dilluns, 30 de maig de 2011

La dictadura kitsch






Malgrat que Milan Kundera va abraçar la ideologia socialista en la seva tendra joventut, posteriorment, com és ben sabut, va esdevenir un crític furibund del comunisme. La literatura de Kundera em va acompanyar en una època plena de dubtes i va immunitzar-me davant la indulgència de certs intel·lectuals pretesament progressites. Deuen ser les convulsions actuals que m'han fet recordar-lo i treure del calaix aquells records on s'hi amuntegava la pols dels anys. De la novel·la La insostenible lleugeresa del ser, a banda del turmentós triangle amorós format per Tomás, Tereza i Sabina, em va quedar gravada la reveladora definició que l'autor feia del kitsch, en el marc de la invasió russa de Praga (pàgs. 263-270):


"Si fins fa poc la paraula merda apareixia en els llibres substituïda per punts suspensius, no era per motius morals. Ningú no pot pretendre afirmar que la merda és immoral! el desacord amb la merda és metafísic. El moment de la defecació és la demostració quotidiana del caràcter inacceptable de la Creació. Una de dues: o la merda és inacceptable (aleshores no us tanqueu amb clau en el wàter!) o la manera com ens van crear és inacceptable.
D'això es desprèn que l'ideal estètic de l'acord categòric amb el ser és un món on la merda és negada i on cadascú es comporta com si aquesta no existís. Aquest ideal estètic s'anomena kitsch.
És una paraula alemanya que va aparèixer en el transcurs del sentimental segle XIX i es va estrendre després a totes les llengües. Però la freqüent utilització que se'n fa ha esborrat el seu original significat metafísic: el kitsch és la negació absoluta de la merda, en sentit literal i figurat: el kitsch exclou del seu camp de visió tot el que en l'existència humana és essencialment inacceptable.
La primera revolta interior de Sabina contra el comunisme no tenia un caràcter ètic sinó estètic. Allò que li repugnava no era tant la lletjor del món comunista (els castells convertits en estables) com la màscara de bellesa que es posava, o, dit d'una altra manera, el kitsch comunista [...].
El kitsch provoca dues llàgrimes d'emoció. La primera llàgrima diu: Que bonic, els nens corren sobre la gespa! La segona llàgrima diu: Que bonic és estar commogut amb tota la humanitat en veure els nens que corren sobre la gespa!
Només la segona llàgrima converteix el kitsch en kitsch.
La fraternitat de tots els homes mai no podrà tenir cap altra base que el kitsch.
Ningú no ho sap tan bé com els polítics. Així que hi ha una màquina fotogràfica a prop, ràpidament corren cap al nen més proper per aixecar-lo i besar-lo a la galta. El kitsch és l'ideal estètic de tots els polítics, tots els partits i moviments polítics.
En una societat en la qual coexisteixen diverses tendències polítiques i la seva influència s'anul·la o s'elimina mútuament, podem escapar més o menys de la inquisició del kitsch totalitari.
Si dic totalitari, això significa que tot el que pertorba el kitsch queda exclòs de la vida: cada manifestació d'individualisme (perquè tota discordança és una escopinada llançada a la cara de la somrient fraternitat), qualsevol dubte (perquè el qui comença a dubtar de foteses acabarà dubtant de la vida com a tal), la ironia (perquè en el regne del kitsch cal prendre-s'ho tot seriosament), però també la mare que abandona la seva família o l'home que prefereix els homes i no les dones i posa en perill la sagrada consigna "estimeu i multipliqueu-vos".
Des d'aquest punt de vista podem considerar l'anomenat gulag com una mena de fossa higiènica en la qual el kitsch totalitari diposita les deixalles.[...]
En l'imperi del kitsch totalitari les respostes ja s'han donat abans i exclouen la possibilitat de qualsevol pregunta. De la qual cosa es desprèn que el veritable adversari del kitsch totalitari és l'home que pregunta. La pregunta és com un ganivet que volgués tallar el llenç de la decoració pintada perquè poguéssim veure què s'hi amaga darrera.[...] Només que els qui lluiten contra els anomenats règims totalitaris no poden lluitar gaire amb preguntes i dubtes. També ells necessiten certeses i senzilles veritats que siguin comprensibles al més gran nombre de persones possible i que provoquin el plor col·lectiu"


Hem viscut esdeveniments profundament pertorbadors. Personalment, fins i tot m'ha costat conciliar el son. Potser han estat les brutals estomacades policials, la manca de sensibilitat de Felip Puig, el relleu autocràtic de Rubalcaba i una nova apagada informativa als mitjans, deguda a la victòria blaugrana. Res no em tranquil·litza. Les xarxes socials, Shakira i Paco Ibáñez em neguitegen a parts iguals. Com assenyala Kundera, els grans partits polítics, amb les seves estructures inflexibles i propagandístiques, responen a la perfecció a la definició de kitsch. Hi afegiria aquells clubs de futbol que arrosseguen les masses i viuen perpètuament instal·lats en la ridícula negació de tot allò execrable -que sens dubte amaguen a les golfes de l'entitat-. Amb les multitudinàries protestes ciutadanes, però, es pot caure igualment en la temptació del kitsch i la seva embriagadora seducció. Com a mètode preventiu, aquest article analític de la situació. Evidentment, no sóc ningú per donar lliçons però, igual que Pascual Serrano, també aposto per un necessari pas endavant.


