diumenge, 30 de novembre de 2014

El meló podrit dels polítics pederastes


Imatge:losgenoveses.net


Quan s’analitza el perfil de certs personatges de les altes esferes, la referència a llur vida sexual es contempla des d’alguns mitjans com una gruixuda línia vermella que no convé traspassar. L’exposició a bombo i plateret de la infidelitat de François Hollande i la posterior “venjança” mediàtica de la seva exparella, l’atractiva politòloga Valérie Trierweiler, van generar una comprensible controvèrsia sobre els problemes ètics i l’escàs interès periodístic que en tantes ocasions implica irrompre en la intimitat dels caps d’Estat. Aquestes reserves són ben lloables, sempre i quan no se sospiti que les aventures amoroses s’han sufragat amb diners públics, com seria el cas del recent escàndol que ha esquitxat el president d’Extremadura, el popular José Antonio Monago.

Si s’han comès agressions sexuals a persones adultes o bé abusos a menors també és necessari que els ciutadans en coneguem els detalls. I aquí és quan sorgeixen els problemes de silenci còmplice, exposats amb anterioritat en aquest blog. Darrerament, per exemple, hem sabut que Carlos Fabra, el sinistre expresident de la Diputació de Castelló, haurà de complir una condemna de quatre anys de presó per un delicte d’estafa a Hisenda. Amb motiu de la celebrada sentència, en revistes, diaris i programes de televisió se n’han fet retrats de tota mena i en cap d’ells –fins on jo he pogut constatar- s’ha fet esment de l’episodi més tenebrós  que plana per damunt d’una dilatada trajectòria delinqüencial.

Em refereixo a la denúncia a la Fiscalia d’una trama que hauria operat a Castelló: a la cúspide s’hi trobaria l’incombustible cacic de les ulleres fosques. La banda també estaria formada per destacades personalitats de la zona valenciana i homes influents com l’exdirectiu del Milà Giuseppe Farina. Tots ells es dedicaven presumptivament a múltiples i esgarrifoses activitats criminals, entre les quals hi destacaria la brutal violació de menors acollits en centres. Els nens i nenes haurien participat en orgies  gravades en diversos vídeos, comercialitzats posteriorment a nivell internacional. Nombrosos testimonis avalen els fets descrits, que haurien deixat una llarga llista de persones emocionalment destrossades o directament assassinades. En resum, podria  tractar-se d’un escabrós escenari encobert per la Justícia, bastant similar als que ha tret a la llum a Mèxic la periodista Lydia Cacho. Com que només n’he exposat una petita part, si el vostre estómac ho resisteix, us recomano que cliqueu l’enllaç de la notícia i n'extragueu les vostres pròpies conclusions. No deixa de ser revelador que, paral·lelament a aquesta tebior informativa, s'organitzin monumentals circs mediàtics com el de l'abusador de Ciudad Lineal, tot reforçant el mite del caçador d'infants solitari que actua bàsicament pel seu compte.

A Catalunya també tenim la nostra porció de polítics pervertits. L’exprimer tinent d’alcalde de Cubelles, Joan Rodríguez Serra (ERC), ha estat condemnat a sis anys i mig de presó per un afer de pederàstia. Un dels adolescents vexats es va suïcidar uns dies després d’haver-lo denunciat però el jutge no ha considerat provat que la mort estigui relacionada amb les pressions rebudes per part de l’acusat, tal com sosté sa mare. En aquest episodi concret, no sembla que estiguem davant d’una xarxa coordinada, com la de Castelló, la de la monstruosa Casa Pia de Portugal o la del depredador Jimmy Savile al Regne Unit, en les quals també hi estaven enredats mandataris de les més altes esferes.  Com hem vist, molts d’aquests crims es tanquen en fals i de vegades es transmeten al gran públic quan les males ànimes dels agressors ja crien malves. En massa ocasions, les víctimes s’han de conformar amb una migrada indemnització o potser amb què el violador  romangui uns anyets entre reixes. Hi ha nombrosos compromisos en joc i tothom vol el plat calent a taula. Manquen recursos, llibertat i coratge per obrir un dels melons més podrits del rebost dels poderosos. Si mai s’arribés a partir per la meitat, potser cauria la Catedral de Burgos.




