dimarts, 31 de juliol de 2012

Sis anys d'absència

 
"Lluny, enllà
de paraules amargues,
una mort resplendent
vaig trobar"


Espriu, Salvador. Fragment de “Cançó de la mort resplendent”. Obres completes.
Barcelona: Ed. 62.
Clàssics Catalans del segle XX, 1977. (p.273)

dilluns, 30 de juliol de 2012

Londres 2012: res no és el que sembla

Muntatge gràfic sobre les extremes mesures de seguretat, que envolten els Jocs Olímpics britànics. Imatge extreta de Google.


 El divendres vaig tenir la santa paciència d'empassar-me sencera la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics de Londres, que va retransmetre TV-1.  Si haig de fer honor a la veritat, a estones m'adormia al sofà: totes aquestes cerimònies em semblen un punt ensopides i previsibles, malgrat que pretenguin impactar a cada moment, amb tants focs artificials i sorpreses de darrera hora.  Un cop finalitzada la cosa, els entusiasmats comentaristes de la cadena pública van inundar-nos amb un reguitzell d'elogis, que amb prou feines contenien alguna tímida crítica. L'endemà, la premsa exaltava l'encert del director, Danny Boyle, a l'hora de transferir una dimensió cinematogràfica a l'espectacle, que va resultar, asseguraven, gairebé unànimament, brillant i trencadora. 

Val a dir que el cinema és una de les grans mentides que els espectadors ens empassem massivament, de molt bon grat, sobretot si el film en qüestió ha estat conduït per la mà d'un mestre. Ens asseiem al pati de butaques, ben disposats a creure que aquella història que ens presenten al davant forma part del món real, si més no, durant unes quantes hores. És evident que la reina no es va tirar en paracaigudes de l'helicòpter on l'acompanyava Daniel Craig -que guapo que és aquest home-, però la ficció va resultar divertida, alhora que ressaltava, en la línia del patriotisme general, el conegut humor anglès. Comptat i debatut, és el mateix que estarem disposats a fer en els propers mesos: deixar-nos embadalir per una glòria triomfal d'aparador, que amaga incomptables secrets a la rebotiga, dels quals els mass media en donaran ben pocs detalls.

En el cas de Catalunya, es pot dir que plou sobre mullat. Després de l'inaguantable revival de Barcelona '92, l'excés d'almívar esdevé francament indigest pels habitants de la pobra, bruta i dissortada pàtria. El paperot de TV-3, novament, ha resultat ofensiu per a la intel·ligència  humana. No pretenc que tothom s'apunti a una revisió crítica dels esdeveniments però aquesta visió pueril i falsejadora em provoca autèntiques esgarrifances. ¿Què n'ha quedat del foc d'encenalls? ¿No estem recollint, en certa manera, els fruits d'aquell model de desenvolupament, hereu del franquisme? ¿Potser no és prou dramàtica, la situació actual, per  renunciar a reflexionar-hi en profunditat? Sembla que no. Ens estimem més desconnectar el cervell, amb un bol de crispetes al davant. Llums, càmera i acció!



dimecres, 25 de juliol de 2012

A la recerca de la burilla assassina

Tant la Conselleria d'Interior com bona part de mitjans han posat l'accent en la burilla que suposadament va originar el foc a l'Empordà, així com el vent de Tramuntana que va propagar-lo. Les retallades en el cos de bombers i en matèria de prevenció, han quedat a un segon pla. Imatge: portada del Periódico de Catalunya, el 24/7/2012.

Va passar al País Valencià i ara ens trobem en la mateixa situació a Catalunya.  Desenes de milers d'hectàrees, devorades per les flames, han deixat un paisatge desolador, de cendra, mort i greus pèrdues econòmiques. Un cop psicòlogic duríssim, del qual serà complicat recuperar-se.  Malgrat que els portaveus de la versió oficial s'esmerin en cercar burilles assassines, l'impacte de les implacables estisores neoliberals, és impossible d'obviar. No puc entendre portades com la que il·lustra aquest post. La poca voluntat d'anar al fons de la qüestió,  em genera una ràbia difícil de contenir. ¿Està provada de forma fefaent la hipòtesi causal del foc de l'Empordà? ¿No podria haver-se iniciat de forma natural o haver-se provocat intencionadament, d'una altra manera? ¿Quins testimonis van veure com començava el foc a causa de la cigarreta, llançada temeràriament al bosc? ¿El fet d'haver trobat burilles en el lloc de la catàstrofe, què prova, exactament?

