dissabte, 28 de febrer de 2015

Atrapats al “Candy Crush”


Imatge del Youtube: La Marea

Si volguéssim assenyalar dues notícies recents d’indiscutible rellevància, a Catalunya i Espanya, hauríem d’esmentar necessàriament la comparaeixença de Jordi Pujol, Marta Ferrussola i Júnior, a la comissió d’investigació del Parlament i el debat sobre l’Estat de la Nació, respectivament. Malgrat l’enorme importància dels temes que s’hi tractaren i que ambdós esdeveniments es van allargar durant hores, allò que més n’ha transcendit han estat un parell d’anècdotes banals: la primera, les partides de Candy Crush de la vicepresidenta del Congrés Celia Villalobos (a la imatge) i la segona, l’entrega d’un cd per part del “dinamitzador econòmic” on hi ha enregistrada la famosa conversa del restaurant La Camarga, entre Alícia Sánchez Camacho i Victoria Álvarez, la qual circula a tot drap per la xarxa en la seva versió íntegra i no suposa cap novetat remarcable.

És evident que estar pendent d’una tauleta quan s’exerceixen les funcions de presidència del Congrés és una mostra de deixadesa imperdonable però no es pot pas dir que l’esmentada actitud sigui discordant amb l’acció de govern del Partit Popular, una formació que, entre moltes altres mostres de glacial indiferència, roman impassible mentre dotze persones moren diàriament d’hepatitis C, les quals, malgrat tot, surten al carrer a defensar els seus drets amb una dignitat que hauria de fer-los caure la cara de vergonya, en cas que encara en tinguessin. ¿D’on surt, doncs, tanta sopresa per la manca d’interès de Celia Villalobos? ¿Potser no és aquest l’aire que es respira permanentment entre els seus companys de butaques? Al meu entendre, és infinitament més terrible que un Govern es desconnecti completament del sofriment del poble i, en conseqüència, no plantegi cap proposta seriosa de futur per afrontar el drama pel qual travessen milions de conciutadans. ¿Quants minuts es deuen haver dedicat a les tertúlies a parlar de les qüestions serioses de fons, si els posem al costat dels emprats en exprimir l’intranscendent subtema del Candy Crush?

Pel que fa als Pujol Ferrussola, convindria preguntar-se per quin motiu els diputats van exhibir una actitud tan marcadament laxa a l’hora d’interrogar-los, si tenim en compte els gravíssims delictes de corrupció que planen per damunt de la famiglia i les terribles conseqüències que se n’han derivat pel conjunt del país. A banda d’adduir la manca de preparació dels parlamentaris –tampoc s’ha d’haver finalitzat cap doctorat en periodisme per adonar-se’n- convindria qüestionar si hem sortit realment de l’“oasi català”. Potser quan l’expresident parlava dels “nius i les branques” tenia més raó que un sant i no repapiejava tant com semblava. Els nostres opinadors van optar per la via fàcil, tot acusant-los simplement de ser fluixos però sense deturar-se a analitzar-ne els motius. ¿Com és que s’ha degradat tant la professió periodística? ¿En són tan responsables els mitjans com els nostres suposats representats, d’aquesta transformació?

Berrocal i Cebrián (2009) recorden que les graelles televisives s’han omplert massivament d’espais d’“infoentreteniment” i analitzen el fenomen de la banalització dels continguts a través del programa Tengo una pregunta para usted (TVE). Actualment, podem veure Las mañanas de Cuatro (Cuatro), Espejo Público (Antena 3) o Un tiempo nuevo (Telecinco), entre moltíssims altres formats on es “tuneja” la informació seriosa per entretenir l’audiència. En ocasions, s’utilitza l’humor com a recurs, com seria el cas de Polònia (TV3) o El Intermedio (La Sexta). En aquesta mena d’espais es potencien els continguts que generin un major impacte i resultin competitius, la qual cosa és indispensable per aconseguir una bona part del pastís publicitari. Segons aquestes autores, la pèrdua de rellevància del debat de les idees a favor del culte a la imatge, accentuada a partir de la dècada de 1990, deixarà una profunda petjada en la nostra societat (pàg.45):

