divendres, 29 d’abril de 2011

Les princeses no tenen més que la pell i l'os







De dalt a baix: Diana de Gal·les; Mary Donaldson; Letizia Ortiz, al costat de Victòria de Suècia i Kate Middleton, que també ha perdut pes



Confesso que em sento aclaparada per la fascinació que encara desperten les princeses de la reialesa. Puc comprendre que les criatures badin davant d'algunes donzelles de la factoria Disney -per més bledes que les pintin-, però em costa acceptar la quantitat de blogs, revistes i hores d'informació dedicades a aquestes dones de carn i ossos, que generen tendència i són admirades per milions de joves arreu del món. Trobo trist que es mantinguin amb tanta porfídia determinats models femenins, en detriment d'altres. Els rols vertaderament participatius sempre acaben ofegats per algun corrent anacrònic, més o menys dissimulat. En el cas que ens ocupa, el neofuror monàrquic. Ben analitzada, la història és força penosa. Adolescents ingènues, advocades competents, periodistes ambicioses o universitàries brillants, convertides en bonics florers. I màquines de parir descendents de sang blava. Perfectament a la moda. Sempre disposades a aquella mena de solidaritat, que porta fotografia incorporada. Suposo que la propaganda rosa és un factor clau per a perpetuar les obsoletes i opaques monarquies, en perill de ser seriosament posades en qüestió, en aquests temps de crisi. Arran de la fastuosa boda de Kate Middleton i el príncep William, la devoció popular ha assolit cotes insospitades. El record de la malaguanyada Lady Di hi deu haver ajudat. Com ha passat en altres ocasions, la núvia ha perdut un pes considerable, probablement degut a l'estrès de veure's sotmesa a la pressió mediàtica. La tendència a cercar la perfecció, associada a una silueta esvelta, és un dels fantasmes que acostuma a perseguir les dones, encara més si són observades amb lupa en cadascun dels seus gestos públics. Em perdonareu la gosadia diagnòstica però no puc deixar de veure en aquest símptoma, un signe evident de retrocés. Esperem que siguin molt feliços (i que no s'ennueguin amb els anissos).


dimecres, 27 d’abril de 2011

Cent dos intel·lectuals sirians


L'antiga ciutat de Palmira, al desert de Síria. Foto de National Geographic.


Quan hom es refereix al món àrab, de segons quina manera, fa la impressió que es tracta d’una massa homogènia que funciona segons uns senzills paràmetres de comportament. El món àrab això, el món àrab allò… com si fos un gegant que jeia gairebé adormit i ara s’hagués despertat violentament, desbocat i cridaner. Mentre branda braços i agita cames, el gran ogre provoca esdeveniments mundialment imprevistos. Em vénen al cap les paraules de Juan Goytisolo, un dia que feia esment a la por que li generen les grans etiquetes col·lectives: a duras penas puedo representarme a mi mismo. Evidentment, parlem de milions de persones, que viuen en diferents països, ciutats, pobles i barris, cadascun d’ells amb la seva peculiar idiosincràsia.

Malgrat les honroses excepcions, suposo que no hi ha prou recursos per oferir una visió lliure, profunda i de qualitat, que defugui els tòpics orientalistes. Cal no oblidar el vincle estret que històricament ha unit els interessos econòmics amb la tasca periodística, acadèmica o literària. Una vegada més, certs tertulians estrella semblen més interessats en el seu lluïment personal i la defensa de determinats sectors de poder que en la complexitat de la informació que transmeten. S’enreden a repetir banalitats i bramar eslògans tronats, després d’haver passat quatre dies tancats en un hotel, badant per la finestra. Quins terribles estralls, causa la vanitat!

