diumenge, 31 de juliol de 2011

Fa cinc anys que vas marxar



Cada gota de rosada
té son arc-de-sant-Martí,
cada aucell sa refilada,
cada palau son jardí:
té sa llum cada capella,
cada bosc sa fontanella;
lo dia clou sa parpella,
mes tingué son dematí,

Jacint Verdaguer
Records i somnis, fragment.



divendres, 29 de juliol de 2011

Un sacrifici per Espanya


Foto: Juan Carlos Cárdenas/ Efe


Encara no m'he recuperat del
discurs de dimissió de Francisco Camps. Tal i com suggereixen els experts en psicologia de la corrupció, en l'àmbit polític, el control del discurs lingüístic és fonamental per assolir el domini mental de la població. D'aquesta manera, els delinqüents de coll blanc poden continuar tranquil·lament amb les seves martingales a l'ombra. Els malabarismes verbals són seguits per tota una legió de tertulians, columnistes i opinadors, disposats a fer la cort a qui sigui, amb l'objectiu de conservar la notorietat i presència mediàtiques. Hores d'ara, la vinculació de la trama Gürtel amb el Partit Popular és pràcticament indiscutible, malgrat que falti concretar responsabilitats. Després d'haver estat processat per suborn passiu impropi, la reacció del President de la Comunitat Valenciana era una incògnita. L'afer dels vestits ha passat de ser una anècdota negada amb obstinació-Yo me pago mis trajes-, a esdevenir un autèntica pedra a la sabata per a Mariano Rajoy. D'alguna manera s'havia de sortir de l'atzucac.

La posada en escena és sempre important en política però, en aquest fangar, amb les eleccions a la cantonada, pren una rellevància decisiva. En el seu parlament de comiat, el presumpte corrupte va negar contundentment qualsevol implicació amb els delictes. Va ressaltar la seva innocència , així com la persecució a la qual el sotmetien els bàrbars: a través d'infàmies i mentides, pretenien tapar el seu fracàs a les urnes. A un costat, va situar la imatge prístina dels populars. A l'altra banda, va dibuixar la silueta d'uns miserables que no han sabut veure en els dirigents valencians el millor dels exemples possible. No recordo qui va dir que, quan més intens és l'esforç en exaltar i honrar la pròpia imatge, amb més força hauria de créixer la sospita sobre la vessant execrable que es pretén ocultar. Sigui com sigui, el més inquietant de la seva retòrica, a la meva manera de veure, va ser la utilització de la figura del sacrifici. Un sacrifici per Espanya. Com si es tractés d'un sant o d'un heroi llegendari, Francisco Camps estava disposat a renunciar a seguir oferint els seus serveis irreprotxables, amb el propòsit d'obtenir un benefici superior per al seu país. Un vessament simbòlic de sang, ofert a la mare pàtria. Si dic que em va produir vergonya aliena, em quedo curta. Més aviat esgarrifances, em provocaven aquestes expressions, que són un insult a la intel·ligència ciutadana. Amb tot, vist com es presenta el panorama electoral, haig de dir que ben aviat ja no em sorprendrà res.



dijous, 28 de juliol de 2011

L'endemà del Dia de Mandela


Nelson Mandela ha esdevingut una icona global de la lluita contra el racisme


El 18 de juliol és l'aniversari de Madiba. L'efemèride ha estat batejada per les Nacions Unides com a Dia Internacional de Nelson Mandela. Enguany, s'ha convidat a què els ciutadans inverteixin 67 minuts en accions que emulin l'expresident sud-africà, atès que ell va dedicar 67 anys de la seva vida a combatre l'apartheid. Malgrat les bones intencions, com bé sabem, moltes d'aquestes jornades són boniques campanyes publicitàries, les quals, malauradament, no solen anar acompanyades de vertaderes transformacions socials. Em queda el dubte de si no són simples cortines de fum, per tapar les enormes desigualtats, que assoten un món que es revela cada dia més cruel. Quan Shakira va ser acusada de plagi pel tema Waka Waka -en realitat és una cançó tradicional camerunesa- algunes veus van criticar la colombiana de tenir la típica arrogància colonialista, que ha caracteritzat el poder blanc en el continent africà, al llarg del segles. No penso que durant el Mundial de Futbol canviés gaire aquesta actitud, des del punt de vista mediàtic. Després de veure la pel·lícula Invictus, per altra banda, em va fer la impressió que s'havia adulterat de manera pamfletària el complex recorregut de Nelson Mandela, a favor d'una visió massa naïf, tant de la seva trajectòria política com de l'evolució del país. És evident que la literatura o el periodisme d'investigació hi aprofundeixen molt més però aquesta no és pas la informació que consumeix massivament la ciutadania. Què s'hi amaga darrere d'aquestes icones globals?

