dimecres, 31 d’agost de 2011

El tercer problema


El Roto


S'han fet esforços considerables per encasellar el col·lectiu 15-M en l'etiqueta de radical. Es vol vendre una imatge pollosa o il·luminada dels seus membres, sense tenir en compte el gruix social que representen. Habitualment, es mostren els moments dels enfrontaments més virulents. Si és possible, aquell instant en el qual un jove mal guarnit increpa algun agent. Es qualifiquen els rastaflautes amb contínues expressions d'humiliació. Qualsevol diria que pertanyen a una categoria inferior o han comès algun delicte irreparable. La brutalitat policial es presenta com un incident puntual, de mínima transcendència política. S'oculta informació sobre l'abast de les ferides causades, tant a periodistes com a activistes. La solidaritat i el civisme no són valorats positivament, malgrat que sorgeixin honroses excepcions. En el cas que algun portaveu aparegui en una tertúlia, els omnipresents propagandistes impedeixen que pugui expressar-se amb un mínim de normalitat. Durant les manifestacions de protesta, s'aborden de forma tangencial les legítimes reivindicacions. No és casual que una de les ja famoses proclames, proposi: apaga la televisió, encén el teu cervell.

Les generalitzacions i sentències elitistes de menyspreu demostren un absolut desconeixement dels temes abordats en les assemblees. Personalment, estic convençuda que diverses propostes sorgides d'aquest moviment, les poden subscriure perfectament els votants liberals i els socialdemòcrates. ¿Qui posaria traves a prendre mesures per a frenar la corrupció, fomentar la democràcia participativa o controlar les entitats bancàries? Segons informa el CIS, un any rere l'altre, els nostres polítics es consoliden en el tercer lloc del rànquing de problemes més rellevants del país. Tot i la inquietant valoració, no hi ha mesures visibles que facin pensar que la tendència pot revertir. Mentre que els metges les passen magres per poder tirar endavant amb la seva feina, els alcaldes s'apugen el sou. L'exemple pot semblar populista però crec que respon fidelment a l'opinió que bona part de la ciutadania té sobre la preocupació dels diferents partits -siguin de dretes o d'esquerres- respecte les penalitats reals del país. Després del reformazo, no penso que les enquestes del CIS assenyalin precisament els rastaflautes, com a principal problema a combatre. Em temo molt que les explosions socials estaran a l'ordre del dia. No hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar.



dilluns, 29 d’agost de 2011

En el país dels crancs


Tinc la sensació d'haver recalat en el país dels crancs, a dins d'una nau a la deriva. Aquesta és la meva visió surrealista de la proposta de reforma de la Constitución Española. Penso que la sobtada necessitat de fer un moviment enrere, pretén impedir l'imprescindible pas endavant. Els canvis en l'article 135, en cas de produir-se, ens lligarien de mans i peus.

Em preguntava com reaccionarien el FMI, el Banc Mundial,
els mercats i la Unió Europea. La colla d'entitats abstractes que regeixen el nostre destí. La brutalitat policial i la mordassa mediàtica no han estat suficients per apaivagar les protestes indignades. Al contrari. La ferma oposició de bona part de la ciutadania, vers les violentes mesures neoliberals, s'havia consolidat en el transcurs dels mesos. Calia frenar les càndides proclames de llibertat d'una manera més expeditiva. No es tractava d'escoltar les demandes de justícia social, evidentment. Ni de donar crèdit a les propostes de progrés, en matèria democràtica. Tampoc era convenient potenciar les veus de prestigiosos economistes, que afirmen que l'empobriment de l'Estat del benestar va justament en contra de la recuperació econòmica. Els magnats de les finances s'han tret un altre as de la màniga.

Aquí no es discuteix el camí de sortida del forat de la crisi sinó la forma de mantenir una magnífica quota de poder, sense que sorgeixin més traves indesitjables. Es tractava, doncs, de proposar una involució. De tramar un cop d'estat econòmic, amb
premeditación y alevosía. A l'estiu, sota un sol de justícia. Sense possiblitat de referèndum. Els temps ja no estan per treure les pistoles però si que es poden buscar portes del darrere. S'han sofisticat les formes però el fons és el mateix. Si volem eixugar el deute, no queda altre remei que reduir el dèficit per la via de les retallades. O sigui: pensament únic i a callar la boca. Mentrestant, el sector privat es renta les mans. Paral·lelament a les doloroses tisorades i les reformes a traïció, hem de suportar injeccions de moralina papal intravenosa i religió futbolera pels quatre costats. Amb tot, conservo l'esperança que encara es pot revertir la situació. No suporto pensar que anem enrere, com els crancs. M'agradaria tornar a pujar al vaixell i continuar amb el feixuc viatge.





divendres, 26 d’agost de 2011

Quina literatura necessitem, per explicar la guerra?


Una nena líbia dóna una puntada de peu a un retrat del rais. Foto extreta d'aquí.


Els mandataris europeus que van acollir Gaddafi sota la seva ala protectora, ara encoratgen la Transició de Líbia. Pateixen tots els símptomes de la típica febre democràtica messiànica. La mateixa amb la qual Obama va enlluernar el món. Aquesta vegada, sense aixecar falses esperances. Mustafa Abdul Jalil és l'home de palla a la zona. La paraula Transició em fa més por que una pedregada. Salvant totes les distàncies, només cal contemplar el retrocés actual, per adonar-se que a Espanya la tirania no va morir pas al llit del dictador. Més aviat s'hi va regenerar. Ha arribat l'hora de repartir-se el pastís del petroli. Alguna ànima càndida encara vol vendre que quatre rebels esdentegats, amb un kalashnikov, en recolliran una porció acceptable.

