dijous, 21 de febrer de 2013

Pistorius i Armstrong, els nostres "herois"




Familiars i amics s'acomiaden de la model Reeva Steenkamp, assassinada per la seva parella, el corredor paralímpic Oscar Pistorius. Imatge: guardian.co.uk.


Aquest matí, llegia un seguit de notícies referents l'horrible crim comès per Oscar Pistorius i m’ha cridat l’atenció la comparació  que estableixen alguns periodistes amb l’escàndol de dopatge protagonitzat per Lance Armstrong. Certament, és senzill trobar-hi similituds, malgrat que en el primer cas la brutalitat de l’homicidi marqui una diferència indiscutible, però potser no substancial. Ambdós esportistes van esdevenir icones globals, en matèria de  superació personal i en els seus propis països van assolir-hi la categoria d’ídols nacionals. Els aclamats valors de l’esport, units a l’eufòria popular per les victòries, formaven una combinació irresistible, que mantenia els espectadors enganxats a les pantalles. Sense grans relats als quals aferrar-nos, les proeses esportives esdevenen un magnètic referent. Pistorius va participar en els Jocs Olímipcs de Londres 2012, malgrat la seva discapacitat, mentre que Armstrong va pujar triomfalment a la bicicleta, després d’haver superat un càncer testicular. A banda dels èxits en la competició, els dos herois gaudien de sucosos contractes publicitaris, signats amb marques que van retirar-los el suport, un cop es van haver desfermat els respectius escàndols. Els supermen havien creat fundacions benèfiques i a Hollywood ja s’estaven cuinant un parell de guions, per a plasmar a la gran pantalla llurs brillants trajectòries, les quals haurien obtingut, de ben segur, una bona recaptació, en les eixutes guixetes de força cinemes.

Tots aquests punts de connexió poden interpretar-se com una simple casualitat o bé s’hi perfilaria un patró de funcionament comú, vinculat a la societat de l’hiperconsum (Lipovetsky, 2007). Personalment, m’inclino a defensar la segona hipòtesi. Anem a explorar la cara oculta de la lluna, doncs. El corredor sud-africà té un tarannà paranoic i obsessiu amb les armes, que ja l’havia portat a protagonitzar algun incident remarcable amb una pistola. De fet, recentment s'ha insinuat que el brot d'agressivitat podria estar associat al consum d'esteroides, susceptibles de disparar els nivells de testosterona. Quant al ciclista texà, van sorprendre les fredes confessions que va fer a la mítica Oprah Winfrey, en una entrevista de penediment que va donar la volta al món. No és sobrer assenyalar que els media han explotat l’ascenció a la glòria i la davallada als inferns, de forma bastant hipòcrita. Convindria preguntar-se per quin motiu es van silenciar durant tants anys les zones fosques d’aquests individus i si l’adoració del públic encegat, un cop més, no va contribuir a alimentar els monstres. Al meu entendre, aquests personatges de la cultura de l’esport-espectacle no han aparegut del no res sinó que han sorgit del substrat de la postmodernitat, dins del qual, l’ésser humà està completament supeditat a l’economia de mercat. La fragilitat de l’Estat del Benestar, ha donat pas a tendències individualistes i a un narcisisme despietat, que es reflexa en el conjunt de la societat. Manen els imperatius de la perfecció, la celebritat i l’èxit. Per descomptat, tampoc podem oblidar els Pistorius i els Armstrong que mouen els fils del poder, embrancats en una cursa d’enriquiment desbocat, que ha abocat milions de ciutadans a la misèria. ¿Quants rècords d’immoralitat els resten encara per batre?

Referència

Lipovetsky, G. (2007). La felicidad paradójica. Barcelona: Anagrama.


divendres, 15 de febrer de 2013

Espies com nosaltres


No han passat tants anys, d'ençà que Catalunya semblava una bassa d'oli. Vivíem en un fals oasi. Ara ha saltat la tapa del clavegueram i cada dia llegim notícies més desconcertants. La darrera, una trama d'espionatge de conseqüències imprevisibles. Imatge extreta de Google.