En paraules de l'escriptora canadenca Naomi Klein, a Sud-àfrica, hi va néixer una democràcia encadenada. En realitat, segons la seva investigació, el poder financer segueix en les mateixes mans de sempre, la qual cosa promou una pobresa i segregació similars -i, en alguns casos, pitjors- a les de l'apartheid. Yasmin Sooka, activista sud-africana pels drets humans, sosté que amb la trancisió mai no els van alliberar, simplement, van treure'ls la cadena del coll per posar-los-la als turmells. Malgrat l'admirable lluita de Mandela, doncs, els canvis no van ser prou profunds com per acabar amb la xacra de la violència econòmica. Us convido a què llegiu aquest capítol de La doctrina del xoc, si us voleu fer una idea de què succeeix l'endemà del Dia de Mandela. És poc glamurós, però realista, tanmateix.



dimecres, 27 de juliol de 2011

L'admirador de Breivik



L'eurodiputat Mario Borghezio ha confessat la seva afinitat amb les idees de Breivik



No és la primera vegada que l'eurodiputat ultradretà Mario Borghezio surt amb algun estirabot. En una altra ocasió, havia fet apologia del terrorisme etarra. Contràriament al que seria d'esperar en una societat civilitzada, les terribles declaracions no van tenir cap repercussió rellevant. I així l'homenet continua fent de les seves. Darrerament, em fa la impressió que qualsevol discurs biliós és acceptat amb total impunitat, malgrat que és sobradament coneguda la seva influència sobre la violència social. Mentides, manipulacions, distorsions i fal·làcies diverses, encaminades a explicar la realitat de forma simple i ràpida, adaptada a la lògica de la telescombraria que es fomenta en els mitjans. Sentències generalitstes i grolleres, emeses sense cap necessitat de justificació o documentació prèvia, que acrediti que aquella informació és veraç. Hom pot criminalitzar, per exemple, la comunitat musulmana, sense fer distincions. L'islam és bàsicament maligne. Punt. Aquest missatge és llançat a l'aire, com un llumí en una atmosfera altament inflamable. Llavors no cal cercar responsables, perquè no té cap relació una cosa amb l'altra. És clar. En aquest sentit, recordo com Martin Luther King advertia de la perillositat de la mentalitat tova, en una societat que aspirés a treballar pel respecte als drets humans. Res no amoïna més la gent que haver de pensar, escrivia. Poques persones tenen la robustesa de mentalitat de jutjar críticament i discernir la veritat de la falsedat, el fet de la ficció. [...].Una de les grans necessitats de la humanitat és que l'enlairin per damunt de l'enfarfec de la falsa propaganda. Les seves paraules, malauradament, conserven la vigència. Recordo també les reaccions posteriors a l'atemptat de l'11-M. A banda de ser un esdeveniment atroç, un atac terrorista és una acció propagandística. En aquell context horrible, vàrem haver de sentir veus que defensaven la mantança com un acte de necessària justícia, després de la massacre de l'Iraq. Avui hem de suportar energúmens de tota mena, partidaris de la ideologia xenòfoba més extrema. Recentment, un membre de PxC homenatjava les SS. Probablement, trobaríem exemples a cabassos. No cal fer-se més mala sang. Al meu entendre, una de les solucions passa per desconnectar-se dels dicursos fàcils i obrir un bon llibre. El nostre cervell és la millor arma.




dimarts, 26 de juliol de 2011

Temps de fanatisme i resistència


Una dona celebra la paralització d'un desnonament. Foto Ricard Cugat.


La massacre de Noruega m'ha fet recordar un conegut de l'adolescència, admirador del nazisme. Una de les coses que més em pertorbava d'aquell personatge febril era que estava absolutament tancat a la compassió. No podia donar crèdit a les meves orelles, quan parlava de la necessitat d'enviar persones innocents als crematoris o a les cambres de gas. Es mostrava completament inflexible davant de qualsevol argument, en defensa dels drets humans. Potser amb el temps ha recapacitat però tinc els meus dubtes. Certes persones mai no canvien, només muden la pell. Avui, m'esgarrifo novament davant de segons quins comentaris a la xarxa. Sento la mateixa incredulitat, en adonar-me que hi ha individus que no tenen capacitat d'empatia, tampoc voluntat de reflexió. Al contrari. Encara aprofiten l'avinentesa per abocar més porqueria sobre la socialdemocràcia i la pluralitat religiosa. Són temps de fanatisme. Busco en algun racó de l'actualitat, símptomes d'esperança. Trobo en la solidaritat indignada, una bombona d'oxigen per respirar. Recordo un article de les activistes Lourdes Benería i Carmen Sarasúa, que denunciava els crims econòmics contra la humanitat. Una altra realitat llargament ignorada i oculta, que ara ens ha esclatat al damunt.
Una nova mostra de crueltat infinita, negada amb obstinació, justificada a qualsevol preu, en benefici de la llibertat. Els manifestants d'Oslo, amb les flors a la mà, evoquen la profunda tristesa que desperta la intolerància extrema. De la mateixa manera, la legió de ciutadans que s'uneixen per a frenar els desnonaments, representa la resistència davant de l'adversitat. Vull creure, cegament, també, que guanyaran la batalla.


diumenge, 24 de juliol de 2011

Verinosos discursos de l'odi


Una manifestant subjecta un cartell on s'estableix un vincle directe entre el discurs de l'odi i l'assassinat, en una mobilització pacífica, després de la matança de Tucson.