La peor consecuencia de esta política, dominada por la ley del espectáculo, es la pérdida de contacto entre los ciudadanos y su realidad más inmediata. Esta mediatización de la política se ha traducido en la dispersión y ocultación de los verdaderos problemas a los que se debería enfrentar el poder. En realidad, la política se ha transformado en lo que Paul Valery (2002) temía que fuese: el arte de impedir a la gente ocuparse de aquello que le concierne. Si, tradicionalmente, para alcanzar notoriedad había que obtener algún logro público; en la actualidad, la condición indispensable para que los individuos anónimos se transformen en celebridades es un adecuado tiempo de exposición pública. Los políticos para ser reconocidos ya no necesitan poseer convicciones, sino acumular apariciones. Esta situación, en la que las reflexiones ideológicas y los argumentos racionales se están desvaneciendo para dejar paso al mundo de las imágenes, amenaza con traer una política con fecha de caducidad cada vez más temprana”

I segueixem amb les repercussions (pàg. 47):

El problema que hoy atisbamos es que la información política televisada está copiando un formato que tiene mucho que ver con: la espectacularización, la conflictividad, o lo trivial y anecdótico. “Los medios optarían por un tratamiento ligero y distendido (cuando no chabacano y torticero); mientras que los políticos, por su parte, conocedores de esa ley, se adaptan al planteamiento; asumen el rol que se les pide; y se suman con agrado a los esquemas. Los personajes públicos, por tanto, también potenciarían esos senderos de la superficialidad, de la descalificación, del morbo o del insulto; y se aprovecharía la provocación o la polémica que (por carente de contenido que estuviera) conllevase gancho periodístico” (Sánchez Alonso, 2005: 75). Las repercusiones de esta nueva tendencia, o nuevo modo de informar en política, han sido escasamente estudiadas, aunque no prometen ser halagüeñas en cuanto a que el votante adquiera un conocimiento mayor para decidir su voto. De hecho, los escasos trabajos que se han realizado (Moy, Xenos, Hess, 2005) mencionan que el camino emprendido puede afectar negativamente a la salud democrática, al impedir que el ciudadano capte las informaciones en el tono de rigor necesario y que, por tanto, su implicación, confianza y compromiso con el actual sistema político pueda ir disminuyendo”

Malgrat que aquest canvi s’hagi accelerat en les darreres dècades, la preponderància de l’aparador enfront del discurs ben fonamentat i la menor vinculació dels polítics a les angoixes diàries dels votants tingueren un punt de partida indiscutible amb el naixement de la petita pantalla. A la pel·lícula de John Ford The Last Hurrah (1958), s’hi reflecteix magistralment el repte que ha d’afrontar el veterà alcalde d’una ciutat de Nova Anglaterra, interpretat per un magnífic Spencer Tracy, quan apareix un nou contrincant, jove i sense vocació de servei però recolzat per determinats grups de poder i amb un coneixement clar de la influència creixent de les càmeres. A partir d’aquell moment, el vell populisme d’encaixar les mans del veí i escoltar-ne atentament les tribulacions moriria per sempre i deixaria pas a l’artifici dels muntatges de plató i la retòrica buida dels candidats. A diferència dels temps que retratava Ford, és cert que ara disposem d’Internet però sense una formació sòlida també és complicat saber-hi destriar el gra de la palla.

Per altra banda, “la caixa tonta” manté encara un nivell d’influència aclaparador. Per més voltes que hi dono, no se m’ocorre cap altre camí de sortida que perseguir objectius de tipus vintage, com ara aconseguir que el periodisme d’investigació trobi una manera d’obrir-se camí de forma seriosa o bé potenciar la força de la solidaritat que es promou en els moviments socials, els quals, amb totes les limitacions que se’ls vulguin atribuir, estan vertaderament orientats a la solució dels nostres problemes quotidians. Si no es generen alternatives en aquesta direcció, entenc que romandrem atrapats sense remei en una interminable partida de Candy Crush.


