dimecres, 31 de juliol de 2013

Fa set anys de la teva partença



 

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
                           o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.

Joan Vinyoli


Fragment d'Abans que neixi l'alba. Antologia poètica. Barcelona: Edicions 62, 1994. 


dimecres, 24 de juliol de 2013

Una família com Déu mana


Aquests darrers dies, el PP ha fet un nou pas en el disseny del model de família ultraconservadora que pretén imposar a la ciutadania. Paral·lelament, hem estat víctimes d'una allau de propaganda rosa, provinent de la monarquia britànica. Imatge: portada del Periódico de Catalunya del 24/7/2013.


Desconec si és per la ja clàssica paràlisi de pensament que afecta els treballadors dels mitjans durant l'estiu -els que encara resisteixen-, però la premsa que presumeix de progressita també ha sucumbit a la seducció de l'estampa de la família feliç, formada per Kate, William i el royal baby. L'embafament monàrquic coincideix amb altres notícies bastant més esgarrifoses com el darrer estirabot protagonitzat per Ana Mato, la lúcida Ministra de Sanitat que un dia va gastar-se 4.600 euros en confeti, provinents de la trama Gürtel. Tots els diners que li sobren a la senyora per les festes de la seva descendència s'han de manllevar dels serveis públics. En aquest país, encara hi ha categories. Després d'incomptables despropòsits, ara ha arribat el torn de la reproducció assistida. Segons les mesures recentment anunciades, la cartera bàsica només cobrirà gratuïtament les necessitats de les dones menors de 40 anys, amb la condició que no cometin l'aberració de ser lesbianes ni solteres. Els col·lectius que han protestat de forma legítima han estat víctimes d'una contundent repressió policial. Aquells subversius que es desviïn de la norma, rebran una merescuda garrotada.

Ja no hi ha fal·làcia vinculada a la política d'austeritat que pugui ocultar la intenció del Govern de retrocedir a les èpoques més fosques del nostre passat històric. Aquest control de la reproducció és fonamental per sostenir l'injust sistema de dominació patriarcal, com sap molt bé Alberto Ruiz-Gallardón, l'home que creu que governar significa repartir dolor. Tal com han advertit alguns experts, la intenció de penalitzar l'avortament en casos de malformació del fetus podria considerar-se fins i tot una tortura per a la mare. Però no hi ha arguments científics que valguin perquè per al ranci Alberto prevalen abans els drets del zigot i de la mòrula. Traduït al cristià: és necessari que els cops d'estat neoliberals vagin acompanyats d'involucions ideològiques com les que patim actualment. Amb tot, encara no entenc com es poden mutilar cruelment serveis socials i educatius bàsics, que deixen milions d'infants desprotegits, i després defensar el dret a la vida amb aquella vehemència hipòcrita que els caracteritza, pròpia dels hooligans desfermats. En resum, si no formes una parella acabalada, heterosexual i conservadora com la que apareix a la imatge, és millor que marxis d'aquest país o deixis d'existir per alguna altra via. Abans de tocar el dos -i posats a retallar-, podríem suggerir que pleguessin en bloc els populars i agafés el relleu Rouco Varela. Si s'ha de martiritzar el personal, és millor fer-ho amb la cara descoberta, no trobeu?




dijous, 18 de juliol de 2013

La Venus del calimotxo ( EL TRIANGLE )



Els Sanfermines d'enguany ens han deixat imatges tan depriments com aquesta. N'he fet una anàlisi per al setmanari EL TRIANGLE.  

Si voleu llegir l'article, cliqueu aquí. 

