dimecres, 28 d’agost de 2013

Estudiants universitaris:compte amb els préstecs!(EL TRIANGLE)



Un grup de joves nord-americans protesta per l'excessiu cost dels préstecs universitaris. A l'Estat espanyol, ja s'han donat casos similars: anem camí d'importar el mateix model abusiu? Si cliqueu aquí, trobareu una reflexió que he fet sobre el tema. Imatge: Scott Eells.


Les notícies referents a la pujada de les taxes universitàries, unides a la Llei Wert i a l’enduriment de les condicions per accedir a les beques, fan pensar en un inici de curs d’allò més crispat. Sabem que milers d’alumnes ja han hagut de tirar la tovallola per motius estrictament pecuniaris. Les diferències a dins de l’Estat espanyol són abismals i Catalunya –quina sorpresa- se situa entre les Comunitats on resulta més prohibitiu acabar una carrera. A banda del canvi forçat de vocació o de domicili, també cal tenir en compte el perillós esquer que suposen els crèdits.

Els 2.235 estudiants de màster i doctorat afectats pel “Préstamo Renta Universidad ICO” encara esperen una solució pel seu malson particular, que es va originar amb la concessió d’un préstec pel curs 2010-2011. A l’atur i sense perspectives de trobar una ocupació estable, les víctimes han d'afrontar unes quotes mensuals de 300 euros, malgrat les nombroses irregularitats en les quals han caigut els diversos agents implicats en l’estafa. Com afecta aquest atzucac a la salut mental dels joves? A l’altra banda de l’Atlàntic, hi trobem algunes respostes.

En una investigació realitzada l’any 2012 als Estats Units, en la qual van participar prop de quatre-cents estudiants de psicologia, es va observar que la principal font d’estrès dels nois i noies eren les responsabilitats acadèmiques, unides als problemes creats per l'obtenció d'un crèdit. Per altra banda, una enquesta de l’APA feta l’any 2011 va revelar que més de dos terços dels alumnes sol·licitaven costoses ajudes en el decurs de la seva formació. Els graduats s’emportaven un títol sota el braç però també es perfilava una mitjana de deute que ascendia fins als 120.000 dòlars, una xifra que havia crescut exponencialment en els darrers anys. Quan es preguntava als estudiants per aquesta càrrega, una part responia que preferia no pensar-hi perquè les preocupacions monetàries afegien pressió als exàmens. La negació podia anar acompanyada de sentiments de vergonya i culpa; estava associada a decisions financeres errònies i a l’aparició de trastorns mentals. Així doncs, es palesava la necessitat de rebre una assessorament realista, per tal de prevenir l’angoixant espiral del deute acumulat.

Com sempre, cal recordar que les xifres tenen rostre humà i van acompanyades de dures històries de vida. Els mitjans nord-americans recullen testimonis esfereïdors, alguns dels quals desitjarien no haver posat el peu a l’aula, només per no haver de suportar durant dècades la pesada llosa econòmica. En ocasions, el currículum ni tan sols els ha servit per obtenir una feina digna, malgrat les reiterades consignes de l'entorn sobre la utilitat de sufragar el vergonyós cost de les matrícules. Vet aquí la cruel paradoxa: el sistema els empeny a la competitivitat i l’educació adquireix la trista finalitat d’encaixar-los dins del motlle del mercat. Un cop s’han seguit els passos estrictament marcats, en comptes de reeixir, és probable que s’enfonsin en el pou profund de la precarietat. Bé, això si no formen part d’una minoria cada cop més selecta, per la qual les regles del joc són ben bé unes altres.

Per acabar amb una nota d’esperança, convindria posar en relleu que les comunitats assetjades pels creditors, en les quals hi ha suport entre els veïns, l’estigma social és menor i l’impacte psicològic no és tan sever. En conclusió: si no fem pinya per frenar l'atac salvatge a un dels pilars fonamentals de l’Estat del benestar, la bota de l’Oncle Sam també ens esclafarà a nosaltres. No podem rendir-nos: encara som a temps de parar-li els peus!



