divendres, 28 d’octubre de 2011

Tisorada per avui, gana per demà


La pobresa infantil tindrà efectes devastadors a llarg termini, si no es prenen mesures adequades al respecte. El sistema assistencial de beneficència s'ha mostrat insuficient.


Només vaig poder veure una part de l'entrevista que Josep Cuní va fer-li al president de la Generalitat, ahir a la nit. Quan em vaig adonar que continuava en la seva obstinada línia de defensar les tisorades, com un bé per al conjunt del país, vaig tirar la tovallola. Una cosa és que el Govern segueixi el dictamen impositiu dels mercats, fins a l'extrem de la immolació i l'altra, molt diferent, que els ciutadans hàgim de combregar amb rodes de molí. En el moment que sento que em prenen el pèl, canvio de canal. Encara resultarà que mitja Catalunya està en peu de guerra per pur caprici o per una tossuda negació a acceptar allò que s'ha mostrat com l'únic camí possible, per a sortir del túnel de la mal anomenada crisi econòmica. Precaris si però no ximples.

Han estat molts els professionals qualificats que han advertit del greu perill que suposa pel nostre futur, el fet que trontollin els pilars més bàsics de l'Estat del benestar. Economistes, treballadors socials, professionals de la salut i de l'educació han criticat aquesta estratègia a curt termini, la qual té tots els punts per agreujar la situació de pobresa en el futur. ¿Quin sentit té vetllar per l'estalvi immediat si aquest ens condueix a un drama encara més profund, en un horitzó no massa llunyà? ¿Es pot percebre d'alguna altra manera, aquesta dèria per retallar, que no sigui un afany desmesurat i groller de privatització?

Un dels exemples més clars del despropòsit es manifesta en el món de la infància, greument tocada per la situació actual. El fet que perillin l'alimentació o l'habitatge precipita l'entrada a un camí marcat per la malnutrició, una salut precària i el fracàs escolar, la qual cosa tindrà la seva repercussió en el decurs de tota la trajectòria vital de l'individu. Però el drama no només és particular sinó que colpejarà fortament la societat en el seu conjunt. Al marge de la tragèdia humana, els costos econòmics que comportarà l'exclusió social multiplicaran exponencialment la despesa actual. Recomano que escolteu els experts que parlen en aquest programa sobre l'espiral de la pobresa infantil. Una mica de sentit comú sempre va bé.



dijous, 27 d’octubre de 2011

Les "classes del Barça"




Els Barça Toons són una manera efectiva de fer arribar els èxits del club a la mainada, alguns educadors els utilitzen a l'aula



En una ocasió, una nena m'explicava que la seva mestra, en una escola pública, li feia cantar l'himne del Barça a l'aula. Uns dies més tard, contemplava com un monitor d'esplai corejava la mateixa cançó, mentre una filera de nens i nenes l'acompanyava a pulmó obert, pel passeig de Palamós. No cal dir que em van semblar dos episodis desagradables, no tans sols pel fet que sigui de l'Espanyol sinó perquè no trobo que es tracti d'activitats precisament pedagògiques. Si un infant és del València, el Rayo Vallecano o, simplement, s'avorreix amb el futbol, no veig per quin motiu ha d'entonar la melodia blaugrana, dins del marc d'una activitat educativa. Em qüestiono on és el respecte a la diversitat. ¿Fins a quin punt una criatura que no hi sigui aficionada, es pot sentir incòmoda o pot expressar lliurement la seva discrepància? Malgrat les males vibracions, vaig pensar que es devia tractar de dos fets aïllats i no vaig fer-ne massa cabal.

Malauradament, no es tracta d'esdeveniments puntuals. A través del portal PericosOnline he sabut que creix el nombre de denúncies de famílies que es queixen d'aquestes "classes del Barça", en els quals també s'ensenya la història de l'entitat, entre d'altres glòries esportives. En ocasions, s'organitzen excursions al museu del club, sota el pretext que es tracta d'activitats culturals. Per altra banda, cal recordar que quan els homes de Guardiola van fer el tour de les tres copes, va ser habitual que els instituts tanquessin les portes i donessin festa a l'alumnat. Em pregunto quants professors devien protestar i si els van fer gaire cas. Arribats a aquest punt, penso que els mateixos culers haurien de sentir-se un pèl torbats. Amb aquestes paraules no pretenc ferir la sensibilitat de cap aficionat sinó convidar a la reflexió, respecte aquest mal ús del futbol, que no deixa de ser un bonic espectacle. No tinc cap interès en anar a la grenya amb ningú, només manifesto la meva preocupació. La colonització de l'esfèric ha arribat als mitjans, de forma aclaparadora. El món de la política també hi té dependència. Quan viatges a algun indret del planeta i parles de Catalunya, el primer nom que surt de la boca dels interlocutors és el de Leo Messi. Ja només faltava que els programes educatius es tenyissin de blaugrana. Em sap greu fer el paper de dolenta de la pel·lícula però penso que ens estem endinsant en terrenys realment perillosos. Qatar a banda.




dimecres, 26 d’octubre de 2011

L'obstinada negació del sexe lèsbic



Eva Longoria, en una escena del film Without men



El Festival de Cinema Gai Lèsbic de Barcelona, ha retirat de la programació la pel·lícula Without men. Es veu que unes implacables tisores han eliminat les escenes lèsbiques del muntatge. El distribuidor a Espanya ha considerat que s'havien de suprimir. Evidentment, la història ha quedat escapçada i ara resulta incomprensible per a l'espectador. La decisió de rebutjar la cinta, en aquestes condicions, em sembla completament encertada. No només perquè és una reacció necessària davant de la discriminació sinó perquè estem davant d'un acte flagrant de mutilació artística. ¿Què ha portat el distribuidor a optar pel camí de la censura? ¿L'ha trucat algun aspirant a ministre, defensor de les teràpies per a curar l'homosexualitat? ¿Ha estat influït per les tertúlies del Gato al agua? ¿Albira una aclaparadora victòria electoral conservadora, com les parelles que es casen a corre-cuita?

