dilluns, 27 d’agost de 2012

Sánchez Gordillo i els lladres de bicicletes


El genial Vittorio De Sica dirigia Lamberto Maggiorani i Enzo Staiola,  a l'inoblidable joia del neorealisme italià, Ladri di biciclette (1948). Imatge extreta de Flickr.


Quan Vittorio De Sica va dirigir Ladri di biciclette (1948), Itàlia es trobava devastada, a causa de la Segona Guerra Mundial i la mà de ferro del feixisme, que ofegava qualsevol deix de creativitat crítica. El moviment neorealista, al qual pertanyia De Sica, pretenia retratar el rostre més amarg de la societat, aquell que Mussolini tant s'havia obstinat en ocultar, darrere l'ampul·losa propaganda de la dictadura. El brillant director conduïa l'espectador en una cursa desesperada, pels miserables i bulliciosos carrers de Roma. Ben acomodat a la butaca, hom es trobava experimentant a la pròpia pell l'angoixant periple dels protagonistes,  Antonio Ricci i el seu fill Bruno, a la recerca d'una bicicleta robada, que havia alterat completament el fràgil equilibri de la família, sumida en el pou sense fons de la pobresa. Era tan intensa l'empatia que generava la seva situació, que resultava prou fàcil preguntar-se com era possible que al pare no se li hagués ocorregut abans la idea de manllevar-li la bicicleta a algú, perquè d'aquest humil vehicle en depenia la subsistència dels seus éssers més estimats. De fet, un dels principis del neorealisme era precisament el fet de defugir els judicis morals, de la mateixa manera que es prescindia de les grans estrelles del cel·luloide.

Ladri di biciclette tal vegada sigui un dels films més commovedors que mai hagi vist. Els entesos en la matèria, per la seva part, no dubten en classificar-la entre les millors pel·lícules de la història. Penso que cadascuna de les seves escenes mereixeria un article, per la perfecció amb la qual s'encaixa en la totalitat de l'obra  i la força dramàtica i estètica del contingut, que no cau en la temptació de la compassió fàcil. El profund humanisme que desprèn, inscrit en una aventura tan senzilla, es troba a faltar en el cinema actual. En la meva opinió, aquests valors, sorgits de la gran pantalla, nodreixen intel·lectualment i èticament els ciutadans. Aquest efecte mai no el trobarem en espectacles de masses com el futbol, per més que s'hi esforcin els tertulians més efervescents. He pensat en aquest film, arran de l'acarnissament amb el qual s'ha jutjat l'atracament als supermercats, capitanejat per Juan Manuel Sánchez Gordillo. Com en el cas de l'aturat Antonio Ricci,  no crec que pugui qualificar-se de furt vulgar, perquè ens trobem en un marc social depriment, que no hauria de passar desapercebut. Evidentment, no es tracta d'una acció política de la qual ningú  pugui sentir-se orgullós però cal cridar l'atenció sobre el fet que moltes persones honrades, en el dia d'avui, no troben cap altra sortida.

Certament, el context actual no es pot equiparar amb la postguerra europea del S.XX, però  sí que hi trobem bastantes similituds. Espanya encara no ha superat les seqüeles del franquisme i, de la Transició ençà, ha estat víctima d'un saqueig sistemàtic i indiscriminat, en forma de colossals escàndols de corrupció, molts dels quals han quedat impunes. En la gran majoria de casos, els diners han desaparegut per art de màgia i ja no se'n canta ni gall ni gallina. Encara més: determinats polítics, empresaris i banquers, podrits per la corrupció, mereixen tots els honors, per part de les institucions i els mitjans de comunicació. No penso que l'alcalde de Marinaleda sigui intocable, la crítica constructiva sempre és saludable i fomenta la democràcia. Això no obstant, reitero que em sembla lamentable que no es posi més èmfasi en les dramàtiques circumstàncies que van empènyer determinades persones a assaltar una gran superfície. Després sorgirà un altre Millet i els columnistes s'exclamaran per la perícia amb la qual, el gran estafador, ha estat capaç d'enganyar-los a tots, pobres innocents. La diferència rau, òbviament, en què els delinqüents de coll blanc no desafien la lògica del sistema ni suposen cap mena d'amenaça per a l'elit criminal. Mouen els fils des de ben amunt i tenen capacitat per a controlar els discursos que consumim. Els periodistes només són els pianistes del bordell. Sortosament, encara ens resta l'art, per no caure en la tenebrosa obscuritat de l'abisme.


dilluns, 20 d’agost de 2012

Sant Andreu, la dimensió humana

Foto: Guillem Carbonell


Deixo enrere la immensitat de Passeig de Gràcia; la boca de Metro de plaça Urquinaona ja m'ha engolit i em dirigeixo cap al barri de Sant Andreu, on haig de reunir-me amb dos iaioflautes, als quals vull fer una entrevista, per completar un treball acadèmic sobre l'opinió que tenen de l'envelliment actiu les persones grans de diferents col·lectius. M'han atès molt amablement per telèfon i han accedit a parlar amb mi, tot i que habitualment estan atrafegadíssims, entre assemblees, accions de protesta i demés compromisos. Sortosament per a mi, ara estem en ple mes d'agost i la voràgine reivindicativa ha afluixat una mica.

