dilluns, 26 de gener de 2015

Syriza o quan la por canvia de bàndol

Foto:AP


Ahir al vespre, després d’uns resultats electorals extraordinaris, Alexis Tsipras (a la imatge) es va adreçar als ciutadans congregats a la plaça Sintagma d’Atenes, tot mostrant-los la seva satisfacció perquè els grecs havien perdut definitivament la por i havien apostat per l’esperança. Efectivament, el fet d’infondre temor és una de les principals estratègies dels falcons del neoliberalisme, a l’hora d’imposar els seus plans econòmics suïcides. La Troica i els seus adlàters, en aquest cas, han emprat sense contemplacions els instruments de poder que tenen al seu abast per tirar endavant diverses campanyes de terror, desinformació i coacció, amb la finalitat de sotmetre  diferents Parlaments als seus dictats inhumans. Afortunadament, ja disposem d’antecedents com el d’Equador, els quals són testimonis que la prevalença de la sobirania dels pobles enfront d’aquesta dictadura no implica en absolut l’arribada de l’Apocalipsi.

Si estem d’acord en què l’economia és una ciència –i entenc que és així, en una societat mitjanament informada- haurem de rendir-nos a l’evidència del rotund fracàs de les polítiques d’austeritat aplicades en diferents punts del mapa (Basu i Stuckler, 2013); aquestes no han conduït a cap mena de recuperació financera sinó que han abocat la població a una situació de catàstrofe humanitària perfectament evitable. Malgrat que, en un to clarament pejoratiu, a la formació Syriza se l’anomeni “esquerra radical”, la seva proposta alternativa contra les retallades no és altra cosa que una demostració de sentit comú elemental que hauria triomfat molt abans si no hagués estat pel xantatge constant dels promotors del capitalisme desbridat.

La llista de calamitats patida pel poble grec en els darrers anys és inacabable. L’executiu hel·lè –per esmentar només un exemple-, sota la pressió del Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu, va aprovar tisorades salvatges en els pressupostos de sanitat pública, que foren una mostra de complet menyspreu cap al país que –ironies de la vida- representa el bressol de la democràcia. Els programes de prevenció del VIH van ser els primers a patir-ne les conseqüències i per aquest motiu els casos d’infecció, després d’una llarga etapa d’estabilitat, van enfilar-se pels núvols. En comptes de reconèixer el flagrant error, les autoritats van apostar per criminalitzar els col·lectius més desafavorits i també la dissidència, tot convertint-los en bocs expiatoris. L’aclaparadora victòria del partit liderat per Alexis Tsipras –un home d’aparença afable i discurs raonable, difícil de satanitzar- podria representar un gir en aquesta dinàmica devastadora. No sabem si realment es produïrà l’anhelat “efecte contagi” en països igualment assetjats com Espanya, Portugal o Itàlia però de ben segur que a la implacable frau Merkel ja li deuen tremolar una mica les cames. Potser serà veritat que, a casa nostra, la por també canviarà de bàndol.


Referència

  • Basu, S. y Stuckler, D. (2013). Por qué la austeridad mata. Madrid: Taurus.



dilluns, 19 de gener de 2015

Josef K. a la "ciutat morta"


Centenars de persones es van aplegar a plaça Sant Jaume de matinada, després de l’emissió de Ciutat morta. Imatge: La Directa.


Aquest dissabte, el periodisme a la televisió pública catalana es va despertar temporalment de la seva eterna letargia, per tornar-se a adormir més endavant, tal com succeïa amb els pacients afectats d'encefalitis de la pel·lícula Awakenings (1990), amb Robert de Niro i Robin Williams com a estrelles principals i que segurament recordareu. El “miracle” ocorregué al Canal 33 durant l’emissió de l’esperadíssim documental Ciutat morta. Les expectatives eren enormes –el WhatsApp treia fum, amb missatges que anaven i venien-, no només per la incansable lluita ciutadana que l’avalava sinó perquè, a darrera hora, se’n van censurar cinc minuts, via judicial, que finalment no aparegueren en pantalla però que s’han emès tranquil·lament a la xarxa, com era de preveure –als censors no els caracteritza una intel·ligència brillant, precisament, perquè potser aquests seran els moments més comentats.