Les notícies vénen i se’n van com les ones del mar a la platja. Si l’actualitat havia escrit unes quantes ratlles a la sorra, l’aigua s’encarregarà d’esborrar-les i ben aviat s’hi podran llegir altres paraules, tan efímeres com les anteriors. Els Sanfermines d’enguany han abocat a l’arena el dibuix d’una dona, que du els pits descoberts. A la vora s’hi percep una colla de mascles ebris de vi i assedegats de mamella, que fan pinya al voltant de la Venus del calimotxo i proven de grapejar tanta carn com poden. Amb la finalitat d’analitzar la delicada estampa, s’ha parlat de l’abús de l’alcohol, de la pretesa legitimitat que atorguen les festes i de l’anonimat que confereixen les multituds.

L’aspecte que m’ha cridat més l’atenció ha estat la polèmica que ha generat el rostre de felicitat d’algunes noies, suposadament encantades d’exhibir el seu tors nu i permetre que el magregin. No combrego en absolut amb la idea perversa que elles exciten deliberadament l’audiència masculina, però tampoc m’empasso el tronat argument que mostrar els pits és un acte de llibertat. Un debat que, per altra banda, també s’ha obert amb les activistes ucraïneses 'Femen'. A les fotografies publicades a la premsa, no hi he pas vist figures que es trobin fora del cànon de bellesa socialment imposat. Per què no gosen ensenyar els pits les dones d’edat avançada, per exemple? Penso que aquesta dèria per despullar-se, al marge dels factors esmentats més amunt, no té res a veure amb l’alliberament, sinó que està relacionada amb la cosificació sexual femenina. Tal com sostenen Fredrickson i Roberts, dues autores que estudien els efectes de la socialització del gènere, les dones podem interioritzar la mirada de l’observador extern, en aquells contextos on se’ns tracta com a objectes, la qual cosa provoca problemes psicològics diversos, com ara la baixa autoestima. Al meu entendre, no queda gens clar si el fet de treure’s la samarreta respon a una autèntica voluntat de fer-ho o bé al desig de satisfer les demandes més o menys explícites de l’entorn.

En la mateixa línia, m’ha interessat la comparació que s’ha establert entre l’augment dels abusos comesos a Pamplona i les violacions de la plaça Tahrir del Caire. Malgrat que pugui semblar una analogia exagerada, trobo necessari recordar que, a Egipte, les agressions es van disparar a partir de la dècada dels setanta, quan els corrents fonamentalistes van començar a promoure la cosificació de la dona, a través de l’obsessió per ocultar fins al darrer mil·límetre de la seva anatomia. Paral·lelament, se’ls tancava la porta en àmbits socials en els quals havien estat pioneres al món àrab. Aquesta deshumanització progressiva de la meitat de la ciutadania és l’avantsala de la violència masclista i està estretament vinculada a la pèrdua de drets laborals.

Si no formem part dels òrgans de decisió de les empreses ni tampoc percebem el mateix sou per realitzar una feina idèntica és més senzill que ens contemplin com a simples objectes, destinats a satisfer la mirada i el desig de l’altre. Al nostre país, només cal fer una estona de zàping per adonar-se de quina manera els mitjans de comunicació contribueixen a la transmissió d’aquest rol. En el marc de la política d’austeritat, tampoc podem obviar que les estisores ens han tallat les ales de forma preocupant, tal com es va denunciar el darrer 8 de març. Si algú ens pot fer sortir d’aquest forat indigne, per descomptat, no seran pas els assetjadors covards, però tampoc hi ajudaran les Venus del calimotxo. Abans de treure’s els sostenidors, potser que s’ho pensin dues vegades.



dijous, 11 de juliol de 2013

Menors desprotegits per l'Administració



Durant les darreres setmanes, l'actualitat ha posat en dubte la capacitat de l'Administració a l'hora de protegir els menors en situació de vulnerabilitat. Imatge: Elmundo.com.sv.


