divendres, 27 de març de 2015

No en culpem els pilots


Foto: Clinica-aeromedica.net
 

La informació sobre les suposades causes del tràgic accident de Germanwings ahir va fer un gir copernicà quan la fiscalia francesa va llançar la hipòtesi que el jove copilot Andreas Lubitz, de vint-i-vuit anys, estava sol a la cabina i va pressionar voluntàriament el botó de descens, un cop el pilot ja n'havia sortit. Aquest escenari col·locava en un discret segon pla de responsabilitats les asseguradores, així com la companyia Lufthansa, propietària de l'Airbus A320, de l'aerolínia de baix cost en la qual van perdre la vida 150 persones. Aquesta mena d'explicacions, als ciutadans, ens produeix una sensació de déjà vu, quan les comparem a narratives mediàtiques similars, associades a d'altres catàstrofes. 

En l'estremidora carta de Curra Ripollés, germana d'un comandant que va morir al Yak-42, de molt recomanable lectura, es fa palès de quina manera miserable s'obstaculitza la investigació dels fets, així com la depuració de responsabilitats, amb el conseqüent dolor que la deixadesa causa a les víctimes. En una de les emissions del programa Salvados, que tractava aquesta mateixa qüestió, també va quedar clar l'escàs interès dels polítics espanyols, els quals miraven cap a una altra banda, quan era hora de confrontar-se a les grans empreses de transport. Si fem cas als comentaris dels lectors, per altra banda, en les notícies sobre el vol 4U9525, que anava camí de Düsseldorf, el fet de carregar-li el mort a Andreas Lubitz no convenç pràcticament ningú. El Sindicat de Pilots de Línies Aèries (Sepla) considera igualment precipitat extreure conclusions sobre las causes del sinistre, a través d'una gravació d'àudio de deu minuts i sense haver analitzat el contingut de la segona caixa negra.

Però posem per un moment que aquesta teoria és certa i realment el jove copilot va estavellar intencionadament l'avió. L'explicació que "bombardegen" els mitjans sense parar és que aquest hauria pogut tornar-se boig i per això va optar pel suïcidi col·lectiu. Les darreres notícies suggereixen que atravessava una forta "crisi personal". Per aquest motiu, el focus de l'atenció es situa en els protocols de seguretat, els períodes de formació i les proves mèdiques i psicològiques que han de superar els professionals. Malgrat que, sens dubte, es tracta de qüestions rellevants, cal recordar que la superació d'una sèrie d'entrevistes i tests, no constitueix cap "filtre màgic" infal·lible. A més a més, l'assumpció gratuïta que algú que comet una atrocitat com aquesta ha d'ésser forçosament un "malalt mental" també constitueix un atreviment que caldria analitzar amb profunditat, perquè la maldat humana no sempre està associada als anomenats trastorns psiquiàtrics, un binomi que criminalitza implícitament milers de persones en situacions extremes.

Però hi ha encara d'altres aspectes a tenir en compte. Les circumstàncies de l'entorn poden desestablititzar els treballadors seleccionats com a qualsevol mortal. En aquest sentit, caldria posar en relleu un informe recent sobre les anomalies laborals en l'aviació, elaborat a la Universitat de Gante i finançat per la Comissió Europea, en el qual s'alerta de la pressió desproporcionada que pateixen els pilots. S'hi adverteix un dramàtic ascens del personal autònom i  fals autònom, especialment remarcable en el sector del "low cost". Justament, els pilots més joves són els qui en pateixen les pitjors conseqüències, atès que fins i tot es donen casos en els quals han de pagar de la seva pròpia butxaca uns diners a la companyia per tal de poder adquirir més experiència.

Arribats a aquest punt, hauríem de formular-nos la següent pregunta: Com afecta la salut mental la precarietat laboral? En alguns estudis (Amable, Benach i González, 2001) es defineix aquest constructe a través de diverses dimensions: la temporalitat, la vulnerabilitat, el nivell salarial i la protecció social. Els problemes de salut que apareixen associats a la inseguretat a la feina són l'agument de la pressió arterial i l'aparició de dolors corporals diversos -coll, cervicals, espatlla, esquena i extremitats-. A nivell psicològic, la precarietat genera nerviosisme, ansietat, depressió, por, dificultats per a socialitzar-se i establir relacions d'amistat. Una anàlisi detallada del context posa de manifest diverses dinàmiques d'abús d'autoriat, les quals desemboquen en un deteriorament de l'equilibri emocional. Tal com jo ho veig, aquestes situacions de flagrant desemparament també haurien de denunciar-se, si es vol oferir un panorama més ampli respecte l'estrès al qual es veu sotmesa la tripulació. En algunes pel·lícules de Ken Loach, com The Navigators (2001) es denuncia la influència terrible que té la "flexibilitat" que s'exigeix per a satisfer les demandes del mercat, en l'evolució del sistema capitalista. En aquest cas, la que pateixen els empleats de la British Rail, quan aquesta passa a mans d'una empresa privada. I és que, quan els éssers humans esdevenim carn d'ETT, les conseqüències que se'n poden derivar són del tot imprevisibles. No en culpem els pilots.


