dilluns, 30 d’abril de 2012

Una mirada alienígena a la setmana


 Imatge extreta de Google


Recordo un exercici literari que ens varen encarregar a l’escola. Ens havíem de posar a la pell d’un alienígena que aterrava al nostre planeta i descrivia tot allò que observava. Per tal de relatar-ne les aventures, havíem  d’escollir una passejada per la ciutat, l’entrada a un recinte esportiu, la participació a una festa popular o qualsevol altre esdeveniment que requerís la peculiar descripció. Com que el visitant no disposava de referències humanes, havíem de narrar les seves experiències sense fer servir el vocabulari habitual. En comptes d’emprar el mot “cotxe”, per exemple, calia utilitzar una expressió que demostrés  que ens referíem a un vehicle de quatre rodes,  sense anomenar-lo explícitament.

Resultava francament feixuc canviar l’òptica a través de la qual observàvem l’entorn. Això no obstant, a banda de treballar les habilitats lingüístiques, el canvi perceptiu era revelador, perquè permetia l’apropament a una visió complementària de la realitat. Potser és per aquest efecte refrescant que trobo tan interessant la mirada que projecten els estrangers als països on viatgen. Els autòctons, tancats dins la seva peixera, tot sovint perden de vista alguns elements fonamentals. A vegades, als ulls dels altres, les fonts d’orgull esdevenen escenens grotesques, mentre que les qualitats menystingudes prenen un relleu excepcional.

Si el mateix alienígena arribés amb el seu platet volador al nostre país, de ben segur que quedaria astorat. En primer lloc, caldria que trobés un lloc on aparcar la nau, sense haver d’entregar uns objectes rodons i rectangulars, pels quals la majoria de terrícoles perden l’oremus. En la darrera setmana, l’extraterrestre s’hauria trobat amb la imatge d’un home de cap afaitat, a les portades dels anomenats diaris, uns papers que els bípedes s’obstinen a llegir, malgrat que allò que s’hi exposi no concordi amb els fets que pretenen contar. Hauria escoltat el seu discurs de comiat, a dins d'uns aparells que parlen, una vegada rere l’altra. També hauria vist com, a causa de les seves paraules, uns éssers enfervorits organitzaven tertúlies, al voltant d’un objecte que s’aguanta gràcies quatre potes. Mentrestant, bona part dels habitants del país els contemplarien a dins d’una caixa, que té un costat de vidre.

L’alienígena hauria constatat que alguns espectadors porten unes teles de color vermell i blau, a la part superior del cos. Vessen un líquid transparent, que raja d’un parell de globus petits que tenen a la cara,  perquè l’home del cap afaitat explica que s’ha buidat i ara s’ha de tornar a omplir. Es veu que s’ha esgotat de dir-los a onze homínids com ho han de fer, perquè una bola entri a dins d’una xarxa. No emet cap so en referència als objectes rodons i  rectangulars que ha acumulat per a tirar endavant la seva tasca ni tampoc  sobre els que ha deixat, a l’indret on ha estat durant els últims temps. Els habitants en tenen molts menys, dels cobejats objectes, malgrat que s'han llevat ben d'hora, ben d'hora, tal i com proclama l'home del cap afaitat. Els han d’intercanviar per a poder-se refugiar de la intempèrie i adquirir uns productes que es posen a dins, amb la finalitat de sobreviure. A vegades no en tenen prou i veuen perillar la seva subsistència. Per això tracen uns símbols sobre una superfície blanca. Després s'agrupen i agiten les extremitats. Tot seguit els persegueixen uns altres habitants, vestits de color fosc, que els colpegen ferotgement. El nouvingut potser marxaria amb la imatge d’un paisatge crepuscular. I el record d’un ídol amb peus de fang, que ha tocat el dos abans de fondre’s definitivament.



dilluns, 23 d’abril de 2012

Endogàmia, el restrenyiment crònic de la Universitat?