Em pregunto què dimonis ha succeït, de debò, en aquell país. La veritat i la guerra són eternes enemigues. El referent de l'Iraq és el més immediat. Les filtracions de Wikileaks van aportar una mica de llum, res extraordinari, sobre la violació de drets humans. A una guerra no s'hi van a repartir caramels. La retirada de les tropes nord-americanes m'ha conduït a la recerca de més peces del puzle de la barbàrie. He ensopegat amb
101 dies a l'Iraq, de l'estel·lar Asne Seierstad. La reportera noruega, acompanyada dels Diaris àrabs, de la llegendària Gertrude Bell, condueix el lector pels carrers de Bagdad. Posa carn i os a la història d'un país devastat pels conflictes armats, les sancions i la dictadura de Saddam, on els secrets i l'ombra de la repressió terroritzen tothom. Abans de les bombes, malgrat les infinites traves, hi troba entranyables confidents (pàgs. 103, 104, 109):

"Vam seure al racó més intern del local. Em vaig preguntar per què devia haver acceptat de veure'm.
-Perquè estic boig. L'Iraq és el regne de la por. Aquí ningú no li dirà mai la veritat si va amb el seu guia o amb altres iraquians que no conegui. Pocs li parlarien encara que estigués sola. Per una paraula de més s'arrisquen a vint anys de presó, per una paraula de més dita a un estranger poden desparèixer per sempre. Aquest país és com un gran forat ple de merda. Res no es mou a la superfície, fa pudor i prou. Necessitem ajuda per llançar una pedra gran a aquest forat. I això és el que tots esperem: que passi alguna cosa.
[...] De sobte, en Jalal se'n va però fa un gest amb la mà perquè l'esperi. Quan torna, em fica un llibre a la bossa.
-Llegeixi-ho, ho entendrà tot. L'autor va ser -xiuxiueja en Jalal, passant-se ràpidament el dit a l'alçada de la gola- ... pel règim. Torni quan l'hagi llegit, però no l'ensenyi a ningú. Em tancarien vint anys a la presó.
-¿Per què s'arrisca tant?
-Avui dia, viure ja és perillós. Ara marxi.
"


L'autora assegura que la literatura és imprescindible per entendre una situació bèl·lica. No hi ha objectivitat possible, és una utopia abastar la realitat, només es pot construir un mosaic mínimament presentable, elaborat amb petits fragments quotidians. Certament: sense temps, lectures, paciència i un relat estructurat, és pretensiós endinsar-se en la dramàtica i complexa realitat iraquiana. Cal el ritme de John Dos Passos.

La literatura és una radical opositora del fast food mediàtic, més proper a complaure els discursos del poder. Amb tot, els grans vips tampoc no estan exclosos de les crítiques. Recordem la fina línia que separa la realitat de la ficció, polèmica que ha fet qüestionar fins i tot a Ryszard Kapuscinski, referent de referents. La mateixa Asne Seierstad, ha estat denunciada, a causa d'El llibreter de Kabul. Per tal d'entendre la vida a l'Afganistan, va compartir llar amb una família afganesa, experiència que després va traslladar a l'aclamada novel·la. Va ser fàcil, no obstant, identificar els autèntics protagonistes de la història, molts dels quals no van sortir gaire ben parats en el retrat i ara pateixen les conseqüències de tots els secrets revelats. L'aportació de l'escriptora va ser interessant però, ¿fins a quin punt tenia dret a violar i esbombar les intimitats de persones anònimes, sense el seu consentiment? ¿no és aquesta una altra forma de rapinya, paral·lela a la del petroli? Per altra banda, sorgeix el dilema dels prejudicis occidentals, pel qua fa la mirada que hi adrecen els corresponsals als països àrabs. No fa gaire, sentia un gran tòtem del periodisme de trinxera, criticar ferventment les xarxes socials, com a eina per entendre les revoltes al nord d'Àfrica. Semblava que temés perdre el rol de sedàs omnipresent. Hi discrepo profundament. Malgrat que es tracti d'un fris fragmentat, si més no, és autòcton. Benvinguts siguin Facebook, Twitter, Youtube i els blogs dels activistes. Això no treu que necessitem la literatura, per acostar-nos a la guerra. Com l'aire que respirem. Ara bé: quina literatura? Acabo amb un suggeriment, del meu admirat Edward Said (Orientalismo, pàg. 384):

"Cualquier poeta o escritor árabe -que son muy numerosos- escribe sobre sus experiencias, sus valores y su humanidad (por muy extraño que pueda parecer) y de esta manera perturba de modo eficaz los diversos esquemas (imágenes, estereotipos y abstracciones) por los que se representa a Oriente. Un texto literario habla más o menos de realidad viva. Su fuerza no reside en que sea árabe, francés o inglés; su fuerza está en el poder y en la vitalidad de las palabras que, por introducir una metáfora de Flaubert extraída de La tentación de san Antonio, arrancan a los ídolos de los brazos de los orientalistas y les hacen abandonar esas abominables criaturas -que son sus ideas de Oriente- que intentan hacer pasar por Oriente"





dimecres, 24 d’agost de 2011

La infidelitat (també) és un negoci


Second love, Victoria Milan o Ashley Madison són webs dedicades a gestionar la infidelitat



Els diners poden corrompre l'ofici de psicòlegs i psiquiatres. La priorització de l'economia implica la manipulació de la investigació, per exemple, massa susceptible de perseguir objectius més empresarials que no pas de salut. La presència creixent de literatura fantasma, en les revistes científiques, n'és un bon exemple. Les fal·làcies àmpliament sostingudes sobre la pretesa eficàcia de determinats psicofàrmacs provoca que milions de persones consumeixin antidepressius, ansiolítics o hipnòtics, els efectes secundaris dels quals no estan prou investigats ni, per descomptat, divulgats. La mateixa dinàmica perversa es podria aplicar perfectament a d'altres àmbits, apassionadament entregats als braços dels beneficis immediats, sense possiblitat de reflexió sobre la profunditat de la professió i el seu futur a llarg termini. Fins i tot la fam al món ha esdevingut un motiu de lucre, com apuntàvem ahir. La mortalitat a l'Àfrica és una de les més vergonyoses realitats d'aquest món i, malgrat tot, els governs romanen impotents i impassibles, davant la ferotge coacció dels mercats. La necessitat de posar límits clama al cel, la cobdícia desfermada amenaça amb devorar-nos. Els corrents alternatius agafen força però no estan prou consolidats per frenar la barbàrie. Malauradament, massa bons projectes moren pel camí, derrotats per les traves o les pressions.

Proliferen negocis bruts de tot tipus. Tant se val la violació de drets humans. Per acabar-ho d'arrodonir, se suposa que representen la llibertat. Llibertat per assassinar, violar, torturar, intoxicar o explotar els més vulnerables. A un nivell menys sagnant, han aparegut pàgines a Internet que motiven parelles casades a cercar aventures a través de la xarxa. Un equip de professionals gestiona els flirtejos i assegura la màxima discreció. La idea és que no cal trencar el vincle matrimonial per anar-se'n al llit amb una altre. Tampoc és necessari analitzar les repercussions que això pot suposar. Ni tan sols el patiment que pot causar a la persona amb qui comparteixis la vida, en cas que descobrís el romanç secret. Els responsables del xiringuito, bombardegen la possible clientela amb tota mena de xerrameca i falsa propaganda. Que si la infidelitat augmenta l'autoestima, que si potencia la seguretat personal... Em pregunto com es pot caure de quatre grapes en aquests missatges de peixeteria barata.

