dijous, 31 de juliol de 2014

Fa vuit anys, et vàrem dir adéu






 Potser a tu la nafra no et ratlla el cos
ni t'esclata a les mans la casa.
Quan la por et gemega a cau d'orella,
tanca la mà i engega el plor camí de l'era.
Però ara, calla que et vull contar un secret:
és només la nit sorollosa qui parla.
Però calla, no digues res.
Ara és el temps i la magrana de llet esclata,
i el pit, en mil bocins, porta la tristesa de l'ànima.


Nafra, de Noèlia Díaz Vicedo.


dimarts, 29 de juliol de 2014

Jordi Pujol, el gran extorsionador

Imatge: Gtres


Em resulta impossible escriure d'una forma serena sobre el terratrèmol, el tsunami i el desastre nuclear que s'han abraonat sobre la política catalana, durant els darrers dies. És vertaderament difícil expressar amb paraules què ha significat per a Catalunya el colossal lladronici protagonitzat per la família Pujol. És el nostre Fukushima particular. La decepció és incommensurable. La personalitat del "Molt Honorable" i la manera implacable com ha controlat la nostra societat, durant més de dues dècades. La seva forma de fer-nos creure que vetllava pel país, quan en realitat anava a Madrid a fer-hi la patètica política del "peix al cove". La quantitat d'oportunitats perdudes, només per defensar vilment els interessos crematístics de la famiglia. La lamentable connivència dels vassalls mediàtics, amorrats a la menjadora, sense cap mena de decència intel·lectual. L'espessa teranyina de complicitats teixides en infinitat d'institucions. L'espoli sistemàtic i sense conseqüències, perpetrat sota el paraigua de la senyera.

Hi ha una anècdota que resumeix força bé la coartada dels nacionalistes: Jaume Camps, el corrupte i veterà diputat de CiU, tenia un compte a Suïssa, el nom clau del qual era "La Santa Espina" -som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol...-. Entenc que hi hagi ciutadans que no comprenguin les reivindicacions sobiranistes i que fins i tot aquestes puguin semblar-los ridículament sentimentals. Ara riuen amb ganes i poca cosa els podem dir. Per a les persones que, de bona fe -i potser a voltes ingènuament-, defensem els drets del nostre poble, la revelació de les descomunals dimensions del saqueig dels convergents -i dels seus "enemics íntims" d'Unió, que també tenen currículum- produeix, repeteixo, una sensació d'indescriptible desengany. És cert que hi ha nombrosos antecedents i que sabíem que l'Oriol i companyia tenien negocis bruts però -si més no, parlo per mi-, no podíem imaginar que l'expresident era una mena de saquejador compulsiu, a l'estil dels dictadors africans. Els seus fills capriciosos són com els de Gaddafi o els d'Obiang, amb la seva col·lecció de cotxes  de luxe i un estil de vida de milionari xaró.

Els milers de milions que han manllevat de les arques públiques i la situació de depauperació en la qual malvivim els catalans no es poden deslligar de cap manera d'aquesta monstruosa activitat delinqüencial. Tants anys a la talaia de Plaça Sant Jaume donen per molt i això que hem sabut només és la punta de l'iceberg, malauradament. Mai no coneixerem la quantitat de "cadàvers" que han deixat pel camí, mentre s'apropiaven del bé públic. Em direu que tots els partits són iguals però, com afirmaria el mateix Pujol, "això no serveix per a res", perquè la manipulació dels nostres sentiments més profunds és tan execrable que, al meu entendre, res no s'hi pot comparar. Pujol va saber llegir com en vam sortir de delmats, del franquisme i va treure'n profit de forma maquiavèl·lica, per a perpetuar-se a la poltrona. Per què li hem permès que acumulés tant de poder, durant tants anys?

