dilluns, 26 de març de 2012

Conte de primavera, amb vistes a La Rambla



La Gina va tornar de matinada. L'esperava despert, arran de finestra. El cor em bategava a mil per hora, a punt d'esclatar. Quan va creuar la porta, vaig sentir-me alleujat i, al mateix temps, baldat. L'escena es repetia gairebé cada nit, d'ençà que havien començat les maleïdes protestes. No sé perquè pateixes tant, va dir, mentre esbufegava, com si només arribés d'una festa infantil. Vaig revisar-li els braços, les cames, l'esquena, els malucs, malgrat la seva infinita consternació. Començava a tenir-ne els nassos ben plens, de tanta indignació, per qualsevol petita cosa. Tot el sant dia amb la mateixa colla. Com si aquella tribu de pollosos amb què es reunia li posés el plat a taula. Mentrestant, els llibres es florien damunt la taula del dormitori. S'omplien de teranyines, no sé perquè et pago la matrícula. Molta xerrameca i poques ganes de treballar, això és el que teniu. Anava a la recerca de contusions i altres marques que li podien haver quedat, arran de les càrregues policials que, per altra banda, s'haurien buscat de ple. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era, era el meu lema favorit. Ignorava qui els havia embolicat, en aquella absurda revolta. Els mateixos professors, segur. La Universitat encara era plena de peluts. Com si les revolucions servissin d'alguna cosa, quina ingenuïtat. Qui no vulgui pols que no vaig a l'era, on havia estat, fins aquelles hores? Era pesadíssim, em repetia, a crits, només havia acompanyat un company a urgències, que havia pres mal mentre fugia dels Mossos. Quatre punts al cap, res greu!

L'endemà era Sant Jordi i vaig convèncer la Gina perquè anéssim a passejar per La Rambla. No sabia com ho aconseguiria però havia d'allunyar-la d'aquella febre revolucionària, que només li portaria maldecaps. Era massa jove per entendre que les il·lusions s'esvaeixen, com el fum, i mai més tornen a ser allò que eren. Necessitaria una bona dosi de talent dissuasiu. Vaig començar per una vella estratègia: Si no pots vèncer l'enemic, millor que t'hi uneixis. Una altra de les meves màximes. Primer vaig comprar-li una rosa ben bonica i després un llibre d'un dels seus autors favorits, un nord-americà que escriu sobre els palestins i no sé quantes utopies. Ella em va regalar el pamflet de Hessel, per veure si entenia alguna cosa. Pobra Gina. La Rambla era un formiguer i ella només trobava romagueres. Un col·lega de l'acampada, un amic que va coneixèr a la manifestació... I un pesat que li donava la tabarra sobre el capital, la mateixa cançoneta de sempre. Segur que només volia lligar.

Mentre la Gina suportava aquell pesat, unes mans van tapar-me els ulls. Quan em vaig girar, vaig reconèixer un vell amic de la facultat, en Gerard. Havia tornat de Bogotà, després d'una llarga estada, per qüestions de feina. Ens vàrem abraçar i no vàrem trigar gaire a parlar del pare de la Gina, la meva parella. Havia mort de càncer, feia només un any, ell no n'estava assabentat. La Gina havia decidit quedar-se a viure amb mi, perquè sa mare havia marxat a treballar a les Canàries, en plena crisi existencial. De fet, vaig justificar-me, l'havia vist créixer com un pare qualsevol. Les coses ens anaven prou bé, malgrat la pena que havíem viscut. Ens vàrem acomiadar, després de prometre que quedaríem per dinar. Jo ja tornava a tenir el nus a la gola, que m'acompanyava dia i nit. Vaig haver de fer esforços titànics per no plorar. La Gina em va arrossegar a dins del Cafè de l'Òpera, on miraculosament hi havia una taula lliure. Me la mirava, ben entendrit. Aquella noia era l'amor de la meva vida, si li passava res, no ho podria suportar. Em llançaria per la finestra, faria un disbarat, segur. Era clavada al seu pare, amb els seus ulls encesos i el cap ple de reivindicacions. Parlava i gesticulava sense parar. Gairebé em va convèncer que els seus somnis, algun dia, es farien realitat. I tu seràs al meu costat, va rematar, per veure com es compleixen...




dimecres, 21 de març de 2012

Del Quebec vingueren, que de casa ens tragueren


Una treballadora de l’Oficina del Quebec a Barcelona, a punt per reclutar enginyers, professionals de la salut i experts en noves tecnologies. Foto extreta de 324.cat.


