dissabte, 22 de febrer de 2014

Ruiz-Gallardón al carrer Fleet



Si la reforma de Gallardón tira endavant, centenars de dones moriran com a conseqüència dels avortaments clandestins. A la imatge, un anunci per interrompre l’embaràs il·legalment, enganxat en un senyal de trànsit, a Sud-àfrica.


Aquest país s’assembla a un malson en el qual et costa respirar però no aconsegueixes despertar-ne. Cada dia obro els diaris i m’hi trobo una galeria de personatges que tallen l’alè. Darrerament, se m’apareix en somnis el Ministre de Justícia, transformat en Sweeney Todd, el barber diabòlic del carrer Fleet. En la horrible visió onírica, Gallardón no és cap assassí de clients, degollats a les seves mans, en un àtic llòbreg de Londres, sinó que es tracta d’un carnisser avortista, que condueix una munió de dones pobres cap a una agonia segura. Si algú pensa que aquest joc d’imatges inconscients és exagerat és perquè no està ben informat de les conseqüències reals que té l’enduriment de la normativa relativa a la interrupció voluntària de l’embaràs. Està a bastament demostrat que la repressió de l’avortament no aconsegueix pas frenar-lo, ans al contrari, provoca un desplaçament cap les pràctiques més insalubres.

A banda dels polítics del Partit Popular, hi ha un altre col·lectiu que em desconcerta profundament: els integrants dels moviments que s’autoanomenen superbament “pro vida”. Els veig en aquelles manifestacions multitudinàries, amb els seus globus vermells, en forma de cor i em pregunto en quin planeta fosc deuen habitar. Puc comprendre que algú consideri que l’avortament és una xacra que no hauria d’existir, en un món ideal –cap embarassada pensa que sigui un esdeveniment agradable-, però no m’empasso que estiguin tan desinformats com per ignorar les conseqüències dramàtiques derivades de les mesures ultraconservadores que volen tirar endavant els vassalls de Rouco Varela. Després dels nombrosos precedents històrics, patits arreu del món ¿per què no reaccionen davant de la greu amenaça per a la salut de les dones?

Si estan tan preocupats per la integritat del “no nascut”, haurien de defensar una educació sexual de qualitat a les escoles, públiques i privades, o el reforçament de la investigació sobre mètodes anticonceptius, assequibles per a tothom. Amnistia Internacional i l’Organització Mundial de la Salut han advertit de la cruel vulneració dels drets humans que implica la llei de supòsits, ¿no els mortificava tant, el patiment dels més desemparats? ¿Per quin motiu es tapen les orelles, ara? Els professionals de la salut s’han mostrat igualment preocupats, així com els col·lectius feministes i la majoria de partits polítics. Per aturar aquesta barbàrie, s’ha organitzat un emotiu Tren de la Llibertat i han brollat manifestacions en diferents països, en solidaritat amb Espanya. Al mateix temps, es preparen documentals per a conscienciar la ciutadania de la negra nit que s’acosta. La reacció dels grups “pro vida”, com era d’esperar, ha estat la de queixar-se pel suposat assetjament que pateixen. Repeteixo: en quin planeta viuen, aquesta gent?

Per acabar, una recomanació cinematogràfica que no té res a veure amb els musicals de Stephen Sondheim. Fa unes setmanes, vaig veure Vera Drake (2004), la multipremiada pel·lícula de Mike Leigh, que retrata amb aguda perspectiva històrica i gran sensibilitat artística el drama dels avortaments clandestins. La seva protagonista és Vera, una dona treballadora i generosa del Regne Unit, que, als anys cinquanta, ajuda noies de classe humil a perdre els fills que esperen, pel simple fet que no els poden mantenir, han estat abandonades o pateixen alguna altra penosa circumstància. Mentrestant, les dames de la burgesia se sotmeten a intervencions segures, per interrompre el procés de gestació… Sense adonar-se’n, Vera les posa en perill i una d’elles ha d’acudir cuita-corrents a l’hospital, fet que desencadena una hecatombe personal i familiar. Leigh va explicar en una entrevista que en el film pretenia alertar de la nefasta realitat subterrània que es desplega en països on l’avortament s’allunya del marc de la legalitat. Properament, un d’aquests indrets serà Espanya. Benvingudes al carrer Fleet, altra vegada.



dilluns, 17 de febrer de 2014

El fals mite de les desintoxicacions "exprés"


Certs realities mostren una visió completament esbiaixada de la desintoxicació. Després d’un breu tractament, com si haguessin sortit d’un túnel de rentat, certs famosos sostenen que estan més “nets” que una patena. Imatge extreta de Flickr.