Les banyes susciten tota mena d'enginyosos acudits. Penso que aquest humor, precisament, pretén treure ferro al terrible sofriment que causa la descoberta d'una tercera persona. Puc assegurar que les manifestacions més desesperades de dolor, les he vist en matrimonis que han passat per aquest tràngol. Forçosament, la meva perspectiva és una altra. Eduard Punset parla de la importància dels gens a l'hora de fer el salt a la parella. Em sembla una troballa interessant. Amb tot, penso que no es pot negar que la frívola publicitat també pot empènyer a trencar un pacte de lleialtat. Amb això no pretenc donar lliçons de moral. La meva feina no és jutjar ningú, prou complicada és la vida. Tots plegats ens podem veure embolicats en situacions que ni tan sols hauríem imaginat. Allò que resulta esgarrifós, al meu entendre, és pretendre que la infidelitat és terapèutica i aconseguirà posar una nota color a la monotonia conjugal. Sense més conseqüències. Ni tal sols es deixa marge a l'aventura, perquè un equip de professionals s'encarrega dels més petits detalls. Treu la Visa, relaxa't i viu la vida al màxim. No cal amoïnar-se. Hi ha mentides per comprar i per vendre.



dilluns, 22 d’agost de 2011

Fam a la Banya d'Àfrica: la sequera no ho explica tot


La fam al món constitueix avui un immens negoci. Foto Pluràlia TV.


L'any 2008 es va tancar la Cimera de l'ONU per a l'Agricultura i l'Alimentació amb el més cru dels escepticismes. La fragilitat de Ban Ki-moon davant de les corporacions financeres evidenciava la manca de voluntat per abordar el vertader rerefons de la qüestió. Només una declaració de bones intencions, sense cap compromís polític damunt la taula, va ser l'amarg balanç de la trobada. Malgrat que s'estima que 100.000 persones moren diàriament com a conseqüència de la fam, encara no s'han pres mesures efectives per atacar d'arrel la criminalitat derivada de l'especulació. Se suposava que la mà màgica del mercat havia de solventar la crisi alimentària. Malauradament, les notícies que ens arriben sobre el drama a la Banya d'Àfrica no fan més que confirmar la terrible evidència, que pocs mandataris gosen mirar a la cara. La veritat és horrible i no té amics que la portin a passejar.

El missatge que ens arriba de manera majoritària als ciutadans és el reclam d'ajuda, davant de les emergències. Com en el cas de la cimera de Roma, no pas per afrontar els conflictes en el seu origen sinó per a perpetuar el model condescendent de caritat. Personatges famosos es retraten amb un bol buit a la mà i ens miren amb cara de males puces, mentre ens exhorten a col·laborar. No penso que s'hagi de criminalitzar aquest tipus d'ajuda, només que caldria aprofundir en els múltiples factors que expliquen el drama que suporten milions de persones. D'altra manera, les esmentades campanyes esdevenen simples expressions de cinisme i xantatge emocional. En els espots de les ONG no es parla obertament del fet que els aliments s'han convertit en una mercaderia i que els mateixos delinqüents que treballaven a la Borsa de Nova York ara especulen a Chicago, amb les matèries primeres agrícoles. Tampoc critiquen el negoci dels biocarburants ni l'escalada demencial de preus, del blat de moro o de l'arròs. No fan referència a la competència deslleial de les grans empreses, davant dels petits agricultors. El peix gros es menja el menut però ells tan sols apel·len al sistema tronat de beneficència. De totes totes, és necessari aprofundir en els motius de la fam al món. En aquest sentit, us recomano un interessant article de l'experta en Moviments Socials, Esther Vives, que recorda la Somàlia que caminava cap a l'autosuficiència, a la dècada dels 70, fins que van arribar les tràgiques mesures del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Parla de conceptes tan interessants i desconeguts com la sobirania alimentària, que caldria incorporar amb urgència en qualsevol agenda política, sigui de dretes o d'esquerres. Aquest holocaust contemporani no hi entén, de xerrameca ideològica. Quants éssers humans hauran de morir, abans d'aplicar les autèntiques solucions?



divendres, 19 d’agost de 2011

Vitamina B-16 per a la indignació




M'havia promès que no escriuria ni una paraula sobre la visita del Papa, però un volcà d'indignació ha fet erupció dins meu i no me'n puc estar. Són tantes les raons per criticar la presència de Benet XVI a Madrid que no comprenc que hi hagi fidels que decideixin tancar sistemàticament els ulls davant de l'evidència. I que consti que respecto sincerament els seguidors de la fe catòlica i totes les persones que treballen per a la justícia social, perquè bona falta ens fan. Per alguna cosa es deuen haver rebel·lat, els cristians de base.

Repassem uns quants motius per a la dissidència. En primer lloc, tenim les joventuts hitlerianes. Les excuses de mal pagador afirmen que el context històric va pràcticament obligar el Papa a formar-ne part. Es veu que era un costum ineludible de l'època. Fins i tot en el remot supòsit que fos així: algú que va simpatitzar amb un règim criminal, és la persona més indicada per ser el cap d'una Església plural? Recordem que Ratzinger encara es va permetre l'atreviment de comparar l'ateisme amb el nazisme. Per acusar que no quedi. En la seva visita a Barcelona, van aixecar polseguera les declaracions sobre el suposat laïcisme agressiu espanyol, que ens van transportar a les èpoques més fosques del nacionalcatolicisme.

Per altra banda, sorgeix l'arxiconegut encobriment d'un pederasta, quan B-16 era arquebisbe de Munich. Un cop més, els seus defensors acèrrims, afirmen que ell ha estat el primer que ha decidit obrir una investigació interna, per tal d'estudiar a fons els casos d'abusos a menors. No serà més aviat que l'escàndol li va esclatar a la cara i ja no el podia defugir? Després tenim el tema econòmic. El finançament públic de la visita contrasta vivament amb la naturalesa d'un estat aconfessional
. Molts ciutadans ens rebel·lem contra el fet que hàgim de contribuir a sufragar les despeses d'una parafernàlia amb la qual, mai més ben dit, no combreguem. Una negativa que pren més força en temps de crues dificultats econòmiques. Podem apuntar també que la flor i la nata de l'elit financera ha organitzat tot aquest cerimonial. Més val que no els traiem els draps bruts, perquè no concorden gaire amb el missatge de l'Evangeli. Finalment, apuntaria la dura repressió policial als manifestants opositors -on ets Constitució?- i la insistent criminalització dels mateixos, en determinats canals de televisió. Les sospites sobre un possible atemptat haurien d'haver fet reflexionar a més d'un tertulià verinós. Podria continuar, però m'estimo més deixar-ho córrer. B-16 em condueix per uns camins força inquietants.