Darrerament, rebem un conjunt de convidats forans, que resulten d’allò més inquietants. Representen la mena de visites que haurien de fer-nos replantejar seriosament el rumb del país, que sembla haver agafat un inexorable camí de baixada, cap a la ruta sense retorn de la decadència i la corrupció. Ben al contrari d’allò que seria desitjable, els nouvinguts són accollits de forma triomfalista per part de l’Administració, com si les seves ofertes fossin una mena de llum al final del túnel. Per altra banda, determinades formacions xenòfobes, no estan gens amoïnades per aquestes ingerències estrangeres. Els preocupen més les mesquites i demés amenaces per a la civilització occidental. Ja ho sabem. Existeix immigració de primera i segona categoria. Si arribes en pastera et criminalitzaran però si aterres en avió privat, trobaràs als teus peus una catifa vermella. Per descomptat, no és el mateix ser l’emir de Qatar, que un pollós sense papers del Marroc.

La secretària d’Ocupació de la Generalitat, Esther Sánchez, ha assegurat que els 730.000 llocs de treball que s’ofereixen al Quebec suposaran una oportunitat per enriquir els treballadors catalans. Els millors professionals de casa nostra, han de tocar el dos, perquè malviuen en condicions d’inadmissible precarietat, en feines infinitament per sota de llur capacitat. Afortunadament, ara podran desenvolupar-se al Canadà. Si més no, fins l’any 2015. És hora de tirar paperets i serpentines, que el Govern ens vol fer beure a galet. Evidentment, celebro que aquests homes i dones tinguin una oportunitat per créixer professionalment. De fet, el millor que poden fer és llaurar-se un futur ben lluny de la seva dissortada pàtria. Al mateix temps, lamento profundament que no sorgeixin iniciatives sòlides, per evitar que la flor i la nata del món acadèmic hagi de fer les maletes. Mentre duren les eleccions, la majoria de polítics són partidaris d’invertir en investigació, generar oportunitats per als més joves, apostar per l’educació i un llarg etcètera de bones intencions. A l’hora de la veritat, ens hem de menjar amb patates la reforma laboral i les tisorades a discreció.

¿Es pot celebrar la fuga de cervells? ¿Ningú es planteja per què no s’atura el degoteig migratori? ¿Quan tornin de l’experiència quebequesa, tindran les mateixes oportunitats, aquí? ¿Els podrem recuperar o els haurem perdut per sempre? En comptes de resoldre aquests interrogants, els nostres suposats representants fan reverències a l’inefable Sheldon Adelson, el tipus d’empresari que ens ha de salvar de la misèria. La setzena fortuna mundial, vol invertir a l’Estat uns 17.000 milions d’euros, a canvi de nombroses concessions. Els seus business de Macau han estat investigats per presumpta relació amb la màfia xinesa, el blanqueig de capital, el finançament de grups terroristes i les xarxes de prostitució, entre d’altres banalitats. Òbviament, l'esmentada cara fosca no representa cap objecció per als defensors del model ultraliberal. No estan gens interessats en el pou de putrefacció que acompanya aquest magnat dels casinos, que vol deixar una depriment petjada ambiental i social, sota una falsa promesa de prosperitat.

Estem realment impacients, el furibund sionista es fa pregar. Encara no coneixem quin ha estat el resultat de desfullar la margarida. Abans de l’estiu, sabrem a qui ha decidit entregar-li el cor i la cartera. Esperanza Aguirre o Artur Mas. Madrid contra Barcelona. Mentre ens mengem les ungles, podem renovar el currículum. Tenim l'opció d'enviar-lo al Quebec, amb tots els detalls relatius a la nostra formació. També podem modificar-lo a la baixa i entregar-lo a Barcelona mateix. Millor esborrar-ne els màsters, doctorats i altres noses prescindibles.  Ens espera un futur brillant com a crupiers o cambrers. Potser farem cantonades, qui sap. No es pot pas negar que la prostitució, literal i figurada, és l'especialitat del país. Si, estem expectants. Benvingut a casa, Mr. Adelson!


divendres, 16 de març de 2012

El taüt de Sarah Bernhardt


La mítica Sarah Bernhardt dormia en un taüt i s’hi deixava fotografiar. Imatge extreta de Google.


