divendres, 25 de gener de 2013

El poble no se'n va



El president argentí, Carlos Menem, acompanyat d'un parell de Rolling Stones. Era l'època del genocidi social del seu país, que recorda el drama que vivim actualment a l'estat espanyol. La història recent de la pàtria de Gardel és un mirall en el qual podem veure'ns reflectits. Imatge del documental Memoria del saqueo (2004).
             

 Llegeixo amb indignació que el caçador d’elefants aplaudeix novament les retallades del Govern de Mariano Rajoy; va expressar la seva honda satisfacción amb les estisores assassines, als mitjans de comunicació. Campechano com ell sol, no sap contenir-se i sempre ha de ficar cullerada en assumptes que no són de la seva competència. Podria aplicar-se la medicina que va recomanar a Hugo Chávez,  en aquella ocasió històrica, en la qual l’abundant planter d’aduladors va aprofitar per afalagar-lo sense descans, com si es tractés d’un demòcrata exemplar; el mateix cavaller agosarat que va salvar-nos de les pistoles del 23-F. Quan no rellisca literalment i s’estampa contra el terra, patina verbalment. Ara mateix, no sabria decidir quina de les dues escenes resulta més decadent. Sort n’hi ha que, més enllà de les fronteres de la pell de brau, veuen clarament quin és el vertader perfil del personatge i no es conformen amb protestar a través de quatre paròdies teatrals. Aquest simulacre de subversió tan sols serveix per a passar l’estona, en la mesura que genera una falsa atmosfera de llibertat. A la meva manera de veure, es tracta de la mena de sàtira que permet perpetuar la injustícia. Que em perdonin els fans de les imitacions però cada dia estic més convençuda que constitueixen una peça més del pervers engranatge monàrquic. Ni més ni menys.

Massatgistes a banda, si ho analitzem fredament, tampoc no és cap sorpresa que el caçador d’elefants estigui d’acord amb les cruels i absurdes mesures d’austeritat. En altres ocasions, aquest amant de les armes s’ha posat igualment de la banda dels traïdors. És allà on sa reial naturalesa deu trobar-s’hi més còmoda. Pensem en Carlos Menem i el genocidi social argentí, per exemple, que va succeir quan se suposava que la barbàrie de la dictadura havia finalitzat. Corrien els anys noranta i  les diferents forces que ocupaven el poder van optar per abandonar miserablement el poble, per acollir amb els braços oberts les polítiques inhumanes del FMI, que cap ciutadà no havia votat a les urnes.  El resultat d'aquest matrimoni és ben conegut per a tothom: estafes bancàries, cues interminables d’aturats, infants desnodrits, protestes continuades, privatitzacions indiscriminades, brutalitat policial, frivolitat mediàtica, deute desbocat, tràfic d’armes, màfies criminals i un llarg etcètera de calamitats. En resum, per tal que una minoria s’enriquís de forma descomunal van haver d’emergir milions de pobres. Aquella era la recepta que els havien venut als argentins per a sortir de la crisi. Segur que la cançoneta us resulta familiar. En aquell context, tant sa graciosa majestat com l’executiu de José María Aznar es mostraven pletòrics amb la figura de Carlos Menem, el qual feia temps que s’havia retallat les llargues patilles, que li donaven aquell aire singular, de lluitador de classe obrera.