Una de les múltiples seqüeles derivades del genocidi financer i del conseqüent disseny de la societat del malestar que porten a terme aquells que, suposadament, haurien de vetllar pels drets dels ciutadans, és l'augment d'infants i adolescents en situació d'extrema vulnerabilitat. Bona part de les partides pressupostàries destinades a les entitats socials, que podrien oferir-los aixopluc, minven a marxes forçades. Precisament, el paper de l'Administració en aquest afer ha emergit de forma dramàtica les darreres setmanes. Anem a repassar alguns successos. Diversos representants de la PAH van irrompre fa uns dies al ple de l'Ajuntament  de Girona, per denunciar el cas de dues mares que han perdut la custòdia dels seus fills, amb l'aval de Serveis Socials, perquè no poden pagar-se el pis. La notícia s'ha exposat breument a la premsa i no en coneixem massa detalls però em va semblar terrible perquè victimitza novament les famílies en situació de pobresa, que es troben doblement castigades pel fet de no disposar de recursos. No n'hi ha prou que t'arrabassin la feina i el sostre que encara han de manllevar-te els fills...

Una altra informació escruixidora, en la mateixa línia, ha estat la detenció del pederasta de Castelldans, que va acollir durant setze anys menors al seu domicili, als quals va sotmetre a tot tipus de vexacions. Segons El Periódico de Catalunya, ni tan sols va ser la DGAIA qui va descobrir les atrocitats comeses sinó que va alertar-ne una mare, que va posar una denúncia als Mossos perquè el seu fill havia estat assetjat sexualment via Facebook. En aquest afer, ens retrobem amb alguns llocs comuns vinculats a l'abús a menors: el silenci còmplice i la negligència. Alguns veïns de Castelldans intuïen que hi havia quelcom que no rutllava perquè havien vist com els nens acollits deambulaven pel carrer fins a altes hores o bé pidolaven, perquè patien gana. A Fulleda, el municipi on residia abans el pedòfil, la seva perversió era vox populi però ningú no en va dir res. Per què callaven? De qui o de què tenien por? Quant al Departament de Benestar i Família, després de les preceptives visites, entrevistes,  informes i proves psicològiques, tampoc van informar de cap irregularitat. Un cop descobert el museu dels horrors, addueixen que estem davant d'un fet aïllat, difícil de detectar. Resulta complicat no posar-se a vomitar.

És fàcil i temptador pintar l'Administració com l'home del sac. No és pas la meva intenció generalitzar perquè sóc perfectament conscient que hi treballen magnífics professionals, que tiren endavant la seva feina amb compromís, vocació i responsabilitat.  Sens dubte, la seva tasca ha evitat que moltíssims éssers humans patissin els estralls de la violència o l'abandó. Aquest drama tampoc és exclusiu de la nostra monarquia bananera, encara que de vegades faci la impressió que és impossible igualar tota l'estupidesa que ens envolta. En indrets de llarga tradició democràtica, com ara el Regne Unit,  els ciutadans han sortit fa poc de l'estupor provocat pel cas de l'estrella Jimmy Savile per recordar novament el drama dels hospicis de Gal·les, el qual ha sortit a la llum després d'haver-lo cobert amb una llarguíssima capa de silenci. Segons l'anomenat informe Jillings, les agressions sexuals  estaven esteses a quaranta centres. Dotze joves hi van perdre la vida i es va optar per  ocultar-les per por a què les víctimes reclamessin indemnitzacions. Malgrat que diversos estudis assenyalen la disminució dels abusos en diferents països, a partir de la dècada dels noranta del segle passat, el panorama actual no resulta massa encoratjador. En qualsevol cas, cal recordar alguns factors que n'afavoreixen l'eradicació com la denúncia i la conscienciació social. Trencar amb el silenci és fonamental. Malgrat tot allò que ens puguin prendre, com en els versos de Blas de Otero, encara ens queda la paraula. No consentim que ens segellin els llavis.




dijous, 4 de juliol de 2013

Psicologia Positiva (la polèmica continua)


La Psicologia Positiva ha estat objecte d'una encesa polèmica en l'àmbit acadèmic espanyol. Partidaris i detractors es llancen duríssims retrets en articles científics i conferències. Imatge extreta de Google.


