dimarts, 28 de febrer de 2012

MWC sense maquillatge

Al final de Les amistats perilloses la pèrfida aristòcrata interpetada per Glenn Close s'asseu en el seu tocador. Es prepara per retirar-se les successives capes de maquillatge que li cobreixen el rostre. És el moment culminant de la història, marcada per les baixes passions, ordides en la penombra i després desplegades amb càustica delectació, tot prescindint de qualsevol sentiment de compassió. En aquell instant transcendental, a la Marquesa de Merteuil no li cal fingir, ja que es troba, sense còmplices ni aduladors, en solitud, enfront d’ella mateixa. Hi sobren les intrigues i els enganys, és impossible escapolir-se de la terrible evidència que li retorna el reflex que té al davant, quan la cara està neta, de pólvores i perfums. Aquella mirada perduda i desconcertada constitueix una de les escenes que més m’ha impressionat de la seva carrera artística. L’espectador gairebé pot escoltar els interrogants interns i silenciosos. De què ha servit, tot aquest joc enverinat? Qui és aquesta dona que observo, en realitat?

Fa uns dies, al programa Salvados, el follonero Jordi Évole li preguntava a l’exfiscal en cap del TSJ de Catalunya, Josep Maria Mena, què n’obtenia de la feina un professional de la seva talla, si no es deixava seduir per les més altes esferes del poder. L’interlocutor va respondre, senzillament, que la necessària retribució econòmica i el fet de mirar-se al mirall i dir-se a si mateix que no era cap fill de puta. Poca cosa més, va assegurar, ben convençut, davant de la càmera. Aquesta ineludible confrontació personal, al meu entendre, es pot traslladar al pla col•lectiu. Resulten evidents els insistents esforços per camuflar les realitats desconcertants, que s’amaguen sota d’enulluernadores campanyes publicitàries. Els pretesos periodistes estan cada cop més allunyats de segons quines misèries. La seva funció és, fonamentalment, la de posar coloret o escampar colònia sobre les conxorxes de les elits. Amb tot, és impossible disimular-ne la fortor, de tan podrida com està la família.

En el marc del Mobile World Congress, vaig trobar paradigmàtica la intervenció d’un treballador de TMB al telenotícies. Feia esment a la vaga que es volia convocar i que, segons exlicava, representava la Barcelona que sofreix i s’oculta darrere el bonic aparador de la propaganda oficial. Sens dubte, els mitjans s’encarreguen de transmetre-la de forma diligent, tot criminalitzant els pobres desaprensius que gosin tacar-la amb les seves inaguantables reivindicacions. Que si el preu desorbitat del transport públic, que si el salari indigne, que si la retallada dels serveis… Alguns tertulians fan esforços per comprendre’n la desesperació però de seguida tornen al carril que els ha estat assignat. En definitiva, el plat calent a taula i la seguretat que també voldrien els ciutadans angoixats, que surten al carrer a defensar els nostres drets.

Podem anar un xic més amunt, per donar un cop d’ull a la inquietant rebotiga de la milionària indústria dels mòbils. Les campanyes dels gadgets més innovadors són tan seductores que és impossible no esdevenir-ne devot. Poc importen les guerres pel coltan del Congo, on es violen brutalment els drets humans; l’espiral de consumisme desfermat o la progressiva degradació mediambiental. Des de les tribunes mediàtiques ens repeteixen sense parar que no és moment per pensar més enllà del futur immediat, malgrat que aquesta actitud ens hagi conduït cap al desastre. Un cop més, ens  trobem al bell mig del ball de màscares. Ens agradi o no, toca ballar-hi.



dimecres, 22 de febrer de 2012

Primavera estudiantil (al crematori valencià)


Un policia reprimeix un estudiant a València. Foto extreta de Google.


