dimecres, 29 de juny de 2011

Pregunta obligada a Christine Lagarde


Christine Lagarde substituirà Dominique Strauss-Khan al capdavant del Fons Monetari Internacional i serà la primera dona en ocupar aquest càrrec


Després que DSK decidís renunciar al càrrec, segons ell, per protegir l'honorabilitat de la institució, la designació de la Ministra d'economia francesa té un efecte cosmètic refrescant.
Gràcies a una intensa campanya mediàtica, ens havíem imaginat l'antic director com un autèntic tigre de Bengala, tot abraonant-se brutalment sobre una humil cambrera d'hotel. Les víctimes que ara el denuncien, després de molts anys de silenci, només ha fet que reforçar la imatge d'home faldiller i abusador. El cabell platejat i la rutilant elegància de Lagarde resulten una benedicció per a la vista. Vet aquí l'aparador. Aparentment, el model de mascle alfa serà substituït per una línia d'actuació més femenina. El cas judicial que té pendent Lagarde, no ha frenat pas el seu nomenament.

Pregunta obligada a la flamant directora, en un programa de la televisió francesa: Creu que la seva designació suposa un avenç per a les dones?. Com era de preveure, ella respon afirmativament.

Permeteu-me que faci un salt cap les ministres de Zapatero, per introduir alguns matisos. Elles representen, per diversos motius, la quota de feminitat imprescindible en un Govern d'esquerres. Les dones del Partit Popular, en canvi, tenen una autoritat indiscutible dins de la seva formació política. Al meu entendre, Rita Barberá, Esperanza Aguirre o María Dolores de Cospedal no es poden comparar a Carme Chacón, Bibiana Aído o María Teresa Fernández de la Vega, quant al pes específic que tenen en les decisions rellevants. Caldria un article més extens per a justificar acuradament aquest raonament però crec que la dreta espanyola, malgrat que masclista, ha conquerit amb més notorietat una parcel·la de poder per a la dona. Això no exclou, si tornem a Lagarde, la qüestió que considero vertaderament fonamental. No tant si un home o una dona dirigirà el Fons Monetari Internacional com en quina mesura aquesta opció suposarà una revulsiu en el funcionament de l'organització, que tants perjudicis ha causat als drets socials i l'estabilitat econòmica mundial. No cal recordar l'impacte que determinades decisions han suposat sobre el fenomen global de la feminització de la pobresa. Des d'un punt de vista històric, si pensem en les societats matriarcals, per exemple, s'han considerat valors femenins per al món l'afectivitat, el respecte als cicles de la natura, el pacifisme o la cooperació. Prevalien els esmentats principis, per damunt de l'obsessió per l'efectivitat, els atacs al medi ambient, la violència o les estructures jeràrquiques de poder. En aquest sentit, el FMI representa la màxima expressió de l'autoritarisme fal·locràtic. Serà Christine Lagarde un motor de canvi, cap a una nova direcció? Sincerament, ho dubto.



dilluns, 27 de juny de 2011

Rèquiem per 'L'hora del lector'



A la Mònica Terribas i l'Emili Manzano se'ls veia molt ben avinguts, a La nit al dia, un altra interessant proposta evaporada de la graella, quan el presentador de L'hora del lector hi participava. Hi havia feeling. Res no feia presagiar que l'aleshores periodista -ara no sé com l'hauríem d'anomenar, perquè no veig gaire clara la seva feina- aniquilaria uns anys més tard el celebrat espai de lectura. La misteriosa desaparició dels programes de llibres del 33 mereixeria un capítol a part. No disposo de dades suficients per escriure el que intueixo, no obstant això, podem aventurar-nos a fer unes quantes reflexions. Com sempre, les vostres aportacions seran benvingudes. Recordem que Manzano va prendre el relleu a Vicenç Villatoro, després de clausurar el Saló de lectura de BTV, en un context de marcades desavinences amb l'Ajuntament de Barcelona. Els autèntics motius del tancament, l'any 2006, tampoc van quedar gaire clars. Després de quatre anys en pantalla, el mallorquí ha hagut de posar punt i final a un altra aventura literària, potser en el moment més dolç de la seva trajectòria. Malgrat que els seguidors del senyor Boix han fet mans i mànigues per salvar-li la vida, a través de les xarxes socials, tot ha estat en va. Els amants de la lecturina estan de dol. Oficialment, la defunció no respon a criteris de qualitat ni tampoc d'audiència, atès que aquesta no és pas la prioritat de la cadena. Un dels arguments esgrimits ha estat que el programa no era prou prescriptiu. Trobo curiós que allò que hauria de ser un handicap en un projecte dedicat a la literatura -la prescripció- s'utilitzi com a argument per a treure'l de la circulació. Una mostra més dels temps foscos que vivim. Per si no havia quedat prou clar, ara ens ho etziben sense embuts. La cultura ha de ser prescriptiva.