El passat 18 de juny, la congressista demòcrata Gabrielle Giffords retornava a Tucson per primera vegada. Havien passat cinc mesos, d'ençà de la terrorífica matança que va deixar sis morts i una vintena de ferits. No devia ser gens fàcil trobar-se novament amb l'escenari de la tragèdia. Aquell gest va suposar un nou punt de partida, ben valorat pels professionals de la salut. A l'hora de superar un trauma, l'afrontament és una estratègia habitualment recomanada. És tan fàcil escriure-ho! El coratge de Giffords és admirable però, malauradament, també hi ha persones que no aconsegueixen recuperar-se del passat.

Després d'aquell esdeveniment esfereïdor, es va obrir un encès debat sobre els discursos de l'odi promoguts pel Tea Party i el paper que aquests havien tingut en el fet que una persona mentalment desequilibrada s'hagués vist induïda a cometre un crim col·lectiu. Malgrat que la relació causa-efecte semblava pràcticament definitiva, alguns experts advertien que no es podia establir un lligam directe. Això no obstant, tampoc s'havia d'abordar el cas com un esdeveniment aïllat, independent de l'entorn de crispació. Una de les conclusions que se'n va derivar -cap novetat, per altra banda- era que certa retòrica violenta no havia de ser qualificada d'inductora clara però si que es podia afirmar que era perniciosa per a la convivència pacífica i l'estat democràtic. En aquella conjuntura, desgraciadament, vàrem ser testimonis de la porqueria que ambdós bàndols -demòcrates i republicans- es llançava mútuament, tan allunyada de la necessària pacificació. A casa nostra, havíem presenciat terribles campanyes polítiques, en les quals es convidava explícitament a disparar en un videojoc contra diversos objectius indesitjables. El racisme i la xenofòbia han quallat en un moment de crisi econòmica, a bona part de països europeus. No és cap secret que Hitler va guanyar unes eleccions en un context de depressió financera, a la castigada República de Weimar. El populisme ultradretà coneix molt bé les escletxes per on infiltrar-se. Per altra banda, després de l'11 de Setembre, la involució respecte els drets humans ha estat justificada a qualsevol preu, en benefici del bé de la humanitat. Qualsevol argument ha estat vàlid, per a defensar l'amenaçada societat occidental. A certes columnes, cadenes de la TDT o fòrums a Internet es criminalitza obertament i amb total impunitat algun col·lectiu o altre. Fins a quin punt podem mirar cap a una altra banda, després de la massacre de Noruega?

Ignoro quant de temps haurà de passar per tal que sigui possible retornar a l'abans idíl·lica illa d'Utoya però crec que no podem perdre ni un minut més, amb l'argument que determinades paraules són innòcues. Tenim una legislació que hauria de protegir-nos. Ara és moment de reflexionar i posar fil a l'agulla, perquè no torni a passar.



divendres, 22 de juliol de 2011

Darrere el somriure de Murdoch


Rebekah Brooks, després d'haver estat alliberada per la policia de Londres. Al seu costat, el magnat Rupert Murdoch. Foto AFP.


Un ancià encantador fa costat a la seva mà dreta, una atractiva periodista, de flamejant cabellera pèl-roja. Rere l'amable façana, escoltes il·legals, que impliquen nombroses personalitats, a les més altes esferes. Les pràctiques delictives van arribar a l'extrem de punxar el mòbil d'una adolescent desapareguda. La noia ja era morta, però la policia creia que estava viva, arran de les manipulacions de la bústia de veu. Resultat: una família destrossada, víctima de les estratègies carronyaires de l'imperi Murdoch. També ha mort Sean Hoare, el primer treballador de l'empresa que va difondre el nom d'Andy Coulson, excap de comunicació de David Cameron i exdirector del controvertit dominical. Han qualificat la defunció d'inesperada però no de sospitosa. O sigui, prou de tafanejar. Stop sniffing around. Amb el vell no es fan bromes. Hoare era bevedor i consumidor de cocaïna, va ser acomiadat del tabloide el 2005. Thank you & Goodbye. La seva afició a les drogues ha estat crucial per llançar una capa de silenci sobre el tema. Em temo que mai no sabrem del cert si hi havia quelcom més que l'abús de substàncies. En qualsevol cas, es llegeix un missatge implícit , sobre les conseqüències de l'excés de gosadia. I de consciència.

El coneixement de les clavegueres és fonamental. ¿Fins a quin punt, un lector del News of the World, podia arribar a intuir l'autèntica naturalesa del diari que tenia entre les mans? ¿Aquesta informació, resulta decisiva a l'hora de consumir determinada escombraria? ¿Què passaria si coneguéssim, amb tot luxe de detalls, els fils que mouen les fàbriques de la teleporqueria? ¿Som prou lliures per decidir? Per la seva banda, Rupert Murdoch sembla força tranquil. No l'inquieten aquests interrogants. Com tants altres imputats de gran volada, s'amaga darrere un somriure sardònic. Ho sap prou bé, ell no està pas en perill.


dimecres, 20 de juliol de 2011

Carlos Sentís era franquista (un petit detall sense importància)


Carlos Sentís va rebre la Medalla al Mèrit del Treball l'any 2009. També va ser condecorat amb la Creu de Sant Jordi (1986), el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme (1989) i el Premi Nacional del Periodisme (1998)