dilluns, 24 de novembre de 2014

Isabel Pantoja, una dona a la presó

  
Imatge d'arxiu: Gtres

 Un dels grans temes d'aquests dies –a banda de la bragueta viatgera de Monago, la mort de la duquessa d'Alba i les noves revelacions referents a les increïbles aventures del “pequeño Nicolás” per les clavegueres de l'Estat- ha estat, sens dubte, l'entrada a la presó d'Isabel Pantoja. Si hem passejat pel mercat, hem pres un cafè al bar o ens hem creuat amb els veïns de l'escala, és probable que n'hàgim escoltat opinions de tota mena. Això per no esmentar les tertúlies televisives, en les quals s'hi han reproduït alguns dels tòpics sexistes que diferencien clarament la visió de la delinqüència femenina de la que es produeix en el cas dels homes. És a dir: no s'ha enfocat la qüestió des d'un punt de vista estrictament penal sinó que s'hi ha introduït la visió moralista que històricament ha impregnat l'avaluació de la conducta de les dones recluses (Almeda, 2005).

Segons l'escumosa retòrica de plató, Isabel Pantoja s'hauria corromput en entrar en contacte amb el mòrbid Julián Muñoz, del qual es va enamorar incomprensible i perdudament. L'exalcalde de Marbella l'hauria introduït en l'obscur món de la malversació de cabals públics i hauria estat llavors quan la reina de la copla s'hauria apartat de la rectitud moral i hauria embrutat per sempre més la seva dolorosa existència. La Pantoja vindria a ser una mare separada dels seus fills, a causa del pecat de la cobdícia i la ceguesa de l'amor. Més que un subjecte actiu, dotat d'identitat pròpia, la famosa cantant representaria l'espectre d'un home maligne que la va arrossegar pel pedregar de la perversió. L'activitat delictiva, una vegada més, es mostra indefectiblement unida a la desviació del rol tradicional, d'esposa devota i cuidadora exemplar, que els enfervorits comentaristes s'encarreguen de subratllalr amb vehemència.

Haurem de veure si, quan hagi complert la condemna, se seguirà traient profit econòmic de la dramàtica situació. Paga la pena posar en relleu que la presó d'Alcalá de Guadaíra de Sevilla on romandrà interna és un dels pocs centres exclusius per a dones que existeixen a Espanya. Segons El libro negro de la condición de la mujer (Aguilar, 2007) la situació de les dones a les presons gairebé no desperta cap interès entre els investigadors. Recomano la lectura de l'interessant article d'Almeda abans citat per aprofundir-hi. Una de les múltiples formes de discriminació consisteix en recloure-les en petits departaments a dins de les macroinstitucions masculines. Generalment, els tallers que s'hi ofereixen -en cas que existeixi aquesta opció- reafirmen el rol de mestressa de casa, per la qual cosa no s'afavoreix en absolut la vida  més enllà de les limitacions domèstiques. Per altra banda, hi ha una major tendència a medicalitzar-hi els conflictes, a causa dels nombrosos prejudicis encara vigents. Malauradament, malgrat els indiscutibles progressos conquerits en les darreres dècades, el marc legal actual no garanteix que s'assoleixi la rehabilitació, la qual hauria de ser el principal objectiu de la privació de llibertat. Evidentment, les celebritats no en pateixen pas les pitjors conseqüències però ens ajuden a recordar el llarguíssim camí que encara queda per recórrer. Amb l'austericidi pel mig, hauríem de tenir-ho més present que mai. 


Referència

dilluns, 17 de novembre de 2014

Pedro Sánchez i el murmuri dels fantasmes

  
Imatge de Pedro Sánchez i Felipe González, extreta d'elconfidencialdigital.com


Diuen les males llengües que el principal problema de Pedro Sánchez no és que s’assembli a un actor de telenovel·la sinó que pensi com a tal. S’han fet tota mena de comentaris, carregats de conya, tant a les xarxes socials com als mitjans, sobre les seves múltiples ficades de pota -la proposta de celebrar funerals d’Estat per a les víctimes de violència de gènere; la suggerència de fer desaparèixer el Ministeri de defensa; l’ocurrència de comparar el masclisme amb l’independentisme, etcètera. Vist des de fora, fa la impressió que aquells que mouen els fils del partit a l’ombra han d’anar-li al darrere i esmenar-li la plana, sense que es noti gaire que el corregeixen. En el cas de Catalunya, darrerament, el flamant candidat ha suavitzat notablement el seu discurs, potser gràcies als consells del veterà Miquel “Iceta-Fouché”, que ha sabut captar quines eren les vertaderes necessitats comunicatives de l’actual conjuntura. És possible que aquest gir hagi fet recordar a més d’un ciutadà les enardides promeses de Zapatero respecte l’aprovació de l’Estatut que sortís del Parlament. Es pot haver transmès el següent missatge: “Avui t’estimo bojament però potser demà et clavaré el punyal per l’esquena”