Per aquells que no n’estiguin al cas, recordarem que a Ciutat morta s’hi expliquen els monstruosos abusos que patiren Rodrigo Lanza, Juan Pintos, Alfredo Pestana, Álex Cisternas i Patricia Heras, cinc joves detinguts de manera arbitrària, acusats sense cap fonament d’haver ferit greument un agent de la guàrdia urbana de Barcelona, durant una festa en un teatre ocupat al districte de Ciutat Vella, un fatídic 4 de febrer de 2006. Els “falsos culpables” han hagut de transitar per un malson horrible –privació de llibertat, agressions físiques, insults xenòfobs, ocultació de proves, silenci mediàtic, etcètera- i ara han de conviure amb importants seqüeles derivades de la traumàtica experiència. El cas més colpidor fou el de la poetessa Patricia Heras, que no va pair la condemna i es va suïcidar durant un permís penitenciari. En el seu missatge de comiat, la noia feia referència explícita a la impossibilitat de tolerar aquella fosca situació a la qual l’havien abocat. Tal com apuntava el periodista Gregorio Morán, si no hagués estat pel tràgic desenllaç, potser la història d’aquests abominables turments mai no hauria vist la llum.

El mèrit del film no rau només en el fet de narrar les experiències de les víctimes i llurs persones estimades sinó en l’audàcia de posar al descobert l’enrevessat sistema policial, judicial i polític que, de forma coordinada, va fer possible que paguessin justos per pecadors. D’aquesta pertorbadora odissea penal se’n desprèn que no estem, ni molt menys, davant d’humiliacions puntuals, exercides per agents que patrullen pel carrer com homes de Harrelson, sinó de pràctiques sistemàtiques, que queden impunes i oculten foscos interessos de poder. Quan parlaven els diferents testimonis, quedava ben clara l’atmosfera kafkiana que els envoltava i l’absoluta impossibilitat de fer passos cap a la sortida del túnel. Durant un llarg període, totes les portes van romandre tancades i barrades; el seu món havia esdevingut irrespirable. Semblava ben bé que el pobre Josef K. hagués aparegut de sobte a la nostra ombrívola capital, la ciutat morta, per recordar-nos que en el subsòl de l’aparent normalitat hi borbolla una terrible realitat, que cada cop resulta més complicada d’ocultar.

Per bé que d’El procés se n’han fet sofisticades anàlisis (Wahnón, 2001) -la profunditat i riquesa simbòlica de la novel·la així ho permeten-, no se’n pot negar una interpretació de caire més realista, perquè el genial escriptor de Praga va viure durant l’opressor règim dels Habsburg i per la seva formació coneixia perfectament el camp del dret. És possible, doncs, que Franz Kafka fes referència explícita als abusos soferts en l’entorn més immediat i que, segons Primo Levi, prefiguraven en aquella sufocant obra literària el drama de l’holocaust que marcaria el S.XX.

En l’actualitat, qualsevol persona que hagi transitat per algun tribunal –la qual cosa no és massa complicada, atesa la judicialització de la vida quotidiana- podria reconèixer la mateixa sensació d’angoixant incertesa i desemparament que t’hi acompanya. Els llargs passadissos sense ventilació; les cambres minúscules i atapeïdes de gent; les golfes atrotinades i caloroses; les catedrals obscures, humides i buides… són alguns dels ambients en els quals ubicava Kafka la inaguantable pressió psicològica suportada pel protagonista. Els personatges que formaven part del tribunal –presents gairebé arreu- estaven retratats igualment amb un toc d’irrealitat. Tanmateix, les conseqüències de la seva exasperant actitud eren ben palpables en la penosa agonia del processat. Malgrat que Josef K. s’enfrontava a unes instàncies superiors completament incontrolables i desconegudes, en el cas que ara ens ocupa hi podem identificar noms i cognoms ben clars. Entre els polítics, hi destaquen Joan Clos, Jordi Hereu i Carles Martí, cadascun dels quals exercia càrrecs rellevants, vinculats a les negligències comeses. ¿Respondran de debò davant de la llei, juntament amb la implacable jutgessa i els infames agents torturadors?