Referència

diumenge, 22 de febrer de 2015

Trastorn per hipertròfia sexual



La ficció eròtica barata, els diagnòstics psiquiàtrics i els productes farmacèutics contribueixen a configurar una imatge hipertrofiada de la sexualitat humana. Foto: Cakecentral.com


No puc fer cap crítica de la recent estrenada pel·lícula Cinquanta ombres d’en Grey ni tampoc parlar de la novel·la homònima perquè això suposaria haver de passar pel suplici de veure i llegir, respectivament, aquest parell de pèssims productes de màrqueting, els quals tenen les pràctiques sexuals sadomasoquistes com a centre d’interès. El meu nivell de sacrifici –en aquest cas, per l’escriptura- no arriba a tant. Amb tot, m’aventuro a reflexionar sobre el peculiar efecte que ha tingut el “fenomen Grey” al nostre entorn. Per un costat, els guionistes de La Riera de TV3 han incorporat a la sèrie trames d’allò més inversemblants i grotesques sobre la mateixa temàtica, en consonància amb una ona expansiva que fins i tot ha arribat a les pastisseries, on s’hi venen dolços amb formes que recorden les joguines eròtiques dels protagonistes (a la imatge); a les biblioteques i llibreries observem com, a primera fila, hi rebroten excel·lents autors com Henry Miller i Anaïs Nin, pels quals els lectors ben predisposats podran recuperar l’interès.

Per altra banda, potser ho haureu notat, en la sobretaula d’algun àpat no és gens estrany que algú es deixi anar de sobte, tot explicant certes aventures extremes amb algun/a amant, fet susceptible de motivar un esforç  sobrehumà per tal que la impressió que susciten les imatges evocades pel relat en qüestió no ens facin vomitar les postres o algun altre plat que comenci a regirar-se’ns per dins. Avui en dia, si no has tret unes manilles al dormitori, en un moment de la teva trajectòria amorosa, es pot ben dir que no ets ningú. M’inclino a sospitar que hi ha una tendència emergent a hipertrofiar les experiències coitals, un fenomen que, per altra banda, ja era prou freqüent abans que aquesta explosió cultural-libidinal entrés a les nostres vides. És ben clar que el pudor o la subtilesa de la seducció, tan valorats en altres èpoques, han passat a millor vida. Ara triomfen l’exhibicionisme i l’experiència abundant, variada i directa, sense massa preàmbuls.

És per això que, pels motius que sigui, tant si ets home com dona; tant si et defineixes com a heterosexual, lesbiana, homosexual o bisexual però et trobes en hores baixes, has de començar a preocupar-te de debò. Afortunadament, els manuals diagnòstics dels trastorns mentals sempre estan a punt per oferir-te una resposta davant de les angoixes. Si hi dones una ullada, com no podria ser d’altra manera, t’adonaràs que pateixes un problema de salut que necessita tractament urgent. Pots anomenar-lo trastorn del desig sexual hipoactiu; trastorn per aversió al sexe; trastorn de l’excitació sexual; trastorn de l’erecció; disfunció orgàsmica; ejaculació precoç; disparèunia; vaginisme, etcètera. Només has de cercar la llista de símptomes que s’ajusti més al teu perfil i anar de pet a la farmàcia a buscar-hi el remei indicat. Bé, potser abans caldrà que visitis el metge perquè et confirmi aquell diagnòstic que ja portes ben après de casa i t’estampi la recepta de rigor. No pensis en els motius de fons del malestar –socials, familiars, de parella-, no fos cas que t’agafés mal de cap i també t’haguessis de medicar per la migranya.


