dilluns, 25 de maig de 2015

La felicitat de Sísif



Sisyphus, de Tiziano (1549). Imatge extreta de Wikipedia.


“La mateixa lluita per aconseguir els cims basta per a omplir un cor d’home. Sísif, cal imaginar-lo feliç.”

Albert Camus, El mite de Sísif , pàg. 156.

El problema de l’atur al nostre país és a la llista dels maldecaps que més amoïnen els ciutadans. Aquells “afortunats” que treballen tampoc tiren coets, atès que la precarietat amenaça amb devorar a grans mossegades la totalitat del mercat laboral. No són poques les persones que, d’una o altra manera, expressen que s’esforcen de valent però que, tanmateix, no assoleixen mai cap dels objectius que s’havien proposat en una determinada etapa. Anys i panys d’estudis i sacrificis econòmics no han servit per trobar una feina vocacional i han hagut de conformar-se amb una ocupació feixuga, simplement per anar tirant. Després d’una jornada interminable, amb grans dificultats, poden cobrir les necessitats més bàsiques, un mes sí però l’altre no. Cada vegada que la il·lusió d’un avenç es dibuixa en l’horitzó, els sorprèn una  batzegada imprevista, que l’esborra sense cap contemplació. Un munt de noves factures, ensurts de salut, cartes del banc, desperfectes per reparar... De cap i de nou, és necessari recomençar-ho tot. Qualsevol projecte de futur esdevé una quimera. Per què cal seguir lluitant?, es pregunten. ¿Quin sentit té perseverar en aquesta rutina anguniosa, si l’horitzó només els prepara incerteses i misèries? Aquests interrogants són també els nostres i sempre hi haurà algú  que els viurà de forma més dramàtica, en algun racó de món o bé al costat de casa.

A la bonica i alhora crua pel·lícula Man push cart (2005), que tingué una excel·lent acollida per part de la crítica, se'ns mostra la vida d’Ahmad, una exestrella de rock pakistanès que tragina amunt i avall el seu carret ambulant, per vendre cafès i bagels als atrafegats veïns de Manhattan, encara sota el fosc influx de l’Onze de Setembre. La voluntat d’aplegar prou diners per viure al costat del fill que tingué amb la seva difunta dona és el motor que mou la seva vida i per això afronta, infatigable, nombroses adversitats. Quan semblava que les noves coneixences que havia fet a la ciutat podien ajudar-lo a millorar la delicada situació per la qual travessava,  els plans se li ensorren com un castell de cartes i Ahmad es troba, novament, a la casella de sortida. Malgrat el fràgil panorama del protagonista, el director, Ramin Bahrani, que coneix de prop la realitat dels immigrants  que malviuen a la Gran Poma –de fet, l’actor principal és un d'ells-,  recordava en una entrevista que el Mite de Sísif d’Albert Camus fou una inspiració a l’hora d’escriure i rodar la història. No considerava, i això pot resultar sorprenent, que les vicissituds d’Ahmad haguessin de convertir-lo, forçosament, en un home desgraciat.

Per a comprendre-ho millor, recordem com el singular novel·lista i pensador francès descriu un dels possibles moments de descoberta de l’absurd (pàgs. 25-26):


“S’esdevé, però, que les decoracions s’enfonsen. Llevar-se, tramvia, quatre hores d’oficina o de fàbrica, dinar, tramvia, quatre hores de treball, sopar, dormir, i dilluns dimarts dimecres dijous divendres i dissabte amb el mateix ritme: aquest camí se segueix còmodament la major part del temps. Només que un dia s’hi dreça el “perquè” i tot comença a dins d’aquest cansament tenyit de sorpresa. “Comença”, això és important. La lassitud és a la fi dels actes d’una vida maquinal, però al mateix temps inaugura el moviment de la consciència. […]. Aquestes observacions no tenen res d’original. Però són evidents: això basta de moment amb vista a un reconeixement sumari dels orígens de l’absurd. La simple “inquietud” és l’origen de tot. […]. Vivim sobre el futur: “demà”, “més tard”, “quan tindràs una posició”, “amb el temps, comprendràs”. Aquestes inconseqüències són admirables, perquè, al capdavall, es tracta de morir.”