Les imatges que ens arriben estan vinculades majoritàriament a la follia revolucionària. Una riada formada per homes, dones i criatures enfervorides. Clamen per la llibertat, moren assassinats, fugen desesperats a les fronteres. Percebem pocs detalls, pocs matisos. Poca pluralitat cultural i religiosa. D’una o altra manera, com deia, es repeteixen els mateixos estereotips grotescos, els quals impedeixen copsar la infinitat de realitats ocultes, condicionats també com estem pel bloqueig que imposen els règims totalitaris. Arran d’aquest fenomen, doncs, m’adono de la inanició informativa de la qual hem estat i som víctimes. Per tal d’omplir aquest buit, he començat a seguir la sèrie de reportatges –molt interessants- que el programa 60 minuts dedica al Iemen, Egipte, Líbia o l'Iran. No es pot dir que solucionin gran cosa, però més val això que res. Tot és començar. Potser algun dia reflexionaran seriosament sobre Qatar. En cas contrari, haurem de seguir el savi consell de Sandro Rosell, segons el qual no se’n pot parlar sense haver-hi viatjat. La gent a Qatar és realment feliç, assegura el president blaugrana.

Darrerament, el focus d'atenció és a Síria. Pels crims salvatges del règim de Bashar al-Assad. Per primera vegada, al marge dels guerrers de facebook i twitter, sento a parlar del paper dels intel·lectuals, en aquests moviments incipients de canvi. Cent dos escriptors i periodistes han condemnat la brutalitat de la repressió i han instat, al manteix temps, a què altres companys trenquin la barrera del silenci. Com que trobo necessari cercar punts de connexió, recordo el nostre dictador i la seva herència maligna. Salvant totes les distàncies, no veig tan forassenyat reivindicar un manifest de característiques similars, a casa nostra. Per què s'obstinen a callar, aquells que haurien de parlar, amb veu ben alta i clara?


dilluns, 25 d’abril de 2011

Consciència difusa



Després de passar uns quants dies absolutament abduïda per diverses obligacions, tradicionalment qualificades com a femenines, m'adono que és francament complicat posar-se a escriure novament amb un mínim de concentració. Em sento incapaç de teclejar un article extens, ni molt menys unes quantes ratlles per a la tesi doctoral. Avui preparo un parell de casos i em decanto pel blog perquè aquestes tasques requereixen un esforç més modest. Teòricament, és un dia festiu però, com que sóc autònoma, visc en un altre planeta. Amb un tímid apunt em donaré per satisfeta. Malgrat els incovenients, no sé viure sense escriure, alguna cosa haig de fer. Sense cap pretensió de comparar-me amb elles, recordo algunes escriptores que han publicat novel·les extraordinàries i, al mateix temps, han hagut d'assumir incomptables responsabilitats. Ho trobo una proesa realment heroica. Ara mateix, organitzaria una manifestació per a reivindicar que caldria erigir-los un monument, al centre de cada poble i ciutat on varen viure. En els meus apunts -un caos inintel·ligible per algú altre que no sigui jo mateixa- hi figuren diversos temes dels quals tinc intenció de parlar-vos properament. A diferència d'altres dies, com us deia, em costa una barbaritat escollir-ne un i desgranar-lo. Estic espessa. Quan rellegeixo el que he escrit, ni tan sols percebo si el text té cap mena de sentit. El meu pobre cervell vaga d'un lloc a l'altre, sense rumb definit. A força d'estar pendent de múltiples qüestions, tinc dificultats per entrar en allò que la psicòloga Jean Shinoda Bolen anomena consciència focalitzada: l'habilitat per a centrar-se profundament en un sol objectiu. En contraposició, estic situada en una consciència difusa, de la qual em costa alliberar-me. Sé que no descobreixo la sopa d'all però no és d'estranyar el monopoli masculí en el món de la literatura o el coneixement científic, si tenim en compte el flagrant robatori de l'espai mental de les dones, perpetrat impunement durant segles. Quina greu injustícia!


dijous, 21 d’abril de 2011

Jornada blanca


No em refereixo a la victòria merengue ni a la derrota blaugrana sinó a la misteriosa desaparició de la informació que vàrem patir ahir, arreu del país. Un blackout mediàtic que, malauradament, no va provocar cap alarma entre la població. No varen pas brotar les protestes, com bolets, davant de l’aclaparadora manca de subministrament. La retallada va ser extraordinària i la indiferència, absoluta. Es va fer la foscor i ningú no va treure les espelmes. Tal vegada ens és igual, una cosa que l'altra.

