dilluns, 30 de desembre de 2013

Per un 2014 més combatiu


Una dona es manifestava davant de l'Ambaixada espanyola a París, per protestar contra la restricció del dret de l'avortament. Imatge: EFE.

 
Es clou l’any i en floreixen les valoracions de tot tipus. Llegeixo el rànquing de les millors pel·lícules del 2013, que elabora El Periódico de Catalunya. La primera posició l’ocupa The master, un film sobre la secta de la Cienciologia. El segon lloc és per la La vie d’Adèle, que ressegueix una intensa història d’amor entre dues adolescents. Me les vaig perdre totes dues. Com que sóc addicta al cinema, però tinc la butxaca escurada, pateixo la desagradable síndrome d’abstinència que comporta no poder gaudir de bona part de les novetats més seductores de la temporada. Amb tot, puc recuperar unes quantes joies del passat, a través dels préstecs que faciliten les biblioteques públiques. M’abstinc de les pel·lícules que emeten a la TDT perquè, quan no les interrompen els constants talls publicitaris, et trobes amb què no existeix l’opció de veure-les en versió original. Em semblen dues circumstàncies inadmissibles però tanmateix esperables, en un país on hi ha un evident menyspreu vers la cultura.

Enguany, si hagués d’escollir una perla que he rescatat del bagul dels records, encara que sigui difícil decantar-se, potser em quedaria amb The harder they fall (1956) o Sophie’s Choice (1982). En el terreny del documental, s’emportarien el meu modest “guardó” dues obres de l’argentí Pino Solanas: Memoria del saqueo (2003) i La dignidad de los nadies (2005), especialment per la seva vinculació amb el nostre present. De la primera ja us en vaig parlar en una ocasió i la segona em sembla perfecta per començar el tenebrós 2014 que s’albira en l’horitzó. Si tenim en compte el panorama actual, en el país del “mate”, se’n podria fer perfectament una tercera entrega que ens il·luminaria igualment en el camí cap a l’anhelada recuperació, la qual, òbviament, no tindrà res a veure amb els críptics paràmetres econòmics que ens bombardegen. A La dignidad de los nadies, Solanas ens proposa un viatge intens, encanimat a descobrir la incansable lluita de les persones més afectades pel desvergonyit saqueig orquestrat per organismes com el Fons Monetari Internacional.

Allò que més em va impressionar d'aquest documental va ser la manca de condescendència del seu enfocament, malgrat la duresa dels fets que narrava. En cap moment vaig sentir llàstima pels seus protagonistes sinó una sincera admiració pel seu coratge, quan s'afrontaven a les persecucions institucionals, l'infrahabitatge, la gana, la fred o la precarietat laboral més desesperant. El primer dels "herois quotidians" en aparèixer és un manifestant que rep un impacte de bala al cap, en el context d'una protesta i salva la vida de pur miracle, gràcies a un veterà combatent de la dictadura que l'assisteix al carrer i l'acompanya fins a l'hospital. Ells dos són, respectivament, un escriptor que té una feina de repartidor i un mestre d'escola que ha organitzat un menjador infantil, que és l'esperança de moltes famílies. Gràcies a la solidaritat, es converteixen en amics de l'ànima. Així es van entrallaçant històries diverses, de persones que viuen en la més absoluta misèria però que no han perdut la força per defensar dignament allò que els pertany amb plena justícia.

Vaig pensar en aquest país dissortat i el seu retorn a la foscor. Però el 2013 ha estat, com en el cas dels "nadies", un any d'intensa lluita. La PAH ha evolucionat amb una proposta radical, en el millor dels sentits, quan ha tirat endavant la seva obra social per ocupar els pisos buits dels bancs. Han vist la llum projectes tan engrescadors com el Procés Constituent, que ja compta amb desenes de milers d'adhesions i assemblees que treballen amb il·lusió per tot el territori. Quant a la repressió policial, els ciutadans tampoc ens hem quedat de braços plegats. Potser l'exemple més sonat a Catalunya l'han protagonitzat els veïns del Raval, els quals s'han llançat al carrer per defensar la veritat, després de la pallissa que va portar fins a la mort Juan Andrés Benítez. Pel que fa a les llibertats nacionals, una riuada de gent va manifestar el seu desig d'independència i, finalment, s'ha pactat data i pregunta.