Artur Mas ha dit que sent compassió pel seu "pare polític". Ara ens hem de creure que tot plegat li ha caigut del cel. Si tingués una mica d'empatia per la gent que sofreix, miraria de rescabalar-nos de tot el mal que ens han fet -que és en bona part irreparable- i faria mans i mànigues per recuperar el botí robat. Però molt em temo que això mai no passarà i que la justícia es limitarà a trobar algun cap de turc, com succeí en el seu moment amb l'empresari Javier de la Rosa. Per altra banda, caldrà veure quina serà la "contrapartida política" que es pactarà en el clavegueram de l'Estat -recordem la Transició o el primer mandat d'Aznar-. Hi haurà consulta el mes de novembre? Es frenaran els anhels independentistes? Encara que no ho sembli, existia vida abans que Victoria Álvarez cantés i altres persones valentes van topar contra una fortalesa inexpugnable, quan van provar de fer justícia -Banca Catalana és el cas més flagrant però no pas l'únic-. La pregunta cabdal és: per què justament ara i no abans, s'ha desfermat la tempesta? Atesa la trajectòria d'El Mundo, seria molt candorós pensar que no els mou cap altre objectiu que no sigui la transparència informativa però això no resta ni un gram d'importància als fets descrits. 

Jordi Pujol ha estat un gran mafiós. Com el patriarca don Vito Corleone, va entendre que l'extorsió era el secret. A la segona part de la trilogia "El Padrí", el jove Vito pateix el control asfixiant de don Fanucci, al seu barri novaiorquès; el capo exigeix un impost als comerciants, tot prometent-los protecció però simplement els cobra, a canvi de no fer-los mal. Després Vito pren el relleu i la història ja és prou coneguda. L'impost del pare de Convergència ha estat, com  a mínim, del 4% per cada obra pública. Segurament, l'avi Florenci també va donar-li uns bons consells. Els seus esbirros s'encarregaven de deixar-ho ben clar als ajuntaments dels pobles: o s'afluixa la mosca o hi haurà conseqüències. Tothom callava: les represàlies existeixen. Els germans "Pujol-Corleone" han seguit l'estela de l'home que va ensenyar-los a buidar els calaixos. El gran extorsionador, Jordi Pujol, que amb una mà feia veure que ens protegia i amb l'altra ens clavava la solemne punyalada. Trista herència ens ha deixat, President.



dijous, 24 de juliol de 2014

Futbol: algunes raons per desapassionar-se

  Imatge: fuerzaperica.com


D’un anys cap aquí, és pràcticament impossible sostenir que existeixen valors en el món del futbol d’elit, sense que l’interlouctor no esclati a riure o doni mostres d’un evident malestar. Els massatgistes dels diferents clubs –aquells que encara s’autoanomenen periodistes- cada cop ho tenen més complicat per defensar el seu sou. Els ciutadans voldríem transparència però la immensa majoria només ofereix opacitat i banalitat pseudoinformativa. Deixeu-me insistir en l’obvietat o en el populisme, com ho volgueu anomenar: en un país on es rescaten entitats bancàries amb desenes de milers de milions d’euros de diner públic –Catalunya Banc, el darrer i esgarrifós exemple-, però els infants passen gana, s’hi esgota l’espai per a l’adoració acrítica de les capricioses estrelles de la pilota; uns xicots incapaços d’articular un discurs mínimament coherent i que, de vegades, fins i tot surten al camp a passejar-s’hi. Ho diré clar i català: m’inspiren una indignació inenarrable.

Recentment, els dos grans clubs del país han “adquirit” Suárez i James a preu d’or. El degoteig d’escàndols que esquitxen les pàgines dels diaris és incessant: tràfic de menors, metamorfitzats en pura mercaderia; relació comercial amb dictadures sanguinàries com la de Qatar; vaivé de maletins per “arranjar” partits; construcció d’infraestructures faraòniques, a costa de l’erari públic; concessió de crèdits multimilionaris, encaminats a sufragar fitxatges obscens; avantatges fiscals injustificables, concedits a jugadors que neden entre bitllets; judicis a “cracks” per estafes a Hisenda; sospites de “presumpte” dopatge; contractes fraudulents, per part de directius implicats en no sé quantes causes; esportistes que mostren conductes violentes al camp; reviscolament de grupuscles neonazis entre els aficionats; afany de lucre desmesurat, en el tèrbol món de les apostes; promoció d’estereotips masclistes i d’homofòbia rància, etcètera.