Ja deus saber que a banda de l’arxicoenguda Viagra® existeix un ampli ventall de possibilitats per corregir les esmentades disfuncions. Potser el teu problema no és la impotència sinó que acabes massa ràpid. El Priligy® acudirà a salvar-te del mal tràngol. Si pateixes sequedat vaginal has d’adquirir un producte com el Vaginesil® per lubricar com Déu mana. T’anirà bé recordar allò que diuen aquelles senyores tan amables dels anuncis: “Antes lo evitaba, ahora lo busco… Todo depende de ti”. Si el problema és hormonal potser t’hauràs de decantar pels pegats de testosterona i, si resulta que és cerebral i bioquímic, els antidepressius t’animaran una miqueta i així tornaràs a funcionar. Encara perdries punts davant de la parella i aquesta, insatisfeta, es llançaria als braços d’una relació paralel·la. En cas que els fàrmacs et facin angúnia i prefereixis els productes naturals no t’hi amoïnis gens ni mica perquè la saviesa ancestral es concentra en l’Aquilea Vigor®, un complement alimentari ideal per recuperar l’energia. Hi ha incomptables opcions al teu abast, ja ho has vist: preservatius especials pels ritmes masculí i femení; gels de colors per fer massatges sensuals… Pensa que de la farmàcia al sex shop hi ha quatre passes! Trenca amb els tabús del passat i tingues la cartera preparada, perquè la llibertat també té un preu, d’això sí que no te n’has d’oblidar.



dilluns, 16 de febrer de 2015

(Des)mobilitzats


Un grup d’activistes de la PAH protestava el passat dimecres, dia 11 de febrer, a Rambla Catalunya amb Mallorca, contra la venda d’hipoteques de CatalunyaCaixa -rescatada amb diners públics- al fons voltor nord-americà Blackstone. Foto: Clara Esquena.



Y ahora ve y vota y remacha tu cadena”

Ricardo Mella, intel·lectual llibertari gallec.


Camines per la ciutat, sota un cel de plom, i de sobte se’t glaça la sang quan veus com es manifesten els activistes de la PAH per la inhumanitat dels responsables d’una entitat bancària que permetran que els pisos on viuen es buidin perquè els voltors hi puguin especular. Els inquilins temen més desnonaments i deutes inassumibles per a tota la vida. Per això han ocupat i empaperat una sucursal propera de CatalunyaCaixa i animen els vehicles que circulen per la zona a pitar contra la mena de brutal injustícia, reconeguda com a tal als tribunals europeus, que, en aquest país, podrit de l’arrel fins a la punta, esdevé una quotidiana realitat.

Parlo amb una expeditiva veïna de Trinitat Vella, originària de l’Equador, que m’explica la seva preocupant situació. L’esperit de lluita, en unes circumstàncies tan hostils, em fa venir llàgrimes als ulls i, al mateix temps, m’omple el cor d’esperança, com si una petita flama s’hagués encès en la foscor. L’admiració i la gratitud pel seu coratge són un lleu consol per una profunda sensació de derrota col·lectiva. A banda del drama de les execucions hipotecàries, i això em crida especialment l’atenció, afegeix que han d’organitzar-se constantment davant de tot tipus d’abusos. A una senyora gran del seu barri, per exemple, recentment li volien tallar la llum però, per desgràcia, la reacció de l’entorn va ser de paràlisi. Ella es va sublevar davant de la passivitat; va organitzar accions de pressió veïnal, que finalment aconseguiren que s’aturés el tall. Ho explica consternada, sense ni un gram de vanitat. Considera que, per la gravetat de la situació per la qual travessem, els ciutadans estem massa aturats. Té tota la raó, reconec, i hauríem de preguntar-nos quines en són les causes.

