dilluns, 24 de setembre de 2012

Jaume Barberà, un indignat a Palamós





Aquest dissabte vaig assistir a una de les conferències que el 15-M palamosí organitza regularment al Passeig del Mar. Van convidar-hi Jaume Barberà, el qual s’ha mostrat sensible en nombroses ocasions a les reivindicacions del moviment indignat. Contràriament a allò que creuen algunes persones, no són trobades concebudes per adoctrinar ningú ni tampoc per empènyer les masses cap al corrent absorbent del populisme d’esquerres. Tal com jo ho veig, es tracta, senzillament, d’un conjunt de xerrades que pretenen estimular la reflexió, amb independència que hom combregui més o menys amb les idees que exposi cada ponent. Òbviament, si algú se sent proper a les tesis de la FAES, posem per cas, no s’hi trobarà precisament com a casa però l’organització no tanca les portes a ningú. Personalment, en ocasions, no he estat massa d’acord amb determinats posicionaments, malgrat que sempre n’he extret alguna reflexió constructiva.

La presència de Barberà va congregar una bona colla d’assistents; van aplaudir-ne llargament l’exposició, l’eix central de la qual girava al voltant de la necessitat de comprometre’s amb la situació d’emergència social que vivim actualment. No reproduïré les interessants reflexions que va aportar a l'auditori, perquè van ser tantes que em mancaria l'espai. Encara que Miquel Calçada es referís sorneguerament a ell com el megacrac de la comunicació, és evident que el periodista de Mollet és un veterà que domina l’escena i s’expressa amb perfecta solvència sense cap mena de suport, motiu pel qual no li va costar gens posar-se el públic a la butxaca. Habilitats de seducció a banda, penso que s’ha de valorar molt positivament la valenta contribució del seu programa. A diferència d’altres cadenes, que opten per la via fàcil del pensament mainstream, l’equip de Singulars va escollir el camí del risc. Tenien el ferm propòsit de recuperar de l’ostracisme mediàtic persones d’una sòlida trajectòria intel·lectual, algunes de les quals havien estat censurades arreu, precisament perquè no encaixaven en el tenebrós món del pensament econòmic únic.

L’espai del 33 semblava destinat a esdevenir una mena d’excentricitat minoritària però, sorprenentment, l’audiència va pujar com l’escuma. Ara es considera un programa d’actualitat de referència, que ha passat fins i tot per davant d’altres propostes informatives, que gaudeixen del privilegi del prime time, en cadenes que tenen un share bastant més elevat. Possiblement, haureu sentit a dir a algun periodista que l’ofici no es troba en un moment àlgid. Si algun agosarat s’atreveix a creuar certes línies vermelles -addueixen-, rebrà una previsible puntada de peu al cul. O sigui, que l’ètica professional és millor deixar-la a casa, ben tranquil·la, si es vol conservar el plat calent a taula. Segurament, no els falta pas ofici ni raó, a tots aquells que es lamenten. Ara bé, ateses experiències com la de Singulars ¿per què no ens atrevim a pensar que alguna cosa pot canviar de debò? ¿Què passaria si els espectadors ens neguéssim a consumir els mateixos discursos arnats de sempre? ¿Quin seria el destí dels propagandistes, instal·lats perpètuament a les menjadores del poder?

L’historiador Tony Judt, molt preocupat per la crisi de la socialdemocràcia i l’auge del capitalisme desbridat, explicava que una de les diverses patologies socials provocades pel neoliberalisme salvatge és la malfiança. La violència econòmica i la creixent desigualtat, explicava, fomenten la desconfiança entre els éssers humans, que cada cop tenen més dificultats per no sospitar els uns dels altres. Aquest efecte l’observem en els mitjans de comunicació i les entitats bancàries però també podem percebre’l clarament vers els nostres suposats representants polítics o en l’àmbit de la justícia, que ja no inspira ni un bri d’esperança entre alguns ciutadans, profundament fastiguejats per la impunitat de què gaudeixen els delinqüents de coll blanc. Aquesta és una de les seqüeles que em provoca més horror i trobo reconfortant que existeixin espais on es reivindiqui la solidaritat, l’ètica i el coratge per trencar amb les veritats imposades. Ja sabem que els discursos no són perfectes i sempre s’han de passar pel sedàs crític però, si no existissin veus dissindents, difícilment trobaríem l’energia per avançar. Acabo amb uns versos populars que vaig recordar durant la xerrada, els quals recupera el meu admirat Vassili Grossman, en una de les seves novel·les (Vida i destí, pàg. 788):