Imatge extreta de Google


Mentre llegia el diari de bon matí, ahir vaig tenir la sorpresa de topar amb les declaracions del degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Girona (UdG). Ramon Brugada criticava les conseqüències nefastes de les retallades, en l’àmbit de la recerca, l’educació i la sanitat. Una realitat prou coneguda, que no mereix més observacions per part meva. Les paraules que em van cridar l’atenció feien referència oberta i clara a l’endogàmia del món acadèmic. Es tracta d’una xacra dolorosa, que habitualment se sofreix en silenci, com el restrenyiment crònic. Així doncs, vaig celebrar que un pes pesat destapés la caixa dels trons, sense massa contemplacions. El primer pas per a curar una dolència és fer-ne un bon diagnòstic; cito textualment:

“L'endogàmia al nostre sistema és motiu d'editorials a les millors revistes científiques del món. La Universitat ha de ser un pol d'atracció de gent excel·lent, dels millors professors, dels millors investigadors, si vol ser competitiva. I, per ser competitiva, ha de deixar els favoritismes i optar per la transparència. Sense això, la Universitat i la recerca se'n ressenteixen […]. Preferim la persona que ha anat creixent a dins amb nosaltres. Això és endogàmia, i això fa la sensació que la Universitat sigui poc transparent. Es diu així. “Et trauran la plaça, la farem per tu”. I no hauria de ser així. La Universitat té una plaça i es busca el millor. [...] En vol venir un de València o un de Barcelona... Qui és el millor? Doncs, ha de venir el millor i em sap greu si el de dins no és tan bo.”

He tingut l’oportunitat de parlar amb nombrosos companys sobre el clamorós sectarisme, teixit dins el món universitari. Comporta un cert alleujament, parlar d’aquestes experiències, perquè t’adones que no  desbarres, la qual cosa et deixa més tranquil·la. Quan el patiment és compartit, és menys patiment. O això diuen. Generalment, com comentava, s’accepta el mal amb total resignació i pessimisme, tot donant per fet que les coses són així i no hi ha cap alternativa possible. He vist com cervells brillants tiraven la tovallola, davant la rapacitat del trepa de torn, el familiar, l’amic o la parella “de”. Em poden deixar anar tots els sermons que vulguin, que res no podrà contradir allò que han sentit les meves orelles, una i altra vegada. Després hi ha el reguitzell de corruptes que han arribat a les tribunes universitàries. És un símptoma ben preocupant, que ens interroga seriosament sobre els mèrits que deuen haver assolit, per a posar-se davant d’una aula. Personalment, m’esgarrifa la imatge d’un delinqüent de coll blanc, alliçonant la gent jove.

En el darrer Congrés de psicologia on vaig assistir, alguns col·legues espanyols lamentaven que sempre hi hagués els mateixos noms, entre l’star system del programa científic. Val a dir que en aquestes fires acadèmiques també hi apareixen una bona colla de soferts professionals, en el paper de comparsa. Aquest rol consisteix en què t’has de costejar totes les despeses, pagar la matrícula corresponent i impartir gratuïtament la ponència.  Finalment, és aconsellable que ho agraeixis al catedràtic de torn, mentre et retires humilment i fas reverències, amb l’esquena ben doblegada. Llevat d’honroses excepcions, mai prou apreciades, ben sovint et trobes amb “grans eminències” que repeteixen els mateixos continguts, com una moviola, ancorats sense remei dins la seva capelleta. En ocasions, tenen serioses dificultats per respondre de forma solvent les preguntes formulades pels assistents. Recordo un “brillant expert” en teràpies de desintoxicació, que presentava amb gran solemnitat un tractament a base d’administrar benzodiacepines als cocaïnòmans. Es va sentir profundament ultratjat, quan algú li va preguntar si les mesures de control eren suficients per evitar que el pacient dependent generés una addicció paral·lela. No sabia de què li parlaven.

A la UdG, sense anar més lluny, una servidora no va poder finalitzar el doctorat, sota el pretext que no hi havia prou temps per dedicar-me. Un grup de recerca era “com una empresa”, va explicar-me el defensor de l'estudiant, on es decidia qui entrava i qui n’era expulsat. Ni Mercedes Milá ho hauria resolt millor. Davant l’absència de criteris acadèmics, quedava l’aternativa empresarial. I això que encara no havien començat les tisorades. Em va quedar el dubte de saber qui eren els escollits i perquè se’m va negar l’opció de finalitzar els estudis, sense haver-me’n informat quan els vaig iniciar. Misteris de la ciència. En qualsevol cas, celebro que es trenqui el tabú i es parli públicament d’aquesta dificultat per evacuar els elements tòxics de les aules. Ara caldria posar fil a l’agulla, per iniciar la teràpia laxant indicada. Em temo que això serà més complicat.


dijous, 19 d’abril de 2012

Una alternativa a Ana Mato és possible



La Ministra de Sanitat, Ana Mato, escolta el Conseller Boi Ruiz. Foto extreta del Diari de Girona.