dissabte, 28 de maig de 2011

Per a una nova victòria del pacifisme


Foto de Samuel Rodríguez, extreta de Flickr


Ho va predir el prestigiós sociòleg Manuel Castells, en una celebrada conferència a l'acampada. La violència no ha arribat a Plaça Catalunya fins que hi ha entrat la policia. Us convido a què cliqueu l'enllaç i descobriu els motius als quals apunta, per explicar l'hostilitat de les suposades forces de l'ordre. En la meva modesta opinió, a partir d'avui, cal atendre uns quants objectius fonamentals. En primer lloc, seguir atentament l'evolució dels nombrosos ferits que va deixar l'escruixidora operació de neteja. Segons he pogut llegir, a aquesta hora del matí, no està clara la situació de la persona més afectada, que podria tenir la melsa rebentada. La resolució final, malgrat que sigués favorable, no trauria ni un gram de gravetat a la brutalitat policial, que ens ha transportat a la pitjor època del blanc i negre. Malgrat que deteminats mitjans, alguns molt nostrats, s'hagin esforçat en pal·liar la magnitud de les agressions, l'efecte crida no deixa lloc a massa dubtes, sobre l'opinió majoritària que en té la ciutadania. Penso que cal aplaudir especialment la tasca dels professionals de La Sexta i Antena 3, que van demostrar estar al peu del canó, en els moments decisius. En segon terme, vetllar pel curs formal de les denúncies efectuades pel Col·legi de periodistes, el Síndic de Greuges i el Col·legi d'Advocats de Barcelona, entre d'altres, respecte la vulneració de diversos drets, democràtics i professionals, tant a Barcelona com a Lleida. Recordem que diferents organismes, entre els quals Justícia i Pau, ja havien alertat de les intencions de Felip Puig, actual Conseller d'Interior. Personalment, com un elevat nombre de ciutadans, crec que la vergonyosa repressió, que col·lisiona frontalment amb la llibertat d'expressió, hauria de tenir un elevat cost polític. Finalment, procurar que cap dels esfereïdors esdeveniments d'ahir es torni a repetir avui a la capital, si finalment el Barça guanya la Champions. En aquest sentit, des de l'acampada s'ha enviat una nota de premsa a les penyes barcelonistes i als mitjans, tot fent una crida a la convivència pacífica, entre concentrats i aficionats. Si ens mantenim units en el diàleg, virtual i presencialment, de ben segur que assolirem una nova victòria pacifista.


divendres, 27 de maig de 2011

Manel Prat neteja a cops de porra



"És exclusivament una actuació d'higiene i de neteja"

Manel Prat, Director General dels Mossos d'Esquadra.



Com tantíssims ciutadans, segueixo a Twitter el desallotjament de Plaça Catalunya. Violència policial, censura informativa. Cops de porra, retirada d'ordinadors, traves al periodisme. Miro els vídeos amb llàgrimes als ulls. Avui cauen totes les màscares. Tirania sense pal·liatius, sí, a casa nostra. Els pretextos futbolístics són grotescos i ofensius. No puc recordar un escenari similar, durant l'etapa democràtica. Paral·lelament, creix la solidaritat. S'organitzen manifestacions. Es multipliquen exponencialment les piulades. Resistiu indignats. El món us està observant. Estem amb vosaltres!

dimecres, 25 de maig de 2011

Nova revolució, idèntica alegria


Foto diari Ara


A
Inés y la alegría, novel·la de la qual ja he parlat en aquest blog, Almudena Grandes fa un retrat inoblidable d'una noia que pateix dramàticament el curs de la Història. L'impacte brutal d'una guerra, en els individus més aparentment anodins, és un tema que nombrosos autors han plasmat magistralment en les seves obres. Una de les propietats medicinals de la literatura és que permet rescatar de l'oblit petites grans gestes, que les versions oficials s'entesten interessadament en enterrar. El franquisme sega la plàcida existència d'Inés, en el si d'una família falangista i la condemna a un insuportable sofriment. Quan té lloc la invasió de les tropes de la UNE a la Vall d'Aran, un grup de resistència contra el nazisme organitzat a l'exili, ella sent en el seu interior que han vingut a rescatar-la d'un ostracisme forçat. La sobtada alegria que experimenta, apareix com una forma de subversió davant l'autoritarisme de la dictadura. No sap d'on treu l'energia però agafa un cavall, una pistola i prepara cinc quilos de rosquilles per als seus futurs companys. Sense pensar-s'ho massa, després d'emmordassar la seva pobra cunyada, se'n va a la recerca d'aquells qui, com ella creu ingènuament, salvaran Espanya de la barbàrie. A partir de llavors, la vida de la protagonista patirà tota mena de vicissituds, narrades amb la capacitat de seducció que caracteritza l'autora. En retornar al seu país, malgrat la innegable felicitat, Inés i família topen amb una decebedora manca de memòria, en la qual Almudena Grandes no s'entreté massa, malgrat que podria haver estat un punt fort a elaborar. En l'epíleg, explica que, a diferència de la repressió que va patir l'heroïna, ella viu en una democràcia en la qual es pot permetre el luxe d'escriure històries com la seva. No seré jo qui contradigui la brillant escriptora madrilenya però és evident que, si es tractés d'una democràcia consolidada, no tindria cap sentit que uns guerrers contemporanis envaïssin avui tantes places, arreu de l'Estat.

