dimecres, 27 d’agost de 2014

Narcotràfic a Espanya, el gran tabú


Foto: Atlas


"El Juan Sebastián Elcano contribuye de forma notable a apoyar la política exterior de España"  

Extret del dossier de premsa del buc, entregat als mitjans. 



Cada vegada que algun cas de corrupció salta a la premsa tenim tendència a pensar en Itàlia i en el fet que cada vegada ens hi assemblem més. A banda d'un patrimoni cultural que nosaltres mai no posseirem, hi ha més coses que ens diferencien del país de Miquel Àngel perquè els italians estan avesats a esmentar la màfia i la reconeixen obertament com una xacra endèmica, complicada d'eradicar. A Espanya, en canvi, vivim a la inòpia més absoluta. La relació de la criminalitat amb el poder és un gran tabú. En comptes de referir-nos a un problema estructural, simplement ens queixem de les "pomes podrides" que actuen impunement en una "democràcia de baixa intensitat" i altres bajanades per l'estil. La darrera mostra d'omertà -ben institucionalitzada en la primera època socialista-, la podem identificar en el carregament de 127 quilos de cocaïna que s'ha incautat aquest estiu al buc escola de l'Armada espanyola, el Juan Sebastián Elcano (a la imatge). Si no fos que transportava una substància que destrueix la vida de milers de persones -els psicòlegs en podem donar fe-, l'anècdota faria gràcia i tot. De fet, molts mitjans s'han limitat a això: a fer-ne broma.

Llevat d'algunes excepcions, ens han volgut fer creure la ridícula història dels tres mariners solitaris que, tot actuant pel seu compte, van invertir 1'87 milions d'euros en droga; van amagar-se-la a sota de la roba i van carregar-la més tard al vaixell, sense que cap dels gairebé dos-cents tripulants s'adonés de res. Durant els quatre mesos que va durar la travessia, el caporal tampoc va percebre cap anomalia. Potser hauria de fer una visita urgent a l'oculista o bé deixar immediatament la feina, per inepte. La Guàrdia Civil va trigar massa a practicar les detencions i a localtizar els estupefaents. I el Ministre de Defensa, el senyor Pedro Morenés, està de vacances. No se'l pot molestar. O sigui que, de moment, ningú no ha ofert cap explicació convincent, apta per a ciutadans que aspirin a ser tractats com a majors d'edat. La casualitat ha volgut que l'escàndol hagi esclatat mesos després que coneguéssim el valent testimoni del tinent Luis Gonzalo Segura, de trenta-sis anys, que ha patit represàlies per denunciar, justament, la corrupció que impera  en el cor de les Forces Armades. El seu objectiu no era pas atacar l'exèrcit sinó fer visible a la societat els privilegis indecents dels quals gaudeixen els oficials d'escala superior i la completa impunitat amb la qual actuen. Si no fos per veus com la seva, mai no sortiríem de la tenebrosa foscor heretada del franquisme. Afortunadament, Luis ha rebut un suport massiu, tant per part de civils com de soldats que estan cansats de sofrir múltiples abusos a l'ombra.

I vet aquí que tot plegat també ens porta a recordar les tèrboles complicitats que existeixen entre la política i el narcotràfic. La llista seria llarga i compromesa però podem esmentar els casos més sonats: a l'advocat Joan Piqué Vidal, defensor de Jordi Pujol en l'afer Banca Catalana, el van implicar en el blanqueig de 80 milions d'euros provinents del narcotràfic mexicà. El "virrei" José Mestre, reconegut com a empresari de l'any per la Generalitat, va fer entrar 186 quilos de farina al port de Barcelona i se l'ha vinculat, al mateix temps, amb l'hiperactiu primogènit de l'ex Molt Honorable, Jordi Pujol Ferrusola. A Galícia, Nuñez Feijóo va ser fotografiat en el iot d'un narcotraficant. El temible Laureano Oubiña, per la seva banda, va admetre en una entrevista que havia finançat l'AP de Fraga i la UCD de Suárez, als anys '70. L'alcalde de Vilanova de Arousa apuntava als negocis gallecs: afirmava que aquests havien crescut gràcies al capital del contraban. A Rajoy també el van enxampar in fraganti, a dalt d'un tonyiner, en presència de males companyies. El tresorer Luis Bárcenas i les seves empreses estan igualment enfangats en negocis bruts. El PSOE tampoc se salva d'aparèixer a la lamentable llista perquè l'emprenedor Enrique Sarasola va convidar el sanguinari Pablo Escobar, "el Mágico", a la presa de possessió de Felipe González a la presidència del Govern. Ja sabem quins lucratius contactes té, el "piquito de oro", a l'altra banda de l'Atlàntic. 

