dijous, 28 de juny de 2012

Carmen Machi ens pren el pèl

Un estudi d'un laboratori marsellès ha demostrat que els probiòtics que s'introdueixen en alguns productes de la marca Danone, són els mateixos que s'utilitzen per a engreixar porcs i pollastres, la qual cosa podria fomentar l'obesitat infantil. Imatge extreta de Google.

La marca Danone ha reclutat, a l'Estat espanyol, una colla de rostres coneguts,  per a promocionar els seus productes. Els esmentats personatges, de forma insistent, pretenen vendre'ns les suposades propietats terapèutiques dels làctics en qüestió. Carmen Machi i José Coronado han protagonitzat uns risibles i recurrents espots que ens mostren el camí per a regular el trànsit intestinal. Lola Herrera apareix en pantalla, al costat d'una nena -que se suposa que és la seva néta-, per a convèncer-nos d'allò que necessitem beure, per activar les nostres defenses. Paula Echevarría ens ensenya de quina manera podem saciar la gana amb un iogurt llaminer, que ens ajudarà a mantenir el sobrepès a ratlla. La coreògrafa Coco Comín ens encoratja a conservar la fortalesa òssia. Vicente del Bosque, Miguel Indurain i Manolo Escobar fan el mateix i ens alliçonen, aquesta vegada,  sobre què cal prendre per a combatre el colesterol. L'estratègia publicitària és antiga i, tanmateix, eficaç. Un rostre familiar ataca una de les nostres pors més atàviques: el temor a perdre la salut.  I després hi ha l'efecte de la repetició. Una i altra vegada, uns anuncis que treballen a nivell subliminal. Malgrat que tots sabem que la publicitat té un component enganyós, caiem de quatre grapes en el seu joc de seducció.

En una ocasió, recordo que un nen de set anys em comentava que la seva àvia estava malalta de càncer i ell li aconsellava -santa innocència-, que begués Actimel, perquè així es recuperaria. Hom pot pensar que es tracta d'una fantasia infantil, una mena de creença màgica que només atenyen les criatures però el públic adult també acudeix al consultori dels professionals de la salut, amb tota mena de falses creences preconcebudes, al voltant de productes com Activia, Vitalinea, Densia, Danacol, Vivesoy... Així ho explica la doctora Irina Matveikova, en el seu llibre Inteligencia digestiva (La esfera de los libros, 2011). És a dir, sense tenir una informació fefaent sobre l'autèntica naturalesa d'un determinat aliment, confiem cegament que ens ajudarà a sentir-nos millor i podem experimentar un intens sentiment de frustració, quan no assolim els resultats desitjats. Per altra banda, aquesta tendència al "producte miracle" pot allunyar-nos de l'autèntica via per a millorar el nostre estat de salut. Però no es tracta tan sols de reconèixer que les propietats que defensen certes marques són exagerades sinó que, en alguns casos, tenen efectes realment perniciosos sobre l'organisme.

Un estudi sorgit d'un laboratori de Marsella, encapçalat per Didier Raoult i publicat a la revista Nature, ha demostrat que els iogurts de les marques Activia i Actimel, contenen una mena de probiòtics que s'utilitzen per engreixar el bestiar i podrien ser una de les causes de l'epidèmia d'obesitat infantil que es pateix a França. La casa Danone ha sofert conseqüències importants a causa d'aquesta troballa, que ha demostrat l'abast de la publicitat enganyosa que empra des de fa dècades. Una vegada més, queda palesa la importància de la recerca científica, a l'hora de combatre la morralla televisiva que pretén rentar-nos el cervell i escurar-nos la butxaca, a costa del nostre benestar. Òbviament, el mercat alimentari pressiona perquè aquests resultats no vegin la llum. És evident, també, que les bàrbares estisores neolliberals retallen la nostra capacitat per destriar el gra de la palla. En qualsevol cas, convé tenir sempre present la vella i sàvia dita: donde no hay publicidad, resplandece la verdad.



dimecres, 20 de juny de 2012

Les bones notícies de Roberto Manrique


Roberto Manrique parla amb la premsa de la seva trobada amb l'exterrorista etarra Rafael Caride Simón. Algunes colpidores experiències entre víctimes i botxins es recullen en webs com The Forgiveness Project. Foto: Reuters.