A la tortuga, un bon dia, li vaig preguntar:
De què és feta la closca que portes amb tu?
De pors acumulades -em va contestar-.
No hi ha res en aquest món que sigui tan dur!

dilluns, 17 de setembre de 2012

El Dragon Khan com a metàfora

Jordi Pujol i Marta Ferrusola, a dalt del Dragon Khan. 
Imatge extreta de tarragonamesborrona.info

L’eufòria independentista em genera una angoixant perplexitat. Directament, confessaré que em deprimeix fins a les llàgrimes.  Tinc la impressió que visc en una Catalunya bipolar. Des de les enlairades proclames a favor del nou Estat, caic en el pou sense fons de la realitat quotidiana, un panorama social desolador, que reclama respostes immediates. Visualitzo un nen que va a l’escola: carmanyola de plàstic a la mà i estelada penjada a l’esquena. Trobo la imatge esborronadora; entre tots li hem fet creure a la criatura que el primer element tindrà quelcom a veure amb el segon.

Escric aquestes línies sense ànim de ferir la sensibilitat de ningú. Simplement, trobo incomprensible que, després del que hem patit en les darreres dècades, tants ciutadans confonguin l’enrevessat joc del poder amb un debat de Telecinco. La farsa dels enfrontaments entre polítics no deixa entreveure l’evident complicitat que els parlamentaris mantenen entre bambolines. ¿Com es pot tenir la barra de  defensar la pàtria ferida, mentre es multipliquen les retallades i es tramen negocis bruts amb Sheldon Adelson?  

Sortosament, ens hem tret Eurovegas de sobre. Ho sento de tot cor pels madrilenys, si finalment els toca acollir els casinos i els prostíbuls. Els catalans tampoc tirem paperets i serpentines perquè ara ens amenacen amb Barcelona World. Enrique Bañuelos, peixat a la corrupta pedrera valenciana, ens transporta ràpidament als tèrbols ensurts financers de Port Aventura. L’especulador de Sagunt, que ha format tàndem empresarial amb Alejandro Agag, serà el nou soci del Govern de la Generalitat. ¿Algú creu, de debò, que hem deixat  enrere la puta i la Ramoneta?

Mig ofegada, en un mar de viciosa propaganda, no trobo altre consol intel·lectual que no sigui la literatura. Ahir vaig començar la trilogia de l’enyorat Francisco Casavella, El día del Watusi (Destino, 2009). Les tres novel·les  retraten la cara fosca del tardofranquisme i la Transició. El Watusi combina de forma magistral els elements còmics i els tràgics; compta entre els seus personatges amb un empresari empresonat, anomenat Roberto del Pistacho. Les aventures del protagonista arranquen amb una surrealista escena al Tibidabo. Parla l’alter ego de Casavella: “Los parques de atracciones… Algún original dice que esos lugares son un negativo burlesco del infierno, brillo de emoción en aristas de azogue; el Leteo discurre por túneles donde chillan las parejas y el tobogán de la montaña rusa es un precipicio de hierro que lanza condenados a las llamas. Todo es posible.”

