dimecres, 25 de juny de 2014

L'homosexualitat no és cap malaltia però...

Richard Cohen és un mediàtic defensor de les pernicioses teràpies de reorientació sexual, encaminades a “curar” l’homosexualitat. Darrere d’un aparent discurs de tolerància, oculta l’arxiconegut missatge d’odi contra el col·lectiu LGBT. Imatge: COP Madrid.


El temps passa volant i ja tenim al damunt el dia de l’orgull LGBT, més carregat de polèmica que mai. Comencem a Barcelona i acabem a Madrid, sense esgotar tots els temes que fan xup-xup, tant a les xarxes com als mitjans. A la Ciutat Comtal, a grans trets, la divisió entre els defensors de la celebració de caràcter festiu –representada bàsicament pel sector empresarial- i els partidaris de reforçar les demandes socials, ha esclatat definitivament i enguany s’ha fet visible amb tota la seva contundència. Després de llegir atentament els arguments dels uns i els altres, no em costa gens decantar-me a favor dels segons, per diversos motius. Dit sigui de passada que no crec que l’esmentada divisió sigui motiu de tristesa, ans al contrari, perquè fomenta un debat ben urgent i necessari.

Per bé que la facció escumosa del “Gay Pride” addueix que a la ciutat hi ha d’haver cabuda per ambdues visions, el cert és que la història ens mostra com, sobretot a partir dels anys ’80, l’esperit comercial ha engolit sense pietat fins i tot  les vindicacions més arrelades. Al meu entendre, hi ha d’haver una reflexió seriosa i conseqüent al respecte,  per tal d’evitar que la lluita contra el bullying homòfob, per exemple, es dilueixi en un mar de turistes amb elevat poder adquisitiu i escassa consciència social. Per altra banda, estem en ple desmantellament de l’Estat del benestar i no podem caure en la temptació de vendre’ns per un plat de llenties. De la nostra desesperació es valen, aquells que empunyen les estisores.

Els ingressos estivals són importants, sens dubte, però també cal preguntar-se quin preu en pagarem perquè al retrocés econòmic, repetim-ho per enèsima vegada, hi va lligada la involució ideològica i democràtica de rigor. En aquest sentit, la polèmica barcelonina enllaça amb les turbulències que ha despertat a la capital de l’Estat la presència de Richard Cohen, un  dels molts “terapeutes” que “ajuden” els homosexuals que decideixen “lliurement” canviar d’orientació, a "esdevenir" heterosexuals. El més perillós d’aquest personatge i els de la seva corda és que ara ja no defensen que sentir atracció per persones del mateix sexe sigui cap malaltia –seria absurd, perquè tota la comunitat científica sosté el contrari-, sinó que ara demanen “tolerància” per aquells que suposadament volen tornar-se a entaforar a dins de l’armari.

De fet, la venda dels seus llibres a El Corte Inglés, La Casa del Libro i Amazon ja ha causat un contundent rebuig entre els internautes. El Col·legi de Psicòlegs de Madrid també ha tingut la decència de posicionar-s’hi clarament en contra, en un context que de vegades està contaminat pel silenci còmplice. Alçar la veu contra la iatrogènesi d’aquests tractaments, entre altres beneficis, afavoreix que disminueixin el nombre de suïcidis, entre els adolescents que se senten menystinguts per la seva orientació sexual. Cal ser justos i recordar que els missatges contra el col·lectiu LGBT no són exclusius dels xarlatans vinguts dels Estats Units ni tampoc dels columnistes ultramuntans, sinó que eminents acadèmics recolzats pel Partit Popular, com el catedràtic de psicopatologia de la Complutense de Madrid, Aquilino Polaino, han defensat tesis  pseudocientífiques sense contemplacions, carregades d’odi contra les famílies homoparentals.

Arran dels famosos disturbis de Stonewall, l'any 1969, es va aconseguir que l’homosexualitat desaparegués dels manuals de classificació dels trastorns mentals. Ara no podem consentir que ens retornin novament a la foscor, a través de discursos sibil·lins, perquè una societat intolerant viu condemnada a la tristor. Des d’aquest modest blog, dono el meu suport total a aquelles persones que es respecten i no es rendeixen. Tal com va escriure Tennessee Williams, a les seves memòries: "¿Si no pots ser tu mateix, quin sentit té ser res en absolut?" Ens ho recordava igualment Marguerite Yourcenar, en el seu Alexis o el tractat del combat inútil (Tandem Edicions, 1994): Lluitar contra la pròpia naturalesa només serveix per a perpetuar la infelicitat, tant la pròpia com l’aliena. Si hem de combatre plegats, fem-ho per enderrocar les muralles de l’odi i no pas per posar pals a les rodes a l’amor. Prou falta que ens fa estimar-nos, en aquest món cruel i embogit. Així doncs, feliç dia de l’orgull, malgrat tot.