La resistència pacífica dels indignats i la seva obstinada voluntat de lluitar contra les noves formes de tirania, pren el relleu a tots aquells que van sofrir i fins i tot morir per una societat més justa. Res no va ser inútil perquè el seu testimoni resta viu en la mentalitat col·lectiva i és una força genuïna que permet tirar endavant amb les reivindicacions, malgrat totes les traves que sorgeixin. La força del tsunami liberal és aclaparadora però l'energia dels somnis també ho és. Traspassa fronteres i barreres temporals. Avui, afortunadament, no hi ha vessament de sang a casa nostra però contemplem amb tristesa els brutals assassinats de ciutadans libis o sirians, als quals ens sentim molt propers, malgrat totes les distàncies que es vulguin adduir. Quan van tenir lloc les manifestacions de Democràcia Real Ja, moltes persones vàrem sentir una explosió d'alegria. Moltes persones que, d'una o altra forma, ens sentim excloses d'un sistema que ens tanca sistemàticament les portes i ens condemna, com li passava a Inés, a un segrest forçat dins la nostra pròpia casa. Quant a la meva generació, puc dir que la majoria hem treballat i estudiat de valent. Les nostres famílies han fet un esforç titànic i ara ens trobem amb les mans buides, en un país que es fa dir demòcrata però ens retalla drets sense compassió. Encara no sabem del cert si nosaltres recollirem els fruits de la revolució, que alguns consideren tan improcedent i pollosa, però tenim la convicció que en el futur algú escoltarà aquesta veu desesperada, com nosaltres hem fet amb la dels nostres coratjosos avantpassats. Això no ens ho prendrà ningú, per més esforços que hi posin. Com proclama un dels enginyosos eslògans que hem llegit aquests dies: ens ho fotreu tot menys la il·lusió!


dilluns, 23 de maig de 2011

Les patologies del poder



Més avorrida que una ostra d'aquari, vaig seguir els resultats electorals a TV3. A la nostra haurien d'obrir les finestres de bat a bat o penso que corren perill de morir asfixiats. Però deixaré la necessitat de regeneració televisiva per un altre dia. Parlem avui de la política. Com ja he expressat amb anterioritat, em sembla més interessant analitzar l'actitud dels perdedors que la dels triomfals guanyadors. Amb el permís del PSC, parlaré de Joan Ridao. Podem afirmar sense embuts que el seu partit ha patit una patacada antològica a les urnes. Una desintegració sideral que els ha agafat desprevinguts. Després de l'amarga derrota, era hora de fer autocrítica i balanç. Moment de mirar-se el mirall, per examinar per quin motiu han perdut massivament la confiança de l'electorat. Però no va ser així. El líder d'Esquerra, visiblement descomposat, es va dedicar a llançar obusos a tort i a dret. Bàsicament, contra Convergència i el Partit Popular. No negaré que les seves argumentacions eren prou encertades. Llàstima que no les posessin en pràctica mentre eren al Govern. A les autonòmiques, ja van rebre un missatge molt clar al respecte i no van saber-lo llegir. Al meu entendre, Esquerra és un cas paradigmàtic d'impermeabilitat, la qual porta molts partits a la completa autodestrucció o al fracàs transitori i posterior renaixement. Qui ha dit que no es pot aprendre dels errors? L'hecatombe d'Esquerra i els motius que l'han propiciat són la millor lliçó de la nit electoral, que sintonitza perfectament amb la gentada indignada que ha omplert tantes places arreu de l'Estat.

Quan treballava de monitora d'esplai als estius, recordo que fèiem un taller per adolescents que era un xic controvertit. Es tractava d'elaborar una gran construcció de canyetes, amb gran esforç i dedicació per part del grup de participants. Després de treballar de valent, ens retiràvem d'aquella obra col·lectiva i la contemplàvem plegats, orgullosos, en la distància. Davant la sorpresa dels nois i noies, algun adult ordenava que calia destruir-la. Tot seguit, ens hi precipitàvem al damunt, entre salts i crits, fins que no en quedava pràcticament res. Només un manyoc inservible de plàstic. Alguns educadors, entre els quals jo mateixa, no trobàvem el sentit pedagògic a l'activitat, malgrat que haig de reconèixer que proporcionava un plaer considerable. Avui em sembla un experiment interessant d'Hibris, que caracteritza tot sovint determinats projectes que sucumbeixen a la supèrbia dels qui el condueixen. Si recordem alguns herois clàssics, després de beure la mel de la glòria, esdevenien arrogants, creien que havien transcendit la condició humana. Patien un excés de confiança, posteriorment castigat per la deessa Nèmesi. Aclariré aquest procés amb l'ajuda d'una lectura recent, que em té completament captivada. David Owen, metge i expolític britànic de prestigi, en el llibre En el poder y en la enfermedad, fa les següents reflexions sobre les patologies del poder (pàgs. 28-29):