Bromes a part, aquesta notícia resulta preocupant. Una vegada més, queda palès que el sexe lèsbic només és acceptable en l'àmbit de la pornografia, destinada a satisfer les fantasies eròtiques masculines. Aquest dilluns vaig veure amb certa decepció la trobada entre Albert Om i el pestigiós ginecòleg Santiago Dexeus, al programa El convidat de TV3. Durant les seves converses, el periodista va fer preguntes sobre la maternitat i la manera femenina de viure la sexualitat. En tot moment es va fer referència al sexe entre home i dona i no va aparèixer cap al·lusió al lesbianisme, la bisexualitat o la transsexualitat. Dubto sincerament que el doctor Dexeus tingui prejudicis al respecte però vaig trobar a faltar una visió més completa de la sexualitat de la dona. La negació del col·lectiu LGBT no és exclusiu d'alguna mentalitat rància aïllada sinó que encara és un fenomen estès, fins i tot en l'àmbit acadèmic. Tampoc és d'estranyar, si tenim en compte que l'ocultació de la diversitat es fa present des de la més tendra infància i perdura durant tota l'escolaritat. Quan estudiava la carrera, puc comptar amb els dits d'una mà les vegades que algun professor/a va aprofundir en la matèria. Fins i tot quan he fet cursos especialitzats, m'he trobat amb escenes desoladores. El model que preval de manera aclaparadora en els programes educatius és l'heterosexual. D'aquesta manera, és una mica difícil exercir la pràctica clínica, de forma responsable. Afortunadament, els adolescents d'avui es poden informar a través de canals alternatius i això constitueix un motiu per a l'esperança, encara que el material al qual tenen accés no sempre sigui el més adequat.

Penso que és realment important dissoldre aquests tabús anacrònics, no només per respecte a les dones lesbianes sinó també en benefici del conjunt de la societat. Una comunitat informada i respectuosa és més lliure i feliç. La hipocresia divideix i confronta. Al meu entendre, també resultaria pedagògic que més personatges coneguts, de forma voluntària, sortissin de l'armari. Això debilitaria els clixés més tronats. Aquesta és una batalla que ens incumbeix a tots i totes, amb independència de la nostra orientació sexual. Per a trencar barreres, recomano que algun dia us deixeu caure pel festival de Cinema Gai Lèsbic de Barcelona. No demanen cap carnet a l'entrada, com tampoc ho fan els bars i discoteques, etiquetats d'ambient. La convivència conjunta és perfectament possible i desitjable. Sóc conscient que és impossible viure sense prejudicis. Però no hi ha motius per a mantenir la distància. És necessari fer més passos endavant.



dimarts, 25 d’octubre de 2011

Tot recordant la pilota basca



En el documental La pelota vasca. La piel contra la piedra (2003) es mostren diverses cares del conflicte al País Basc, un exercici poc freqüent en els mitjans de comunicació



Qualsevol cosa que es pugui escriure sobre el tema serà, inevitablement, controvertida. Ben disposada a acceptar la discrepància, també oferiré el meu punt de vista. Considero que el final d'ETA s'ha escenificat, política i mediàticament, amb el mateix enfoc hiperbòlic i atrofiat, al qual estem avesats, quan es parla públicament del terrorisme a Euskadi. Tot aquest guirigall em resulta pesadíssim, sobretot quan penso en les arrels històriques de la brutalitat etarra i la quantitat de violència quotidiana que passa desapercebuda, en titulars i columnes. Algun dia caldria estudiar amb profunditat la intoxicació perversa vinculada a l'hostilitat al País Basc. Totes les vegades que he viatjat a aquella terra, he tingut la impressió, dins dels meus límits de visitant ocasional, que hi havia un abisme insondable entre allò que es transmetia a bombo i plateret als mitjans i la realitat que hom trepitjava pel carrer. Per pocs dies que passis a Vitòria, Bilbao o Hernani és fàcil percebre les múltiples arestes del conflicte, habitualment mutilades pels altaveus del poder. Existeix la tendència a oblidar que les pantalles de televisió i les pàgines dels diaris, com les tribunes dels partits, tenen un paper actiu en la resolució dels enfrontaments. I no sempre estan a l'alçada de les circumstàncies. Són tantes les tones de verí escopides per propagandistes i agitadors, que no em veuria amb cor de glossar-ne una petita part. També em qüestiono si caldria investigar aquelles plomes que, intencionadament, han aviciat un possible clima de concòrdia, amb finalitats inconfessables i obscures. Al meu entendre, la pantalla de cinema ha mostrat un reflex més fidedigne de la complexitat inherent a la barbàrie.