Malgrat les barbaritats esmentades, no puc pas dir que no me n’alegri, per una victòria de l’Espanyol –ni que deixi de somriure quan perd el Barça, perquè ens hem d’enganyar-. Sempre formaré part de la meravellosa família de pericos i potser és per això que em dol tant la desil·lusió a la qual ens ha abocat l’anomenada bombolla del futbol. A la meva manera de veure, el desànim també es fa palès a les grades. Encara que la situació social sigui paupèrrima, les entrades als nostres estadis són de les més cares d’Europa. Si algun diumenge em ve de gust anar a Cornellà, de seguida m’ho trec del cap perquè, si faig quatre sumes, me n’adono que és un petit luxe que ja no em puc permetre. Mai no saps què pot passar demà. Aquells onze homes, vestits de blanc i blau, salten a la gespa, a la pantalla de la televisió i cada cop em resulten més aliens. Equip i afició som com un matrimoni que no ha deixat d’estimar-se però que ha perdut la flama de la passió. Potser algun dia demanarem el divorci, qui sap. Si a Brasil s’han encès les ciutats, també podria passar a casa nostra.




dijous, 17 de juliol de 2014

Qui protegeix els infants en temps de guerra?

Un grup de nens plora a Gaza per la pèrdua de 18 familiars, morts en un atac de l’exèrcit israelià. Foto: Mohammed Satem.

Quan es parla als mitjans sobre el sofriment dels infants en una guerra, de vegades, girem ràpidament la plana del diari o canviem el canal de la televisió, a corre-cuita, perquè les imatges se’ns fan insuportables. La brutal violació dels drets dels menors és una realitat incòmoda i la utilització que se’n fa està destinada, principalment, a satisfer la demanda d’espectacle informatiu, en què ha degenerat el periodisme –amb totes les excepcions que hi pugui haver-. El clamorós desempar dels més vulnerables queda diluït en un mar de vergonyosa propaganda, tan característica de les grans corporacions mediàtiques; un reflex, en definitiva, dels mateixos interessos que es disputen sobre el terreny.

La manipulació del conflicte entre Israel i Palestina potser és una de les més conegudes però no és pas l’única. En altres casos, ni tan sols es parla dels bàndols enfrontats perquè l’alternativa de la mistificació és el silenci. La invisibilització de barbàries com la de Colòmbia, per exemple, ens manté en un estat de perfecta alienació, respecte les profundes clavegueres del mercat lliure. Ens desplacem per la superfície d’un mirall trencadís: qui ens garanteix que no podria esclatar un infern bèl·lic, a casa nostra? Hom assegura que, de fet, ja hi estem immersos perquè aquí també es cometen crims econòmics contra la humanitat. Amb tot, el deprimit panorama espanyol està ben lluny d’escenaris apocalíptics com el sirià, un dels més perillosos del planeta per als nens i nenes.

En aquests països devastats, algú ofereix una protecció real als infants? Si penso en organismes com l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), la resposta no és gens clara. Segons l’escriptor Eric Frattini, a banda de ser un niu de corrupció i un ens completament antidemocràtic, l’ONU ha comès errors que han derivat en massacres com la de Srbrenica, Ruanda o el Sudan. ¿No és una hipocresia clamorosa que restin de braços creuats davant dels atacs i després organitzin “camps de refugiats”? També és abjecta la publicitat agressiva que empren, en la qual narren sense pudor les estremidores històries vitals de les criatures refugiades –orfenesa, mutilacions, malalties, abusos, etcètera-, per a després "exigir" diners als ciutadans. A la meva manera de veure, coneguda la trajectòria de l’ONU, no hi ha res més sensat que dubtar dels seus vertaders propòsits. ¿Per què no retornen els diners manllevats i ajuden les víctimes? ¿A què destinen els fons dels quals disposen? ¿O és que potser estem davant d’un doble negoci, el de la guerra i el dels tebis intents de pal·liar-ne els efectes? ¿Són aquests suposats protectors, uns altres voltors o botxins que entren en escena?

El profund desequilibri psicològic que pateixen els infants que viuen envoltats per un perill crònic inclou sentiments de desesperança, conductes regressives, afeccions somàtiques, temor a l’abandó, comportaments autodestructius o reaccions violentes, entre altres trastorns. A la colpidora pel·lícula The Zookeeper (2001) es mostren algunes d’aquestes seqüeles en un nen que presencia com assassinen el seu pare a la guerra dels Balcans. En el seu cas, la protecció li arribarà de part del guarda d’un zoo, el qual, malgrat tota l’amargor patida, apostarà per la vida, en un entorn arrasat per les bombes i la crueltat humana. També és meravellosa i terrible alhora la història que explica Louis Malle a Au revoir les enfants (1987) basada en els seus records d’infantesa a la França ocupada pels nazis. Un nen jueu rep l’acollida d’un grup de religiosos en un col·legi intern, sense tenir la certesa que mai no el descobriran… És tan aterridora la maldat de què som capaces les persones com heroic és el coratge que demostrem, a l’hora d’aixoplugar una ànima innocent. Vassili Grossman sostenia que fins i tot en els paisatges més ennegrits, la bondat sempre fa acte de presència. Potser es tracta d’una ingenuïtat o bé és l’única esperança que ens resta.