A Pedro Sánchez també li han retret un afany desmesurat per aparèixer en programes televisius d'entreteniment, mancats de contingut polític rellevant i susceptible de comprometre’l. Ara com ara, no hem tingut l’oportunitat de presenciar cap tête à tête d’alçada, amb adversaris que estiguin en condicions de replicar-lo. No obstant això, cal reconèixer que aquest conjunt d’objeccions no deixen de ser mers passatemps, si els comparem amb l’anàlisi detallada de la seva trajectòria ascendent a dins del partit fundat per Pablo Iglesias. El secretari general del PSOE no ha sorgit del no-res sinó que ha transitat per les joventuts del partit i ha estat encimbellat fins a la cúpula per membres de la vella guàrdia. Una ruta clàssica: previsible, sense riscos. La seva presència ha convençut destacats opinadors, que li han dedicat elogis, fins i tot en cadenes situades bastant a la dreta de la TDT. A la meva manera de veure, aquests massatges no són una bona targeta de presentació, si més no si hom defensa que ell representa un canvi cap a formes diferents d’entendre la política.

Determinats tertulians estan increïblement interessats en escodrinyar el passat dels membres de formacions de perfil rupturista com Podemos però passen de puntetes per damunt dels punts foscos del currículum de Pedro Sánchez. ¿Per quin motiu resulta tan còmoda la seva figura a certs periodistes afins a l’actual Govern?¿És perquè va ser conseller de l’Assemblea de Caja Madrid durant la desenfrenada etapa de Miguel Blesa?¿O potser perquè va col·laborar en l’aplicació de terribles receptes neoliberals a Bòsnia?¿Podem confiar en una persona amb antecedents tan allunyats de la sensibilitat que es requereix per atendre les necessitats ciutadanes?¿Si mai arribés a la Moncloa, seguiria l'estela de Matteo Renzi, Manuel Valls, Tony Blair i tants altres líders que van oblidar que hi havia vida, abans que Thatcher i Reagan governessin amb mà de ferro?

El títol de l’article l’he escollit perquè he recordat l’assaig de Boris Cyrulnik, El murmullo de los fantasmas (Gedisa, 2003), en el qual el psiquiatre, neuròleg, psicoanalista i etòleg francès, expert en resiliència, explica de quina manera les experiències traumàtiques viscudes durant la infància es poden reactivar en la turbulenta etapa adolescent. Salvant totes les distàncies, gosaria dir que la metàfora és igualment vàlida per sostenir que el murmuri de l'inquietant passat socialista encara ressona de forma insistent en l’imaginari col·lectiu. Em temo que caldrà quelcom més que un candidat amb bona planta, si es vol recuperar la confiança perduda i construir una autèntica alternativa, situada a l’esquerra del Partit Popular. No tinc cap mena de dubte que a les files del PSOE hi ha persones ben disposades a tirar endavant aquest canvi. Una altra cosa és que els ho permetin, aquells que encara s’amaguen darrere la cortina i pretenen moure les peces del tauler d’escacs espanyol. 


 

dilluns, 10 de novembre de 2014

Reactància psicològica i 9-N

Imatge: Rac1.org

Hi havia molta gent que no tenia cap intenció d'anar a votar el diumenge però que finalment es va decidir pel clima de tensió que es va generar durant i abans del procés participatiu. Més que tenir un efecte dissuasiu, penso que la intervenció de la Fiscalia General de l'Estat va esperonar els més escèptics, entre els quals em compto, a prendre una decisió d'última hora. Per part meva, també hi van contribuir les declaracions d'Alícia Sánchez Camacho i la manifestació de Plaça Sant Jaume de l'entitat espanyolista “Libres e iguales”, els portaveus de la qual van llegir un manifest en contra del “nou 9-N”. Em va semblar d'allò més insòlit que fins i tot s'oposessin a una “manifestació amb llista d'assistència”, tal com va definir en una ocasió la jornada el filòsof Josep Ramoneda. En cap moment sostindria que no tinguessin dret a expressar-se, òbviament, sinó que, a banda de reafirmar les conviccions de la seva parròquia, segurament també van empènyer a les urnes un bon nombre de ciutadans indecisos, com una servidora. Per acabar-ho d'adobar, UpyD va presentar una denúnica davant del Jutjat de Guàrdia i la Fiscalia contra el President de la Generalitat, el Conseller d'Interior i la Consellera d'Educació, pels quals, seguint la mateixa lògica, probablement van aconseguir que algú sentís una simpatia que mai abans no havia professat. 

