dijous, 28 de març de 2013

Els independentistes de fireta


La reunió secreta entre Mariano Rajoy i Artur Mas, suposadament destinada a flexibilitzar l'objectiu del dèficit, ha despertat suspicàcies entre els sectors independentistes. Imatge: EFE.


El país està que bull. En el decurs de la setmana -no sé si teniu la mateixa impressió-, quan llegeixo el diari, escolto la ràdio o miro els insípids telenotícies, em fa l'efecte que acumulo muntanyes i muntanyes de brossa dins del meu cervell,  els elements de les quals tinc necessitat de seleccionar i ordenar en diversos contenidors. Aquest blog vindria a ser el resultat del procés d'immersió en la brutícia i posterior separació de residus. O sigui, que tinc una mena de "Mamzelles" a dins de les neurones, que fan la feina de reciclatge. Avui no sabia si escollir la pila referent a l'habitatge -com bé sabeu, el PP es passa la llei europea per l'aixella- o bé decantar-me pel nostre estimat oasi, avui convertit en paisatge lunar, per obra i gràcia de la despietada política neoliberal, que tot ho arrasa. Finalment, m'he decidit per un tema que mai no perd la vigència: l'ambigüitat de Convergència i Unió, respecte l'anomenat procés sobiranista. En un recomanable article titulat La burgesia nacionalista: un animal mitològic, el professor Josep Fontana recordava fa uns dies els antecedents històrics d'aquesta doble naturalesa. Per un costat, els nacionalistes s'emboliquen amb la senyera -o l'estelada, segons els gustos-, però finalment es decanten sempre per l'economia i la condició de classe. Seria ben estrany que ara es girés la truita.

  A banda de la sospitosa reunió Mas-Rajoy, un altre exemple evident d'aquest perfil el trobem en un afer que fa xup-xup a les xarxes socials: la moció de censura a l'alcalde de Gallifa (SI), Jordi Fornas, que havia iniciat un camí cap a la sobirania fiscal i a qui els companys de CiU s'han afanyat  a tallar les ales.Resulta revelador que es recolzin tota mena d'actes folklòrics i s'avortin iniciatives efectives, encaminades a la construcció d'un estat propi.Quan a Vilaweb li prengunten a Fornas pels motius d'aquesta jugada, respon:  "Jo penso que la meva activitat en política nacional hi ha tingut alguna cosa a veure. Concretament, el nostre ajuntament va ser el primer de fer sobirania fiscal i el promotor d'una proposta de canvi estratègic de l'Associació de Municipis per la Independència aprovada per unanimitat en l'última assemblea, a Vilanova i la Geltrú. Es va aprovar que tots els membres de l'associació, els 650 ajuntaments, consells comarcals i diputacions, farien sobirania fiscal i es declararien territori lliure i sobirà."  

A Badalona, per altra banda, no prosperava la moció de censura a García-Albiol (PP). ¿Com s'entén la contundent determinació cap a Fornas i la suavitat amb l'alcalde popular?. Els camaleons, altra vegada.No es tracta de defensar un partit o l'altre, respecto les opcions de tothom; allò que em sembla inadmissible és la manca de decisió, en uns moments d'emergència com que els que vivim actualment. Amb aquesta política de fireta, mancada del més mínim sentit del deure, no anirem cap a Ítaca ni cap enlloc. Per acabar-ho d'arrodonir, enmig d'aquest joc dels disbarats, encara ens han penjat la llufa de la privatització de les Aigües Ter Llobregat, el caprici de Lluís Recoder, pel qual ja s'havien pagat 300 milions d'euros. Quant ens costarà la broma? Suposo que ja intuïu a qui li tocarà pagar la desfeta. Tampoc podem oblidar el deute que acumula la Generalitat, amb els farmacèutics i les entitats socials. Més val que no entrem en el tema de la presumpta corrupció i els dimputats, perquè la meva capacitat de gestió de la porqueria té uns límits.

