dissabte, 29 de juny de 2013

Espanya: carta blanca al joc patològic

  Imatge extreta de Google


En el darrer article, mirava de subratllar la repercussió que té la política d’austeritat sobre la salut mental dels ciutadans i la manca de recursos que patim els psicòlegs, metges i psiquiatres, a l’hora d’afrontar la dolorosa situació. En comptes d’avançar de forma constructiva, les mesures desplegades pel Govern ens fan pensar que es repeteix la tràgica Història d’altres països dessagnats pel neoliberalisme. Enfront del depriment panorama, la il·lusió de progrés s’esvaeix com un núvol estival, que s’esfilagarsa en un cel ben blau. El temps s’escola riu avall, mentre les muntanyes de runa no paren de créixer davant nostre. Ens ho mirem amb els ulls esbatanats i la boca oberta, com ho faria l’Angelus Novus de Paul Klee, a la inspirada al·legoria del gran Walter Benjamin.

Em semblen igualment preocupants les notícies sobre la laxitud legal que imperarà a Eurovegas i Barcelona World. També les informacions relatives a l’addicció als jocs online, que s’ha disparat arran de la regulació que va experimentar el sector de les apostes per Internet, fa un parell d’anys, quan Zapatero encara comandava el Titanic. La nova llei permet, per exemple, que en la declaració de la renda del 2012 ja s’hi puguin deduir les pèrdues vinculades al jocs legals, inclosos els de la xarxa. Tant de bo que les víctimes dels productes bancaris tòxics poguessin fer el mateix, amb els estalvis que els van robar impunement. Però aquí no es tracta d’endegar plans a favor del sofert ciutadà, només faltaria. La prioritat és augmentar la recaptació fiscal i satisfer, al mateix temps, els grans beneficiaris del business. En la fosca sala del poder, els milionaris sempre hi guanyen la partida.

Quant al projecte capitanejat pel dubtós Enrique Bañuelos, CiU hi rebaixarà quaranta-cinc punts els tributs pels casinos. Com si no hi hagués prou facilitats, la Generalitat també hi permetrà el joc a crèdit. Paral·lelament, els modestos emprenedors les passen magres per tirar una petita empresa endavant. La massacre d’impostos fa que fins i tot els esperits més coratjosos tirin la tovallola. Al macrocomplex de Sheldon Adelson s’ha parlat de la construcció d’una autèntica “illa legal”, especialment dissenyada per mantenir ben plena la cartera del furibund republicà. Malgrat els reiterats fracassos que ha comportat aquest model de negoci, els polítics d’aquest país no demostren capacitat per aprendre de l’experiència. Es comporten com éssers trastornats, que perden constantment a la ruleta. Amb els diners dels altres.

Honestament, ignoro si existeixen motius realistes per a l’esperança però no em queda cap dubte que necessitem perseverar en la lluita per frenar aquests despropòsits. Els ho devem als nostres avantpassats, que tant es van sacrificar perquè tinguéssim un futur digne. Les mobilitzacions ciutadanes ens donen força per avançar i de ben segur que minimitzen l’impacte de la rapacitat capitalista. Algunes associacions de persones afectades per la ludopatia han alçat la veu contra l’excessiva permissivitat i també ho han fet els ecologistes, per alertar dels abusos mediambientals. Per part meva, us recomano l’article del professor de la Universitat de València, Mariano Chóliz, recentment publicat a la revista Infocop, en el qual hi exposa molt clarament una proposta de joc responsable, en el marc de la situació actual de l’Estat espanyol. Potser les reclamacions no tindran un efecte immediat però si no volem perdre aquest país a la timba, no ens queda cap altre remei que manifestar-nos. Bañuelos i Adelson: go home!


dilluns, 24 de juny de 2013

La torre i la trinxera


Una manifestació de la marea blanca, a Madrid. Imatge: 20minutos.es.


Em bull la sang quan escolto que un eminent psicòleg assegura que la crisi econòmica no ha de provocar necessàriament cap trastorn entre els joves. Ben al contrari, opina, atès que la situació actual pot ajudar-los a bregar amb els problemes de la vida. Tan acostumats com estaven als plaers del consum, ara es troben confrontats amb les penúries financeres. Mira que bé, encara ho haurem de celebrar. Certs catedràtics em recorden Michel de Montaigne, permanentment aïllat en una torre, on hi escrivia màximes a les parets i tenia els llibres com a única companyia. La diferència rau en el fet que l’intel·lectual francès va sentir la necessitat d’iniciar una nova singladura, més oberta a l’acció, en un món que es convulsionava al seu voltant. Recordo com Stefan Zweig en narrava les peripècies, en el breu retrat que va fer-ne abans de suïcidar-se i posar punt i final a una fecunda existència. Podeu pensar que l’autor dels Assaigs no ha d’esdevenir un model universal a seguir i tindreu raó. Amb tot, crec que a banda de la necessària immersió en l’alta cultura, els nostres principals referents haurien de mantenir un mínim de contacte amb la tirania que ens esclafa. Si no és així, les reflexions proposades, més que un intent d’il·luminar el panorama, poden interpretar-se com una broma de mal gust.