"En otras palabras, la experiencia de estar en el poder ¿puede producir por sí misma en los estados mentales unos cambios que luego se manifiesten en la conducta propia de la hybris? Creo que sería importante hablar de ésta como un síndrome de hybris que puede afectar quienes ostentan el poder. Un síndrome le puede sobrevenir a cualquiera, es cosa de la naturaleza, una serie de rasgos, ya sean signos o síntomas, que tienen una mayor oportunidad de aparecer juntos que de forma independiente.
Los síntomas conductuales que podrían dar lugar a un diagnóstico de síndrome de hybris aumentan en intensidad, de manera típica, conforme aumenta en duración la permanencia de un jefe de Estado o de Gobierno en el poder. En mi opinión, es necesario que presente más de tres o cuatro síntomas de la siguiente lista para que se pueda considerar un diagnóstico:

(1) una inclinación narcisista a ver el mundo, primordialmente, como un escenario en el que pueden ejercer su poder y buscar la gloria, en vez de como un lugar con problemas que requieren un planteamiento pragmático y no autorreferencial;

(2) una predisposición a realizar acciones que tengan probabilidades de situarlos a una luz favorable, es decir, de dar una buena imagen de ellos;

(3) una preocupación desproporcionada por la imagen y la presentación;

(4) una forma mesiánica de hablar de lo que están haciendo y una tendencia a la exaltación;

(5) una identificación de sí mismos con el Estado hasta el punto de considerar idénticos los intereses y perspectivas de ambos;

(6) una tendencia de hablar de sí mismos en tercera persona o utilizando el mayestático "nosotros"

(7) excesiva confianza en su propio juicio y desprecio del consejo y la crítica ajenos;

(8) exagerada creencia -rayando en un sentimiento de omnipotencia- en lo que pueden conseguir personalmente;

(9) la creeencia de ser responsables no ante el tribunal terrenal de sus colegas o de la opinión pública, sino ante un tribunal mucho más alto: la Historia o Dios;

(10) la creencia inamovible de que en ese tribunal serán justificados;

(11) inquietud, irreflexión e impulsividad;

(12) pérdida de contacto con la realidad, a menudo unida a un progresivo aislamiento;

(13) tendencia a permitir que su "visión amplia", en especial su convicción en la rectitud moral de una línea de actuación, haga innecesario considerar otros aspectos de ésta, tales como su viabilidad, su coste y la posibilidad de obtener resultados no deseados: una obstinada negativa a cambiar de rumbo;

(14) un consiguiente tipo de incompetencia para ejecutar una política que podría denominarse incompetencia propia de la hybris. Es aquí donde se tuercen las cosas, precisamente porque el exceso de confianza ha llevado al líder a no tomarse la molestia de preocuparse por los aspectos prácticos de la directriz política. Puede haber una falta de atención al distinguirla de la incompetencia corriente, que se da cuando se aborda el trabajo, necesariamente detallado, que implican las cuestiones complejas, pero a pesar de ello se cometen errores en la toma de decisiones.

La mayoría de los síndromes de personalidad suelen manifestarse en las personas antes de los dieciocho años y perduran por el resto de su vida. El síndrome de hybris tiene la singularidad de que no debe ser considerado como un síndrome de personalidad sino como algo que se manifiesta en cualquier líder pero solamente cuando está en el poder -y por lo general sólo después de haberlo ejercido durante un tiempo-y que después es muy posible que se debilite una vez ha perdido el poder"


Mentre llegeixo aquests símptomes, veig més d'un rostre conegut, ancorat al poder com un musclo de roca. No vindria gens malament que alguns dels nostres suposats representants donessin un tomb per Plaça Catalunya, o la Puerta del Sol, per escoltar propostes més que raonables, encaminades a retornar a la política el seu autèntic sentit i el vertader seny que mai no hauria d'haver perdut. Si seguim l'exemple d'Esquerra, pel bé de tots, més val prevenir que haver de curar.


divendres, 20 de maig de 2011

Un passeig per la plaça dels somnis


Només entrar, tota una declaració d'intencions




Es formen petits grups on es debaten temes controvertits



En els punts d'informació es recullen signatures i suggeriments



Una activista dóna explicacions a un periodista



Islàndia, Egipte i Palestina han inspirat els noms dels diferents espais



Es pot col·laborar portant l'avituallament necessari



Un bon indret per escoltar protestes i recollir idees per a un futur millor



Un grup de joves reunits en assemblea desperta la curiositat dels passavolants


En alguns plafons i carpes es plantegen els diferents motius d'indignació


No te'n vagis sense deixar el teu gra de sorra!