dijous, 18 d’agost de 2011

Inditex i l'ambivalència afectiva



Imatge d'un catàleg de Zara



El psiquiatre suís Eugen Bleuler, pioner en l'estudi científic de l'esquizofrènia, va descriure l'ambivalència afectiva com la presència simultània d'amor i odi, en l'univers interior de malalts que patien algun trastorn psicòtic. Per alguns pacients, les persones properes podien ser motiu de les més accentuades i contràries emocions, expressades de forma extremadament polaritzada. Val a dir que no cal sofrir una greu patologia mental per experimentar sentiments contraposats, vers algun ésser estimat. Deixarem aquestes profunditats intrapsíquiques per un altre dia.

La definició de Bleuler resulta útil per il·lustrar el dilema que una humil servidora pateix amb Inditex. Per un costat, em repugna la prepotència d'aquest gegant del tèxtil. Han estat denunciades les seves maniobres perverses per a l'evasió fiscal, la precarietat laboral a la qual sotmet els treballadors, l'explotació infantil en diferents indrets del planeta o la manca de talles grans, en diferents cadenes de roba. Vist el compendi d'atrocitats, seria d'esperar que qualsevol ciutadà amb un mínim de consciència es mantingués ben allunyat de qualsevol local comercial, propietat del magnat gallec. Però això, malauradament, no succeeix així. Paral·lelament a aquesta informació -que no es pot dir que tingui una presència preponderant en els mitjans, precisament- rebem una allau torrencial d'estímuls, que ens arrossega a comprar de forma irracional. El consum i l'oci estan profundament lligats. Fins i tot la felicitat s'associa a l'adquisició de productes innecessaris. Fins a quin punt podem controlar els impulsos del shopping?

Passo per davant d'una botiga de Zara. Una part del meu cervell crida: Inditex destrueix la societat! I l'altra respon, immediatament: Quina americana més preciosa! Està tan bé de preu! La tensió interna està servida. L'embriagadora seducció dels aparadors, a vegades guanya la partida.

La mateixa dissonància patològica es podria aplicar a la multinacional sueca Ikea, per exemple, que ha rebut igualment crítiques per abusos de tot tipus, tant laborals com mediambientals. En aquest cas, resulta particulament sagnant que les campanyes publicitàries pretenguin vendre un estil de vida perfectament oposat a la vertadera naturalesa del seu negoci. De forma similar, Amancio Ortega es presenta a la premsa com un home humil, de gustos senzills. Deu ser que els peixos grossos també malviuen amb les contradiccions. I això, naturalment, no és cap consol.




dimarts, 16 d’agost de 2011

Del Mur de Berlín a la Zona Verda de Bagdad



A dalt, un grup de treballadors de l'Alemanya de l'Est construeix el Mur de Berlín, l'any 1961. A sota, una imatge de la recent ocupació nord-americana a l'Iraq


Arran de la celebració del cinquantè aniversari de la construcció del mur de la vergonya, s’ha evocat l’efemèride a la manera habitual: escuma mediàtica a dojo i poca substància històrica. Un dels aspectes més dolorosos d’aquest recordatori és la presència de barreres que resten alçades arreu. El colpidor símbol de la Guerra Freda va caure feliçment però encara romanen profundes divisions entre éssers humans, en múltiples comunitats. Es manifesten a través de tota mena de robustes defenses, falsament protectores de l’adversitat. La crua realitat m’ha conduït fins a noves muralles contemporànies, específiques del capitalisme desbridat. Aquestes últimes no són tan conegudes ni tampoc qüestionades, malgrat el drama que acullen i dibuixen en l’horitzó.

Un cop liquidat el teló d’acer, l’any 1989, la ideologia que havia emparat el Socialisme Real, rebia una estocada gairebé definitiva. L’ensorrament de la dictadura comunista i la utopia que l’acompanyava marcarien una fita històrica, les conseqüències de la qual recollim avui, amb tots els seus avantatges i també contrapartides. S’iniciava un canvi: Die Wende, com l’anomenaven els alemanys. En aquell context, ple d’incerteses i atrevits pronòstics, el politòleg Francis Fukuyama publicava un polèmic llibre: El final de la Història i l’últim home. En aquest volum, hi exposava una de les tesis més celebrades del neoconservadurisme. Guiat per l’estela hegeliana, Fukuyama postulava la culminació de la lluita entre ideologies. Albirava l’inici d’una nova era mundial, cimentada en la política liberal, a l’aixopluc de la qual s’assolirien les màximes aspiracions d’igualtat i satisfacció per a l’home.

Potser pateixo d’ingenuïtat recalcitrant però crec que Fukuyama estava carregat de bones intencions. Amb tot, va recolzar propostes com el Projecte per al Nou Segle Americà, al costat de col·legues ben poc recomanables, entre els quals Dick Cheney i Donald Rumsfeld. Personatges força interessats en treure un sucós rendiment econòmic a la prometedora etapa que venia per davant. Els crims i la destrucció només serien efectes col·laterals, esdevinguts a causa de les portes giratòries, que s’imposarien definitivament entre l’empresa privada i el Govern dels Estats Units. Vista la deriva que prenia la política a l’Orient Mitjà, Fukuyama es va desmarcar de forma taxativa de la follia sanguinària del acòlits de George Bush fill. La fortificada Zona Verda de Bagdad tal vegada sigui el símbol més poderós de l’empresa bèl·lica Halliburton –propietat, entre d’altres, de Cheney- i del botí milionari, extret del pretès alliberament de l’Iraq. La inestabilitat que experimenta el país s’ha manifestat, recentment, en forma de mortífers atemptats. Les tropes es retiraran aviat: la feina ja està feta. L'actualitat té poc a veure amb el futur, banyat en almívar, que prometia Fukuyama.

