dijous, 29 de maig de 2014

Gamonal, Can Vies i la “teoria de la xusma”


Un tècnic de la brigada de neteja de l'Ajuntament de Barcelona, cobria una pintada a Gran de Gràcia, ahir al migdia. Frases com "Can Vies resisteix" van desaparèixer en un temps rècord de les parets del barri. Foto: Clara Esquena.


L’Ajuntament de la capital, presidit per Xavier Trias, se segueix prenent molt seriosament l’eslogan “Barcelona posa’t guapa” perquè en menys de 24 hores va deixar algunes de les parets de la Vila de Gràcia més netes que una patena. Em queda el dubte de saber si aquesta diligència té relació amb la voluntat de mantenir el barri ben polit o bé d’esborrar-hi qualsevol rastre de dissidència. La batalla de l’opinió pública, no ens enganyem, també es guanya al carrer. Sigui com vulgui, l’espurna del desallotjament i enderrocament de Can Vies, al barri de Sants, ha encès diversos focs, tant a dins de la ciutat com a diferents punts del territori. Aquest efecte expansiu ha estat comparat encertadament amb el que es va produir arran del projecte del polèmic bulevard, al barri de Gamonal de Burgos.

El paper dels mass media tampoc està exempt de sospita, a l’hora d’invisibilitzar el malestar dels ciutadans. En un interessant article publicat a La Marea, es van analitzar alguns paràmetres, a l’hora d’enfocar el problema burgalès, com ara l’exposició de les causes del conflicte, les versions dels diferents sectors implicats i les seves conseqüències, amb el propòsit de determinar si havia existit una mínima objectivitat informativa. Es va constatar que els mitjans tendien a silenciar les mobilitzacions reivindicatives prèvies als disturbis i el context obrer on aquests es produïen. Dedicaven una part ínfima del temps a exposar la versió dels veïns, a diferència del que succeïa amb el punt de vista de les autoritats, presentat més extensament i de forma positiva. Per contra, s’evidenciava un “efecte lupa” sobre els actes vandàlics, que foren utilitzats per criminalitzar les protestes socials.

En relació a la ferida oberta de Can Vies, ens hem fet un fart de veure imatges de contenidors cremats, vidres trencats, manifestants que llancen pedres i excavadores en flames. Em temo que una anàlisi acurada de les notícies tampoc passaria la “prova del cotó”. En alguns informatius, no s'hi ha pogut veure ni un sol acte de brutalitat policial. Resulta sorprenent que se segueixi apostant per anàlisis tan profundament limitades de la nostra realitat social, quan se sap perfectament que en els països on s’hi apliquen receptes neoliberals les batalles campals són el pa nostre de cada dia. Un exemple recent el trobem en els aldarulls originats arrel de la celebració del Mundial de futbol al Brasil però en podríem esmentar molts altres. Quan a una part de la població se li tanquen totes les portes, per lamentable que sigui, pot optar per l’alteració de l’ordre públic. Les visions esbiaixades em fan pensar en la desacreditada però encara vigent “teoria de la xusma” –riff-raff theory- segons la qual la violència col·lectiva la protagonitzen individus “indesitjables”, provinents de capes socials desafavorides.

L’esmentada tesi conservadora té el gran “avantatge” que centra l’atenció en uns manifestants suposadament marginals: pobres, immigrants, inadaptats i criminals. L’hostilitat seria causada per les seves limitacions personals i no pas per una situació de discriminació. Alguns autors (Coplan i Page 1968; cfr. Espelt, Javaloy & Rodríguez, 2006) van estudiar els disturbis racials dels anys 60, als Estats Units, i van constatar que la “teoria de la xusma” no tenia cap mena de base empírica, perquè els activistes posseïen un nivell educatiu elevat; no eren immigrants “no integrats”; tampoc provenien de llars desestructurades; no estaven exclosos de les relacions comunitàries, ni tenien un perfil delinqüencial. Atesa l’evidència històrica i científica publicada, és una llàstima que encara haguem de suportar l’hegemonia dels discursos més dogmàtics, emesos per “professionals” que obvien sistemàticament la salvatge opressió a la qual estem sotmesos. Fixeu-vos-hi bé: Quan se senten amenaçats, s’esmolen les ungles i ensenyen les dents.

Referència:

Espelt, E., Javaloy, F. & Rodríguez, Á. (2006). La violencia colectiva a escena. En F.Javaloy (Ed.) Comportamiento Colectivo y Movimientos Sociales (pp. 172-198). Madrid: Pearson Educación.




dijous, 22 de maig de 2014

Arias Cañete, l'esperança d'Europa (no és broma)




Arias Cañete és un polític de paraula, d'aquells que ja no en queden. Al programa “El Hormiguero” va demostrar que ell també menja iogurts caducats, per afrontar les penúries de la crisi. 