Qui sap si algun presentador de telenotícies, siguem positius, davant d’aquest tsunami futbolístic, va sentir ni tan sols una lleugera inquietud respecte la utilitat de la carrera que devia cursar a la Universitat. Potser algun locutor, tinguem fe, va experimentar un incipient neguit existencial, quan vomitava banalitats sense parar. Fins i tot alguna ànima sensible devia plorar, quan tot va desparèixer sota l’onada. L'arrasament fou terrible. Només varen quedar històries de la vora del foc. Contes sobre un entrenador noble i un portuguès malvat; una diva enamorada del seu guerrer; un duel de titans amb resultat inesperat. Petons de pel·lícula i un jugador tan maldestre, que ha superat la seva pròpia paròdia. Una final perduda, una promesa de venjança. Vindran més jornades blanques. Cada cop més inquietants i més blanques.


dimecres, 20 d’abril de 2011

Atalanta per Sant Jordi


Si hagués de recomanar alguna lectura per Sant Jordi, em decantaria per El mundo bajo los párpados, de Jacobo Siruela. Estic força avesada a la literatura sobre somnis i no pensava que aquesta novetat em sorprendria tan gratament. He gaudit enormement amb diferents passatges però especialment amb l’aportació fenomenològica del marquès de Saint-Denys i les apassionants reflexions al voltant de la percepció del temps i l’inconscient, a cavall entre la parapsicologia i la física quàntica. Siruela aprofita el món oníric per obrir una porta cap a una dimensió transcendent i val a dir que se’n surt meravellosament bé. Hauria estat molt fàcil relliscar cap a l’esoterisme barat. Per contra, l’autor es manté en una exiquisida línia científica i filosòfica, sense renunciar a cercar respostes als més grans enigmes. En el seu estil s’hi descobreix una precisa voluntat divulgadora, que no sofreix d’ínfules de divinitat. La unió de la humilitat i el coneixement sempre dóna bons fruits. Per altra banda, paga la pena fer un repàs al catàleg d’aquesta jove i valenta editorial, que fa honor al seu nom, per descobrir-hi unes quantes joies que ve molt de gust adquirir. Personalment, ja he detectat uns quants títols que em posaria de seguida al cabàs. Aprofito l’avinentesa per rescatar el mite de la bella caçadora, rendida al culte de la deessa Àrtemis, molt oportuna pel dia dels enamorats. Pels qui no conegueu la història d'Hipòmenes i Atalanta, la podeu recuperar si cliqueu aquí. Bona lectura i que Afrodita us acompanyi!


dilluns, 18 d’abril de 2011

Autèntics finlandesos



Timo Soini és el líder del partit xenòfob Autèntics Finlandesos


Repasso les claus que apunta la premsa, per mirar d'entendre l’èxit de l’ultradreta a Finlàndia, país que disposa d’un funcionament democràtic envejable i, com mostrava un reportatge al 30 minuts, un sistema educatiu per treure's el barret. En escoltar la notícia, el cor em va fer un salt, a causa de l’ensurt i la decepció. Els tòpics idíl·lics van volar pels aires. Un cop més, calia una anàlisi més profunda. La feixuga complexitat. Com si es tractés de la trama d’una novel·la negra, sobtadament, havia aparegut un cadàver putrefacte al bell mig d’un olorós jardí. Vulgues o no, era allà. Mort. Quina molèstia. Calia analitzar amb deteniment la situació, enxampar l’assassí i descobrir el mòbil del crim. Malgrat tots els raonaments adduïts, la realitat és que un nombre elevat de finlandesos ha optat per la xenofòbia, en atorgar la seva confiança a un ideari violent amb els nouvinguts. Tot plegat, tenint en compte que conviuen amb una ínfima taxa de població d’origen immigrat, si la comparem amb la d'altres països europeus. Quin és el motiu d’aquest gir tan radical?