Les interferències del sector privat en els afers de defensa estatals van determinar la profunda incompetència de l’exèrcit invasor, segons han manifestat alguns experts. És ben coneguda la lucrativa tasca mercenària de Blackwater. Contràriament al què es pugui pensar, aquesta prepotència no està restringida a l'àmbit de la guerra sinó que també es manifesta en altres contextos. La comunitat tancada de Sandy Springs és un suburbi republicà, situat al nord d’Atlanta. Els seus membres no volen pagar taxes que donin suport, per exemple, als veïns afroamericans. Existeixen empreses com CH2Hill, encarregades de construir enclavaments exclusius similars: a Nova Orleans i també a Sri Lanka. L’historiador Tony Judt qüestionava aquestes comunitats reixades, presents igualment a Stratford City, a l’est de Londres; Cabot Circus, a Bristol o a Liverpool One. Amb la seva prosa esclaridora, n’assenyalava els punts febles (El món no se’n surt, pàg. 111-112):

“Una reflexió instantània revela la contradicció d’aquesta mena de comunitats parasitàries dins de la comunitat. Les empreses de seguretat privada que contracten no tenen, per llei, dret a actuar en nom de l’estat i, per tant, els cal trucar la policia per assistir-los en l’avinentesa d’un delicte. Els carrers que diuen posseir i mantenir van ser inicialment supervisats, construïts, asfaltats i enllumenats a costa de tots, de manera que els ciutadans privatitzats d’avui són els beneficiaris immerescuts dels contribuents d’ahir. Les autopistes estatals que permeten els membres de les comunitats reixades viatjar lliurement entre casa i la feina també van ser fornides –i encara són mantingudes- per la societat en general, com ho són els serveis públics (escoles, hospitals, oficines de correus, camions de bombers i d’altres) als quals els ciutadans reixats poden acudir amb els mateixos drets i expectatives que els seus soferts veïns”

Vet aquí la paradoxa. Enderrocada la utopia socialista, el totpoderós estat va deixar pas al mercat lliure sense fronteres. La febre privatitzadora, ben lluny d'assegurar la desitjada democràcia, ha conduït a l’inexorable construcció de noves barreres, tan aterridores i cruels com aquell mur llunyà, que separava les dues Alemanyes. El temps dirà si cal iniciar una altra etapa, en la qual repensar, com apuntava sàviament Tony Judt, el nou paper de l’estat. Vistos els moviments cívics de protesta, escampats arreu, no queda cap dubte que els ciutadans encara volem viure en autèntica llibertat. Haurem de cercar, sense descans, el camí que hi mena.


dissabte, 13 d’agost de 2011

L'ombra de Thatcher plana sobre Londres


Getty Images



Ja van cinc morts, 1.600 detinguts i 796 processats. Pèrdues de fins a 180 milions de lliures. Aquestes xifres no amaguen la profunda insatisfacció entre bona part de ciutadans que se senten sistemàticament exclosos, en una societat que es fa dir democràtica. Un drama que es reprodueix a diferents parts del planeta. Penso que la generació Blackberry també té punts en comú amb les revoltes al nord d'Àfrica, per exemple. Un jove sense futur és un jove sense futur. Qui pot negar que sobreviure i prosperar són dues aspiracions universals?

Les repercussions en matèria de convivència ciutadana són impossibles de quantificar. Davant del complex panorama, Cameron ha respost de l'única manera que, al meu entendre, pot fer-ho un tory: declarant la guerra a les bandes. Cameron parla de delinqüència pura i dura, desvincula els fets de qualsevol factor de tipus socioeconòmic. Proposa canons d'aigua, desplegament de l'exèrcit, censura a les xarxes socials, implacables penes de presó... Mesures evocadores de règims poc amants de la llibertat. A vegades, costa distingir si ens trobem a Europa o bé a l'Egipte de Mubàrak.

El premier britànic no tan sols ha estat qüestionat per la pèssima gestió del vandalisme sinó que també pateix per les doloroses retallades socials i, per descomptat, la tenebrosa ombra de l'afer Murdoch. Resulta esgarrifós sentir-lo parlar de falta de respecte pel bé públic i de mancances educatives. És que potser la seva actuació política excel·leix, en aquests principis? Evidentment, no és el primer cop que un líder conservador es troba entre les cordes. Si fem un salt en el temps i ens situem a la dècada dels 80, recordarem que a Margaret Thatcher va ser-li molt útil la guerra de les Malvines, per a recuperar la popularitat perduda, arran de les vagues i conflictes amb els obrers
i treballadors de la sanitat pública. La mà dura va esdevenir necessària per a l'estabilitat. De fet, el malestar actual no deixa de ser l'herència de la febre neoliberal de la dama de ferro, posteriorment contagiada als seus successors: Major, Blair i Brown. És ben sabut que determinades mesures originen explosions socials, això no és cap secret. Tampoc ho és que la fórmula màgica per aturar-les té forma de repressió. Ja ens coneixem la història. Ara bé, no cal subestimar que la conjuntura actual difereix substancialment de la de fa trenta anys. Al Regne Unit, tenen els Jocs Olímpics a la cantonada. Sabem per experiència pròpia que els dissidents i els exaltats no són gens benvinguts, en una pulcra, somrient i pròspera ciutat olímpica. L'ombra de Thatcher encara planarà durant un temps sobre Londres...



dimecres, 10 d’agost de 2011

El capitalisme no se'n surt


Disturbis a Londres. Imatge extreta de Google.


L’any 2006, un empleat de Standard&Poor’s expressava les intencions dels membres del seu ram, en un correu electrònic: “Esperem ser rics i retirar-nos, abans que aquest castell de cartes s’ensorri”. No es pot pas dir que els seus plans fracassessin. Arran del crash del 2008, el castell ens va caure al damunt. Mentre l’economia mundial feia un pet com una gla, el compte corrent dels qui haurien d’haver aturat la ruïna col·lectiva, creixia exponencialment, fins a xifres inimaginables. Cap d’aquests multimilionairs ha passat comptes amb la justícia, per la seva malaltissa ambició, propera a la ludopatia.

Encara pitjor: aquelles agències de rating que varen atorgar la màxima qualificació als productes financers escombraria són les mateixes que, actualment, han d’avaluar la solvència econòmica de diversos països. Els antecedents de corrupció, manipulació i xantatge no han impedit de cap manera que es mantinguin en l’elit financera i segueixin movent els fils del poder polític, a l’ombra. A diferència dels tirans del S.XX, els dictadors contemporanis ni tan sols gosen mostrar-nos el rostre. Representen, simplement, els mercats. Com un temible criminal de la saga de James Bond, es mantenen en un inquietant anonimat. Em pregunto fins a quin punt no haurien de figurar en els cartells electorals, atès l’escàs marge de maniobra que permeten als diferents governs, massa afeblits i corromputs, per plantar-los cara. Ben lluny d'aplicar les medecines necessàries, han infligit encara més dolor: retallades socials i sanitàries, operacions policials maldestres i enganys sistematitzats.