Amb la finalitat d’evadir-me de l’espiral de notícies depressives sobre l'estafa-altrament coneguda amb el nom de crisi- i els problemes que escolto habitualment, en boca dels meus pacients, aquests dies, m’he submergit en la singular biografia que Françoise Sagan va escriure de l’actriu francesa més admirada de tots els temps: Sarah Bernhardt, el riure indestructible, traduïda al català per Marta Pessarrodona. No és cap novetat literària i tampoc té res a veure amb cap tema de rigorosa actualitat. Ignoro per quin motiu, em va cridar poderosament l'atenció i després l'he llegit de principi a final, gairebé sense respirar. Us preguntareu si un taüt és la millor eina per aixecar la moral i tindreu raó de dubtar-ne. Vist d'una certa manera, però, contra tot pronòstic, he trobat un notable consol en aquest objecte, pel qual la diva sentia autèntica devoció. També m'ha fet pensar en aquesta societat nostra, que viu d'esquena a la mort i, tanmateix, adora els vampirs i els éssers d'ultratomba. 

L’autora de Bonjour tristesse, a l'hora d'enfocar l'obra, va optar per simular un epistolari, entre ella i la brillant intèrpret, que contesta les missives des de sota terra, com si fos un cadàver que parla i rememora el temps gloriosos que va passar en el món dels vius. Sagan formula tota mena de preguntes, a voltes impertinents i Bernhardt les respon o les evadeix, amb el seu tarannà excessiu i desacomplexat. L'humor apareix en diverses ocasions com un salvavides providencial, per fer front als temporals pels quals va travessar la gran dama de l'escena francesa. Dins el seu recorregut existencial, hi transiten personatges il·lustres del tombant de segle: Victor Hugo, Oscar Wilde, Marcel Proust, Sigmund Freud… i una llarga llista d’amants i col·laboradors, que van caure completament rendits als peus de l’artista. Una de les seves excentricitats era justament el taüt, en el qual dormia i es deixava fotografiar. Estem avesats a tota mena de capricis, per part de les estrelles, però aquest supera tot el que havia llegit fins ara. Tan malament no l'hi devia anar, perquè Bernhardt va superar garrotades de l'alçada d'un campanar: morts terribles, daltabaixos sentimentals, una salut fragilíssima i fins i tot l'amputació d'una cama, que no va impedir-li continuar damunt l'escenari. Va morir als 78 anys i va actuar gairebé fins el darrer moment. El seu enterrament fou multitudinari i encara avui se la recorda amb enyorança. Han circulat tota mena de llegendes, sobre aquell taüt, que la va acollir per dormir, quan encara vivia. De fet, vaig llegir que algun filòsof sostenia que cada dia naixem i morim, en llevar-nos i anar-nos-en a dormir. Sarah Bernhardt també ho va veure així, segons sembla, perquè volia tenir ben clar que l'èxit no l'allunyaria de la seva condició de mortal. Potser va ser aquest,  el secret del seu riure indestructible...



dilluns, 12 de març de 2012

Kofi Annan i el pessebre de l'ONU


Kofi Annan va ser enviat per a dialogar amb el sanguinari Baixar al-Àssad, sobre la crisi humanitària de Síria. L’exsecretari general de l’ONU va confessar sentir-se optimista, després de la segona trobada amb el dictador.


En el darrer post, feia referència a la capacitat de supervivència de determinats personatges del panorama polític espanyol, els quals, malgrat haver estat esquitxats per clamorosos escàndols de corrupció, sempre troben la manera de renéixer de les seves cendres. Ahir els tenies en un despatx bancari, avui els trobes al capdamunt d’un partit polític. Demà, qui sap, seran gerents en una gran multinacional o impartiran classes a Georgetown, al costat de l’inefable Mr. Ansar. Tal vegada recolliran una medalla, per tots els serveis prestats, de mans d’una venerable institució. El cas és que tot queda ben lligat, en aquesta fabulosa endogàmia pepera. Miris on miris, hi trobes un rostre conegut, disposat a regalar-te un somriure cínic de complaença o allargar-te una mà amiga, en un moment de dificultat. Com deia la coneguda cançó, los amigos de mis amigos, son mis amigos. L’enganxosa melodia la sentiríem al voltant d’altres partits, igualment afins als lligams de conveniència. Tant poden abraçar-te tendrament, com apunyalar-te vilment per l’esquena.

