divendres, 28 de març de 2014

La Catalunya social es crema


Una imatge del pis incendiat, on van perdre la vida els petits Ayub (11), Thami (8), Mohammad (6) i Ossama (4). Foto: ANC.


La policia científica dels Mossos mira d’esbrinar com es va originar l’incendi. Que si una burilla, que si una espelma, que si un braser. La hipòtesi del curt circuit a la instal·lació elèctrica ha quedat descartada. L'autòpsia ha revelat que els quatre menors van morir per inhalació de fum. Aquestes són les causes en minúscules. Petiteses per passar l'estona. Notícies d’escassa importància. La desgràcia es podria repetir avui mateix, en un altre punt castigat del territori perquè al barri de Les Planes del Vendrell (Baix Penedès) s’hi van congriar un conjunt de factors mortals. Aquests en majúscules. L'atur, els desnonaments i l'absència de prestacions sotgen amenaçadorament milers de vivendes i anuncien un futur tràgic als seus inquilins.

Vuit membres d’una mateixa família malvivien en condicions d’infrahabitatge, en un pis de 60m2, sense que els entrés cap sou digne per la porta. Una entitat bancària –encara no sabem quina-, els en va fer fora però ells s’hi van tornar a encabir. Per acabar-ho d'adobar, suportaven el racisme-la presència de PxC al Consistori no és innòcua ni tampoc casual-, i la denegació repetida de la PIRMI. Amb altres paraules, estaven deixats de la mà de Déu. En un context de misèria emergent, la Generalitat ha optat per seguir l’expeditiva línia de desmantellament dels Serveis Socials. I ara en recollim els fruits amargs. La política d’austeritat té conseqüències dramàtiques; una altra cosa és que aquells que empunyen les estisores, vinguin de Catalunya de Madrid o d'Europa, s’espolsin les culpes del damunt i mirin cap a una altra banda.

L’estiu del 2011 el Govern de Convergència i Unió va endurir les condicions per accedir a la renda mínima d’inserció (420€). Va ser la primera d’una llarga llista de mesures que colpejarien amb duresa els sectors més desafavorits. De ben poc han servit les queixes del Síndic de Greuges i de les entitats que treballen colze a colze amb les persones amb discapacitat o dependents, que sembla que prediquin al desert. Els programes de recolzament a les famílies, posem per cas, han patit una retallada salvatge del 70% , en relació al 2012. La misèria extrema augmenta però les ajudes als col·lectius vulnerables disminueixen. Aquesta és la lògica dels conservadors: absurda i cruel, tant humanitària com financerament.

Cal reconèixer que CiU ha intentat pal·liar aquest drama escruixidor amb algunes mesures insuficients, cosmètiques i de baixa volada. Recentment, semblava que s’obria una finestra per la qual respirar. El Parlament ha iniciat el tràmit de la ILP per a la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), que té com a objectiu protegir els ciutadans que es trobin per sota del llindar de la pobresa, tot garantit-los les necessitats més bàsiques. Però el partit liderat per Artur Mas ja ha avançat que no té cap intenció de recolzar-la. Els grups anomenats d’esquerres s’hi van mostrar a favor però no es pot pas dir que sempre hagin estat a l’alçada de les fosques circumstàncies.

El partit d’Oriol Junqueras, per exemple, ha estat acusat en repetides ocasions d'obeir les ordres del neoliberalisme imperant i per parlar del desgavell present a la formació de Pere Navarro, no sabria ni per on començar. Potser caldria formular una pregunta essencial: Què és el PSC? Immersos en els seus avorrits dilemes existencials, identitaris i corruptes, els nostres suposats representants no deixen d’avergonyir-nos ni un sol dia amb la seva absoluta inoperància. Els mitjans de comunicació, per la seva banda, paren més atenció a la lesió de Víctor Valdés que al paisatge devastat que ens envolta. Els infants ofegats entre el fum i les flames, ben aviat seran cosa del passat mediàtic. Res del que pugui passar a partir d’ara els tornarà la vida. Només espero que siguem a temps de prevenir futures tragèdies. Ayub, Thami, Mohammad i Ossama, descanseu en pau.



divendres, 21 de març de 2014

Per què costa tant trobar bons professionals?


