dilluns, 27 de gener de 2014

Salvar el soldat Bryant


Brandon Bryant va ser un dels primers operadors de drone que va explicar la seva traumàtica experiència als mitjans. Imatge: Democracy Now!


Mentre escric, éssers humans altament civilitzats volen per damunt del meu cap, i intenten matar-me. No senten animositat contra mi com a individu, ni jo contra ells. Només estan "complint amb el seu deure", com se sol dir” 

George Orwell. Escriptor britànic.


Segurament ho recordareu: el passat mes de desembre, un drone va llançar un míssil damunt d'un casament que se celebrava al Iemen. Arran del fatal “error”, quinze persones van morir-hi. Qualsevol crim bèl·lic és horrible però veure com una bonica celebració familiar esdevé, de cop i volta, un espectacle dantesc és una constatació plàstica de la manca de sentit de la guerra. Si la brutal matança és causada per un aparell misteriós, que sobrevola l’espai aeri sense pilot, la fe en el destí de la Humanitat s’enfosqueix encara més. Ara com ara, un infern similar resulta inconcebible a casa nostra però, per desgràcia, no és cap novetat al Iemen, Pakistan o Somàlia. Un recompte recent de víctimes d'atacs nord-americans, causats pels drones d'ençà del 2002, ha xifrat en 3.520 el nombre de víctimes mortals en aquests països, 457 de les quals eren civils. Un infant mutilat, una mare morta o un ancià cremat són qualificats de “danys col·laterals” per part de les forces armades.

Malgrat que el drone rastregi el cel sense pilot, a milers de quilòmetres del seu objectiu, hi ha presències humanes que en controlen els moviments i processen les muntanyes de dades capturades. És un treball en equip que, teòricament, hauria de fer més “eficaç” la macabra feina de matar. En pocs anys, la metamorfosi tecnològica ha estat espectacular. En pel·lícules com Body of Lies (2008) de Ridley Scott, es pot veure de quina manera els ordinadors han transformat la guerra, de forma que la ciència-ficció ha esdevingut realitat en un tres i no res. Tot sovint, la imatge que ens arriba dels nous membres de l'exèrcit és la d’uns personatges deshumanitzats, que “juguen a la guerra” des dels seus monitors, com si eliminessin els enemics en un videojoc.

La discussió sobre la fredor que imposa la distància ens conduïria a un llarg debat però el cert és que els resultats d’alguns estudis revelen que els controladors de drones pateixen una ansietat considerable a causa de la tasca que tenen encomanada. En una enquesta realitzada a 1.500 membres de l’Air Force, en la qual hi participaven 840 operadors de Predator, Reaper i Global Hawk, es va trobar que gairebé la meitat d’aquests presentaven elevats nivells de malestar. No obstant això, tan sols un 4% tenia risc de desenvolupar un trastorn d’estrès posttraumàtic, una xifra que contrastava amb el rang del 12 al 17% de les tropes que tornaven de l’Iraq o l’Afganistan. Els autors suggerien que els més traumatitzats havien vist vídeos de civils assassinats a les seves pantalles, on es reproduïen de forma nítida les cruentes escenes del camp de batalla.

Malgrat la inquietant realitat, el Pentàgon aspira a quadruplicar en la propera dècada el nombre de drones que tenen rols múltiples –espien i ataquen alhora-. Per tant, l’entrenament dels pilots no s’aturarà: actualment són 1.100 però en en el futur en seran molts més. Suposo que, de tant en tant, algun d’ells alçarà la veu com ho ha fet Brandon Bryant, que vindria a ser l’Edward Snowden del món dels drones. L’exsoldat Bryant ha concedit entrevistes a diversos mitjans del seu país, en les quals ha relatat que pateix un profund patiment psicològic, perquè en les missions en les quals va participar sovint tenia dubtes sobre si realment protegia els combatents en el terreny o bé els deixava desamparats. En una ocasió, va veure com mataven un nen però un dels seus col·legues assegurava que, segons la revisió de les imatges, es tractava només d’un gosset. Val a dir que els seus antics companys no han entès la seva confessió. L’han interpretat més com un atac al col·lectiu que no com una proposta de millora de les seves inadmissibles imposicions laborals.