Honestament, no sé què faríem si Arias Cañete desaparegués de la primera línia de la política. M’esgarrifo de pensar que pugui fracassar a les urnes, el proper diumenge. Les primeres eleccions al Parlament europeu, l’any 1979, van registrar una participació ciutadana del 62%, la qual es va desplomar fins a un misèrrim 43%, l’any 2009. Els esforços dels candidats per a convèncer els votants de les bondats democràtiques de la UE, fins ara, han estat debades. Gràcies al nostre galant cavaller, però, les pansides xifres es podrien revifar.

Si a algú li devem la recuperació de l’interès per aquests comicis és a ell. Si hi ha un artífex indiscutible, en l’heroïcitat d’aconseguir que Espanya recuperi el somriure, després d’una penosa agonia, aquest és el representant del Partit Popular. Que tremolin els tuitaires, els humoristes i els columnistes sense idees, si Arias Cañete fa figa. Que es preparin els assessors de campanya d’Elena Valenciano i tota la plana major del PSOE, si el consumidor de iogurts caducats no aixeca el vol. Sense el seu posat bonhomiós i els seus acudits castissos, aquest país seria com un jardí sense flors.

Ni la Troika gosaria parar-li els peus. És natural que ell es temi, aquestes sinceres declaracions que tant li han criticat no tenen res de peculiar. Jo també m’espantaria de la meva superioritat intel·lectual si, davant de les dificultats per tirar endavant el “Plan Hidrológico Nacional”, se m’ocorregués la genialitat d'afirmar que aquest s’ha d’aprovar “por cojones” ¿A qui se li acudiria associar el trasvassament del riu Ebre, amb les gònades masculines? Creieu-me: Sigmund Freud n’hauria pres bona nota. Un estudi acurat de la seva psiquis, faria empal·lidir tota l’obra prèvia del pare de la Psicoanàlisi.

Per si no n’hi hagués hagut prou amb les injúries que li han plogut els darrers dies, l’exministre d’Agricultura s’ha vist forçat a disculpar-se pel seu innocent comentari. Malgrat que ja havia fet notar als ciutadans fins a quin punt permet la presència de dones a la seva vida, ara ha hagut de recordar als ressentits, que la seva mà dreta al Ministeri que dirigia –la seva costella, com aquell qui diu-, Isabel García Tejerina, li ha pres el relleu. ¿Hauria tolerat quelcom semblant, un home masclista? Aquells que el coneixen saben que no. Tota aquesta tropa de desaprensius -les feministes de les aixelles peludes incloses-, que el critiquen  sense coneixement de causa, s’haurien de dutxar amb aigua freda. Aquesta vegada, no seria pas amb el propòsit d’estalviar-la sinó amb la finalitat de netejar-los les idees, de tan brutes com  les tenen. 

Per acabar-ho de rematar, l’oposició –que té masclistes de debò a les seves files-, ha engegat el ventilador. Acusen el pobre Arias Cañete i la seva família de tenir empreses controlades per societats a les Antilles Holandeses i a Costa Rica. Algun periodista també ha aprofitat l'avinentesa per a retreure-li que s'havia embutxacat una morterada de calés durant l'anterior mandat, tot contravenint la legislació vigent sobre la dedicació exclusiva al càrrec que ocupava. Bajanades. Altra vegada: ¿Com podria un home que aconsella les nobles virtuts de la vida espartana -mireu-lo a la foto-, incórrer en el pecat de la cobdícia? Si segueix aquesta pedregada de crítiques, el 25 de maig no votarà ni Rita la cantadora. O encara pitjor: La gent pot tenir l'ocurrència de participar al Multireferèndum. Quan la plebs es posa a pensar, comença a fer bestieses. I això sí que no pot ser. 



divendres, 16 de maig de 2014

El drama dels miners, és el nostre drama

Foto:Bulent Kilic

 Em sembla una curiositat històrica que Francisco Franco fos un amant de la copla i comptés entre els seus artistes favorits a Antonio Molina, després del qual ningú no ha estat capaç d’igualar, ni tan sols remotament, la interpretació de “Soy minero”. De ben segur que l’esmentada predilecció no era deguda a la resistència antifeixista que representaven els miners, mirall de tota la classe obrera. Dubto que, en escoltar aquella veu prodigiosa, el dictador pensés en la insurrecció asturiana del 1934 ni que recordés la melodia durant la llegendària vaga del 1962, gràcies a la qual es van assolir èxits notables, magrat que els “subversius” també fossin durament reprimits –les tortures van incloure pallisses i agulles sota les ungles, entre altres crueltats-. Esclafar-los a ells era una forma d’advertència a la resta de combatents i ho segueix essent, encara.