 Imatge extreta de Google



Aquest és un post que podria haver escrit en qualsevol moment perquè respon a una queixa que escolto freqüentment des de fa temps i que jo mateixa experimento quan necessito l'assessorament d'un professional de la salut o de qualsevol altre àmbit. Quan una persona truca a la teva porta, en el meu cas, d'una psicòloga, passa que de vegades ha travessat prèviament per un periple llarg i dolorós, en el qual ha patit diversos desenganys. El primer que cal fer en aquests casos és provar de restituir la confiança en el fet que és possible trobar algú que realment estigui disposat a ajudar i no tingui d'altres intencions ocultes. Òbviament, partim de la base que tots ens podem equivocar i, sens dubte, hem de procurar reparar els nostres errors, si això succeeix. Quan miro enrere, hi ha nombrosos problemes que abordaria de forma ben diferent. L'ímpetu de la joventut i la manca d'experiència poden jugar males passades. Amb tot, les queixes rebudes no fan referència a la demanda d'infal·libilitat ni tampoc a la recerca permanent de l'excel·lència sinó a la manca de les habilitats més bàsiques per atendre una persona que sofreix i que necessita trobar un alleujament pel seu patiment o bé rebre una orientació fonamentada per solucionar un problema concret. 

M'he trobat amb un nombre gens anecdòtic de pacients -usuaris o clients, com vulgueu anomenar-los-, que es queixen que han sortit del consultori del terapeuta més malament que no n'havien entrat. Tal vegada han necessitat una colla de dies per a recuperar-se del mal tràngol viscut. Aquest és un efecte conegut amb el nom de iatrogènesi.  Convé puntualitzar que si hom treballa els seus conflictes interns, no és estrany que, en un moment o altre del tractament, experimenti un cert malestar però, altra vegada, el greuge no va per aquí. En preguntar pels motius del dolor afegit, expliquen que no s'han sentit escoltats ni compresos i que a voltes els comentaris que els han fet respecte les seves dificultats els han resultat despectius o feridors. No han notat empatia de part de qui els atenia ni tampoc han sentit que les directrius suggerides hagin estat adequades, segons el que marca el sentit comú més elemental -ni tan sols cal entrar en discussions sobre psicoteràpia-. Hi ha casos més greus: els afectats han viscut algun tipus d'assetjament, moral o sexual, o bé els han aplicat tècniques més pròpies de la pel·lícula Algú va volar sobre el niu del cucut que de la psiquiatria del segle XXI. Això per no parlar de l'excés de medicació, un abús del qual m'he ocupat amb escreix en aquest blog. 

Aquesta xacra no afecta només el meu camp, com deia. En el món de l'arquitectura, del dret, de la restauració i un llarg etcètera d'oficis, és freqüent haver de fer una àrdua peregrinació abans no ensopegues amb una veu acreditada. Em sap greu escriure-ho perquè pot sonar elitista o poc respectuós, en un moment tan difícil com l'actual, però trobo que la mediocritat, la grolleria i el narcisisme estan a l'ordre del dia. Quan em qüestiono quins en poden ser els motius, penso que, sens dubte, la precarietat laboral hi té quelcom a veure. Si veus algú amb cara de vinagre darrere d'un taulell, no és d'estranyar que cobri un sou miserable, pateixi "mobbing" o qualsevol altra calamitat imaginable. També hi deuen jugar un paper rellevant les flagrants mancances educatives, presents en escoles, instituts i universitats -conservo correus electrònics de professors de nivell de doctorat, amb unes faltes d'ortografia que fan tombar d'esquena-. El nepotisme i els endolls podrien trobar-se igualment en l'arrel de la futilesa generalitzada. Els cervells més brillants agafen l'avió per treballar a l'estranger, mentre que els amics, coneguts i saludats, ocupen els càrrecs de més responsabilitat. I la crisi de valors, com sempre, tan habitual en societats en les quals els beneficis econòmics es troben a la cúspide de totes les prioritats. Està clar que ens queda un llarg camí per recórrer, abans no sortim d'aquest pou miserable. Tots plegats hi podem posar el nostre granet de sorra, a través de la necessària reivindicació i d'una honesta responsabilitat professional.



dissabte, 15 de març de 2014

Aquest país fa pudor de ranci




Una escena de la sèrie Mad Men, en la qual la secretària Peggy Olson pateix un assetjament sexual a l’ascensor, el primer dia de feina. Imatge: AMC.