A causa de les limitades capacitats de la nostra memòria de treball, resulta complicat assegurar que els operadors tenen la facultat de processar adequadament l’ingent quantitat d’informació que els arriba. El més fàcil és que cometin errors amb regularitat, per no parlar del temps que els manca per efectuar judicis de més profunditat. Tal com recorden Bauman i Lyon (2013), cal alertar del potencial que té la tecnologia a l'hora de silenciar la veu de la consciència i la compassió. Després de les atrocitats comeses durant el S.XX, nombrosos pensadors han reflexionat sobre la victòria contemporània de les màquines per damunt de l'ètica, que normalment actua en les distàncies curtes. 

 En el marc de la barbàrie nazi, Hannah Arendt va evidenciar el costum de dissoldre la pròpia responsabilitat en el cos administratiu. No sembla que hàgim avançat gaire, d'aleshores ençà. Segons Bauman, la novetat actual no rau tant en el poder de destrucció de les armes com en el que ell anomena “adiaforització” de l'assassinat militar, que és la seva sortida dels actes subjectes a avaluació moral. Com si fos una confirmació d'aquesta tendència que apunta el sociòleg polonès, alguns psicòlegs han tingut la “brillant idea” de suggerir la creació de drones antropomorfs, amb la finalitat que els pilots puguin projectar-li la culpa després d'un atac mortífer. Està vist que, en aquest món convuls, els éssers humans que mostren empatia són els “malalts mentals” que necesssiten teràpia. O bé els dolents de la pel·lícula, a qui convindria castigar amb duresa. Quan mirem enrere, potser direm que no sabíem què passava o que no ens en van informar prou...


Bauman, Z. & Lyon, D. (2013). Vigilancia líquida. Barcelona: Paidós.



dilluns, 20 de gener de 2014

La vertadera infidelitat d'Hollande


François Hollande ha traït el seu electorat i s'ha llançat definitivament als braços de la doctrina neoliberal. A la imatge, en una apassionada trobada amb la cancellera Angela Merkel. Foto: AP.


El niu d’amor de l’actriu Julie Gayet i el faldiller François Hollande està ubicat al número 20 de la rue du Cirque. La singular coincidència ha donat peu a tota mena de bromes, al voltant del xou mediàtic que ha mantingut milions d’espectadors adherits a les pantalles. Arran de l’embolic, els mitjans tampoc han perdut l’oportunitat de revisar l’àlbum dels records i han desgranat, amb pèls i senyals, la llarga tirallonga d’affaires vinculats a diferents homes d’estat, en alguns casos acompanyats de greus crisis institucionals. Penso en Bill Clinton: se’n recorda més la taca de semen, descoberta amb fruïció al vestit de Monica Lewinsky, que no pas la desvergonyida deslleialtat de la qual va ser víctima la classe treballadora nord-americana.

Un cop ocupat el despatx oval de la Casa Blanca, les promeses electorals del marit de Hillary es van esvair com la boira matinera –proposava universalitzar l’accés a la sanitat, per exemple-. En aquell moment de glòria, va patir un previsible atac d’amnèsia i optà per afavorir sense contemplacions els propòsits més desfermats dels falcons del capitalisme. Les persones que hi van confiar cegament anhelaven no haver de sofrir, també en el seu país, l’obertura d’una profunda bretxa entre rics i pobres. Un pou sense fons del qual emergeixen aterridors crits de dolor i que és afrontat amb creixent impotència i fredor, per bona part de representants de la classe política. La història de la sociademocràcia europea també en va plena, de traïcions –per entrar-hi en detall, recomano les acurades anàlisis de Vicenç Navarro-.

Gerhard Schröder i Tony Blair van personificar, a Alemanya i al Regne Unit, un desacomplexat gir cap a la dreta, anàleg al que ara protagonitza François Hollande. L’ex de Ségolène Royal i Valérie Trierweiler, ha presentat recentment un pla marcat per la contenció de la despesa pública, que preveu una retallada de 50.000 milions d’euros en tres anys, alhora que planteja la disminució de la pressió sobre les empreses. Aquest pla polític es traduïrà, no ho oblidem, en terribles històries quotidianes, marcades per l’atur, la malaltia i la fam. Sí, la mentida es repeteix. Les il·lusions sobre un possible contrapès a l’inhumà neoliberalisme perden un baluard a França. Val a dir que no és cap sorpresa perquè, a diferència dels presidents, els precedents no ens enganyen. 

La socialdemocràcia espanyola afronta una crisi encara més greu que la de la veïna França. L’incombustible Alfredo Pérez Rubalcaba, membre de la vella guàrdia del partit, és incapaç d’encendre les il·lusions de l’esquerra, més propera avui als moviments socials. I és que en la memòria col·lectiva de l’electorat hi perviuen ensarronades de tota índole. Impossible oblidar la xerrameca de Felipe González, que va desar diligentment a l’armari les camises d’estil obrer, per entrar amb elegància al club de l’OTAN; per submergir-se en la demencial economia del rajol o per apropar-se calorosament a la “dama de ferro” Margaret Thatcher, entre d’altres líders ultraconservadors del planeta.