Aquests darrers dies, un dels testimonis que més m'ha emocionat, sense menystenir els altres, ha estat el que ha ofert Eulàlia Lluch, filla del polític socialista Ernest Lluch , primer amenaçat i posteriorment assassinat per ETA, l'any 2000. Es tracta d'una víctima que no es prodiga gens pels platós de TV. En sentir-la, em va venir a la memòria el polèmic documental de Julio Medem, La pelota vasca. La piel contra la piedra (2003), un treball en el qual es van negar a participar els extrems més radicals, tant de la dreta espanyola com de l'esquerra abertzale. Es va posar de manifest que els pols oposats, en ocasions, es toquen. A la pel·lícula El lobo (2004) també s'apuntarien alguns interessos comuns, entre aquests dos bàndols, aparentment dividits. Per altra part, la relació del terrorisme amb les clavegueres de l'Estat ha sigut un dels misteris guardats amb més zel i del qual encara hem de treure l'entrellat. En resum, a aquestes alçades del partit, personalment, haig de confessar que encara no sé de què parlem, exactament, quan parlem d'ETA. En qualsevol cas, l'anunci del final de la violència armada és una bona notícia, malgrat que estiguem davant d'un equilibri fràgil i persisteixi la fractura social.

L'Eulàlia Lluch ha parlat amb generositat i coratge, en diversos mitjans: aquí hi podeu veure la magnífica entrevista que va fer-li Josep Cuní, al programa 8 al dia. Vaig pensar que la seva veu ponderada i conciliadora es podria inserir perfectament en la polifonia expressada en el documental de Medem, que tant de rebombori va generar , en el seu moment. En aquell punt de la història, sota l'ombra de la Ley de Partidos, no semblava que el final d'ETA estés tan relativament proper. Amb totes les crítiques que se li poguessin fer, el treball del cineasta de Sant Sebastià va resultar un exercici singular i necessari. La bellesa salvatge del paisatge, les cançons en euskera, la força de les tradicions, els retalls històrics i els fragments cinematogràfics es creuaven amb discursos majoritàriament matisats, que defugien la crispació de l'extremisme. Hi apareixien els orígens remots del poble basc, els bombardejos de Gernika, la repressió cultural franquista, l'amnèsia de la Transició, les tortures de la Guàrdia Civil, els trets al clatell, el sofriment dels familiars dels difunts, els interminables viatges per a visitar els presos, les extorsions covardes, el terror de la vida diària, la sang vessada pels GAL, la politització del conflicte, el clam popular per assolir la pau... Es defugien els judicis de valor, l'aposta era escoltar 103 veus diferents. Pensar en el diàleg. Un diàleg que l'Eulàlia també representa, gràcies al vigent llegat del seu pare.



divendres, 21 d’octubre de 2011

Recordar, per a no repetir



Recentment, s'han complert cinc anys de l'assassinat de la periodista russa Anna Politkovskaya


Recordar, per a no repetir, -escrivia Sigmund Freud-, és una funció pròpia de la memòria. Com bé sabeu, el pare de la psicoanàlisi, malgrat que ateu, era d'origen jueu i també va sofrir a la pròpia pell la xacra de l'antisemitisme que assotava Europa, la primera meitat del S.XX. Una part de la seva família va morir en els camps d'extermini del nazisme. El tram final de la seva obra va estar fortament influït pel fanatisme del Tercer Reich i els perills que suposava per a la civilització.

Recordar, per a no repetir.

Resulta colpidor el silenci còmplice dels ciutadans que renegaven obstinadament la investigació dels crims atroços contra la humanitat, perpetrats pel règim de Hitler. La negació és un mecanisme realment efectiu i el poder disposa de maneres convincents de vendre la seva versió de la Història, en funció dels propis interessos. Algunes persones han declarat que tenien una vaga intuïció del que succeïa però ignoraven, tanmateix, l'existència dels crematoris o les cambres de gas. Existeixen realitats tan horribles que resulta preferible la tranquil·litat de l'engany. Malgrat els esforços del poble jueu per a recuperar la seva memòria històrica, encara existeix un corrent de
negacionisme de l'Holocaust, que segueix viu. La seva prohibició ha aixecat una bona polèmica. Cal penalitzar la negació de la barbàrie?

Recordar, per a no repetir.

Tant o més intensa ha estat la pèrfida ignorància que s'ha intentat imposar sobre el brutal Gulag soviètic.
Aleksandr Soljenitsin va ser expulsat del país i la seva literatura brillant sobre els horrors dels camps de treball comunistes, prohibida durant dècades. Vladimir Putin va canviar radicalment d'opinió i la va declarar lectura obligatòria. El sanguinari dirigent rus no pensa el mateix respecte la valenta Anna Politkovskaya i les atrocitats comeses a Txetxènia. Qui la va tirotejar?

Recordar, per a no repetir.