Tota la tropa va participar en la desvergonyida rapinya de Repsol YPF. Una vegada més, mentre uns quants espavilats s’omplien les butxaques a mans plenens, s’obria camí una realitat paral·lela i devastadora, a la fèrtil pàtria de Carlos Gardel. Una realitat impensable i amarga, a la qual ningú gosava mirar a la cara. Naturalment, contemplar un nadó cadavèric, a punt de morir, no és una imatge gaire agradable. És millor fotografiar-se al costat del glamur dels Stones. Després vindria Fernando de la Rúa, un altre mentider compulsiu, que també fa pensar en les fal·làcies dels nostres pretesos governants i els tebis membres de l'oposició. Penso que no podem oblidar-nos de la història argentina, perquè avui ens emmirallem, més que mai, en aquell poble. Convé recuperar documentals com el premiat Memoria del saqueo (2004), del cineasta Pino Solanas, que us recomano vivament. La pel·lícula comença i finalitza amb una escena del desembre del 2001, amb els crits dels indignats als carrers de Buenos Aires. En aquell moment, dirien adéu a la criminal rapacitat neoliberal, després d’una interminable lluita, que deixaria incomptables morts. Se sentien els seus clams: el pueblo no se va, el pueblo no se va, el pueblo no se va… A casa nostra, tampoc no es rendeixen els metges de l’Hospital de Sant Pau, ni aquells que conformen l’esperançadora marea blanca madrilenya. No s’esgoten els mestres que protesten contra els ajustos draconians ni tampoc els periodistes de debò, aquells que se senten vertaderament compromesos amb el nostre drama quotidià i no cobren de cap think tank neocon. A veure si el caçador i els seus nombrosos còmplices se’n van cap a Botswana i ens deixa en pau d’una vegada, perquè nosaltres no pensem claudicar. No, el poble no se’n va. I té corda per estona.



dissabte, 19 de gener de 2013

Manuel Mota, interrogants sobre un suïcidi



 El dissenyador Manuel Mota va deixar una carta de comiat, en la qual demanava que, llevat dels companys de més confiança, cap representant de la firma Pronovias assistís al seu enterrament. Imatge: Equipo singular.


  El suïcidi de Manuel Mota ha estat enfocat amb un previsible sensacionalisme, gens original en els mass media d’aquest país. Com no podia ser d’altra manera, hi han posat cullerada els imprescindibles opinòlegs, bona part dels quals no han dubtat a exercir de jutges de plató. Em pregunto com es pot dictar sentència, via tertúlia o columna al diari, en un assumpte tan delicat i complex. La germana de Mota assenyala un membre de Pronovias, com a causant de la mort i s’hi refereix amb l’apel·latiu de monstre. Segons explica, sotmetia el seu germà a una pressió brutal, que l’hauria precipitat cap a l’abisme. No descarta esmentar noms en el futur. La parella del prestigiós dissenyador, contràriament a allò que hom podria suposar a priori, s’ha manifestat a favor de l’empresa de moda i l’ha descarregat de qualsevol responsabilitat, relativa al luctuós succés. Estem davant d’una guerra oberta i truculenta, que recorda altres enfrontaments, ventilats sense pudor pels mitjans de comunicació.

Com deia, l’absència de sensibilitat vers el sofriment dels altres ja no constitueix una novetat en la praxi periodística. Des del meu humanisme anèmic, encara vull creure que la majoria d’espectadors experimenta rebuig, davant de la pantalla, quan presencia determinats espectacles, mancats de cap sentiment proper a la compassió. M’envaeix un fàstic insuperable, especialment quan es fa befa de les persones més vulnerables. La mofa als malalts mentals, per exemple, ha estat un clàssic, en tota mena de xous radiofònics i televisius. Fa uns quants mesos, vàrem veure com un psicòpata disfressat de periodista ridiculitzava un rodamón que demanava almonia pel carrer. Aquest abús de poder, manifestat a través de l’escarni sistemàtic, és un tipus de maltractament psicològic, que pot deixar profundes seqüeles en les víctimes. Els experts l’anomenen teasing. Seria missió impossible identificar l’infinit nombre de perversos narcisistes, com els anomena Marie-France Hirigoyen, que destrueixen diàriament les vides dels altres, sense tacar-se les mans. Per això considero que el cas de Manuel Mota hauria de tractar-se amb el màxim respecte i seriositat, tant si la balança es decanta cap a la versió de Pronovias com si ho fa de la banda de la família.