Contemplat amb una certa distància, no deixa de tenir el seu punt còmic el fet que sigui justament la Psicologia Positiva (PsiPos) la disciplina que generi una espiral de negativitat tan remarcable entre els científics que la tenen com a camp d'estudi i els seus crítics més acèrrims. El mes d'octubre passat, em feia ressò en aquest blog d'un article del catedràtic de la Universitat d'Oviedo Marino Pérez-Álvarez -un autor d'indiscutible talla intel·lectual- que porta per títol  Psicología Positiva: Magia Simpática i en destacava principalment els aspectes vinculats al càncer. Val a dir que Pérez-Álvarez no és l'únic detractor de la PsiPos sinó que d'altres professors s'hi han oposat amb vehemència, tot emprant un estil discursiu que, al meu entendre, no sempre és el més apropiat pel context acadèmic. Els "dards enverinats" han tingut la seva resposta perquè en el darrer número de la revista Papeles del Psicólogo el doctor de la Universitat Complutense de Madrid Carmelo Vázquez s'expressa de forma no menys contundent, en un article que he llegit amb gran interès i que també recomano: La Psicología Positiva y sus enemigos: Una réplica en base a la evidencia científica. Quan entra en el terreny de l'oncologia, Carmelo Vázquez fa una necessària distinció entre el món de la recerca i les creences populars respecte la PsiPos (pàg. 99):

"Pero en contra de esta supuesta "propaganda", como señalan Aspinwall y Tedeschi (2010), no existe en la literatura científica relacionada con la Psicología Positiva ninguna aseveración sobre el poder "curativo" del optimismo. De hecho, el optimismo, como revela el metaanálisis de Ramuissen et al. (2009) -ver tabla 1- no reduce la mortalidad relacionada con el cáncer pero sí aspectos como la ansiedad, el dolor, la adherencia a los tratamientos, etc. que son muy importantes en el manejo y evolución de muchas condiciones médicas (incluidas el cáncer). Otra cosa pueden ser libros de consumo popular, o noticias de prensa, o el imaginario colectivo (Ehrenreich, 2009). [...]. ¿Por qué ese sesgado interés en denostar con juicios tan absolutos y autocomplacientes el papel de variables como el optimismo en el terreno de la salud?"

Entre les nombroses qüestions que clarifica, trobo especialment rellevant que Vázquez desmenteixi el caràcter coercitiu de la PsiPos i remarqui que les teories proposades no tenen per objectiu forçar ningú a perseguir una falsa felicitat. Aquestes observacions em van fer recordar els resultats que va presentar el professor de la Universitat de San Diego Wayne A. Bardwell, en el Congrés en el qual vaig assistir i participar, a principis de juny. En un estudi realitzat amb milers de dones que patien càncer, els investigadors van trobar que l'optimisme, el recolzament social, l'exercici o l'edat eren factors protectors per a la salut mental. Per contra -i de forma sorprenent-, altres variables com la severitat de la malaltia no predeien els trastorns psicològics, per la qual cosa era necessari tenir present que les persones que es trobaven en estadis primerencs no estaven necessàriament exemptes de patir depressió, insomni o fatiga. El doctor Bardwell va recordar que no existeixen dades que recolzin la tesi que els pensaments positius curen el càncer i considerava que és necessari que les pacients acceptin i expressin les emocions desagradables. Des del seu punt de vista, cal que les afectades siguin "autèntiques" i no pas que mostrin alegria per obligació. Bé, no es pot pas negar que aquest debat acalorat manté viu l'interès per la PsiPos però tampoc seria sobrer que es rebaixés una mica el nivell d'hostilitat, per ambdues bandes, sobretot perquè se suposa que els psicòlegs hem de donar una mica d'exemple. En cas que no es vulgui recórrer a les tècniques positives, la valeriana també hi podria ajudar...