Cada vegada que algú proclama que cal enfocar la crisi amb optimisme, em vénen ganes de treure el fetge per la boca. Em pregunto com es pot exigir a una persona que ha estat arrossegada fins al precipici, que somrigui davant d’una caiguda imminent. Després d’haver-la espremut com una llimona, finalment, se li manlleva fins i tot el dret a la desesperança. Generalment, els profetes del “positivisme idiota” tenen la vida solucionada i no han de patir per posar-se el plat a taula. Un afegitó de cinisme que m’acaba de rematar. Amb el seu somriure condescendent, alliçonen l’audiència, com si aquesta no tingués capacitat de superació i no hagués après res en l’ardu trajecte de la vida. Se suposa que ells, gurus de pa sucat amb oli, estan dotats d’una saviesa superlativa, que ens ha d’il·luminar davant de l’adversitat i treure’ns heroicament del pou on ens obstinem a romadre. No sóc gens partidària de generar falses expectatives ni d’amagar la porqueria sota l’estora –d’aquí bona part dels nostres problemes-, prefereixo mil vegades el pessimisme lúcid que l’optimisme alienat, més propi de teletubbielàndia que d’un país civilitzat.

Malgrat que pugui semblar contradictori, tampoc penso que calgui injectar diàriament una dosi de malenconia intravenosa a la ciutadania. Es tracta d’una pràctica mediàtica plenament improductiva, que genera dependència i una apatia social que pot resultar letal. Si em permeteu l’atreviment diagnòstic, considero que fins i tot afavoreix vies d’escapatòria malsanes, com el joc patològic o l’alcoholisme, per exemple. En canvi, iniciatives com les cooperatives de vivenda social, les propostes d’insubmissió fiscal o les ecoxarxes, suposen una reacció digna davant de l’asfíxia econòmica. En aquest cas, a diferència de l’esmentat més amunt, no es tracta de dipositar en la força individual tota la capacitat de resiliència sinó d’apostar pel teixit solidari i l'energia comuna, per a traçar un camí alternatiu, al suïcidi col·lectiu de les tisorades.

Penso que aquesta teranyina, pràcticament invisible en els mitjans de comunicació, es teixeix en paral·lel i constitueix un motiu per a un mínim optimisme realista. La seva capacitat regenerativa prové de les entranyes de la societat, profundament fastiguejada per la degradació ètica que ha contribuït a l’estafa financera. Hi reflexiono quan llegeixo al diari que els pensionistes hauran de pagar entre 8 i 18 euros mensuals per les seves receptes. La indignació em torna a colpejar l’estómac. Em desespera la manca de pietat amb la qual es fa pagar als més grans els abusos dels incompetents. Després he pensat en la quantitat de persones que pateixen xacres i suporten el pes d’una excessiva medicalització del sofrient quotidià. Davant de la falta de compassió, podem reaccionar tot fent un replantejament profund de la Sanitat perquè els afers estrictament monetaris no ens passin factura. Al meu entendre, és necessari fer un canvi de xip i apostar per una medicina holística i preventiva, que no vagi tan sols encaminada a pal·liar un símptoma concret sinó que tracti l’ésser humà en la seva vessant biològica, psicològica, mediambiental i social. Es tracta de prendre un rol vertaderament actiu, per fer-nos responsables del nostre benestar. Urgeix anar més enllà de l’espera d’una recepta que engreixi encara més el compte corrent de les multimilionàries farmacèutiques. Redreçar la situació també és a les nostres mans. Que no ens vencin amb el verí del cinisme…ni amb la bilis amarga de la depressió.


dilluns, 16 d’abril de 2012

Sobre vaixells enfonsats i caces triomfals


Foto Rann Safaris.