Vistes totes aquestes connexions, no és precipitat preguntar-se si, en altres ocasions, el Juan Sebastián Elcano ha participat en una operació d'aquestes característiques i, en cas afirmatiu, si hi ha algú que mou els fils des de més amunt. Tal com recorda Roberto Saviano (2014), el transport pot ser una part fins i tot més lucrativa que la mateixa producció de cocaïna, opi o haixix. És molt recomanable la lectura del darrer llibre del napolità perquè, encara que no descobreixi res extraordinari, permet entendre millor un submón financer que gairebé sempre roman invisible als nostres ingenus ulls. Ens explica, per exemple, que el capo  Amado Carrillo Fuentes va esdevenir el principal accionista de la flota d'aerotaxis Taxceno, amb la finalitat de poder transportar tranquil·lament la "pols blanca" des de Mèxic fins als Estats Units. Per aquest motiu, va rebre el sobrenom de "señor de los cielos". Segur que, a casa nostra, hi ha més d'un "señor de las aguas" però aquí hem decidit, sistemàticament, mirar cap a una altra banda i fingir que l'infern dels càrtels no té res a veure amb nosaltres. Resulta menys pertorbador parlar de l'aventura amorosa de l'estiu, entre María Teresa Campos i Bigote Arrocet. Fan tan bona parella!


 Referència:


  • Saviano, R. (2014). CeroCeroCero. Barcelona: Anagrama.




dimecres, 20 d’agost de 2014

El Marquès de Sade revoluciona Vilafranca

Foto: diadia.cat


Entre la barbàrie i l’absurd que conformen el panorama mediàtic, recentment, ens hem assabentat d’una polèmica ben entretinguda, que ha sacsejat el petit municipi castellonenc de Vilafranca del Cid. Suposo que una mica de frivolitat ens ajuda a respirar. Si més no, permet passar l’estona. El cas és que enguany els vilafranquins viuen un estiu atípic, arran de l’obertura d’un hotel que disposa de masmorres i altres equipaments, pensats per acollir clients que practiquen el BDSM (Bondage, Dominació, Sadisme i Masoquisme). Com en les millors novel·les de beates i capellans, un dels punts forts de la controvèrsia rau en el fet que l’establiment en qüestió està ubicat a prop del Santuari de la patrona del poble, la Mare de Déu del Llosar. Alguns vilatans no veuen amb bons ulls que l’adoració a la verge hagi de conviure amb parelles aficionades a la “humiliació” sexual. A banda de la torbació religiosa, estan amoïnats per la imatge que es projecta del poble. Val a dir que encara hi ha quedat espai per al sentit de l’humor: una colla de veïns ha aprofitat la primera oportunitat festiva que se’ls ha presentat, per a guarnir-se amb disfresses confegides a base de màscares, cadenes, cuirs i fuets (a la imatge).

A l’Ajuntament, el batlle també hi ha dit la seva. Ha posat damunt la taula la manca de documentació necessària per obrir les portes del singular hotel i n’ha prohibit la inauguració. El promotor del projecte, pioner a Espanya, tampoc s’ha mossegat la llengua: replica que la furibunda oposició només és fruit dels prejudicis retrògrads. No comprèn perquè ningú no tafaneja la vida sexual dels hostes dels altres establiments i, en canvi, s’acarnissen amb ell. Les queixes han rebut el suport massiu dels usuaris de les xarxes socials i l’empresari està decidit a tirar endavant amb el negoci, peti qui peti. La picabaralla constitueix –no es pot negar-, una fenomenal campanya publicitària per al local, el qual ha batejat amb el nom de “Castell de Roissy”. Es tracta de l’indret d’iniciació a l’esclavatge sexual que apareix a Història d’O (1954), un llibre de culte de la subcultura BDSM.