Malauradament, el suïcidi encara genera tota mena de creences errònies. Els experts i les persones que han perdut algun ésser estimat s’encarreguen de desmentir-los. La divulgació saludable s’afavoreix a través  dels mitjans (siguem justos), els quals també hi col·laboren constructivament, de manera que beneficien el conjunt de la societat. Té algun sentit cercar culpables? Al meu entendre, no és pas fàcil trobar respostes. Per un costat, cal considerar que existeix el perill d’entrar en una dolorosa espiral de preguntes inextricables, que no afavoreixen per a res el fet de conviure amb la pèrdua.  Ben al contrari. Per altra banda,  és imprescindible identificar els factors de risc, com poden ser el mobbing, el bullying o els desnonaments. Quant a l’economia, a part dels nombrosos casos esdevinguts arran de l’actual cop d’estat neoliberal, convé posar en relleu que la Història es repeteix de forma cíclica. Penso en la commovedora pel·lícula de Vittorio de Sica, Umberto D. (1952), en la qual es mostrava la dignitat d’un jubilat pobre, en temps de  postguerra italiana, que havia treballat honradament tot la vida i es veia abocat a cobrar una pensió miserable. Umberto dormia en una habitació llogada, de la qual la mestressa el volia desallotjar, fet que el va portar a considerar la possibilitat de tirar-se a la via del tren. El desenllaç no us el revelo per si el voleu descobrir pel vostre compte.  És tan clara la semblança amb la situació actual de les persones grans,  que és probable que us caiguin les llàgrimes.

Anàlogament, és necessari qüestionar la cruel estructura de determinats gegants empresarials, que minen la moral dels assalariats fins a convertir-los en desferres humanes. Recordem els trenta-cinc treballadors de France Télécom, que van matar-se en un context de polítiques salvatges. Va ser igualment paradigmàtic el tràgic final de l’adolescent canadenca Amanda Todd, que va sofrir un virulent assetjament a la xarxa. En aquell moment, també va saltar el cínic de torn, que va assegurar que el bullying era una xacra atemporal i que, casos com el seu, eren inevitables. No penso que haguem de perdre més temps, escoltant la veu de les hienes.  En definitiva, pretenen que tanquem els ulls davant de determinats abusos intolerables, que seguen la vida de massa persones innocents. Deixem-m’ho clar: no es tracta de reclamar venjança sinó de treballar per una societat amb rostre humà. ¿Quanta gent més haurem d’enterrar, si no reconeixem aquesta barbàrie?



dissabte, 12 de gener de 2013

L'ambigüitat periodística i el "cas Pallerols"



En absència de Duran i Lleida, la portaveu d’UDC, Marta Llorens, va torejar la premsa amb gran desimboltura. És prou transparent, el paper dels mitjans, a l’hora d’informar sobre els casos de corrupció? Foto:EFE.


En aquest blog, he criticat en diverses ocasions l’actitud arrogant de Josep Antoni Duran i Lleida, el qual ha esdevingut el centre de totes les mirades. En comptes de romandre a primera línia, el líder d’Unió va tocar el dos  cap a Xile, per donar-hi una conferència sobre l'humanisme cristià. Evidentment, és lamentable que lo pelat no hagi sortit des del minut u a oferir explicacions sobre la corrupció que l’esquitxa directament però trobo igualment increïble que un militant del PP –Enric Millo, per ser més precisos- demani la seva dimissió, si tenim en compte que la direcció del seu partit va indultar diversos membres d'Unió, implicats en el cas Treball. Així, doncs ¿quin paper hi juguen, exactament, els acòlits de Mariano Rajoy? ¿Condemnen la malversació de fons públics o bé l’encobreixen? Quant a la resolució judicial, malgrat que no sóc cap experta en dret, no em puc estar d’expressar la meva absoluta perplexitat. ¿Com és possible que en retornar una ínfima part dels diners evaporats, els imputats es deslliurin del judici? En qualitat de simple ciutadana, tot i que la sentència s’enquadri en l’estricta legalitat, em sorgeixen  més interrogants: ¿és aquesta una forma subtil d’estovar ses senyories perquè els corruptes no hagin de respondre pels seus actes? ¿som tots iguals davant la llei, com proclama aquell caçador d’elefants, a qui la Constitució eximeix de tot pecat?