La rància ferum ideològica, inherent al neoliberalisme, s’infiltra per diferents escletxes de la nostra quotidianitat. Encara no aconsegueixo fer-me a la idea que estiguem immerses en un procés involutiu tan ferotge. Que un Ministre de l’Interior condecori una Verge és quelcom que, senzillament, no m’acabo de creure. Forma part d’un món prehistòric que considerava ingènuament superat. Fa un parell de dies, vaig començar el llibre de Jane Maas, Mad Women, en el qual l’autora recorda la seva ascendent trajectòria professional en agències publicitàries similars a la Sterling Cooper, de la sèrie Mad Men. Vaig pensar que seria una lectura més aviat frívola, que m’ajudaria a desconnectar de la muntanya de preocupacions habituals. Em pensava que m’evadiria de la resclosida actualitat. En repassar les inaguantables humiliacions que patien les dones als anys seixanta, però, no vaig tenir la impressió que estiguem tan allunyades d’aquella degradant situació.

Entre d’altres qüestions, Maas respon una pregunta habitual: hi havia tant de sexe als despatxos com el que apareix a la ficció televisiva? Segons la seva experiència i la d’altres companyes, la imaginació dels guionistes s’ha quedat curta. A banda de les nombroses infidelitats dels seus col·legues –afavorides pel boom de la pastilla anticonceptiva-, també hi era estesa la pràctica empresarial de contractar prostitutes per a satisfer les demandes dels clients. L’augment de sou i la progressió de la carrera d’una dona –generalment relegada a funcions de secretària-, estava plenament supeditada a les decisions dels homes que ostentaven càrrecs superiors. Per aquest motiu, algunes companyes adoptaven un rol cínic respecte el sexe i assumien que no quedava més remei que anar-se’n al llit amb el cap, si volien evolucionar laboralment. L’assetjament sexual, no cal dir-ho, estava a l’ordre del dia i la mateixa Maas en va ser víctima.

Durant dos anys infernals, va haver de suportar les mans llargues del director creatiu pel qual treballava. Era un home atractiu i brillant, com el Don Draper de la petita pantalla, a qui tothom adorava. Fins a la dècada dels setanta no es posaria nom a aquesta mena violència masclista i per això s’aconsellava que les afectades la gestionessin en silenci, sense generar embolics. No existia cap departament de Recursos Humans al qual recórrer i si ho explicava al seu marit, Maas temia que aquest no aparegués per l’oficina amb una pistola. Ni tan sols el seu psiquiatre entenia el motiu d’aquell sofriment. Al capdavall, ell també era un mascle de l’època. Per escapar del joc del gat i la rata, imposat per l’assetjador, va inventar-se l’excusa que necessitava ampliar els seus horitzons creatius i el president de la companyia la va traslladar a un altre departament. D’aquesta manera subtil es va deslliurar de les insinuacions, els grapejos i les persecucions. Seria inconcebible un testimoni similar a l’Estat espanyol, al segle XXI?

La resposta és no, de cap manera. Segons el Consell General del Poder Judicial, la mal anomenada crisi econòmica contribueix a fomentar l’ocultació de l’assetjament sexual a la feina. Les denúncies han disminuït un 30% d’ençà del 2009; la davallada indica que les víctimes romanen en silenci. Les expertes coincideixen en alertar que hi ha una escassa eficàcia normativa a l’hora de combatre aquesta xacra. En massa organitzacions, especialment les més masculinitzades, existeix la tendència a tolerar les conductes abusives, com ara els comentaris lascius, el xantatge o els tocaments. Aquest drama no tan sols té conseqüències personals –l’agredida se sent profundament sola i presenta elevats nivells de malestar-, sinó també empresarials, atès que l’espiral de negativitat repercuteix en el rendiment dels treballadors. La lluita contra la desigualtat és fonamental per deixar enrere les eternes Mad Women. Si no alcem la veu contra la injustícia, l'agra ferum persistirà. A aquestes alçades del partit, la fortor ha esdevingut insuportable.