Llegeixo en un portal de notícies que, entre els llibres més venuts del país, no és difícil trobar-hi el subproducte literari del famós de torn. Quan aquests escriptors sobrevinguts signen unes memòries, posem per cas, tampoc és rar que es formin unes cues quilomètriques, que no seria capaç de congregar ni un flamant Premi Nobel. Amb les dades de les audiències televisives succeeix quelcom semblant; és freqüent que els programes de safareig s’emportin una generosa porció del share. La “berlusconització” dels mitjans és una estratègia excel·lent, a l’hora de mantenir la ciutadania ben narcotitzada davant de la pantalla, en un estat òptim de degradació mental. No és aconsellable subestimar la influència dels omnipresents famosos, per més ofensives que resultin les seves aparicions.

Hi ha personatges capaços de viure durant dècades de la mateixa porqueria i el públic no se’n cansa mai. En el cas hipotètic que consumeixin droga, els xous carronyaires els permeten tocar bitllets calents i així es mantenen perpètuament enganxats al cercle viciós. Entre les múltiples vivències personals que ventilen sense pudor, justament, hi trobem el consum de substàncies i la posterior recuperació, venuda davant de les càmeres com el renaixement triomfal de l’Au Fènix. Trobo particularment indignant que, en el context de recessió i austeritat actuals, es frivolitzi i es comercialitzi un trastorn tan punyent com la drogodependència. Cal recordar que s’han disparat tant el nombre d’afectats com el percentatge de recaigudes.

L’explicació d’aquest drama és prou senzilla: a l’atur i els seus “danys col·laterals”, s’hi uneix el desmantellament de l’Estat del benestar. No obstant això, a banda del genocidi financer, les recaigudes han estat, des de sempre, el gran taló d’Aquil·les de les teràpies. En alguns estudis s’ha detectat que dos terços dels pacients havien tornat a consumir, tres mesos després d’haver finalitzat el tractament. Al cap d’un any, ho havien fet entre un 70 i un 80% dels “exaddictes”. També s’han descrit diversos factors vinculats a la reincidència: la satisfacció laboral, els valors personals, el recolzament familiar, el tipus d’oci, els hàbits de salut dels amics... De forma consistent, s’ha evidenciat que la brevetat del tractament és rellevant per entendre el retorn al “refugi” de la droga. Als afectats els resulta particularment difícil tolerar certes emocions desagradables, com ara la depressió, l’aïllament o la inseguretat.

No hi ha res més fraudulent, dins del pou on ens trobem, que presentar la recuperació com un esdeveniment gairebé miraculós. Encara em sorprèn observar com abunden en l’entorn unes visions ben poc realistes del duríssim camí de l’abstinència, les quals encaixen més amb la idea del “túnel de rentat” que amb l’evidència científica publicada. És relativament fàcil romandre “net” durant una breu temporada, allò realment complicat és mantenir el compromís al llarg del temps. Està clar que els testimonis tramposos que es presenten en els mass media no ajuden a solventar aquest greu problema perceptiu. Malauradament, si apareixen més cadàvers a la banyera, de seguida sorgiran un grapat d’amics, disposats a fer el tour del dolor per tots els platós possibles. I l’audiència s’enfilarà pels núvols, ja ho veureu.



diumenge, 9 de febrer de 2014

Veus heroiques contra els abusos



Si l’ONU ha exhortat el Vaticà a actuar contra el niu de pederastes de l’Església catòlica ha estat, en bona part, gràcies a la lluita tenaç de les associacions de supervivents. Imatge d'una manifestació a Hawaii: cathnewsusa.com


Silence makes evil possible.