 Vint-i-cinquè aniversari de l'atemptat etarra a l'Hipercor de la Meridiana. És tan terrible l'impacte d'una massacre d'aquestes característiques, que la victimització s'eixampla com una ona expansiva. En pronunciar el nom del centre comercial, indefectiblement,  bona part de ciutadans, durant molts anys, l'hem associat a l'horror. Vaig a comprar a l'Hipercor, diu algú de la família i no pots contenir l'esgarrifança, ni tampoc impedir que alguna imatge de la brutalitat et paralitzi durant mil·lèsimes de segon. La por. Ets incapaç ni tan sols de besllumar com ho deuen viure les persones que van perdre algun ésser estimat, les que van quedar greument ferides o van sobreviure la matança. Perquè també existeix la culpa del supervivent.

En el context de la trista efemèride, ha sorgit una experiència humana de gran profunditat, malgrat que alguns l'hagin titllat, crec que molt injustament, de circ mediàtic. Anem tan mancats de bones notícies que no puc deixar de comentar-la i celebrar-la perquè m'ha commogut i penso que, de la mateixa manera que la violència causa estralls inenarrables, en el cor dels éssers humans també hi pot néixer la més genuïna voluntat de comprensió i reconciliació. Reconec que em sorprèn que, aquest gest, hagi tingut lloc en aquest país, del qual n'espero ben poca cosa, en els darrers temps. Tanmateix, és un fet ben real. Una trobada, entre víctima i botxí, que fa renéixer l'esperança en un horitzó més amable.

El cara a cara entre Roberto Manrique i Rafael Caride Simón no és una pedra única en el camí cap a la pau. Recordo el cas de Jo Berry i Pat Maggee. El pare de Jo, Anthony Berry, era un polític conservador; va morir assassinat en un atemptat terrorista a la ciutat de Brighton, l'any 1984. Maggee,  que aleshores  formava part de l'IRA, va participar en la barbàrie. El recorregut de Jo és tan increïble que només podia succeir en el món que vivim. La jove va decidir explorar l'entorn de l'home que li havia arrabassat el seu estimat pare. Posteriorment, va optar lliurement per parlar amb ell. Primerament, Maggee li va esgrimir tota mena de justificacions de caire polític però, com que va veure que la seva interlocutora no reaccionava amb odi ni rancúnia, va canviar la seva percepció. Va començar a experimentar empatia i a comprendre el pregon dolor que havia provocat. Aquí va començar un llarg camí conjunt, que narren en el web del seu projecte: Building bridges for peace.

Aquestes vivències, al meu entendre, no tan sols ajuden a resoldre conflictes de violència extrema.  També serveixen per a la vida quotidiana. Ens quedem tan sovint ancorats en l'odi i el ressentiment que oblidem què significa deixar de banda les nostres raons, per més honorables que siguin, amb la finalitat de construir un entorn millor i un futur constructiu.  Divorcis enverinats, discussions entre pares i fills i un llarg etcètera de penosos enfrontaments, que ens enceguen en el nostre dia a dia. Personalment, només puc donar-li les gràcies a Roberto Manrique i a totes les persones que han fet possible que rebéssim aquesta bona notícia. Gràcies de tot cor, per la vostra immensa generositat. És impossible comprendre'n l'abast, quan no s'ha transitat pel més fosc dels túnels.



dijous, 14 de juny de 2012

Després dels elefants, els fills bastards

La belga Ingrid Sartiau (46 anys) i l'empordanès Albert Solà (56 anys) asseguren que són fills il·legítims del rei d'Espanya. Foto G.Pladeveya.


El rei Joan Carles I s'ha fet mundialment famós per la seva afició a la caça d'elefants, als idíl·lics paratges de Botswana. A banda de les armes de foc, a les quals té una perillosa propensió, una altra de les seves passionals fal·leres, internacionalment reconeguda, són els embolics de faldilles. El temperament fogós de Sa Majestat l'ha empès a mantenir diverses relacions extramatrimonials -la més recent, amb Corinne zu Sayn-Wittgenstein- el fruit de les quals ha donat peu a múltiples rumors. Mai no ha quedat prou clara quina és la descendència il·lícita que ha engendrat la branca paterna de la família reial ni tampoc les repercussions que aquesta podria tenir en el cap de l'Estat, en cas que es confirmessin les incomptables sospites. Conseqüències polítiques a banda, s'ha fet palès que "doña" Sofia té capacitat per aguantar "carros y carretas", la qual cosa, contràriament a allò que s'ha volgut vendre des de certes tribunes de la premsa rosa, em sembla més un penós exemple que un model de virtut.