Per començar, trobo que l’eufemisme “crisi econòmica” és poc apropiat per descriure el paisatge lunar que tenim al davant. No és pas una etapa de transició cap a un futur millor, aquesta recessió, sinó un període de reformes profundament hostils i antidemocràtiques, que tindrà conseqüències nefastes pel futur col·lectiu. Estem patint un atac brutal i deliberat a les bases de l’estat del benestar, gràcies al qual els delinqüents habituals s’ompliran les butxaques. Per altra banda, atesos els incomptables precedents històrics, en països on la grapa neoliberal hi ha cavat la seva fossa, ja seria hora que parléssim desacomplexadament i sense embuts de genocidi financer. Alguns activistes descriuen la mort i la fam provocades  pel paquet de mesures neocon com un conjunt de crims econòmics contra la humanitat. La pujada de les taxes universitàries o la flexibilitat laboral són només un parell d’exemples que podrien identificar-se com l’artilleria militar contemporània. ¿Seria possible afirmar, amb la mateixa frivolitat, que un home que és enviat a la guerra aprendrà a bregar amb els problemes de la vida? Sens dubte, alguns nois i noies prosperaran. Potser fins i tot asseguraran que l’experiència els ha enfortit com a persones. Seran els afortunats. D’altres moriran asfixiats per l’opressió o bé sobreviuran, només si aprenen a extreure de dins seu el pitjor de si mateixos. El món s’encarregarà d’ensenyar-los la lliçó.

Em sembla oportú recordar les observacions de la psicòloga Susana Velázquez, perquè afirma que si no reconeixem l’existència de manifestacions violentes difícilment podrem organitzar coneixements i pràctiques socials per a comprendre i recolzar les víctimes. Ho saben prou bé els professionals de la salut que treballen diàriament amb els afectats i estan constantment amenaçats amb la fulla de les estisores. En comptes de veure com amplien els serveis d’atenció als més vulnerables, aquests herois quotidians  contemplen com els tanquen els recursos i, al damunt, els retallen el sou. En un informe publicat recentment a l’European Journal of Public Health s’hi descriuen resultats similars als obtinguts en altres indrets com Espanya, colpejats per la política d’austeritat. A grans trets, al nostre país han augmentat significativament els trastorns d’ansietat i l'estat d'ànim, els problemes psicosomàtics i l’abús d’alcohol, sobretot en les famílies que pateixen els estralls de l’atur o bé tenen dificultats per pagar la hipoteca. En l’esmentat estudi també s’hi fa una crítica explícita a la gestió del Govern, com no podia ser d’altra manera. Comprenen perfectament que el remei per acabar amb aquest sofriment atroç va molt més enllà de les parets del consultori. Per descomptat, no és el mateix percebre el món des de les trinxeres que fer-ho de la privilegiada talaia d’una torre de vori. Deu ser el contacte amb el dolor, que endureix el discurs i propulsa l’exigència de canvi.



diumenge, 16 de juny de 2013

Els altres, que es fotin!



Un grup de persones estafades per la banca es concentra cada dimarts, a les 18h, davant de la Borsa de Barcelona. Culminen les seves accions de protesta amb les ja clàssiques empaperades a les entitats bancàries. I amenacen amb tornar: "la próxima visita será con dinamita". Amb petards i altres consignes, "la banca roba y el gobierno colabora", criden l'atenció dels vianants. El passat dimarts, vaig ser testimoni accidental de la seva impotència i indignació. Fotos: Clara Esquena. 