En diverses ocasions, he escrit sobre el dens silenci que embolcalla el drama dels abusos a menors. Recordem-ho: Les agressions sexuals a la infància provoquen un intens sofriment als afectats i, en funció de diversos factors -la persistència de la violència; l’edat de la víctima; el tipus de vexació soferta; la familiaritat amb el botxí, etcètera-, engendren un seguit de seqüeles de diversa gravetat, generalment vinculades a trastorns de tipus psicòtic o a conductes autodestructives, com ara el suïcidi o la drogodependència. Es tracta d’una experiència que en cap cas s’hauria de relativitzar, banalitzar ni per descomptat encobrir. En la mesura que la societat roman impassible davant d’aquesta violència atroç, exercida sobre els infants, contribueix passivament a la seva perpetuació. Seria d’agrair que la mateixa vehemència que s’expressa en certs mitjans per reivindicar la presumpció d’innocència dels inculpats, s’utilizés per treure a la llum l’interminable reguera de casos impunes, oblidats en els calaixos.

Durant les darreres setmanes, diverses notícies han aportat un raig de llum en una trajectòria duríssima de reivindicacions, per part de diverses associacions, com ara la xarxa de suport SNAP, que han batallat infatigablement contra l’abandó i la criminalització dels supervivents. En primer lloc, és necessari valorar favorablement les acusacions de l’ONU, encara que arribin tard, perquè han tingut ressò mundial i han posat el Vaticà entre les cordes. Es pot dir que pràcticament obliguen el Papa Francesc a prendre mesures expeditives per posar punt i final a la vergonyosa connivència de l’Església amb els pedòfils. Ha quedat ben demostrat que la Santa Seu ha seguit una política d’opacitat informativa i també de trasllat de criminals, fet que no ha facilitat, precisament, que es frenés la seva perversió. Ben lluny d’edulcorar la realitat, el Comitè sobre els Drets del Nen ha exposat que les violacions no són en absolut puntuals sinó que es compten per desenes de milers.

Estem, doncs, davant d’un drama humanitari de dimensions fins fa relativament poc desconegudes. ¿Gosarà Bergoglio tirar endavant la reforma que ha iniciat per endurir les sancions contra els sacerdots abusadors? Mentre esperem la resposta, les acusacions de pederàstia segueixen el seu degoteig inexorable. Sense anar gaire lluny, el rector de Santa Coloma de Gramenet ha estat denunciat recentment pels pares de tres germans que suposadament haurien patit abusos a mans del mossèn del poble, de seixanta-tres anys. Si es va poder actuar de forma preventiva, va ser gràcies a la valentia del més gran, que va narrar les humiliacions patides al centre parroquial, quan estava sol amb el catequista. Cal remarcar que no és gens senzill alçar la veu contra el poder que ostenten determinats religiosos perquè, entre d’altres coses, es posa en qüestió la confiança o el respecte que desperten entre els feligresos, uns vincles que els permenten seguir agredint els més vulnerables. Per descomptat, no es tracta d'una omnipotència exclusiva dels homes amb sotana.

Fora de l’àmbit eclesial, a Banyoles, ha estat remarcable el coratge de la Sílvia Simoes, una educadora que va ser decisiva perquè es denunciessin els presumptes abusos que el president de Creu Roja de la localitat, Joaquim Homs, hauria perpetrat contra un grup d’adolescents en situació d’exclusió social. Es tracta d’un afer enrevessat i tèrbol, perquè també s’ha evindenciat la manca de justificació de les generoses subvencions que rebia l’entitat. Arran del cas, es beslluma una espessa xarxa de complicitats, en la qual es podria haver congriat una represàlia laboral contra l’educadora. Sigui com vulgui, una vegada més, queda sota sospita la diligència i la competència de l’Administració, a l’hora de protegir els menors. Malgrat la deixadesa demostrada per les nostres institucions, les veus heroiques dels ciutadans anònims són un alè d’esperança pel futur. Rere la seva aparent feblesa, més tard o més d’hora, són capaces de moure muntanyes. Gràcies a la seva mobilització, fan d’aquest món cruel un lloc millor per viure.




dilluns, 3 de febrer de 2014

Cauen tres obusos sobre Hollywood


Darrere del glamur de Hollywood s'hi amaguen terribles realitats. Imatge: EFE.