La sentència de Freud conserva plena vigència, la voluntat de fer memòria és encara castigada amb crueltat, a nombrosos punts del mapa. La virulència de la repressió no desmereix la que exercien els grans tirans del segle passat. Els centenars de milers de morts a l'Afganistan, l'Iraq o Líbia passen pràcticament desapercebuts en els mitjans de comunicació, que s'assemblen cada dia més a un vulgar pamflet de propaganda. El poble palestí tampoc té possiblitat d'expressar la seva particular narració de la violència quotidiana. L'espiral de destrucció del narcotràfic no es fa visible en la profunditat de les seves arrels. Les puerils explicacions ofertes a les masses oculten tossudament el sofriment, la sang i la tortura. Les mostren com un dany col·lateral insignificant, en la recerca de la llibertat, la justícia o la democràcia. Recordar, per a no repetir.




dijous, 20 d’octubre de 2011

De polítics i tisores



El líder del PP tallava una cinta inaugural, en una visita a Colòmbia


Aviat oblidarem els anys gloriosos de la disbauxa financera, quan associàvem els polítics i les tisores al moment de tallar les cobejades cintes inaugurals. Les guardaven al calaix i només les deixaven al sastre de confiança, perquè confeccionés algun vestit presidencial. Aeroports per allà, estacions per aquí. El país era pur frenesí. Les infraestructures públiques no sempre estaven pensades en clau de necessitat ciutadana -on hauríem anat a parar- sinó que calia construir-les en funció del potencial electoralista. Tants vots, tantes terminals. Els ciutadans estàvem cofois, per la promesa de progrés imparable. Tot eren paperets i serpentines. Acudíem a la cita de les urnes, obedients, com a bons demòcratres, a beneir-los per la seva generositat. Fruit d'aquella orgia inaugural, tenim luxosos trens fantasma, mobilitzats pel territori espanyol, en la més pregona de les buidors. Les pobres màquines ignoren el sentit de la seva existència, tan sols comprensible en els obscurs despatxos del poder. El malbaratament de fons públics és tema de portada. Però de passar comptes amb els irresponsables, res de res. Ens posem les mans al cap. Cridem per la injustícia. Que no, que no, que no ens representen!

Les vaques són magres i estan famolenques. Aquell parell de peces de metall, avui tenen una finalitat ben diferent. Gens popular, valgui la ironia. Els amaguen darrere l'esquena i fan veure que els utilitzaran amb criteri. Esperen que passi el dia sagrat dels comicis, per deixar-se anar de valent. El fantasma de les protestes espanta la parròquia. Però és absolutament imprescindible, diuen, fer-les servir com un acte de responsabilitat, com a única via per a sortir d'aquest pou putrefacte. Creieu-nos. Deixeu-nos mutilar la sanitat i l'escola públiques. Voteu-nos. És pel vostre bé. Surten publicades les enquestes i sembla que guanyarà la tisora, novament. La tisora sempre surt vencedora, no hi ha cap altra opció. Caurem abatuts per la garrotada de la crua realitat. Llavors tornarem a somiar en els temps pròspers, que ja havíem relegat en algun racó polsós de la memòria. I celebrarem una altra festa, embriagats. Com si res no hagués passat.




dimecres, 19 d’octubre de 2011

Acúfens, símptoma d'una societat estressada


El percentatge de persones afectades pels acúfens ha augmentat a causa de la crisi econòmica


El País publicava ahir un necessari reportatge sobre el preocupant increment de pacients afectats pels acúfens, dolència també coneguda amb el nom de tinnitus. És un text tan recomanable com ho són les lúcides reflexions dels lectors que han decidit afegir-hi un comentari. Segons els experts, s'ha registrat un augment considerable de casos, arran de la situació d'estrès provocada per la crisi financera actual. Pels qui no conegueu aquest trastorn, les seves causes i possibles teràpies, podeu consultar les associacions especialitzades, que contesten amb molta correcció les preguntes més freqüents. Malgrat que existeix recerca sobre el tema, molts afectats lamenten que no s'hi aboquin prou recursos, atesos els milions de persones que pateixen acúfens, arreu del món.

La primera vegada que en vaig conèixer un cas, jo era una adolescent i va semblar-me un fenomen com de ciència-ficció. Es tractava d'un home jove, que escoltava un xiulet constant, impossible de silenciar, la qual cosa el conduïa a un estat de desesperació, proper a la bogeria. No podia entendre d'on provenia aquell soroll insuportable i perquè el pobre noi no aconseguia trobar remei al sofriment. Recordo que fins i tot havia parlat de suïcidar-se, de tan insuportable com se li feia l'absència de silenci. Ignoro com va evolucionar aquella fressa interna ni si va aconseguir trobar alleujament pel seu terrible malestar. Malauradament, el tinnitus encara és un problema de salut força desconegut, que genera molta incomprensió. Per aquest motiu, em sembla recomanable que la premsa se'n facin ressò. Algú pot pensar que només fem que rebre notícies alarmistes sobre els nefastos efectes de la crisi però si no som capaços d'identificar els problemes, difícilment els podrem solucionar. Millor obrir els ulls a una realitat desagradable que girar-li l'esquena sistemàticament.


Entre els diversos factors que poden desencadenar els acúfens, hi trobem el soroll ambiental. Convé recordar que el nostre país és un dels campions planetaris de contaminació acústica, la qual té altres efectes devastadors sobre l'organisme. Malauradament, la legislació no sempre es compleix com caldria. Per altra banda, vivim en una societat estressant i competitiva que també pot afavorir l'aparició dels brogits interiors. El guirigall d'alguns mitjans tampoc hi ajuda. Aquesta ansietat ha sofert un increment, com a conseqüència de la violència econòmica a la qual ens veiem sotmesos. Però hi ha una altra causa rellevant: el consum de substàncies tòxiques i els efectes secundaris dels fàrmacs, entre els quals habitualment s'hi troba el tinnitus. Massa sovint es recorre a la sobremedicació, potser perquè no hi ha prou temps per a una praxi pausada, que a sobre sofreix una implacable tisorada. Els acúfens, a la meva manera de veure, són aquell símptoma que tortura tantes persones diàriament i avisa una societat malalta, que necessita amb urgència una teràpia adequada. El fals murmuri de l'entorn no ens pot vèncer, cal vetllar per una justa medicina, tant a nivell personal com social. Aquest reclam no serà pas un soroll fútil.