Sísif és l’heroi de l’absurd, ens dirà Camus. Aquell ésser que ha estat castigat pels déus a pujar una feixuga pedra al capdamunt d’una muntanya, per després observar com cau pendent avall. Sense defallir, la tornarà a carregar fins al cim, en un cicle d'anades i vingudes sense final. Sempre havia pensat que aquesta condemna infernal feia que aquella miserable existència esdevingués una de les pitjors tortures que hom podia imaginar però, d’ençà que s’ha evaporat el miratge de l’Arcàdia promesa pel capitalisme de consum, que la felicitat que imagina Camus per a Sísif ha recuperat el sentit. De fet, la seva actitud no és pas la de resignació passiva perquè la consciència de l’absurd no implica abandonar la lluita contra la injustícia, ans al contrari. El suïcidi tampoc és la solució. L’acceptació d’una realitat plena de limitacions –inclosa l’absència de Déu- pot conduir a la dedicació plena a l’acció, tant individual com col·lectiva. La rebel·lia és una actitud heroica enfront de la irracionalitat del món. Penso, per il·lustrar-ho amb un altre exemple, en la lluita de les treballadores i treballadors de Telefónica-Movistar, els quals, sense cap garantia d’èxit, perseveren en la seva tasca de visibilització dels abusos que pateixen sota les grapes d’una gran companyia, tot reivindicant millores laborals. És ben cert que aquesta batalla és insignificant, davant de les cruels opressions que tenallen les vides de milions d’assalariats d’arreu del món; una petita victòria tampoc  representaria el final de les seves desventures però, amb tot, la tenacitat en la comesa els impulsa a seguir caminant, que no és poca cosa. Avui, la roca de Sísif, continua rodolant.

Referència


·        Camus, A. (1987).El mite de Sísif. Barcelona: Edicions 62.

Article publicat a Tercera Informació



dilluns, 18 de maig de 2015

Bodes perfectament irreals


Una futura núvia passa per l'estricte control d'una nutricionista, un entrenador personal i una estilista, per comprovar si ha perdut prou pes per entrar a dins del seu vestit nupcial, al xou de telerrealitat Novias a dieta (Divinity)


En revisar els diferents canals de la TDT, a grans trets, es pot elaborar una classificació entre cadenes per adults que ofereixen continguts considerats tradicionalment "masculins" i altres que opten pels "femenins", segons allò que marquen els estereotips més rancis. Mentre que les primeres emeten pel·lícules amb altes dosis d'acció i violència, les segones s'omplen de programes de cuina -l'elaboració de cupcakes o pastissos hi és habitual-, de reformes domèstiques, d'estilisme o de sèries saturades de romanticisme ensucrat. Paga la pena deturar-se en un subgrup que constitueix tot un gènere en si mateix: els realities sobre casaments. Aquests són un autèntic fenomen als Estats Units i es compten per grapats. A la cadena Divinity, de l'imperi Mediaset, n’han importat uns quants: Me pido este vestido, Novias a dieta, Una boda perfecta, Las chicas de Amsale, Novias de Beverly Hills, entre d'altres. No tindria res a dir sobre aquesta mena d’entreteniments frívols –segons l’assagista francès Gilles Lipovetsky sempre en necessitem algun-, si no fos perquè s’hi promouen uns patrons de comportament i unes expectatives que estan completament allunyats de la precària realitat del nostre país.