El passat dilluns, La Sexta va emetre l'últim capítol de l’aclamada sèrie Crematorio, basada en la novel•la homònima del valencià Rafael Chirbes, qualificada per la crítica com una de les grans obres espanyoles dels darrers temps. Després de gaudir de la ficció televisiva, ve molt de gust submergir-se dins les seves pàgines, aprofundir en la psicologia dels personatges i mirar de comprendre millor la devastació polièdrica a la qual al•ludeix el títol. La sèrie defuig la simplicitat del blanc i negre, tot exposant un panorama complex, on la corrupció hi ha deixat una petjada inesborrable. Tant és així que l’espectador se sorprèn de fins a quin punt pot entendre la destructiva voràgine, en la qual es veuen engolits constructors, polítics, narcotraficants, advocats, goril•les, proxenetes, prostitutes, intel•lectuals, artistes, directius de banc i altres dansaires del ball frenètic del capitalisme salvatge. Pràcticament ningú no en surt indemne. La voracitat urbanística no tan sols passa l’evident factura ecològica sinó que arrasa igualment els somnis idealistes de la joventut o els lligams familiars més genuïns. Tot plegat corre perill de ser polvoritzat, com les cendres dels nombrosos cadàvers que els negocis han escampat, sense concessions, al seu pas.
Personalment, no m’ha costat gens establir tota mena de similituds amb l'entorn més immediat. Misent, la localitat en la qual transcorre la trama, es podria ubicar en qualsevol punt del litoral llevantí però també identificar-se perfectament amb algun poblet de la Costa Brava. Resulta esperançador que sigui un escriptor que es diu Chirbes -i no pas Saviano-, qui assenyali la comoditat amb la qual les xarxes mafioses s’estenen pel nostre entorn i degradaden, progressivament, les conviccions més granítiques. Encara queda algú prou valent com per arriscar-se a fer literatura i corregir-nos la malsana miopia, que ens arrossega pel pedregar. Crematorio no fa una lectura moralista ni pamfletària de la història recent d’aquest país però tampoc edulcora la realitat ni pretén amagar-la darrere la falsa propaganda, a la qual els abundants subornats que pul•lulen pels mitjans ens tenen tan mal acostumats. Per una vegada, es col•loca en primer pla l’autèntic motor del poder a l’ombra: els business. Una bèstia implacable que no coneix obstacles de cap mena. El seu cor batega rere la màscara publicitària i la prepara per atacar.
La Ciutat de les Arts i les Ciències, l’excessiva visita del Papa o la Fórmula 1 són algunes de les grotesques disfresses que han escollit els corruptes, per escometre la tasca depredadora. El luxe xaró dels nous rics, serveix per ocultar els detritus de l’animal. Mentrestant, la major part de ciutadans les passa magres. Els estudiants acudeixen, en un hivern fredíssim, a l’institut. Ho fan amb les seves motxilles i carpetes però també amb una manta, perquè el deute que ha contret la Generalitat no els permet encendre la calefacció. Aquesta és una altra cara del crematori valencià, potser la més amarga. La que mostra fins a quin punt havíem claudicat. Ara són els més joves aquells que en paguen el preu. Si els adolescents protesten, no queda altre remei que utilitzar la força bruta i empentar el polític de torn, perquè surti a fer el ridícul davant de les càmeres. Un noi espantat, amb la cara plena de grans, és acusat, com a mínim, de formar part d’una cèl•lula d’Al-Qaeda. La tronada historieta dels grupuscles radicals, que ara s’oculten entre els tendres estudiants. Qui sap, potser algun home de negocis s’ho mira en la distància, a punt per moure els fils que convinguin. Haurà arribat l'hora de canviar l'argument?



dijous, 16 de febrer de 2012

Les dèries del petit Artur


Artur Mas, quan era un infant. Foto extreta del web de la Generalitat.


Quan es forma el nucli dur de la personalitat humana? Aquest interrogant ha suscitat l’interès dels autors més destacats en l’àmbit de la psiquiatria i ha generat una quantitat important de recerca, que es projecta cap al futur. Malgrat les infinites discrepàncies, hi ha un ampli acord en el fet d’assenyalar la infància com un moment clau en la formació de la mateixa. Per explicar determinats episodis crucials, siguin constructius o destructors, podem recórrer als primers anys de la nostra vida i cercar-hi, amb més o menys fortuna, algunes possibles respostes. De la mateixa manera, ens interessa tenir detalls sobre el recorregut existencial dels genis il•lustres, per comprendre millor la procedència de les seves obres brillants, així com d’aquelles excentricitats quotidianes, que els apropen als comuns mortals.