Més enllà del vandalisme o el suïcidi, temes recurrents en els mitjans, les creixents diferències econòmiques tenen repercussions serioses i preocupants, a llarg termini. Ho explicava molt bé el brillant i enyorat historiador britànic, Tony Judt (El món no se’n surt, pàgs. 24-30) :


“La pobresa és una abstracció, fins i tot per als pobres. Tot i així, els símptomes d’empobriment col·lectiu ens envolten. Autopistes malmeses, ciutats en fallida, ponts que s’esorren, escoles malbaratades, desocupats, infrassalariats i no assegurats. Tot indica un fracàs col·lectiu de la voluntat. Aquestes mancances són tan endèmiques que ja no sabem com parlar de què falla, i menys encara posar-nos a arreglar-ho. Tanmateix, en passa una de grossa. Mentre els Estats Units pressuposten desenes de milers de milions de dòlars en una campanya militar fútil a l’Afganistan, ens neguitegem davant les implicacions de qualsevol augment en la despesa pública en serveis socials o infraestructures.

Per comprendre l’abisme en el qual hem caigut, cal mesurar primer l’abast dels canvis que ens hi han arrossegat. Des de les acaballes del segle XIX fins als anys setanta del segle XX, la desigualtat a les societats avançades d’Occident van anar minvant. Gràcies als impostos progressius, subsidis governamentals per als pobres, provisió de serveis socials i ajuts contra greus infortunis, les democràcies modernes esmussaven els extrems de riquesa i pobresa.

Val a dir que hi subsistien grans diferències. Els països d’arrel igualitària escandinaus i les societats notablement més contrastades del sud d’Europa eren inconfusibles; les terres anglòfones de l’Atlàntic i de l’imperi Britànic seguien reflectint antigues distincions de classe. Cada país a la seva manera, però, es veia afectat per una intolerància creixent envers la desigualtat inmoderada, i encetaven la provisió pública per compensar deficiències privades.

En els darrers trenta anys hem llençat tot això a les escombraries. Sens dubte, la cosa varia d’un país a l’altre. Els extrems més pronunciats de privilegi privat i indiferència pública ha rebrotat als Estats Units i el Regne Unit, epicentres de l’entusiasme dels mercats liberalitzats. Tot i que països tan allunyats entre si com Nova Zelanda i Dinamarca, França i Brasil han sofert temptacions periòdiques, cap no ha igualat la Gran Bretanya o els Estats Units en el seu ferm compromís per desmuntar dècades de legislació social i supervisió econòmica.

El 2005, el 21’2% dels ingressos nacionals als Estats Units es concentrava en tan sols l’1% dels contribuents. El 1968, el presidents de General Motors s’embutxacava, entre paga i beneficis, unes seixanta-sis vegades la suma del que guanyava un treballador mitjà de GM. Avui dia, el president de Wal-Mart s’enduu nou-centes vegades el salari del seu treballador mitjà. De fet, la riquesa de la família del fundador de Wal-Mart aquelll any es va estimar, si fa no fa, en el mateix (noranta mil milions de dòlars) que la del 40% menys privilegiat de la població estatunidenca: cent vint milions de persones.

També el Regne Unit és avui més desigual -en ingressos, riquesa, sanitat, educació i possibilitats de vida- que en cap altre moment dels dels anys vint del segle passat. Hi ha més nens pobres al Regne Unit que en qualsevol altre país de la Unió Europea. Des del 1973, la desigualtat salarial ha augmentat més que en cap altre lloc, tret dels Estats Units. La majoria de nous llocs de treball creats a la Gran Bretanya entre el 1977 i el 2007 corresponia als extrems més alt i més baix de l’escala salarial.

Les conseqüències són evidents. S’ha produït un col·lapse en la mobilitat intergeneracional : en contrast amb els seus pares i els seus avis, els nois d’avui al Regne Unit i als Estats Units tenen molt poques possibilitats de millorar les condicions sota les quals van néixer. Els pobres continuaran sent pobres. Els desvantatges econòmics per a la immensa majoria es tradueixen en mala salut, oportunitats educacionals perdudes i -cada cop més- els símptomes més coneguts de la depressió : alcoholisme, obesitat, ludopatia i petita delinqüència. Els aturats o sotsocupats perden les competències assolides i passen a ser cada cop més balders per a l’economia. De tot plegat, se’n deriva sovint ansietat i estrès, malalties i mort prematura.

La disparitat en els ingressos agreuja els problemes. En aquest sentit, la incidència dels trastorns mentals està estretament relacionada amb el nivell d’ingressos als Estats Units i el Regne Unit, mentre que ambdós índexs van prou deslligats a la resta de països continentals europeus. Fins i tot la confiança, la fe que dipositem en els conciutadans, empitjora amb les diferències en els guanys : entre el 1983 i el 2001, la malfiança va augmentar sensiblement als Estats Units, el Regne Unit i Irlanda : tres països on el dogma de l’interès privat desfermat es va aplicar més assíduament a les polítiques públiques. En cap altre país podia trobar-se un augment semblant de la desconfiança mútua.

Dins de cadascun dels països la desigualtat també condiciona de manera determinant la vida de les persones. Als Estats Units, per exemple, les possibilitats de viure una vida plena i saludable van estretament lligades als ingressos de cadascú: els residents d’àrees benestants poden esperar viure més i millor. Les joves dels estats més pobres dels Estats Units tenen més probabilitats de quedar-se embarassades a l’adolescència que les d’estats més acabalats. Igualment, un noi d’una àrea desafavorida té més probabilitats d’abandonar l’institut que no tindira si els pares gaudissin d’uns ingressos estables mitjans i visquessin en una zona pròspera. Pel que fa als nois pobres que continuen estudiant, el seu rendiment és més baix, tenen notes pitjors i aconseguiran feines menys satisfactòries i mal pagades.

Així doncs, la desigualtat no és unicament lletja en ella mateixa, sinó que va clarament lligada a problemes socials patològics que no podrem tractar adequadament si no els ataquem d’arrel. Hi ha raons que expliquen per què la mortalitat infantil, l’expectativa de vida, la criminalitat, la població empresonada, les malalties mentals, l’atur, l’obesitat, la malnutrició, l’índex d’embarassos a l’adolescència, el consum de drogues, la inseguretat econòmica, l’endeutament personal i l’ansietat són molt més marcats als Estats Units i el Regne Unit que a l’Europa continental.