A la terra d'Ausiàs March, un dels clars culpables de la devastació del territori és Serafín Castellano, conseller de governació i secretari general del PPPV. Com a responsable de les polítiques de prevenció i extinció d'incendis de la Generalitat, va capitanejar unes brutals retallades, que han motivat que Ecologistes en Acció hagi pres la decisió de presentar una querella criminal, davant de la fiscalia, tal i com n'informa el setmanari El Triangle. La mateixa publicació posa en relleu les receptes ultraconservadores, aplicades en territori català. Veurem com evoluciona aquesta qüestió, a casa nostra, però de moment ja circulen per la xarxa, a tota velocitat, vídeos colpidors que mostren com els bombers ja van advertir el mes de febrer de la perillositat de les mesures executades per CiU, que converteixen la massa forestal en un colossal polvorí. 

Un cop més, es fa palesa la magnitud de la fal·làcia que ens volen vendre, la qual deixa el No-Do franquista en una broma de mal gust. Els ajustaments draconians no només causen un dany humà incommensurable sinó que ni tan sols serveixen per a reduir el dèficit. Abans teníem conspiracions de judeo-maçons, que tapaven totes les misèries del règim. Avui anem a la caça i captura de rastaflautes que encenen contenidors i aturats ganduls que rebenten aparadors. Ben aviat, l'equip de CSI de Felip Puig es posarà a buscar restes d'ADN en les burilles dels conductors piròmans.  Més ridícul, impossible. Tot sigui per no invertir en recursos de prevenció ni reconèixer les pròpies flaqueses. Això no obstant, per més esforços que hi posin, res no podrà  esborrar  la realitat dels fets. Com deia Martin Luther King, una de les grans necessitats de la humanitat és que l'enlairin per damunt de l'enfarfec de la falsa propaganda. No permetem que ens prenguin més el pèl.



divendres, 20 de juliol de 2012

Cristóbal Montoro no és cap "macarra"


El mateix dia que es decidia si Artur Mas compareixeria al Parlament, a donar explicacions sobre el Cas Palau, el portaveu Francesc Homs va qualificar el Ministre d'Hisenda de "macarra". Va utilitzar el mot adequat? Imatge extreta de Google.


Si busqueu al diccionari català la paraula "macarra", no la trobareu. Haureu  d'admentre, encara que sigui a contracor, que el portaveu del Govern va emprar un castellanisme com una casa de pagès. Francesc Homs, un representant nostrat de Convergència i Unió, va incórrer en una errada lingüística garrafal. Passada la decepció inicial, encara ens queda el dubte de saber si el bo del Quico es referia a un "macarró", que és aquell personatge que viu a  costa d'una prostituta, o bé qualificava Montoro de "pinxo" o "xaró". En la primera accepció, serian necessari aclarir si la "fulana" en qüestió seria la Generalitat de Catalunya, pressionada vilment, com una treballadora sexual, en situació d'esclavitud. Per contra, si ens trobéssim en el segon cas, no penso que l'exabrupte tingués la mateixa virulència, per la qual cosa no hauria calgut que ni Duran ni el mateix Homs s'abaixessin els pantalons i demanessin disculpes, en una nova mostra de penosa subordinació al partit de José María Aznar.