L'esmentada fórmula fraternal es podria aplicar a figures tan suposadament respectables com Kofi Annan, que recentment ha format part d’una inquietant estampa, al costat del sanguinari criminal Baixar al-Àssad. Hom no sap si veure-hi un intent sincer d’aturar la barbàrie o una nova farsa de la Lliga Àrab. Contemplo la fotografia que il•lustra el post i m’esgarrifa l’aparent serenitat amb la qual, aquests ocellots d’alta volada, dirimeixen afers tan terribles com la vida i la mort dels sirians, que sofreixen a la seva carn les pitjors atrocitats imaginables. Criatures mutilades, metges torturats, mares salvatgement violades, homes abatuts a traïció per algun franctirador del règim, amagat en un terrat, a la ciutat d'Homs. Només són pobres i desamparats titelles, en un macabre guinyol de tirans. És la foscor de la guerra, la manca de sentit de l'existència, un enorme forat que engoleix les esperances i ho destrueix tot, al seu pas. En ocasions, aquells que mouen els fils del poder a l’ombra, es reuneixen en restaurants luxosos, s’asseuen còmodament i gaudeixen d’una bona menja. Amb la sang freda i l'estómac calent, prenen decisions que poden determinar el futur d’éssers humans que viuen a l’altra punta del planeta. Moriran malnodrits, seran massacrats o afusellats. Potser reeixiran, en funció de les paraules que intercanviïn els opulents comensals, reunits al voltant d’aquella taula, bellament parada.

A Kofi Annan el recordàvem en la representació mediàtica del final de la violència armada a Euskadi. No crec que la seva presència oferís la millor imatge possible. Sempre m’ha semblat un personatge sinistre i penso que fa temps que hauria d’haver estat foragitat d’aquests escenaris. Concretament, d’ençà que esclatés l’escàndol de corrupció del programa Petroli per Aliments, protagonitzat pel seu propi fill, Kojo Annan. El nepotisme, la cobdícia desmesurada i la total manca d’escrúpols, van passar una terrible factura als iraquians més febles i abandonats. Va quedar palès que la màxima expressió del mal, també podia arrelar en una organització internacional, suposadament creada per garantir el respecte pels drets humans. Els fets demostren que el Premi Nobel de la Pau va capejar el temporal i va sortir-ne airós.

Val a dir que tampoc es pot dir gaire gran cosa de l’actual secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, un homenet acomplexat, que es limita, en massa ocasions, a emetre estèrils declaracions de denúncia i que es mostra incapaç de plantar cara als poderosos lobbies que permeten, entre altres immoralitats, que centenars de milers de persones morin diàriament de fam a l’Àfrica. Ras i curt, sorgeixen seriosos dubtes sobre la seva autèntica funció. Més que ser una eina efiça per a barrar el pas als assassins, les Nacions Unides cada dia recorden més un pessebre inofensiu, amb el gran Llucifer, en el paper d’estrella convidada.



dimarts, 6 de març de 2012

Les set vides de Pilar Valiente



Malgrat haver estat processada per la monumental estafa de Gescartera (20.000 milions de pessetes volatilitzats), Pilar Valiente serà la nova directora adjunta de l’Oficina Nacional d’Investigació del Frau, per odre del Partit Popular. La incombustible senyora s'encarregarà dels casos Gürtel i Urdangarin