L'estat d'hipervigilància és una de les diferents característiques psicològiques que poden presentar els individus que es troben en un àmbit d'influència. La necessitat de tenir sempre un dimoni a cada orella no sorgeix forçosament d'un tret previ de caràcter, malgrat que també se n'han donat casos, sinó que està bàsicament vinculada a un entorn tòxic, on les suspicàcies, enveges i punyalades per l'esquena estan a l'ordre del dia. Aquestes traïcions -és ben sabut-, no tan sols provenen dels adversaris polítics sinó que poden sorgir igualment entre companys de files, de manera que gairebé cal témer més els suposats còmplices que no pas els oponents a les urnes. Mai no sabràs -si no tens un control exhaustiu de la informació-, en quin racó del teu propi partit es pot congriar la deslleialtat.  Paga la pena recordar que les pèrfides intrigues no són una novetat dels nostres dies, malgrat que els mitjans de comunicació les magnifiquin en els moments més oportuns. Les batalles intestines en els nuclis de poder han format part dels més elevats cercles, des dels inicis dels temps i gairebé podríem dir que en són una part consubstancial. L'Imperi Romà n'és un referent ineludible. Podem evocar les maquinacions més sibil·ines a través de la cèlebre frase que William Shakespeare va posar en boca de Juli Cèsar, víctima d'una conspiració al Senat. Abans de morir assassinat, l'emperador s'adreçà al seu apreciat amic, que també va participar en el complot per aniquilar-lo, en els idus de març: ¿Tu també, Brutus?

En l'època contemporània, Richard Nixon ha estat un dels malfiats més destacables de la Casa Blanca. El President patia paranoies, alcoholisme i depressions, que van desconnectar-lo en més d'una ocasió de la racionalitat que necessita tot home de govern, especialment en unes circumstàncies bèl·liques tan complexes com les de principis dels setanta. Tal vegada no sigui casual que aquests problemes psicopatològics els patís un personatge que va sofrir un impeachment per haver participat en les famoses escoltes a la seu del Partit Demòcrata, en el colossal afer Watergate. Precisament, aquests dies se'l recorda, a casa nostra, arran del risible episodi d'espionatge al restaurant La Camarga de Barcelona, que va començar gairebé com una anècdota però que cada dia agafa proporcions més alarmants. Evidentment, de l'època dels romans ençà, s'han sofisticat notablement els mètodes per a obtenir informació privilegiada, la qual constitueix un dels eixos principals de la dominació del clavegueram. Tota la trama de vigilància, emergeix en un context social d'especial sensibilitat, perquè les noves tecnologies i els abusos de gegants com Facebook o Google, també ens deixen als ciutadans en una situació de vulnerabilitat i permanent control, de part de guàrdies invisibles. Ara convindria recordar el panòptic que va idear Jeremy Bentham, en una societat ideal, en la qual cada individu formava part d'un impecable engranatge, al servei del bon funcionament econòmic de l'Estat. Per tot plegat, vénen ganes de fugir a la muntanya, a cercar el Camí del Tao, sense tampoc tenir la certesa que algú et controli des d'algun racó. Ves que en la cua d'un esquirol, no s'hi amagués algun micròfon...



divendres, 8 de febrer de 2013

Volen convertir-nos en taques


La valenta intervenció d'Ada Colau, al Congrés dels Diputats, va recordar als banquers que els ciutadans som persones de carn i ossos, amb una dignitat que mai no podran manllevar-nos. Foto extreta d'El Punt/Avui.