dissabte, 15 d’octubre de 2011

La duquessa d'Alba i la "global revolution"


L'humorista Ferreres ironitza lúcidament sobre la polèmica del PER a Andalusia. Que dejenen paz a los pobres jornaleros -demana la duquessa-, más vale tenerlos en el bar tomando cañas a que invadan mis fincas pidiendo la reforma agraria



Segons l'activista canadenca Naomi Klein, la crisi que vivim actualment és fonamentalment un problema de distribució de recursos. Els indignats de Wall Street proclamen que formen part del 99% de ciutadans asfixiats, confrontats a un explotador 1% de milionaris, el qual ha acumulat fraudulentament una fortuna indecent i no té cap intenció de controlar el seu insaciable afany devorador. És sobrer recordar novament la interminable tirallonga d'abusos, associada a les grans corporacions. Un dels principals èxits de la global revolution és que els problemes que pateixen els oprimits d'una banda del planeta, s'assembla extraordinàriament als que vivim els ciutadans de l'altra punta. El dia d'avui de ben segur que quedarà marcat al calendari, com una gesta èpica dels moviments socials.

Recentment, hem tingut una bona mostra de l'esmentada desigualtat, arran de l'encesa polèmica sobre les ajudes del PER a Andalusia. Com bé sabeu, l'aspirant a ministre ha criticat la passivitat dels agricultors andalusos, que suposadament perden el temps al bar, mentre s'emplenen les butxaques amb les subvencions. Per la seva banda, la nova fornada republicana ha rematat amb la dubtosa administració de les ajudes, concedides a la Casa de Alba. Em sembla realment saludable que l'opacitat i el secretisme econòmics, vinculats a l'aristocràcia, es trenqui d'una vegada per totes i es comenci a parlar clar. El progama d'Antena 3 Equipo de investigación va emetre ahir a la nit un interessant reportatge sobre la seva herència. Us recomano vivament que cliqueu l'enllaç i us assebenteu dels incomptables abusos de doña Cayetana i la seva família. És probable que, quan acabeu de mirar el vídeo, us entrin unes ganes irrefrenables de sortir al carrer a fer la revolució. Avisats esteu.



divendres, 14 d’octubre de 2011

Anuncis de prostitució: motius per a l'esperança?

El passat mes de juliol, el Govern espanyol va fer un pas endavant en la prohibició de publicitat de prostitució , tant en la premsa de paper com digital


En aquest país, cada vegada que algú pronuncia la paraula prohibició, salta algun ciutadà enrabiat, disposat a defensar a qualsevol preu la santíssima llibertat. Una llibertat que, curiosament, és vàlida només en segons quines situacions. No negaré que en certs casos la reacció sigui comprensible però quan fem referència als anuncis de prostitució, l'oposició em sembla tan rància i obsoleta que no paga la pena perdre-hi un sol minut. Més enllà dels interessos econòmics, no veig per quin motiu cal mantenir la complicitat amb les màfies explotadores, en les pàgines dels diaris. El percentatge de dones que exerceix el treball sexual en condicions d'autonomia és tan irrisori que tampoc serveix de pretext. Als Estats Units i a la resta de països europeus no fan pas tants escarafalls. Els
anuncis de contactes estan estrictament restringits a rotatius minoritaris i sensacionalistes. A favor del col·lectiu periodístic, val a dir que, actualment, ja hi ha capçaleres que han optat voluntàriament per rebutjar els diners provinents del negoci de l'esclavitud sexual: La Razón, Público, La Voz de Asturias, ADN, 20 minutos i El Diario de Navarra en són alguns exemples. De la mateixa manera que és necessari criticar determinats abusos penso que és convenient aplaudir les opcions ètiques, encara més en temps de crisi financera. Es calcula que, a l'Estat espanyol, es recapten al voltant de 40 milions d'euros, provinents de la publicitat prostibulària, per la qual cosa seria prou fàcil sucumbir a la temptació d'engreixar el compte corrent i tapar-se els ulls, davant de la barbàrie.

Darrerament, la desarticulació de la xarxa xinesa que explotava dones a l'Eixample de Barcelona, ha posat el debat novament damunt la taula. Les brutals condicions a les quals estaven sotmeses les noies ha commocionat els ciutadans. ¿Com és possible que alguns mitjans ho denunciïn i, al mateix temps, n'extreguin un sucós rendiment? ¿On són la coherència, la credibilitat i el respecte al codi deontològic de la professió? Penso en El Periódico de Catalunya, per exemple, un diari que ha destapat àmpliament l'escàndol de prostitució de La Rambla, ara desplaçada al carrer Petritxol. ¿Si tant els preocupa aquest drama, per què no han renegat dels anuncis que el promouen? L'esmentada hipocresia, al meu entendre, és la mateixa que pretén combatre la xacra només a base de repressió policial al carrer, sense aprofundir en les seves causes ni tampoc en la persecució dels grans beneficiaris de la bestialitat misògina. Espero sincerament que la prohibició dels anuncis sigui la primera pedra per a combatre-la seriosament. I així continuar batallant fins a abolir-la del tot.




dimecres, 12 d’octubre de 2011

Rota, l'última mentida de Zapatero?