Seria massa feixuc desmentir, una per una, totes les fal·làcies que s’han escampat a través de determinats mitjans, sobre el col·lectiu de persones indignades, aplegades en actitud constructiva, en places d’arreu de l’Estat. Penso que la millor manera de contrastar-les és anar-hi in person, per comprovar que es tracta d’un espai obert i acollidor, en el qual són benvigudes totes les opinions, encaminades a avançar en aquesta democràcia precària, que hem heretat sense desitjar-la. El flux de visitants és variable, en funció del moment del dia però s'hi percep, en qualsevol cas, la voluntat de canvi i transformació social. Personalment, puc dir que em va recar molt haver-ne de marxar, ahir a la tarda, per retornar a les meves obligacions empordaneses. M’hauria quedat de bon grat a la casserolada. En arribar a casa, vaig adonar-me, sense massa sorpresa, que aquella diada feliç a Barcelona, una alenada d’aire fresc que feia anys que no experimentava, contrastava amb la visió gairebé demoníaca que oferien dels manifestants determinades cadenes de televisió, ancorades al passat més vergonyós. Les mateixes veus que consideraven que la protesta era il·legal i calia prohibir-la. Hores més tard, s’anunciaria que la Junta Electoral vetava l'acampada pacífica a la Puerta del Sol durant la jornada de reflexió –vint-i-quatre hores que semblen més sagrades que el braç incorrupte de Santa Teresa-. Em fan llàstima tots aquests personatges tristos, que s’han oblidat de somiar. Encara no s’han adonat de res, alienats com estan, en la seva realitat paral·lela. Quant més rància sigui l'oposició, amb més fúria atiaran el foc de la insatisfacció. Em temo que cada hora que passa, creix el nombre d'indignats. Ara, més que mai, el màxim suport és necessari. Abans de marxar d'aquest singular indret, un breu concert de comiat:

video

Nota: les fotografies i el vídeo que il·lustren el post són de l’autora del blog. Si desitgeu més informació sobre l’acampada a Barcelona, contacteu: acampadabcn.wordpress.com, acampadabcn@yahoo.es, #acampadabcn


dimecres, 18 de maig de 2011

Ja és primavera a Plaça Catalunya


Manifestació de Democràcia Real Ja, el 15-M, a Barcelona



Ha estat un hivern llarg. Hem viscut jornades interminables, plenes de ràbia. Ens hem alimentat, afamats i crèduls, de canvis que només eren miratges. Les nostres entranyables il·lusions, han estat despietadament esclafades. Un dia rere l'altre. Enmig de la foscor pensàvem que no, que no vindria res millor. Oblidàvem que la naturalesa fa el seu curs inexorable. Res no és per sempre. Ni tan sols el glaç resisteix l'impuls irrefrenable de les estacions. Havia de sortir el primer raig de sol. Ja és aquí. Ha arribat el desgel i, amb ell, la primavera.


Avui m'he aixecat amb un somriure d'autèntica alegria. La campanya electoral és al carrer, al costat de les protestes, enlloc més. Han estat els aires nord-africans, la indignació d'un vell combatent, una dolorosa espina que portem clavada massa endins. Tant se val. He consultat diaris i portals informatius diversos. Les enquestes adreçades als lectors donen ampli suport al col·lectiu de manifestants, que s'han atrinxerat pacíficament en diferents places, arreu del país. Persones de totes les edats, colors i procedències, unides per demanar un futur més digne. Es mantenen al marge de partits i sindicats. Preparen
performances, organitzen assamblees, inventen eslògans creatius. Criden. No som mercaderia, en mans de polítics i banquers. D'acord. Fora el bipartidisme. D'acord. No hi ha pa per a tant de xoriço. D'acord, d'acord i d'acord. Tremoleu dinosaures, diuen. La cosa va de debò. Pensareu que això és romanticisme de pa sucat amb oli, segur. Que ho teniu tot sota control. Esteu equivocats. És una energia realment poderosa. I és imparable.


dilluns, 16 de maig de 2011

Calmants de temporada


S’acosta el final de la lliga i començo a experimentar aquell horror vacui de què parlaven els existencialistes. Un desagradable neguit en expansió. Amb tot, penso que serà innecessari córrer cap a la farmàcia, perquè sempre hi ha distraccions a l’abast. Massilla mediàtica per omplir qualsevol esquerda. Quin nombre de columnes es deuen haver escrit sobre Mourinho? Quantes hores invertides, en dilucidar si Busquets va insultar Marcelo a traïció? Allà on hi havia un penalty dubtós, s’hi haurà de posar algun safareig de darrera hora. En comptes de debatre sobre Guardiola, caldrà inventar un spaguetti western, amb Obama en el paper de sheriff. Convé no despistar-se. Tant se val si broten manifestacions per les cantonades. O si moren assassinades milers de persones, en conflictes escampats arreu. No ens deixem atrapar, per l’angúnia i per la queixa! No ens entretinguem, entre el fang i la brutícia! Encara prendríem mal, com deia aquell. Senzillament, s’hauran de buscar alternatives a la pilota. No és tan complicat d’entendre, si hi posem una mica de voluntat. Recordem que la programació estiuenca, dissenyada per a primats poc evolucionats, ho deixarà tot a favor nostre.

Mentre esperem la xafogor, podem ocupar-nos del morbós affaire de Dominique Strauss-Khan, aquest peix gros que per culpa de la bragueta va camí de la guillotina. Una cambrera d’hotel l’ha denunciat per assetjament sexual i au revoir a la carrera política. Quedem-nos amb el sainet i no anem més enllà, de debò. Abstinguem-nos de penetrar a la fosca cambra del poder. Mantinguem-nos allunyats de les especulacions. Creieu-me. Més enllà de l’entreteniment, només hi ha l’horror.


diumenge, 15 de maig de 2011

Una postal ofensiva de París


Al programa Cinema 3, vaig escoltar elogis de Midnight in Paris, produïda per Jaume Roures. Àlex Gorina, concretament, va qualificar-la d'obra mestra. El matrimoni Allen-Roures ja ens havia donat un ensurt notable, amb aquella nefasta carta d'amor que el novaiorquès va dedicar a Barcelona. No obstant això, vaig optar per donar-li un nou vot de confiança. Si has dirigit una perla com Manhattan, alguna cosa bona deus tenir per oferir. Encara que només siguin unes engrunetes de genialitat, com succeïa amb You will meet a tall dark stranger. Ahir s'anunciava tormenta i, sense disposar d'un pla millor, vaig pensar que tampoc hi perdria gran cosa. A l'interior de la sala se sentien els trons, em vaig acomodar plàcidament, disposada a passar una bona estona. No m'esperava que el somriure inicial es degradaria fins a la profunda decepció.