Si algun personatge rellevant mostra la cara més obscura, també provem de localitzar quin capítol del passat remot podria clarificar-lo. A Catalunya, arran de l’espoli del Palau de la Música, el perfil dels saquejadors més nostrats ha generat un interès insospitat. Ha fet córrer cabdalosos rius de tinta, tot deixant en segon pla les evidents complicitats de l’entorn, que difícilment arribarem a conèixer en profunditat. Malauradament, ja ens comencem a acostumar a l’arxivament de casos i la sospitosa torticoli que pateixen certs jutges, quan topen amb casos delicats. Per més que xisclin els tertulians de sempre, veiem ben clar que hi ha una llei de primera categoria, dissenyada pels lladres de coll blanc i una altra de segona fila, pels delinqüents de perfil baix. El darrer llibre publicat sobre l’hàbil saquejador, Fèlix Millet: el gran impostor, s’ha situat al capdamunt de la llista de vendes. Per entendre millor la naturalesa malsana dels seus actes, l’autor, el periodista Jordi Panyella, va parlar amb el seu germà Xavier, que va rememorar la coneguda anècdota dels caramels (pàg. 80):

“Xavier Millet sosté que l’afany del seu germà per fer diners de forma fàcil i ràpida és patològic. Explica que, de petits, a casa, quan feien anys els obsequiaven amb una paperina de caramels. En Fèlix els agafava i els oferia als germans a canvi de diners. “Jo li deia al meu germà gran, en Joan, que no n’hi comprés perquè ja sabia què passava l’endemà”, recorda. I l’endemà en Fèlix Maria es posava a plorar, bramava pels caramels que ja no tenia, i el seu germà els hi tornava. En Fèlix Maria, però, es quedava els diners per a ell. Tot i això, tot i ser conscient de les maleses del seu germà, Xavier Millet acudia al seu auxili sempre”

Xavier Millet va haver de socórrer el seu germà quan eren menuts i també ho faria més endavant, per mirar de salvar-lo de les urpes de l’alcoholisme o treure'l de la presó Model, on va ingressar l’any 1983, pel cas Renta Catalana. La senzilla anècdota infantil, explicaria prou bé l'afany per estafar i acumular fortuna, que l’ha acompanyat durant llargues dècades de rapinya descontrolada i excessos de tota mena. Igual que el seu germà protector, sempre hi hauria algú que el recolzaria, o decidiria mirar cap a una altra banda, quan presenciava les clamoroses irregulartitas del Palau. La xarxa de suport de què gaudia el lladregot és, al meu entendre, la part més interessant i tèrbola de l'orgia de milions.

Quan llegia l'episodi de la infància dels Millet, immediatament, em va venir a la memòria una anècdota que va sorgir en un reportatge de TV3, dedicat a glossar la figura de l’actual President de la Generalitat, abans que guanyés les eleccions. Els polítics també són aficionats a repassar l’àlbum dels records, amb la finalitat d’ensucrar-lo tant com puguin, per dibuixar-se, si poden, una aureòla de sagrat virtuosime i justa debilitat. Candidat Mas, president Mas: Compte enrere, va ser un delicat massatge terapèutic, que va comptar, entre d'altres, amb la presència de la família. La mare de l’afalagat, Montserrat Gavarró, va donar la següent resposta, quan van preguntar-li si Artur Mas havia estat un fill trapella (minut 25):

“El seu adjectiu era fer la quisqui als seus germans i sobretot al seu germà i li deia: nen, Joan! Llavors jo els castigava, un a dins d’un armari i l’altre al quarto de bany i ell els hi feia la quisqui fins que ploressin i llavors, quan ploraven, ja estava content"

