divendres, 25 d’abril de 2014

Què podem aprendre de Bob Dylan?


La imatge i la música d’un joveníssim Dylan, en plena efervescència contracultural, als anys 60, han estat utilitzades recentement en l’anunci d’una entitat bancària.


How does it feel
How does it feel
To be without a home
Like a complete unknown
Like a rolling stone?
 

Fragment de "Like a Rolling Stone"

 Contemplar l’evolució personal de certs artistes és com veure-hi passar pel damunt, implacable, el corró de la Història. Em guardaré prou de qüestionar el talent del músic de Minnesota perquè, sense ser-ne cap admiradora, reconec el magnetisme del seu treball i no tinc prou coneixement per fer-ne cap crítica, ni res que s’hi assembli remotament. Ara bé, com a persona que no va viure la florida dècada dels 60 i ha hagut de suportar estoicament la incessant mitificació de l’època –el màrqueting del passat és incansable-, em permeto l’atreviment de subratllar la decadència revolucionària que representa el personatge. ¿Robert Zimmerman conserva cap valor de la generació beat, la Nova Esquerra, la lluita pels drets civils, el moviment estudiantil o el pacifisme?

Malgrat que Dylan hagi negat la seva condició d’inspirador de protestes –en una entrevista, s’identificava bàsicament amb l’estil de vida dels 50-, una fugaç revisió de les seves lletres deixa poc marge pel dubte. L’autor de Blowin’ in the wind  té una legió d’incomptables admiradors que el consideren, alhora, un poeta i un profeta; alguns d’ells l’acompanyen en tots els seus concerts, com si fos el líder d’una secta de visionaris –perdoneu la radicalitat de l’expressió però l’estat d’il·luminació d’alguns dylanites bé s’ho val-.Amb tot, penso que el curs dels esdeveniments ha evidenciant la vacuïtat del seu “missatge”. A banda d’alimentar fosques llegendes, l'atracció pel poder l’ha allunyat del públic més genuí.

Es fa difícil cantar que els temps estant canviant i, a la vegada, esdevenir la cara visible d’una marca de cotxes o bé travar amistat amb el Papa Joan Pau II, sense que els fans vertaderament compromesos es decepcionin. Sempre quedaran els conversos a la fe del capitalisme de consum que, després de posar un vinil del seu ídol de joventut -ara torna la moda vintage-, obriran una ampolla de Vega Sicilia, sense pensar en res més. Tal com jo ho veig, la seva aparició en l’anunci d’ING Direct, assoleix el zenit de la utilització dels lemes de l’esquerra, amb finalitats comercials. A partir dels anys 80, cap moviment mínimament subversiu es va salvar de la banalització i la despolitització. Ara sembla que hàgim de reconstruir-ho tot de cap i de nou. ¿Quantes persones estafades se senten, cada dia, com una miserable rolling stone?

Em direu que avui també recollim el llegat d’aquella lluita i hi estaré d’acord. No obstant això, atès que ens trobem immersos en un altre cicle de protestes, per bé que les circumstàncies són diferents, no és pas sobrer mirar d’aprendre dels fiascos del passat. Serà necessari perseverar i no caure en cap parany, perquè les revoltes es poden encendre i apagar, segons els capriciosos designis del neoliberalisme. El malestar cultural s’hauria de traduir, avui, en canvis realment profunds. Val a dir que bons exemples no ens en falten. El dia de Sant Jordi, va ser bonic saber que un grup d’escriptors havia recolzat la vaga dels treballadors del FNAC de plaça Catalunya. Es van negar en bloc a signar-hi cap llibre -l’acampada del 15-M ha donat els seus fruits, diguin el que diguin-. Vaig trobar-ho un model de solidaritat i espero que la pressió serveixi per avançar en les negociacions. Llevat de pocs afortunats, tots plegats anem camí de l’esclavatge. És veritat que els garants del sistema ens traeixen però nosaltres no podem deixar-nos enredar eternament. Potser si no busquem les respostes dins del vent, salvarem de debò els nostres somnis més preuats. 


  

divendres, 18 d’abril de 2014

La meva diadema és un psicòleg



Els ésser humans tenim una gran predisposició a delegar funcions en les noves tecnologies. A la imatge, el “Mono Burgos” prova les Google Glass, en un partit contra el Getafe. Foto d’El Mundo Deportivo.