La història arranca amb algun acudit enginyós, al voltant de l'ala extremista republicana, representada pels que haurien de ser els futurs sogres del protagonista. Un parell de conservadors recalcitrants. Passada una mitja hora, t'adones de la baixa qualitat del guió. El suflé de cares conegudes, paisatges típics i artistes bohemis es desinfla progressivament. La caricatura grotesca de personatges com Hemingway o Picasso provoca autèntica irritació. Destaca la patètica interpretació de Dalí, perpetrada per Adrien Brody, com a síntesi del mal gust general que desprèn la cinta. Hom podria entendre que la visió d'un turista nord-americà estigui trufada de tòpics hilarants, però sense una bona dosi de talent, la paròdia rellisca inexorablement cap l'astracanada, especialitat en la qual, dit sigui de passada, Owen Wilson excel·leix. Qualsevol passavolant a la ciutat de les llums, en faria un retrat més complex. La pueril reflexió que pretén transmetre el director, al voltant de la nostàlgia, la fantasia i la insatisfacció del present, es podria resumir perfectament amb deu minuts de metratge. Al meu modest entendre, com en el cas de Vicky Cristina Barcelona, Woody Allen mostra la pitjor versió de si mateix. Fins al punt que fa la impressió que el guió l'ha teclejat algun escriptor fantasma, que procurava imitar estúpidament el seu estil neuròtic. La complicitat dels crítics, de refinat criteri, acaba amb qualsevol rastre d'esperança cinèfila. Certs especialistes en saben mil vegades més que una humil servidora, ho sé. A partir d'ara, però, prescindiré absolutament de la seva opinió.


dijous, 12 de maig de 2011

Llàgrimes per Lorca


Foto Israel Sánchez. Efe.


Desgràcia a Lorca. Un altre sisme. Més a prop.

Sento la pena, més a prop.

Se sumen els terratrèmols i les llàgrimes. És poc útil, la compassió, ho sé. Inconvenient i angoixant. No hi ha oportunitat per plorar. No ens aturem, no. Prosseguim. No passa res, tot segueix. Segueix i segueix. Però penso: pobra gent. Pobres mares. Pobres pares. Pobres fills. Pobres difunts. Pobres famílies. Pobres soldats. Pobres policies. Pobres metges. Pobres bombers. La mort, ben endins. Pobres cases derruïdes. Avui, dolor i estupor. No en sé més. Perdoneu. No sé fer res més.

dimecres, 11 de maig de 2011

S'acabarà la sèrie del metge maltractador?




Potser aquesta vegada serà veritat i Hugh Laurie deixarà de posar-se a la pell de l'insuportable doctor House. Diuen que l'actor britànic vol estar a prop de la família i dedicar-se al blues. La seva vida probablement millorarà, sense que l'ombra de l'avinagrat facultatiu li trepitgi els talons. S'haurà de veure si aquesta decisió afectarà la continuïtat de la sèrie. Sembla gairebé assegurat un final definitiu, en cas que es confirmés el comiat de l'estrella principal. Algú podria trobar un substitut a l'alçada?

M'ha sorprès que diverses persones amb problemes d'hipocondria sentin autèntica devoció per aquest producte televisiu. Estar regularment en contacte amb els diagnòstics més rocambolescos és la pitjor medicina per a tractar l'ansietat per la salut. M'he escarrassat a recomanar distància però el glamur barroer del doctor House ha pesat més que el meu benintencionat consell. Francament, no puc entendre la fascinació que desperta aquest personatge repel·lent. Els seus admiradors afirmen que posseeix aquella mena de sinceritat desacomplexada que tots portem a dins però no gosem expressar, per temor a les represàlies. No penso que s'hagi de confondre la virtut de defensar els propis valors amb la grolleria desfermada. Es miri per on es miri, House maltracta sistemàticament els companys de feina i els pacients, els quals, l'última cosa que necessiten és un interlocutor antisocial, per més brillant que sigui. El tracte respectuós i humà no es pot dissociar de cap manera de la bona praxi. Abans que ser un exemple de singularitat i talent, House representa el prototip de la violència en l'entorn mèdic. Malgrat que els mitjans acostumen a parlar de l'hostilitat de determinats pacients a la sanitat pública -la qual dóno fe que existeix- també caldria ressaltar el menyspreu, més o menys evident, d'alguns desaprensius amb bata blanca. La humiliació, la manca absoluta d'empatia, la desatenció, la burla o la desinformació violen clarament els principis ètics de la professió. Si mai ensopegueu amb un doctor House, no ho dubteu ni un moment: planteu cara i denuncieu-lo on calgui.