Evidentment, hom podria adduir que la regeneració televisiva és necessària, sobretot en formats que estan absolutament esgotats o quan es tracta de professionals encarcarats, incapaços d'adaptar-se a la realitat que pretenen transmetre. Trobaríem exemples a grapats, de caspa altament resistent, que caldria netejar amb aigua i sabó abundants. Però aquest no era pas el cas de L'hora del lector. Malgrat que mantenia una quota de recomanacions oficialment obligades, també convidaven personalitats poc avesades a sortir als mitjans, que feien aportacions realment extraordinàries. Pel meu gust, era massa políticament correcte -es notava que Manzano s'incomodava davant de segons quins temes- però suposo que tampoc es poden demanar miracles. El seu equip ha aconseguit una proesa a la petita pantalla, gràcies al seu bon gust, sentit de l'humor i autèntica passió per la literatura. L'hora del lector ha estat una rara avis que enyorarem moltíssim. Afortunadament, la xarxa ens permet recuperar entrevistes memorables, reportatges cinc estrelles, instants divertits, il·lustracions enginyoses i, per descomptat, una infinitat llibres comentats -i fins i tot recomanats!-. Això no exclou que ens hem quedat una mica més orfes de cultura, tant com la necessitem, i aviat no tindrem cap motiu per mantenir la tele engegada. L'hi hem d'agrair a la Mònica Terribas? O potser a algú altre, que pren les decisions de més amunt?



divendres, 24 de juny de 2011

Més víctimes desemparades


Els familiars de les víctimes de Castelldefels reclamen una reactivació judicial del cas. Foto Alberto Estévez/Efe.


S’ha repetit la mateixa escena horrorosa. Altra vegada hem hagut de presenciar el desesperat lament d’un grup de víctimes desateses per l’Administració. El telenotícies els ha concedit uns minuts per a la legítima queixa. D’aquí uns dies, tornaran a relegar-les a l’oblit. Sense més recerca ni reivindicació. Sense complicacions. La quota mediàtica indispensable, absent de profunditat. Planera com un full de paper. Buida i ràpida. Distorsionada. No hi ha temps per a res més. No pas per aquestes qüestions.

Fa exactament un any, arran de la tragèdia de la nit de Sant Joan, a l’estació de Castelldefels, tot eren mostres de condol i promeses de suport. Avui, sabem que la investigació encara està en bolquers i l’atenció psicològica, a familiars i amics, ha brillat per la seva absència. Amarga sensació de déjà vu. Una filera de drames apareix davant dels meus ulls, de forma desordenada i espectral. Una llarga llista de casos colpidors, ocorreguts a l’Estat espanyol, desfilen inevitablement per la imaginació, amb els sentits ben oberts i el cor encongit. Som poc conscients de què significa exactament viure en aquest país. Davant meu, si, no he perdut la xaveta, es repeteixen incansablement les mateixes fal·làcies i sofriments, com en un interminable malson: sensacionalisme mediàtic, instrumentalització política, inoperància judicial, desatenció a les víctimes. Terrorisme, tortura, accidents, intoxicacions, incendis. I el terratrèmol de Llorca. Passaran els anys i s'imposarà l’amnèsia col·lectiva. Com succeïa en temps pretèrits.