La Plataforma contra las bases militares ha convocat a Rota una manifestació per al proper 6 de Novembre. A la imatge, un grup protestava contra la intervenció bèl·lica a Líbia. La presència nord-americana ha estat sempre controvertida, a la Badia de Cadis. Foto de Javier Fergo.


Fa uns quants dies, un usuari de Twitter comentava que pràcticament no tenia temps d'empipar-se per una notícia, que ja sorgia un altre motiu per a l'exasperació. Certament, hi ha raons a cabassos per agafar una enrabiada rere l'altra. Ja he escrit en aquest blog el temor que suscita en una servidora la progressiva pèrdua de formes democràtiques. Considero que amb l'anunci de la participació espanyola en el sistema antimíssils de l'OTAN, hem abandonat l'àmbit de la indignació per a penetrar directament en el regne de l'estupor. Zapatero ha signat un acord amb el responsable de defensa nord-americà i Anders Fogh Rasmussen, secretari general de l'OTAN, a l'esquena de la ciutadania, amb total opacitat i manca de consulta popular. Els mitjans de comunicació hi han passat de puntetes i bona part de parlamentaris ha fet com si sentís ploure. Malgrat l'enorme transcendència del pacte i les tràgiques conseqüències que pot comportar, la majoria de polítics s'ha instal·lat en l'autocomplaença i el servilisme més anacrònic vers l'administració Obama. Per acabar-ho d'arrodonir, encara els queda humor per defensar aquesta nefasta decisió amb l'argument de la creació de llocs de treball. Deu ser que ens veuen cara de ximples. Només falta que assegurin que, a partir d'ara, anirem en missió de pau per tot el Mediterrani.

¿Quines seran les autèntiques finalitats bèl·liques de la base naval de Rota? ¿Quant costarà a les arques públiques, en temps de dramàtica crisi econòmica? ¿Quins perills suposarà per a la seguretat dels ciutadans d'aquest país? ¿Existeix una amenaça real, de la qual protegir-se, o només volen reprimir la primavera àrab, per tal de mantenir els privilegis geoestratègics? A aquestes alçades del partit, em fa la impressió que començo a percebre la realitat en blanc i negre. Les agulles del rellotge caminen enrere a tota màquina...

Corria el 1953, Franco buscava desesperadament algun recolzament internacional, ateses les condemnes de l'ONU i la promoció d'un bloqueig contra Espanya. La Guerra Freda era l'oportunitat daurada que tant esperava el tío Paco. Els amics americans necessitaven aliats europeus que els ajudessin a frenar l'amenaça soviètica. El dictador estava disposat a pactar-hi, per tal de salvar la seva hegemonia sobre la pell de brau. Dit i fet. Aquell mateix any, ambdues parts van signar un acord de cooperació militar, que va permetre l'obertura de les bases de Saragossa, Torrejón de Ardoz, Morón de la Frontera i Rota. El caudillo havia venut el país per un miserable plat de llenties. L'entrada a l'OTAN hauria d'esperar fins el 1986, després del crispat referèndum que ens hi va conduir. Encara ressonen les famoses proclames contra les bases. D'aleshores ençà
, hem exercit de responsables lacais, a canvi de rebre dubtoses contrapartides. També hi ha hagut temps per a les ingènues esperances. L'executiu socialista de Zapatero va començar la seva singladura amb la retirada de les tropes de l'Iraq, mentre s'obria una fissura provisional amb la Casa Blanca. Ràpidament, aquell discurs pacifista que li va permetre accedir a la Moncloa, va mutar en suport a la guerra de l'Afganistan. L'entranyable Bambi esdevenia un llop assedegat de poder. Els ciutadans, mentrestant, continuàvem adormits, entre mentida i mentida. Al final del seu mandat, ha culminat la sanguinària aventura amb una altra traïció. Tal vegada serà l'última. O potser, qui sap, ens espera una nova i desagradable sorpresa.



dilluns, 10 d’octubre de 2011

Tres dones "netegen" el Nobel de la Pau


Ellen Johnson-Sirleaf, al costat de Laura Bush, el dia de la seva investidura com a presidenta de Libèria, el febrer del 2008, a Monròvia. Foto de Shealah Craighead/ Casa Blanca.


El Nobel de la Pau va camí de convertir-se en un macabre acudit global. Si em permeteu la comparació, seria l'equivalent planetari de la Creu de Sant Jordi, atorgada a eminències tan enlluernadores com Fèlix Millet. Hom diria que els membres del comitè noruec posen tot el seu esforç en cercar el guanyador més inconvenient, a fi i efecte de desencadenar una onada de crítiques enceses. Malgrat les incomptables pífies de la respectada institució, encara hi ha mitjans que exalten les virtuts dels dubtosos vencedors, a través d'un enfocament pueril, exempt de crítiques i anàlisis en profunditat. Qualsevol ciutadà que no hi entengui un borrall de política internacional -com una humil servidora- és capaç d'ensumar el tuf pudent que desprenen els guardons. Honorar la tasca reconciliadora de Johnson-Sirleaf a Libèria és un insult a la intel·ligència, quan ens assebentem del recolzament que va oferir al sanguinari dictador Charles Taylor. Tampoc és sobrer destacar els seus càrrecs en l'elit financera i que el Nobel li ha caigut del cel uns dies abans de les eleccions, les quals se li presentaven ben magres, atesos els flagrants incompliments de les seves promeses, en el terreny econòmic i social. Els opositors de la presidenta treuen foc pels queixals, amb tota la raó del món. Asseguren que els liberians no es deixaran enredar per aquest cop d'efecte. Johnson-Sirleaf ha estat igualment criticada pel seu marcat tarannà neoliberal, tan afable amb les administracions nord-americanes, que la perceben com la perfecta aliada africana. Quina és la motivació política oculta, en la concessió del premi?