Com no podia ser d'altra manera, el diari dels Godó dedica una bonica editorial i diversos articles de record al seu col·laborador, Carlos Sentís, igual que en el seu moment ho feren amb un altre venerat franquista, Juan Antonio Samaranch, de qui en destacaren el paper de pare de l'olimpisme modern. José Antich demanava que la ciutat de Barcelona li retés homenatge, tot dedicant-li un carrer. Els pomposos i honorífics funerals, no havien estat prou humiliants. Sentís el retraten, bàsicament, com a cronista privilegiat del S.XX. També en ressalten el rol durant el retorn de Tarradellas, entre d'altres elogis que no esmentaré, per estalviar-me una mala estona. Mai no em va semblar que Sentís brillés com a periodista, tampoc es va penedir públicament del seu passat feixista. No queda més que concloure que es tractava d'un expert en l'art del canvi de jaqueta, com n'hi ha hagut tants en aquest país. Si penso en Josep Pla, la literatura té un pes tan extraordinari que el costat obscur de l'escriptor queda definitivament en segon terme, amb la qual cosa no pretenc insinuar s'hagi de silenciar cap episodi de la seva vida. El llegat planià -massa desconegut, encara- constitueix una aportació indiscutible a la cultura catalana. En el cas de Sentís, en canvi, el geni hi és inexistent. Podem dir, d'aquest personatge mediocre, allò tan tronat de sobreviurà en la seva obra? Al meu modest entendre, la naturalesa rèptil pesa més que cap altre aspecte. Els seus escrits antisemites i els articles vexatoris contra els immigrants murcians són d'una vulgaritat inoblidable, això si. Per a més referències, cliqueu aquí, aquí o aquí. La Vanguardia representa el paradigma periodístic del fracàs de la memòria històrica. No és pas d'estranyar, repeteixo, la glorificació de personalitats tan fosques com la de Samaranch i Sentís, sobretot si tenim en compte la trajectòria del rotatiu. Més xocant és el paperot de TV3, que també s'ha apuntat a passar de puntetes per sobre de les facetes més vergonyants. En definitiva, la nostra també és el reflex d'un passat aterridor, que retorna i ens sobresalta, una vegada rere l'altra.



dilluns, 18 de juliol de 2011

La perversió de l'optimisme


Imatge de Google


La manera més eficaç de rematar una persona deprimida és exhortar-la a somriure o bé insinuar-li que està profundament trastornada, a causa d'una greu patologia mental. Per contra, un dels primers passos de la recuperació és la legitimació del sofriment. Les persones que acudeixen al consultori, en la gran majoria de casos, tenen una raó de pes per trucar a la porta. Alguna circumstància poderosa els ha arrossegat a un abisme del qual no aconsegueixen distanciar-se. Val a dir que em sento admirada davant de la força interior que despleguen els pacients, malgrat que els amargui l'insomni, tinguin ganes de plorar tothora o pateixin atacs de pànic, en els moments més inesperats. Em meravella l'enorme capacitat de resiliència dels éssers humans. Aquest potencial, òbviament, no té res a veure amb la negació de les emocions desagradables, que no negatives. Ben al contrari, sense l'acceptació de les mateixes seria impossible avançar. Aquells que volen viure perpètuament instal·lats a la cresta de l'onada tenen tots els punts per estavellar-se. És imprescindible situar el patiment en el seu context. Una de les més grans fal·làcies del nostre temps consisteix en recórrer a un ball permanent de neurotransmissors, per explicar qualsevol drama. Existeix una història personal que ha de ser narrada i el feixisme biològic no l'hauria de silenciar. En aquest punt, penso que és necessari recordar que la psiquiatria ha estat una de les eines fonamentals de repressió política, en les dictadures més sanguinàries. El franquisme, sense anar més lluny, va posar al sevei de la barbàrie una bona colla d'eminents doctors, responsables de la desaparició de nadons, entre d'altres atrocitats.

Al marge de la falsa doctrina del Prozac, avui ens trobem amb diferents formes d'autoritarisme espiritual.
El País publicava ahir un interessant article sobre l'optimisme forçat, una de les nombroses imposicions amb les quals ens bombardegen sense parar els omnipresents gurus de l'autoajuda. En realitat, es tracta d'una perversió de la psicologia positiva, per afavorir la tirania financera. Zapatero assegurava que estàvem a la Champions League i avui el mercat amenaça amb devorar l'Estat del benestar. Si el president hagués afrontat el problema de cara, potser no hauríem caigut tan avall. O tal vegada no interessava aquesta mena de realisme perquè, si el vaixell es mantingués a la superfície, els bancs i les grans empreses no farien el negoci del segle. Per acabar-ho d'adobar, l'esmentada pseudofilosofia pretén dipositar en el ciutadà asfixiat tot el pes del seu destí, com si les adversitats sempre es poguessin remuntar i no determinessin l'estat d'ànim. Estem davant de la clàssica estratègia del maltractador: culpar la víctima dels seus actes de violència. En el context d'una crisi econòmica, aquest xarlatanisme barat eximeix els vertaders responsables del desastre. Les protestes que broten arreu, més o menys encertades, pretenen posar punt i final al cercle viciós, perquè massa persones sense sostre han sucumbit, al dictat del somni americà.