La resposta no és gens fàcil i en aquest post no la trobarem pas però si hem llegit la premsa darrerament, podem escriure, si més no, unes quantes notes per a la reflexió. Per una banda, sabem que la PAH ha perseverat en la seva admirable tasca humanitària però també s’ha constatat una baixada considerable de l’assistència en algunes assemblees, la qual cosa està en consonància amb la desmobilització social general, observada després de les darreres eleccions europees. Cal recordar que aquesta pèrdua de múscul no ha estat deguda a què es garanteixi el dret constitucional a l’habitatge, al contrari. Durant el tercer trimestre del 2014, ben lluny d’aturar-se, els desnonaments de vivendes habituals a Espanya, segons dades de l’INE, van augmentar un 13’5% respecte el mateix període de l’any anterior. Poca broma.

En alguns diaris digitals s’ha apuntat que el fet de pertànyer a la plataforma està mal vist al banc, els empleats del qual posen més traves per negociar als clients, en cas que aquests estiguin socialment compromesos. Tampoc podem obviar la pèrdua de visibilitat als mitjans ni la Llei Mordassa, que criminalitza la lluita pels drets democràtics i segurament ha desmotivat, per la duresa de la repressió que promou, a més d’un activista. Tal vegada l’element més controvertit és la crítica a Podemos, un partit acusat de ser un poderós agent desmobilitzador. Certament, en la multitudinària manifestació de Madrid no s’hi va poder escoltar cap consigna concreta, més enllà dels eslògans mediàtics i planers sobre la necessitat de canvi. Potser hi ha persones que estan dipositant excessives esperances en una formació que presenta certs tics de la “casta” –un concepte curiós, per altra banda- que tant critiquen. 

És important, no obstant això, defugir les explicacions excessivament centrades en el present perquè les arrels de l’individualisme ferotge i la conseqüent manca de solidaritat són profundes i han d’ubicar-se en un marc global. En qualsevol cas, al meu entendre, seria aconsellable que no ens deixéssim endormiscar per vells cants de sirena. El carrer no pot deixar de bategar, de cap manera, perquè si no tindrem la batalla perduda i no sé quanta decepció més serem capaços de tolerar, després de tantes patacades. Al marge dels resultats en les eleccions que vindran, no hauria de defallir la lluita.




dilluns, 9 de febrer de 2015

Metilfenidat, la cocaïna pediàtrica


El metilfenidat es recepta habitualment en el tractament de l’anomenat Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) i es comercialitza amb noms com Ritalin®, Concerta® o Rubifen®. A la imatge, una portada de la revista Newsweek, en la qual es qüestiona si a la societat nord-americana no s'està sobremedicant els infants. Recentment, la polèmica ha esclatat al nostre país.


Arran de la publicació a Espanya del llibre Volviendo a la normalidad. La invención del TDAH y del trastorno bipolar infantil (Alianza Editorial, 2014) en diversos mitjans de comunicació –bàsicament de premsa escrita- s’ha obert un encès debat al voltant d’aquest trastorn que, com em va dir en una ocasió la mare d’un nen diagnosticat, ha esdevingut una “plaga” a les escoles. És vertaderament interessant constatar fins a quin punt la nostra societat està polaritzada al voltant d’aquesta qüestió, la qual cosa es reflecteix tant en els comentaris dels diaris digitals com en les xarxes socials i els blogs. Crida especialment l’atenció comprovar amb quina vehemència –per dir-ho amb paraules amables- la facció favorable a l’etiqueta psiquiàtrica ataca els autors, Fernando García de Vinuesa, Héctor González Pardo i Marino Pérez Álvarez, els quals desmunten, amb inqüestionable rigor científic, la vergonyosa fal·làcia del TDAH, alhora que mostren un fonamentat rebuig a la medicació que els infants es veuen obligats a prendre. Recordem que, a diferència dels adults, ells no tenen autonomia per decidir si desitgen entomar els desagradables efectes secundaris dels fàrmacs, que poden incloure pèrdua de gana, disminució de pes, insomni, canvis d’humor, ansietat, irritabilitat, mal de cap, nàusees, tics nerviosos, brots psicòtics, retard en el creixement, hipertensió, arítmies, migranyes, etcètera.