No es pot pas dir que estiguem davant de cap novetat, dins de l'estirp borbònica -sense anar gaire lluny, només cal recordar l'inefable Don Leandro de Borbón, fill bord d'Alfons XIII- ni tampoc de les famílies de sang blava, en general, atès que arreu d'Europa trobaríem exemples de tot tipus d'inquietuds sexuals, fora de la institució matrimonial. El darrer rumor que s'ha escampat sobre la capacitat de fecundació de "Juanito el campechano" el trobem a la Bisbal d'Empordà. Allí hi treballa Albert Solà, que fa temps que esbomba que és fill il·legítim del rei  i envia missives a la Zarzuela, tot adreçant-se a Joan Carles I com a "querido padre", tal com informa El Punt/Avui. Tot plegat no hauria tingut major transcendència si no fos perquè, en una entrevista en una televisió belga, el va veure Ingrid Sartiau, que també està convençuda que els seus orígens es troben en una relliscada reial espanyola, perquè així l'hi va explicar sa mare.

Fa pocs dies, els suposats germans s'han trobat en un restaurant bisbalenc i han declarat als mitjans que estan disposats a veure's regularment, amb la finalitat de travar un llaç de fraternitat, amb visió de futur. Val a dir que les proves genètiques avalen parcialment les seves suposicions: es mostren ben convençuts de tirar endavant les reclamacions de paternitat. Tant és així que Ingrid ja busca casa per aquests rodals i té la intenció de passar-hi algunes temporades. Si bé els desitjo sort en les seves legítimes reivindicacions, també caldria advertir-los de l'imparable corrent republicà que s'està escampant per la província de Girona. De fet, cada vegada són més els municipis catalans que es declaren partidaris d'abolir la Corona. No sé fins a quin punt els interessa formar part d'aquest llinatge. Si em trobés a la seva pell, tal com està el pati, m'ho pensaria dues vegades. Malgrat que sovint perseguits, tant elefants com ciutadans, tenim bona memòria.



divendres, 8 de juny de 2012

La polifonia de la prostitució



                La portada del llibre de Montserrat Neira, Una mala mujer

Un dels missatges més controvertits i visitats d'aquest blog, està format per quatre reflexions superficials, sobre una prostituta danesa que defensa l'exercici lliure de la seva tasca professional i es posiciona, al mateix temps, clarament en contra de l'explotació sexual. En el recompte estadístic, em trobo amb certa regularitat que es tracta d'un post que suscita especial interès entre els internautes que recalen en aquest modest racó del ciberespai. No es tracta, ni de bon tros, d'un escrit particularment elaborat; tampoc es pot dir que m'hagi ocupat massa temps, més aviat el vaig confegir perquè no sabia de què parlar, circumstància que em pertorba força sovint, últimament. Si m'allunyo del monotema de la macroestafa econòmica, que ens esclafa tothora, sóc incapaç de connectar amb cap altra qüestió de certa rellevància. Bloquejos creatius a banda, aquest petit exemple refleteix -no descobreixo la sopa d'all-, que l'audiència és un factor de relativa importància, a l'hora de valorar la qualitat dels continguts.

Me n'he recordat quan he llegit l'entrevista que El País li ha fet a l'escort Montserrat Neira -que és llicenciada en Ciències Polítiques-, la qual defensa una postura similar a la de Lilje Pernille. És francament difícil abordar aquesta qüestió, sense que ens envaeixin tota mena de prejudicis. Personalment, sóc partidària d'escoltar amb paciència i respecte totes les veus que envolten aquesta polèmica activitat, malgrat que a vegades resulti incòmode i fins i tot sulfuri l'ànim de qui les escolta.  Amb tot, reconec clarament que cada vegada em costa més deslligar la prostitució del masclisme i l'abús de poder. Allò que més em molesta és que es pretengui presentar aquest ofici com una activitat lleugera, que permet portar una vida còmoda, sense fer grans esforços ni pagar-ne cap cost emocional. No obstant això, tampoc puc subscriure plenament les postures abolicionistes.