Mentrestant, tanmateix, el dolor uneix. Les llàgrimes es transformen en paraules. Les paraules en lligams. Els lligams en queixes i fils que es mouen. Peces que es belluguen, grans tòtems que trontollen. La veritat, més tard o més d’hora, busca una escletxa per respirar. Perquè aquells que estimen mai no obliden.


dimecres, 22 de juny de 2011

El misteri del bacteri E.coli




El tractament mediàtic del bacteri E.coli resulta d'allò més desconcertant. Darrere del soroll persistent, sovint s'hi amaga alguna cosa terrible. En boca d'alguns experts, se senten tocar campanes de guerra biològica. Un cop més, naveguem entre cortines de fum, acusacions sense fonament i algunes opinions solvents. En un tèrbol mar informatiu, és molt difícil destriar el gra de la palla. Bé, si més no, sabem que és improbable que el telenotícies ens ofereixi la resposta. Més val això que no res.

Arran de la crisi del cogombre, no puc evitar recordar que, recentment, s'han complert 30 anys del vergonyós muntatge de l'oli de colza, suposadament adulterat amb anilines. Pel que he pogut llegir, les desenes de milers de víctimes d'aquell experiment amb armes químiques -perquè això és el que realment va ser- encara se senten oblidades. A aquestes alçades del partit, alguns mitjans s'entossodueixen en defensar la versió oficial, malgrat que disposem de
bibliografia crítica molt seriosa sobre el tema. Aquesta ha permès dilucidar l'origen d'una tragèdia esfereïdora, marcada per la manca d'evidències científiques, els judicis sota coacció, el cessament fulminant de periodistes, la intervenció del CESID o la mort d'investigadors alternatius en estranyes circumstàncies. En resum, una concatenació de situacions més pròpies del túnel dels horrors que d'un país que caminava cap a la democràcia. Recordem que l'enverinament massiu, amb pesticides organofosforats, se situava en el marc d'una operació políticomilitar, a través d'un cultiu de tomàquets a les terres d'Almeria. Corria l'any 1981, una data clau, propera al fallit cop d'Estat de Tejero, en la qual el Govern espanyol pretenia integrar-se en l'OTAN. En l'esmentada conjuntura, segons contrastades investigacions, Calvo Sotelo va permetre un assaig amb conillets d'Índies humans, tot autoritzant la contaminació dels tomàquets andalusos, amb tres productes de la casa Bayer. Naturalment, sota el mandat de l'OTAN i en connivència amb els Estats Units.

Sense cap mena de dubte, hem viscut immersos en anys de foscor, silenci i terror, per més que els tertulians complaents perdin la gargamella a favor del nostre meravellós sistema democràtic. Malgrat la gairebé difunta tasca periodística, ara tenim el recurs de la xarxa i podem construir més lliurement una versió alternativa dels fets ocorreguts a Alemanya. Sigui quin sigui el desenllaç, que la por no permeti novament la censura.



dilluns, 20 de juny de 2011

Alguns polítics indignats

Efe


Esperanza Aguirre es va enfadar quan va saber que els mitjans internacionals comparaven Espanya amb Egipte. Segons la presidenta de la Comunitat de Madrid, la primavera àrab no té res a veure amb el moviment 15-M. Per ser més acurats, Aguirre es va indignar, perquè ara tothom està molt indignat, a la seva manera. Val a dir que Espe ha sabut adoptar un to més populista, tot prometent que hi haurà llistes obertes, en les properes eleccions autonòmiques. Com era de preveure, la proposta ha estat adequadament aplaudida en els mitjans afins, els mateixos que qualificaven de perroflautas, els acampats a Puerta del Sol. Veurem fins on arriba la seva paraula.