Arribo abans d'hora i aprofito per donar un tomb pel barri. Els carrers estan silenciosos i s'hi respira un ambient ben diferent al de l'agitat centre turístic. Penso que seria prou fàcil trobar-s'hi com a casa, en aquest entorn. En definitiva, determinats barris són com petits pobles on tohom es coneix i sap de quin peu calça. Em criden l'atenció els balcons amb pancartes que demanen que se salvi el casc antic. Més endavant, sabré que l'associació de veïns malda per protegir una sèrie de vivendes històriques, que corren perill de ser enderrocades, a causa d'un d'aquells plans urbanístics de tan bondadosa aparença, els quals, en el fons, amaguen la mateixa voracitat de sempre. Un afany insaciable, que no coneix cap mena d'escrúpol, a l'hora d'esborrar la petjada cultural que els anys han deixat en el llegat arquitectònic. Tot plegat, en benefici d'una urbs despersonalitzada i desarrelada del temps. Barcelona: una ciutat amnèsica, que jeu a la vora del mar.

La ràpida inspecció, doncs, em fa comprendre que estic en un indret reivindicatiu, els habitants del qual no s'arronsen, davant de les pressions dels gegants de l'especulació. No sé si això també és propi dels pobles, atès que en alguns encara hi preval una submissió acomplexada, de caràcter gairebé feudal. Em trobo amb en Felipe i l'Alfons, fem una encaixada de mans i ens posem d'acord per anar a seure en una terrasseta. Poso en marxa la gravadora: comencem a conversar. Les preguntes dels qüestionaris acadèmcis em provoquen una certa vergonya perquè els trobo força idiotes, en general. Malgrat tot, donen peu a què la gent s'expliqui extensament. No m'agraden les enquestes fetes a corre-cuita, em fa la impressió que els participants no tenen prou temps per expressar allò vertaderament essencial. 

Tots dos, cadascun a la seva manera, són testimonis admirables de resiliència. M'expliquen un munt de vivències interessants i colpidores, sobre la seva infantesa i joventut.  Sens dubte, la història d'aquest país està inscrita de forma singular en la seva biografia. Penso que són encara un parell de radicals, en el bon sentit de la paraula. Creuen que el 15-M va donar-los l'oportunitat d'expressar-se com a ciutadans, atès que la societat els empeny a un oci que tendeix a silenciar la seva veu i els desconnecta de les relacions intergeneracionals. Una vegada més, l'obstinada negació del passat. Mai no ho havia pensat d'aquesta forma però, certament, les excursions de la IMSERSO tenen quelcom d'aterridor. El temps passa volant i ens hem d'acomiadar. Em conviden a la propera assemblea de iaioflautes, a principis de setembre. En Felipe i l'Alfons troben romagueres a tot arreu: ara un nen, ara un company de fatigues. Tenen molta feina per davant i jo molt d'interès en mirar enrere.  Un profund desig em recorre el cos. La memòria, sobretot, que no es perdi.



dimarts, 14 d’agost de 2012

La immensitat, a Passeig de Gràcia

 Imatge: applesencia.com


Entro a la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia, a donar un tomb. Les botigues d'aquesta cadena em semblen enormes. Hi passejo tranquil·lament, com si estigués en una rambla de ciutat literària, aixecada a base de volums i més volums, que creixen per totes les cantonades. En la meva opinió, aquesta sensació de celobert és una de les principals fascinacions contra les quals han de lluitar les petites llibreries, que resisteixen heroicament l'embat de les grans superfícies. Tenir un exemplar entre les mans em sembla (encara) una meravella. El disseny de les tapes, la tipografia de la lletra, l'olor de la novetat, etcètera. La  tan celebrada eròtica del llibre. M'entretinc una estona per la zona dels e-books, que no em fan ni fred ni calor. Sens dubte, existeixen incomptables avantatges però jo encara m'aferro al passat romàntic dels artesans. L'era digital, malgrat estar-hi immersa, em suscita, de tant en tant, una horrible i fugaç esgarrifança, sobretot quan penso en la possibilitat remota d'un Farenheit 451, en el qual, amb el simple fet de prémer un botó, es pugui eliminar tota la producció que circula per la xarxa. Un senzill gest cibernètic i adéu a la història. ¿On anirien, els homes llibre de Truffaut, a cercar les pàgines que haurien de memoritzar, per a salvar-nos de la barbàrie?