Una història de tantes. És una senyora de vuitanta anys -sí, vuitanta-, que acompanya la manifestació d'unes dues-centes persones que circula Passeig de Gràcia avall, camí de la sucursal de Bankia de Plaça Catalunya. Reparteix fulls informatius i transmet la dramàtica situació del col·lectiu que protesta, a tothom que l'hi pregunta. Com a espectadora esfereïda, a aquestes alçades del partit, encara em pregunto si els meus ulls no em traeixen perquè l'estampa hauria estat inimaginable, uns quants anys enrere. Una dona com ella hauria d'estar gaudint tranquil·lament de la jubilació; però es troba al carrer perquè li han pres impunement tot el que tenia. La van enredar amb la falòrnia de les preferents i poc després va veure desaparèixer els estalvis de tota una vida. El treball d'anys i panys escolat pel forat de l'aigüera. Així de fàcil i terrible. Passarà una dècada abans no pugui recuperar-ne una part i no sap si ja serà massa tard. Tal vegada serà morta o haurà d'ingressar en alguna residència, sense poder-se'n pagar les despeses. Una bona part d'afectats són persones d'edat avançada; m'explica que els disgustos ja els han costat més d'un atac d'ansietat. Afortunadament, continua, no tenen constància que dins del seu grup ningú s'hagi llançat pel balcó. La perseverança i determinació que demostren els membres de la plataforma contrasta amb la passivitat que s'observa en l'entorn circumdant. Fa la impressió que hi ha una part zombie de la ciutadania que els contempla, que encara no s'ha assabentat de què va aquest assumpte i  pensa que l'afer no va amb ells. Després hi ha els turistes despistats de sempre, que fan fotografies als manifestants: una curiositat folklòrica més del país que visiten. El relat que acabo d'escoltar no el desaré en cap àlbum de records irrellevants sinó  que el conservaré com una altra experiència, que se suma a les milions d'històries que conformen els estralls que està deixant aquesta macroestafa, també coneguda amb el nom de crisi. Avui són ells, demà puc ser jo. Aquest és el nostre país i la seva democràcia. Cada dia resulta més complicat conviure amb la força dels seus tentacles opressors. Una i altra vegada,  sorgeix l'eterna pregunta. Com hem arribat fins aquí?

Darrere de les explicacions estrictament econòmiques i polítiques, hi trobem la misèria humana. En un dels capítols del programa Singulars, el doctor Antoni Talarn, coordinador del llibre Globalización y salud mental (Herder, 2007), explicava què passaria si els psicòlegs fóssim capaços d'atendre al consultori el sistema neoliberal. Entre les diverses patologies que podríem diagnosticar-li, -us recomano que cliqueu l'enllaç i l'escolteu-, parlava de la psicopatia. És a dir, de la incapacitat de connectar amb els sentiments i les emocions dels afectats, que es troben en una situació desesperada. Darrere d'aquest trastorn, evidentment, hi ha persones que tot sovint experimenten una dissociació, entre la vida familiar i l'empresarial. Per un costat, els taurons poden ser mares o pares exemplars però quan penetren en el món laboral esdevenen éssers implacables, capaços de tot, amb la finalitat d'incrementar llurs beneficis o assolir els seus objectius, siguin quins siguin. Penso que no hem de caure en l'error de dipositar aquesta maldat únicament en els àmbits de poder perquè la manca d'ètica està ben impregnada en el cor d'aquesta societat, malgrat que els moviments socials recents provin de subvertir-la. Segur que molts de vosaltres en coneixeu exemples. Individus sense cap escrúpol, a qui no importa esclafar o bandejar els companys, si això els ajuda en la seva escalada particular cap a la glòria. Per part meva, puc il·lustrar-ho amb un parell de recomanacions cinematogràfiques. La primera, la pel·lícula de Rainer Werner Fassbinder, Die Ehe der Maria Braun (1978), un film que transmet magistralment l'extrema violència del sistema capitalista i l'entorn social de la postguerra alemanya, en el qual es gesta una despietada cursa cap a l'enriquiment. Segons alguns experts, Fassbinder va personificar la Història recent del seu país en el personatge de Maria. L'escena final és una de les representacions més brillants que he vist mai del significat del futbol dins del capitalisme. La segona, més recent, del britànic Ken Loach, It's a free world...(2007), que retrata el vergonyós submón del treball temporal. La protagonista també és una dona; en aquest cas, algú que no té cap mirament en exprimir els immigrants sense papers, situats en la darrera baula de la cadena consumista. En cap dels dos casos es tracta de monstres inhumans sinó de persones que podem arribar a entendre, perquè, en certa manera, la seva trajectòria podria haver estat la nostra. Aquest és el drama.





dilluns, 10 de juny de 2013

Els brètols que visiten la Jonquera

    Alguns estudis suggereixen que els homes no experimenten excitació quan adopten conductes masclistes en el sexe. Segons alguns experts, la satisfacció podria trobar-se en el reforçament social. Imatge: EFE.



dimarts, 4 de juny de 2013

Congrés a Santiago


Demà marxo a Santiago de Compostel·la, a un Congrés de Psicologia Clínica, en el qual hi donaré una comunicació oral. Per aquest motiu, trigaré més del que és habitual a actualitzar el blog. El món canvia a un ritme vertiginós i els psicòlegs també provem d'adaptarnos-hi. El programa científic és interessantíssim; espero que properament podré fer-ne alguna reflexió. Ata pronto estimábeis lectores.