dijous, 14 de juliol de 2011

Contra les protestes: mordassa i xarop de bastó




Ahir mirava el telenotícies de TV3, per seguir les protestes del personal sanitari de l'Hospital Dos de Maig. Cap esment. No estic sorpresa perquè, d'ençà de les primeres manifestacions contra el desmantellament de l'Estat del benestar, a Sant Joan Despí han fet pràcticament com si sentissin ploure. La diferència d'enfocament amb la qual van tractar la neteja de Plaça Catalunya i els aldarulls de la Ciutadella,va ser de traca i mocador. Quant als cops de porra o els impactes amb bales de goma, es van minimitzar les brutals agressions, que han tingut terribles conseqüències per a la salut, en persones que ni tan sols estaven enmig dels disturbis. En el cas dels diputats increpats, en canvi, l'espectador gairebé tenia la impressió que assistia a un atemptat terrorista. Què voleu que us digui. Si després de la tragèdia d'Horta de Sant Joan, Boada n'ha sortit només amb una pintada a la closca, pot estar ben content. ¿Sóc una violenta-radical-comunista-antisistema? Segurament, però feia anys que no sentia tanta vergonya davant d'una pantalla. Al País Valencià, haurien de saber quina mena de televisió reclamen. En llengua catalana, si, però igualment emmordassada.

Avui he consultat el portal informatiu 3cat24.cat. Hi han penjat una noticieta miserable, si tenim en compte la gravetat dels fets.
El nivell de repressió ha arribat a tal extrem que fins i tot han destituït Núria Marín -alcaldessa de l'Hospitalet i presidenta del Consorci Sanitari Integral- , després d'haver-se manifestat públicament en contra del tancament del Dos de Maig. A Catalunya Ràdio, Manel Fuentes va fer una entrevista a Boi Ruiz. Abans de parlar amb el Conseller, va entrar en antena, si no recordo malament, un responsable sindical del centre hospitalari. Fuentes el volia ventilar quan abans millor, feia mans i mànigues per retirar-li la paraula. Finalment, com bonament va poder, el treballador va adreçar unes dures paraules a Ruiz i va assegurar-li que la seva línia d'actuació tindria conseqüències mortals -concretament, va dir que significava assassinar-, la qual cosa va ser definitiva perquè el diligent presentador li tallés la veu. Reconec que no va utilitzar l'expressió més afortunada però, ¿qui dubta que aquestes mesures tindran un impacte devastador en el conjunt de la població? ¿Amb quina cara dura es pot afirmar que no repercutiran en la qualitat del servei?

Expedients de regulació, disminució del nombre d'ambulàncies, tancament d'hospitals i de quiròfans... Tot plegat, representa un retrocés tan espectacular, que sembla del tot irreal. De fet, com s'ha vist, a ca la Terribas fan veure que el problema no existeix. Però això no és el pitjor. Temo que Catalunya no sigui un petit laboratori, per assajar unes retallades generals, suposadament imprescindibles, falsament encaminades a afrontar la situació econòmica actual. J
a ens podem preparar per una bona dosi de porra i de censura. Això per no parlar de les llistes d'espera o les cues a urgències. Que la tisorada ens agafi previnguts, perquè vénen temps ben magres.



diumenge, 10 de juliol de 2011

Naomi Klein i les clavegueres del mercat lliure


Segons la revista Prospect, Naomi Klein és una de les intel·lectuals més influents del planeta



A vegades, imagino que els llibres són com baules d'una mateixa cadena. Un assaig condueix a l'altre. Mai no abordo una obra pensant que hi trobaré la veritat amb majúscules, aquesta és una idea pueril que fa anys que he deixat de banda. Més aviat un coneixement enriqueix l'altre. Sempre és necessari passar-ho tot pel sedàs crític, encara que tinguis gran simpatia per les idees exposades en un determinat volum.
En el darrer post, parlava de la precària salut mental d'alguns caps d'Estat, a propòsit de l'experiència mèdica i política de David Owen. Un dels interrogants que se'n derivaven, remetia als suposats titellaires del poder econòmic, especialment interessats en què certs presidents perdessin la xaveta. D'altra manera, serien incapaços de justificar i promoure la barbàrie. La guerra de l'Iraq n'és un bon exemple. El descerebrat trio de les Açores va ser el braç executor de la destrucció del país però no era, ni molt menys, la primera vegada que una massacre es posava al servei d'altres objectius. En aquest cas, va ser el control de les reserves petrolíferes i les companyies nacionals però la Història està farcida de situacions similars, com ara les dictadures llatinoamericanes. Així doncs, a qui afavoreixen els estats de xoc col·lectius?

No ha de ser senzill escriure La doctrina del xoc i haver-se de veure les cares amb personatges ultraconservadors, de la corda republicana radical. Només per aquest motiu, tinc gran respecte pel treball de Klein. Si tenim en compte que Barack Obama ha estat qualificat de comunista, i fins i tot de partidari de Bin Laden, no vull imaginar amb quins adjectius defineixen l'autora canadenca. Sens dubte, aquesta escriptora ha de nedar contracorrent, per un riu d'aigües turbulentes. Recordo com Roberto Saviano, amb gran coratge, mostrava a Gomorra les vísceres de la Camorra napolitana. De manera similar, Klein ens convida a passejar per les aterridores clavegueres del mercat lliure. Ho fa sense dramatisme escabrós però tampoc estalvia detalls del tot necessaris per a comprendre el vertader abast de la tirania implacable de les grans empreses i els seus intel·lectuals acòlits -els Chicago Boys o la màfia de Berkeley-.