Referència

  • Wahnón, S. (2001). Una sentencia justa para Josef K.: sobre El proceso de Kafka. Isegoría, 25, 263-279.


dilluns, 12 de gener de 2015

La tirania de l'emotivitat


Imatge: Sky News

 
Jo també sóc Charlie. Qualsevol persona que gosi fer una observació a banda de l’eslògan de moda i l’evident condemna de les matances perpetrades a París, formarà part d’un corrent d’opinió marginal, que haurà d’expressar-se en mitjans diguem-ne alternatius, blogs i xarxes socials susceptibles de patir les invectives furibundes d’aquells tertulians que ara ploren llàgrimes de sang, matí, tarda i nit. Són els mateixos que opten per segellar-se els llavis amb cola súper adherent davant del neocolonialisme a l’Àfrica i a l’Orient Mitjà; la complicitat de la “democràcia occidental” amb els règims més sanguinaris; el finançament del fonamentalisme quan és convenient als propis interessos; el desmantellament de l’Estat del benestar i els incomptables crims que s’oculten a sota de mil capes de silenci. Ja se sap: qui paga, mana.

És necessari esmerçar els màxims esforços en contextualitzar adequadament l’atemptat comès a la revista satírica Charlie Hebdo. És prioritari posar en relleu les condicions d’explotació i misèria –a dins i a fora de França- que fan possible l’auge del gihadisme. Però l’agenda és una altra i l’emotivitat ho acapara tot. Exactament igual que en campanyes sentimentaloides anteriors. ¿Qui es fa ressò, en l’actualitat, de l’amenaça de Boko Haram al Camerun? ¿Què se n’ha fet de l’activisme entusiasta del #bringbackourgirls? ¿On estan aquells famosos que es tiraven cubells d’aigua glaçada al damunt, a l’hora de defensar el dret dels malalts d’Hepatitis C a gaudir d’una sanitat pública de qualitat? ¿No promouran cap #icebucketchallenge per condemnar els abusos de les farmacèutiques?

En comptes d’apostar per l’anàlisi en profunditat, aquests dies se’ns mostra Marine Le Pen com una heroïna triomfant del S.XXI. La líder ultradretana aixeca el cap gloriosament i davant dels micròfons condemna la barbàrie “forana”. Ella és l’alternativa. Jorge Fernández Díaz surt a la televisió –ara com un pare protector- i ens alliçona amb la interminable lletania de la defensa de la llibertat d’expressió –per imposar la Llei Mordassa aquests valors són secundaris, és clar-. Tampoc hi manca el peu de pàgina hipòcrita: els ciutadans hem d’evitar les baixes passions; hem d’esforçar-nos de valent per no confondre els “musulmans pacífics” amb els terroristes. La llista de manifestacions cíniques seria interminable. Ens n’hem fet un fart.

O ets Charlie o no ho ets. O defenses la democràcia enfront de la tirania o bé n’ets còmplice. Si l’humor de la publicació et semblava racista i creus que hi havia persones que podien sentir-se comprensiblement ofeses, serà millor que et mosseguis la llengua perquè aquestes no són les regles del joc. S’han d’evitar aquella mena de pensaments invasius que t’indueixin a sospitar que potser hi ha vida més enllà de la “veritat oficial” presentada al telenotícies. Encara que t’hagin enganyat milers de vegades mai no n’has de dubtar. Reprimeix-te de fer-ho. Si tens l’ocurrència d’imaginar la mà negra de l’Estat en algun dels episodis narrats seràs sospitós de simpatitzar amb el raper Pablo Hasél o amb qualsevol altre representant de Satanàs a la Terra. Sigues disciplinat i recorda-ho bé: “tu també ets Charlie”.



dilluns, 5 de gener de 2015

Any nou, parella nova (a un clic)

Imatge extreta de Google



“Noticias del futuro

20 marzo 2076

Los más extremistas llegan incluso al contacto físico
SE PONE DE MODA INTERACTUAR FUERA DE LAS REDES SOCIALES”

Acudit publicat a la revista Mongolia (nº juliol/agost 2014)


Durant aquestes dates, és tradicional que es publiquin reportages de tot tipus respecte els bons propòsits de cara a l’any que comença. Com que parlar d’aprendre anglès, deixar de fumar o apuntar-se al gimnàs no tindria cap mena d’interès, de tan rebregats com estan aquests tòpics, a la famosa llista s’hi han incorporat altres objectius, com ara trobar parella a través d’Internet. Efectivament, durant els mesos de desembre i gener els responsables dels principals portals de cites online informen a la premsa de l’espectacular augment de registres que experimenten les seves pàgines. Segons els empresaris que fan de “Celestina” per la xarxa, els problemes econòmics no han fet pas decréixer el nombre d’usuaris disposats a pagar una quota regularment, amb l’esperança de trobar algú amb qui mantenir una relació estable o passatgera.