Com més ampli és el salt entre uns quants rics i els molt empobrits, pitjors són els problemes socials. I l’apreciació val tant per a països rics com pobres. Allò que importa de veritat no és com és de ric un país, sinó quanta desigualtat enregistra. Així, Suècia o Finlàndia, dos dels països més rics del món segons ingressos per persona o PIB, mostren un contrast modest entre els seus ciutadans més rics i els més pobres, a l’hora que encapçalen els índexs de benestar mesurable a tot el món. Contràriament, als Estats Units, més enllà de la immensa riquesa acumulada, sempre surten malparats en aquestes taules. Gastem sumes colossals en sanitat, però l’esperança de vida als Estats Units queda per sota de Bòsnia i tot just per damunt d’Albània.

La desigualtat és corrosiva. I podreix la societat des de dins. L’impacte de les diferències materials triga un pèl a manifestar-se, immancablement, però, la competència per l’estatus i pels béns de consum augmenta; la gent comença a experimentar un sentiment creixent de superioritat ( o d’inferioritat ) en funció d’allò que posseeix; els prejudicis envers qui ocupa els graons inferiors de l’escala social s’accentuen; el crim es dispara i les patologies lligades als desavantatges socials guanyen pes. El llegat de la riquesa sense aturador és decididament amarg.”


Malgrat les flagrants negligències actuals, els fanàtics del neoliberalisme han contribuït, durant dècades, a accentuar les diferències entre rics i pobres. Una fractura que l'esmorteïda socialdemocràcia tampoc ha sabut reparar. Els ciutadans, entregats al ball frenètic que ha imposat el capitalisme salvatge, hem esdevingut cecs davant de l’evidència. Tal vegada sigui aquest, el preu de l’amnèsia històrica. Nosaltres no hem sortit pas indemnes de la catàstrofe, com els taurons de Wall Street. Bona part de la població ha patit de forma tràgica la completa desregulació dels mercats, heretada de l’era Reagan. Després de la caiguda del Mur de Berlín, semblava que tot era possible. Hem obidat que els límits són imprescindibles, formen part de la condició humana. D’altra manera, com ja ens mostrava la mitologia grega, la derrota dels titans esdevé inexorable. Sense mesures de control, s’imposa la dictadura. Després arriba l’hecatombe. El nou ordre de consciència, era expressat pels clàssics en la dinastia de déus i deesses de l'Olimp. De forma anàloga, les protestes cíviques -que no la barbàrie- ens empenyen cap un horitzó més amable. Potser nosaltres no en gaudirem. Amb tot, com apunta l'escriptor uruguaià Eduardo Galeano, l'utopia serveix per caminar. Ara no podem aturar-nos.



dilluns, 8 d’agost de 2011

Sense vacances



Imatge extreta a spreadshirt.es



Mentre una privilegiada minoria gaudeix de luxoses escapades amb iot, cada cop més mortals passem l'agost a casa. En primer lloc, perquè no tenim ni cinc. La majoria -en cas de tenir feina- , tampoc podem deixar de treballar. D'altra manera, els deutes ens ofegarien. Veiem com la sequera castiga altres parts del planeta. És ben cert que hi ha éssers humans que pateixen les desigualtats de forma extremadament dramàtica, res comparable amb la nostra situació. Això no obstant, en ambdós casos, els autèntics responsables del desastre financer segueixen sense respondre per la seva tràgica ineptitud.

A la Costa Brava, la pluja de juliol no han estat gens benvinguda. Sabem que l'hivern serà llarg. Per més
inri, cal suportar tota mena de morosos i barruts. Amb el pretext de les dificultats actuals, es dediquen a prendre el pèl tant com poden. Penso en l'increment d'estafes relacionades amb el turisme estiuenc. O en els grans empresaris, que mengen en restaurants de cinc forquilles. Mentrestant, els seus treballadors porten mesos i mesos, amb l'ai al cor, pendents de cobrar. Suposo que aquesta mena de lladres i farsants es poden permetre alguna destinació ben exòtica. Definitivament, l'honradesa no està de moda. Després hi ha aquells que contemplen amb condescendència, els membres del club de les no vacances. O els que gaudeixen de forma sàdica, mentre refreguen amb delectació les seves aventures arreu del món. Personalment, no em fa res compartir experiències però em repugna l'arrogància. L'actitud de tots tenim el que ens hem guanyat. Porca mentida.

A moltíssimes persones els convindria un llarg i merescut descans. Per contra, qui tindria l'obligació de mantenir-se al peu del canó, toca el dos. Joan Hortalà, president de la Borsa de Barcelona, va criticar ahir que l'executiu espanyol estés de vancances. En comptes de prendre mesures, sembla que esperin un miracle, sentenciava. Hortalà va posar com a exemple Silvio Berlusconi. Si més no, Il Cavaliere ha donat la cara en aquests moments de màxima dificultat. No puc dir que sigui precisament admiradora de cap dels dos presidents. És una ironia que vinguin a donar lliçons però no per això deixen de tenir raó. Després d'haver conduït de la pitjor manera possible un vaixell a la deriva, és una mofa que el capità i els seus subalterns, a sobre, se'n vagin a parar el sol. Damunt de l'estafa, la burla. En definitiva, un cop més, som cornuts i paguem el beure. Per sort, ens queda un dels hashtags indignats, #sinvacaciones, que és una invitació a perseverar en la protesta, per assolir un futur col·lectiu més digne. Sempre es pot extreure la part constructiva, de tot plegat. Que no sigui dit que caiem en el derrotisme. Més val que mirem cap endavant, perquè no tenim alternativa.



divendres, 5 d’agost de 2011

Els fantasmes de Rubalcaba


Encara que tants socialistes presumeixin d'haver corregut davant dels grisos, els fets demostren que el seu passat franquista sempre acaba per sortir. Ja no hi ha manera humana de maquillar la realitat. Ahir a la nit, en plena càrrega policial contra els indignats a Madrid, va tornar a aparèixer el fantasma del tío Paco. Últimament, està molt inquiet i té ganes de passejar-se pel país. La majoria de mitjans va silenciar les agressions. Novament, vaig haver de recórrer a Twitter. Mentrestant, la cadena del toro, encara reclamava més contundència contra els perroflautas. Si guanyen les eleccions, ja podem apretar a córrer.