La història del Nobel de la Pau està farcida d'autèntics despropòsits, que arriben a situacions tan delirants com la nominació de Hitler i Stalin, el parell de monstres més temibles del S. XX, en pocs anys de diferència. Però la tira de contradiccions és llarga. Recordem alguns mèrits memorables. Theodore Roosevelt i la política intervencionista (1906); Henry Kissinger i les dictadures llatinoamericanes (1973); Arafat, Peres, Rabin i el vesper del Pròxim Orient (1994); Kofi Annan i la corrupció del programa petroli per aliments (2001); Obama i la guerra de l'Afganistan (2009), entre altres distingides contribucions a la pau mundial. Com és evident, personalitats que realment haurien merescut el reconeixement, es van quedar fora del quadre. La galdosa trajectòria mereixia una bona rentada de cara. Em pregunto si la quota femenina ha estat una estratègia premeditada o només és fruit de les amables intencions dels acadèmics. A banda del currículum de violència dels llorejats, calia compensar a corre-cuita el baix percentatge de dones, en el llistat de guanyadors de totes les disciplines. Johnson-Sirleaf ha de compartir el pastís pacifista amb la seva compatriota Leymah Gbowee i la iemenita Tawakul Karman. Em podríeu dir que també hi ha un vessant positiu en aquests nomenaments. Potser si. Personalment, temo que no es tracti d'una nova utilització de la dona, amb finalitats cosmètiques. Aquest fet no canviarà per a res la nostra situació dins d'un patriarcat demolidor. Com a referent simbòlic, recordem que Alfred Nobel, pare de la criatura, va inventar la dinamita. Un inici bastant il·lustratiu del que vindria a continuació. Veurem si en el futur es calmen els ànims ... o continuen les explosions.



dijous, 6 d’octubre de 2011

Steve Jobs tenia un costat fosc


Steve Jobs va ser un líder carismàtic però també tenia un costat fosc remarcable



La defunció de qualsevol ésser humà, després de perdre la batalla contra el càncer és dolorosa. Si parlem d'un referent brillant en l'univers de la informàtica és natural que es produexi un ressò mediàtic considerable. No obstant això, penso que hi ha quelcom inquietant en el fet que una aclaparadora majoria de diaris posin en primera plana la pèrdua de Jobs i li concedeixin un espai desorbitat en cròniques o columnes d'opinió. En aquests moments, lamento que la mort de centenars de milers de persones a causa de la fam passi cada dia desapercebuda. Avui tampoc no se'n canta ni gall ni gallina. Desgraciadament, sempre hi ha algun gran tema que eclipsa els drames humanitaris.

El retrat que dibuixen del fundador d'Apple és igualment pertorbador. Només podem trobar-hi paraules elogioses. Genial, visionari, il·lusionista, pioner o revolucionari són alguns dels adjectius amb els quals el defineixen. El diari Ara l'anomena Leonardo Da Vinci modern. Tela marinera. A Twitter el destaquen com un Einstein de la nostra generació. Barack Obama ha fet unes declaracions exclusivament dedicades al
mestre i ha afirmat que el millor tribut ha estat conèixer el seu traspàs a través d'un giny creat per ell. En cap moment gosaria posar en dubte el seu inspirat llegat però penso que una empresa com Apple hauria de ser quelcom més que una llista d'èxits i un compte corrent astronòmic.

Steve Jobs va cultivar una imatge de milionari humil, amb els seus texans i jerseis de coll alt. Les creences budistes que professava li conferien una aurèola de guanyador contemporani. Un burgès bohemi de Sillicon Valley, estrella guia de qualsevol jove promesa dels bits i els bytes. Personalment, sense ànim de ferir la sensibilitat de ningú, considero que el seu perfil és justament l'antítesi de l'empresari del futur. Encara que resulti incòmode, avui també caldria recordar que Apple, com a bon gegant industrial, tenia un vessant tenebrós. Principalment, destacaria les hermètiques condicions comercials, l'explotació infantil en fàbriques asiàtiques, la contaminació mediambiental i el temperament ferotge de Jobs, que s'havia guanyat a pols la fama d'atemorir els seus treballadors. En l'àmbit familiar, va tenir serioses dificultats a l'hora de reconèixer la seva primera filla. És a dir, que també era responsable d'un dany incommensurable, del qual amb prou feines hem sentit a parlar. Steve Jobs, lluny de despertar la meva admiració, em porta a qüestionar si és realment possible assolir un capitalisme de rostre humà o hem de conformar-nos amb successives capes de cosmètica mediàtica. Crec que representava un model que avui hauria d'estar en franca decadència. Però cal conservar l'esperança. Potser coneixerem un nou líder, que oferirà respostes als drames corporatius del present.



dimarts, 4 d’octubre de 2011

Una convulsió planetària


La xacra de la violència econòmica, representada en una performance de Liberty Plaza, a Nova York