De ben petit, doncs, el President tenia la curiosa afició de tocar el voraviu als altres i no es quedava satisfet fins que els feia bramar. La comparació amb l’actualitat és gairebé inevitable. Entre el presumpte finançament irregular de CDC, la política de tisorades indiscriminades i el pacte enverinat amb Alícia Sánchez-Camacho, el senyor Mas ha aconseguit, una vegada més, fer enrabiar considerablement la parròquia. Gairebé mig país està en peu de guerra, propis i estranys comencen a témer la perillosa deriva del vaixell comandat pel capità Artur. Queda el dubte de saber si el màxim responsable d'aquest desgavell, encara gaudeix, mentre burxa les ferides més profundes. Sigui com sigui, l’ombra del Majestic és allargada i les enquestes li auguren una davallada important dels vots. Lamentablement, tant a la política com a la vida, hi ha coses que mai no canvien.
 

dilluns, 13 de febrer de 2012

A favor de legalitzar el dopatge






Una imatge del guinyol francès de Contador, que ha desfermat la polèmica. 
Foto Antena3.com.


 El cas Contador i la conya dels guinyols han inflamat el nervi nacionalista fins a cotes malaltisses. En la línia del ¡Vamos Rafa! i la sagradíssima Roja, que tantes estones de populisme barat ens han regalat, en els darrers temps. Una cosa és celebrar les victòries  i l’altre, molt diferent, utilitzar-les com a cortina de fum, per tapar sistemàticament l’incomptable reguitzell de misèries, escombrades sota l’estora nacional. L’estratègia és tant de dretes com d’esquerres –si és que l’esquerra encara existeix-, en això es faria bona la cèlebre frase de Josep Pla. Potser fem més cara de ximples del que ens pensem i certs comentaristes encara no s’han adonat que sabem connectar més de dues neurones consecutives. Ara mateix organitzaria una manifestació contra els talibans de la informació. Prepararia una  pancarta gegant, on hi posaria: el fanatisme analfabet no ens representa.
Quan es tracta d’enlairar la casta del brau, més enllà de les estrelles, no hi ha res millor que una raqueta, un mallot ciclista o una pilota de futbol. Les stars de l’NBA també fan un bon servei a la pàtria. En aquest nou episodi, de peineta i caspa, no es tracta de celebrar festes embogides i alcohòliques, un dia rere l’altre, sinó de projectar tota la còlera rojigualda contra els gavatxos envejosos, que volen cantar les veritats a la cara. S’han permès el luxe d’insinuar, en clau d’humor, que la col·lecció creixent de copes i medalles podria estar vinculada a substàncies com l’EPO i no pas a l’orgull torero. Una hipòtesi més que raonable, si tenim en compte les recents operacions antidopatge, que han posat al descobert la magnitud de la tragèdia.  
Curiosament, aquesta evidència flagrant ha estat silenciada, per part de certs periodistes, que serien més partidaris  d’emprendre accions diplomàtiques i legals, contra els ninots de la tele. En comptes d’estimular la reflexió sobre el doping, s’estimen més sostenir que els francesos no poden suportar l’spleen del país veí. Per aquest motiu roí,  els éssers que habiten més enllà dels Pirineus, com que no tenen altra feina, han iniciat una mesquina campanya de desprestigi, adreçada als nostres virtuosos campions, representants immaculats de la terra que els ha vist néixer.
Aquests dies de penúries i retallades, resulta especialment ofensiva, l’absurda parafernàlia, muntada al voltant de Contador i els gags de Canal Plus. Fins i tot s’han organitzat mobilitzacions de suport, per transmetre ànims al pobre crucificat. Les paraules es queden curtes, quan contemples la plana major de la política, tan indignada per aquesta minúcia, mentre ignora cínicament altres temes de gran transcendència social. ¿Què faríem sense el panem et circenses? ¿Condemnar els banquers que saquegen impunement la gent gran? ¿Posar el crit al cel per l’absolució de Paco Camps? ¿Enrabiar-nos pel cop d’Estat dels mercats? ¿Lamentar que a Garzón se l’arraconi justament ara, que investiga els crims del franquisme i la trama Gürtel? ¿Per què no li buscaven les pessigolles, al jutge estrella, quan festejava Felipe o Aznar, en la sinistra penombra?
M’importa un rave si  els esportistes d’elit es dopen o no. Encara diré més. Sóc partidària d’obrir un debat sobre la necessitat de legalitzar globalment el dopatge. A veure si acabem, d’una vegada per totes, amb el festival desfermat d’hipocresia.  Al meu entendre, l’autèntic problema rau en el fet de concebre els esportistes com a màquines de vomitar diners i produir espectacle. Si es deixés tot en mans de la naturalesa, ben pocs aficionats comprarien una entrada, per presenciar petites proeses, avorrides i mundanes. És cert que la medicina, la psicologia i la fisioteràpia ofereixen eines saludables, però no sempre són suficients. Existeix abundant evidència científica sobre els efectes nefastos, provocats per tanta pressió sobre l’organisme. L’activitat física extrema, està vinculada, entre d’altres, a complicacions càrdio-vasculars, immunològiques i digestives, que caldria tenir en compte, a l’hora de protegir la salut present i futura dels competidors. D’altra banda, l’estrès causa estralls i fomenta que grans atletes hagin de recórrer a les drogues, per gestionar la descomunal tensió.  Recordem el cas de Michael Phelps i el cànnabis o el de tantíssimes estrelles, que necessiten fàrmacs com el Zolpidem, per poder conciliar el son. Si pretenem mantenir aquest ritme inhumà, no queda altre remei que admetre que el dopatge en forma part.  Tenim l’opció de mirar la realitat a la cara. O podem seguir amb aquests numerets histriònics, propis d’un país de pandereta.