És inevitable associar-hi Cinquanta ombres d’en Grey (2011), que compta igualment amb fervents partidaris i aferrissats detractors. Malgrat la bona resposta dels lectors, algunes veus crítiques han retret a l’escriptora britànica E.L. James la pèssima qualitat literària de l’obra i el fet que promogui l’anul·lació, la submissió i la vexació de les dones. Precisament, alguns autors defensen que la part realment interessant d’aquestes pràctiques és que permet l’intercanvi de rols, de manera que “amos” i “esclaus” són tant homes com dones. Consideren que el sadomasoquisme és una manifestació de la voluntat de subvertir els codis de gènere socialment imposats. Per descomptat, no es contempla cap interacció que no sigui mútuament consentida. En l’actual marc del capitalisme de consum, penso que no podem obviar l’explotació mercantilista de la sexualitat humana. En aquest cas, de les vessants “no normatives”, dissidents, liberals, perifèriques o com les vulguem anomenar. Al meu entendre, l’exemple de Vilafranca demostra l’oportunisme de saber captar la “bossa de clients” generada arrel de l’inesperat èxit de la trilogia d’en Grey. Així, la suposada transgressió s’encabeix finalment a dins dels motlles del mercat. Em qüestiono, per altra banda, si els nous “consumidors” diferenciaran tan clarament la fantasia de la realitat, perquè la decepció pot resultar bastant amarga. Bé, tant si ens hi posem a favor com en contra, queda prou clar que, passats un parell de segles d'ençà de la seva mort, la petjada impresa pel Marquès de Sade encara porta cua. I és que l’eròtica del dolor mai no passa de moda. 


 

dijous, 14 d’agost de 2014

Per què practiquen "balconing" els joves?

Imatge: mallorcainfos.com


Per si algú encara no sap què és el balconing, recordarem que és una moda fugaç, també coneguda amb el nom de fad, que consisteix en saltar d'una terrassa a una altra o bé en tirar-se a la piscina, des del balcó de l'hotel o de l'apartament on es passen les vacances. Com era de preveure, des del mateix moment que va néixer, aquesta pràctica macabra ha tingut nefastes conseqüències: ha provocat la mort o ha causat greus lesions a nombrosos turistes. Malgrat que s'han fet alguns tímids intents per eradicar-la, res no fa pensar que, de moment, tingui aturador. Les fads són conductes col·lectives superficials, de caràcter bàsicament expressiu. La finalitat que persegueixen és la simple diversió, el reforçament del sentiment de pertinença a un grup o bé la recerca de la novetat, motivada pel desig d'innovar. De la mateixa manera que emergeixen, sobtadament, també es poden esvair i donar pas a altres tendències -recordem el boom dels full monty, a la decada dels '90-. En el cas que ens ocupa, crida especialment l'atenció la temeritat dels participants i l'elevat perill al qual s'exposen. La primera joventut és una etapa de la vida en la qual no és estrany que es jugui a explorar els límits però el fet d'optar pel balconing és particularment extrem.

La propagació d'aquestes modes està estretament relacionada als mass media i les celebritats que poden visibilitzar-les. Actualment, el paper dels reality shows és cabdal per a comprendre el comportament autodestructiu dels turistes del Regne Unit, Alemanya, França o Itàlia, quan vénen al nostre país a "gaudir" del lamentable "turisme de borratxera", que tantes molèsties causa als veïns. L'èxit de programes com Gandía Shore; Sun, sex and suspicious parents; The Magaluf weekender; We love Lloret o Les Ch'tis à Ibiza ha estat aclaparador. Amb més o menys variants, aquests espais mostren l'estil de vida d'una colla de joves que passen les vacances a alguna localitat costanera. Evidentment, no dediquen el seu temps lliure a organitzar assemblees reivindicatives, ni tampoc a llegir Antonio Gramsci sinó que beuen alcohol fins a quedar inconscients, practiquen sexe compulsivament i es comporten de forma grollera o fins i tot violenta.