dilluns, 9 de maig de 2011

França: entre el burca i el botox



La prohibició del burca convida a reflexionar sobre altres formes d'atemptar contra el cos de les dones

L'ús del burca forma part d’una estratègia cruel de dominació, perversa i vexatòria, que fomenta l'esclavatge i l'anorreament silenciós d'una part de la població. Als meus ulls, és una expressió repugnant de misogínia. Si s'addueixen motius espirituals per a defensar aquesta peça opressora, per quin motiu no es tapen també els homes, de dalt a baix? Ho apunto perquè, malgrat que pugui resultar contradictori, la seva prohibició ha estat titllada de populista. Després de l'entrada en vigor de la polèmica llei a França, és necessari valorar si no serà pitjor el remei que la malaltia. Principalment, per l’auge espectacular de l’ultradreta a Europa, que desperta una profunda inquietud. Convé recordar l'escassa veu que han tingut les directament afectades, a l'hora de planificar la mesura, la qual cosa les situa entre les exigències del patriarcat islàmic i l'autoritarisme del Govern. Un cop més, entre l'espasa i la paret. Obligades, per ambdues bandes i salvant honroses excepcions, a un rol de submissió. Tal i com han assenyalat alguns experts, el burca podria esdevenir un símbol de resistència davant de la imposició i provocar una mena d'efecte bumerang. Milers de franceses musulmanes es podrien veure abocades a un empresonament a dins la llar, a fi i efecte d'evitar les multes, el rebuig popular o les repressions masclistes. Què pesarà més, el seu suposat benestar o les baixes passions de l'electorat?

Per altra banda, és gairebé obligat assenyalar que el cos de la dona és una diana recurrent. La violència de gènere no és exclusiva d'un cercle reduït de ciutadans. La tendència a col·locar en l'altre tots els mals haguts i per haver, és un perill seriós per a la convivència pacífica. Pensem en l'expansió de la cirurgia estètica i les seves conseqüències adverses, les quals, com en el cas del botox, que tant agrada a Carla Bruni, poden arribar a ser d'extrema gravetat. Això per no esmentar els tractaments hormonals, associats al càncer de mama, els psicofàrmacs o els factors mediambientals, tan perniciosos. En aquests casos, no s'han pas plantejat mesures punitives, ans al contrari, s'han fet mans i mànigues per ocultar els efectes secundaris i protegir negocis de xifres astronòmiques. Sempre en detriment de la nostra llibertat i la qualitat de vida. Només la vertadera solidaritat podrà acabar amb una xacra global, que ens relega a un segon pla. Potser peco d'optimisme però sé que aquest dia arribarà. I no ens tindran mai més, ni malaltes ni silencioses.


dijous, 5 de maig de 2011

Les contradiccions de José Bono


Foto de Paco Campos, Efe

Encara conservàvem fresca a la retina la foto de José Bono al costat del dictador guineà Obiang, una de les incomptables rèmores franquistes, que ja el sentim erigir-se en defensor dels valors democràtics, després de prohibir una roda de premsa a Bildu, a l'interior del Congrés. El socialista manxec, sobre el qual també planen sospites de corrupció urbanística, no ha ocultat la seva satisfacció per la sentència del Tribunal Suprem, el qual, com bé sabeu, ha rebutjat les llistes del nou partit basc, atesa la seva suposada vinculació amb ETA. No entraré a valorar la decisió, exercici que realitzen molt millor altres blogaires o periodistes. Allò que vull destacar de debò és un afer que ens deixa perplexos a molts ciutadans: la hipocresia que envolta la lluita contra la violència. La conducta recent de Bono, clarament contradictòria, en podria ser una metàfora. ¿Per quin motiu és compatible vetar una candidatura pretesament associada a una banda terrorista i, en canvi, no suposa cap problema establir lligams comercials amb un criminal? ¿Com s'entén que, per un costat, es posin pals a les rodes als abertzales i, per l'altre, es venguin bombes de dispersió a un tirà sanguinari de Líbia? ¿Quina explicació trobem al fet que es permeti que un partit obertament xenòfob -Plataforma per Catalunya- es presenti a les eleccions i no puguin fer-ho persones llargament vinculades a un projecte democràtic -Eusko Alkartasuna (EA) i Alternatiba-? ¿Com es justifica la severitat amb la qual es condemnen certs partits, després d'haver permès abominables canvis de jaqueta durant la Transició? ¿Per què hem de suportar personatges com Aznar, corepsonsable de la mort de centenars de milers de persones innocents a l'Iraq, presentar-se com a autoritats en la lluita contra el terrorisme a Euskadi? ¿Com és que Felipe González, després dels vergonyosos GAL i els nombrosos casos de rapinya protagonitzats durant del seu mandat, encara es manté, amb el cap ben alt, dins del PSOE? I així podríem continuar, navegant en un mar infinit de contradiccions, que fan molt difícil confiar en aquest Estado de derecho, que tant estima José Bono...