¿Les persones que segueixen la versió diguem-ne oficial d’aquesta malaltia inventada, coneixen en profunditat la problemàtica o bé actuen de forma impulsiva, perquè són incapaços de revisar llurs creences preconcebudes? Mentre que en altres controvèrsies és possible assenyalar pros i contres en les diferents postures exposades, en aquest cas, un cop llegits amb atenció els arguments esgrimits, no queda cap marge pel dubte. Estem davant d’una monumental estafa que té conseqüències terribles en el desenvolupament dels menors. Desgraciadament, aquest posicionament enrocat s’ha de rebatre quotidianament als consultoris i com que està tan arrelada la “cultura de la pastilla” no sempre resulta fàcil el canvi de posicionament vers el tractament escollit pels pares, que gairebé sempre actuen amb la millor de les intencions.

Evidentment, la visió dels autors concorda perfectament amb els clamorosos fracassos observables d’aquelles intervencions clíniques focalitzades en el diagnòstic i la recepta. En cap cas es nega que existeixin greus problemes acadèmics i de conducta sinó que allò que es discuteix és la seva suposada causa orgànica i el camí tòxic escollit a l’hora de posar-hi remei. A la primera part del llibre, s’esbossen alguns dels punts dèbils del nostre sistema educatiu, que afavoreixen la manca de concentració i d’esforç dels alumnes, així com la tirania dels fills vers els seus pares. L’excessiva adulació a la mainada i una pedagogia light, basada en el foment de la motivació i l'autoestima, però poc centrada en la transmissió de continguts, en són alguns exemples. Si la teràpia no té en compte la història familiar, l’ús de les noves tecnologies, l’entorn escolar ni d’altres aspectes importants en el context dels nens i les nenes, difícilment reeixirà.

De la mateixa manera que el Valium® o el Prozac® van capitalitzar el malestar de les mestresses de casa als anys ‘70 i '80, recorden els experts, la indústria farmacèutica s’aprofita avui dels problemes de la mainada i dels progenitors desesperats, per multiplicar els ingressos. En aquesta ocasió, subratllem-ho novament, amb l’agreujant que actuen en un cervell en procés de maduració, que pot patir canvis importants en la seva estructura i funció. Tot plegat gràcies a la complicitat d’investigadors i altres professionals, que presenten greus conflictes d’interessos entre la recerca i l’empresa privada (pàgs. 176-177):

Por el contrario, el uso de medicamentos psicoestimulantes a largo plazo, lejos de tener efecto beneficioso en el TDAH, parece tener justo el efecto contrario de acuerdo con los resultados de seguimiento del estudio MTA. Así, los participantes en el grupo que recibió la medicación mostraron un aumento de los síntomas del TDAH entre los 24 y 36 meses de seguimiento, en comparación con el grupo que no la recibió (Jensen et al., 2007). Asimismo, el uso de metilfenidato estaba asociado con puntuaciones más graves en escalas de valoración de TDAH y de trastorno negativista desafiante, junto con una alteración funcional global del comportamiento a los ocho años de seguimiento (Molina et al., 2009).
Paradójicamente, la ya aludida Guía de Práctica Clínica (GPC) sobre el TDAH del Sistema de Salud español concluye, basándose precisamente en datos del estudio MTA, que el metilfenidato conserva su efectividad a largo plazo (12 a 24 meses) y se recomienda por tanto el uso de medicación para casos de TDAH “moderado a grave” como parte de un “tratamiento multimodal” por su mayor efectividad frente a la intervención psicosocial solamente (GPC, 2010).”

A banda dels recargolats laberints de la indústria farmacèutica, prou coneguts per tothom, potser un dels aspectes més inquietants és que el metilfenidat és un psicoestimulant amb una estructura química semblant a l’amfetamina. Té un potencial d’abús reconegut i s’ha guanyat el merescut sobrenom de “cocaïna pediàtrica”, pel fet de tenir un mecanisme d’acció similar en el cervell al de la temible “pols blanca”. Per la xarxa circulen nombrosos acudits gràfics –vegeu-ne aquí algun exemple- sobre aquesta xocant paradoxa: per un costat, s’educa els infants en la prevenció del consum d’estupefaents però per l’altre no es posa cap impediment perquè es consumeixin de forma legal drogues tan perilloses com el Concerta® i companyia.