Em ve al cap un acudit que circulava fa temps sobre el bluf del felipisme. Com que a Espanya no remuntaven les xifres de l’atur, es deia que la seva promesa d’aconseguir “800.000 puestos de trabajo”, s’havia malinterpretat perquè allò que realment havia assegurat el president eren “800 o 1.000 puestos de trabajo”. Aquesta era la talla moral percebuda en els dirigents progressistes, que fou una de les raons de la victòria aclaparadora de la dreta. En entrar al món fantasiós del “zapaterisme”, també hi descobrim nombroses superxeries. La cosmètica propagandística no va tapar martingales colossals, com ara la reforma constitucional, pactada d’amagatotis amb el Partit Popular, o bé l’indult al banquer del Santander Alberto Sáenz, que fou la cirereta del mandat de ZP.

A manera de conclusió, trobo curiós que tant Carla Bruni com Julie Gayet hagin manifestat públicament que tenen “sensibilitat d’esquerres”. La primera es va casar amb l’home que impulsà l’expulsió dels gitanos i la segona no ha influït massa en la línia de Govern del seu amant, el qual ha trobat en Manuel Valls un goril·la que li treu de sobre la “feina bruta”. Em fa la impressió que l’esmentada “sensibilitat”, en realitat, és l’única cosa que resta dempeus en el ruïnós projecte socialdemòcrata. És com una cançoneta ensucrada de Carla Bruni. Una mena d’eau de gauche, que fa fortor de colònia barata i no aconsegueix emmascarar la podridura de la corrupció ni tampoc la descarada deserció dels ideals. Mentre les càmeres segueixen amb atenció les aventures dels fogosos inquilins del piset de la rue du Cirque, els ciutadans seguim enfonsats en el llot. Però ara ens hem cansat de punyalades per l’esquena i volem conquerir el nostre futur. Que res no ens distregui d'aquest objectiu.




dilluns, 13 de gener de 2014

Viure entre Dogville i Olba


Un voltor reposa sobre la barana d’una terrassa al barri de la Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat. Com si obeïssin el dictat d’una al·legoria macabra, aquests carronyaires han començat a desplaçar-se als nuclis urbanitzats, lluny del seu hàbitat muntanyenc habitual. Foto: Ajuntament de l’Hospitalet.


Un fuster sense sostre que demana ajuda a les entitats suposadament solidàries i només hi troba negatives. Veu com els seus responsable viuen a cos de rei, a costa de la caritat. En una ocasió, va sofrir un atac de cor i, mentre jeia a terra, dues dones van aprofitar per robar-li el telèfon i els diners. Assegura que ha deixat de confiar en l'espècie humana: Ha començat a pensar en un arbre i una corda. Un avi que mata el seu company d'habitació, a cops de bastó, en una residència de Toledo. L'assassí pateix Alzheimer incipient i aquesta podria ser la causa de la seva agressivitat, asseguren els experts. D'on surt la violència? De les plaques amiloides del cervell? Mentre fullejo el diari, a vegades tinc la impressió que visc a Olba, el poble en el qual el sempre brillant Rafael Chirbes situa la seva darrera novel·la, En la orilla (Anagrama, 2013), una obra sufocant que perviu dolorosament en la memòria del lector mesos després d’haver-la acabada. Personalment, encara em va agradar més que la televisiva Crematorio, que no és poca cosa. Després de descriure un paisatge humà arrasat per la cobdícia, l'escriptor ens mostra, en aquesta ocasió, l'estat de descomposició dels cossos que van sucumbir al festí capitalista. 

A banda de veure-la reflectida en l’actualitat, descobreixes la mateixa podridura moral a la cantonada de casa. Et cau a sobre, com una llosa, l’evidència flagrant que els fets que retrata l’autor no són, ni de bon tros, el més terrible que succeeix en aquest país. Només cal donar un cop d'ull a les informacions sobre els CIES per adonar-se que la realitat supera la ficció. A la meva manera de veure -sóc una simple lectora i no pas cap experta-, Chirbes parla de la maldat quotidiana i de quina manera, en cadascun de nosaltres, hi perviu el llegat de l’amnèsia imposada sobre els horrors del passat i els incomptables excessos de l'anomenada etapa democràtica. Conec uns quants pobles que s’hi assemblen, a Olba. A vegades també em recorden Dogville, aquell indret horrible, als Estats Units, on la “bona gent” amagava terribles monstres interiors. La ment retorçada de Lars von Trier va escollir un moment històric marcat per la depressió financera dels anys trenta, per explicar-nos que el mal pot abraonar-se damunt nostre, no tan sols en les altes esferes, sinó també en els barris humils, colpejats per l'opressió econòmica.  