Referència:


  • Maas, J. (2012). Mad Women. London: Transworld Publishers.



dissabte, 8 de març de 2014

Els dies més foscos

 Imatge extreta de Google


Aquesta macroestafa ens deixa vivències difícils –probablement impossibles-, de digerir del tot. No ens quedarà altre remei que aprendre a conviure amb records horribles, com la mort per suïcidi dels nostres veïns, alguns dels quals han patit despietats assetjaments, a causa de problemes financers o conflictes laborals. Malauradament, encara hi ha persones que poden matar-ne d’altres, amb total impunitat i sense tacar-se les mans de sang. El “mobbing” o les maniobres de pressió que tiren endavant les entitats bancàries, per exemple, són formes de violència salvatge que no deixen marques físiques però que tenen responsables clars. És difícil poder-ne demostrar la culpabilitat directa. D’això se serveixen els botxins.

Existeixen individus malvats –els tenim a la vora, no cal pensar en el banquer de moda-, que no s’aturen davant de res ni de ningú. Darrerament, he observat que prolifera una mena de hiena que fins i tot aprofita el moment de més vulnerabilitat de la presa, per a practicar-li la darrera mossegada, la definitiva. Allò que produeix més dolor és la consciència de saber que hi ha voluntat de fer mal. Es pot arribar a descobrir la lluïssor del plaer a dins d’uns ulls, mentre contempla el patiment de l’altre. Si l’esmentada felicitat, davant del dolor aliè, es percep en persones que suposadament haurien d’ajudar-te a sortir del pou, la sensació de desempar es multiplica.

Alguns dies són brutalment foscos. Patim jornades de desesperació, durant les quals ens preguntem d’on traiem les forces per suportar tantes injustícies. Somiem que triomfa la compassió i que en un cor de pedra hi pot néixer una flor. En despertar-nos, però, els dies lluminosos no arriben. I el camí que tenim per davant és pedregós, costerut, interminable. Embolcallats pel dens tel de la incertesa, pensem que potser nosaltres tampoc sobreviurem la penosa travessia. Durant les etapes més tenebroses, per sort, reneixen amb una força insospitada les valuoses històries de resistència del nostre passat històric. Ahir eren les pistoles, ens diem, avui són les execucions hipotecàries.

El dos de març es van complir quaranta anys de lluita infatigable. Les germanes de Salvador Puig Antich no han tirat la tovallola, malgrat els incomptables moments d’impotència, solitud i frustració viscuts. S’han tancat moltes portes, sí, però també s’han obert finestres. El seu viatge a l’Argentina, per declarar davant de la magistrada María Servini, és un motiu per a l’esperança, no tan sols per la família sinó per tots els represaliats del franquisme. Recentment, s’ha publicat un llibre que descobreix noves proves –per si no n’hi havia prou-, que ratifiquen el vulgar muntatge que va suposar el seu assassinat cruel, executat pel mètode medieval del garrot vil. El cas podria acabar novament en un carreró judicial sense sortida, és cert. Si això succeís, algú dubtaria que la resistència ha valgut la pena?



diumenge, 2 de març de 2014

L'home que adorava Zuckerberg



El creador de Facebook durant la seva intervenció al MWC14, a Barcelona. Imatge: EFE.


Era esperable que el joveníssim pare de Facebook aixequés una monumental expectació al Mobile World Congress, sobretot després de l’oportuna jugada que ha suposat l’adquisició de WhatsApp. A banda de Felip de Borbó, que dormitava a primera fila, la resta de “privilegiats” assistents a la ponència han despertat l’enveja dels centenars de persones que es van perdre l’experiència vital de tenir-lo al davant, de cos present. Imagino que deu ser una cosa així com si els amants de les armes haguessin tingut l’oportunitat de veure Charlton Heston a Barcelona i ara poguessin explicar-ho als seus néts, plens d’orgull i de nostàlgia bèl·lica. Cal dir que la veneració ha arribat a cotes malaltisses a la ciutat de Girona. D’ençà que Mark Zuckerberg i Priscilla Chan van posar-hi els seu milionaris peus, s’ha desfermat un deliri que encara no m’explico.