Atès que Rafael Catalá, Ministre de Justícia, s'ha afanyat a desqualificar indirectament els més de dos milions de catalans que es van mobilitzar, res no fa pensar que en el futur la xifra de secessionistes pugui créixer, més i més. Tot plegat no canvia el fet que pensi que ahir vàrem gaudir d'una mena de “premi de consolació”, obtingut després de molts anys d'esforços col·lectius per aconseguir un millor encaix de Catalunya amb Espanya, que finalment ha culminat en l'esclat d'estelades i proclames per la llibertat. Segueixo considerant, al mateix temps, que els polítics conservadors d'ambdues bandes de l'Ebre treuen un profit magnífic de tota aquesta agitació. Això no obstant, l'intent de prohibició d'una participació sense cap validesa jurídica va recordar-me que la severa intransigència de l'Estat espanyol havia de ser contestada d'alguna manera, encara que fos tan insuficient i tímida. Si la psicologia pogués aportar una mica de llum a aquesta reacció, potser caldria recórrer a la teoria de la reactància de Brehm. A grans trets, segons aquest autor, quan un col·lectiu té davant seu l'oportunitat d'emetre un conjunt de conductes (anar a votar, quedar-se a casa, sortir a passejar, etc.) i alguna d'elles li és prohibida (anar a votar), bona part de  membres optarà precisament per aquella que ha estat restringida.

No descobreixo la sopa d'all, evidentment. Aquesta no és una dinàmica que sigui desconeguda en absolut sinó que s'ha emprat en el món de la publicitat i ha estat a bastament comentada als mitjans de comunicació, també en referència a l'extraordinària puixança de partits com Podemos o de plataformes com la PAH. Les ridícules vexacions de les quals són constantment víctimes per part dels opinadors ultramuntans constitueixen una mena de “contrapropaganda” que té una conseqüència paradoxal sobre els oients i espectadors -el psicòleg Viktor Frankl també va posar en relleu aquest resultat contradictori en la teràpia individual-. Hom diria que són com aquells espies de les pel·lícules, que simulen que treballen per un bàndol però que, en realitat, estan al servei de l'altre. Malgrat que s'ha observat l'efecte bumerang, una i altra vegada, tant el cas independentista com en el de les formacions sorgides a redós dels moviments socials, els defensors de les obsoletes tesis de la mal anomenada Transició democràtica han estat incapaços de canviar d'estratègia. Aquesta és, al meu entendre, una mostra clara de l'extrema rigidesa del seu pensament i de la impotència que senten vers els profunds canvis que experimenta aquest país. Com més s'encenen ells, més ens engresquem nosaltres. Tenen la batalla perduda i ho saben.


 

dilluns, 3 de novembre de 2014

Com es podreixen les noves generacions?


Francisco Nicolás Gómez Iglesias, més conegut com a "pequeño Nicolás", en una conferència a la FAES, al costat del criminal de guerra José María Aznar. Imatge extreta de Facebook. 

 
En el context de l’operació Púnica –la trama d’aconseguiment de contractes públics a canvi de comissions, capitanejada per Francisco Granados-, Rosa Díez va etzibar-li a Mariano Rajoy que la corrupció podria ser l’Ebola de la democràcia. Té la seva gràcia que UpyD s’erigeixi en flagell d’aquesta xacra que tot ho embruta, si tenim en compte que a dins de la formació magenta hi han sorgit tota mena de crítques, relatives al seu lideratge narcisista i despòtic, implacable amb les veus dissidents. Cal recordar, entre altres polèmiques, que els orígens d’aquest partit progressista i no nacionalista estan tacats igualment per l’ombra del dubte. Segons informacions publicades al diari El País, la plataforma Basta Ya, germen d’UpyD, va ser finançada amb diners provinents de la comptabilitat B del Partit Popular. Ens podríem entretenir força en aquest exercici de desmuntar la imatge impol·luta que pretén vendre’ns però en una cosa haurem de donar-li la raó a l’ex-diputada socialista: tal com sostenen bona part d’experts en la matèria, si no es prenen les mesures adequades, la corrupció és altament contagiosa.