dimecres, 21 d’agost de 2013

Plouen pedres sobre els nostres teulats



Imatge: CBC News


El miratge del turisme, durant els mesos d’estiu, suavitza temporalment la corba de l’atur, un dels problemes més dramàtics que patim a Espanya. Això no obstant, les notícies sobre aquesta terrible xacra segueixen arribant. El diari El País informava ahir que el nombre de persones desocupades de llarga duració ascendeix fins a 3’5 milions. Es tracta d’un col·lectiu que ho té especialment cru per recol·locar-se, malgrat que la població de gent jove també representa un sector altament vulnerable. Recordem que un any després que entrés en vigor la reforma laboral, a la pell de brau se superava la barrera psicològica dels 6 milions d’aturats, la qual cosa confirmava l’absoluta inutilitat de les mesures desplegades pel Govern de don Mariano. Entre d’altres xifres esgarrifoses, enguany també hem sabut que hi ha gairebé 2 milions de famílies que tenen tots els seus membres desocupats. És fàcil imaginar l’espiral de problemes que es poden desencadenar a partir d’aquesta situació límit.

A diferència dels desnonaments, existeix una abundant evidència científica sobre l’impacte emocional que suposa la desocupació. En un estudi metaanalític conduït per Karsten i Moser (2009) es van revisar més de tres-cents treballs sobre aquesta qüestió. Els autors van concloure que l’atur és patogen i constitueix un seriós factor de risc pera a la salut mental dels ciutadans, el qual creix contínuament durant els 9 primers mesos sense treballar. Els investigadors apuntaven que els obrers que realitzen alguna feina manual –blue-collar jobs- eren més susceptibles d’angoixar-se, la qual cosa no succeïa amb tanta intensitat entre les dones i els treballadors administratius –white-collar jobs-. Per altra banda, als Estats amb un nivell dèbil de desenvolupament econòmic, una distribució desigual de la riquesa i sistemes precaris de protecció, l’efecte negatiu de l’atur era més sever que en països com Suècia o Canadà, on la sensibilitat social i el creixement no estan renyits.

Val a dir que les intervencions psicològiques han demostrat tenir un efecte beneficiós sobre els diversos símptomes derivats de la inactivitat laboral. És evident que l’objectiu prioritari ha de ser l’obtenció de feina, la qual cosa requereix també de solucions polítiques. Altres autors com José Buendía (1990), professor de psicopatologia de la Universitat de Múrcia, han parlat del síndrome d’invisibilitat que ens envaeix quan ens sentim expulsats de la roda productiva i consumista. Buendía recorda els fruits positius del treball, que es perden encara que existeixin uns ingressos assegurats: estructuració del temps, experiències compartides, vinculació a propòsits que van més enllà del propi jo, proporció d’estatus social, clarificació de la identitat personal, activitat habitual i quotidiana…

Totes les troballes dels experts es posen en dansa en el nostre dia a dia, de manera més o menys directa. Hi ha nombroses pel·lícules que exposen aquest drama de forma magistral però tinc especial debilitat per Raining stones (1993) de Ken Loach, en el qual hi veig un homenatge a Ladri di biciclette (1948) de Vittorio de Sica. Amb el seu habitual enfocament compromès, el cineasta britànic ha posat en relleu en incomptables ocasions la nefasta empremta del thatcherisme sobre les classes obreres del seu país, encara vigent en l’actualitat. A Raining stones, Loach ens mostra la vida d’un pare profundament catòlic, que no veu cap altra opció que mantenir la família a base de feines precàries i al marge de la legalitat. La situació es complica encara més quan li roben la furgoneta, justament en el moment en què havia de comprar el vestit de Comunió per a la seva filla Coleen. En el decurs de l’acció, es veuran els complexos factors humans que es conjuguen en el context de la depressió financera. L’amor, la solidaritat, la transcendència, l’humor i l’autència amistat apareixeran com llumins dins d’un túnel interminable i profundament obscur.



dimecres, 14 d’agost de 2013

Gibraltar i allò que realment importa

 

Cent trenta persones han estat rescatades aquest cap de setmana a les aigües de l'Estret de Gibraltar, en el qual han perdut la vida milers d'éssers humans. Imatge: EFE.