 
La pel·lícula arrancava magistralment i es configurava en la memòria de l’espectador com el record d’una veritat ineludible. Una filera de cotxes, carregats de periodistes i policies, circulava a tota velocitat pels carrers de l'oest de Los Angeles. Esperitats, cercaven l’escenari d’un crim. Es dirigien a la mansió decadent d’una oblidada dama del cinema mut, interpretada per la genial Gloria Swanson. En arribar, descobrien que a la piscina hi surava el cadàver d’un guionista fracassat, l’atractiu William Holden. Una càmera oportunament ubicada a l’interior de l’aigua permetia que en contempléssim el cos inert, amb els ulls esbatanats. A l’exterior, es percebien els frenètics llums dels flaixos, disparats pels paparazzi que no es volien perdre cap detall de la macabra història. Era l’inici de Sunset Boulevard (1950), l’obra mestra de Billy Wilder; una crítica àcida al pervers món de Hollywood, que, fidel a la seva naturalesa de clàssic, mai no perdrà la vigència.

La setmana passada van caure tres obusos sobre la més gran fàbrica de somnis del món i van deixar-hi tres cadàvers, reals o simbòlics. Podem començar per Dylan Farrow, els silencis i les ombres sinistres dels genis del cel·luloide. Com bé sabeu, la jove de vint-i-vuit anys va acusar Woody Allen d’haver abusat d’ella quan només en tenia set. L’assetjament li hauria provocat greus seqüeles psicològiques, com l’automutilació i la bulímia, a banda d’un profund sentiment de culpa pel fet que el seu pare adoptiu tingués l’oportunitat de terroritzar més nenes en el futur. En una estremidora missiva, publicada al The New York Times, Dylan no tan sols acusa el director novaiorquès sinó que també critica les nombroses complicitats de l’entorn, indispensables perquè es bloquegés el procés judicial contra ell. Segons la versió de la noia, existien nombroses proves que l’inculpaven però prestigiosos experts, contractats per Allen, estaven disposats a tot per destruir-la.

La filla de Mia Farrow també assenyala l’adulació acrítica del món de l’espectacle i la connivència de les seves muses, Cate Blanchett, Scarlett Johansson o Diane Keaton, que la va conèixer quan era menor. Es pregunta per quin motiu tothom mirava cap a una altra banda. L’actriu de Vicky Cristina Barcelona ha estat, justament, la protagonista de la segona “bomba informativa” de la setmana. El lucratiu contracte que ha signat amb SodaStream -una empresa que opera a la Cisjordània palestina ocupada-, ha motivat que abandonés la seva tasca d'ambaixadora global d’Oxfam. Les declaracions de Johansson al respecte es podrien incloure en l’òrbita de l'anomenat “capitalisme filantròpic”, del qual són adeptes nombroses celebritats de la catifa vermella. Segons la voluptuosa estrella, la companyia no contribueix pas a l’empobriment de la població sinó que “construeix ponts per la pau entre Israel i Palestina, en contractar veïns que treballen junts, reben els mateixos salaris, els mateixos beneficis i els mateixos drets”.

El discurs pseudohumanitari i la temible personalitat de genis com Hitchcock, Welles o Polanski són velles xacres que s’han actualitzat aquests dies en les notícies més recents. Però faltava encara una darrera pinzellada de crònica negra. La informació arribava ahir i causava un profund xoc en la comunitat artística. Un amic del talentós Philip Seymour Hoffman va trobar-lo mort al lavabo del seu domicili, amb una xeringa clavada al braç. Les seves addiccions deixen poc marge pel dubte. Tampoc seria la primera vegada que la droga sega la vida d’un intèrpret brillant, en el cim de la seva carrera. Si retornem al film de Wilder, no puc evitar pensar que la mercantilització que fa Hollywood dels seus mites hi té alguna cosa a veure. Quan reporten bons ingressos, reben premis i reconeixements pel seu talent. Però quan la vida els posa a prova, la fragilitat on s’han vist abocats no els permet remuntar les inevitables frustracions de l’existència. Després passen els anys, els focus els ignoren i esdevenen personatges grotescos. Són com carn llançada als voltors, afamats davant les despulles.