No cal que recordi que ja no representa cap “estigma” el fet de recórrer a aquest mètode per lligar perquè està perfectament acceptat en la majoria de contextos com una estratègia qualsevol. Si fem un sondeig al nostre entorn és probable que en coneguem casos de tot tipus: alguns expliquen que l’experiència ha estat d’allò més desagradable i que mai més no la pensen repetir, mentre que d’altres n’estan satisfets perquè els ha permès establir aquell vincle sentimental que feia temps que cercaven. No es tracta de satanitzar ni tampoc d’idealitzar el mitjà sinó de reflexionar sobre els canvis que ha introduït a la nostra vida aquesta nova forma de relacionar-nos.

L’anàlisi sociològica de la professora Eva Illouz (2012) és especialment digne de tenir en compte, atès que incorpora la consideració de les especificitats de la modernitat per comprendre el sofriment amorós del nostre temps, al qual és complicat dotar de sentit perquè se sol circumscriure a l'àmbit privat. Per tal d'explicar-lo, s'apel·la, per exemple, a la nostra suposada vulnerabilitat psicològica. El seu treball em sembla vertaderament valuós perquè descentra l’atenció de l’individu que ha “fracassat” en una relació de parella –fet que és aprofitat pels voraços gurus de l’autoajuda- per dipositar-la en les institucions que atrapen el Jo en uns determinats condicionants econòmics i de gènere. Una de les seves tesis és que la humiliació que experimentem en el terreny sentimental, menystinguda tot sovint per la sociologia, té el mateix interès biogràfic que la que podem patir en l’esfera financera o política.

Segons Illouz, en l’era premoderna –ella la situa abans de la Primera Guerra Mundial-, la racionalitat a l’hora d’escollir dona o marit era essencialment pragmàtica, basada en els ingressos econòmics, la posició política de la família, el nivell educatiu, etcètera. Els gustos, el tipus de personalitat, l’atractiu físic, la química sexual, la compatibilitat emocional o l’estil de vida no eren fonamentals per trobar la persona adequada, amb la qual es pretenia que creixés un sentiment general d’afecte i s’evités el màxim possible el sofriment. Hi ha una dita catalana que ho resumeix força bé: “Si et vols casar bé, casa’t al teu carrer”. Altra vegada, no es tracta de defensar que el món pretèrit era millor –la llista de patiments viscuts seria interminable- sinó d’apuntar les dificultats que han aparegut en l’actualitat, en relació a l’elecció de parella a través de les noves tecnologies.

En estudiar els testimonis dels internautes, es constata que la gran quantitat d’alternatives disponibles no facilita en absolut el procés de tria ni de compromís a llarg termini sinó que més aviat el bloqueja. Suposo que tots hem experimentat una mena de saturació semblant, quan hem acudit a una gran superfície i ens han animat a triar un producte entre un miler. Per altra banda, quanta més experiència acumulen en aquest camp, els usuaris es tornen més selectius. Refinen les cerques i contacten tan sols amb aquells perfils que semblen més ben “dotats” i adequats a les pròpies característiques. De forma progressiva, doncs, es perd la capacitat per prendre decisions intuïtives, immediates i emocionals, que requereixen un judici integral, no fonamentat en la descomposició dels objectes.

Tal com succeeix en l’univers del màrqueting, es recomana que cadascú tingui prou habilitat per diferenciar-se dels altres, amb la finalitat que augmentin les probabilitats de ser l’escollit. Aquest foment capitalista de la competitivitat i la intercanviabilitat, sempre segons Illouz, deixa enrere la concepció de l’enamorat com un altre incommensurable i transcendent. En l’univers online, el candidat serà considerat una unitat instrumentalitzada, susceptible d’ésser mesurada i comparada a través de criteris cognitius. Aquesta contínua racionalització implica la dissociació del vincle eròtic perquè l’intel·lectualitza excessivament. La utilització de les noves tecnologies seria un dels motius pels quals hauria baixat considerablement la “temperatura emocional dels amants”, que experimentarien més dificultats per assumir riscos i submergir-se en el món interior de l’altre. Si tenim en compte aquesta interessant anàlisi, potser serà veritat que, com assenyala l’acudit de la revista Mongolia apuntat més amunt, en el futur haurem d’aprendre novament a interactuar entre nosaltres, ben allunyats de les omnipresents pantalles.


Referència

  • Illouz, E. (2012). Por qué duele el amor. Madrid: Katz Editores.