A banda de les seqüeles físiques que se’n puguin derivar a llarg termini –un tema força desconegut, encara-, cal tenir en compte el nefast missatge que suposa el fet de transmetre la idea que els problemes de la vida se solucionen de forma màgica, a través d’una píndola que ens ajudarà a resoldre els nombrosos obstacles que trobarem pel camí. Certament, estem davant d’una realitat pertorbadora, que afecta personetes vulnerables i que estimem de tot cor. Per això és saludable enrabiar-se de debò però no pas amb aquells que posen al descobert les misèries del sistema sinó amb els individus que en són còmplices de forma plenament conscient i contribueixen, amb la seva perversa connivència, a la destrucció del nostre futur col·lectiu. Ara és l’hora de construir alternatives raonables i per això cal celebrar sincerament la publicació de llibres com el que avui ens ocupa. Per acabar, una tira còmica de Bill Watterson; aquest dia, l’entremaliat Calvin ha pres una pastilla per estar més concentrat en els deures però l’efecte del dopatge té una conseqüència imprevista en les seves esbojarrades fantasies amb l’entranyable tigre Hobbes…




 Referència:

  • García De Vinuesa, F., González-Pardo, H. y Pérez-Álvarez, M. (2014). Volviendo a la normalidad. La invención del TDAH y del trastorno bipolar infantil. Madrid: Alianza Editorial.


Article publicat a Tercera Información


Moltes gràcies a  l'Associació Activament , a la Fundación Manantial, a la Fundación Madre i a El Reino del Agua per haver compartit l'article a les xarxes socials


dilluns, 2 de febrer de 2015

“Death Café”, en contra del tabú de la mort

 Imatge: justjust.org


Qui concedeix importància encara a una mort ben acabada? Ningú.”

Michel Foucault. Filòsof francès.


La primera vegada que vaig sentir parlar del Death Café vaig pensar que potser era una mena de beguda enverinada que s’emprava quan es pretenia “liquidar” algú que feia nosa –a l’estil de la pel·lícula Arsènic per compassió- però evidentment no es tractava d’això. A aquells que no hi estiguin avesats pot semblar-los una proposta una mica macabra perquè són reunions convocades en diferents ciutats del món, amb la finalitat de debatre sobre el tema de la mort, tot prenent un cafè i menjant pastissos. El Death Café va néixer a Suïssa l’any 2004 de la mà del sociòleg Bernard Crettaz, que promogué els Cafés Mortels; la idea fou exportada posteriorment al Regne Unit, per Jon Underwood i la seva mare, la psicoterapeuta Sue Barsky. Els impulsors britànics calculen que d’ençà del 2011 se n’han organitzat uns 1.526, entre Europa, els Estats Units i Austràlia. El mes de gener d’enguany se n’ha obert una franquícia a Girona, facilitada pel centre Gestalt de la ciutat. És la segona vegada que es convoca a l’Estat espanyol, atès que abans ja se n’havia tirat endavant un altre a A Corunha.

Convé diferenciar-los clarament dels grups de suport al dol perquè són espais de trobada adaptats de forma puntual i concebuts únicament perquè els participants contribueixin a trencar el tabú sobre el final de l’existència, tan característic de la postmodernitat, en la qual aquesta proposta efímera i buida de compromís, dit sigui de passada, tampoc hi desentona del tot. Es pot parlar, entre altres tòpics de discussió, sobre com hom imagina el propi final o si s’estimaria més un enterrament o bé apostaria per la incineració.