Els continguts dels esmentats xous solen girar al voltant del drama d’organitzar una gran festa pel dia de l’enllaç o bé de posar-se en forma, a través de dràstics programes per estilitzar la silueta i despertar, així, l’admiració dels convidats. També hi ha un altre gran conjunt d'espais, en el qual les participants han de triar un vestit enlluernador per caminar cap a l’altar. No és gens estrany que la futura esposa demani explícitament un look tipus “princesa” o que la mare es posi a plorar quan veu que la seva “nena” s’assembla a la Ventafocs el dia del ball. Les noies –solen ser blanques, heterosexuals, joves i físicament atractives, encara que també hi ha excepcions-, acudeixen als salons, més o menys luxosos, amb una actitud força intransigent i capriciosa. En determinades ocasions, fins i tot fan xantatge emocional a les mares perquè aquestes no poden pagar-los l’exclusiu model escollit, l’únic que els desperta aquell intens feeling, forçosament lligat al vestit d’“el dia més important de la seva vida”. Hi apareixen escenes d’amor familiar però també abunden els moments en els quals es mostra una imatge extremadament competitiva, superficial i consumista de les dones, molt habitual, per altra banda, en els mitjans de comunicació. També hi ha temps per fer una petita presentació del nuvi, a través de fotografies que apareixen en pantalla. La descripció de la relació és sempre idíl·lica. L’home en qüestió és adorable: simpàtic, intel·ligent, treballador i per descomptat, les recolza en els moments d’adversitat, que és quan aquella joia treu realment el millor de si mateix. Seria interessant resseguir el vertader camí recorregut per aquestes joves i comprovar què ha passat més endavant amb aquella química perfecta. Només cal donar un cop d’ull al nostre voltant, per adonar-nos del mal que causen en les parelles l’individualisme o la manca de respecte –això per no parlar de l’esgarrifosa xacra de la violència masclista-. No es tracta de caure en l'escepticisme crònic sinó de presentar un panorama un xic més realista.

Desconec a què respon exactament aquesta proliferació descontrolada de programes però podria estar vinculada a un intent de revifar l’economia del sector. Segons dades de l’INE, el nombre de casaments ha caigut al voltant d’un 20% a Espanya d’ençà de l’inici de la mal anomenada crisi econòmica, l’any 2008. No estem davant d’una tendència nova sinó que aquest decreixement es manté des de fa quaranta anys, malgrat que hi hagi hagut algun repunt puntual. A la vegada, també han disminuït el nombre d’unions segons el ritus catòlic, a favor de les civils. Els matrimonis homosexuals –vigents a Espanya des del 2005- tampoc s'acaben de "normalitzar" perquè, segons alguns autors, la igualtat legal no va acompanyada de la social i encara perviuen factors vinculats a l’homofòbia, motiu pel qual moltes parelles del mateix sexe no es decideixin a fer el pas. L’única cosa que ha anat en augment ha estat la mitjana d'edat dels contraents, que ha crescut al voltant de nou anys, tant en el cas dels homes (36 anys) com de les dones (33 anys), en l'etapa que va del 1976 al 2011. Un altra possible explicació de l'esmentat  boom la trobaríem justament en la profunda incertesa que envolta les relacions sentimentals. La confusió sobre els rols de cada gènere és una font de conflictes constant. La sociòloga Eva Illouz argumenta que els llibres de literatura eròtica en els quals la dona té un paper de submissió ofereixen una pauta de comportament concreta, per navegar en un mar de dubtes. Tal vegada es podria traslladar la mateixa reflexió per aquest tipus de productes mediàtics, que ens expliquen el conte fals de sempre, malgrat que el relat sembli modern i actualitzat. Així doncs, per calmar l’angoixa hem de tenir clar que necessitem un bon pressupost per preparar una boda espectacular. Allò que vingui després del “sí vull” ja és tota una altra història...