Aparentment, no és la notícia més dramàtica que hem escoltat els darrers mesos però el tancament del cinema Pisa de Cornellà em va deixar una indescriptible sensació de tristesa, que no puc estar-me d'expressar. La mestressa comentava als mitjans que alguns espectadors van plorar el dia de la clausura i fins i tot van assegurar-li que mai més no trepitjarien una sala. Quan als ciutadans ens manlleven els darrers refugis, no sabem on anar a raure. Ens sentim orfes i desamparats. Com si caigués una pluja torrencial i, en córrer a arrecerar-nos a sota un porxo, vingués un cop de vent huracanat i ens quedéssim novament a la mercè de la intempèrie. Les històries que ens expliquen els bons directors, guionistes i intèrprets tenen, al meu entendre, una clara funció protectora. En temps de barbàrie neoliberal, és especialment desesperançador que perdem l'oportunitat d'aixoplugar-nos en llocs càlids, on encara es conserva un tracte proper, basat en el genuí interès per l'altre. Penso en un parell de pel·lícules, The purple rose of Cairo (1985) i Kansas City (1996), de Woody Allen i Robert Altman, respectivament. En ambdues, les seves protagonistes -Mia Farrow i Jennifer Jason Leigh-, cerquen igualment consol en la ficció cinematogràfica, en un context depressió financera i violència desfermada, després del crack de '29. 

De la mateixa manera, recordo Harry Lime, també conegut com a Orson Welles, en la seva vida fora de la gran pantalla. Diuen els cinèfils, entesos en la matèria, que l'escena en la qual s'il·lumina el seu rostre, en  un  portal de la Viena de la postguerra, a The third man (1949), és la millor presentació que s'ha fet mai d'un personatge. Sigui com vulgui, és difícil oblidar aquell somriure sarcàstic i les lliçons que dóna a Joseph Cotten, enfilat en una nòria, singular talaia de la ciutat. Convertit en un traficant de penicil·lina sense escrúpols, assenyala al seu amic les petites taques que percep des de les alçades. No es tracta d'éssers humans, assegura, sinó de punts que poden comptabilitzar-se. En realitzar unes senzilles multiplicacions, s'obtenen grans beneficis i resulta francament difícil resistir-se a la temptació d'omplir-se les butxaques. El company li pregunta com és possible que hagi fet un recorregut tan terrible i Lime-Welles, respon, senzillament, que si el Govern ha oblidat completament els ciutadans i ha fet plans pel seu compte, ell també té les seves prioritats. 

La distància que estableix el cínic Harry Lime amb els seus concituadans -tant se val que emmalalteixin i morin, a causa dels seus negocis bruts- és la mateixa que imposen els  banquers i polítics, que no mostren cap mena d'empatia amb el nostre sofriment quotidià. Penso que és tan senzill com que han deixat de veure'ns. Ja no tenim mans, ni ulls, ni sang, ni pell. Ens han arrancat el cor, el fetge i els intestins.  Han esborrat els nostres rostres i reivindicacions, perquè ja no paga la pena tenir-los en compte. Fins i tot diria que ens odien i menystenen profundament, com ho fan els malvats més planers del món del cel·luloide. Hem esdevinguts màquines de pagar hipoteques, impostos i taxes; cossos als quals es pot exprimir fins a la mort. Però no tot és tan fosc en aquest túnel sense sortida aparent.  Algun llumí s'encén en  l'obscuritat. Encara queden heroïnes que toquen de peus a terra i palesen que posseïm una dignitat que mai no podran manllevar-nos. La valenta intervenció d'Ada Colau, al Congrés dels Diputats, com a representant dels tenaços membres de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, - tot un exemple de virtut, en aquests temps líquids-, és una mostra de la força irreductible de l'ésser humà, en la lluita pels seus drets i llibertats. Ens ho deia Vassili Grossman: ni les dictadures més ferotges han aconseguit eradicar aquesta voluntat, la qual cosa demostra el seu absolut fracàs. Avui, els grans no temen els nostres laments. Els importa un rave que es rebentin aparadors, cosa que aprofiten per a criminalitzar els moviments socials. Allò que realment els terroritza és l'organització i la utilització de la intel·ligència cívica, perquè és llavors quan deixem de comportar-nos com a taques i veuen el seu rostre decrèpit al mirall.