Encara que pugui semblar que aquesta darrera qüestió no està directament vinculada amb la sobirania, és fonamental, al meu entendre, que ens preguntem si un país corcat per la mediocritat i tenallat per les retallades pot aspirar a cap mena d'independència. Utilitzaré una metàfora. Imaginem-nos que una persona li diu a la seva parella que desitja la seva plena autonomia però, a la nit, en un atac de fúria sanguinària li secciona els braços i les cames amb una destral. L'endemà, amb un somriure cínic pintant als llavis, li demana que s'aixequi i camini, camí de la llibertat. ¿No és això el que es pretén, després d'amenaçar l'escola i la sanitat públiques? ¿És possible pensar en un poble lliure, que no disposa d'un sostre on aixoplugar-se? I que no em diguin que tot és culpa de les balances fiscals i de Madrid perquè aquest discurs ja comença a fer pudor. Bé, com veieu, no aconsegueixo reeixir en la separació de la deixalla. Serà millor que s'inventin un altra campanya, que ens ajudi a aclarir-nos una mica. Bona Setmana Santa per tothom. Austera, desgraciada i, si pot ser, no gaire santa.



divendres, 22 de març de 2013

L'abús econòmic a les persones grans


 Imatge: Forbes.


Avui hem sabut que l'affaire L'Oréal ha donat un tomb inesperat, amb la imputació de l'expresident francès Nicolas Sarkozy, sospitós d'haver-se aprofitat de la debilitat de la mestressa de la famosa firma de cosmètica i haver-li manllevat una quantitat considerable de diners, destinada a finançar el seu partit.  Aquest és un nou capítol d'un embolic amb aires de comèdia teatral, on també hi ha enredats la filla de Lilliane Bettencourt, un majordom que va fer d'espia i un fotògraf ambiciós, François-Marie Banier, que s'hauria acostat igualment a la vella dama per a xuclar-li una muntanya indecent de milions -malgrat que l'artista defensa, esclar, que la seva relació estava estrictament centrada en el mecenatge-. No és la primera vegada que llegim a la premsa que una senyora de compte corrent desfogat és festejada pel vividor de torn, el qual, rere la disfressa d'un sincer interès, oculta, sempre presumptament, un vampirisme insaciable. Recentment, hem sabut que l'actriu italiana Gina Lollobrigida, ha denunciat l'inefable Javier Rigau, a qui acusa d'haver orquestrat un matrimoni per poders, per tal d'heretar-ne la fortuna. Tampoc es pot obviar el polèmic enllaç entre Alfonso Díez i la duquessa d'Alba, que ha fet córrer rius de tinta, en relació a la vertadera naturalesa de l'afecte que professa el funcionari cap a l'aristòcrata. ¿És amor o afany de lucre? ¿Cayetana està en plenes facultats mentals? ¿És recomanable que els familiars opinin sobre la seva unió? ¿Està clara la línia que separa l'autonomia de la vulneració dels seus drets?

Si deixem de banda el món del paper cuixé i retornem a la realitat dels nostres pobles i ciutats, no seria estrany que algú de vosaltres hagués conegut casos de persones d'edat avançada -homes o dones-, que han estat víctimes d'aquest tipus d'abús econòmic, considerat una forma de maltractament. De fet, en els darrers anys, s'ha registrat un augment considerable d'estafes d'aquesta índole, tal vegada com a conseqüència del robatori impune que patim, per part de polítics i banquers. No ens hem d'enganyar: malgrat que aquesta situació d'emergència desperta la solidaritat i els sentiments nobles, també aguditza un enginy malsà, a l'hora d'apropiar-se dels béns dels més febles. Alguns col·lectius professionals, propers a aquests drames, com ara els notaris, adverteixen de les mesures de prevenció que cal prendre, per tal d'evitar els ensurts financers. Malauradament, no sempre es disposa de la informació necessària i això juga a favor de les ments retorçades, coneixedores de totes les argúcies hagudes i per haver, que deixen alguns ancians en situació d'extrema indefensió. Aquestes rates de claveguera -perdoneu-me, però ara no trobo cap altra expressió-, poden treure profit de la sensació de solitud de les persones grans; s'hi acosten amb la falsa intenció de fer-los companyia. Quan tenen avançat el "treball de seducció", s'abraonen sobre els seus recursos materials i en sostreuen tot allò que poden. Si sospiteu d'algun procés semblant, us recomano que doneu un cop d'ull als enllaços. Amb els temps que corren, mai se sap.