  

dilluns, 11 de maig de 2015

Els supervivents i la impunitat



 
Si es parteix d’una definició psicosocial de trauma, es comprèn fins a quin punt el paper de la justícia és important en el procés de recuperació psicològica dels supervivents de greus violacions dels drets humans

 
En el darrer article del blog, feia referència a l’excel·lent documental de Montse Armengou i Ricard Belis, “Els internats de la por” (2015) –a la imatge, un moment del film-, que completa la trilogia sobre la violència exercida sobre els infants durant la dictadura i, en alguns casos, fins ben entrada la democràcia, iniciada amb “Els nens perduts del franquisme” (2002) i continuada amb “Torneu-me el fill!” (2012). La bona acollida d’aquests treballs respon a la necessitat que tenim els espectadors d’escoltar testimonis que parlin en veu alta i clara d’una etapa que havia entrat en el pantà de la desmemòria, degut al nefast pacte de silenci de la Transició. Es pot dir que la inèrcia de l’oblit s’estroncà durant la segona meitat de la dècada de 1990, quan un creixent interès pels abusos de la guerra, la postguerra i la interminable tirania del régimen va començar a omplir volums d'assajos, sales de cinema, articles en revistes especialitzades i pàgines de diaris.
La informació relativa a la recuperació de l’anomenada “memòria històrica” s’ha vist confrontada per un revisionisme intoxicador i fal·laç, de la mà de pretesos experts amb escassos o nuls mèrits acadèmics, que senten una nostàlgia mal dissimulada dels temps pretèrits. A banda d’aquesta mena de bilis corrosiva, ben recolzada i subvencionada per la dreta de sempre, també han emergit propostes mediàtiques i literàries que, sense insinuar que “amb el Caudillo es vivia millor”, han ensucrat una etapa que fou profundament negra i sòrdida per a milions de persones. Subtilment, han sostingut la tesi que s’enfrontaren dos bàndols en igualtat de condicions i que cap reivindicació de càstig per als sublevats i els seus hereus no seria assenyada ni tampoc convenient. En essència, malgrat que suposadament es cerqués un remei per a combatre l’amnèsia col·lectiva, el mandat immobilista dels anys setanta romania intacte.
Un dels aspectes més colpidors i sorprenents de la narració dels avui ciutadans adults que durant la infància i/o adolescència van transitar per alguna institució de beneficència del franquisme (internats, orfenats, preventoris antituberculosos, col·legis religiosos o centres d’Auxilio Social), és l’extrema duresa de les experiències patides, que supera amb escreix tot allò que la imaginació es podia figurar, atès el to banalitzador del passat al qual estem malauradament avesats. Els supervivents no tan sols van relatar duríssims abusos psicològics, físics i sexuals –ja de per sí prou esborronadors- sinó que també exposaren situacions de privació alimentària, insalubritat extrema, explotació laboral, comerç esclavista, tortura psiquiàtrica i experimentació mèdica, entre d'altres. De manera que, un cop escoltats tots aquells records infernals, hom tenia la impressió que li havien parlat d’un camp de concentració per a menors –una altra baula en la cadena de la depuració política-, on la més inenarrable de les atrocitats hi podia tenir cabuda.
Un darrer mot coronava aquell immens drama: impunitat. Com és ben sabut, malgrat l’indiscutible valor del documental, no ha existit reparació moral o econòmica per a les víctimes ni cap conseqüència penal per als criminals (capellans, monges i personal seglar) que van destrossar la vida de milers de nens i nenes, alguns dels quals més endavant es van suïcidar o van perdre’s en el laberint de la droga, sense poder-ne escapar. No és exagerat fer-los-en responsables perquè quan un ésser humà entoma una violència brutal i l’entorn no li ofereix cap possibilitat de canalitzar-la, aquesta se li pot girar en contra i arrossegar-lo cap a la mort. Per altra banda, alguns testimonis han fet mans i mànigues per visibilitzar la seva història, en un exercici de coratge i dignitat que les institucions i el conjunt de la societat haurien de reconèixer amb tota la solemnitat. ¿Com afecta aquesta clima d’indefensió al procés de recuperació dels damnificats?
En un recomanable article de Rauchfuss i Schmolze (2008) es tenen en compte diversos aspectes a l’hora de definir el concepte d’impunitat, en el marc de les violacions severes dels drets humans: a.) la incapacitat per acabar amb la immunitat legal dels botxins b.) la recerca inacabada de la veritat i c.) l’absència de reparació integral i de reconeixement dels supervivents. Per evitar-la, calen mesures estructurals encaminades a prevenir futures atrocitats, la reconstrucció de la memòria col·lectiva i el reconeixement públic dels afectats per l’impacte de la barbàrie. A la vegada, convé subratllar que la justícia té un paper cabdal a l’hora d’afavorir la “cicatrització de les ferides”. Per a comprendre fins a quin punt és rellevant en el procés terapèutic el fet de portar els culpables davant dels tribunals, tal com assenyalen els mateixos autors, cal apel·lar a una definició psicosocial de trauma, el qual no es pot concebre si no és a dins d’un context polític i cultural concret, en contínua dialèctica amb l’individu. 
 Al meu entendre, les etiquetes diagnòstiques com la del controvertit “trastorn d'estrès posttraumàtic”, de caràcter més biomèdic, posen fonamentalment l’accent en un conjunt de símptomes esdevinguts després d’un succés dolorós i no aprofundeixen en l’esmentada interacció, que es perpetua en el temps. A través d’aquest enfocament, es pot caure en l’error de patologitzar un sofriment que no deixa de ser una reacció normal davant d’una crueltat extrema. Si algú creu que està malalt per haver patit una abús, ¿s’encaminarà a pal·liar el seu dolor a través de la demanda de justícia o bé tendirà a cercar remeis farmacològics? Malauradament, els èxits de les Comissions de la Veritat o dels Tribunals Internacionals són encara migrats, arreu del món, per això és tan important la persistència de la reivindicació popular, com la de les exemplars mares i àvies de la Plaza de Mayo a l’Argentina, de la qual es beneficia tota la humanitat. A totes les persones que lluiten contra l’oblit, hem de d'agrair-los sincerament que comparteixin les seves vivències perquè aquestes ens permeten descobrir sense maquillatge el passat d'on venim i al qual no volem retornar mai més. Sense la seva veu, cap esperança fóra possible.