L’auge espectacular de l’ultradreta coincidia amb el bloqueig que patien els tunisians a Itàlia, incapacitats per circular per l’àrea Schengen. Els valors democràtics de la vella Europa trontollen de valent. Les revoltes també han desemmascarat una política hipòcrita. Per un costat, defensora dels drets humans. Per l’altre, proveïdora d’armes prohibides a un genocida. A Finlàndia, diuen els experts, la victòria dels Autèntics Finlandesos -no podien haver escollit un nom més esfereïdor- està lligada a la decepció amb la comunitat europea, la negativa de finançar els bancs en fallida, la corrupció i el desgast dels partits consolidats. El discurs de Timo Soini, líder de la formació racista, apunta en la mateixa direcció. Personalment, ja tremolo només de pensar els vots que Plataforma per Catalunya pot esgarrapar a les municipals. Uns anys enrere, en funció dels resultats, hauria bramat per agafar les maletes i marxar nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Ara no ho veig gens clar...


dissabte, 16 d’abril de 2011

Lady Gaga i la meva àvia


La violència de gènere és com la cançó de l’enfadós. Hi ha missatges que he repetit tantes vegades al consultori que començo a tenir complex de disc ratllat. És evident que existeix un conflicte latent que encara no hem resolt, ni de bon tros. Avui no parlaré tant de la part masculina –llegiu aquesta entrevista a Martin Amis-, com de la tendència femenina, -tan fermament arrelada en l’inconscient- de deixar-se arrossegar per amants desaprensius fins a fangars del tot insospitats. Són tants anys de dominació masclista i cançons romàntiques que no es pot liquidar aquesta mena d’autodestrucció de la nit al dia. Encara volem escoltar com ens prometen l’oro i el moro, fins que arriba l’inevitable etapa vampírica, que pot agafar les més diverses formes. És en la fase depressiva en la qual em toca intervenir. Quan les il·lusions s’han trencat. Mal que em pesi, per explicar millor aquest procés, em serviré de les paraules de Lady Gaga. En unes excèntriques declaracions a la revista Vanity Fair, la diva assegurava que quan tenia relacions sexuals amb un home temia que aquest li robés la creativitat a través de la vagina. Sempre és complicat descobrir si l’estrella pretén enviar algun missatge concret o, simplement, cridar l’atenció. En aquest cas, em semblen unes sàvies paraules, encara que vinguin xifrades a la seva manera. No és gens banal aquesta por atàvica a què una relació sexual pugui prendre’t l’energia creativa. Algunes dones han adoptat el rol masculí a l’hora de viure la sexualitat però n’hi ha moltes que la vinculen irremeiablement a un lligam afectiu de més profunditat. Dones que havien estat pletòriques esdevenen xuclades i sense esma per a res, perquè no han fet cas al seu sisè sentit. Una veueta que en algun moment els advertia que aquell era un joc perillós. I aquí entra la reivindicació de la meva àvia, al cel sigui. En aquelles èpoques que tant hem criticat per carrinclones, algunes coses es devien fer bé. Sé que aquesta recomanació pot sonar carca però crec que toca reinvindicar l’etapa de ‘festeig’ com a temps prudencial per a saber destriar el gra de la palla. No és una qüestió de cronòmetre ni de calendari sinó de certesa de l’ànima. La diferència entre el si i el no.


dijous, 14 d’abril de 2011

Trastorn bipolar tipus II



Segons la Revista People, Catherine Zeta Jones ha sol·licitat tractament psiquiàtric perquè pateix Trastorn bipolar tipus II


La bíblia dels famosos ho ha anunciat i ja és una notícia worldwide. Si entrem a Google el terme psiquiàtric Trastorn bipolar tipus II, la imatge de l'actriu gal·lesa apareix en primera plana. Aquesta és una de les nombroses vies a través de les quals es difonen els diferents símptomes que caracteritzen les patologies psiquiàtriques i els seus possibles tractaments. Les celebrities han estat sempre una bona plataforma publicitària, al servei dels titans de la droga. Ens podrien informar també de les martingales ocultes de la indústria farmacèutica: les expeditives agències de comunicació, l'escriptura científica fantasma, les dificultats metodològiques que sorgeixen a l'hora de sustentar les bases biològiques dels trastorns mentals o els nombrosos efectes secundaris, tan perniciosos com silenciats. Però no.