El suplement literari Babelia va escollir En la orilla com la millor novel·la de l'any. Recordo un article de Luis García Montero, en el qual l'escriptor hi expressava els dubtes que li havia suscitat l’obra, atès que s’havia quedat amb la impressió que en aquell retrat no hi havia ni un bri d’esperança i que potser aquesta era una forma de seguir el joc a totes aquelles persones que, des de la seva situació de poder, ja els anava bé el conformisme i la desil·lusió imperants. Aquestes són les seves preguntes:

 "La realidad es una enfermedad mortal, una vejez sin piedad, un pantano, un vertedero. ¿Y ahora qué? Es el momento de preguntarse si esta radicalidad de la mirada negativa mantiene su lealtad a la lucidez o paga la factura del rencor. ¿Es que no hay nada bueno en la vida? ¿Todo ser humano es sospechoso? ¿El amor resulta siempre una estafa? El buenismo, desde luego, falsea cualquier meditación. Pero, en el otro extremo, conviene también preguntarse por el nihilismo totalitario y su voluntad absoluta de descrédito. ¿Sirven para entender la realidad? ¿No son una forma más de acomodarse a los dictados de un poder que pretende cegar cualquier alternativa? La última novela de Rafael Chirbes me ha dejado estas preocupaciones"

Són qüestions ben interessants -jo mateixa me les vaig formular- i no tinc ni idea de quines en podrien ser les respostes però penso que la funció de la literatura no ha d'ésser necessàriament la d'actuar com un antidepressiu. Després de massa anys d'autocomplaença, de "Champions League", de tantes i tantes columnes escrites, que han seguit el joc pervers del fals relat de la Transició, algú ens havia de mostrar el desagradable món que gira al voltant del pantà d'Olba -el marjal, com l'anomena Chirbes-. Finalment, els notaris, els directors de banc, els advocats, els arquitectes, els professors universitaris i, en general, els estafadors de tota índole, també han participat des de la base en el demencial festival immobiliari. Han callat, han tapat, han mentit, han estafat vilment els més vulnerables. Fins i tot en reconec alguns que ara s'erigeixen en salvadors de la pàtria i pretenen fer-nos creure que sempre han lluitat contra la barbàrie. Tot és mentida. Són els nostres veïns, amics, coneguts i saludats. Tots ells són Olba. Som Olba. Si som brutalment honestos amb nosaltres mateixos, no ens queda altre remei que admetre la realitat. Això no vol dir que no existeixi la possibilitat de mirar cap endavant amb esperança però, en tot cas, si cal fer-ho, és millor que sigui a través d'una estampa realista i no pas a partir d'una altra construcció falsejada de la nostra història. Llegir Chirbes fa mal però també s'hi poden descobrir herois, entre les pàgines dels seus llibres. Herois atípics, això sí. El pare d'Esteban, per exemple, és un home que es va mantenir fidel als seus principis. És cert que va optar per recloure's a casa seva i que estava carregat de rancor però, quina altra alternativa li havia ofert aquest país? ¿És que potser el seu destí no ha estat, simbòlicament, el de moltes persones grans a les quals no hem reconegut justament el seu paper fonamental en la lluita per la llibertat? Tal vegada sigui per això que, un bon dia, sense que ningú sàpiga explicar exactament per què, un avi en mati un altre en una residència. La culpa és de l'Alzheimer, és clar.



dilluns, 6 de gener de 2014

Sacyr, els sucs i la marca Espanya


Un assistent al polèmic esmorzar de Sanlúcar de Barrameda es diposa a obrir un dels brics robats al Banc dels Aliments gadità. Imatge: Qué.es.