“ …el Leteo discurre por túneles donde chillan las parejas”, escriu el barceloní. La metàfora ens il·lumina. A la mitologia grega, el Leteu era un dels rius dels Inferns, del qual alguns savis de l'antigor creien que les ànimes dels difunts en bevien l’aigua, que provocava l'amnèsia que permetia la reencarnació. Traduït a l’actualitat: volem començar una nova etapa, un paradigma revolucionari, tot seguint el mateix model del totxo que ens ha arrossegat a la misèria. Sembla que una mà diabòlica hagi esborrat del nostre cervell els excessos del passat. Damunt d’un vagó del Dragon Khan, pugem ben amunt, cap a la il·lusió de la independència, per enfonsar-nos més tard en les pantanoses aigües de l’oasi català. Amunt i avall, vivim atrapats sense remei en l’atzarós i grotesc caprici immobiliari. Un món ple de dolor que, tanmateix, no té res de seriós -Casavella dixit-.



dijous, 13 de setembre de 2012

Problemes al blog: compte amb Internet Explorer


Benvolguts lectors: aquest blog ha patit una sèrie de modificacions, alienes a la meva voluntat. Ahir al matí, vaig veure que la pàgina principal estava desconfigurada: havien desaparegut textos, comentaris i enllaços; alguns missatges estaven fusionats... Primerament, vaig pensar que es tractava d'una nova  pífia de Blogger -no seria la primera vegada que falla-. Més tard, però, vaig adonar-me que aquests problemes només apareixien amb el navegador Internet Explorer, mentre que amb el Mozilla no hi havia cap dificultat. Avui, les anomalies persisteixen amb el primer i amb el segon tot segueix en la línia de la normalitat.  Espero que els responsables d'aquest desori treballen per arreglar-ho. De moment, si voleu llegir correctament els continguts de Si plores perquè has perdut el sol..., us recomano que no utilitzeu l'IE. He navegat per la xarxa i he vist que no sóc l'única usuària que ha patit desorganitzacions d'aquesta mena. Si cliqueu aquí, hi podreu veure un exemple, amb nombrosos comentaris que fan referència als inconvenients relatius al blog i els diferents navegadors. No està de més tenir-ho present, per si mai us hi trobéssiu. Fins la propera i gràcies per la vostra comprensió.