Les ocupacions avancen com un foc imparable, en una muntanya resseca i esventada. La repressió, una vegada més, ha motivat la simpatia ciutadana. Les distorsions mediàtiques i la brutalitat policial actuen com la benzina de l'incendi. Del 15-M a la revolució global. Ningú podia preveure que els aires de llibertat nord-africans s'escamparien arreu. Sembla que aquesta convulsió planetària sorgeixi de les entranyes de la humanitat. Fa la impressió que procedeix d'un indret remot i comú, que teníem oblidat. Penso que vivim un moment històric vertaderament emocionant i transcendent. Per més que s'esforcin a ignorar-lo, no deixarà d'existir. Algunes persones opten per creure's les seves pròpies mentides però la realitat és tossuda i no vol cedir a les perversions dels titulars. Entenc que aquesta voluntat massiva de canvi no és fàcil de pair.

Ahir mirava
un vídeo per la xarxa que em va fer saltar les llàgrimes. Parteix d'una idea ben senzilla però il·lustra clarament el germen de la revolució. Està vist que el problema del periodisme no és la manca de recursos sinó de llibertat. Un jove reporter està deprimit en un vagó de metro de Nova York. Contempla els homes i dones del voltant, desconnectats completament els uns dels altres. Semblen autòmats indiferents, hom diria que no tenen absolutament res en comú. Viuen tancats en el seu món, desvinculats de l'exterior. Un bon dia, el noi decideix trencar aquest aïllament i parlar-hi. Els fa preguntes referents a la seva rutina. Dialoguen sobre l'amor, l'esperança, la por. Sorprenentment, els interlocutors es mostren receptius i amables. S'esvaeix qualsevol rastre de temor. Entre ells, s'hi estableix una conversa entendridora i empàtica. Les seves respostes són extraordinàriament semblants. Van ser uns quants minuts de necessària lucidesa. Estem saturats de violència, hem oblidat fins a quin punt ens necessitem i volem estimar-nos.

Últimament, ploro sovint de l'emoció que sento. Aquest moviment suposa un cúmul de vivències tan intenses que resulten difícils de digerir. Passes de la impotència a l'alegria en un obrir i tancar d'ulls. De l'esperança a la frustració, en menys del que canta un gall.
Evidentment, ignoro en què desembocarà aquesta convulsió però no hi ha dubte que farà camí i guanyarà adeptes. Finalment, preferim sentir-nos acompanyats. Això també és la condició humana. Han estat deu anys de destrucció i avarícia despietades. Ha arribat l'hora de la solidaritat.




diumenge, 2 d’octubre de 2011

Canals alternatius, a la recerca de la innocència perduda



El canal de Youtube de We Are Change retrata la cultura de la violència promoguda per la classe dirigent i les protestes ciutadanes pacífiques als Estats Units



Al marge de comptades cròniques estimulants, sempre massa breus, quan miro el TN de TV3 tinc la impressió que estic davant d'una espai propagandístic de baixíssima qualitat. Poso la televisió per sentir un soroll de fons, mentre estic ocupada en altres activitats. Si els presentadors apunten una notícia interessant, llavors em connecto a la pantalla i intento pensar fins a quin punt la notícia està adulterada. Dóno per descomptat que la llibertat d'expressió brilla per la seva absència i que el reporter fa allò que bonament pot per explicar els esdeveniments que li permeten transmetre. Llavors em qüestiono què ens ha conduït fins aquí. Com aquell matrimoni que recorda que un dia va ser feliç i ha culminat el seu trajecte en la més amarga de les desavinences, pregunto: Què hem fet malament, per distanciar-nos d'aquesta manera?

Sense que serveixi de precedent, estic d'acord amb l'Albert Rivera quan afirma que és completament absurd mantenir cinc canals de televisió públics a Catalunya. En primer lloc, perquè hi ha altres prioritats infinitament més urgents i després, això ho afegeix una servidora, perquè els continguts són majoritàriament tan pobres que el ciutadà faria bé de prescindir-ne, si vol conservar el teixit neuronal en bon estat. Atès el panorama polític actual, val a dir que no penso que cap partit estigui capacitat per a fer els passos necessaris, que retornin la dignitat al periodisme. Considero que farien falta transformacions estructurals profundes, abans d'abordar aquesta qüestió amb un cert realisme.

Em sento propera als moviments populars de canvi que sorgeixen arreu i miro d'estar informada a través de blogs, xarxes socials i canals de Youtube. Avui estic especialment interessada en la tardor calenta de Barcelona, que proposa passar de la indignació a l'acció i també en la recent ocupació del pont de Brooklyn. Un dels canals alternatius nord-americans que més m'agrada és We are Change, on es procura oferir una visió intel·ligent i humana dels canvis que necessita aquest món tan violent i despietat. He sentit algunes veus crítiques, evidentment legítimes, sobre el fet que qualsevol s'erigeixi actualment en el paper de periodista improvisat. Sense negar els raonables retrets, al meu entendre, és d'una lògica absoluta que l'esmentat boom sorgeix de l'aclaparadora pressió exercida sobre els mitjans de comunicació tradicionals. Penso que cal agrair la generositat amb la qual tantes persones anònimes agafen les càmeres desinteressadament -i exposant-se en ocasions a un enrome risc- per explicar-nos la realitat de manera poc aviciada. Si més no, ofereixen un camí per a recuperar la innocència perduda. Prou que la necessitem.