Artur Mas va utilitzar una expressió semblant per a referir-se a l'assetjament que van patir els diputats a la Ciutadella, per part d'alguns manifestants, que van obligar-lo a desplaçar-se per aire, en comptes de fer-ho a través dels mitjans terrestres habituals. Amb el pas dels dies, els fets han perdut gravetat, a favor d'un saludable sentit de l'humor. Per posar només un exemple, l'helicòpter presidencial ha estat batejat amb el nom d'Air Force Mas, en algunes xarxes socials. El líder convergent va explicar que s'havien traspassat unes ja famoses línies vermelles i va advertir que farien un ús legítim de la força, en cas que s'hi veiessin obligats. Com es va veure en la manifestació d'ahir, en contra del pacte de l'euro, no han calgut mesures tan contundents. Els indignats cada dia són més nombrosos i ratifiquen la seva naturalesa pacífica. Segons Mas, el bloqueig parlamentari era un fet insòlit en democràcia. Sortosament, les hemeroteques van refrescar-li una mica la memòria. El 30 de maig del 1984, com a conseqüència de l'escàndol de Banca Catalana, alguns militants de CiU van protagonitzar un setge similar, a socialistes com Raimon Obiols, a les portes del Parlament. S'adreçaven a ell amb crits de mateu-lo, mateu-lo. Ignoro si, en aquell context, algú va parlar de kale borroka o cop d'Estat okupa.

Avui he llegit al diari unes declaracions de Duran i Lleida, en les quals assegura que el món financer té segrestada la política. No em feu malpensar però diria que, si fos per alguns polítics, en un tres i no res es deixarien créixer les rastes i sortirien al carrer, a fer soroll amb una cullera i una cassola. Temps al temps.



divendres, 17 de juny de 2011

A favor de l'Arcadi Oliveres



El president de Justícia i Pau, a l'acampada. Foto Vilaweb.



Començo amb la preceptiva condemna a la violència, no fos cas que per posicionar-me al costat de l'Arcadi Oliveres algú em pogués acusar de donar suport al vandalisme. És evident que el moviment 15-M molesta, perquè fa tremolar grans interessos. Això no és cap secret com tampoc ho és l'escàs marge de maniobra que tenen els mitjans de comunicació per denunciar determinats abusos. Trobaríem exemples a cabassos de violència econòmica, silenciada sistemàticament en ràdios, diaris i televisions -massa ocupats en discutir hores i hores sobre el darrer enfrontament Mourinho-Guardiola-
. No fem veure que venim de l'hort perquè tots coneixem aquesta sopa. No ens estirem dels cabells per quatre brètols que reaccionen amb hostilitat, perquè les tones de porqueria amagada -per molts d'aquests que ara criden pels platós- també fa mal a la democràcia. Un mal profund, lacerant i durador. Tots aquells que han mirat cap a una altra banda, davant dels incomptables casos de corrupció, ara haurien de callar, si els quedés un gram de coherència. No pots comportar-te com la Heidi quan treballes en un mitjà que fa servir tota mena d'eines, al servei de la censura i la repressió. Si us plau, prou de tractar els ciutadans com a menors d'edat. Tenim un cervell que funciona i ens agrada fer-lo servir. No parlo de cap teoria marciana. La profunda crisi del periodisme ha estat denunciada per diversos autors, alguns d'ells professionals que han hagut de tirar la tovallola, perquè han constatat la manca de llibertat present en les seves empreses. La vaga dels periodistes a Grècia és una mostra recent d'aquest descontentament, motivat també per l'hecatombe financera. En aquest penós context, l'Arcadi Oliveres ha aportat una informació complementària a l'allau de crítiques als indignats, després dels aldarulls ocorreguts davant del Parlament, el 15-J. Unes declaracions que haurien de formar part de la llibertat d'expressió ciutadana. Per internet, circulen vídeos de policia infiltrada, tant a Bacelona com a València. En aquesta darrera ciutat, s'observa clarament el seu paper. És, per tant, una hipòtesi més que plausible el fet que alguns agents contribuissin a escalfar els ànims. No obstant això, Felip Puig ha assegurat que estudia denunciar-lo per calúmnies als Mossos. Més llenya al foc.