Concretament, els “pares de la criatura” apunten que l’objectiu principal de la peculiar iniciativa -sense afany de lucre- és “incrementar la consciència de la mort de la gent, amb el propòsit que treguin el màxim profit de llurs vides finites”. Entenc, doncs, i potser m’equivoco, que no estem davant de cap proposta revolucionària, en el sentit que allò que es persegueix és bàsicament un horitzó hedonista, igualment en consonància amb la perpètua recerca de la felicitat del nostre temps. ¿Fins a quin punt s’hi promou la inexcusable acceptació del patiment que implica l’experiència de la mort?

A banda de les crítiques exposades, no obstant, als organitzadors també se'ls ha de reconèixer algun mèrit. No es pot negar que l’èxit del Death Café es deu a l’enorme necessitat que tenim de parlar de qüestions que s’amaguen a sota de capes i més capes de silenci. Per a comprendre millor aquest fenomen contranatural podem recórrer al concepte de biopoder encunyat per Michel Foucault (Quintanas, 2010). Segons el cèlebre filòsof francès, durant l’Antic Règim la mort era un fet públic, que involucrava la comunitat i s’acompanyava d’un vistós ceremonial, perquè aquesta no implicava en absolut el final del poder sinó simplement la seva transferència del sobirà del món terrenal al celestial. A partir del S.XIX, en canvi, la mort representà el moment crucial en el qual l’individu podia escapar definitivament de les xarxes del poder i per això va esdevenir quelcom cada vegada més invisible: fou relegat a una esfera privada, íntima, pràcticament inexistent. En l’actualitat, assistim a decessos asèptics, altament tecnificats i dirigits per tota una sèrie de protocols sanitaris, coherents amb l’elevat control que els governs exerceixen sobre tot el cicle vital, el qual ha esdevingut l'autèntic àmbit d'actuació.

En els consultoris dels psicòlegs no és gens estrany escoltar queixes sobre la solitud –fins i tot la vergonya o la culpa-, experimentada a causa de l'aflicció per la pèrdua d’una persona estimada. Malgrat que no és difícil trobar algú amb qui sortir una estona per “no pensar” és més complicat que l’entorn aculli el dolor per l’absència, més enllà del ritual tantes vegades mecànic que es produeix al tanatori, el cementiri o l’església –llocs on de vegades es fan comentaris completament inapropiats i feridors-. A diferència d’aquell famós anunci dels Donetes, alguns amics desapareixen del mapa quan s’assabenten que una persona propera pateix una malaltia terminal. La gent gran manifesta una por cerval a perdre l'autonomia en el darrer tram de la vida, entre d'altres motius, perquè no suporten la idea d'esdevenir una "molèstia" per a ningú. En massa ocasions, l’acompanyament en aquests moments queda reduït a un petit nucli –la parella, una filla, un veí, etcètera-, el qual probablement necessitarà ajuda professional per a sortir del forat –també existeix la figura de la doula, per guiar-nos enmig dels neguits associats a l'últim sospir-.

A una de les pàgines del Death Café vaig trobar-hi penjat un article ben recomanable, publicat a The New York Times i signat pel terapeuta Patrick O’Malley. El psicòleg parlava de la pressió exercida per l’entorn perquè es cremin amb celeritat les tan divulgades etapes del dol –negació, ira, negociació, depressió i acceptació-. Segons el seu criteri, aquesta separació per estadis és iatrogènica. Allò realment necessari, escriu O’Malley, és parar atenció a la història personal de cadascú per a comprendre el vincle singular que es va mantenir amb el difunt, el procés de la seva mort i el camí que s’ha recorregut d’ençà del traspàs; no és aconsellable, doncs, imposar cap evolució “de manual” ni titllar de patològics estats de tristesa perfectament naturals i adaptatius davant de situacions profundament doloroses, com ara la pèrdua d’un nadó. Una vegada més, cal que reivindiquem les “medicines” que també ens maquen actualment: temps, paciència, tolerància al sofriment i capacitat per escoltar-nos. És fàcil escriure-ho, oi?


Referència