divendres, 10 de febrer de 2012

La política necessita un lífting


La transformació de María Teresa Fernández de la Vega ha  reactivat la polèmica sobre l'ús i abús de la cirurgia estètica. Foto: diari Ara.


Al meu entendre, el debat es cenyeix a una pregunta fonamental: on és el límit? Aquesta qüestió, per la seva banda, conté una doble cara. La més coneguda és la del negoci, que  presenta serioses dificultats per posar barreres a certes pràctiques. Ho hem dit moltes vegades, en aquest blog, l'afany de lucre, malauradament, guanya massa sovint la partida a la bona praxi professional, sense que es prenguin mesures efectives per evitar-ho. Si es posen els números en un platet de la balança i a l'altre hi col·loquem la preocupació per la salut dels pacients, és altament probable que el compte corrent tingui un pes superior, que acabi per decantar-la.
Però hi ha una altre desequilibri, de la mà de l'usuari, que té la responsabilitat d'estar ben informat i cercar les teràpies més adequades i efectives. En ocasions, els psicòlegs coneixem persones que han tingut un recorregut existencial tortuós, que els ha passat factura en el mapa d'imperfeccions i atractius que és la pell humana. Tindrien l'oportunitat de revertir la situació, tot canviant els hàbits alimentaris o abandonant certes addicions, per exemple. Podrien realitzar més exercici físic, practicar relaxació, deixar de banda les relacions patològiques, cercar nous horitzons laborals. Podrien trucar aquella persona estimada, que sempre és allà per ajudar-les. En comptes d'optar per aquests saludables girs vitals, en comptes de cercar l'autèntica font del malestar, decideixen entrar al quiròfan per obtenir una momentània pujada de l'estat d'ànim, que els acaroni l'autoestima durant una temporada, fins que els conflictes brollin novament a la superfície. Els problemes de fons, doncs, queden arraconats, en un segon pla.
En l'àmbit de la política, si fa no fa, succeeix una cosa similar. Personalment, hi trobo una certa analogia. Contemples el cartell electoral del candidat. Saps que fa anys i panys que és a primera línia i n'ha fet de tots colors. Més li valdria agafar la maleta i deixar pas a noves cares, joves o envellides, que aportessin aire fresc al seu partit i una dosi d'esperança als castigats votants. Però no. S'estimen més tenyir-se el cabell de forma ridícula. S'estiren la pell fins a la inversemblança i després es pinten un somriure als llavis, com si res no hagués passat. En el pitjor dels casos, neguen amb vehemència el seu pas pel quiròfan. Si, la política necessita un lífting. Però de tipus ètic, no pas estètic. I això no hi ha bisturí que ho arregli.