dimecres, 9 de juliol de 2014

Tribunal de Comptes: només hi faltava el canari

Un ple del Tribunal de Comptes, un organisme en el qual s'ha descobert un elevat nombre de llaços familiars entre els membres que el composen. Foto: El País.


L'escàndol al Tribunal de Comptes que ha destapat el diari fundat per Juan Luis Cebrián és de manual i constitueix, al meu entendre, un magnífic exemple de la degradació de la funció pública a l'Estat espanyol.  Ni fet expressament, podrien haver-se sumat tants factors que revelessin la ferum a nepotisme que s'hi respira i les greus conseqüències que se'n deriven, entre les quals podríem destacar la ineficiència laboral o la desconfiança ciutadana. Si repassem la parentela que pul·lula pel TC hi trobem germans, cunyats, fills, nebots, cosins, gendres, joves, marits, dones, exdones, secretàries, amics de la infància... Hom diria que només faltava que hi col·loquessin el canari. Val a dir que em sembla un candidat esplèndid; es tracta d'un animal ben simpàtic i dòcil. Anima l'ambient i no porta massa problemes. Per més que es pretengui negar l'evidència, queda clar que la cultura de l'endoll s'hi fa palesa amb tota la rotunditat. 

Malgrat la gravetat de la informació publicada, el president de l'ens, Ramón Álvarez de Miranda, ha tingut la barra de negar desacomplexadament cap irregularitat. Ara que s'ha destapat la caixa dels trons, ha anunciat que canviarà el sistema d'oposicions i se sotmetrà a auditories. Si no hi ha cap zona obscura, per què pren mesures amb tanta urgència? I en cas que n'hi hagués, per quin motiu es desperta ara i no abans que El País tragués a la llum les seves misèries? Per altra banda, hem d'admetre que se solucioni així el problema? No caldria investigar l'afer a fons i depurar responsabilitats, en cas que sigui necessari? Si tenim en compte els vincles mantinguts amb el PP, el PSOE o la UGT, fins a quin punt podem esperar que el TC compleixi amb els seus objectius?
 
A banda de la indignació que suposa veure com prolifera l'endogàmia, val la pena deturar-se en el drama que pateixen els grans oblidats d'aquesta xacra, present en organitzacions que només podem qualificar de patològiques. Parlo de les persones que es cremen les pestanyes estudiant, hores i hores, amb els colzes posats damunt de temaris interminables. S'esforcen incansablement per obtenir una plaça per a la qual estan sobradament preparats. Dubto que cap de vosaltres no hagi sentit mai a parlar d'algú que es va presentar a un concurs i va tenir tota la impressió que ja estava tot el peix venut. Va tornar a casa capbaix i amb la moral per terra. Hi ha candidats que es presenten en diverses ocasions, fins que arriba un punt que la sensació de fracàs és tan devastadora que opten per tirar la tovallola. 

En altres ocasions, els "bandejats" pateixen profundes depressions -i no és dramatisme barat-, de les quals els costa Déu i ajuda recuperar-se. Però hi ha més damnificats: aquells que, finalment, aconsegueixen la feina però també són víctimes de l'amiguisme. És com la cançó de l'enfadós: els mediocres se senten amenaçats, tenen enveja... S'inicia, per exemple, un assetjament psicològic despietat cap a ells. O potser els carreguen amb totes les tasques que els altres, per la seva manca de formació, es veuen incapaços de portar a terme. Com deia més amunt, d'aquesta manera, els ciutadans anem perdent la confiança, alhora que també rebem l'impacte de la deixadesa i la mala bava de tota la genteta endollada. Aquest no és un tema que es resolgui fàcilment -segurament té arrels culturals profundes-, però, com a mínim, hauríem de demanar que no es mofessin de nosaltres a la cara. Després de rebre tants de pals, arriba un punt que s'esgota la paciència. Si encara no hem rebentat, estem a punt de fer-ho...