La veneració acrítica vers les noves tecnologies i el màrqueting invasiu que les acompanya és una font inesgotable de sorpreses. És tan poderosa la seva capacitat de seducció, que tot aquell que gosi qüestionar-les serà ràpidament titllat de mòmia desadaptada i anacrònica. Sembla que cap raconet de la nostra quotidianitat es pugui escapar del seu influx. El darrer invent que m’ha deixat profundament xocada, no han estat pas les Google Glass –un giny inquietant que mereixeria un altre post- sinó una diadema, amb sensor frontal, que registra l’activitat cerebral. Posteriorment, envia les dades recollides al mòbil, que hi reacciona d’una forma que podríem qualificar de “terapèutica”.

Representa que l’aparell –no us perdeu l’entrevista a l’enginyer que l’ha creat-, té capacitat per detectar el grau de concentració de l’usuari, fet que motiva el bloqueig de les trucades o dels missatges emergents, susceptibles de distreure’l. Hi ha una altra aplicació que registra el nivell d’estrès, un primer pas per a preparar, en aquest cas, el camí cap a la relaxació. En el futur, està previst que la diadema comprengui si el cervell expressa tristesa, la qual cosa conduïrà a la creació d’un ambient agradable, a casa o al restaurant, per exemple. L’objectiu final és que la màquina en qüestió s’adapti completament al nostre estat d’ànim. Les reticències inicials són normals, asseguren els experts, amb una condescendència que endevino entre línies –els neandertals digitals ja ens hi acostumarem-.

Per començar, trobo més que dubtosa la fase d'avaluació diagnòstica, per anomenar-la d’alguna manera, perquè suposa alegrement que el registre de l’activitat cerebral és vàlid o suficient, per a concloure que les persones estem distretes, estressades o bé tristes –el biofeedback té els seus límits-. El segon punt a debatre, al meu entendre, és la utilització d’un programa d’intel·ligència artificial, que reaccioni automàticament als estats esmentats, com si el portador de la diadema no tingués capacitat per dialogar amb cap persona, que pogués acompanyar-lo en la presa de les decisions oportunes, en cada moment i circumstància específiques. Hi ha una altra qüestió de més profunditat, relativa a la progressiva deshumanització de la societat, derivada de la delegació sistemàtica de funcions humanes en les noves tecnologies.

Una referència crítica ineludible, en aquest sentit, la trobem en el professor Joseph Weizenbaum, considerat un dels fundadors de la cibernètica. A partir de l’any 1966 aquest brillant informàtic es va fer famós arran de la creació del programa ELIZA –en honor a la florista Eliza Doolittle, de l'obra de George Bernard Shaw "Pigmalió"-, el qual estava dissenyat per simular una conversa amb l’usuari, tot adoptant el rol de terapeuta humanista, de perfil rogerià. Una de les repercussions que més va commocionar-lo, no va ser tant el bon funcionament del “software”, com la rapidesa amb la qual les persones que l’utilitzaven es mostraven disposades a obrir-s’hi emocionalment, talment com si es tractés d’un psicòleg de carn i ossos. 

L’usuari teclejava una frase i ELIZA oferia una resposta oberta, que donava la falsa impressió d’empatia. Fins i tot els intel·lectuals més eminents, van caure rendits als seus peus; van considerar-la un substitut perfectament vàlid als psiquiatres tradicionals. Les reflexions que féu Weizembaum, després de la torbadora experiència, romanen vigents avui en dia: l’única manera d’evitar un fosc destí per a la humanitat és tenir la consciència i el coratge de negar-se a deixar en mans dels ordinadors les activitats mentals més humanes, particularment aquelles que requereixen saviesa i compassió. Vista la febre que encara ens envaeix, ens queda per saber si serem capaços d'oposar-hi resistència. 