Darrerament, observo una morbosa delectació al voltant del tema dels naufragis. Deu ser perquè els vaixells enfonsats són una metàfora perfecta per una Europa que navega a la deriva.  En aquest símil, Espanya  podria ser una passatgera que xiscla desesperada, a la recerca d’un flotador per posar-se o un bot salvavides, on poder-se encabir. Els comandants han arreplegat tot el que han pogut i ja no queden existències. Alguns companys de viatge estan sota l’aigua mentre que d’altres conserven raonables esperances de sobreviure. Vàrem constatar aquest interès mòrbid amb el Costa Concordia i ara es repeteix la jugada amb el centenari del xoc del Titanic contra el famós iceberg.  Després del prescindible film de James Cameron, la tragèdia ha esdevingut una daurada mercaderia del negoci de l’espectacle. A banda d’acaparar hores i més hores als mitjans i ser motiu d’exitoses exposicions museístiques, s’aprofita l’avinentesa per a comercialitzar fins el més petit detall. Qui pot comprar-se una vaixella com la que utilitzaven els tripulants?

L’efemèride del Titanic m’ha fet recordar que enguany es compleixen 10 anys de l’enfonsament del Prestige. El 13 de novembre del 2002, el vell petroler embarrancava a prop de les costes gallegues. Sis dies més tard, tindria lloc el desastre ecològic més important de la història del país. Com era de preveure, en aquest racó de món, tan obstinadament entregat a falsejar la realitat, es va fer l’impossible per a minimitzar la catàstrofe. Es pretenia fer creure a l’audiència que es tractava d’un incident sense importància. A banda dels comentaris ofensius, es van prendre decisions nefastes, que varen agreujar encara més la situació. Afortunadament, el despleglament massiu de voluntaris, arribats d’arreu de l’Estat, va contribuir a pal·liar la calamitat mediambiental. Ha transcorregut una dècada i el chapapote ha desaparegut. La naturalesa ha trobat el seu camí per a recuperar-se, com bonament ha pogut. A nivell judicial, en canvi, encara no s’han depurat totes les responsabilitats.

Malgrat el lamentable paper que va representar –impossible oblidar els hilillos de plastilina- Mariano Rajoy ha esdevingut president del Govern. També es va criticar que alguns pesos pesats de l’entorn de José María Aznar decidissin marxar de cacera, en plena crisi petrolera. Francisco Álvarez-Cascos, Manuel Fraga i Jaume Matas, que aleshores era Ministre de Medi Ambient, entre d’altres, van escapar-se a matar uns quants animals. Als Pirineus, a Doñana. Deu ser que carregar-se  bèsties té algun component terapèutic. Si més no, Esperanza Aguirre es decanta pel golf. El cas és que cap d’ells ha pagat pels plats trencats. A Álvarez-Cascos li va de meravella per Astúries, Fraga va morir al llit sense respondre per la complicitat amb la barbàrie franquista i a Jaume Matas, de moment, li han retirat la fiança per l’escàndol de corrupció del cas Palma Arena.  Haurem de veure si entrarà a la presó o també sortirà reviscolat de la lucrativa relació amb Iñaki Urdangarin.

Potser ha estat per evadir-se dels desenganys que li ha donat el gendre, que Joan Carles I  ha optat igualment per la caça. Qui sap si  se li va sumar algun record traumàtic de l’adolescència, quan va saber que el seu nét també és aficionat a jugar amb armes de foc. Menys mal que, en aquesta ocasió, no hem hagut de lamentar cap víctima mortal. Val a dir que el Monarca no es dedica a perseguir senglars ni perdius sinó peces que estan a l’alçada de tot un Cap d’Estat. La foto de l’elefant ha aixecat una bona polseguera. No acabo d’entendre el terrabastall a Internet. Si repassem la bibliografia sobre la cara fosca de Juanito el campechano –la que no desperta les lloances de la propaganda oficial- ,  hi trobarem algunes pistes sobre el perfil del personatge: 1.) El va designar un criminal amb qui s’entenia la mar de bé 2.) Va començar la seva singladura ben escurat i ara disposa d’una fortuna obscena 3.) Els seus negocis internacionals són més tèrbols que les aigües del Llobregat 4.) El paper que va jugar durant el 23-F és sospitós d’haver estat manipulat 5.) S’ha investigat la relació que va mantenir amb la CIA, durant la Transició 6.) La seva gestió dels fons públics és opaca i no ha fet cap esforç per esclarir-la adequadament 7. ) Ha imposat una censura fèrria als mitjans, que només ara comença a afluixar-se una miqueta 8.) Tota la seva parentela gaudeix de privilegis desmesurats, en un país que pateix una gravíssima crisi. Etcètera. Segons Alfredo Grimaldos, autor del llibre La CIA en España (Debate, 2006), la premsa només necessitaria uns quants dies per a publicar prou material compromès, que tombés la institució monàrquica. Diria que disposem d’elements suficients per a posar en qüestió la legitimitat de la Corona, des de fa moltíssims anys ¿Per què ha calgut que s’enfonsés el vaixell, per demanar socors des de la coberta?