Malgrat la brutalitat del “Movimiento”, les traïcions dels sindicats, el desviament de les subvencions i els dramàtics accidents soferts, els miners no han tirat la tovallola; potser és per això que representen amb tant de vigor la lluita col·lectiva pels drets dels treballadors, enfront de la manca d’escrúpols de les grans corporacions i la debilitat dels polítics i llurs titelles, entregats covardament al poder del diners. Potser és, també, pel que significa treballar en unes condicions tan extremadament dures que, al final de la “Marxa negra” del 2012, els miners van ser rebuts entre aplaudiments a Madrid, on van ser acollits per una multitud que els aclamava. En aquella ocasió, protestaven per la sagnant retallada del 63% a les ajudes al carbó, capitanejada per l’hieràtic ministre José Manuel Soria. Han passat moltes dècades, però la lluita no ha finalitzat, ans al contrari.

Les llàgrimes tampoc s’han acabat. L’any següent, una fuita de grisú deixaria sense oxigen sis miners del Pozo Emilio del Valle, al municipi lleonès de Pola de Gordón, en un dels pitjors accidents ocorreguts els últims divuit anys. Les mesures de seguretat, asseguraven els entesos, hi estaven plenament garantides. La premsa va recordar diversos episodis mortífers semblants, patits a Espanya i, com sol passar, la tragèdia ben aviat es va oblidar, enterrada sota una muntanya de banalitats. I ara els ha tocat el torn als turcs: La mateixa ferum a cadàver, menyspreu, misèria i explotació, que ha marcat la nostra Història, ens arriba a través de les pantalles i les pàgines dels diaris. A Soma, han mort més de 200 persones però la xifra podria ascendir fins a 400. Són ben freds, els números, quan darrere hi ha comunitats senceres, destrossades pel dolor.

Recep Tayyip Erdogan ha reaccionat d'una forma que podem qualificar de psicopàtica. Els seus comentaris sobre la inevitabilitat de la tragèdia han despertat la fúria dels veïns, que són pobres però no estúpids. L’explosió del transformador no va ser cap accident fortuït. La massacre ha estat encertadament qualificada d’assassinat, perquè sense les privatitzacions ni la deixadesa a l’hora de revisar els protocols de seguretat, el dantesc desenllaç es podria haver evitat perfectament. De fet, l’empresa “Soma Holding” es vantava, fa un parell d’anys, d’haver reduït costos, a costa de retallar drets laborals. A la terra d’Orhan Pamuk, hi trobem similars processos d’identificació, als que hem viscut a casa nostra. La societat s’ha solidaritzat amb la precarietat de la feina dels seus conciutadans. Els estudiants de la Universitat d’Ankara han estat reprimits amb canons d’aigua i gasos lacrimògens, per protestar contra la manca de protecció a les mines. La plaça Taksim ha sigut novament escenari de revoltes, quan diversos grups de manifestants s’hi han aplegat sota el lema “justícia per a Soma”. Cal recordar que, en els darrers setanta anys, a Turquia hi han mort més de 3.000 miners. Més de tres mil vides segades. Ara i per sempre: El seu drama, és el nostre drama.



dijous, 8 de maig de 2014

No és país per a mares




 Mariano Rajoy s'ha reunit amb els empresaris més importants del país, a la Moncloa. A la foto de família, no hi havia cap dona. Imatge: Efe.


A banda d’una pobra noia que punxa un preservatiu en un anunci de roba –els responsables de la marca deuen saltar per un peu perquè la publicitat generada per la polèmica és impagable-, el dia de la mare ha motivat que es posin en relleu notícies vertaderament preocupants, com ara la significativa davallada de les baixes per maternitat a l’Estat espanyol, marcada per la caiguda de la natalitat i l’increment de l’atur. Com a afegitó al drama social, cal tenir en compte l’endèmica opressió patriarcal, patida per ambdós gèneres. Malgrat que cada vegada hi hagi més pares que, feliçment, defensin amb convicció el seu paper en la cura dels nadons, la pràctica clínica demostra que el pes principal encara recau sobre les dones, les quals noten en l’estat d’ànim les enormes transformacions experimentades en la rutina diària. Una queixa freqüent, en boca de mares desmoralitzades: “La meva vida ha canviat molt però la d’ell segueix si fa o no fa igual”.