 

dissabte, 12 d’abril de 2014

Pels seus insults els coneixereu

 

 
Alfonso Rojo va insultar l’Ada Colau de la forma més abjecta, en un programa de La Sexta


Si algun dia miro la televisió a la nit només ho faig amb una sola finalitat: Que m’entri la son. Procuro no ensopegar amb cap debat perquè llavors és possible que la mala llet impedeixi que m'entregui als braços de Morfeu. Val a dir que l’oferta és ben diferenciada: es pot escollir entre tertúlies de dretes o d’ultradretes. A La Sexta, llevat de comptades excepcions, el biaix és clarament conservador. No es tracta d’oferir una informació vertaderament plural sinó de complaure superficialment el públic progressista i acaparar, així, tots els segments del mercat mediàtic. Al meu entendre, a través d’aquesta estratègia es maten dos pardals d’un tret. Per una banda, s’omple la caixa i, per l’altra, es marquen les línies vermelles de l’oposició i la dissidència, les quals, en tota dictadura financera, han d’estar adequadament emmordassades, alhora que abracen la il·lusió de la falsa llibertat. Potser és una teoria d’estar per casa però és l’única que se m’ocorre per entendre que empresaris com José Manuel Lara siguin capaços de dirigir mitjans d’ideologies pretesament oposades.

Una de les maniobres recurrents dels portaveus del poder- atès que no disposen d’arguments sòlids per a fonamentar les seves tesis absurdes- és vexar verbalment els adversaris. Alguns d’aquests personatges són maquiavèl·lics i sibil·lins, perquè per a l'exercici del mal també es requereix una certa intel·ligència. La majoria, però, exhibeixen una barroeria de perfil tan baix que ni tan sols paga la pena prendre’s la molèstia d’elaborar un discurs per a rebatre’ls. Ells mateixos es posen en evidència. Protagonitzen escenes sorprenentment esperpèntiques, fins i tot per aquest país, impròpies d’espais que tenen un mínim de respecte a l’audiència. L’últim “esquetx” ordinari ha vingut de la mà del polèmic Alfonso Rojo. L’ex d’Ana Rosa Quintana va complir perfectament amb el rol de bully que se n’espera, contra l’Ada Colau, en aquest cas, al programa “La Sexta noche”.

Trobo necessari posar en relleu que l’onada de suport que va rebre la carismàtica activista, respon a una tasca humanitària justament reconeguda pels ciutadans, immersos en un interminable malson, del qual les entitats bancàries en tenen bona part de responsabilitat. En comptes de veure com els periodistes fiscalitzen els causants del genocidi financer –se suposa que cobren per això-, ens trobem amb xarlatans de pa sucat amb oli, que encara es permeten el luxe de carregar vilment contra els “rastaflautes” que es mouen per defensar els drets més bàsics, en circumstàncies realment adverses. Amb motiu del cinquè aniversari de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, La Directa ha publicat una sèrie d’emotives entrevistes, que reflecteixen clarament els beneficiosos efectes psicològics i comunitaris, derivats de la seva lluita tenaç.

Podríem dir que aquest moviment va començar com una minoria activa, per fer servir la terminologia del psicòleg social Serge Moscovici. De mica en mica, ha anat canviant la mentalitat de la població, encara massa submisa i paralitzada pels cruels abusos patits. Els conflictes positius que generen milers de rostres anònims, a través de la protesta, són un motor que forja el nostre esperit democràtic, engolit per l’espiral del consumisme. Els valors esperançadors que transmeten són una alenada d’aire fresc, en un entorn podrit per la intolerància, la cobdícia i la corrupció. A les assemblees de la PAH no hi ha concertines, ni guàrdies civils que disparin pilotes de goma, a refugiats desesperats. No s’hi acosten els lladres impenitents, els mentiders compulsius, ni els farsants que compren vots. Senzillament, s'hi apleguen persones que volen ajudar persones. S’ha d’entendre que, davant d’una veritat tan irrefutable, als defensors dels bàrbars només els quedin els insults. Cada vegada que els escolto, canvio de canal.


 

dissabte, 5 d’abril de 2014

Adolfo Suárez i la memòria impossible

Imatge:Efe.


Permeteu-me que il·lustri l’embolic còsmic que representa procurar de construir la memòria històrica, en aquest país, a través d’una petita anècdota personal. El passat 23 de febrer vaig assistir a una conferència a Palamós, de l’Arcadi Oliveres –escoltar les seves reflexions és com una mena de ritual que s’ha de complir de tant en tant. Els organitzadors de la xerrada, que va omplir el teatre “La Gorga” de gom a gom, van demanar a l’economista si podia fer un breu apunt sobre l’intent de cop d’Estat de Tejero i companyia. El professor va explicar que, segons informacions que ja havien estat publicades, el vertader acte colpista havia succeït abans de la famosa data, un dia que el rei Joan Carles va convocar Adolfo Suárez a la Zarzuela per tenir-hi una reunió.