El rebrot del conflicte amb Gibraltar desprèn una inconfusible aroma de perejil que ens transporta, com una magdalena proustiana, al tenebrós mandat de José María Aznar. L’anècdota i el personatge expressaven perfectament la grotesca aparença rere la qual pot amagar-se el mal. Al meu entendre, els ciutadans estem intoxicats per una doble cortina de fum. La primera és un intent poc dissimulat de minimitzar l’impacte polític provocat pels “papers de Bárcenas”. Les picabaralles relatives al peñón permeten una absurda fugida cap endavant als populars, només viable a curt termini. Malgrat que sigui estèril, aquesta estratègia ha ocasionat un greu perjudici als treballadors de La Línea, pels quals plou econòmicament sobre mullat. Els nostres interessos són ignorats per sistema, alhora que naufraga el patriotisme espanyol més arnat.

Al seu torn, els comptes a Suïssa i els sobresous en negre serien magnificats pels mitjans, amb la finalitat de col·locar en un discret segon pla el colossal saqueig bancari i el suculent pelotazo que suposen les privatitzacions. Un atracament que es perpetra amb absoluta impunitat, mentre els infatigables tertulians es dediquen en cos i ànima a debats carregats d’obvietats. Aquesta és la màxima discursiva de les tertúlies: xerrar i xerrar, per no arribar mai a cap conclusió rellevant. Desgraciadament, hi ha d'altres notícies aterridores que passen pràcticament desapercebudes, dins d’aquesta voràgine pseudoinformativa. L’estret de Gibraltar ha tornar a ser testimoni mut del drama de la immigració, que adopta formes tan desesperades com la utilització de barques “de joguina”, que permeten eludir les màfies i posen els tripulants -dones embarassades, infants i homes-, en perill de mort.

El tractament mediàtic d’aquesta tragèdia humanitària no tan sols és superficial sinó que va habitualment acompanyat d’un vocabulari que criminalitza les víctimes. Prenguem com a exemple diversos paràgrafs d'una notícia publicada recentment al diari El País:

Con esta remesa, ya son 195 las personas rescatadas desde el viernes en Tarifa, donde entre el 1 de enero y el 30 de junio de 2013 fueron auxiliadas 340 personas, frente a las 90 del mismo periodo del año anterior, casi cuatro veces más”

Esta oleada de inmigrantes ha desbordado el centro de acogida y los calabozos policiales de Algeciras, donde están siendo recluidos, ya que el Centro de Internamiento de Extranjeros (CIE) de Tarifa está cerrado desde junio debido a que la cúpula del edificio se está desprendiendo”

Una de las mayores oleadas de indocumentados se produjo durante agosto de 2006, cuando más de 16.400 inmigrantes —388 de ellos, menores— alcanzaron de forma irregular la costa canaria a bordo de los conocidos cayucos, unas embarcaciones muy precarias que llegaron a transportar hasta 300 personas de una vez. Con anterioridad se produjeron otras avalanchas de menor intensidad, como la del 18 de agosto de 2001, cuando 567 marroquíes y subsaharianos fueron detenidos en el Estrecho de Gibraltar y en la isla de Fuerteventura”

Davant d'aquest rosari d'expressions deshumanitzadores, recordo el treball de Joseba Achotegui (2008) que ha estudiat l'estrès crònic i múltiple que pateixen alguns ciutadans d'origen immigrat, als quals considera uns herois contemporanis. El periple que viuen comprèn la solitud, la lluita per la supervivència i l'intent-moltes vegades fracassat-, de construir un nou projecte vital. Tot sovint pateixen abusos i persecucions, atès que el sistema els posa tota mena de traves burocràtiques i policials. Han de sofrir els estralls de l'infrahabitatge i la subalimentació, la qual cosa pot corcar la seva salut de forma definitiva. Amb tot, no perden l'impuls de tirar cap endavant ni tampoc obliden els llaços de fraternitat amb la seva família, que han hagut de deixat enrere. Quantes lliçons n'hauríem d'aprendre?

Amb el propòsit de dignificar la seva història, el psiquiatre ha batejat llurs problemes de salut mental amb el nom de Síndrome d'Ulisses, tot evocant les peripècies del semidéu creat per Homer, que tantes vegades es mostra profundament desconsolat en l'aventura. En un dels seus textos, Achotegui recorda el Cant IX de l'Odissea, quan Polifem persegueix Ulisses i aquest li diu que el seu nom és Ningú i així l'anomenen tots. Òbviament, aquesta invisibilització dels "sense papers" no fa que el seu problema -que també és el nostre-, desaparegui, ben al contrari. Fins que no reconeguem que vivim en un sistema criminal, que premia els grans delinqüents i esclafa els més vulnerables, mai no resoldrem el drama en el qual ens trobem immersos. Quan mirem cap a Gibraltar, podríem recordar-ho.