Val a dir que l’ambigüitat no és patrimoni exclusiu dels polítics ni tampoc dels jutges. Bona part de la premsa, que s’havia instal·lat en el silenci còmplice, respecte les fosques martingales d'Unió Democràtica, focalitza avui les culpes en la figura del totpoderós Duran. Em fa la impressió que, tal i com succeí en el mal anomenat cas Millet, apedregar mediàticament un sol individu, per més barbaritats que carregui sobre les seves espatlles, resulta una estratègia ideal,  que permet descarregar de responsabilitats l’entorn dels delinqüents de coll blanc.  I l’entorn inclou, naturalment, els periodistes afins a les diferents formacions  polítiques. Potser ja és hora que també es parli clar i català sobre aquest assumpte. Si comparem el seguiment que ha tingut el cas Pallerols al Diari de Girona, El País, La Vanguardia o TV-3, per exemple, hi trobarem diferències substancials. Mentre que uns l’enfoquen amb tot luxe de detalls i esperit crític, els altres hi passen pràcticament de puntetes. Convindria, doncs, formular una altra pregunta: ¿tenen un preu els professionals de la informació? Tal i com recull el catedràtic de psicologia social, Luis Fernández Ríos (1999), s’han fet estudis en els quals els mateixos periodistes reconeixen obertament les xacres del col·lectiu. Malgrat que el professor esmenta una investigació dels anys noranta, penso que els resultats obtinguts no han perdut la vigència -ben al contrari- la qual cosa demostra que la  lamentable situació no ha evolucionat massa, en els darrers temps (pàg. 99):

“En un interesante trabajo titulado La élite de los periodistas, llevado a cabo por Diezhandino, Bezunartea y Coca (1994) sobre los propios profesionales de la información, se ponen de manifiesto unas conclusiones muy sugerentes. La investigación se llevó a cabo a través de cuestionarios y entrevistas concretas con profesionales que se hallan actualmente trabajando en los medios de comunicación de masas. De todo el trabajo a nosotros nos resulta relevante poner de manifiesto que los periodistas, que consideran que tienen un papel  bastante importante en la sociedad actual, piensan de su propia profesión que:

a.)   Tienen una función, en primer lugar, de actuar como intermediarios imparciales de los acontecimientos públicos y, después, vigilar y controlar los distintos poderes públicos.
b.)   Tienen un prestigio social, no tanto por la información que facilitan a los ciudadanos, sino por la opinión que llevan a cabo acerca de las noticias.
c.)   Su independencia está, en muy buena parte, limitada por los poderes económicos.
d.)  Y, por último, el 91’7% de los periodistas investigados creen que en España hay profesionales de los medios de información que cobran dinero de empresas, instituciones u organizaciones por difundir informaciones favorables”

Crida especialment l’atenció que més d’un 90% de professionals de la comunicació admeti que alguns companys reben diners, a canvi de fomentar un determinat corrent informatiu. ¿Fins a quin punt se’ls pot considerar corresponsables del manteniment de la corrupció? ¿No caldria posar fil a l'agulla per a millorar la transparència? Si tornem al prohom del Palau de la Música, ens adonarem que avui pràcticament  no se’n canta ni gall ni gallina,  malgrat que sigui un lladre confés i campi al seu aire pel carrer. Amb tants folis per estudiar, potser la broma també s’allargarà uns quinze anys, com a mínim. Em temo que, quan arribi la sentència definitiva, tots plegats ja viurem a sota un pont. Se’ns menjaran les xinxes i llegirem al diari com Leo Messi s’emporta l’enèsima Pilota d’Or. I els que ara s’atipen en restaurants de cinc forquilles, potser es passejaran tranquil·lament pels jutjats, a passar l’estona. Si fa no fa, tot com com sempre. Només que la majoria de ciutadans estarem més escurats, angoixats i desesperats,  de tant com se’ns pixen a sobre i diuen que plou.


Referència

Fernández Ríos, L. (1999). La psicología de la corrupción y los corruptos. Granada: Grupo Editorial Universitario.



dijous, 3 de gener de 2013

La recepta "secreta" de la Coca-Cola



La nova campanya publicitària de Coca-Cola aposta per afrontar amb optimisme el 2013. L'empresa transnacional arrossega una llarga llista de denúncies per violacions dels drets humans, en diferents països. El flamant anunci és una mostra de la tèrbola relació que existeix entre la psicologia positiva i el capitalisme de consum. Imatge: cartell de denúncia de Killer Coke.