dijous, 14 de març de 2013

Francesc I, ha nascut una estrella


Foto AFP

En seguir la informació sobre l'elecció del nou Papa, resulta complicat discernir si estem davant d'un esdeveniment de caràcter religiós o bé Lady Gaga ha presentat el seu últim disc. De ben segur que la diva nord-americana no despertaria una expectació tan efusiva ni motivaria una fe absolutament cega entre els seus milions d'admiradors. La marxa de Benet XVI en helicòpter, l'anunci del conclave, l'esperada fumata blanca, les paraules de l'escollit, els actes subsegüents al nomenament... només faltava que les càmeres seguissin Bergoglio al lavabo del Vaticà, per filmar les seves primeres deposicions, com a Francesc I.  La cultura de l'espectacle ho devora tot. En vàrem ser testimonis, de la mateixa manera, amb la defunció de Joan Pau II, que recordava la desaparició de la princesa Diana de Gal·les, més que no pas la del cap de l'Església catòlica, tan minada per les crisis que ja no saben com remuntar-la.

Abans de la seva mort, vaig assistir un diumenge de Pasqua a la plaça de Sant Pere, per escoltar-lo parlar, per darrera vegada. Podria dir que em va empènyer la curiositat sociològica o alguna cosa semblant però el cert és que la suggestió mediàtica en va ser la causa principal. Si haig de fer honor a la veritat, diré que vaig sentir llàstima per aquell home que van treure a la finestra. En última instància, semblava un ancià desvalgut, que no disposava d'autonomia per decidir si volia adreçar-se als fidels o bé descansar per sempre. Tampoc sabria dir si estava viu o mig mort, el pobre, de tant que devien masegar-lo, ara per aquí, ara per allà. Després hi havia tota aquella multitud amuntegada, que em va generar una mena d'ansietat agorafòbica, bastant insuportable. Vaig pensar que mai més no em deixaria arrossegar per aquella morbositat malsana.

Tota la parafernàlia no aconsegueix ocultar la cara fosca del Papa argentí, ni tampoc els duríssims problemes socials que els mitjans s'obstinen en minimitzar, un dia rere l'altre. Malgrat que bona part de diaris es limitin a presentar-lo com un ésser humil, auster i amant dels pobres, una passeggiata per la xarxa demostra de seguida que la seva ombra encara és més tenebrosa que la de Ratzinger -que no és poca cosa-. No representa la viva encarnació dels valors cristians, precisament. Que si va ser còmplice de la dictadura militar, que si és homòfob, que si va fer declaracions misògines... En resum, sembla que a can Vaticà han sortit del foc per caure a les brases. Em podeu dir que moltes de les informacions que circulen per Internet no estan contrastades de forma fefaent i potser tindreu raó però, ¿què podem dir de les ensabonades generalitzades i el sensacionalisme acrític, que inunden ràdios i televisions? ¿No és aquesta una nova demostració de l'estat lamentable del periodisme? L'estel·lar Bergoglio també fa aflorar els nostres dèficits democràtics. Veurem que ens prepara el futur.