Paral·lelament al discurs de Neira, recentment, ha aparegut l'altra cara de la moneda, en forma d'estrena cinematogràfica. El film Evelyn, retrata les crues peripècies d'una noia d'origen immigrat que aterra a Europa sota l'engany d'una feina de neteja i, finalment, queda atrapada en una xarxa d'esclavatge. ¿Com es pot combatre aquesta brutalitat i, al mateix temps, defensar l'exercici lliure del treball sexual? Hi he donat moltes voltes, però encara no tinc una reposta. Sempre hi ha algun argument que contradiu l'anterior. De fet, quan més llegeixo sobre el tema, més confusió experimento. Es tracta d'un debat complex, que necessita de respostes que hi estiguin a l'alçada. Val a dir que Neira ha tingut clients que es dediquen a la política - però la majoria, segons diu, són professors universitaris-, que li han proposat formar part del seu equip, per tal d'aportar algunes solucions a aquest terrible dilema. Ella s'hi va negar. Em pregunto si l'usuari en qüestió, en l'exercici de la política, va votar a favor de les mesures punitives. Més que res, estaríem davant d'una nova contradicció. En el seu ram, com el que avui ens ocupa, tampoc seria  res estrany, dit sigui de passada.



divendres, 1 de juny de 2012

La baronessa tampoc no té "cash"



La baronessa Thyssen portarà a la subhasta el quadre "The lock", del britànic John Constable, perquè assegura que no disposa de liquiditat. Foto: vanitatis.com.


Una de les frases que escolto amb més freqüència, darrerament, és la següent: "mai no m'hauria imaginat que viuria una situació com aquesta". La sento en boca de tot tipus de persones, que fins fa poc gaudien d'una certa tranquil·litat financera i ara veuen perillar els estalvis, la qual cosa els provoca una angoixa paralitzant. No cal dir que subscric la sentència de dalt a baix. Ja m'he fet a la idea que no sortiré de la precarietat. Si més no, dins d'un curt període de temps. D'ençà que vaig acabar la carrera, he tirat endavant a empentes i rodolons. Mal m'està el dir-ho però no ha estat pas per manca de preparació ni tampoc de dedicació. Em sento satisfeta de l'evolució professional però no de l'econòmica. He guanyat més diners en treballs a l'estranger, que no requerien cap mena de qualificació, que en l'exercici de la meva professió a Catalunya. Més d'una vegada he pensat que es pot viure més dignament rentant plats en altres països, que exercint de psicòloga dins d'aquestes fronteres. Si més no, tenir diners et permet viatjar, invertir en cultura i  disposar d'un sostre més o menys estable. Puc dir sense cap mena de vergonya que, si no hagués estat per l'ajuda de la família, hauria entrat fa temps en el món de l'exclusió social. Aquest fet es pot viure amb certa culpabilitat. També es pot observar que hi ha circumstàncies socials, de tal magnitud, que escapen completament del control individual. Com si es tractés d'un tsunami o un tornado, que ho devasta tot, cal admetre l'existència d'unes brutals limitacions, que no et permeten prosperar, a casa teva, per més esforços que hi posis. Per evitar la mortificació, em decanto per la teoria del fenomen natural.

Entre les persones que es fan creus de la seva situació, n'hi ha que tenen propietats però no troben la forma de vendre-les, de manera que es troben igualment amb la butxaca escurada. M'explicava un senyor gran que, durant la seva infància, era molt més fàcil vendre un tros de terra o que et fiessin a la botiga del barri, per exemple, motiu pel qual les estretors financeres eren de més bon passar. Suposo que hi ha històries per a tots els gustos però no és la primera vegada que algú em fa aquesta observació. El cas és que, en llegir el diari, m'he trobat que la manca de liquiditat no amarga només els arreplegats de la plebs sinó que l'aristocràcia també se'n veu afectada, la qual cosa confirma la meva teoria de la descomunal magnitud de la catàstrofe. Com bé sabeu, la baronessa Thyssen es veu abocada a vendre un Constable per a poder subsistir. Diu que és milionària en art però no en liquiditat. Les seves declaracions m'han fet recordar una anècdota que vaig viure a dins d'un outlet de Platja d'Aro, amb Carmen Cervera com a protagonista i que, posteriorment, va aparèixer a la premsa. És evident que Tita no té problemes per comprar el pa però veure-la mirant roba, en una botiga com aquella, al costat d'una mortal com jo, em va fer pensar que potser no li sortien els diners per les orelles. Hi ha altres vips que es troben en situacions similars. Vaig sentir a la ràdio que Miguel Bosé ha de formar part del típic jurat avaluador, en un d'aquells programes abominables sobre nous talents, que ell mateix havia criticat en el passat. Avui, més que mai, no pots dir que d'aquesta aigua no en beuràs. Fins i tot ha corregut la brama que el facebookià Mark Zuckerberg escatima les propines en els seus viatges romàntics i té dificultats per treure diners del caixer. Comptat i debatut, aquestes historietes, com deia, tenen la facultat de tranquil·litzar-nos, encara que sigui de forma absurda. Si els privilegiats de les elits també pateixen, tampoc ho devem haver fet tan malament...