dimarts, 7 de febrer de 2012

Per un parell de pits de silicona


L’escàndol derivat de les pròtesis de silicona PIP ha reobert el debat sobre l’auge imparable de la cirurgia estètica arreu del món i les mesures de prevenció que caldria haver posat en marxa, per evitar gravíssims problemes de salut. Opacitat i cobdícia, són les paraules clau. Parlem de l’afectació del sistema limfàtic, possibles càncers de mama, dolors i altres xacres, provocades pels implants defectuosos, elaborats barroerament, amb components de tipus industrial. Alguns professionals asseguren que feia anys que es coneixien els perills que representaven però, tanmateix, van fracassar les mesures de control. Una vegada més, l’afany de lucre ha guanyat la batalla de l’ètica laboral. En detriment de la qualitat de vida de centenars de milers de dones, és clar. A diferència d’altres països, a Espanya no se n’ha recomanat l’extracció, sinó la simple realització d’un seguiment mèdic. Fins i tot en això som diferents. Es veu que cal esperar la ruptura, per mirar de solucionar el problema. Quina meravella de país.

Quan una pacient em comenta la seva voluntat d’augmentar-se les mames, sense que respongui a cap problema de salut, procuro especialment que hagi rebut la informació necessària, sobre els pros i els contres de la intervenció, per tal que prengui la decisió amb el criteri més format possible. Lamentablement, les candidates no sempre coneixen els possibles efectes secundaris del seu pas pel quiròfan. Tampoc tenen la maduresa suficient per comprendre l’abast real dels canvis que sofriran, tant a nivell físic com emocional. De fet, el percentatge de persones vertaderament informades sobre aquest tema és escàs. Penso que caldria alertar millor la població i informar els infants sobre el bombardeig de falsa publicitat, que ens envolta sense que ni ens n’adonem.

Val a dir que la gran majoria tira endavant amb el seu propòsit, amb la complicitat dels pares. O sense. En ocasions, ni tan sols volen sentir parlar de cap mena d’objecció, perquè no suporten que ningú contravingui els seus desitjos. Et miren amb cara de profund escepticisme, com si no sabessis de què va la pel•lícula o t’haguessis quedat ancorada en una etapa prehistòrica. Salvant les distàncies, a vegades em recorda l’obstinació amb la qual algunes noies que sofreixen anorèxia s’aferren al trastorn. No importa gens el que m’expliquis, sembla que diguin amb la mirada, no em penso engreixar. Fins aquí arriba la devastadora “programació” a la qual s’han vist sotmeses al llarg de la vida. No es tracta pas d’un problema irresoluble, ben cert, però si de difícil tractament i que sovint requereix l’ingrés en un centre especialitzat. Anàlogament, penso que l’obsessió pel bisturí esdevé cada dia més recalcitrant.

La dèria comença ben aviat. Els “jocs de nenes” que circulen per Internet giren al voltant de l’estètica, en un nombre elevat de casos. Teclegeu a Google aquestes paraules i comprovareu quina mena de propostes lúdiques apareixen en pantalla. Els programes de televisió, per la seva banda, posen a l’ull de l’huracà el cos de la dona, amb un format gairebé inquisitorial. ¿Quants espais suggereixen esveltesa, eterna joventut o falsa perfecció? ¿Quants madurs atractius –o més lletjos que un pecat- condueixen un programa, al costat de presentadores joves i guapes? Al Canal Divinity, gairebé sempre són les dones les que es sotmeten a un jurat, per exemple, que avaluï el seu aspecte físic. Les tracten de forma cruel i despietada però elles s’han de conformar amb escoltar tota mena de comentaris ofensius. Pel seu bé, se suposa. També són elles que contracten un entrenador personal, que les posi en forma pel sagrat dia del seu casament. En definitiva, presenten com a normals un conjunt de situacions profundament humiliants, que les valoren només en funció de la seva carcassa. Un objecte del qual presumir. No és d’estranyar que sigui l’autoestima, un dels motius principals que addueixen les candidates a augmentar-se els pits, cap a talles inhumanes o a estirar-se la pell, fins a esdevenir mòmies. Les mans del cirurgià són una teràpia per a superar divorcis, combatre complexos i problemes piscològics de tot tipus.