Com tantes persones, he vist l'incombustible Arcadi Oliveres en conferències de tot tipus. Algunes en grans auditoris, plens a vessar de gent jove que es delia per escoltar-lo. D'altres en petit comitè, que l'economista ha abordat amb el mateix respecte i passió. He de reconèixer que més d'una vegada he pensat que predicava en el desert. A desgrat seu, s'ha convertit en un referent de les protestes i ho ha estat perquè s'ha llaurat una credibilitat que l'honora, de manera natural i legítima, gràcies a la seva lluita pacífica i perseverant, digne d'admiració. Com tothom, també tindrà defectes però la seva trajectòria l'avala. No es pot dir el mateix del Conseller d'Interior, que té a l'esquena una càrrega policial que ha estat la vergonya del país i per la qual encara ha de respondre amb un mínim de seriositat. El panorama està molt crispat i penso que totes les parts haurien de fer autocrítica. Si el president de la Generalitat ha d'arribar amb helicòpter al Parlament, alguna cosa seriosa està fallant, en la necessària connexió entre Govern i ciutadania. Els indignats no són angelets amb corona però els que retallen indiscriminadament tampoc. Em temo que les amenaces al president de Justícia i Pau tindran el mateix efecte crida que els cops de porra, que encara ressonen amb dolor, en la recent memòria col·lectiva. Aquesta és una revolta 2.0 i no es pot abordar amb les mateixes estratègies tronades del S. XX. Artur Mas no és Jordi Pujol. No podem fer veure eternament que no calen reformes estructurals en el sistema, mentre ens embranquem en picabaralles infantils. Quan començarà el diàleg?



dimarts, 14 de juny de 2011

La crisi de les gerontocràcies



Silvio Berlusconi ha sortit malparat dels quatre referèndums proposats a Itàlia.



Estic fermament convençuda que les persones grans haurien de tenir un paper més rellevant en la política mundial. Escoltar la seva veu és un imperatiu global. Penso, potser m'equivoco, que als Estats Units no és tan infreqüent com a Europa la presència de professionals d'edat avançada, que decideixen ocupar un càrrec polític destacat. Això no exclou que adoptin un rol concret, en funció del seu potencial físic i mental. La saviesa del sènior és un magnífic complement a la rauxa dels novells. Durant aquests dies de protesta massiva, s'ha vist clar el grau de complicitat i respecte que mantenen, en relació a temes fonamentals, de gran transcendència social. Stéphane Hessel, José Luis Sampedro o Arcadi Oliveres han estat, d'una o altra manera, al costat dels indignats més joves, per oferir-los el seu inestimable coneixement, com a possible guia del moviment.

Òbviament, aquest fet no té res a veure amb la crisi evident que pateixen les gerontocràcies a diversos punts del mapa. Fa uns dies, veia Raúl Castro a la televisió, mentre presumia davant d'un grup de periodistes, que li seguien el corrent, de tenir una salut de ferro, impròpia d'una persona de vuitanta anys. Per la seva banda, Berlusconi està obsessionat, com un autèntic vampir, amb la carn tendra de dona. Té un aspecte encarcarat i patètic. Sembla que ambdós líders persegueixin l'elixir de l'eterna joventut. Tal vegada tenen nostàlgia del conqueridor que van ser. Ara ha desaparegut, si algun dia va existir, entre mentides, extorsions i abusos. Els dinosaures del món s'han desconnectat completament de les necessitats dels ciutadans i, poc a poc, aquests els han perdut la por. Personalment, mai no he pensat que els italians admiressin el seu president, més aviat els tenia dominats i acovardits. Ignoro què succeirà a Cuba però sembla que a Itàlia han donat un avís molt seriós al Cavaliere. Com era de preveure, el bunga-bunga li ha passat factura. La derrota final no trigarà.


diumenge, 12 de juny de 2011

De Carrie Bradshaw a Lisbeth Salander



Sarah Jessica Parker i Noomi Rapace són Carrie Bradshaw i Lisbeth Salander, respectivament


Devia ser una de les poques mortals que encara no havia vist ni un capítol de Sex and the city. Per obra i gràcia de l'embafadora Divinity -una cadena que aglutina tones de tòpics ensucrats-, ja me n'he empassat uns quants. Les aventures de Carrie Bradshaw i les seves amigues, inaguantables totes elles, només es poden acceptar en clau de fantasia eròtica. Al meu entendre, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Carrie és columnista de prestigi, icona de moda, ciutadana glamurosa de New York, amiga exemplar, soltera autosuficient i amant apassionada. Esbalaïda, he navegat per alguns blogs de fervents imitadores del seu lifestyle. Espero que no necessitin una farmaciola farcida de psicofàrmacs, per haver-ho de superar. Si aquest model de dona alliberada és la substitució de les trampes tradicionals, no sé amb quina mentida em quedaria. Amb cap, segurament. Preferiria una existència vegetal.