Referència

diumenge, 3 de maig de 2015

Monsenyor Munilla, sexòleg




Foto: Javier Etxezarreta 


El bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, ha presentat recentment un llibre que porta per títol Sexo con alma y cuerpo (Freshbook, 2015), que ha causat un bon rebombori, malgrat que s’hi exposin les arxiconegudes tesis sobre la moral sexual que defensa l’Església catòlica des de fa segles. La vertadera notícia hauria estat, al meu entendre, que aquesta institució hagués reconsiderat les seves postures homòfobes, misògines i clarament hipòcrites sobre la sexualitat humana, en un gest d’apropament a la societat a la qual pertany i que, dit sigui de passada, nombrosos religiosos i feligresos fa temps que reclamen. És inevitable recordar una polèmica similar, generada per l’arquebisbe de Granada, Francisco Javier Martínez, quan aquest va recolzar la publicació del supervendes Cásate y sé sumisa (Nuevo Inicio, 2013) de la periodista italiana Costanza Miriano, on també s’hi sostenen posicionaments retrògrads, en aquest cas, sobre el suposat rol de subordinació que hauria d’assumir la dona a dins del matrimoni.

L’extrema rigidesa exhibida pel furibund Martínez de cara a la galeria, en els seus sermons sobre l’avortament, per exemple, contrasta poderosament amb el fet que, un temps més tard, ell mateix fos qüestionat per, com a mínim, no haver assumit la responsabilitat de vigilar els autors dels abusos sexuals comesos en l’anomenat “clan dels Romanones”. Un cop descobert el monstruós escàndol, en comptes d’adoptar mesures preventives contundents, vàrem veure l’arquebisbe granadí prostrat a davant de l’altar, en un dubtós gest de penediment que causà més rebuig que aprovació.