El republicà Joan Tardà tampoc no s'ha tallat un pèl i ha acusat el Ministre d'Hisenda de practicar terrorisme social, tot assegurant-li que les mobilitzacions ciutadanes faran que se li congeli el somriure. Tota aquesta escuma verbal no va pas desencaminada, si tenim en compte la diligència amb la qual el PP ha posat en marxa la serra elèctrica -la destral és massa lenta i no provoca un toll de sang tan important-. Per altra banda, Cristóbal Montoro té un llarg currículum, al servei de les grans fortunes i ara s'acarnissa amb l'opressió fiscal, contra la ciutadania a la qual suposadament hauria de servir. Dit això, convindria que els actuals representants del partit de Macià fessin una reflexió profunda. Si estan tan preocupats per les pràctiques de la dreta, no s'entén que impedeixin que el President de la Generalitat doni explicacions al Parlament, arran de l'espoli perpetrat per Millet i Montull i el presumpte finançament irregular de CDC. Per la seva banda, si als acòlits de Mas els resulta tan desagradable l'actitud dels companys de files d'Alícia Sánchez-Camacho -cap novetat-, tampoc haurien d'haver-hi pactat. Tot plegat, fa la impressió d'espectacle d'opereta, atès que els fets no demostren cap mena de consonància amb els discursos. Més aviat sembla que aquests estiguin al servei de la distracció, la cortina de fum ideal per a tapar-se mútuament les vergonyes. Ve't aquí que les paraules, poc acurades i grolleres, se les emporta el vent. Així de feliços ens tenen.


dissabte, 14 de juliol de 2012

La nena de Rajoy només fa un àpat al dia

 Carlos Fabra, Mariano Rajoy i Paco Camps, el mes de juliol del 2008. Navegaran junts, aquest estiu? Foto: Ángel Sánchez.

Ahir no vaig sortir a gaudir de les aigües del Mediterrani, com la mala gent que apareix a la imatge. Em vaig haver de conformar amb navegar una estona per Twitter i comprovar que les piulades dels internautes demostraven una profunda repulsa vers l'aplaudiment de la bancada del PP a Rajoy, després de les draconianes mesures d'ajustament, anunciades per l'inqüestionable líder, el titella més mediocre que haurien estat capaços d'escollir.Certament, la posada en escena va ser humiliant i despòtica; ni en el pitjor dels meus malsons hauria pogut imaginar una manca d'escrúpols i de sensibilitat tan extremes. Si no fos  per les terribles conseqüències que tindran les seves decisions, la representació dels peperos es podria qualificar, simplement, de paròdia casposa i barata, no apta ni per aparèixer a Cine de barrio, una mala tarda de diumenge. Fins i tot les llàgrimes de cocodril de la italiana Elsa Fornero, haurien estat un bàlsam, en aquests moments tan durs. Com bé sabeu, l'exhibició de mal gust va continuar. L'agressiva picada de mans no va ser prou dura i Andrea Fabra ho va haver de coronar amb un tristament famós ¡que se jodan!, que va multiplicar la indignació a la xarxa.  Cap excusa de mal pagador no podrà pal·liar-ne la crueltat, encara que la nena mimada del cacic de Castelló es negui a dimitir. La fúria de la pantalla va saltar al carrer i una multitud de ciutadans va decidir peregrinar les diferents seus que tenen els populars arreu d'Espanya, per expressar-hi una sonora queixa. Com era d'esperar,  després d'escopir bilis al Congrés, va haver de córrer la sang entre els manifestants perquè la llibertat d'expressió és una amenaça que convé reduir, peti qui peti. Així és el partit de José María Aznar. Aquestes són les ordres de la senyora Merkel, als peus dels mercats.