La reveladora novetat de la tesi de Klein, tal com jo ho veig, rau en el lligam indissociable que estableix -de forma acuradament documentada- entre la tortura psicològica, el terror col·lectiu i l'avenç insaciable del mercat lliure, en la seva forma més extrema. Des d'un punt de vista individual, explica els experiments psiquiàtrics d'Ewen Cameron, que caminen de la mà dels plantejaments econòmics de Milton Friedman, el qual rebutjava, no ja la socialdemocràcia, sinó qualsevol recepta keynesiana per a regular el mercat. La idea de tots dos, en el fons, era la mateixa. La il·lusió d'una tabula rasa, on poder reescriure la història. És a dir, la mort i la tortura estaven al servei d'una finalitat superior: l'enriquiment desbocat de les grans empreses, malgrat l'empobriment massiu de la població. Sense un estat de xoc col·lectiu, mancat de total resistència ciutadana, aquest somni totalitari esdevindria impossible. Els terratrèmols, els tsunamis, els atemptats terroristes, les crisis del deute, els cops d'Estat o els genocidis són escenaris ideals per a la total manipulació. Una vella aspiració dictatorial, la qual, a diferència de la follia comunista, no desperta cap mena d'interès en segons quins columnistes de la dreta. Deu ser que uns morts valen més que els altres. En seguirem parlant.




dijous, 7 de juliol de 2011

Chávez i Castro, en la salut i en la malaltia


Els dos dictadors llatinoamericans, a La Habana.


Chávez i Castro han estat colze a colze, en moments de dificultat personal. Més enllà de l'amistat que suposadament els uneix -i que tant han exhibit públicament-, és indubtable que els interessos que comparteixen ambdós dictadors, han contribuït a fomentar el suport mutu, en l'afrontament de les malalties que pateixen. Veneçuela i Cuba són dos fortins comunistes que es retroalimenten. Això no obstant, arran de la delicada salut dels comandantes, aquest binomi polític està en perill. L'avançada edat del líder cubà i les seves xacres, juntament amb el procés cancerígen del veneçolà, fan pensar en un futur d'allò més incert. L'opacitat sobre l'abast real de les seves dolències, enterboleix encara més l'horitzó.

Malgrat l'aparença granítica, cínica o indiferent de certs presidents, la tasca que desenvolupen pot esdevenir una màquina implacable, que afecti dramàticament el seu organisme. Fa unes setmanes, us parlava del llibre
En el poder y en la enfermedad, on s'hi exposa una tesi interessant, molt ben documentada, sobre la necessitat de transparència que té la ciutadania, respecte la salut dels seus caps d'Estat. Segons David Owen, metge i exministre britànic, l'esmentat coneixement és decisiu per a l'estabilitat dels governs dels diferents països, fins i tot per a l'ordre mundial. Contràriament a allò que s'ha escrit en alguns diaris, la manca d'informació no és pas exclusiva dels règims totalitaris. Mentre passava pàgines, he quedat esgarrifada de la precària salut mental de destacats dirigents com Winston Churchill, el qual, al marge de la coneguda afició a la beguda, patia episodis bipolars remarcables, entre d'altres problemes de salut, que podrien haver capgirat el curs de la Història. Sobre JFK han corregut rius de tinta. Patia la malaltia d'Addison, condició que va ocultar deliberadament i que podria haver contribuït al fiasco de Bahía Cochinos. Pel seu allargat currículum mèdic, Kennedy mereix un capítol a part. Més exemples. El càncer de pròstata de François Mitterrand va esdevenir un vertader secret d'Estat, en consonància amb el seu habitual doble joc, traduït en un agònic final de mandat. En contraposició, l'honestedat del nord-americà Dwight Eisenhower, un dels primers mandataris decidit a fer públiques les seves complicacions cardíaques. Una sinceritat que els ciutadans van acollir amb gratitud. En el cas de Bush o Blair - Owen ni tan sols esmenta José María Aznar, vet aquí la petitesa del personatge-, una descomunal síndrome d'hybris hauria condicionat la destrucció a l'Iraq, en el marc d'una operació absolutament mancada de criteri militar professional. Potser convindria anar un xic més enllà i preguntar-se si certa prepotència no afavoreix determinats interessos. Sense polítics folls, no es podrien mantenir segons quins privilegis geoestratègics. Ara hauríem d'analitzar els fils invisibles, que suposadament mouen els titellaires del poder econòmic. Però això ja són figues d'un altre paner.