diumenge, 8 d’abril de 2012

Després de Dimitris Christoulas


Indignació a la plaça Syntagma, després de la mort de Dimitris Christoulas. Foto extreta d'elmundo.es.


La indignació popular, sorgida arran del suïcidi del jubilat grec Dimitris Christoulas va fer-me recordar novament Mohamed Bouazizi, el tunisià a qui la policia va confiscar un senzill carret de fruita, el seu únic mitjà de subsistència. La humiliació dels agents va ser la gota que va vessar el got. El règim cleptocràtic de Ben Ali asfixiava fins a tal punt la ciutadania que l’abocava al precipici. Bouazizi no va trobar cap altre camí de sortida. La immolació va ser interpretada com un gest de dignitat, l’única opció viable, que permetia defugir per sempre més les urpes d’un tirà de rapacitat imparable. El depredador i la seva capelleta van haver de tocar el dos, cames ajudeu-me. El triomf parcial va donar ales als somnis de milers de joves d’arreu, que contemplaven expectants l’esclat eufòric de la revolució. Més endavant, arribaria l’inevitable desencís.

La mort de Bouazizi va ser l’espurna simbòlica –anteriorment hi havia hagut altres precedents-, que va encendre el foc de les anomenades revoltes del món àrab. També esclataria la indignació a Espanya, Grècia, Israel, els Estats Units, Rússia... El seu desenllaç és encara un profund misteri. Així doncs, el nord d’Àfrica va fer de mirall. Bouazizi no era l’altre. Bouazizi era una persona desesperada per la seva situació econòmica. Un noi amb il·lusions, esclafades sense pietat per una mà de ferro. Quanta gent s’hi podia identificar? Centenars de milers de ciutadans, amb totes les diferències que es vulguin adduir. Des del Caire fins a Nova York. De Wall Street, a la Plaça Roja moscovita. Cada poble a la seva manera però amb el teló de fons de l’economia. La doctrina liberal i el caos social que l’acompanya. L’esperit de Milton Friedman i els Chicago Boys. El record de les matances del Con Sud. L’especulació alimentària, assot de la Banya d’Àfrica. Les portes giratòries de l’empresa privada i l’Estat, responsables de massacres indiscriminades. La convicció que no tan sols el comunisme ha comès crims contra la humanitat. El mercat lliure amaga massa morts a dins l’armari. I els pretesos representants polítics tenen les mans tacades de sang. Els fets ja no es poden esborrar, la realitat és subversiva, va escriure algú.