  

divendres, 8 de març de 2013

Estereotips de gènere, ni un pas enrere


Imatge: Agència Kitchen


Un altre vuit de març i no es percep cap llum al final del túnel. La ignominiosa macroestafa de la qual som víctimes està deixant una petjada social esfereïdora, que afecta de forma especialment dramàtica les dones. Els somnis s'encallen i les petites conquestes comencen  a trontollar. Avancem a les palpentes, guanyem en violència i retrocedim en drets. Els mitjans de comunicació posen l'accent en el gènere, avui. Reines per un dia. Moltes gràcies però les solucions no arriben. Potser caldria abocar-hi més coratge i capacitat crítica, els altres 364 dies de l'any. Convindria esmentar els noms i cognoms dels responsables d'aquesta barbàrie i portar-los davant del jutge. Però els milions es volatilitzen; després apareixen per art de màgia, en algun paradís fiscal. Necessitem alternatives viables, a la vergonyosa submissió al dictat dels mercats, protagonitzada per polítics que s'han abaixat els pantalons fins als turmells. Aquesta seria una opció raonable, si visquéssim en un indret normal. Però en comptes d'anar a l'arrel del problema, aquí, en aquest país alienat, amnèsic i covard, conviden els estafadors, a participar en soporíferes tertúlies, per a parlar d'ètica i de llibertat. Després es permeten el luxe de criticar Hugo Chávez, com si des d'aquesta bassa pudenta es pogués donar exemple de res. El cop d'estat neoliberal ens ha regalat una reforma laboral i unes retallades que amenacen amb enclaustrar-nos novament en l'obscuritat domèstica o amb caure en el pou sense fons de la precarietat. La dictadura pot disfressar-se de mil i una maneres i sabem per experiència que no és amiga de la igualtat.

En el decurs de la Història, els estereotips de gènere s'han gravat amb foc en el nostre subconscient. Ara toca agafar novament la baieta, fer-se càrrec de les criatures -no es pot pagar l'escola bressol, què hi farem!-, i de les persones grans que s'han quedat sense ajudes. Entrem en la implacable roda de les assignacions socials i ja no sabem com sortir-ne. Hem caigut en una trampa mortal. Aparquem els llibres, els projectes i les ambicions, per a poder compensar la desfeta de l'Estat del benestar. A banda de lluitar contra les tisorades, les taxes judicials i un llarg etcètera de mesures, profundament violentes, convindria no perdre de vista l'esclavitud que comporten determinades etiquetes. Nombrosos estudis han posat de manifest que encara es perceben les dones com a cuidadores, per exemple, i els homes com a proveïdors. La televisió, la publicitat i els videojocs contribueixen poderosament a la transmissió d'aquests rols. Els adjectius que s'associen a nosaltres estan lligats a la debilitat, la passivitat, la submissió o la delicadesa. Ells, en canvi, es presenten com a agosarats, emprenedors, agressius i valents. A nosaltres, ens toca acollir els altres amorosament. Als mascles, els pertoca sortir al món, a guanyar-se les garrofes i protegir la família de les amenaces que sotgen les cries i les mares. Aquesta és una gàbia moral en la qual estem presoneres, des de fa tants anys que gairebé ni podem recordar el dia que ens van tancar amb pany i forrellat i van llençar la clau a l'oceà. Vàrem sortir a la jungla laboral però sense deslliurar-nos de les rèmores del passat. Si ens llancem al carrer amb pancartes, a queixar-nos contra les polítiques reaccionàries, també hauríem de rebel·lar-nos contra aquestes imposicions subtils, que ens condemnen a l'esclavatge. Moltes dones intel·ligents i formades es resignen a romandre a un segon pla, per por al rebuig o a la solitud. Esdevenen l'escarràs de la família i en el futur no disposaran ni d'una miserable pensió, que els garanteixi una vellesa digna. La crisi ens ofega, sí. Però necessitem companys que lluitin colze a colze amb nosaltres. Impedim que els estereotips ens marquin el futur: no fem ni un pas enrere!



dissabte, 2 de març de 2013

Corrupció, paradoxes i cafè amb llet



Els ciutadans estem saturats pels incomptables afers de corrupció que esquitxen les pàgines dels diaris. Malgrat l’aparent voluntat de posar-hi remei, no hem de menystenir la progressiva pèrdua de drets democràtics, que es manifesta, entre d’altres xacres, a través de la censura mediàtica, que han patit mitjans com Cafè amb llet. Foto: Laura Grau.