Tot caminant pel centre de Barcelona, ahir descobria estupefacta com Kate Moss anunciava un pintallavis sota el lema Dior addict. En comptes d'allunyar-la dels flaixos, la seva coneguda dependència a la cocaïna és aprofitada com a reclam. Qualsevol estratègia és vàlida. Confesso que ja no sé si sóc exagerada, perquè veig que ningú del meu voltant se sorprèn. Em sembla una barbaritat plantejar una addicció en termes de glamur cosmètic, per més que els defensors a ultrança de la llibertat em vulguin convèncer del contrari. Sóc fermament partidària d'establir uns límits raonables. Recordem el paper que van tenir les dives de Hollywood en l'extensió del consum de tabac entre les dones. Curiosament, ara s'ha girat la truita i això d'empassar-se fum ja no és tan cool. Ha esdevingut una monstruositat intolerable. Coses del mercat. En l'afer que avui ens ocupa, ha de quedar ben clar que les pujades i baixades brusques de l'estat d'ànim són una malaltia. Per què no es poden entendre com una reacció natural, davant les dureses de la vida? O una tendència genètica, que demana una pedagogia concreta? Punt número u. En segon lloc, tal i com va succeir amb el Prozac o el Tranxilium, grans invents de la història de la humanitat, és imprescindible que el món entengui que l'eufòria desmesurada i la malenconia requereixen intervenció farmacològica. En el cas de Zeta Jones, apunten que l'estrès derivat de conviure amb el càncer de la parella pot haver estat un factor desencadenant. També que d'aquí no res estarà forta com un toro, per tornar a treballar. El tractament ha estat oli en un llum, com podem veure. Per posar una mica de color, coronaré el missatge d'avui amb un toc d'esperança. Si tenim en compte les retallades que patim a casa nostra, executades amb unes enormes estisores de podar, hem d'estar agraïts a aquestes campanyes nord-americanes. Sense voluntat per a generar recursos educatius, culturals o psicoterapèutics, no ens quedarà altre remei que recórrer a la química. Com que no podem canviar la realitat, és recomanable que tots plegats ens posem a dormir. Fins la propera recaiguda.



dilluns, 11 d’abril de 2011

Corrupció espanyola: conceptes bàsics


Potser ho heu escoltat en algun bar o pel carrer. Tal vegada vosaltres també heu sentit, en boca de persones joves i d'una certa edat, que la corrupció ha fet bona la dictadura:


-Abans només robava una família, ara ho fa tothom!


El més sorprenent és que els ciutadans que ho expressen no destaquen pas per ser particularment extremistes. Si més no, a la meva manera de veure. Són pensionistes, funcionaris, mestresses de casa, llicenciats a l'atur. Dubto que la majoria professi la més mínima simpatia per la dreta reaccionària. Em fa mal escriure això però ho he sentit tantes vegades -i em sembla tan inquietant-,que no puc deixar de parlar-ne. Penso que no som prou conscients de fins a quin punt la corrupció atempta contra les nostres estructures democràtiques. Per altra banda, el franquisme i la transició han estat tan mal explicats que és massa fàcil enyorar-los. Fa uns dies, em van regalar el tercer circ de Josep Maria Loperena. Una obra que podríem considerar depurativa i recomanable per a potenciar la salut mental de la població. Tal i com sostenia C.G. Jung, el diàleg amb l'ombra és imprescindible per a madurar. Un exercici que la premsa no sempre contribueix a fomentar. Determinats silencis probablement expliquen l'èxit editorial de la novel·la negra. Després de navegar pel costat fosc de la justícia i la política espanyoles, l'advocat i escriptor es desfoga ara amb els casos més sonats de corrupció, esdevinguts des del movimiento fins a l'època actual. De bon principi, adverteix que no pot aturar-se en totes i cadascuna de les monumentals estafes que han sacsejat el país. Si fos així, segons les seves pròpies paraules, no en tindria prou amb un llibre sinó que hauria de publicar una enciclopèdia. Certament, la seva mirada, encara que implacable, provoca que no pugui entretenir-se massa -penso en els GAL i els fons reservats, per exemple- i es quedi en un nivell superficial que eludeix la profunda complexitat dels fets i els nombrosos agents que hi van participar. Val a dir que tampoc oculta les seves afinitats ideològiques, les quals queden paleses en diferents moments. Malgrat que s'han publicat altres obres que també han deixat al descobert la porqueria nacional, no han tingut la difusió mediàtica dels llibres de Loperena. El circo de los corruptos és un recull amè i singular que, a diferència d'altres productes descafeïnats, gosa esmentar noms i cognoms. Al mateix temps, es posiciona clarament a favor d'una justícia més estricta. La privilegiada situació econòmica dels descendents de Franco, els misteris que van envoltar el dramàtic afer de l'oli de colza, l'expropiació de Rumasa o la bacanal de Filesa són només un aperitiu d'allò que trobarem en les seves pàgines. Si en podem extreure alguna conclusió fonamental és la permissivitat i resignació amb la qual assumim l'espoliació dels béns públics. Alguns corruptes d'alta volada, viuen eternament instal·lats en un pedestal inamovible, sense que ningú sembli escandalitzar-se. A banda dels directament culpables, tots en som una mica responsables. La nostra implicació passiva també hauríem d'esmentar-la, quan imaginem que qualsevol temps passat va ser millor.