Al Regne Unit, la mort del jove Mark Duggan, enmig d’un tiroteig policial, originaria uns disturbis explosius, estretament lligats a la frustració de les classes més desafavorides. L’ombra de la tirania també planava sobre Londres. Repressió i criminalització, van ser les úniques respostes. Tota dictadura necessita la seva dosi de pànic. Els aparadors rebentats recordaven el fracàs del model consumista i la desregulació dels mercats, una nefasta herència dels vuitanta, que ha aprofundit dramàticament l’esboranc entre rics i pobres. No deixa de ser curiós que d’aquesta sagnia, alguns en diguin llibertat.L’estela de Margaret Thatcher té ben poc a veure amb els delicats retrats cinematogràfics que dibuixa Meryl Streep. Mai no deixarà de sorpendre’m l’obstinació amb la qual la propaganda oficial s’esmera en tergiversar la realitat. Aquest és un altre punt fort de les autocràcies, siguin del signe que siguin. Esdevé més important un contenidor cremat que l’atracament sistemàtic de la banca, les tisorades descarnades o la corrupció institucional sense traves. Els venedors de mantes s’exclamen pel mobiliari urbà però callen com putes davant del saqueig dels delinqüents de coll blanc. Haurien cridar ben alt que l’extorsió és intolerable, que vivim en un olla a pressió, que algun dia explotarà sense remei. Però ells alcen el seu dit acusador contra els vàndals que tiren cops de pedra. Els pollosos rastaflautes, els perversos socialdemòcrates, els aturats desvagats, els enfollits agitadors, els pobres ignorants. Ai, la violència!

Malgrat el depriment panorama, determinats moviments, com Take the square, procuren recuperar el vertader paper dels votants dins de la democràcia, avui degradada a causa dels diferents partits consolidats, corcats per la corrupció. La plaça és l’espai simbòlic on els ciutadans ens aglutinem per a sentir-nos novament partícips de les decisions transcendentals de país, que marcaran el nostre futur. Christoulas es va tirar un tret al cap en plena plaça Syntagma d’Atenes, per protestar a la seva manera contra la política d’austeritat imposada pel govern tecnòcrata de Papademos. Òbviament, pels titelles de Goldman Sachs, aquest drama és independent de les retallades de les pensions. Es tapen les orelles, davant del percentatge de suïcidis, que s’ha enfilat de forma alarmant, en els darrers anys. No tenen res a veure amb el rescat de Grècia ni amb la dependència del crèdit. Els esbirros de Merkel insisteixen en el fet que els grecs van viure per sobre de les seves possibilitats i ara en paguen les conseqüències. Ells són els únics responsables de la seva desgràcia. Això els passa per estirar més el braç que la màniga. De aquellos barros, esos lodos. La simplificació és tan irracional que fins i tot alguns liberals convençuts en reneguen. Es posen les mans al cap, davant del monopoli dels vampírics grupuscles financers. Després d’originar la crisi, ara pretenen arreglar-la. Però no gosen dir-ho amb veu alta. Sempre hi haurà algú disposat a titllar-los de tous o maricomplejines, per fer servir la terminologia de l’exlocutor de la COPE. El fet és que cada vegada costa més trobar arguments, que donin suport al capitalisme salvatge. Caldrà recargolar el discurs. Ara com ara, el fanatisme és l’únic recurs possible. No sabem si el desesperat final de Christoulas marcarà un punt d’inflexió. Intuïm que la tragèdia grega no ha escrit el darrer capítol. Tanmateix, ignorem quants éssers humans hauran de morir, per calmar els insaciables mercats. Sembla que la bèstia esbufegui, afamada, a l’espera de noves víctimes.
 
 
 

dilluns, 2 d’abril de 2012

Sobre imams, ciència i menstruació

Imatge extreta de Google


Mentre buscava informació sobre el judici a l’imam de Terrassa, vaig ensopegar amb el recomanable blog del periodista Xavier Rius, autor del llibre Xenofòbia a Catalunya. En un dels seus articles, Terrassa, l’imam, violència masclista i salafisme, Rius fa una suggeridora reflexió al voltant de l’Islam i la menstruació:

“Evidentment, jo que sóc ateu, ni vull ni puc entrar en aquest debat sobre què hauria revelat o dit l’arcàngel Gabriel a Mahoma, i reconec que el que més m’allunya de l’Islam majoritari és el fet que visqui avui reclòs en el pensament màgic i en la negació de la ciència i als avenços del coneixement. Així, per exemple, considero nefast que es digui –o s’interpreti- que una dona que menstrua no pot tocar l’Alcorà per estar bruta o malalta”