Referència


Article publicat a Tercera Información



divendres, 20 de març de 2015

Podem deprimir-nos en pau?


Malgrat l'allau de missatges encaminats a promoure la felicitat, convé recordar que la tristesa pot tenir un caràcter adaptatiu. Imatge extreta de Google.


Dia 20 de març. L’ONU ens recorda novament que celebrem el Dia Intenacional de la Felicitat, en una campanya de la qual Ban Ki-moon n’és el protagonista. Com no podia ser d’altra manera, s’ha inventat el hashtag de rigor, #happysoundslike, que també ens convida a tenir present que el benestar és una aspiració universal. Els diaris s’omplen d’articles i més articles, amb consells fàcils i ràpids, sobre com assolir l’anhelada satisfacció vital. Alguns fan referència a l’entorn laboral, mentre que d’altres ofereixen tips més generals però igualment superficials. No hi falten els clàssics rànquings dels països més pletòrics ni tampoc els “resultats miracle” del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS).

Es veu que l’últim baròmetre del gener de 2015, entre d’altres enlluernadores xifres, revela que el 78’8% dels espanyols es considera feliç –fins i tot assenyala que la classe obrera obté bons resultats en les puntuacions-. ¿Són creïbles aquests resultats, si tenim en compte l’angoixa i la desesperança que observem al nostre voltant? En cas que aquesta impressió subjectiva coincidís realment amb l’estat dels enquestats, ¿podríem considerar-la saludable, en un context marcat per l’atur, els desnonaments, l’esfondrament de les petites empreses, la corrupció desfermada, la involució salvatge en matèria de drets democràtics o la destrucció despietada del sector públic? Tal com recorden alguns autors –vegeu de la pàgina 213 a la 216 d’aquest recomanable article- els afectes “positius”, en ocasions, són terriblement perjudicials, mentre que els “negatius” posseeixen certes virtuts. L'humor trist, per exemple, està associat a una memòria acurada, judicis més precisos, menys credulitat, menor reducció als estereotips, avantatges motivacionals i relacionals, més preocupació per l’equitat i major capacitat de persuasió.

A grans trets, podem destacar que algunes investigacions apunten que les persones amb un humor més “gris” estan en sintonia amb el seu entorn i no distorsionen tant la realitat, a la vegada que es mostren més solidàries i preocupades per la justícia. Amb poques paraules, són més congruents amb allò que els envolta. A la pel·lícula de Lars von Trier Melancholia (2011), es presenta de forma diferenciada l’afrontament de la fi del món per part de dues germanes, Justine i Claire, interpretades respectiva i meravellosament per Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg. Mentre que la primera accepta el seu destí i se submergeix sense flagel·lar-se en la depressió, la segona adopta una actitud hipercontroladora i neuròtica. De forma aparentment paradoxal, serà Justine qui mantindrà la calma i ajudarà la família a afrontar amb serenitat un destí inexorable. També és interessant destacar l’actitud del marit de Claire, John -Kiefer Sutherland-, el qual pren una postura de positivitat sense fissures, tot aferrant-se a les seves certeses racionals, que l’arrossegaran vers un imprevist final que no revelaré. Malgrat la terrible temàtica tractada, curiosament, aquesta obra transmet una estranya sensació de pau. 

La meva intenció no és insinuar que ens trobem en un moment apocalíptic, sense cap esperança possible en l'horitzó, sinó que seria convenient aportar un apunt crític a aquesta felicitat imposada, la qual, més que afavorir la salut mental potser promou l’egoisme, el cinisme, la ingenuïtat o la incapacitat per acceptar el nostre present, amb les seves llums però sobretot i principalment amb les seves ombres. L'alternativa no seria la d'arrebossar-se en la misèria sinó la d'assumir el patiment i, malgrat tot, seguir caminant. De fet, per evitar estats realment patològics és recomanable alliberar les emocions desagradables més que no pas esforçar-se en fingir una alegria inexistent. A les  Marxes de la Dignitat que recorreran demà Madrid segurament hi haurà un bon nombre de ciutadans que pateixen ansietat i depressió però que no per això hauran renunciat a lluitar pels drets que pensen que val la pena defensar. Demà, 21 de març, no s'ha de silenciar la veu d'aquells que reivindiquen la cobertura d'unes necessitats mínimes. En aquest país on suposadament la felicitat sura en l'aire, no estan garantides per a milions de persones.