Aquest format vulgar s'ha exportat a nombrosos països i la resposta favorable de l'audiència ha anat sempre acompanyada de fortes polèmiques, per la imatge degradant que mostren, tant dels nois i noies, com dels llocs on viatgen. Tampoc podem obviar el paper fonamental de Youtube i les xarxes socials, potenciadors de l'individualisme, el narcisisme i l'exhibicionisme imperants. El balconing i el mamading ens fan reflexionar sobre els valors que es promouen a la nostra societat perquè les fads no sorgeixen espontàniament, del no-res.  Com que ja hem superat l'edat de la innocència, sabem perfectament que els mitjans de comunicació estan al servei de les grans elits extractives, a les quals no els interessa gens excitar l'enorme  capacitat subversiva dels joves. Per contra, és més convenient inundar les graelles televisives amb estereotips mediocres, masclistes i banals, que contribueixin a ofegar la frustració en un mar de vodka i de sangria. És ben cert que no es pot explicar tot a través de la imitació d'aquests models però, sens dubte, hi juguen un paper rellevant. ¿Quina importància té estar sense feina, cobrar una misèria o contemplar un futur fosquíssim per davant? Sempre es pot agafar l'avió i marxar a un indret encara més enfonsat, a perdre-hi el control. Els pares i mares miraran cap a una altra banda, que prou maldecaps tenen. I el país que els acull, com que no té alternatives econòmiques per sortir del forat putrefacte, els rebrà resignadament, un any rere l'altre.  ¿Gosarem, de debò, sortir del ramat i trencar aquest cercle viciós?



dijous, 7 d’agost de 2014

Psicologia Positiva: un debat necessari



La controvèrsia que ha generat la Psicologia Positiva (PsiPos) revela la necessitat de generar autocrítica, amb la finalitat de no deixar-se arrossegar per les propostes inconsistents que ens envaeixen. En el panorama actual, n'emergeixen algunes reflexions essencials per a sortir del pou on ens trobem. Imatge extreta de Google.


En un parell d’ocasions, he posat en relleu alguns aspectes de l’apassionant debat generat al voltant de la PsiPos, que últimament s’ha reviscolat a Espanya. En el darrer post sobre el tema, feia referència a la rèplica de Carmelo Vázquez, el qual clarificava alguns plantejaments controvertits dels articles dels seus suposats “enemics”. Com era de preveure, el foc de la polèmica no es va sufocar sinó que es va publicar una pertinent contrarèplica, signada pel prolífic Marino Pérez Álvarez: La Psicología Positiva y sus amigos: en evidencia. Com que entrar profundament en matèria no és el propòsit d’aquest blog –d’objectius bastant més modestos-, em limitaré a destacar una de les principals crítiques a la qüestionada disciplina. Segons els detractors, aborda elements pretesament nous però que sempre han estat presents, d’una o altra manera, en l’estudi de la psicologia. Per il·lustrar la necessitat de retornar al corrent principal -cosa que probablement succeïrà en el futur-, Pérez Álvarez evoca una frase del western Bend of the river (1952): “Mai no hauríem d’haver abandonat el Mississippi”.

Però encara han sorgit noves respostes, que han contribuït a reforçar la visió dels crítics. Recentment, hem llegit a Papeles del Psicólogo l’aportació del doctor Julio Alfonso Piña López, de la Universitat de Sonora (Mèxic), el qual insisteix en una altra coneguda feblesa de la PsiPos: la seva inconsistència com a empresa científica. Aquest autor remarca la preocupant absència d’un objecte d’estudi propi i d’un cos teòric que es distingeixi per la utilització d’un llenguatge tècnic apropiat. No es pot pas negar que quan hom s’endinsa en l’estudi de l’optimisme, el benestar o la felicitat, ben aviat se sent desorientat i amb la impressió que es troba en un món on, com se sol dir popularment, “cada maestrillo tiene su librillo”. En la mateixa línia, Piña López assenyala que el mètode emprat -procediments i tècniques experimentals, que permetin falsar la teoria- només estableix simples correlacions, no pas connexions causals. Potser és per aquesta debilitat epistemològica que s’associa tan sovint la PsiPos a la literatura d’autoajuda naïf, importada dels Estats Units -vegeu aquest article de Cabanas i Sánchez per a comprendre'n les arrels històriques.