Encara no sabem com es resoldrà, el cas Noos, malgrat que tenim una certa intuïció al respecte. Ara com ara, podem dir que la trama en la qual estan implicats Urdangarin i Matas, ens ha regalat moments televisius de gran dramatisme i furor popular. Que no sigui dit que ens saquegen sense pudor i, a sobre, ens avorrim com ostres en un aquari. En un programa molt comentat als mitjans, uns quants demagogs de Telecinco, es van dedicar a perseguir el duc de Palma pels carrers de Washington, davant la morbosa delectació dels habituals col·laboradors mononeuronals. Asseguts al plató, contemplaven embadalits aquell exercici de suprema vulgaritat, disfressat de gran reportatge d’investigació. Amb els ullals ben esmolats i la saliva regalimant per la barbeta, opinaven sobre la cursa de don Iñaki, que fugia esparverat d’una vampírica reportera. Cap informació de rellevància no va sortir de la seva boca, malgrat l’esquer que van refregar per la cara dels espectadors, amb tràgica insistència. Tota l’escuma publicitària va derivar en una penosa tertúlia, sense suc ni bruc. En definitiva, una bonica metàfora del foc d’encenalls que és el poder judicial espanyol.

En el supòsit que el gendre reial no ingressés a la presó, cosa altament probable, hauria passat per la pena del telenotícies. No seria la primera vegada que ens hem de conformar amb aquestes tristes engrunetes.  Pensem en els pretorians de Santa Coloma, per exemple, com es van haver de veure, emmanillats i amb la bossa d’escombraries a les mans. Potser algun desgraciat pagarà més vistosament pels plats trencats i passarà una temporada entre reixes. Diguem-li Mario Conde o Javier de la Rosa, tant se val. D’aquesta manera, es provarà d’apaivagar –infructuosament-, el malestar social i es representarà, de passada, una nova entrega de la fabulosa comèdia sobre la batalla legal contra la corrupció.  Com a estocada final, tolerarem amb estoïcisme com els selectes delinqüents vessen la llagrimeta, aquí i allà, mentre onegen la bandera de la presumpció d’innocència i la llarga llista de penalitats que han hagut de suportar, pobres, per culpa del cruel sistema. Són tan dignes, immaculats i virtuosos, que fan llàstima i tot. Tant si es deslliuren de la trena com no, queda l’opció de compensar-los pel martiri judicial. Poden nomenar-los doctors en una Universitat, reciclar-los per algun càrrec polític, fer-los un forat en una gran empresa o bé pagar-los una morterada de calés, per realitzar conferències soporíferes, allà on els acceptin. D’aquesta manera, els lladres de pota negra s’asseguren set vides, com els gats. Mentrestant, el sentiment d’impotència i humiliació dels votants, creix cada dia que passa.

Segons Luis Fernández-Rios, catedràtic de psicologia social, la principal forma de rescabalar els ciutadans del terrible dany causat pels rapinyaires de les elits, és retornar-los els diners que han estat manllevats de les arques públiques. Aquest gest representaria un alleujament més important que qualsevol càstig exemplar. Em ve a la memòria la deseperació d’una mallorquina, que explicava davant de la càmera que l’única cosa que desitjaven els veïns de l’illa era que els tornessin els dobbers que els havien robat. Desgraciadament, l’evaporació dels diners acostuma a ser un denominador comú en els escàndols de corrupció d’aquest país. El cas Gescartera, que va esclatar durant el segon mandat de José María Aznar, no va ser una excepció. En aquella ocasió, el principal boc expiatori va ser el president de la fraudulenta companyia, Antonio Camacho Friaza, condemnat a onze anys de presó. L’afer va esquitxar nombroses personalitats, entre les quals el Ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro i també Rodrigo Rato, que no va dimitir.  No cal dir que els 120 milions d'euros estafats als clients, es van volatilitzar.  A través d’aquesta màgica desaparició, que no superaria ni el Mag Lari, es tanca el cercle viciós, amb el nom de Pilar Valiente, una altra processada de Gescartera. Per obra i gràcia del Partit Popular, la tenim col·locada en un alt càrrec de l’oficina antifrau. Se suposa que la senyora haurà de supervisar el procés judicial de les trames Gürtel i Noos. Després de revisar la seva capacitat per a reinventar-se, podem assegurar que coneixements no n’hi falten. Ignorem si els mallorquins recuperaran el seu patrimoni però tenim entreteniment per estona... Això és segur.


divendres, 2 de març de 2012

Xerrada sobre la interpretació dels contes


Il·lustració d'Ivan Bilibin per al conte Vasalissa la Bella


"La psicologia dels contes de fades: una perspectiva femenina"


Clara Esquena i Freixas
Psicòloga

Dimecres 7 de març a les 18h


Barcelona

Entrada gratuïta