dimarts, 3 de maig de 2011

Una plaça pública global









Alguns esdeveniments mediàtics recents, mostren de quina manera l'exhibició del cos inert i desfigurat d'un criminal, llargament perseguit per les forces de l'ordre, és una morbositat humana que cal saciar. Aquest cruel aparador no és pas una exclusiva dels països mancats de drets humans fonamentals. L'execució de Saddam Hussein, el cadàver de Mono Jojoy -cap militar de les FARC colombianes-, o el muntatge fotogràfic del presumptament difunt Bin Laden, són ben presents en l'imaginari col·lectiu i probablement ens acompanyaran al llarg de tota la vida. Representacions de violència que s'escampen com la pólvora, pels cinc continents, gràcies a Google i la complicitat de la premsa. Malgrat l'evolució de la indústria i la tecnologia, aquesta exhaltació de la venjança, no deixa d'evocar els sentiments més primaris, els quals irrompen a la nostra quotidianitat, des d'algun indret ancestral de la psique. ¿El món és realment un lloc millor, tal i com proclama Obama? Internet ha esdenvingut una plaça pública global, en la qual s'executen els malvats, com en una pel·lícula de bons i dolents. Es repeteixen els films comercials, amb una trama ben simple i fàcil de digerir. Entre partits de futbol, bodes reials i assassinats de líders terroristes, es fa francament difícil discernir, on es troba la mentida i on s'oculta la veritat. Per descomptat, malgrat que primaris, no som estúpids ni tenim edat per creure en arguments descaradament maniqueus. També a la xarxa, com a bona àgora, hi podem cercar versions complexes... i compartir l'aclaparador desconcert.


diumenge, 1 de maig de 2011

Un bon regal pel dia de la mare


L'endocrinòloga Carme Valls-Llobet és autora de Mujeres, salud y poder

Sense saber-ho, feia molt de temps que esperava Mujeres, salud y poder. Vaig enxampar casualment la presentació del llibre a la Biblioteca de Palafrugell, un dia d'aquells desvagats que hi anava a tornar una novel·la. Em va cridar l'atenció la claredat expositiva de l'autora, al costat del rigor i coratge amb el qual desgranava els temes continguts en el seu assaig. Poques vegades tens oportunitat d'escoltar professionals de la medicina que adverteixin sobre els punts foscos dels anticonceptius hormonals o els psicofàrmacs i destaquin, en canvi, la importància dels factors mediambientals, laborals o de poder a l'hora d'entendre el malestar femení i el seu possible tractament. Valls-Llobet ofereix una aproximació fiolosòfica i científica, alhora que crítica, holísitca i de gènere, vertaderament necessària. A mesura que passo pàgines, m'adono de fins a quin punt les dones hem estat víctimes d'una visió androcèntrica de l'ésser humà, que ha condicionat indefectiblement la nostra relació amb el cos i la manera de posar remei al sofriment. Llegeixo l'obra amb vertadera fruïció, mentre prenc apunts en una petita llibreta. El títol ho diu tot però és massa anodí per a fer-li justícia. Penso en la quatitat de deixalla pseudocientífica -tan contaminada per interessos de tota índole- que apareix a la premsa i la mancança d'un pensament elaborat, conscient i compromès. La doctora Valls-Llobet, tal i com assenyala Celia Amorós en el pròleg, ha fet un exercici de reflexió profund sobre la praxi clínica i el món de la investigació, un tresor preuat, atesa la banalitat que ens ofega. El resultat ha estat un instrument, al meu entendre imprescindible, per a qualsevol professional vinculat a la sanitat i per a totes aquelles dones que, com apunta l'autora a la dedicatòria, vulguin ser protagonistes de la seva salut. Podria destacar nombrosos passatges, que m'han posat la pell de gallina, pel seu caràcter sensible i revelador. Em decanto pel paràgraf final, molt encertat en temps de tisorada, a manera de conclusió (pàgs. 416-417):

"Recuperar el cuerpo como el lugar de una libertad potencial, hacer que el organismo sea un compendio de energía y vitalidad, es la propuesta que las médicas feministas hacemos al resto de mujeres. No estamos determinadas por nada ni por nadie. No tenemos destinos que son preformados de antemano ni en nuestro exterior ni en nuestra subjetividad. Los condicionantes de género se han de visibilizar y denunciar, los riesgos para la salud se han de prevenir y no medicalizar, y las discriminaciones se han de cambiar. Poder hacerlo en libertad, aunque sea costoso, es nuestra esperanza. Esperanza difícil de realizar en solitario.
Sólo la fuerza de las redes científicas, sociales, filosóficas, sindicales, puede ayudar a enfrentarnos a unas redes perfectamente organizadas del poder industrial, institucional y mediático. Redes que no sean sólo de resistencia sino de propuesta social, de reflexión y de debate. Redes que puedan abrir las mentes de otras mujeres que no saben salir del laberinto de los estereotipos que nos condicionan. Mi propuesta es que creemos ya las redes de mujeres saludables, sensuales y sensitivas, que desarrollan la exploración de la propia vitalidad y de la propia sensualidad, teniendo en cuenta que estimular los órganos de los sentidos da vida a las propias neuronas. [...]
Recuperar el papel de protagonistas y sujetas de nuestro destino, recuperar el deseo por propia voluntad y en libertad, es para mi el renacimiento personal y colectivo, para poder vivir a fondo el tiempo limitado que tenemos y conseguir una salud que sea una vitalidad reencontrada cada día, una salud para disfrutar."



Moltíssimes gràcies, doctora.