A ses Illes, tant els mestres com els seus múltiples aliats, han unit forces per fer una oposició frontal i contundent als nefastos plans educatius del Partit Popular. Davant de la nova llei de l'avortament, els moviments feministes ja s'organitzen per tal de generar xarxes de resistència i suport mutu. A Madrid, el Tribunal Superior Justícia va suspendre cautelarment la privatització de sis centres sanitaris, gràcies a la forta pressió de les marees blanques. I així podríem continuar fins a no acabar mai, tot parlant del Sindicat Andalús de Treballadors i de la mobilització infatigable de tants i tants treballadors. És cert que la rebel·lió hauria de ser encara més massiva i profunda però cal considerar que tot just ens despertem del llarg somni de la innocència pseudodemocràtica. Els anhels de felicitat per l'any que s'acosta em semblen vans si ens limitem a desitjar-los i no ens movem per conquerir-los. Res no ens serà regalat. Haurem de lluitar, pas a pas, per recuperar allò que ens han manllevat cruelment. La Història ens ensenya que els perseverants, en situcions límit, són capaços de vèncer i nosaltres també podem fer-ho. Per tot plegat, desitjo que tingueu un feliç i combatiu 2014.


 

dimarts, 24 de desembre de 2013

Aquest Nadal, regalem comunicació


Una imatge de l'exposició fotogràfica Incomunicados


Arran del cas d’espionatge al restaurant “La Camarga” alguns empresaris han declarat als mitjans que no volen parlar de temes “delicats” a través del mòbil. S’estimen més deixar el terminal a l’oficina i reunir-se en un parc, per estalviar-se el mal tràngol de pensar que algú els està enregistrant la conversa. No es tracta de cap deliri paranoide sinó d’una preocupació prou raonable, atesos els incomptables informes encarregats a la famosa agència “Método 3”. Em vaig imaginar l’escena i mentre m’hi recreava me’n feia creus. En plena revolució digital, quan els Iphone i les tauletes ho inunden tot, dos executius encorbatats es trobaven per passejar a la Ciutadella, on hi discutien sobre si pagarien tal o qual quantitat en A o en B. No havien pas decidit desfer-se dels aparells per motius ideològics –les guerres pel coltan del Congo els importen un rave i l’espiral frenètica del consumisme, també- sinó per qüestions estrictament pràctiques i d’interès individual.

Un dels esculls amb els quals han topat les noves tecnologies és el temor, cada cop més generalitzat, al control dictatorial. Tal com ens ha ensenyat Edward Snowden, s’albira en l’horitzó la implantació d’una mena d’estat totalitari digital. L’ombra del temible “Gran Germà” orwellià plana per damunt dels nostres caps i aquest horror ha generat una reticència gens menyspreable vers les pantalles. Una altra de les preocupacions habituals és la creixent incomunicació que, a parer de molts ciutadans, s’observa en l’entorn circumdant. Algunes de les queixes que escolto amb freqüència al consultori estan relacionades amb la quantitat de temps que parelles, fills o amics, esmercen en respondre els incomptables estímuls que els arriben del món virtual. Moltes persones mostren preocupació pel fet que ja no es dialoga prou dins de la nostra comunitat i consideren que, de mica en mica, es perden habilitats per a la relació íntima, cara a cara. La xarxa és molt més que un mitjà.

Tota la parafernàlia digital configura la nostra manera de comunicar-nos i ens empeny cap als vincles ràpids, de fàcil connexió i desconnexió. No es tracta de negar els indiscutibles avantatges que “Google” ha aportat a la nostra vida, sinó de reconèixer que per aquestes eines també se’n paga un preu elevat, en forma de superficialitat i escassa concentració. L’escriptor Nicholas Carr (2011) explica que sent enyorança del cervell antic, aquell que utilitzava en l’etapa analògica de la seva evolució personal. S’adona que després d’haver passat unes quantes hores davant de l’ordinador, té serioses dificultats per llegir una novel·la com “Guerra i Pau”. Segur que molts de vosaltres també heu experimentat aquests canvis, que tan bé s’expliquen quan s’apel·la a les investigacions sobre plasticitat neuronal. Potser és una bestiesa això que escric però penso que la desconnexió serà un valor a l'alça, en els anys que vindran. Crec que és un bon regal per aquestes festes, perquè comporta un estalvi de temps i diners, alhora que ens retorna a dolços temps passats. Que passeu un bon Nadal, ben a prop de tots els que estimeu.


Referència
  • Carr, N. (2011). Superficiales ¿Qué está haciendo Internet con nuestras mentes?. Madrid: Taurus.



dimarts, 17 de desembre de 2013

Una taula ben parada

Imatge: burbuja.info


"Jo vull la taula parada
com el temps que era nin
a prop de la llar fumosa
baix el sostre revellit."

Àngel Guimerà. Fragment de Nit de Nadal. 

