repeteix incessantment, tant en l’àmbit de l’autoajuda, com en l’empresarial o el polític. Lamentablement, la flexibilitat pel canvi adquireix més valor que el currículum forjat a còpia de dècades d’esforços, una realitat que es dramatitza de forma extrema en camp de la cirurgia plàstica. Les urgències del curt termini ho devoren tot i si no som capaços de moldejar el cos al mateix ritme, l’angoixa per la pèrdua del nostre lloc en el món ens tenalla. Tal com va declarar la mateixa Leticia Sabater, després de transitar per la sala d’operacions: “Ahora soy diferente, me siento a estrenar”. Malgrat que puguin resultar hilarants, ens són tan alienes, aquestes paraules?



Referència
  


dilluns, 1 de juny de 2015

La conflictiva "cultura del dormitori"



Imatge extreta de Google


 A l’hora d’abordar la teràpia amb adolescents, a diferència de dècades anteriors, els psicòlegs hem de tenir en compte necessàriament el paper que juguen les noves tecnologies en la seva rutina diària. Quan és l'hora de parlar amb els pares, no és pas estrany que aquests es queixin del mal ús que en fan, la qual cosa genera conflictes de tota mena. Entre els més freqüents –si més no per la meva experiència- hi trobem l’escàs control de la despesa, la manca de concentració a l'hora de fer els deures o les sorolloses picabaralles que esclaten –de vegades, amb diversos germans implicats- quan els adults proven de limitar l’ús de l’ordinador, el mòbil, les tauletes, etcètera. Un altre problema habitual és l’aïllament dels fills a l’habitació, una mena de “fortificació privada”, que dificulta el diàleg familiar, tot impedint, al seu torn, que es resolguin els conflictes domèstics de manera més fluïda. En relació a aquest darrer punt, malgrat que les orientacions depenguin en bona mesura de la idiosincràsia de cada cas, la majoria d’experts coincideixen en destacar que els gadgets informàtics s’haurien d’ubicar en espais comunitaris de la vivenda, per evitar justament que els fills els “bunqueritzin” i els pares es desconnectin completament de les seves experiències, tant “reals” com “virtuals”.


Tal com recorda Livingstone (2007), aquest fenomen és conegut amb el nom de “cultura del dormitori” -bedroom culture-, que va iniciar-se amb el trasllat de la televisió a diferents cambres de la casa i s'ha accentuat amb l'arribada de les TICS. L'esmentat concepte es pot definir com un conjunt de creences i pràctiques -íntimament vinculades a la identitat, la privacitat i el jo-, lligat a l'espai domèstic de l'habitació dels infants, durant la darrera etapa de la societat moderna. El tancament a la llar -a diferència dels records de l'esbarjo al carrer que conserven la majoria de pares-, segons la mateixa autora, també està relacionat amb la “societat del risc” descrita per Ulrich Beck. A grans trets, el cèlebre sociòleg alemany posava en relleu la centralitat que ha pres la incertesa en la forma que tenim d'organitzar-nos en comunitat. Avui, dues portes delimiten clarament l'espai de lleure dels menors: la primera, la del carrer i la segona, la del dormitori. Atès el nombre creixent de comunitats reixades que proliferen arreu del món, en les classes altes, potser caldria afegir-hi una tercera barrera: la que separa la seva urbanització de la resta del món, un lloc potencialment "perillós" i del qual convé aïllar-se. Aquest xoc entre cultures es posa de manifest en nombroses sèries i pel·lícules. Per exemple, a la comèdia nord-americana Spanglish (2004) -que no és una història tan fluixa com sembla a priori-, l'actriu espanyola Paz Vega interpreta el paper de Flor, una dona mexicana divorciada que decideix emigrar als Estats Units, per oferir-li un futur millor a la seva filla Cristina. Sense parlar ni una sola paraula d'anglès, es posa a treballar a casa dels Clasky, una família acomodada, els valors de la qual entren en contradicció amb els de la seva cultura d'origen. Molt preocupada, Flor veu com, de mica en mica, la nena es va “americanitzant”: Li agrada anar constantment a comprar i es vol matricular, tant sí com no, en un col·legi d'elit. En un emotiu moment del film, quan Flor intenta apropar-s'hi després d'una discussió, ella la rebutja i crida: “I need my space!" (Necessito el meu espai!), a la qual cosa la mare respon que no hi ha d'haver espai entre elles dues, en clara al·lusió a la cultura de la privacitat en la qual ha ingressat Cristina.

Així doncs, pot succeir que la vivenda familiar quedi fragmentada en diferents compartiments, on adults i menors fan la seva vida de forma autònoma i només es comuniquin entre ells en moments puntuals, com l'hora dels àpats; alguns autors han batejat aquesta forma de convivència amb el nom de “vivint junts separats” -living together separately-. Podem afegir-hi que la necessitat de preservar una parcel·la d'intimitat inviolable també es dóna en aquelles parelles que surten juntes però viuen en diferents pisos– living apart together-. Tal com apuntava més amunt, és cabdal tenir en compte la importància de prendre mesures per evitar aquest aïllament excessiu però també caldria pensar en la manera com l'urbanisme dels pobles i els barris s'hauria d'organitzar per tal de tornar-hi a acollir els infants i adolescents. Aquest, però, ja seria tema per un altre post.


Referència