dissabte, 9 d’abril de 2011

L'Octavi i els colors




Un dia esgotador. Cap client ha passat per l'agència de viatges, aquesta tarda. El temps s'atura, sense feina, pensa l'avi. Avui tot ho veu tronat i vell. Gris. El món gira massa ràpid, pensa. Ell s'ha quedat enrere. Potser ha arribat l'hora de tancar la barraca, definitivament. Surt a l'aparador i repassa les fotografies de paradisos turístics als quals ja ningú no demana per anar. Les imatges són verdes i blaves. Tan fatigades.

Com cada tarda, arriba l'Octavi de l'escola:


-Hola, avi!


-Hola, Octavi, com ha anat l'escola?


-Molt bé, avui he après a fer lletra lligada.


-Lletra lligada? Això m'ho has d'ensenyar!


-Què miraves, avi?


-Les fotografies de l'aparador, les hauré de canviar...


-Per què?


-Per què han perdut el color.


-I per què han perdut el color?


-Perquè els ha tocat massa el sol i s'han descolorit. El sol roba els colors a les fotografies, ho sabies?


-I per què?


-...


-Jo ja ho sé, avi.


-Ah, sí?


-Sí. El sol roba els colors a les fotografies per poder fer l'arc de Sant Martí.



-És veritat, Octavi. No sé pas que faria l'avi, sense tu!



dijous, 7 d’abril de 2011

La tisorada més despietada


Percebo un malestar extraordinari en relació a les retallades sanitàries. A la premsa, a la feina, al carrer. Hi ha un rebuig gairebé unànime a la monumental tisorada. Boi Ruiz ha fet esplèndida Marina Geli. De bon començament, va ser un fitxatge rebut amb ampli recel. Malgrat la Creu de Sant Jordi, la seva trajectòria no l'avalava per formar part de l'anomenat Govern dels millors. En el seu cas, el currículum li fa justícia. És innegable que els guanyadors de les eleccions han tingut assessors d'imatge competents. És tan cert com que no n'hi ha prou amb un embolcall bonic, si allò que s'amaga a l'interior és un caramel enverinat. En temps de crisi, precisament, caldria reforçar l'atenció santària i la cultura, per no fragilitzar encara més la població. Malgrat que Artur Mas pugui haver estat encertat en altres àmbits, no s'entenen certes mesures si no és per afavorir interessos particulars. Si més no, el món hospitalari està en peu de guerra. La rebel·lia és una notícia encoratjadora. La passivitat ens ha fet perdre llibertats a marxes forçades. Vàrem creure que ja havíem conquerit la democràcia, que no calia lluitar-la, dia a dia, rajol a rajol. Al meu entendre, la crisi econòmica ha estat el pretext ideal per a començar un procés de privatització llargament esperat. M'imagino que els grans beneficiaris de les mútues deuen cantar d'alegria. No serà pas per l'orgull d'oferir un servei de qualitat als usuaris ni tampoc un sou digne als facultatius. Quant a la meva experiència, em sortiria més a compte treballar en un restaurant de menjar ràpid que oferir-los els meus serveis. Tant de bo les investiguessin a fons, les mútues, em temo que sortiria feina de neteja per molts anys. En relació a la salut mental, ja prou castigada, pobrissona, suposo que l'impacte serà considerable. Des del meu punt de vista, vivim una època de retrocés considerable, tal i com ha passat en altres moments de la història de la psiquiatria. Per la manca de professionals a la sanitat pública i pels tentacles opressors de la indústria farmacèutica. Afortunanadament, fins i tot en etapes ben fosques, han sorgit punts de llum que han permès avançar. Ho dic per aportar un gram d'esperança, més que res, perquè avui ho veig tot bastant obscur.