Si algú encara somia amb l’estampa publicitària de muller radiant, entregada devotament a la família, que se la tregui immediatament del cap, perquè aquesta fantasia és un verí mortal. Crec que la frustració dels projectes ideals de parella està ben expressada a la pel·lícula de Sam Mendes Revolutionary Road (2008), que retrata l’amargor d’una època concreta, als Estats Units, però que conté un missatge universal i perfectament vigent. Resulta frustrant constatar com, en ple S.XXI, es perpetuen els ridículs estereotips masclistes, que ens empresonen en rols tradicionals i impedeixen un desenvolupament amb plenitud. En el crispat debat sobre la nova llei de l’avortament, sense anar gaire lluny, allò que vertaderament està en joc és el manteniment d’aquesta desigualtat, no pas la legítima defensa del “no nascut”, el qual quedaria més protegit si es posessin en marxa bones polítiques de prevenció d’embarassos no desitjats, entre d’altres mesures urgents. Però Mariano Rajoy es fa l’orni, quan es parla d’educació i de prestacions socials. Mentre els ciutadans ens dessagnem, ell es fuma un cigar, en companyia dels prohoms més influents del país.

Val a dir que les pròpies afectades hem propagat el discurs dels esclavistes. En alguns estudis realitzats amb dones membres dels moviments “pro vida”, es va evidenciar que les activistes antiavortistes no eren gens partidàries de l’emancipació, perquè creien que la biologia marcava el seu destí (Luker, 1984; cfr. Espelt, Javaloy & Rodríguez, 2006). Cal recordar que el pretext de la biologia també va ser llargament utilitzat com a argument de pes, a l’hora de sostenir les absurdes tesis racistes, de dominació de blancs sobre negres. Homes i dones hem lluitat plegats per abolir aquestes i altres idees horribles però en el camp de l’alliberació femenina ens hi hem sentit bastant soles i no han estat pocs els episodis d’abandó, per part dels nostres companys i companyes.

El paper de les hormones i dels neurotransmissors s’ha manipulat de forma maquiavèl·lica, en el decurs de la Història, amb la finalitat de mantenir-nos enclaustrades en la foscor de la llar o bé de fer-nos-en fora, segons hagi convingut a la conjuntura política del moment. En temps de guerra, mentre els soldats eren al front, la reproducció no suposava cap mena d’inconvenient, a l’hora d’assumir tasques eminentment “masculines”. Per contra, quan la comesa bèl·lica havia finalitzat, quedar-nos prenyades tornava a constituir un punt d’inflexió cabdal, incompatible amb la realització professional. En l’actualitat, en el terreny de la medicina i de la psiquiatria, encara es medicalitza el sofriment femení de forma sistemàtica. L’esmentada estratègia és sostinguda per la propaganda farmacèutica i els mitjans de comunicació, els quals dificulten la visibilització de les reivindicacions feministes –un moviment que no paren de criminalitzar els mateixos obtusos de sempre, malgrat que defensi els drets humans més elementals-.

El primer pas per ocultar la influència del context i les mancances de la política, com és ben sabut, és la utilització de les etiquetes patològiques –depressió postpart, etcètera-, i la recepta de la pastilla de torn, la qual, sense cap mena de base científica sòlida que l’avali, deixarà l’afectada narcotitzada, a la vegada que minimitzarà la rellevància de la interacció mantinguda amb un entorn hostil, on es menystenen les feixugues ocupacions de l’àmbit domèstic -entre d’altres obligacions “femenines”, no remunerades-. Els prejudicis atàvics, la recessió, l’austericidi i el Ministre Gallardón, ens deixen ben clar que aquest no és país per a mares. ¿Romandrem de braços plegats o reprendrem definitivament la lluita per conquerir la nostra llibertat?