Recordo com la sèrie nord-americana Nip-Tuck abordava de manera magistral el corrosiu magma emocional, que envolta l’univers de la cirurgia plàstica. La presència de trastorns dismòrfics és ben palpable en les estrelles de la petita i la gran pantalla. Pensem en el desaparegut Michael Jackson o en Cher, dues figures plastificades, paradigmes del deliri que vivim. Els pacients amb dismorfofòbia, tenen una fixació desmesurada en les diferents parts del cos i creuen veure-hi defectes on realment no n’hi ha. Aquesta distorsió perceptiva els arrossega cap a una dinàmica addictiva i els converteix en monstres esperpèntics. Qui pot fenar tanta insensatesa?




dijous, 2 de febrer de 2012

Una eminència anomenada Soriano



Ferran Soriano, president de Spanair, donava classes en escoles de negocis. Quines lliçons devia transmetre, als futurs empresaris?


Ja he perdut el compte del nombre de fracassats empresarials i presumptes corruptes que han impartit classes a les nostres Universitats. La flor i la nata de la corbata i la clenxa no en té prou de rebregar diner públic a mans plenes i d'enfonsar grans projectes. Ha de contaminar el cervell de les futures promeses. En una ocasió, una alumna soferta em comentava que no podia entendre com era possible que s'haguessin de pagar unes matrícules tan elevades, per escoltar els consells de certes persones, descaradament endollades i profundament analfabetes, que feien un munt de faltes quan escrivien a la pissarra. Corria la brama que alguns d'aquests professors provenien de famílies amb influència i se sospitava que no havien finalitzat els estudis necessaris per impartir la matèria que els havia estat assignada. Això no obstant, podien repartir lliçons de pa sucat amb oli, a preu de conferència excepcional. Es posava les mans al cap, la pobra noia, venia d'un altre país. Em va explicar encara una altra realitat, que havia observat i també l'amoïnava. S'adonava que bona part de l'aula estava instal·lada en la comoditat més absoluta. La majoria de companys buscava la manera d'aprovar els exàmens per la via de la trampa o bé elaborar els treballs a través de material que ja es trobava escrit a Internet, en indrets com El Rincón del Vago. Eren pocs els estudiants, lamentava, que estimessin els llibres i tinguessin un sincer interès en les diferents assignatures. Llavors vaig comentar-li que, desafortunadament, el model del pelotazo havia estat molt admirat, en els darrers temps i potser aquella indolència era només el reflex social d'una manera anòmala de funcionar, que no havia estat adequadament perseguida ni penalitzada. L'esforç i la perseverança havien estat substituïts per l'enginy barroer i la manca d'escrúpols. Lamentablement, quan penetres en el món laboral, t'adones fins a quin punt determinada ètica està instal·lada en algunes empreses. Les persones honrades i compromeses tot sovint són les que en sofreixen les conseqüències. Les mediocres i depredadores, en canvi, aconsegueixen adaptar-se amb èxit. I encara desperten lloances.

Malgrat el penós escenari, la consciència d'aquella alumna desencisada es va escampant entre els joves. La degradació de la Universitat no els passa pas desapercebuda. Es neguen a esdevenir precaris assalariats, pendents d'obeir ordres en les quals no creuen. No han estudiat per vendre la seva ànima al diable. La cobdícia i la roïndat ens han portat fins aquí. La fallida de Spanair és la darrera mostra del fracàs col·lectiu. A les Business Schools haurien de posar-los el vídeo dels treballadors acomiadats. Les seves llàgrimes es claven al cor com una daga. Són una prova fefaent de la immundícia que s'amaga darrere determinats negocis, que són presentats al públic com la màxima meravella mundial. S'han deixat tirades persones que han contribuït a superar cops tan durs com la mort de cent cinquata-quatre passatgers, a l'aeroport de Barajas. De la manera més porca i miserable, aquells que hi han deixat la pell per tirar endavant, han estat bandejats, com si no tinguessin cap dret. ¿Quines responsabilitats assumiran els grans factòtums? ¿Qui respondrà pels fons públics invertits? Per desgràcia, ja coneixem la resposta. És l'excel·lència del senyor Soriano i companyia. Quina vergonya de país.