diumenge, 15 de març de 2015

El paradís de la seguretat




Fotografia: Francisco Seco / AP


“Els avenços tecnològics han estat poderoses eines per a la democràcia, donant accés a tothom a participar en la societat, però l’ús cada vegada més freqüent de la mineria de dades per part dels organismes d’intel·ligència desdibuixa les línies entre la vigilància legítima i la vigilància massiva i arbitrària.”

Navi Pillay, Alta Comissionada de l’ONU pels Drets Humans.


Se sol fer referència a la novel·la de George Orwell, 1984, a l’hora d’il·lustrar metafòricament la vigilància a la qual estem sotmesos els ciutadans, a través de les noves tecnologies o les càmeres als espais públics. Sens dubte, aquesta obra distòpica és un referent ineludible, si volem emmarcar un control exhaustiu del qual amb prou feines en som conscients. Avui en dia, si hom assegura que l’espien a través del telèfon mòbil no pot ésser titllat de cap manera de patir un deliri paranoide sinó de gaudir d’una lucidesa envejable. Recentment, ens hem assabentat, a partir de nous documents filtrats pel consultor tecnològic Edward Snowden,  que els serveis d’intel·ligència britànics i nord-americans podrien haver desxifrat les claus de les targetes SIM de l’empresa Gemalto, amb el fosc propòsit d’interceptar les comunicacions entre usuaris i operadores.

Malgrat que els al·ludits afirmin que els seus productes són segurs, els dubtes planen per damunt d’aquest gran proveïdor, de la mateixa manera que ho fan els misteriosos drones que sobrevolen París, a la recerca d’aneu a saber quina informació. L’escàndol és majúscul i ens recorda inevitablement d’altres invents inquietants, com el famós Sitel espanyol, que permet captar el contingut de milers de converses telefòniques –per a la qual cosa es requeriria una ordre judicial, no sempre garantida- i que també facilita la gestió d’importants paquets de dades, alhora que rastreja la localització dels interlocutors. Els usos i complicitats que envolten aquest engendre evolucionat de les rudimentàries escoltes del Cesid podria donar lloc a un altre article i avui no ens hi entretindrem.

Zygmunt Bauman i David Lyon, que han estudiat a fons la qüestió, parlen de més models, com ara la “incertesa kafkiana” que embolcalla  el fet que hi hagi un ull que ens controli permanentment. També al·ludeixen a la presó panòptica de l’utilitarista Jeremy Bentham, que s’hauria metamorfitzat, en l’actual modernitat líquida, en un pràctic smartphone. La presència física del guàrdia de la torre que va idear el jurista britànic seria menys necessària que mai perquè l’usuari, en la seva condició de consumidor seduït permanentment per les novetats informàtiques, hauria esdevingut el seu propi agent d’autovigilància. En una ocasió, vaig sentir a la televisió com un expert plantejava la següent pregunta a l’audiència: Si algú ens aconsellés que no baixéssim aplicacions gratuïtes perquè, en contrapartida, podrien escodrinyar el nostre terminal i vendre’n les dades, ens abstindríem de fer-ho?

 Després dels crims atroços perpetrats a la revista Charlie Hebdo, atrapats en el binomi por-seguretat, hem relaxat novament les exigències en l’imprescindible respecte als drets democràtics fonamentals, amb el pretext que així ens sentim més protegits. Exactament el mateix que va succeir després dels atemptats de l’11-S de Nova York, tan ben “amortitzats” per la banda criminal liderada per George W. Bush. Està ben clar que la repressió que s’ha patit a diferents nivells d’ençà de la caiguda de les Torres Bessones no ha fet d’aquest món un lloc millor per viure. Tal com assenyalen  els mateixos autors, Freud recordava que el vertader paradís de la seguretat és el cementiri. Allà s’hi  elimina qualsevol rastre d’incertesa. Sé que és un desig inabastable però, ¿no seria assenyat cercar una alternativa menys desesperançadora?



dissabte, 7 de març de 2015

El rastre inquietant del MWC

  Imatge: infinigeek.com


Un any més, ha culminat el Mobile World Congress i els nostres mitjans de comunicació no han escatimat sabó a l’hora d’exaltar-ne les mil i una virtuts. A banda dels coneguts abusos de les grans empreses de tecnologia, tant a nivell laboral com mediambiental o la seva implicació en cruents escenaris bèl·lics en diferents punts del mapa, dels quals n’hem fet esment en aquest blog, enguany hem sabut mig d’estranquis que a la lloada fira s’hi han elaborat “llistes negres” de treballadors, els quals han estat acomiadats a caixes destemplades pel fet de formar part de moviments socials reivindicatius –vegeu aquí el relat que en fa La Directa-. L’excusa: preservar la seguretat del recinte; no fos cas que el típic gihadista es colés entre els precaris assalariats i donés un bon ensurt a les respectables autoritats.