Mentrestant, tots recordem les falses promeses de don Mariano, abans d'ascendir a la més alta poltrona del poder polític. Pensem en la seva pobra niña, que havia de viure en un país  on no l'hi faltés de res. Ara sabem que no en tindrà ni per pagar-se los chuches -tan espanyolíssims i ni tan sols saben utilitzar la seva llengua correctament-. La nena de Rajoy viu en un barri qualsevol d'Espanya, en el qual moltes petites botigues han de tancar, ofegades pels deutes i la manca de liquiditat dels veïns. Els avis de la niña, malviuen amb una miserable pensió, que estiren fins a límits inversemblants . D'aquesta manera, ajuden la seva mare, la qual, divorciada i sense ingressos estables, ha tornat a casa dels pares per a poder fer la seva filla gran. Al rebost, hi tenen quatre coses bàsiques, que recullen al banc d'aliments. Sort n'hi ha que la nena fa un àpat calent al dia, quan va a l'escola. Encara que això potser s'acabarà ben aviat, perquè al menjador també hi han passat les estisores. La nena de Rajoy veu que, per sortir del pas, la seva mare porta senyors a casa, quan els avis són fora. No sap què hi fan, exactament, a dins de l'habitació, però la mare explica que serà temporal. Fins que acabi la precarietat. Un bon dia, la mare clava un cop de puny a la paret, mentre mira la televisió i li surt sang dels dits. Diu que ha vist una dona, molt cabrona, que ha insultat la seva família. Avui la mare sortirà al carrer, per enèsima vegada, a protestar contra les injustícies. La dignitat, assegura, no la hi prendran mai. 



dimecres, 11 de juliol de 2012

Nicolau Maquiavel viatja a Líbia

És possible que empitjori la situació, a Líbia, després de la mort de Gaddafi? Imatge extreta de Google.

Amb la finalitat de preparar-me unes conferències que haig de donar el proper curs, sobre les patologies del poder, estic confegint una llista de llibres que em semblen imprescindibles per a comprendre la psicologia dels mandataris que es troben a les més altes esferes i condicionen la vida de milions de ciutadans, amb les seves decisions. Atès el preocupant panorama actual, penso que cada col·lectiu professional hauria d'aportar el seu gra de sorra, a l'hora de proposar una manera de fer política, més propera al ciutadà. El fet de detectar les  severes malalties mentals que pateixen certs alts càrrecs -no penso que la seva prepotència psicopàtica pugui anomenar-se de cap altra manera-, pot ajudar a comprendre fins a quin punt caldria comptar amb un marc legal efectiu, que ens protegís del poc contacte amb la realitat que demostren certs nefastos personatges. L'esmena XXV  a la Constitució dels Estats Units, per exemple, és un camí per assegurar que el país no quedarà desemparat, davant d'una eventual inhabilitació del president. 

És francament difícil prendre decisons sobre les lectures més adients, perquè hi ha un munt d'autors que han treballat el tema amb rigor i compromís. Actualment, la psicologia i la medicina disposen de marcs teòrics dignes de ser seriosament considerats,  a l'hora d'enfocar aquesta qüestió des d'un punt de vista científic. La literatura, per la seva banda, disposa  de perles meravelloses, que aprofundeixen en les misèries de l'ànima humana de forma incomparable i magistral. El príncep, de Nicolau Maquiavel, em sembla una referència ineludible. D'entrada, potser condicionats per l'adjectiu que s'ha derivat d'aquesta obra -qualificar algú de maquiavèl·lic és com esmentar el dimoni-, hom pot entrar en la lectura carregat de prejudicis. Penso que s'ha d'agrair al polifacètic florentí la seva claredat i honestedat expositiva, a l'hora de descriure la tèrbola cara oculta, present en el joc de la política. Atesa la seva experiència, Maquiavel no podia pas subscriure bondats com les que expressava, per exemple, Plató, en la seva República. 