En conclusió, l'opacitat podria haver tingut conseqüències tan tràgiques com la revolució islàmica iraniana, que es podia haver previngut si s'hagués afrontat de bon principi la leucèmia del xa de Pèrsia. En el cas dels països llatinoamericans, si seguim la lògica exposada, no és massa bon senyal que es mantigui el secretisme. Sóc conscient que hem d'evitar caure en la temptació de la derrota anticipada. Més tard o més d'hora, caldrà prendre nota dels desastres del passat. Potser no quedarà altre remei.



dimarts, 5 de juliol de 2011

L'exdona rastaflauta de Teddy Bautista




Cada dia estic més convençuda que darrere d'un home poderós hi ha, com a mínim, una dona humiliada. Penso en les velinas de Berlusconi o la soferta esposa de DSK, que ja s'ha acostumat a què el seu marit sigui un faldiller incurable. En les altes esferes hi abunden les dones banyudes i resignades, que han fet de la ceguesa una virtut. És digna d'estudi la capacitat de justificació femenina, davant de l'erotisme del poder. Però aquest no és pas el cas que avui ens ocupa. Si més no, en l'època actual. Arran de la detenció de Teddy Bautista, vaig recordar el testimoni colpidor de Paloma Siles, la dona que va iniciar una relació amb el capitost de la SGAE, quan només tenia 17 anys. Es van casar i, segons explica Siles, l'ambiciós músic la va manipular, enganyar i estafar, amb la finalitat d'escalar posicions, en la carrerea pel poder. També li va prendre la custòdia de la seva filla de 3 anys, amb qui ha recuperat recentment el contacte. Actualment, malviu al carrer, amb quatre gossos i una guitarra. Per la manera com estructurava el relat, se la notava visiblement desequilibrada. Ha passat per diverses depressions, ha estat enganxada a la droga. El mateix Bautista li oferia cocaïna per aguantar llargues nits. Siles també va insinuar les vexacions que va patir, a mans d'artistes com Ana Belén. Ignoro fins a quin punt la seva situació present és deguda exclusivament als abusos de Bautista, un home que cobra - en xifres declarades- 300.000 € anuals i que permet, sempre segons Siles, que la mare de la seva filla es podreixi en la indigència.

Hi ha més punts per discutir. Com sempre, si un plató és el lloc més escaient per aquest tipus de denúncies. També podem preguntar-nos per quin motiu la damnificada ha esperat vint-i-quatre anys, a fer visible la seva escabrosa història. ¿Les plataformes televisives que la van acollir, tenien algun interès especial en erosionar la imatge pública del totpoderós Teddy? De la mateixa manera, no deixa de ser curiós que, passades tres dècades de jerarquia implacable, l'investiguin ara per les sobradament conegudes martingales econòmiques de l'entitat. Potser sóc malpensada i agosarada. En qualsevol cas, està clar que hi ha una pugna pel poder i que un dels caps més visibles de l'oposició és José Miguel Fernández Sastrón, exmarit de la neboda del rei, Simoneta Gómez-Acebo. Aquesta dada és suficient, al meu entendre, per a formular-nos dues últimes qüestions. ¿Fins a quin punt es persegueix una autèntica transformació de la que havia estat Sociedad General de Autores de España, en l'època franquista? ¿Penseu que hi haurà una vertadera transició, quant a la gestió artística, aquesta vegada?

Al marge de les meves especulacions i el nivell de veracitat de les paraules de Paloma Siles, la situació de l'estranya parella, no deixa de ser al·legòrica de la prepotència de la SGAE. Per un costat, tenim un home multimilionari que s'arrebossa en l'opulència i, per l'altre, una pobra rastaflauta que toca i canta per les cantonades. Un quadre ben il·lustratiu, impossible negar-ho.



diumenge, 3 de juliol de 2011

Què tindrà la princesa?

La princesa está triste... ¿Qué tendrá la princesa?

La princesa está triste... ¿Qué tendrá la princesa?
Los suspiros se escapan de su boca de fresa,
que ha perdido la risa, que ha perdido el color.
La princesa está pálida en su silla de oro,
está mudo el teclado de su clave sonoro,
y en un vaso, olvidada, se desmaya una flor.

El jardín puebla el triunfo de los pavos reales.
Parlanchina, la dueña dice cosas banales,
y vestido de rojo piruetea el bufón.
La princesa no ríe, la princesa no siente;
la princesa persigue por el cielo de Oriente
la libélula vaga de una vaga ilusión.

¿Piensa, acaso, en el príncipe de Golconda o de China,
o en el que ha detenido su carroza argentina
para ver de sus ojos la dulzura de luz?
¿O en el rey de las islas de las rosas fragantes,
o en el que es soberano de los claros diamantes,
o en el dueño orgulloso de las perlas de Ormuz?

¡Ay!, la pobre princesa de la boca de rosa
quiere ser golondrina, quiere ser mariposa,
tener alas ligeras, bajo el cielo volar;
ir al sol por la escala luminosa de un rayo,
saludar a los lirios con los versos de mayo
o perderse en el viento sobre el trueno del mar.

Ya no quiere el palacio, ni la rueca de plata,
ni el halcón encantado, ni el bufón escarlata,
ni los cisnes unánimes en el lago de azur.
Y están tristes las flores por la flor de la corte,
los jazmines de Oriente, los nelumbos del Norte,
de Occidente las dalias y las rosas del Sur.