Després de despatxar els temes convinguts, el monarca va demanar-li que es quedés a dinar, però, per a la seva sorpresa, en comptes de l’àpat promès, el líder de la UCD va haver de reunir-se amb un grup de militars en una sala. Aquests li van posar una pistola damunt de la taula i li van plantejar un ultimàtum: o bé acceptava l’entrada d’Espanya a l’OTAN o ja podia marxar per on havia vingut. Adolfo Suárez s’hi va negar rotundament perquè aquesta ordre no obeïa la voluntat del poble, pel qual havia estat democràticament escollit. La resta de la història és prou coneguda per tothom: primer, dimissió del president i, posteriorment, “¡todo el mundo al suelo!”. Més endavant, el “socialista” Felipe González compliria servilment amb el mandat bel·licista.

La revelació de la identitat de l’ “elefant blanc” no era cap novetat perquè sempre ha estat una remor de fons, que s’ha silenciat o potenciat segons ha convingut –el setmanari alemany “Der Spiegel” també apuntava a la complicitat del Borbó amb els colpistes, fa un parell d’anys. La censura mediàtica sobre la monarquia és un fet ben explicat per Iñaki Anasagasti. De tota manera, desconeixia el detall concret de la coacció i em va sorprendre força. Al vespre, com tantíssims espectadors, em vaig quedar amb la boca oberta davant del polèmic documental “Operación Palace”, que prometia noves informacions sobre la irrupció dels guàrdies civils al Congrés dels Diputats. Encara que feia ferum a falsedat des del principi, no vaig poder evitar una espurna de dubte, en sentir com José Luis Garci i altres conegudes, i fins i tot respectades, personalitats narraven amb pèls i senyals com s’havia orquestrat la mentida. ¿Podia haver-hi quelcom de cert en aquella versió?

A Jordi Évole li han plogut les crítiques de part dels seus col·legues, malgrat que fins fa quatre dies era l’heroi nacional i rebia premis a cabassos. L’Associació d’Usuaris de la Comunicació ha sol·licitat l’obertura d’un expedient, tant per ell com per Atresmedia, tot adduint l’incompliment del codi deontològic de la professió. Encara que em vaig sentir estafada i dolguda, penso que aquest acarnissament constitueix una enorme hipocresia i l’equip de “Salvados” tampoc se’l mereix. Ni abans eren tan meravellosos, ni són ara tan nefastos. ¿Quantes veus que ara els critiquen, han ocultat informació deliberadament o han seguit fil per randa la cantarella oficial, sense qüestionar-se mai res? ¿Qui hauria gosat, anys enrere, posar en dubte la Transició exemplar i els màxims honors als “pares” de la Constitució? Em temo que acabaríem abans si seleccionéssim els periodistes vertaderament ètics i deixéssim d’assenyalar els “dolents” de la pel·lícula perquè, com diu la catalana expressió, no hi ha un pam de net.

L’embolic de versions sobre el 23-F no s’ha acabat aquí, com bé sabeu. Després de l’interminable panegíric viscut arran de la mort d’Adolfo Suárez, la no menys “follonera” Pilar Urbano, ha tret un llibre que aprofundeix en la hipòtesi de la conspiració reial. Els escribes fidels a la Corona s’han afanyat a apedregar-la però, de moment, no han aportat arguments solvents per a rebatre l’escriptora. Tot plegat, succeeix en un indret en el qual, a banda dels episodis més recents, encara està prohibit investigar els crims del franquisme. Per posar només un exemple, el Ministeri de Defensa ha rebutjat un recurs que demanava la desclassificació de 10.000 documents de la Guerra Civil i la postguerra. Per acabar-ho d’adobar, hem sabut que el temible Ruiz-Gallardón té previst aforar la Reina i els prínceps. Dins d’aquest context tirànic, ¿podem aspirar mai a treure l’entrellat del nostre fosc passat? I el que és més important ¿serem capaços de construir un projecte de futur estable?