dimarts, 17 de juny de 2014

El capitalisme contra el son

La polèmica per les punxes “antiindigents” de Londres, ha encès novament el debat sobre la contribució de l'arquitectura urbana en l'exclusió dels més vulnerables. Però hi ha altres temes damunt la taula, com l'intent de fragmentar cada cop més el son dels ciutadans, dins de l'anomenat capitalisme 24/7. Foto: Sky News.

 “Si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir”: Aquesta era una de les proclames més escoltades durant el 15-M. Han passat tres anys i està ben clar que els nostres somnis els segueixen passant per la màquina trituradora però, què passa amb el son? De ben segur que a algunes “divinitats” del món de les finances i de la política els costa més dormir, ara que s'ha donat el primer cop electoral al bipartidisme però, de fet, som els ciutadans “mortals” aquells que realment veiem amenaçada la capacitat per descansar d'una sola tirada, no tan sols per les incomptables preocupacions que ens ronden pel cap sinó per una estudiada estratègia dels garants del capitalisme de consum, encaminada a fragmentar el període de repòs nocturn.
L'aparició de punxes en un luxós edifici de Londres només és un exemple del tipus d'arquitectura i disseny urbà, presents arreu del món, pensats per dificultar el son de les persones sense sostre. Les pilones de pedra, les barres de ferro, els bancs individuals i un llarg etcètera d'elements dissuasius són observables també en el nostre país. És ben fàcil descobrir-los, per poc que hi parem atenció. Resulta profundament descoratjador constatar com la bretxa entre rics i pobres es fa palesa d'una manera tan cruel en un entorn que suposadament hauria de fer més fàcil la vida del ciutadà. Els enclavaments exclusius, com les comunitats reixades, són altres demostracions d'aquesta mena d' “apartheid econòmic” que s'escampa com una taca d'oli. Determinades elits participen del bé públic, construït amb l'esforç de tots però, tanmateix, bandegen sense contemplacions els més vulnerables del seu radi de moviment.
A banda de la indispensable reflexió sobre la segregació, com deia, també descobrim en les odioses punxes “antiindigents” un atac psicològic despietat, directament relacionat amb els interessos del capitalisme salvatge. No puc evitar pensar que la privació del son és una tortura blanca que persegueix la destrucció de l'individu. Segons el professor de la Universitat de Columbia Jonathan Crary el caràcter essencialment passiu del son, ocasiona pèrdues incalculables en termes de temps de producció, circulació i consum, motiu pel qual està en el punt de mira de les exigències de l'univers 24/7 (vint-i-quatre hores del dia, set dies a la setmana). El Departament de Defensa dels Estats Units està estudiant les llarges vigílies d'algunes aus migratòries, amb l'objectiu que els soldats estiguin "operatius" més hores seguides. En el futur, les troballes es podran aplicar al conjunt de la població.
De fet, en alguns països ja s'ha observat una escurçada del patró de son i també es constata un nombre creixent de persones que es desperten durant la nit, per consultar algun dispositiu digital. Segons sembla, la dinàmica de desconnexió total anirà en decadència i haurem de pagar per poder dormir "de debò". El descans esdevindrà un bé de consum, com no podria ser d'altra manera -¿quanta gent necessita un psicofàrmac per posar el cap damunt del coixí?-. Però encara podem anar més enllà, assegura Crary, perquè la funció reparadora nocturna també està relacionada amb la capacitat per tornar a començar i per imaginar nous móns, altres realitats possibles. Si s'ataca el descans, el consumidor esdevé més actiu, alhora que perd capacitat revolucionària. Així doncs, a banda de no deixar-nos dormir, efectivament, pretenen impedir que somiem. La seva voracitat no té límits. 