Tampoc hi han faltat les clàssiques notícies escumoses, relatives a l’augment del sexe de pagament nocturn, exposades amb una frivolitat escruixidora, tan característica de diaris com El Periódico de Catalunya, que en una ocasió ja ens va sorprendre amb un vomitiu publireportatge encobert sobre una escola de prostitució per a dones desesperades per la crisi i que aquests dies ha publicat acolorits anuncis d’agències d’escorts, d’una pàgina sencera -per si algun congressista despistat encara no se n’havia assabentat, al final de la jornada, a Barcelona, també hi ha carn tendra disponible per explotar. ¡De quina manera tan menyspreable es disfressa la misèria del país de frenètic progrés econòmic!

Sense negar el puntual impuls financer que el MWC suposa per a la capital i rodalies –hauríem de revisar quins en són exactament els beneficiaris-, seria d’agrair que la premsa hi afegís algun apunt crític, ni que fos per dissimular una mica aquesta fal·lera demencial per la bombolla tecnològica. Paral·lelament al certamen, de forma prou oportuna, hem sabut que el Consell Escolar de Catalunya es posiciona en contra de prohibir l’entrada de mòbils a les aules, una decisió que ha estat recolzada per la consellera d’Ensenyament. La senyora Irene Rigau també ha aprofitat l’avinentesa per anunciar que el seu departament pretén potenciar l’omnipresent aparell com a instrument pedagògic. Recordem que la sinergia amb la Fundació Mobile World Capital ja ha afavorit que els estudiants catalans treballin en el disseny i programació d’apps als centres educatius. Fora d’aquesta iniciativa concreta, anomenada mSchools: Quin valor afegit aporta l’ús d’un smartphone a classe?

Al meu entendre, pesen infinitament més els inconvenients que no pas els suposats avantatges. Pel que fa a l’esfera cognitiva, tal com explica l’escriptor Nicholas Carr, els hipervincles s’interposen seriosament en el camí de l’aprenentatge, per la manera radical com s’ha transformat la lectura a través d’Internet. Aquesta ha perdut profunditat, a causa de la càrrega que s’exerceix sobre la memòria de treball, saturada per la gran quantitat d’estímuls presents a la xarxa, motiu pel qual els “nous lectors” tenen serioses dificultats per comprendre i recordar el contingut del text. L’esmentada dinàmica, doncs, té importants repercussions culturals, atès que l’ús continuat de les pantalles afavoreix una creixent superficialitat intel·lectual entre els ciutadans. En conseqüència, entenc que allò més recomanable seria posar límits a l’ús dels terminals i no pas obrir-los de bat a bat la porta de l’escola.

En el món de l’aprenentatge, tampoc cal inventar la sopa d’all perquè hi ha ingredients universals i atemporals que no hi poden faltar: atenció a les explicacions del professor; estratègies per integrar adequadament els nous coneixements adquirits i repetició per no oblidar les matèries, a través de l’estudi a casa. Aquesta recepta és tan clàssica com infal·lible i sorgeixen dubtes raonables sobre si el mòbil la reforça o bé contribueix, entre tisorada i tisorada, a destruir-la definitivament. També caldria valorar fins a quin punt, amb aquesta recomanació, no es donen ales als episodis de ciberbullying entre els alumnes. Això per no parlar de la necessària prevenció de l'excessiva dependència dels ginys informàtics, una tendència a l'alça  entre els adolescents. A més a més, en un context de recessió i austeritat, ¿no suposa una despesa innecessària per a les famílies el fet d’haver d’assumir obligatòriament les factures de la connexió? ¿S’ha tingut en compte que, en nombrosos casos, hi ha dificultats per pagar els llibres o fins i per alimentar adequadament els infants? Com s’ha vist, el deixant del MWC ha abocat nombrosos interrogants damunt la taula i em temo que ben poques ganes de respondre’ls, amb un mínim de coherència i sentit comú.