dimarts, 6 d’agost de 2013

Espanya: entre l'infantilisme i el terror (EL TRIANGLE)



A l'Estat espanyol, l'actualitat mediàtica ha esdenvingut una mescla inquietant de puerilitat i pànic: un altre article per al setmanari EL TRIANGLE. Si us ve de gust llegir-lo, cliqueu aquí.
Imatge: cadenaser.com

He vist unes quantes pel·lícules de terror en les quals s’utilitzen com a recurs musical les tonades infantils, amb el propòsit d’emmascarar un horror que l'espectador angoixat anticipa amb tremolosa expectació. Escoltes aquelles càndides melodies i preveus que quelcom terrible apareixerà en pantalla. La combinació d’ingenuïtat pueril i violència sagnant sempre m’ha esgarrifat.

Encara conservo fresc a la memòria el dia que el caçador d’elefants va comparèixer davant dels mitjans, tot recolzant-se en unes crosses, com un nen que no ha trencat mai un plat. Es va adreçar a la càmera i amb una mirada de Calimero va disculpar-se per la malifeta de Botswana: “Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a suceder.” Aquí es va acabar la història perquè la Constitució sempre l’empara, com un pare que malcria deliberadament la progènie. La fingida candidesa del Borbó posa els pèls de punta perquè les seves barrabassades són de l’alçada d’un campanar. Desgraciadament, no és l’únic llicenciat en “rostrologia ibèrica” que ha emprat aquest recurs fàcil per tapar les incomptables misèries causades i sortir-ne completament indemne.

Podem esmentar, per exemple, el paperot de Rajoy en la recent compareixença al Senat. A banda de generar un trending topic mundial pels reiterats “fin de la cita” també ha entonat un lleuger mea culpa, quan ha admès la confiança cega que tenia en Luis Bárcenas. Resulta que l’extresorer del PP era un home de la seva plena confiança, que el va enganyar vilment. El candorós president del Govern, pobra ànima angelical, desconeixia el tràfic de sobres. Els ciutadans no podem pas demanar-li que n’assumeixi les conseqüències, si ell només va pecar d'excés de credulitat. Anàlogament, a Convergència i Unió (CiU) tothom ignorava les obscures martingales que es tramaven entre el Palau de la Música, Ferrovial i la Fundació Trias Fargas.

Narcís Serra i Adolf Todó, per la seva banda, es desmarquen amb arguments igualment banals de l'hecatombe de Caixa Catalunya. Un altre home fort de l’entitat bancària, Josep Maria Loza, va percebre una generosa suma de diners –al voltant de deu milions d’euros- pel seu acomiadament. Al Parlament, li van preguntar si pensava retornar-los i la resposta fou antològica: “Tornar els diners? És una possibilitat, ja ho veurem”.

Aquesta posada en escena, mancada del més petit deix de maduresa, no ens ha de fer oblidar l'espaordidor backstage en el qual malvivim els ciutadans. L'actualitat ens dóna mostres constants de les conseqüències que es deriven de la falta de maduresa. Setanta-nou persones van perdre la vida en l’espantós accident de Santiago de Compostel·la i prop de cent cinquanta van resultar ferides. Això sense esmentar el trauma dels familiars, que hauran de lluitar sense descans per aconseguir que es faci quelcom proper a la justícia. La resposta mediàtica s'assembla massa a la de tragèdies similars, viscudes a l'Estat espanyol durant les darreres dècades.

En el relat del drama hi predomina la morbositat i el focus d'atenció se centra principalment en la negligència del conductor. Res no fa pensar que hi hagi cap pressa per depurar responsabilitats polítiques. No s’actuarà pas amb la diligència que es va procedir per desallotjar les tres-centes persones que vivien a les naus del Poblenou. No em vull ni imaginar la por que devien experimentar quan van veure les desenes de furgonetes i els centenars d’agents que van participar en l’operatiu policial. Allà no s’hi van notar les retallades perquè, si els vampirs volen seguir xuclant la nostra sang, el terror s’ha de mantenir de grat o per força. Com en els versos de Gil de Biedma, aquest és l’únic argument de l’obra.