¡Pobrecita princesa de los ojos azules!
Está presa en sus oros, está presa en sus tules,
en la jaula de mármol del palacio real;
el palacio soberbio que vigilan los guardas,
que custodian cien negros con sus cien alabardas,
un lebrel que no duerme y un dragón colosal.

¡Oh, quién fuera hipsipila que dejó la crisálida!
(La princesa está triste, la princesa está pálida)
¡Oh visión adorada de oro, rosa y marfil!
¡Quién volara a la tierra donde un príncipe existe,
—la princesa está pálida, la princesa está triste—,
más brillante que el alba, más hermoso que abril!

—«Calla, calla, princesa —dice el hada madrina—;
en caballo, con alas, hacia acá se encamina,
en el cinto la espada y en la mano el azor,
el feliz caballero que te adora sin verte,
y que llega de lejos, vencedor de la Muerte,
a encenderte los labios con un beso de amor».


És un recurs massa fàcil però resulta pràcticament impossible no evocar els coneguts versos de Rubén Darío, en contemplar la mirada esvaïda de Charlene Wittstock. El rostre de la núvia, mentre avançava cap a l'altar, era un autèntic poema. Ni un xaiet camí de l'escorxador podria despertar tanta compassió. A la pregunta que feia l'escriptor nicaragüenc, s'hi han trobat diverses respostes. La primera, de la mà del rotatiu l'Express: la futura esposa hauria estat a punt de tocar el dos cap al seu país, després de descobrir una infidelitat d'Albert de Mònaco, amb paternitat inclosa. La segona opció apunta a què l'haurien pressionada per signar un contracte prematrimonial , on s'estipula que haurà de romandre casada durant cinc anys, sense possibilitat de sol·licitar divorci o separació i amb l'obligació de donar un hereu a la casa reial monegasca. En qualsevol dels dos casos, el respecte per l'exnadadora no hi és, ni tampoc se l'espera. Vet aquí una nova mostra del tuf violent i ranci que desprenen les monarquies. Sort que Juanito el campechano es va quedar a casa, així ens vàrem estalviar una dosi extra de naftalina. Amb tot, encara hi ha parroquians de les revistes del cor entossudits a consumir contes de fades a l'estil clàssic. En qüestió de bodes de sang blava-amb permís dels romàntics empedreïts-, sóc partidària de substituir la trama rosa per la crònica negra. Llàstima que el vertader rerefons del sarau no encapçali les portades, perquè segur que estaríem ben entretinguts. Em pregunto quins convidats a l'enllaç d'ahir tenen morts amagats a l'armari. Gairebé puc imaginar els gendarmes, a l'aeroport de Niça, mentre obligaven la pobra fugitiva a retornar al palau... Sento com s'imposa un nou crit en francès, aquest cop, gens revolucionari: Épousez-vous!


divendres, 1 de juliol de 2011

Un dia acalorat (no només per la temperatura)


Imatge de Google


Si actualitzes amb certa regularitat el blog, a vegades tens problemes per escollir tema. Per sort o per desgràcia, viure en aquest país et proveeix d’una font inesgotable de recursos. En les anècdotes aparentment més banals hi trobem el substrat de la indignació, sobre la qual sempre és agraït escriure.

Avui, com cada principi de mes, els cotxes aparcats en un costat de la vorera han hagut de canviar d’ubicació, per estacionar-se a l’altra banda de carrer. De bon matí, a Palafrugell, he ensopegat amb unes quantes discussions acalorades, entre veïns i policies. La grua ja estava d’allò més enfeinada. Amb la normativa a la mà, no es pot pas dir que cometés cap infracció. No obstant això, seria d’agrair que es concedís un cert marge de temps, pels lògics oblits o circumstàncies particulars dels conductors. Potser són figuracions meves però em sembla que la flexibilitat, en segons quines situacions, és una virtut escassa. Tant de bo s’actués amb la mateixa diligència, quan es tracta d’altres problemes, al meu entendre, força més urgents. Recordaré novament la nevada de l’any passat, durant la qual es va comentar la clamorosa absència de les forces de l’ordre. Fins i tot hi havia gent que enyorava la guàrdia civil. Abans que em qualifiquin de radical, afegiré que sóc perfectament conscient que l’afany recaptador no és responsabilitat directa dels agents, a qui també cal aplaudir la professionalitat, en altres àmbits d’actuació. Ara em podria endinsar en l’apassinonant univers de la zona blava, màxim exponent de la mania persecutòria, però ho deixaré per un altre post.

Per acabar d’animar el matí, quan m’he assegut davant de l’ordinador, he comprovat que estava sense telèfon. El motiu: un error de la companyia a l’hora de cobrar la darrera factura. Com que calia abonar 2'o1€ més, han optat per la via ràpida i han tallat el servei. Després d’una petita odissea, entre caixers automàtics i correus, he pogut sufragar el deute astronòmic i m’he posat a treballar. Malgrat que han promès un restabliment immediat, fins a la tarda no he disposat de connexió a la xarxa. Quan he trucat per demanar explicacions, m’he trobat amb el desesperant fil musical, sempre a punt, quan es tracta de les reclamacions. O sigui, que he viscut un dia ben sufocador, no només per la temperatura. Estic d’un mal humor que no m'aguanto.