Mentre navego per l’etiqueta de Twitter #holadictadura, m’assabento que els editors de la revista Cafè amb llet han hagut de destruir un vídeo de Youtube, que porta per títol El major robatori de la història de Catalunya, on hi denuncien l’opacitat de la sanitat catalana i la lamentable gestió de diferents polítics, com Josep Prat, Carles Manté, Josep Abelló, Ramon Bagó o Xavier Crespo, que és a totes les salses.  Recordem que fins i tot els mafiosos russos estaven escandalitzats, davant les martingales de l'exalcalde de Lloret. Tal com succeí amb la famosa portada de la còpula de Felipe i Letizia, retirada dels quioscos per la Casa Reial, la censura ha tingut un efecte boomerang. La gravació viatja a la velocitat de la llum per les xarxes socials, tot enviant un doble missatge. El primer, relatiu a les irregularitats econòmiques i el segon, no menys important, vinculat a les evidents traves al periodisme. És ben clar que la intel·ligència no és una qualitat que adorni els presumptes delinqüents.

Marta Sibina i Albano Dante (a la imatge) també han entomat una multa de 10.000€ per haver danyat la imatge de Josep Maria Via, assessor del President de la Generalitat, en afirmar que s’havia emplenat les butxaques a costa d’enfonsar el sistema sanitari públic. Quan els mitjans no utilitzen tota mena d’eufemismes  per a descriure la podrida realitat, corren el perill de la represàlia. Malgrat que en l’enutjós vídeo no hi apareix cap dada incorrecta, la justícia ha funcionat amb insospitada diligència, la qual també voldríem per als lladres confessos, que s’atipen de valent en restaurants de cinc forquilles ¿De què serveixen les cimeres anticorrupció i les mesures anunciades a bombo i plateret, si després es bloquegen  els intents legítims d’esclarir els indicis de malversació? Pel que sembla, les pressions estan a l’ordre del dia, tal com han explicat diversos periodistes, als quals s’ha advertit que no publiquessin informes de Método 3.

Afortunadament, la lluita de Cafè amb llet ha rebut la solidaritat de Reporters sense Fronteres. L’organització internacional descriu l’esmentada acció judicial com una limitació inacceptable a la llibertat de premsa. Una altre motiu per a l’esperança és la manifestació de suport que s’ha convocat avui a Barcelona, així com la campanya de micromecenatge endegada, amb la finalitat que la valenta publicació pugui perseverar en la imprescindible tasca de denúncia. Esperem que aquests contratemps no els aturin perquè és cabdal que comprenguem l’abast de la complicitat sociovergent, el tèrbol procés de privatització que patim i les estratègies desplegades pels individus que,  sense cap mena d’escrúpol, es lucren a costa de la destrucció de l’estat del benestar. Darrere d’aquest món tenebrós, no les oblidem, hi ha les víctimes. Persones que sofreixen inútilment i que a vegades moren, com a conseqüència de no haver rebut una assitència sanitària digna.

La setmana passada, els treballadors de TV-3 van fer vaga, en protesta per les tisorades i els EROS, paraules que han esdevingut tristament habituals en el vocabulari quotidià. En el seu cas, amb prou feines es va notar la diferència perquè, atesa la pobresa de les notícies exposades, hom diria que han llançat la tovallola de fa temps. Habitualment, es dediquen a emetre depriments monogràfics, sobre temes de tan candent actualitat com la retirada del Papa en helicòpter. Òbviament, s’abstenen d’aportar pinzellades crítiques al respecte, no fos cas que es quedessin calbs per pensar massa. Aquesta és una altra manera d’abocar els nostres diners a les escombraries. Si es tractés d’un servei públic de qualitat, tal com proclamen, fa temps que haurien d’haver alertat del fals oasi on vivíem. Finalment, aquests episodis posen en dubte el bon funcionament del sistema. Col·loquen sota els focus la medul·la de la democràcia, tan debilitada que amb prou feines la coneixem. Ara és l’hora de la resistència. Si els ciutadans no treballem per a conquerir l’anhelada llibertat, està vist que els pretesos governants no ho faran per nosaltres.