La premsa va informar a primera plana –com si tingués cap mena d’interès periodístic-, que la parella va menjar-se uns “nachos” i uns “nuggets” en una terrassa, davant de l’església de Sant Fèlix. L’hotel que els va hostatjar, per la seva banda, ha vist augmentar de forma inesperada el nombre de reserves, de part de clients que demanen per dormir exactament a la mateixa habitació on ho va fer el geni de les xarxes socials. Alguns sol·licitants han arribat a preguntar si era possible fer-ne servir les mateixes sabatilles, a la qual cosa els han respòs que no, perquè són d’un sol ús i ja les han llançades –si les haguessin conservat, potser ara tindrien la gallina dels ous d’or-. El raonament que ha esgrimit un dels fervents admiradors ha estat que, segons la seva opinió, la misèria porta pobresa, mentre que la riquesa crida els calés. O sigui, que l’home deu esperar que li plogui algun bitllet de cinc-cents, mentre jeu al llit on va reposar Zuckerberg.

Darrere de l’aparença de xaval humil, vestit amb modestes dessuadores, s’hi amaga un bon tauró dels negocis, els ullals del qual no tenen res a envejar als dels magnats més veterans. No ho dic pel polèmic retrat que va fer-ne David Fincher, a The Social Network (2010), sinó per l’estreta col·laboració mantinguda amb l’Agència Nacional de Seguretat nord-americana, que el va retribuir generosament per espiar de forma massiva els usuaris. Abans que Edward Snowden cantés, Julian Assange ja havia advertit que les persones que obrien perfils a la xarxa social més famosa del món, oferien les dades en safata de plata als serveis secrets dels Estats Units. A banda d’aquesta pràctica vomitiva, l’empresa de Zuckerberg també s’ha caracteritzat per tancar pàgines al més pur estil dictatorial, sense donar cap mena d’explicació al respecte. Però els seus fans no es donen pas per al·ludits.

 A diferència d’èpoques passades, avui ni tan sols és necessària la coacció per mantenir la vigilància, perquè la seducció del consum i la necessitat de sortir de l’anonimat, en un món devastat per la cobdícia de les grans corporacions, provoquen que ens avinguem gustosament a mantenir l’autocontrol. Atrapats pels indiscutibles avantatges de les xarxes, hem esdevingut els nostres propis policies. No calen guàrdies uniformats, agents secrets ni tampoc espies amb garbardina. Facebook forma part d’un sofisticat complex “militar-consumista-mediàtic-tecnològic” que ens esclafa com escarabats però, malgrat tot, besem els peus de l’amo. Al senyor que es vol posar les seves sabatilles li podríem recordar que d’altres magnífics esdeveniments han tingut lloc al país, durant el Mobile World Congress.

 Afortunadament, els “miserables” han donat sobrades mostres de dignitat ciutadana. S’han fet sentir sonores manifestacions per frenar la pujada del transport públic i les mobilitzacions estudiantils per evitar la desvergonyida privatització de l’ensenyament, han escalfat motors de cara al mes de març. També s’ha produït la segona marxa contra l’atur i la precarietat, que va recórrer diversos municipis del Baix Llobregat i va culminar a la capital catalana. No dubto pas que una fira de mòbils millori l’economia puntualment però, sense una cursa de fons, mai no sortirem d’aquest forat putrefacte. Per descomptat, no vindrà cap magnat sociòpata a solucionar-nos la papereta amb la seva vareta màgica. Bàsicament, perquè de la nostra desgràcia, ell en farà el seu negoci. Espero que algun dia s’acabi aquesta febre depriment i ens caigui la bena dels ulls. Bon vent i barca nova, Mark Zuckerberg!