Potser ha estat per compensar que he agafat de la prestatgeria la segona entrega de la saga Millennium i m'he endinsat a descobrir més peces del puzle que forma la vida de la carismàtica Lisbeth Salander. Cada vegada tinc menys dubtes que Millennium és Salander. Ja he expressat en aquest blog que la trilogia no desperta en una servidora la voracitat lectora dels admiradors de Larsson. No obstant això, penso que la seva heroïna, a diferència de Carrie, si que incorpora alguns elements contemporanis vertaderament actualitzats. Larsson permet que aflori de manera brutal i extrema el drama de la violència masclista, present en la quotidianitat de la dona, com un magma subterrani, tot sovint imperceptible. En Lisbeth s'hi reconeix una profunda fragilitat però no per això s'acovardeix. La intel·ligència superdotada i una sensibilitat que oculta per a protegir-se, són les seves armes davant de l'adversitat. La hacker s'afronta a les forces del mal, un tema etern i universal, gràcies al poder interior i la inestimable ajuda dels companys que troba pel camí. Ella és l'instint de supervivència, en la foscor més pregona de l'ànima femenina. Llarga vida a la Salander.


dijous, 9 de juny de 2011

Felip Puig a Islàndia


Foto Guillem Sánchez


Ja sabem que l'art de la dimissió, inherent a la democràcia des dels seus tendres orígens, no és el punt fort de la major part de polítics d'aquest país. Si tiréssim d'hemeroteca, quedaríem esgarrifats de la impunitat de què gaudeixen. Qualsevol de nosaltres, en cas de tenir feina, no necessitaria ni una mil·lèsima part d'incompetència, per rebre una solemne puntada de peu al cul. Vet aquí la desafecció. Com si no hi hagués un abisme prou desolador entre ciutadania i Govern, els nostres pretesos representants encara s'entossudeixen de forma pueril a mantenir-se en el poder, malgrat haver demostrat sobradament la seva manca de capacitat. No en marxen ni amb aigua calenta.

Malgrat el depriment escenari, alguna ànima càndida encara devia esperar un tímid gest de penediment per part de Felip Puig. Després de les flagrants irregularitats comeses durant la càrrega policial als indignats, hi va haver una pluja de denúncies. A la preocupant violació de drets, cal sumar-hi una pèssima imatge de Catalunya, projectada a nivell internacional, no només a través de les xarxes socials sinó també de la premsa (em remeto a la Bloody Bacelona de Newsweek). En la seva compareixença al Parlament, Puig va admetre errors. Però no en la direcció que molts hauríem desitjat. Al meu entendre, ha quedat palesa la negativa a assumir responsabilitats polítiques pels danys causats. En segon lloc, és ben clar que les seves orelles resten segellades pel que fa a les legítimes protestes ciutadanes. Encara més, hom diria que no vacil·laria en repimir-les novament amb similar contundència. Segur que el model del gas lacrimogen ha estat una bona font d'inspiració, més enllà de les fronteres franceses.

Afortunadament, en altres latituds, ja en tenen la pipa plena, de l'hybris dels governants. Una actitud rígida i altiva, que ha portat nombrosos països a la ruïna. Els islandesos, després de passar comptes amb els banquers, tenen intenció de portar a judici l'anterior primer ministre, atesa la seva inoperància a l'hora de gestionar la crisi financera. Potser aquest és un primer pas per deixar de viure en un món delirant, en el qual t'eduquen amb la idea que cal carregar-se de responsabilitats, per després passar a ser víctima d'aquells que es neguen obstinadament a assumir-les. No aniria gens malament que més d'un agafés un bitllet d'avió cap a Reykjavík. Si els volcans ho permetessin, hi aprendrien unes quantes lliçons de democràcia. Democràcia de la bona.


dimarts, 7 de juny de 2011

La llista més votada


El tàndem Sánchez-Camacho-García Albiol, en plena campanya. Flickr.