 
Recordo els típics versos que ens feien aprendre a l’escola abans de les Festes i que ara recita novament la canalla. En un o altre moment, una taula ben parada hi feia –encara hi fa, de fet- una aparició estel·lar. Me l’imaginava llarguíssima i coberta amb unes estovalles vermelles, brodades amb fils d'or. Era una mena de fantasia “dickensiana”, com les peripècies d'aquells personatges dels contes que van vestits amb parracs i miren del carrer estant l’interior d’una casa, en el menjador de la qual es percep la fastuosa opulència de les celebracions de les famílies més acabalades. Els pobres es pelen de fred i es freguen les mans per entrar en calor. Mentrestant, acosten el nas al vidre del finestral i saliven davant de la visió de tanta abundància inabastable. Si hi ha sort, potser algun cor misericordiós farà una bona acció i els asseurà amb ells a taula o bé els en donarà les sobralles, com es fa amb els gossets.

Al centre d'aquella taula hi havia canelobres de plata amb unes espelmes allargassades, que tenien vocació de tocar el sostre. També s'hi trobava un gran pollastre farcit; plates amb tota mena d'amanides; patates fumejants amb suc; verdures a la planxa i aperitius diversos, escampats arreu. De postres, neules i torrons a cor què vols. I per beure, el millor cava. La mainada de la casa anava ben mudada i estava delerosa d'obrir els regals. Les nenes amb grans llaços al cap i els nens ben pentinats, amb la clenxa al mig. Els cabells els feien olor de colònia. A sota de l'arbre s'hi amuntegaven els paquets i, entre bromes i picabaralles, jugaven a endevinar què s'hi amagava a dins. El pare portava sabatilles de quadres i llegia el diari al sofà, tot esperant la manduca. Alguns convidats cantaven nadales, amb els braços recolzats al piano. La mare duia un davantal la mar de bonic, perquè així no se li tacava el vestit, mentre arreglava els darrers detalls del sopar. La feina grossa l'havia feta la criada, que encara feinejava per la cuina.

Aquests dies fan mal, aquells versos. La innocència i les fantasies puerils s'han esvaït i només resta el desengany. I el fel. Es veu que l'estampa encara sorprèn però arribarà un dia que ens acostumarem a veure els nostres veïns furgant a l'interior dels contenidors, per extreure'n quelcom per alimentar-se. Si continua el sadisme de l'austeritat, cada vegada seran, o serem, més les persones que ens identificarem amb els "sense sostre" que tenen el nas enganxat a la finestra. I cada cop seran menys les famílies que neden en l'absoluta abundància i tenen prou poder per canviar les paraules i fer-se la realitat a mida, perquè així el genocidi financer sembli a ulls de tothom el producte de la mala sort. No pas un acte criminal. Ja se sap, les crisis que van i vénen. Després ens repartiran sobres i alguna ànima càndida hi posarà diners a dins. Pels nens pobrets, que aquests dies no tenen res per menjar.

Es miri per on es miri, la pobresa és un problema polític i amb posar-hi pedaços mai no n'hi haurà prou. No sabem com acabarà el llastimós serial mediàtic que s’ha iniciat amb la mort de Concepción, Enrique i una de les seves filles al municipi sevillà d’Alcalá de Guadaíra però de ben segur que malviure de la recollida de plàstic, roba i cartró no va suposar cap ajuda per a la seva salut. Tal com han assenyalat els experts, una mala alimentació debilita el sistema immunitari i el fa menys resistent als microorganismes que eventualment poden causar una intoxicació. Amb independència de qui guanyi aquesta “guerra mediàtica” per establir les causes de la defunció, el resultat no canviarà el fort lligam existent entre el desmantellament de l'Estat del benestar i la mortalitat ciutadana. Els infants que ahir recitàvem versos, avui som adults que caminem a la corda d'un funambulista, a qui algú ha decidit retirar la xarxa, amb la finalitat de forrar-se amb les privatitzacions. Si no ho evitem, les generacions del futur tindran, de ben segur, el nas ficat a la porqueria. Un bon obsequi és preparar-los perquè no es deixin enredar. La pitjor misèria és la moral i la nostra dignitat no està en venda.



dimarts, 10 de desembre de 2013

Misteriós assassinat a cal rector



Mossèn Reixach al seu domicili del Passeig Marítim de Blanes, escenari del crim. Foto d'arxiu del Diari de Girona.