La subcultura del suborn, la prevaricació, l’enriquiment il·lícit i, en general, de l’abús d’autoritat, està fortament implantada a Espanya, un país de llarga tradició caciquista, en el qual l’adquisició de totes les habilitats obscures de poder es transmet fluidament de generació en generació. Un dels casos més esborronadors, i alhora interessants, dels conflictes interns que s’hi congrien, el trobem en la mort a trets de la presidenta de la diputació de Lleó, Isabel Carrasco, el passat mes de maig, desaparegut, per cert, com per art d’encanteri dels mitjans de comunicació. La frustració de les ànsies de grimpar i la condemna a l’ostracisme, van conduir una mare i una filla a posar punt i final a la vida de la seva odiada contrincant, companya de files del mateix partit. En el pont on fou assassinada s’hi podia llegir una reveladora inscripció sobre el context sòcio-cultural on ocorregué el crim: Aquí murió un bicho –recomano la lectura de l’article del periodista Jesús María López de Uribe, Isabel Carrasco y el León maquiavélico, publicat a la revista Tinta Libre en l’edició de juliol-agost.

És impossible deixar d’esmentar els germans Pujol-Ferrusola, una vegada més. Seria un autèntic repte trobar un sol membre de la famiglia que no fos expert en gestió de tèrboles transaccions bancàries o en coacció d’empresaris, entre altres fosques competències. Darrerament, hem conegut un altre cas de “contagi intergeneracional” quan ens hem assabentat de les pintoresques aventures del jove de vint anys Francisco Nicolás Gómez Iglesias, conegut a la premsa amb el sobrenom de “pequeño Nicolás” i a l’humil barri de Madrid d’on procedeix com a “Marqués de Prosperidad”. La majoria de tertulians dels mass media l’han presentat bàsicament com un aprenent d'aconseguidor que va enredar tothom amb la seva tremenda picardia. Tal com jo ho veig, seria tota una raresa que, en un entorn construït al voltant de les relacions de vassallatge, clientelisme i protecció es permetés que algú actués d’una manera tan anàrquica i desimbolta, al marge de les martingales dels veterans.

Sense la protecció d’algun peix gros de l’elit política o financera em sembla impossible concebre com aquest passerell va aplegar els ingressos, la infraestructura i els privilegis dels quals gaudia per omplir-se les butxaques. Per part meva, més aviat apostaria per suposar que la manca de maduresa va impedir-li cultivar la necessària freda previsió que es requereix per manllevar els diners dels altres. A través d’una ridícula fabulació com a suposat membre del CNI i una fatxenderia tan poc elaborada no es pot arribar gaire lluny. Per ser Eduardo Zaplana no cal finalitzar cap carrera, és ben cert, però sí que es necessita un mínima racionalitat perquè els negocis no se t’escapin de les mans. Un altre aspecte destacable en la trajectòria d’aquest xicot és la seva afiliació a les Nuevas Generaciones del Partit Popular. Darrere de l'aparador dels excelsos valors promoguts en aquestes “pedreres” per a futurs dirigents, s'hi pesegueixen uns objectius que, si jutgem pels afers que coneixem cada dia, tenen ben poc a veure amb allò que hauria de ser noble art de governar. 

Així, podem imaginar que el jove Nicolás va escollir un entorn adequat, que li permeté la seva escalada cap a l'estil de vida del típic corrupte xaró, que tant cobejava, a través d'un senzill procés d'aprenentatge per observació. Si tenim en compte que la majoria de saquejadors surten indemnes de la seva activitat delinqüencial, es veu ben clar que el negoci pot sortir rodó. Pocs càstigs i múltiples recompenses. ¿Qui voldria allunyar-se del risc i abstenir-se de gaudir d'escapades en iot, cotxes d'alta gamma i hotels de luxe? Si se segueixen promovent mesures com l'amnistia fiscal de Montoro i, al mateix temps, es tanca l'aixeta dels recursos perquè la Justícia investigui les xarxes mafioses, tindrem “camades” de “pequeños Nicolás” per decennis. Els codis ètics fan molt de goig però en absència de mesures estructurals serioses per atacar d'arrel les pràctiques deshonestes, mai no sortirem d'aquest fangar pudent. De moment, sembla que tothom té les receptes molt clares. El problema sempre rau en posar-les amb èxit a la pràctica. Podrem o no podrem?


Article publicat a Rebelión