Personalment, veig Maquiavel com un terapeuta que et fa caure la bena dels ulls, quan estàs profundament enamorada d'algú que et xucla la sang sense que te n'adonis. El pretendent  en qüestió, fa mans i mànigues per demostrar el seu amor incondicional i fer-te creure que el més important en la seva vida és el teu benestar. Òbviament,  embriagada pel seu discurs adulador, no tens cap ganes d'escoltar una cançoneta odiosa, que et trenca el plat bonic i et presenta l'amarga realitat a la cara, sense massa contemplacions. Amb tot, és millor que ho tinguis ben present perquè, aquell amant que t'ha subjugat, ben aviat et pot clavar la daga per l'esquena. Pensem en el cas de Líbia. Si escoltem les notícies que apareixen en pantalla, ens hauríem de sentir ben assossegats. Unes eleccions democràtiques i la normalitat que retorna, en aquell país, després de tanta sang vessada. Una mirada més realista -o maquiavèl·lica- com la que exposa la professora iraniana Nazanín Armanian, ens fa veure que els interessos inconfessables, darrere els benèvols bombardejos de l'OTAN, no tenen res a veure amb la llibertat del poble libi. La bèstia gaddafista és morta però el règim del futur encara pot ser pitjor que el del passat. Sembla impossible, ens repetim a nosaltres mateixos. Però la veu que aconsella el príncep també es fa sentir. És recomanable que no tanquem els ulls, davant de l'evidència...


dimarts, 3 de juliol de 2012

Sara Carbonero, el debat desenfocat

L'acarnissat debat que ha provocat la relliscada de Sara Carbonero a l'Eurocopa no permet reflexionar amb serenitat sobre l'evident enfocament androcentrista, present en el periodisme esportiu. Imatge extreta de Google.


No serà la primera ni l'última periodista en cometre una errada però Sara Carbonero es troba en l'ull de l'huracà. És la parella d'un porter brillant, té una imatge impecable i protagonitza algunes pífies antològiques, que són de traca i mocador. El còctel està servit. Twitter i el baix nivell periodístic del país, s'encarreguen de presentar-lo en safata de plata. I el públic, de naturalesa voraç, està disposat consumir-lo a totes hores, fins que l'embriaguesa pseudoinformativa el tombi d'esquena. A la meva manera de veure, aquests posicionaments tan polaritzats, a favor i en contra de la periodista, formen part d'una manera d'actuar poc reflexiva, que va directament dirigida als impulsos més primaris i foscos de la població i no permet raonar amb serenitat sobre un dels temes de fons, de gran transcendència en l'anàlisi crítica dels mitjans: el flagrant sexisme present en el periodisme esportiu. En aquest sentit, penso que caldria deixar tranquil·la Carbonero i apuntar més amunt, al grup Mediaset i a tots els responsables de la cuina mediàtica espanyola.

 Si us preneu la molèstia de clicar l'enllaç de sota la imatge, hi podreu llegir gratuïtament un interessant article de José Luis Rojas Torrijos, doctor en periodisme de la Facultat de Comunicació de la Universitat de Sevilla. Dit sigui de passada, no crec que resulti sospitós de practicar el feminisme radical, del qual es queixen amb tan poc criteri, els mateixos baladrers de sempre. El seu treball no està redactat amb l'estómac sinó que parla de dades objectives, adequadament fonamentades amb les preceptives bases teòriques. El seu és un dels molts treballs, dedicats a posar en relleu l'intolerable androcentrisme, vinculat al joc de la pilota.

Tan sols cal donar una ullada al percentatge de notícies dedicades als triomfs de les dones, alguns dels quals tenen rellevància internacional i només mereixen una atenció marginal. Quan es tracta de referir-se a la secció femenina, tot sovint es fa esment a aspectes vinculats a la vida familiar o a l'aparença física, la qual cosa no succeeix amb tanta freqüència en el món masculí. Però tampoc cal entrar en massa detalls, per adonar-se que el tuf de masclisme impregna la informació esportiva, particularment la futbolística. En un senzill exercici de zàping, ens adonem de seguida de la magnitud de la tragèdia. ¿Qui protagonitza la major part de tertúlies? ¿Quin paper hi acostumen a tenir les dones, en cas que se'ls concedeixi un espai? El "cas Carbonero" només és la punta de l'iceberg d'un problema que té arrels històriques profundes i caldria debatre amb tota la seriositat necessària, ateses les nefastes conseqüències, derivades de la proliferació d'estereotips sexistes en els mitjans. Però suposo que ningú està interessat en aquestes bagatel·les. Millor que esperem a la propera espifiada i tinguem els ganivets ben esmolats. L'espectacle ha de continuar.