dilluns, 10 de setembre de 2012

La Diada dels camaleons

 
 Imatge extreta de racocatalà.cat

La darrera setmana de setembre direm adéu a l’estiu. Ens trobem en aquell període d’entretemps en el qual s’escau fer una progressiva renovació del vestuari. Encara que persisteixi la xafogor, en certs moments del dia, es necessita un mocador per a cobrir el coll o una jaqueta prima, que ens protegeixi del vent fresquet del capvespre. Els grans magatzems i botigues de roba fa dies que exposen als aparadors les col·leccions de tardor. Entre les rampoines sobreres de les rebaixes estivals, hi llegim: New collection. Per a bona part de mortals, bàsicament, es tractarà de mirar i salivar, com un trist gos de Pavlov que mai no rep la gratificació anunciada. Un cop revisats els pressupostos domèstics, caldrà esmerar-se en reciclar, més que no pas en comprar les glamuroses peces. Detesto amargament Ann Wintour i totes les deesses de la moda, que ens arrosseguen vilment cap al terreny de la perpètua frustració. Som víctimes d’una invasió visual de bolsos, cinturons i jerseis, que mai no podrem adquirir.
En l'àmbit polític, el pas de les estacions no té res a veure amb la meteorologia. Quan s’esdevenen certs moviments, que fan preveure canvis imminents en l’escenari, és necessari posar-se igualment les piles. Convé tirar endavant els conegudíssims canvis de jaqueta, gairebé tan antics com la història de la humanitat. Puc imaginar-me el líder d’una tribu primitiva assenyalant cap a la muntanya, quan en etapes anteriors havia assegurat que dirigir-se cap al mar era l’opció més encertada. És ben sabut que aquesta modificació del vestuari ideològic, no respon pas a una autèntica transformació interna–per més que hi insisteixin els trànsfugues experimentats-, sinó que manifesta un desig mal dissimulat de perpetuar-se a la poltrona, peti qui peti. Al nostre país, hi ha personatges que han transitat per tot l'espectre ideològic, sense ni tan sols despentinar-se. Val a dir que a alguns pràcticament no els queden pèls a la closca. Certs personatges han escollit un partit, com podrien haver-ne triat qualsevol atre. El secret del seu èxit rau en els sucosos negocis del back office parlamentari. El sastre de Paco Camps podria servir prou bé com a metàfora, en l’art del tall i la confecció polítiques.
A la meva manera de veure, ara ens trobem en un moment especialment remogut, després del cop d’estat neoliberal i les successives estafes que han arruïnat la població. I això que encara no ha esclatat la bomba de l’euríbor. Com en l’etapa de la Transició espanyola, els nervis estan a flor de pell perquè el fracàs de les formacions consolidades fa preveure que hi haurà un transvasament significatiu de vots, en un horitzó no massa llunyà. Sens dubte, l’eix dreta-esquerra sofrirà modificacions visibles. A Catalunya, el nacionalisme també haurà de reformular els seus preceptes. De fet, ja he escoltat com alguns propagandistes, espanyolistes convençuts, de cop i volta, exhibeixen deixos independentistes del tot inversemblants. Per altra banda, aquells que han fet la puta i la Ramoneta durant dècades, ara s’expressen amb una insospitada contudència respecte el futur de la nació catalana. Sempre hi ha hagut i hi haurà algú disposat a jugar a dues bandes, a punt per segrestar els anhels dels ciutadans i vendre’s el país per un plat de llenties.
En l’esmentat context, desconcertant i movedís, la literatura és un far que ens il·lumina. Coneixem, de la seva mà, nombrosos personatges sense escrúpols, que han destacat en el pervers ofici de l’escalada. Un referent ineludible és el finíssim llibre de Stefan Zweig: Fouché, retrat d’un home polític (Quaderns Crema, 2004), que aprofito per recomanar-vos vivament. Joseph Fouché va servir els seus propis interessos, amb la mateixa sang freda, a dins de l’església i al costat dels revolucionaris jacobins. A la vora de Napoleó i també de Lluís XVIII. Va mentir, trair, adular, espiar, manipular i assassinar. Renasqué en diverses ocasions de les seves cendres. Al final del camí, però, no comptà amb què els fantasmes del passat no es poden combatre (pàg. 262):
“Però una cosa no ha après aquest vell condottiere, aquest refinat coneixedor dels homes, i ningú no la hi pot ensenyar: lluitar amb fantasmes. Ha oblidat que per la cort reial vagareja un fantasma del passat com una Erínia de la venjança: la duquessa d'Angulema, la filla de Lluís XVI i Maria Antonieta, l'única de la família que es va escapar de la massacre. El rei Lluís XVIII encara podria perdonar Fouché, al capdavall deu el tron a aquest jacobí, i una herència com aquesta apaivaga de vegades (la Història n'és testimoni) el dolor fratern també als cercles més alts. Però per a ell era fàcil perdonar, perquè no va patir personalment aquella època d'horror; la duquessa d'Angulema, porta a la sang les esgarrifoses imatges de la seva infantesa. Té records que no s'obliden i sentiments d'odi que no es poden apaivagar amb res: ha viscut massa en la pròpia carn, en la pròpia ànima, per poder perdonar mai un d'aquests jacobins, d'aquests homes del terror.”
Potser nosaltres no ho veurem però de ben segur que, com en el cas de Fouché, -sanguinari mitrailleur de Lyon, superb duc d’Òtranto-, la Història també dictarà una implacable sentència, per als nostres polítics més camaleònics (pàg. 275):
“Els tres anys transcorreguts des que va fer mutis de l'escena mundial han bastat per fer oblidar el gran actor que va excel·lir en tots els papers. El silenci forma una volta damunt seu com un cadafal de vidre. Ja no hi ha cap duc d'Òtranto per al món; tan sols un vell cansat, malhumorat, solitari, estrany, que es passeja malcarat pels avorrits carrers de Linz. Ara i adés un proveïdor, un comerciant, es treu cortesament el barret davant aquest home malaltís i arrupit; tret d'això, ja ningú no el coneix al món, i ningú no hi pensa. La Història, aquest advocat de l'eternitat, s'ha venjat de la manera més cruel de l'home que sempre ha pensat únicament en el moment: l'ha enterrat viu.”

dilluns, 3 de setembre de 2012

Zizek i el divorci




El filòsof esolvè Slavoj Zizek, immers en una de les seves dissertacions. Imatge bturn.com.