Referència

Espelt, E., Javaloy, F. & Rodríguez, Á. (2006). La revolución del siglo: El movimiento feminista. En F. Javaloy (Ed.) Comportamiento Colectivo y Movimientos Sociales (pp. 345-373). Madrid: Pearson Educación.





divendres, 2 de maig de 2014

La tragicomèdia de la Justícia


Foto: eleconomista.es


L’any 1985, l’incombustible Pedro Pacheco, en aquella època alcalde de Jerez de la Frontera, va dir una frase memorable, que li va costar una condemna: “La gente dirá que la justicia es un cachondeo y yo les tengo que dar la razón”. El malestar expressat pel batlle de Jerez responia a la suspensió per part de l’Audiència de Sevilla de l’enderrocament parcial del xalet de Bertín Osborne; s’hi havien fet reformes sense llicència municipal i la construcció no s’ajustava al pla d’ordenació urbà. La polèmica decisió suposava un greuge per alguns dels seus conciutadans, els quals, a diferència del famós cantant, no s’havien salvat dels estralls de les excavadores. D’aleshores ençà, cada vegada que algun poderós se’n surt tan panxo d’una irregularitat, se sol recordar que, en aquest país, “la justicia es un cachondeo”. Malgrat que va tenir problemes per dir una veritat com un temple, a Pacheco no se’l pot considerar precisament un màrtir, perquè en el decurs de la seva dilatada trajectòria com a polític ha estat embolicat en diversos casos de corrupció i els Tribunals li són ben familiars.

En les últimes dècades, hem viscut persecucions esperpèntiques a personalitats que han intentat sortir-se de l’estricte guió marcat pels suposats garants de l’Estat de dret. El cas de Baltasar Garzón –un personatge amb tantes llums com ombres-, potser ha estat el més sonat. Semblava que res no podia superar aquell acarnissament fins que li ha tocat el torn al brillant magistrat Elpidio José Silva (a la imatge), acusat de suposada prevaricació, per haver dictat presó preventiva per a Miguel Blesa -un banquer amb un currículum que fa empal·lidir la carrera de Javier de la Rosa i Mario Conde junts-. Els arguments esgrimits pel jutge són prou raonables però això no l’ha salvat de la foguera. Hem hagut de fregar-nos els ulls, en contemplar com el company de pupitre de José María Aznar es lamentava amargament de l’enorme perjudici causat pel “malvat” Elpidio, a qui culpa d’haver arruïnat el seu prestigi. Es veu clar que, per a Blesa, els més de 20.000 milions d’ajudes públiques necessaris per a tapar el forat de Bankia, no tenen res a veure amb la seva pèssima imatge pública. Els correus on celebrava com s’havien estafat els preferentistes, tampoc.

Una altra escena que ha estat per estirar-se dels cabells, l’ha protagonitzada el trapella d’en Fèlix Millet, que va tenir la “mala sort” de trencar-se el fèmur justament el dia que havia d’anar a declarar. Com que no s’havia allargat prou la broma, l’home va haver de relliscar amb l’estora del dormitori, per a comparèixer, més endavant, en cadira de rodes i fumant com una xemeneia. Mentre aquests venerables prohoms es mofen de nosaltres, el Govern de Rajoy segueix la seva particular croada contra tot allò que faci pudor de democràcia. La supressió de la Jurisdicció Universal és una nova garrotada, que se suma a la pujada de les taxes, les sàdiques retallades i les mesures per a dificultar encara més la persecució dels corruptes. L’acusació popular està en perill i l’enorme dependència dels fiscals del poder polític ha motivat l’advertència del Consell d’Europa a l’executiu espanyol. Amb altres paraules, els ciutadans ens sentim cada dia més desemparats però els milionaris gaudeixen d’un retir daurat, sense que albirin cap problema seriós en l’horitzó. Tant de bo es tractés de demagògia barata però és la pura i dura realitat.

Val a dir que també observem mancances, encara més cruels, en altres punts del mapa. Fa uns dies, Clayton D. Lockett, a qui es va aplicar la pena capital, als Estats Units, va patir una llarga agonia abans de morir, a causa d’una negligència amb els fàrmacs que li van administrar. Malgrat que l’assassinat no tingui cap efecte dissuasiu i es cometin errors de tota mena, les execucions no s’aturen i les classes desafavorides, com sempre, s’emporten la pitjor part. ¿Algú creu que George W. Bush pagarà algun dia pels crims atroços comesos l’Iraq? L’única esperança que ens resta és el coratge dels professionals que lluiten amb ungles i dents per a salvar el vaixell del naufragi, no tan sols a través de la protesta sinó mitjançant una praxi honesta, quotidiana i perseverant, en defensa dels més vulnerables, enfront dels despietats abusos del poder. La mateixa que mirava de tirar endavant l'advocat interpretat per Al Pacino, a l'entretinguda tragicomèdia And Justice for all (1979); una pel·lícula per riure i plorar, com la vida mateixa. Per acabar, si algú torna a titllar Elpidio José Silva de malalt mental, amb la finalitat de desacreditar-lo, li recomanaria que penetrés en el Sistema Judicial i provés de mantenir el seny intacte. A veure si ho aconsegueix…