 

dimecres, 11 de juny de 2014

El jutge Calatayud i el "ciberbullying"

  Foto: lasexta.com

 

En una entrevista al programa La Sexta Noche, el “mític” jutge granadí Emilio Calatayud (a la imatge) va oferir la seva particular visió de la Justícia espanyola, en el marc de la dramàtica situació per la qual travessa aquest país. Entre altres qüestions, el magistrat va explicar que en els darres anys s'ha observat una disminució de la delinqüència de menors. A primer cop d'ull, aquesta dada podria resultar soprenent –quanta més urgència econòmica, més robatoris-, però té una explicació ben raonable. Durant el període més dur de la bombolla immobiliària, molts adolescents anaven a treballar a l'obra sense haver finalitzat els estudis bàsics i el fet de tenir un sou a la butxaca, en absència d'una mínima formació, els convertia en “bombes de rellotgeria”.

En l'actualitat, ateses les noves circumstàncies, els adolescents han tornat a l'institut. La presència educativa a la llar és més estable i els adults mantenen un major control sobre els nois i noies. Segons el seu criteri, per altra banda, estem aprenent a cultivar, altra vegada, valors perduts com l'esforç i la generositat. Però no tot són flors i violes perquè els delictes que sí que han augmentat són les agressions dels fills cap als pares i l'assetjament a l'escola, a través de les noves tecnologies -conegut amb el nom de “ciberbullying”-. Val a dir que, darrerament, proliferen tota mena de guies  per a frenar aquest inquietant increment de la violència associada a les pantalles, que penetra en la intimitat dels estudiants d'una manera fins ara desconeguda. Als mitjans n'hem conegut casos esfereïdors -recordem l'agressió a la nena de Sabadell, penjada al Youtube, per exemple- però en el nostre entorn més immediat també és fàcil observar-los amb tota la seva cruesa. 

 És ben cert que no es pot generalitzar però de vegades hom desitjaria més implicació per part de tota la comunitat educativa, a l'hora d'afrontar aquesta xacra. En un estudi realitzat amb 7.000 adolescents espanyols i italians, es va observar que el 55% defensava l'ús de la violència verbal a les xarxes socials. El 27% reconeixia que havia insultat en aquest mitjà i el 19% que hi havia proferit amenaces. El 8% considerava que la violència era “necessària útil i agradable”; el 17% consumia material pornogràfic i el 22% admetia haver mantingut contactes virtuals amb estranys. Potser una de les dades més sorprenents va ser constatar que el 60'4% no dialogava amb els pares sobre aquests temes i que el 48% no havia rebut cap informació sobre els perills vinculats a la navegació. Les conductes violentes “online”, segons els investigadors, estaven directament relacionades amb el nivell d'autoestima del menor, els valors que havia rebut, els vincles socials consolidats que manetenia, la cohesió familiar de la qual gaudia i el temps que dedicava a l'estudi. 

També és necessari recordar que l'ús de les noves tecnologies es dóna en un cotext social en el qual l'individualisme i la precarietat extremes condueixen a què la xarxa pugui considerar-se un indret on cultivar un narcisisme despietat, a través del qual s'assoleix una mena d'“existència vàlida” . Sense Whatsapp o un perfil a Facebook, es fa difícil que els nois i noies cultivin la socialització i corren el perill de ser invisibilitzats, una amenaça difícil de suportar, en aquesta etapa evolutiva. L'esmentat fenomen també és vàlid per als adults: La por cerval a la solitud i a l'abandó és una de les característiques de la modernitat "líquda", definida per Zygmunt Bauman.

En aquest sentit, la pel·lícula Cobardes (2008) -amb tots els defectes que se li volguessin trobar-, va tenir la virtut de mostrar l'assetjament escolar a través de les noves tecnologies amb una mirada àmplia, tot mostrant l'hostilitat entre els estudiants com un reflex de les mateixes por i “omertà” que imperen en les relacions adultes. ¿O potser no és cert que, en aquest país, hi mana la llei del més fort? ¿Quin missatge transmet als infants, el fet que els corruptes més infames visquin a cos de rei, mentre que els treballadors honrats i els activistes compromesos s'emporten la majoria de pals? Val la pena reflexionar-hi profundament perquè aquesta injustícia estructural, malauradament, no se soluciona ni amb el millor manual del món. Faríem bé de recordar-ho, sense anar sempre a cop de titular.


 

dimecres, 4 de juny de 2014

El conte del rei Felip VI

Imatge: La voz de la Palma



Yo no sé muchas cosas, es verdad,
pero me han dormido con todos los cuentos…
y sé todos los cuentos.

Versos de Sé todos los cuentos, de León Felipe.