Començarem per dir que mossèn Reixach és una patum. Quan una persona de la seva posició, amb una influència considerable en l'àmbit eclesial, mediàtic, educatiu i cultural del país, és present en l'escenari d'un crim, quelcom trontolla violentament en el cor de la societat catalana benpensant. Personalment, en aquests casos, em fa la impressió que els fonaments sobre els quals s’edifica l’estructura de les relacions humanes de poder reben una violenta sotragada. Per a tots aquells que no conegueu els fets: El dijous 5 de desembre, al voltant de les 19h, Eulogio Sol Lumalang, un home filipí de 44 anys, va irrompre al domicili del capellà de Riells i Viabrea per, presumptivament, matar-hi a ganivetades el jove brasiler de 22 anys que convivia amb ell, Odycleidson Kekeo Moraaes do Nascimiento. Val a dir que les versions que n’ofereixen els diaris difereixen considerablement. Hom diria que se n’han construït dues versions paral·leles –bàsicament pel que fa al mòbil de l’assassinat, si bé existeixen altres divergències-. La primera perspectiva podem qualificar-la de carnal i la segona, no sense un punt de malèvola ironia, la titllaríem de filantròpica.

A cop calent, rotatius com el Diari de Girona, ja es referien a una disputa passional, que hauria culminat amb el tràgic apunyalament. Al lloc web de la Cadena Ser, es llegeix explícitament que el suposat homicida ha estat acusat de matar el company sentimental de la seva exparella, que és sacerdot. Segons van informar ahir al programa Arucitys de 8tv, en aquest truculent “affaire” capellanesc, s’hi podria afegir el subministrament de substàncies tòxiques per part del mossèn -entre d’altres detalls escabrosos-. És a dir, segons es desprèn d’aquesta hipòtesi, l’influent religiós se situaria en un dels vèrtexs d'un triangle amorós d’allò més tèrbol. Malgrat que el rector presentava en societat Odycleidson com si fos un fillol adoptiu, aquest podria ser en realitat el seu company d’alcova. Reixach l’hauria conegut al Brasil, quan el jove encara era menor d’edat i actualment vivien sota el mateix sostre. Eulogio Sol, amb qui va contactar en un viatge a les Filipines, en qualitat d’examant, s’hauria engelosit de forma malaltissa fins al punt d’acabar amb la vida del seu “rival”. Aquesta és la visió, diguem-ne íntima del crim, que no superarien ni els escriptors de novel·la negra més agosarats del país.

Anem a revisar l’enfocament humanitari de la tragèdia, més en consonància amb l’esperit cristià del nostre protagonista. Els diaris Ara i El Punt/Avui -amb el qual col·labora assíduament Jaume Reixach-, han destacat sobretot l’ajuda incondicional que el clergue ha brindat al filipí, a qui coneix des de fa dues dècades. Amb la finalitat de treure’l de la pobresa, el rector va portar-lo a Catalunya i va trobar-li un treball en un càmping de Blanes. Recentment, però, l’Eulogio havia caigut en desgràcia, després que la seva dona el denunciés per maltractament. A causa de la seva progressiva deixadesa, el van acomiadar. Posteriorment, va denunciar els seus caps en un judici que perdé i va deixar-lo escurat. Amb tot, el bo del rector encara li oferia ajuda econòmica i un sofà on dormir, perquè era conscient de la seva situació. Sentia llàstima per ell. Amb tot, va alertar els Mossos que rondava massa per casa. En declaracions a la premsa, qualifica l’home que l’assetjava d’hermètic i racista; també en detalla la degradació que patia a nivell de salut mental. Fins i tot havia intentat escanyar-lo però ell mai no el va abandonar…

La nit del luctuós succés, en un estat que el mossèn qualifica d’“alienat”, l’etern protegit va entrar al seu domicili blanenc per darrera vegada. Va treure un ganivet d’una bossa blanca. Com que temia el que podia passar, en un altre rampell de pretesa generositat, Reixach explica que va marxar cuita-corrents, escales avall, a cercar ajuda en un bar de la cantonada. L’assistència va arribar tard: El cadàver d'Odycleidson confirmava que ja no hi havia cap solució. Tres punyalades van posar punt i final a la seva curta existència. El pis del capellà no va ser precintat i l’endemà ell mateix va entregar als Mossos la suposada arma del crim, que va localitzar en un armariet de la cuina. En el ganivet gairebé no hi havia restes de sang –malgrat el brot psicòtic, es veu que l’Eulogio hauria tingut la precaució de netejar-lo-. El presumpte agressor es troba ara a disposició judicial i ha començat a “cantar”. Per la seva banda, el sacerdot mira de superar la dramàtica pèrdua a través de l’escriptura i ha optat per seguir amb la seva rutina habitual. Al Bisbat de Girona encara no s’han pronunciat al respecte. De fet, aquest mateix dissabte va oficiar un casament a la seva parròquia. En el darrer article que li han publicat a El Punt/Avui reflexiona sobre la solidaritat. Ja ho sabeu, s’acosta Nadal i cal mantenir viva la flama de l’autèntica filantropia. Abstingueu-vos d’imitacions barates.