Sens dubte, una de les notícies més rellevants d'aquestes festes ha estat el "regal" de reis que l'empresa Sacyr ha fet als panamenys amb la paralització de les obres d'ampliació del Canal. Mitjans com el "New York Times" o el "Wall Street Journal" s'han fet ressò del nou fiasco de la Marca Espanya a l'exterior. Com que en aquest país ja estem acostumats als costos sobrevinguts en les obres públiques la informació no ens ha sorprès excessivament. L'exemple més recent que recordo és el projecte Castor, de greus conseqüències socials i mediambientals però si repasséssim l'hemeroteca de ben segur que la llista de casos impunes seria tan llarga que no ens quedaria altre remei que posar-hi pell morta. Malgrat que aquí ens tremolava la terra, Ana Pastor no va pas perdre els nervis. Si res no canvia, està tot ben lligat perquè la factura l'acabem assumint els consumidors. Els Florentinos i els Del Riveros malbaraten els recursos perquè nosaltres paguem els plats trencats: Així funcionen les coses a la pell de brau. En aquesta ocasió, però, la senyora Ministra ha hagut d'agafar l'avió cuita-corrents, per intentar calmar els ànims a l'altra banda de l'Atlàntic. Òbviament, allà s'indignen davant del monumental rostre exhibit per uns empresaris que van guanyar un concurs de forma enganyosa i ara rematen la jugada i els deixen penjats.

A les xarxes socials, ha bullit un altre tema que, comparat amb els milers de milions que es mouen en els projectes urbanístics faraònics, podria quedar en una minúscula anècdota nadalenca. Però, pel seu caràcter simbòlic, ha generat una profunda indignació en la ciutadania i és una nova mostra de fins a quin punt es poden estendre els tentacles depredadors dels nostres polítics, que no coneixen obstacle ètic de cap mena. La polèmica es va iniciar arran d'uns sucs de fruita provinents del Banc dels Aliments de Cadis i que posteriorment van aparèixer, encara no se sap exactament com, a la taula del tradicional esmorzar que organitzen el partits amb la premsa. En el cas que ens ocupa, el que havia convocat el PP andalús de Sanlúcar de Barrameda, amb la candidata a l'alcaldia Ana Mestre al capdavant. D'entrada, tal com està de maltractada la llibertat d'expressió,seria qüestionable la utilitat d'aquestes trobades però això comportaria que ens allunyéssim del quid de la qüestió. La pregunta que segueix sense resposta, malgrat que l'organitzadora de l'esdeveniment, Regina Arocha, hagi dimitit després que es destapés l'escàndol, és qui va portar els brics fins a la seu dels conservadors.

 En declaracions als mitjans, els responsables del Banc d'Aliments han explicat que el menjar es destina directament a les associacions benèfiques per la qual cosa hauria de ser des d'aquestes entitats que haurien hagut de sortir els controvertits sucs. Es dóna la circumstància que el director de Càritas Interparroquial de la localitat, Eduardo Merino, és el marit d'Isabel Palma, regidora del PP de Sanlúcar. Òbviament, aquesta és una de les associacions "repartidores" però Merino ha negat rotundament que hi tingui res a veure. És a dir que l'enigma resta sense resoldre. Mentrestant, el Partit Socialista no ha desaprofitat l'ocasió per treure el màxim rendiment de tot el vendaval mediàtic que s'ha organitzat. Ara com ara, només tenim clara la metàfora subjacent en aquest furt. M'imagino un jubilat que treu temps d'on pot per fer-se voluntari del Banc d'Aliments -les noves responsabilitats familiars no li deixen gaires forats lliures-. En llegir l'esmentada notícia a la premsa, el senyor pensa que potser no estem davant de cap fet aïllat; sospita que podria tractar-se de la punta de l'iceberg d'un costum estès. Evidentment, sap que hi ha moltíssims conciutadans que hi col·laboren, com ell, de bon cor i que es fa una tasca social indiscutible. Però el dubte persisteix. No n'hi ha hagut prou amb què li hagin congelat la pensió i el preu de la llum s'hagi disparat. No ha estat suficient amb què els membres del Govern estiguin esquitxats per tota mena de trames corruptes ni que hagin mentit compulsivament a les eleccions. Tampoc no s'havia saciat la seva set de diners amb la destrucció de l'Estat del Benestar. Era esperable: en un estat on s'han estafat els petits estalviadors i es nega el sostre al més vulnerables, on s'han robat nadons impunement a les mares i on fins i tot es manlleva la memòria col·lectiva, hi podien passar aquestes coses. Ara tocava ficar la grapa en el darrer refugi dels desposseïts. Sí, aquesta és l'essència de la Marca Espanya. El bon home tanca el diari i remuga que, malgrat tot, en alguna cosa s'ha de creure. En aquest indret podrit, reflexiona, l'autoengany és l'única forma de supervivència.