Quan entro en una llibreria no especialitzada, tinc el costum de donar un tomb per la secció de psicologia, per assabentar-me de les darreres novetats editorials. Malauradament, d’un temps cap aquí, m’he desanimat força i opto per desviar-me del camí. Em sembla lamentable la saturació de títols d’autoajuda que percebo, els quals, per més que els diferents autors provin de vestir de ciència, estan mancats del necessari rigor que hauria d’acompanyar una professió seriosa. És evident que, amb la salut mental, tothom s’hi atreveix. Penso que aquesta allau està estretament vinculada a la bruixeria i la superstició, pròpies de societats que pateixen seriosos dèficits educatius. A vegades, l’única forma de trobar allò que cerques és sortint de les rutes establertes. En la bona literatura, per exemple, hi trobem retratada amb gran encert la complexitat de l’ànima humana. El coneixement de la història, per altra banda, és igualment necessari per a comprendre el malestar del present. En canvi, la simplicitat de les receptes màgiques, ens apropa més al perillós món dels embaucadors i els xarlatans, que amaguen quelcom obscur, rere un forçat somriure de fraternitat.

Entre la muntanya de deixalla, hi destaca la divulgació del pensament happy flower, que apel·la tothora a la recerca de la felicitat. Malgrat que la psicologia positiva tingui seriosos problemes per a sostenir-se dempeus, des d'un punt de vista científic, la seva popularitat creix com l’escuma. La recerca de la plena satisfacció és un dels grans imperatius del nostre temps. Els coaches i demés animadors, a banda de plasmar-los negre sobre blanc, també exposen els seus consells amb gran entusiasme, en tertúlies radiofòniques o debats de televisió. ¿És casual que, en plena onada de retallades, haguem de sofrir tot aquest martiri? Al meu entendre, no. Res no és casual. Si estirem el fil dels grans gurus de la psicologia positiva és probable que fem troballes sorprenents.

Martin Seligman, posem per cas, va ingressar la generosa suma de sis milions de dòlars, rebuts de mans de la John Templeton Foundation, un entitat creada per un famós magnat dels fons d’inversió. Recentment, aquesta entitat filantròpica va finançar el candidat Rick Santorum, en les primàries republicanes als Estats Units. Deixo a les vostres mans les associacions que convinguin. Al nostre país, reconeguts divulgadors de la pseudociència, que tenen un passat tèrbol en l'elit financera, s'han erigit avui en guies de la felicitat ciutadana. La seva omnipresència i la manca de crítica respecte els seus missatges imprecisos i caòtics, resulta francament inquietant. Després d'haver contribuït a repartir dolor pel món-per fer servir l'expressió de Ruiz-Gallardón-, com a funcionaris del Fons Monetari Internacional, ara es dediquen a predicar sobre la benaurança de les sinapsis neuronals. Fins i tot es permeten el luxe d'alliçonar el moviment 15-M -quin cinisme!- o de picar la cresta als polítics, per la seva manca d'ètica. 

Però la relació entre la psicologia positiva i el capitalisme de consum no és pas nova. En les seves arrels hi trobem el Transcendentalisme de Ralph Waldo Emerson, anomenat la nova religió americana, per alguns historiadors. En el fons d'aquest dogma, doncs, s'hi dibuixa un individualisme descarnat, que casa perfectament amb les polítiques d'austeritat neoliberals. Tota la responsabilitat es diposita sobre les espatlles de l'individu, per la qual cosa les circumstàncies i reivindicacions socials resten en un segon pla. Aquest matrimoni interessat ens ajuda a desxifrar la recepta secreta de la Coca-Cola. Per una banda, cerca incansablement la guspira de la vida, a través del seu Institut de la Felicitat. Per l'altra, cimenta els seus ingents beneficis rere l'ombra de les amenaces, les tortures i els assassinats. Això sí, sempre amb un somriure de beatitud pintat als llavis. Potser encara no ho heu endevinat: és el somriure de les hienes.