dissabte, 2 de febrer de 2013

Corrupció per a turistes



 Imatge extreta d'elmundo.es


Es fa difícil escollir una notícia per comentar, aquests dies, en què ha saltat la tapa de la claveguera i la porqueria circula pel carrer com un torrent i  empudega l’ambient fins a convertir-lo en irrespirable. Fan bé els japonesos que passegen per les nostres ciutats, de portar aquella màscara que  els protegeix de la pol·lució atmosfèrica. D’altra manera, tornarien a casa, mig malalts i defallits. Estareu d'acord amb mi que, en plena hecatombe financera, no és qüestió de perdre turistes. Amb gran visió de futur, els valencians s’han apuntat a fer el  tour de la corrupció, una iniciativa emprenedora, que també es podria tirar endavant a Catalunya. Som-hi, doncs. La primera parada hauria de ser al Palau de la Música, on els visitants podrien escoltar una extensa explicació sobre les mans més llargues de la burgesia i el desvergonyiment amb el qual es poden teixir complicitats fins i tot amb l’apuntador. Una bona passejada pel parc de la Ciutadella il·lustraria a bastament el grup sobre la manera d’eternitzar els judicis i arraconar una generosa suma –manllevada de les arques públiques, òbviament-, amb la finalitat d’afrontar les despeses dels farragosos litigis.

De ben segur que aquest primer tram del recorregut no defraudaria cap turista. Tot seguit, podrien pujar a l’autobús –prèvia inspecció de la ITV- i aturar-se una estona a Sabadell. No se m’acudeix una millor manera de gaudir del municipi que donar un tomb per l’Ajuntament; a la Sala de Plens, ben atents, hi presenciarien una lacrimògena conferència, sobre alcaldes suposadament corruptes, que senten llur honor injustament trepitjat, per la despietada maquinària mediàtica. La dissertació podria titular-se: On ets, presumpció d’innocència? Per acabar d’arrodonir el matí, caldria fer via cap a Lloret. Allí, els nouvinguts podrien conèixer el funcionament del club d’hoquei i gaudir-hi d’una suculenta ensaladilla russa, a la voreta del mar. Amb aquesta petita ruta, tan sols pensada per obrir la gana, és pràcticament impossible que els visitants no se sentissin temptats a repetir. És tan captivadora, la vida mediterrània! Això no obstant, cal ser justos i recordar que l’excursió es podria estendre arreu d’Espanya, un país en què hi floreix la puixant indústria del xoriço.

Tampoc és sobrer subratllar la necessitat de portar alguna mena de protecció, com el tapaboques que esmentàvem més amunt, amb la intenció d'estalviar vòmits i lipotímies. Seria igualment adient coronar les vacances amb una reflexió final. Potser algun membre impertinent del grup facilitaria la tasca i faria tota mena de preguntes, suscitades davant dels nombrosos monuments al lladronici ¿Quina és la vertadera motivació, oculta rere aquest interès sobtat en engegar el ventilador? ¿Potser volen distreure’ns del gran saqueig de les privatitzacions? ¿Tenen la intenció de donar un gir encara més radical al sistema? ¿Es tracta de la vendetta d’algun jutge ressentit, que mou els fils des de les clavegueres? ¿Segueix, tota aquesta exposició de brutícia, la lògica pròpia de les pugnes internes dels partits, que malden per apoderar-se del control dels recursos? Descartaríem, naturalment, la voluntat de solucionar el problema d’arrel i millorar la transparència informativa, perquè, a aquestes alçades del partit, el nostre escepticisme ha adquirit una naturalesa mòrbida. Finalment, col·lapsats pels interrogants, badocs i empipats, hauríem de prevenir-nos d’algun personatge furtiu, que podria escolar-se a dins de la colla i, amb els seus dits àgils, manllevar més d'una cartera. No voldríem pas que els passavolants haguessin de passar per la humiliant experiència. Vista la panoràmica, malgrat els esforços esmerçats, és probable que desitgessin fer la maleta i agafar el primer avió que marxés, ben lluny d'aquesta cleptocràcia.




Les patologies dels governants (Televisió Costa Brava)

 
Una vegada més, l'Associació de Suport a la Dona de Palafrugell, va tenir la generositat de convidar-me al seu programa, a Televisió Costa Brava. En aquesta ocasió, vàrem conversar sobre corrupció, moviments socials i altres temes d'actualitat. Per a poder-lo veure, cliqueu aquí.