Malgrat que en altres escenaris no hagi tingut la més mínima importància, la llista més votada ha esdevingut la consigna que CiU ha emprat per a justificar que personatges tan inquietants com García Albiol prenguin possessió de l’alcaldia de Badalona. Està per veure si els nacionalistes tindran cap mena de pudor a l’hora de pactar amb Plataforma per Catalunya, per assolir El Vendrell i Salt. Paradoxalment, s’esgrimeix un argument democràtic per a permetre que discursos que promouen la xenofòbia formin part activa dels nostres Ajuntaments.

En el cas de SORTU, es va estendre un debat nacional, a pulmó obert, sobre el fet que aquesta formació, malgrat haver condemnat el terrorisme i haver-se’n posicionat al marge, pogués mantenir encara algun vincle secret amb ETA. Com era de preveure, el PP de García Albiol va abanderar la retòrica del fals penediment de l’esquerra abertzale. Una estratègia que tindrà continuïtat amb Bildu. Fins aquí, no hi hauria res a dir, atès que tenen tot el dret a expressar lliurement les seves reticències. Per contra, quan es tracta de fer apologia del racisme o instigar a l’odi, delictes tipificats en el Codi Penal, no apareixen per enlloc els inconvenients. En aquest cas, es tracta de legítima llibertat d’informació i expressió. Els ciutadans han escollit el candidat popular. En l'esmentada situació, segons el seu criteri, el poble és sobirà. Però, quin és el límit? Es pot qualificar de democràtica la utilització de la falsa propaganda i la criminalització de tot un col·lectiu, amb finalitats electoralistes?

Afortunadament, enmig d’aquest monumental despropòsit, les denúncies de SOS Racisme i la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya han estat acceptades per l’Audiència Provincial de Barcelona, malgrat que havien estat prèviament arxivades pel Jutjat número 2 de Badalona. Quin futur li espera, a una alcaldia que comença amb tan mal peu? Els partits d'esquerra fan el seu habitual paper, tot condemnant l'actitud de la dreta catalana i espanyola. Recordem que, quan era el seu moment, no van saber gestionar els conflictes latents dels seus municipis. Tampoc van trobar solucions efectives a la crispació social. Quina legitimitat tenen ara, quan critiquen l'auge del populisme ultradretà? Ens ho preguntem de fa temps: on és l'autèntica alternativa?

divendres, 3 de juny de 2011

El timó de l'Artur


Foto de Pedro Madueño, La Vanguardia


Un cop guanyades les eleccions, el pare del flamant President va regalar-li un timó amb una inscripció que ja és ben coneguda: cap fred, cor calent, puny ferm, peus a terra. Artur Mas no va dubtar a representar mediàticament el seu paper de dirigent de Catalunya, en una nova escena del gran teatre de la política. Es va fotografiar com un autèntic llop de mar que no tem la tempesta. Timó en mà, el capità es disposava a comandar el vaixell enfonsat per la crisi econòmica i el tripartit. En el cas de Felip Puig, el bat de beisbol ha estat un bon motiu per a la paròdia, corregida i augmentada després de la càrrega policial als indignats. Podem afirmar, de la mateixa manera, que el timó és un objecte que representa fidelment el líder convergent. No pas perquè l'utilitzi amb bon criteri sinó perquè hom diria que l'ha perdut i no sap on trobar-lo.

He conversat amb alguns votants de CiU -no pretenc que representin la majoria-, que no esperaven tantes retallades indiscriminades, mancades de criteri professional. Ahir ens assabentàvem que la febre per la tisorada també es farà extensiva
a les ajudes a famílies. Un altre cop demolidor als sectors més desafavorits. Els autèntics responsables de l'hecatombe financera, com bé sabem, encara han de pagar un sol plat trencat. Evidentment, si haguessin explicat a l'electorat quines eren les seves autèntiques intencions, els resultats haurien estat uns altres. Després del desgast de l'anterior Govern, només calia que ens regalessin una mica l'oïda, per caure de quatre grapes en el seu discurs de la necessària responsabilitat i austeritat.