Un dels punts que ha destacat la premsa del “manual de sexualitat” presentat per Munilla és el referent a la masturbació. Segons el bisbe de Donosti, “La masturbación es una especie de violencia sobre el cuerpo, porque pretende arrancarle el placer, sin vivir a cambio la verdad del amor que le da sentido”. I també: “Masturbarse introduce un patrón de comportamiento, una vivencia repetida que se convierte en el modo habitual en el que uno entiende la sexualidad. Una vivencia mecanizada, automática, rápida y despersonalizada”. L’Església considera, entre altres qüestions, que l’autoerotisme s’allunya de la finalitat natural del sexe, que se circumscriu indefectiblement en la interrelació entre home i dona, per la qual cosa no pot ésser concebut com a res més que una aberració. Tal com recorda Iglesias-Benavides (2009), aquesta mena de creences i consells tenen l’arrel en les sagrades escriptures, no sempre interpretades en el seu sentit original.  La intromissió dels capellans en la pràctica mèdica i els mateixos errors d’aquesta van afavorir que en el passat prosperessin tota mena de tractaments dolorosos, encaminats a allunyar els pacients del “pecat” de l’onanisme.

En el decurs del segle XIX, a banda de dietes, drogues, oracions, tractaments quirúrgics o substàncies càustiques també es podia recórrer al terror psicològic i als aparells de restricció per a mantenir les mans dels “malalts” allunyades dels genitals.  A la pel·lícula de Michael Haneke Das Weisse Band (2009) s’hi retrata la sufocant atmosfera puritana d’un poblet del nord d’Alemanya, abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. En un dels vèrtexs del triangle de poder que oprimeix els vilatans –a part del baró i del metge-, s’hi troba un sever pastor prostestant. Com a càstig, aquest obliga els seus fills a portar lligada una cinta blanca, un recordatori de la puresa i la innocència traïdes. Entre altres humiliacions, un d’ells es veu forçat a dormir amb els braços immobilitzats amb corretges al costat del llit, per evitar la temptació dels tocaments. Al marge de les polèmiques que suscità en relació als orígens del nazisme, aquest film tenebrós deixa entreveure l’estreta relació existent entre la ferotge repressió sexual i una violència despietada, exercida sobre els més febles. Anàlogament, en el documental emès recentment a TV3, Els internats de la por, es pogueren sentir els colpidors testimonis dels supervivents de diverses vexacions sofertes en institucions de beneficència del franquisme, en un context on es predicaven les més estrictes normes morals de comportament.

L’aventura sexològica del bisbe donostiarra resultaria còmica si no fos perquè encara perviuen nombrosos mites respecte la masturbació, no tan sols entre els membres d’una determinada comunitat religiosa sinó en el conjunt de la societat, per la influència indiscutible que manté l’Església en nombrosos països. La petjada que han deixat en l’imaginari col·lectiu anys i panys de missatges punitius encara es manté entre els joves, tot afavorint el sentiment de culpa, que afecta al seu torn la conducta sexual (Perla, Santos-Iglesias i Sierra, 2011). Si pretenem trencar aquesta mena de tabús i viure les relacions íntimes d’una manera saludable, lliure de turments infernals, és aconsellable que ens mantinguem ben allunyats de consultoris sexològics com el de monsenyor Munilla. Per la seva banda, aquest podria centrar la mirada en problemes socials vertaderament  urgents, en cas que algun dia tingués ganes d’atendre’ls, com Déu mana.




Referències


·         Iglesias-Benavides, J. (2009). Onanismo. El funesto placer solitario. Medicina Universitaria, 11, 74-83.

 

·         Perla, F., Santos-Iglesias, P. y  Sierra, J. (2011). Culpabilidad sexual en jóvenes: influencia de las actitudes y la experiencia sexual. Revista Latinoamericana de Psicología, 43, 73-81.





Article publicat a Tercera Informació