Després de llegir aquestes ratlles, vaig recordar l’interessant treball de l'escriptora nord-americana Karen Houppert: La menstruación, desmontando el último tabú femenino. Contràriament a allò que podríem suposar, els prejudicis més foscos i absurds al voltant del cicle menstrual no són pas exclusius de les branques extremistes de les diferents religions ni tampoc de les creences populars, nascudes de sectors illetrats de la societat. Els “misteris” que envolten el període afavoreixen que es perpetuïn certes conviccions sobre el contacte amb l’aigua o la puresa femenina, per exemple. Tendim a confiar que l’àmbit científic està deslliurat de qualsevol forma de dogmatisme però, lamentablement, l’evidència demostra que no es tracta d’un camp que romangui immune a les supersticions. A grans trets, penso que el  problema principal rau en el fet que el màrqueting i els interessos polítics tot sovint deixen anar els seus tentacles llefiscosos sobre les diferents línies d’investigació, les quals sucumbeixen inexorablement al cants de sirena del poder i els diners ràpids. Posaré alguns exemples que esmenta Houppert en el seu assaig.

Una de les pioneres en la creació del terme síndrome premenstrual (SPM), Katharina Dalton, va escriure autèntiques barbaritats sobre la regla, les quals van publicar-se en les revistes científiques de més prestigi. Es tracta de preteses troballes que encara romanen ben instal•lades en l’imaginari femení. La doctora Dalton va promoure un tractament amb progesterona de la SPM i estava disposada a emetre qualsevol discurs, amb la finalitat de protegir la lucrativa paradeta. Entre algunes de les seves declaracions i el fonamentalisme religiós, francament, no hi trobo tantes diferències. Segons Dalton, les dones érem susceptibles d’esdevenir éssers descontrolats, completament irracionals, fins i tot propensos a la criminalitat, si no ens sotmetíem al tractament indicat. Els factors psicològics i socials, que poden motivar les fluctuacions emocionals, quedaven en un segon terme. Esposes i marits es mostraven satisfets d’haver trobat la pastilla màgica, que frenava el perillós tsunami emocional. D'aquesta manera, no calia parlar d’estrès ni desigualtat de drets. Per descomptat, el desgavell hormonal només es referia a les dones. Tampoc es va proposar que determinats homes sofrissin alguna mena de disfòria testosterònica, lligada a la violència masclista, que requerís un tractament mèdic d’urgència.

Quan la conjuntura política ho requeria –en èpoques de guerra, si calia incorporar-se al mercat laboral o allistar-se a l’exèrcit- el cicle menstrual no suposava cap mena d’inconvenient per a la comunitat científica, només era una expressió natural del nostre organisme. Per contra, si convenia que tornéssim al caliu de la llar, un cop superat el conflicte bèl·lic, una horda de brillants experts en la matèria defensava amb ungles i dents el fet que la nostra peculiar biologia impedia que poguéssim tirar endavant una carrera professional, sense que el cicle menstrual ens bloquegés seriosament les neurones. Vet aquí que els imams, capellans o rabins no tenen l’exclusiva de la manipulació social. Tampoc podem obviar que les grans firmes d’higiene femenina, són les primeres interessades en promoure el secretisme al voltant de la menstruació. El manteniment del tabú afavoreix una suculenta font d’ingressos, per a aquelles empreses que pretenen vendre un producte que ajudi a què totes les males olors i desagradables símptomes quedin ben ocults i ningú es pugui assabentar de la seva presència. La inaguantable cursileria dels anuncis de compreses, aniria en la mateixa línia. En el cas dels tampons, les perjudicials dioxines o la síndrome del xoc tòxic, que van causar greus problemes de salut entre les usuàries, van ser convenientment silenciats. Als Estats Units, les grans marques es passegen pels instituts i són les encarregades de promoure l’educació de les noies, per alliçonar-les sobre els productes que han d'utilitzar, perquè cap signe menstrual vegi la llum del sol.

Evidentment, aplaudeixo que es persegueixi judicialment l’imam de Terrassa, que ningú vegi en aquest escrit un intent de relativitzar la seva misogínia.  Al mateix temps, també estic al costat de penalitzar totes aquelles persones que promoguin, directa o indirectament, les diferents formes de violència exercida contra les dones. És impossible acotar-les en un sol àmbit, malgrat que això seria altament fàcil i rentable. La realitat és complexa i els camins per ofegar els nostres drets són tan incomptables com profitosos. En cap cas, per més interessos que hi hagués en joc, hauríem de mirar cap a una altra banda.