 

dimecres, 4 de desembre de 2013

El conte de Canal 9


Mantenim la creença que el servilisme ens protegirà de l'infortuni però el cert és que,  a la llarga,  sempre ens perjudica greument. Imatge: lamarea.com.


"El cas va anar així: un jornaler del camp que es va fer ric i es va comprar una barca gran, de les que al camp en diuen dahabiya. Es va comprar roba cara i elegant i seia en el seu dahabiya que anava lliscant per l'aigua. El terratinent que era l'amo de la terra on ell treballava, un home arrogant i de males entranyes, que el va veure, va manar als seus treballadors que assaltessin el dahabiya i fessin presoner el camperol. El van portar davant del terratinent i aquesta va ser la conversa que van tenir:

Terratinent: ¿Des de quan els camperols naveguen en dahabiyas nous?
 Camperol: És gràcies a la vostra compassió, justícia i generositat, senyor. Us hauria de fer content perquè és un signe de la vostra gràcia i bondat.
Terratinent: ¿Com es pot permetre que els jornalers imitin els seus amos i naveguin en dahabiyas?
Camperol: Déu me'n guard d'imitar els meus amos. ¿Qui sóc jo? Jo no sóc més que un dels vostres esclaus, i tot el que guanyo, fet i fet, és propietat vostra.
Terratinent: Si no ens vols imitar, ¿com és que t'has comprat un dahabiya i com és que navegues pel Nil com si fossis un dels amos del país? ¿Què vols, que et vegin els altres camperols i es pensin que ets algú important i de categoria?
Camperol: Déu me'n guard, senyor meu. Si us penseu que he fet res de mal, llavors juro per Déu i el seu Profeta que no navegaré mai més en aquest dahabiya. Me'n penedeixo, senyor. Us prego que accepteu el meu penediment.
Terratinent: L'accepto, però prendré mesures per assegurar-me que no repeteixis la teva equivocació.

El terratinent va donar unes quantes ordres als seus servents, que van lligar el camperol i el van arrossegar per terra fins que la roba li va quedar coberta de fang i ben estripada. Després li van pegar fins que els genolls, els peus i l'esquena li sagnaven. Durant tota l'estona el terratinent reia i deia: "Així et recordaràs de quin és el teu lloc, jornaler!".

Malgrat que tinguin estructura de conte, aquests fets, tal com explica l'escriptor Alaa Al Aswani, van ocórrer en un poble d'Egipte, a principis del segle XX i els ha recollit Ahmed Amin en el llibre Un diccionari dels costums i les tradicions egípcies. La història d'aquest humil camperol em va quedar gravada perquè darrere de la seva experiència s'hi amaga una gran veritat humana. M'ha vingut a la memòria arran del dolorós tancament de Canal 9 i l'intens debat que ha suscitat el fet que els periodistes, un cop han sabut que perillava el seu lloc de treball, hagin esbombat a bombo i plateret la mordassa que els havia imposat el Partit Popular. En el darrer moment d'agonia, han recordat quin era l'autèntic sentit de la seva professió i han lluitat amb ungles i dents per evitar el tancament de la televisió pública valenciana. En altres paraules: han entès l'immens valor de la dignitat. En certa manera, penso que tots ens podem identificar amb aquest drama. En un o altre moment de la vida,  hem temut que si dèiem la veritat o ens alçàvem per defensar els nostres drets, les represàlies serien terribles. Per això ens hem estimat més callar i abaixar el cap però aquest gest no ha tingut necessàriament com a conseqüència una millora de les condicions laborals. A voltes ha succeït justament el contrari, que la perniciosa subordinació ha comportat una degradació progressiva dels drets professionals. A nivell de país, avui ens trobem en un moment extremadament delicat. Som en una cruïlla en la qual decidirem si el cop de timó cap a la dreta ens retornarà definitivament cap a etapes predemocràtiques o bé la lluita per la democràcia aconseguirà frenar el terrible embat del tsunami ultraconservador. Amb tot, tenim una cosa assegurada: agenollar-nos davant dels opressors no ens traurà pas de la misèria. El túnel que ens espera serà encara més fosc.


Referència:

  • Al Aswani, A. (2011). Egipte: les claus d'una revolució inevitable. Barcelona: Edicions 1984.