A tall de resum, podem esmentar altres reprovacions recurrents: el seu èxit és degut al finançament de fundacions conservadores, les quals promouen una ètica individualista; sense el suport de gurus “il·luminats” com Martin Seligman, mai no hauria prosperat; és iatrogènica: genera desesperança, perquè la persecució permanent del benestar implica un efecte bumerang; fomenta el consumisme i la manca de compromís social; minimitza la importància del context cultural; és tirànica: no permet l’expressió d’emocions “negatives” i rarament admet el seu valor adaptatiu; és arrogant, perquè infravalora la literatura anterior sobre les fortaleses humanes, com la sorgida de la tradició humanista; etcètera. Vista la llarga tirallonga de retrets, podria fer la impressió que la PsiPos és el cau d’on surten tots els dimonis. No penso que sigui així.

El seu rerefons empresarial és innegable: màsters, postgraus, línies de doctorat, revistes científiques, llibres de creixement personal, cursos… Un vertader negoci en plena puixança. Amb tot, cal subratllar que l’afany de lucre desmesurat el descobrim igualment en bona part de “paradetes” terapèutiques, els responsables de les quals estan força més preocupats en omplir calaixos que en formar professionals vertaderament competents –només cal veure la quantitat de farsants, fanàtics, corruptes i xarlatans, que es passegen per algunes institucions “serioses”-. Probablement, és més fàcil veure la palla en l’ull de l’altre, que la biga en el propi -si se’m permet la quotidiana expressió-. Considero igualment necessari reconèixer que la investigació al voltant de conceptes com l’envelliment satisfactori, per exemple, ha aportat models de comprensió vàlids –com el d’optimització selectiva amb compensació, de Baltes i Baltes-, de gran utilitat per a la pràctica clínica. Val a dir que la mateixa Psipos és autocrítica: ha introduït matisos interessants, que no es poden bandejar fàcilment.

Esperem que el debat continuï i avancem en el camí cap al reconeixement que mereix la psicologia, per bé que la crisi de les Humanitats no faciliti precisament els exàmens ben fonamentats. Els professionals de la salut mental no hauríem d'esdevenir penells, moguts pel vent capriciós del capitalisme de consum. Els usuaris tampoc són aliens a aquesta discussió, malgrat que aquest pugui semblar un estira-i-arronsa exclusivament reservat als especialistes. Recentment, arrel del centenari de la Gran Guerra, he recordat unes memòries de l'escriptora britànica de novel·la negra P.D. James, nascuda l'any 1920 (La hora de la verdad, Bruguera, 2008). Durant la seva infància, James va patir les seqüeles de la Primera Guerra Mundial i, més endevant, les de la segona gran contesa bèl·lica. Entre d'altres penúries, va afrontar la malaltia mental del seu marit Connor, afectat d'esquizofrènia, que va morir a l'edat de quaranta-quatre anys. El cas és que James reflexionava que, en la seva opinió, un dels principals problemes de la gent més jove era la permanent recerca de la felicitat. Aquesta va ser una de les primeres vegades que vaig veure representada la qüestió com un escull, a l'hora de resoldre els feixucs problemes de la vida. Ara que ens trobem enmig d'una brutal recessió, potser convindria recuperar allò que el cineasta Ken Loach anomena “l'esperit del 45” gràcies al qual els ciutadans van unir les seves forces per a crear un projecte col·lectiu comú, damunt de les runes d'una societat devastada. De la promoció de valors com l'esforç, la tenacitat i l'acceptació del patiment, en van emergir els fonaments de l'Estat del benestar -posteriorment assetjat pel thatcherisme-. Més que un horitzó basat en la consecució de la satisfacció privada, tal vegada caldria pensar en connectar-la amb la promoció d'una major estabilitat social. Si més no, hauríem d'intentar-ho.