Hem viscut un moment històric apassionant; el cor encara em batega de l’emoció. Em sento capaç de deixar anar un torrent inacabable de paraules, encara que segurament no afegiria res de nou a tot allò que ja està escrit. Sortiria al carrer a cantar i ho celebraria fins a la matinada. Com en tants altres moments estel·lars de la humanitat –per fer servir l’expressió d’Stefan Zweig-, segurament, d’aquí uns quants anys, algú ens preguntarà: “Què feies quan el rei va abdicar?” I nosaltres explicarem que ens en vàrem assabentar a la feina, perquè algú ho va llegir per Internet; o que va trucar-nos un familiar, panteixant, i ens va transmetre la bona nova; o que caminàvem pel carrer i uns vianants ho comentaven però nosaltres, incrèduls, no podíem donar crèdit a aquelles paraules. Finalment, ho vàrem donar per bo, perquè la notícia corria com la pólvora: El monarca, després de trenta-nou anys de poltrona, moralment decrèpit i físicament xacrós, havia cedit el ceptre al seu fill.

M’agradaria acabar el relat dient que l’endemà es va proclamar joiosament la III República però, malauradament, encara no sabem què ens prepara el futur. De moment, l’èpica de les manifestacions ja no ens la traurà ningú. Ens podem aventurar a pensar que si del 15-M n’han sortit reforçats els moviments socials i n’han sorgit partits com Podemos, aquesta nova explosió ciutadana també tindrà les seves conseqüències. Les maniobres a corre-cuita dels garants del bipartidisme, fan pensar que Felip de Borbó no ho tindrà gens fàcil per conservar la corona damunt del cap. En el cas de son pare, els mitjans s’hi van haver d’esforçar de valent per vestir-lo de salvador de la pàtria, després del cop d’Estat del 23-F; per tapar-li els embolics de faldilles; per encobrir-li els negocis tèrbols a l’estranger i un llarg etcètera d'abusos inaguantables. Tant és així que, entre la imatge del mediàtic Joan Carles I i la realitat hi ha un abisme de profunditats insondables. Probablement mai no sabrem fins on ha estat capaç d’arribar aquest home que va disparar al seu germà gran quan era un xaval i que ha deixat el poder in extremis.

Si al nét d’Alfons XIII, els aduladors de la cort l’han camuflat de “campechano” o de portador de la democràcia i de l'Estat del benestar –els deliris d’alguns xarlatans arriben fins a nivells insospitats-, al fill d’aquest el presenten com la viva imatge de la renovació. La festa de l’escuma ja ha començat. Als platós i a les redaccions es gasta sabó perfumat a dojo. Ens inunden els missatges d’esperança i els elogis ensucrats. Felip VI serà l’home que mantindrà unida la pell de brau i afrontarà, gràcies a la seva brillant preparació, els grans reptes que tenim per davant. El meravellós príncep d’Astúries i de Girona és llicenciat en dret, parla idiomes, té formació castrense, ha viatjat pel món… ¿Com ens podríem deixar escapar, insensats de nosaltres, una perla com aquesta, amb tota la mediocritat que ronda per les altes esferes? Cap president de la República s’hi podria comparar. Tan ben plantat. I amb el paperàs que va fer durant els Jocs Olímpics de Barcelona. Si fins i tot fa discursos en català!

Poso com a exemple un article de l’inefable Enric Juliana, que porta per títol Felipismo tricolor, en el qual el columnista de La Vanguardia, en el clam massiu pel referèndum, també hi va percebre un suport implícit al pare de la infanta Elionor. En el fons, sense saber-ho, deu passar que els republicans portem a dins un monàrquic avergonyit, que pugna per sortir de l’anonimat i cridar: “¡Viva el nuevo rey de España!”. La màquina d’escriure contes no té aturador, malgrat que no aconsegueixi traspassar fronteres. Aquí pràcticament ningú no s’indigna pel fet que el caçador d’elefants toqui el dos sense passar comptes amb la Justícia. Es morirà al llit, mentre li fan el darrer massatge. Però al carrer s’hi expliquen altres històries. Em sap greu defraudar els escribes reials però l’única consigna que he escoltat sobre l’hereu al tron ha sigut: “El príncep Felip, només treballa al llit!”. Em temo que, aquesta vegada, ho tindran més complicat per adormir-nos. Per la memòria dels avantpassats i per la nostra dignitat, espero que el príncep s’apropi de debò als ciutadans i, després d’una llarga carrera, sàpiga què se sent sense poder exercir el càrrec que tant anhelava. En el seu cas, tindrà més sort i no haurà de passar gana, com tants milers de persones, en el país massacrat que suposadament estima. Haurem de veure què s’empescarà, ara, per tal d’evitar l’inevitable.