Ja sabíem que a plaça Catalunya es practicava la neteja amb bales de goma. Davant del
Ministerio del Interior, es va optar per dispersar els manifestants pacífics, a base d'estratègies violentes poc ortodoxes. A alguns periodistes els va tocar igualment el rebre. Prèviament, havíem presenciat garrotades injustificades, a València. Rubalcaba té una manera gens subtil de defensar els drets constitucionals dels ciutadans. Després dirà que pica l'ullet al 15-M. Ai, la Constitució! Tan sagrada per algunes coses, tan supèrflua per les altres! Quina poca cultura democràtica, pobre exministre, encara no s'ha assabentat de res. La dissidència creix, dia a dia. El Papa també ho hauria de saber. Madrid: no estàs sola.


dijous, 4 d’agost de 2011

Conte d'estiu, amb vistes a la Torre Agbar


Havia trobat una feineta de mitja jornada. Tenia estalvis per anar tirant. Aquell estiu -avui m’ha donat per recordar-lo-, vaig instal·lar-me en un pis amb vistes a la Torre Agbar, bastant bufó. El compartia amb unes amigues de la facultat. Només tenia uns veïns a la mateixa planta, una parella de vellets entranyables. El senyor devia rondar la vuitantena. La primera setmana de ser-hi em van convidar a casa seva, una llar confortable, decorada amb molt de gust, sense ser ostentosa. Em van treure fotos de tota la família, una copa de brandy, una safata de galetes casolanes, elaborades amb molta mantega. Tenien un parell de fills i una bona colla de néts, tots força guapos i ben col·locats, segons la mare. Un hereu era arquitecte de renom, com ho havia estat son pare. L’altre, cirurgià, a no sé quina clínica de prestigi. Gaudien d’amistats influents. Aquest polític, aquell empresari. Un reguitzell de bondats. Vaig agrair l'hospitalitat, encara que no vaig poder badar boca, tan ocupats com estaven, amb l’arbre genealògic. La gent gran ja ho té.

Als matins, era a casa tota sola. L’ancià tenia per costum portar-me alguna cosa per esmorzar. Acollia amb renovada gratitud les visites però vaig veure que cada vegada es sobrepassava més amb les demostracions d’afecte. Transcorrien les setmanes. Més que un octogenari necessitat de companyia, el percebia com un vell verd amb les mans força llargues. Vaig provar de fer-li entendre, a base d’indirectes, que m’estava molestant. Li asegurava –mentia- que m’havia pujat el sucre i no podia menjar dolços. Gràcies per l’amabilitat, de tota manera. Com que res no feia efecte, em tancava al pis amb pany i clau. No obria la porta, quan sentia tocar el timbre, sempre a la mateixa hora. L'home era perseverant de mena i m’esperava al portal, quan marxava a treballar, després de dinar. Si podia, s’arrambava. Una vegada va començar a xiuxiuejar-me paraules obscenes, a cau d'orella. Em venien ganes de fer-li mal. Tenia fantasies nocturnes, en les quals el tirava per terra d’una empenta i li esberlava el cap amb un martell. Altres vegades, el cremava en una foguera, enmig d’un bosc imaginari. Em costava dormir. Vaig explicar-ho a les companyes però no van fer-me gaire cas. Només era un vell inofensiu. Tenia ganes de vomitar. Un bon dia, em vaig carregar de valor i ho vaig explicar, santa innocència, a la dona del bavós: el papà, com ella l'anomenava, es passava de llest. Em va fitar de dalt a baix, amb un esguard ple d’odi. De desagraïts l’infern n’és ple, va murmurar, mentre entrava cap a casa. Vaig intuir que no era la primera vegada que algú li feia aquest retret. El molt porc, segur que s'havia passat mitja vida assetjant dones. La situació no va canviar. Un matí, a les set, quan ell sortia a passejar la gossa, vaig ser jo qui va esperar-lo, al replà, per fer-li la traveta. Va rodolar escales avall, en silenci. Es va trencar el fèmur. A partir d’aquell dia, finalment, va deixar de molestar.



dimecres, 3 d’agost de 2011

Criminals a judici: estan greument malalts o fan comèdia?


Hosni Mubàrak ha abandonat l'hospital de Sharm el-Sheikh per afrontar un judici per assassinat i corrupció, a El Caire


Encara hi havia dubtes sobre la compareixença de l'expresident Mubàrak a l'Acadèmia de Policia d'El Caire. Finalment, però, ha aparegut la imatge del dia. Quan he vist als diaris el dictador egipci, postrat a la llitera, disposat a afrontar un judici per homicidi i corrupció, he recordat immediatament Augusto Pinochet, tot aixecant-se amb un somriure als llavis, d'aquella cadira de rodes, després d'haver estat denegada la seva extradició al Regne Unit, a causa de gravíssims problemes de salut mental. Suposadament, aquests l'incapacitaven per afrontar un judici. El llarg periple europeu va tenir l'amarg regust de la derrota, amb l'afegitó de la burla. Principalment, per a tots aquells familiars i defensors dels drets humans, que volien veure'l davant del jutge. El tirà no passaria comptes per les tortures, els assassinats ni les desaparicions. No era el primer genocida que sortiria airós d'una situació similar. Malgrat les notables diferències, em pregunto fins a quin punt el rais no escenifica amb un cert histrionisme la seva precària salut, amb la finalitat de despertar la compassió popular o obternir algun eximent legal. De fet, a les portes del jutjat, partidaris i opositors de Mubàrak es llancen pedres els uns als altres, de la mateixa manera que el procés contra Pinochet va polaritzar la societat xilena. Recordem altres casos. Recentment, l'exgeneral Ratko Mladic, responsable de la mort de 8.000 musulmans a la guerra de Bòsnia, va protagonitzar una teatralització semblant, a l'Haia. Va esmentar el seu càncer i els problemes amb el fred que patia, pels quals no es podia treure la gorra. El lamentable comportament, que va incloure mofes a les mares dels difunts, va culminar amb l'expulsió de la sala. Val a dir que el carnisser dels Balcans també va comptar amb una virulenta manifestació de suport a Sèrbia. La covardia, el cinisme, la manca de penediment, el recolzament ciutadà: quatre elements que es repeteixen. Encara més, el cruel orgull per la feina ben feta. El mal és tan absurd com grotesc. És fruit de la por, diuen. Per acabar, deixeu-me esmentar el cas d'Anders Behring Breivik, que podria ser acusat de crims contra la humanitat. El seu advocat vol adduir problemes psiquiàtrics i consum de drogues, malgrat que no es trobava en un estat psicòtic quan va cometre els atemptats. Arran de la massacre de Noruega, aquest assassí ha comptat igualment amb admiradors, que s'han expressat de forma més o menys explícita. Vet aquí que, quan estirem el fil de la psicopatia, sorgeix la maligna complicitat d'alguns éssers humans. El dret penal s'equivoca, a vegades. Els innocents ciutadans, també.