dimecres, 2 de juliol de 2014

La síndrome de Hans Castorp



Imatge extreta de Google


Avui he anat a fer un tallat i el cambrer m'ha dit, amb ulls de tristesa: "Tot això està molt adormit". D'ençà que tinc ús de raó que a la Costa Brava hi he sentit un discurs més aviat pessimista, durant la temporada d'estiu. Una mena de nostàlgia per una etapa daurada que sabíem del cert que mai no tornaria -ja ho sabeu, els temps en què Liz Taylor i Ava Gardner es passejaven per les nostres platges-. Que si això ja no és el que era, que si el turisme s'ha degradat, que si nosaltres en tenim bona part de la culpa, perquè el servei és un desastre i un llarg etcètera de queixes que, la majoria de vegades, no responien ben bé a la realitat. Millor o pitjor, sempre tiràvem endavant. No lligàvem els gossos amb llonganisses però no teníem motius per espantar-nos de debò. En la meva infància i adolescència, em feia l'efecte que estalviar-se de tirar coets era una forma de conjurar un horitzó ennegrit. ¿Per què dimonis tothom ho veia tot tan fotut, si no paràvem de treballar?

Ara les vaques magres són aquí. Afortunadament, encara queden sectors -com els càmpings, per exemple- que conserven la clientela però alguns professionals no aixequen el cap. Quan parlo de la mal anomenada crisi, habitualment, escolto una reflexió que m'inquieta i és que la majoria de gent no fa plans de futur. Només pensen en el dia a dia. Aquesta no és, com es podria suposar, una tendència a gaudir de l'aquí i l'ara, tal com recomanen certs terapeutes, sinó que és el reflex de la preocupant manca de projectes a llarg termini, a la qual ens aboquen la precarietat i l'atur. Val a dir que hom valora el fet d'haver entrat en una mena d'etapa "postmaterialista", en la qual s'assaboreixen millor els petits plaers de l'existència, alhora que es deixa enrere l'absurda espiral d'acumulació de béns de consum; malgrat que no menystinc en absolut aquest avantatge és obvi que amb això no n'hi ha prou. Si s'aparquen projectes tan importants com ara formar una família o plantejar-se nous reptes laborals, què podem esperar-ne del demà?

Tot plegat, m'ha portat a recordar la inoblidable novel·la de Thomas Mann, "La Muntanya màgica". No sé exactament per quin motiu penso tot sovint en el protagonista, Hans Castorp. També en la seducció felina que exerceix Clawdia Chauchat sobre ell i en els savis consells de l'admirable Lodovico Settembrini, que sempre li recomana que recuperi el fil de la seva vida i s'allunyi de l'influx mòrbid de l'enamorada. Atès que ara està tan en voga batejar tots els problemes de la vida amb el nom de síndromes -d'Ulisses, de l'emperador, de Peter Pan, de Noè, de Diògenes, etcètera-, em permetreu la frivolitat de crear-ne una de nova, per expressar aquesta inquietud abassegadora: la síndrome de Hans Castorp. Recordem que el nostre heroi va anar a visitar el seu cosí Joachim en un sanatori suís per a tuberculosos i finalment s'hi va quedar ni més ni menys que set anys, tot mirant el vent d'on ve.

La monumental aventura que relata Mann és una de les grans obres literàries de la modernitat i té, entre altres temes de fons, el pas de temps com a element central de reflexió. Un fet curiós és que el lector també s'hi acaba sentint còmode, allà dalt -si més no, aquesta va ser la meva experiència-. Per més decadent i asfixiant que resulti aquella atmosfera, arriba un punt que hi trobes un cert encant i penses que no cal baixar novament al món terrenal per afrontar les dureses quotidianes, perquè entre aquelles quatre parets -enmig d'una galeria de personatges excèntrics a més no poder-,  el temps s'hi escola com si res. Ajaguda en una gandula, sense projectes ni ambicions de cap mena. Lamentablement, aquesta reflexió improvisada no em conduïrà pas a oferir-vos un bon consell per superar el frustrant problema de la paràlisi perquè ni jo mateixa sé com resoldre'l, la majoria de vegades. Sóc perfectament conscient que la solució es troba més enllà de les receptes barates de l'autoajuda però és ben segur que la renúncia total tampoc pot constituir una alterntiva. A veure com ens en sortim.