Paral·lelament al debilitament dels serveis públics, nombrosos sectors socials estan en peu de guerra. Tenim els nivells d'adrenalina pels núvols.
Els nostres suposats representants perden credibilitat a marxes forçades. Els més joves ja no els perceben com aquell referent pel qual passen les decisions importants de país. El control sobre els mitjans de comunicació no és suficient per a gaudir d'una àmplia influència social. En l'era digital, el centre d'atenció es desplaça cap a altres nuclis, impossibles de dominar. El monopoli global dels òrgans supranacionals -com el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional-, mancats d'estructura democràtica, influeixen dramàticament en les nostres vides. Tant se val si manen les dretes o les esquerres. Potser per això s'explica el boom de les assemblees. Sembla que les decisions col·lectives miren de plantar cara a l'autoritarisme financer. Qui portarà el timó del futur? Sortirem plegats, d'aquest forat?


dimecres, 1 de juny de 2011

Mossos d'Esquadra i dissonància cognitiva


Foto Daniel G. Andújar


Fa uns dies, llegia al Periódico de Catalunya que algun Mosso d'Esquadra, en la tristament famosa operació de neteja a plaça Catalunya, va expressar que si no portés uniforme, estaria assegut al costat dels joves, per a reivindicar més i millor democràcia per aquest país. Com que el duia posat, però, havia d’assumir el rol que li pertocava. Desconec si l’agent en qüestió estava a primera línia, repartint llenya, a tort i a dret. Fos com fos, de ben segur que va patir una jornada complicada, la qual, per altra banda, no seria comparable a la que sofririen els manifestants hospitalitzats. Si més no, els pacifistes indignats gaudien de coherència interna. Restar immòbils, amb els braços alçats, mentre aguantaven la pluja de garrotades, estava en harmonia amb els seus principis, per més ingenus que puguin semblar, als ulls d’alguns ciutadans. La solidaritat local, nacional i global, actuaria també com un bàlsam, per a les ferides de la violència matinal. La victòria moral dels hostes indesitjables de Barcleona i Lleida va ser contundent. La redempció dels Mossos, per contra, s'allunyava més i més. Aquell prestigi que havien de recuperar, enarborat amb tanta alegria, com a bandera electoral, esdevenia una nova onada de rebuig. Les sàtires que circulen com la pólvora per la xarxa en són una bona mostra.

A banda dels personatges de perfil més psicopàtic, m'hi jugaria un pèsol que en el cos policial també s’hi respira descontentament per les ordres rebudes. Segur que molts dels qui llegiu aquestes línies heu conegut bellíssimes persones, en l'exercici d'aquesta professió. Personalment, he tractat Mossos amb una elevada consciència crítica respecte la línia política seguida pels diferents Consellers d’Interior. Ja en l’època de Joan Saura hi havia hagut controvèrsies per la manera com s’havia gestionat la crisi suscitada arran del pla Bolonya. Fa temps que bull el malestar entre la ciutadania i la protesta agafa cada vegada formes més massives i estructurades. Al marge de la deriva que prengui el moviment 15-M, no hi ha cap mena de dubte que el corrent crític va en augment i no té marxa enrere. D’aquesta tendència, òbviament, els Mossos no n’estan pas exclosos. El comentari d’aquell home, al bell mig de l'operació higiènica, representa el que alguns psicòlegs han batejat amb el nom de dissonància cognitiva. La presència simultània de creences contradictòries o la realització de tasques que contravenen els nostres principis ètics. Per tal de rebaixar aquest malestar és necessari introduir algun discurs que apaivagui la tensió interna. És per aquest motiu que em pregunto quina mena de rentada de cervell devien patir els agents estomacadors perquè no se’ls trenqués l’ànima en mil bocins. Posats a somiar, m’imagino un món en el qual aquesta angoixa també esdevé una crit de queixa, amb les mans alçades, contra la manca d’intel·ligència i compassió dels afamats de poder. Tampoc em sembla una pretensió massa idíl·lica, per més cops de porra que hi posin, la veritat sempre sura.