Canvio de direcció i em fixo en l'incòmode assaig de l'escriptora Irene Vilar: Maternidad imposible (Lengua de Trapo, 2012). El fullejo una estona i em sembla que les seves reflexions defugen els llocs comuns. Cada vegada tinc menys interès en els discursos polaritzats: en els complexos matisos s'hi troben les idees vertaderament interessants i trencadores. De ben segur que serà una de les meves properes lectures. Crec que Vilar l'encerta de ple, quan assegura que el fonamentalisme antiavortista rau en el fet de voler imposar  una determinada decisió, en una situació de pobresa i misèria. Aleshores recordo les paraules de Cayo Lara, quan va titllar Gallardón de Torquemada, arran de la intenció del Ministre de fer extensiva la seva cínica reforma, fins i tot en els casos en què el fetus pateixi malformacions. L'autèntic extremisme de la mesura el trobem en el context, atès que la nova legislació es donarà en un entorn de creixent desigualtat, amb la fulla de les estisores ben arran del coll, a punt per dessagnar-nos... sense compassió. Hi penso mentre camino i gairebé ja arribo a plaça Catalunya. Em desvetlla una turista il·luminada, que assenyala amb el seu dit pigat l'altra banda del passeig: Oh, the Apple store!

La gegantina botiga de la poma mossegada, m'atrau com un imant.  La immensitat, altra vegada. Aquest és l'espai, recordo, pel qual algunes persones van dormir al carrer, mentre feien cua i esperaven el sagrat dia de la inauguració. Certament, té les dimensions i l'aurèola dels temples. I està plena de gom a gom. Mossèn Steve Jobs devia beneir els devots clients des del més enllà. No em puc estar d'atansar-m'hi i començar a jugar amb un iPad. Un treballador em demana de seguida si necessito ajuda i m'explica tots els secrets del seductor invent. És d'una amabilitat tan commovedora que em vénen ganes de convidar-lo a un cafè. No entenc com es pot tenir tanta paciència amb una semianalfabeta digital com jo. Contemplo una escena que em sembla bonica: un nen pinta un tigre en una pantalla, està entregat d'una manera tan natural a la seva tasca artística que qualsevol diria que té llapissos de colors entre les mans. Malgrat les meves obstinades reticències, òbviament, l'imperi Apple no té aturador. Atrapada en aquesta convicció, quan surto de la megastore, penso en el nombre de congolesos que deu haver mort perquè es puguin fabricar tots els iphones que acabo de veure. Suposo que qüestionar-se aquesta febril voràgine i preguntar-se pels assassinats i els torturats, també és propi de persones antigues i tronades. M'adreço a la boca de metro de plaça Urquinaona, per fer camí cap al barri de Sant Andreu. Allà em retrobaré amb una dimensió més humana. Aquest és un nou capítol, que deixo per un altre post.



dimarts, 7 d’agost de 2012

Qui ha fet ric Amancio Ortega?


Segons Bloomberg, la fortuna d'Amancio Ortega ha augmentat enguany un 32%, malgrat la mal anomenada crisi econòmica. Foto: Reuters.


Amancio Ortega és el tercer home més ric del món. Llegeixo aquesta notícia al costat de les xifres de l'atur, que no paren de créixer i l'esfereïdor nombre de professionals de la salut, que ha d'agafar les maletes i marxar cap a l'estranger a treballar, perquè aquí la precarietat els està destrossant la vida, de mica en mica. Després del dineral que s'ha invertit en la seva formació, els Estats Units i d'altres països europeus en recolliran els fruits.  Meravelles de l'emigració. Alguns doctors, professors universitaris, s'han assabentat del seu comiat a través del  caixer automàtic. Ningú s'ha preocupat de comunicar-los, cara a cara, quina era la seva nova situació. Abans de rebre una senzilla trucada, de la seva facultat, han vist ingressada la quantitat corresponent a la indemnització que els pertoca per la puntada de peu al cul. Crec que la família política de Mariano Rajoy deu tractar força millor els seus gossos - en cas que en tinguin-, que els ciutadans d'aquest país. La manca d'humanitat i la més absoluta falta d'intel·ligència i escrúpols és el segell que imprimeix la doctrina ultraliberal en les seves mesures, que suposadament ens han de treure del forat.

Sí, aquest és el país d'Amancio Ortega. Comptat i debatut, el magnat del tèxtil tampoc  respecta els drets dels treballadors de les seves cadenes de roba, ni mostra el més petit compromís amb la qüestió de les talles grans. La recuperació econòmica d'Espanya l'importa un rave, atesa la seva coneguda afició a l'evasió de capital. Al meu entendre, aquest és la mena d'heroi  que admiren els fanàtics defensors del capitalisme salvatge. El tipus de personatge amoral que surt victoriós de la guerra econòmica, amb les butxaques ben plenes i sense pagar un sol plat trencat. Recordem que segons l'informe d'una ONG holandesa, Inditex és una de les diferents empreses que venen roba elaborada per nenes i adolescents índies que treballen en condicions molt properes a l'esclavitud i necessiten més de tres anys per a guanyar 1.000 euros, que els permetin acostar-se a la xifra que cobrirà el seu dot matrimonial. Les menors no tenen contracte, ni tampoc disposen de llibertat ni  unes condicions mínimes de salubritat. Al marge de la impunitat de la qual gaudeixen els Amancios d'aquest món, també caldria que ens preguntéssim, com a consumidors -entre  els quals m'incloc-, què hem fet per a contribuir a engreixar la immensa caixa forta del colós gallec. La propera vegada que entrem a Zara, ens ho podem qüestionar: qui ha fet ric el senyor Ortega?