 Abans d’escriure un article al blog, estic uns quants dies pensant quins temes poden resultar d’interès pels lectors d’aquesta pàgina. A banda d’altres qüestions que tinc sempre presents, procuro no repetir-me massa perquè l’avorriment és la sentència de mort de qualsevol petit amant de les lletres que no tingui cap altra aspiració que la d’entretenir els seus seguidors –per pocs que siguin- i despertar-los el cuquet per l’anàlisi crítica de l’actualitat.  Durant els darrers dies, m’han ballat pel cap un parell d’escrits sobre corrupció que finalment he descartat perquè el tedi i la sensació de vòmit em superen. Entenc que si jo no tinc esma per entrar un dia més dins les entranyes pútrides d’aquest desgovern, les persones que em llegeixin tampoc s’hi sentiran atretes.

La ignominiosa macroestafa de què som víctimes és tan flagrant i desvergonyida  que parlar-ne repetidament pot interpretar-se com una escopinada a la cara del ciutadà.  Cal admetre que un temps enrere tota la banda de delinqüents s’esforçava en dissimular la seva condició, la qual cosa estimulava un cert enginy per a desemmascarar-los. Però ara ens atraquen a cara descoberta, amb un somriure de cinisme pintat als llavis, que fa venir ganes de sortir al carrer, a rebentar caixers automàtics compulsivament. La marranada de milions que s’ha utilitzat per reflotar Bankia, per exemple, mentre es dessagnen la sanitat o l’educació públiques és un fet en si mateix tan injustificable que provar d’argumentar-ne la crueltat és una forma subtil de legitimar el lladronici. En aquest sentit, comparteixo el criteri del polèmic filòsof Slavoj Zizek, al qual vaig sentir dir una vegada que l’única forma de fer caure el sistema és mantenir-se’n completament al marge. Criticar-lo constantment és una forma peculiar de seguir-ne la lògica. Com a conseqüència, s’impedeix que aquest comenci un procés de descontrol solitari i es desplomi definitivament, a causa de la seva bogeria intrínseca.

Sigui com vulgui, és de totes totes recomanable allunyar-se durant un temps de la tòxica i críptica economia, amb la finalitat de recuperar la serenitat que atorga la distància. Per assolir el desitjat sanejament mental, per començar suaument, podem parlar del divorci, un tema que no perd mai la vigència però que es posa especialment de moda durant l’estiu. Diu el tòpic periodístic que els mesos de juliol i agost són un període perillós,  en el qual hi ha un repunt en el nombre de parelles que decideixen trencar la seva relació. Per analitzar el fenomen, bàsicament, es repeteixen dues idees. La primera, que les elevades temperatures augmenten la irritabilitat dels éssers humans: la susceptibilitat es trasllada en l’àmbit domèstic, en forma de picabaralles que erosionen la dinàmica conjugal. La segona, que el fet de passar tantes hores junts propicia que sorgeixin les desavinences que queden soterrades durant els mesos feiners, quan la jornada laboral manté ambdós membres  més allunyats dels conflictes sentimentals i familiars. Comprenc els arguments que es posen habitualment damunt la taula, però no els identifico de forma especial en la pràctica clínica. Darrerament, ha aparegut un tercer ingredient, en aquesta amanida estiuenca: la crisi econòmica, que ha frenat el tsunami de ruptures acalorades. Se suposa que la precarietat i les estretors financeres tenen la facultat de sostenir el vincle durant més temps, perquè les penalitats per arribar a final de mes tornen més sofertes les persones.  Malgrat els consells de Zizek, els imperatius de la butxaca sempre s’infiltren per alguna escletxa... Maleïda economia.