Una senyora em deia ahir: millor que no ens posem malalts. Millor que no.


dimarts, 5 d’abril de 2011

El feixisme és com una onada


Recordo una classe a la Universitat. Estàvem estudiant els Big Five, cinc grans trets que defineixen la personalitat, així com altres models que posen l'accent en aspectes estrictament individuals. Les esmentades teories i els seus punts dèbils em van fer pensar en els conflictes bèl·lics i la manera com algunes persones canvien radicalment de conducta, en funció de l'entorn en el qual es mouen. El grup també és important. Vaig preguntar al professor pel motiu d'aquella dissonància. Em va respondre amb unes quantes vaguetats perquè a determinats docents, per més investigacions que publiquin, quan els fas sortir de la seva capelleta, els fa una mandra terrible contestar amb un mínim de profunditat. Posen en marxa la moviola i no els treguis d'allà. Incomoditats, les justes. A mi em continuava rosegant la curiositat. Una persona aparentment pacífica, treballava tranquil·lament al seu barri, era un veí exemplar. Després l'enviaven a la guerra i es convertia en una màquina psicopàtica de matar. Els valors de convivència pacífica que regien la seva quotidianitat eren substituïts per uns altres, suposadament superiors. Mare pàtria, democràcia absoluta, llibertat duradora, exèrcit nacional. Diguem-li com vulgueu. En aquest sentit, us recomano el reportatge sobre el glamurós soldat Patrick Hennessey, publicada aquest cap de setmana al dominical d'El País. Un jove culte i atractiu, amb un discurs que posa els pèls de punta. Al meu entendre, la fredor l'ha salvat del trauma. Més endavant, experiments com el de Milgram o la presó d'Stanford, malgrat les crítiques rebudes, van oferir-me algunes claus per a comprendre de quina forma salvatge la col·lectivitat pot arrossegar-nos, com una onada, cap a l'obediència cega. Altres estudis han posat de manifest el costat fosc del comportament grupal. Ahir a la nit, a La 2, van emetre Die Welle, una exitosa pel·lícula alemanya basada en l'experiment que el professor d'història Ron Jones va realitzar amb els seus estudiants adolescents, per a mostrar-los el funcionament dels règims feixistes. Al principi del film, els nois i noies tenen seriosos dubtes sobre si els moviments autocràtics serien possibles a l'Europa contemporània. Encara que la proposta pedagògica real es va aturar a temps, en la ficció, té unes conseqüències del tot imprevistes. Aprofito per animar-vos a què en descobriu el desenllaç pertorbador, que es queda clavat ben endins, com si es tractés d'una ferida patida en carn pròpia.

Tot llegint la premsa, aquests darrers dies, he topat amb Silvio Berlusconi i el recolzament que, malgrat tot, rep del poble italià. Les sanguinàries dictadures del món àrab i el nostre passat recent, que de tant en tant truca a la porta. La creixent retallada en l'àmbit de la cultura i el profund menyspreu que pateixen les humanitats, pedres angulars del pensament crític. L'omnipresent terrorisme, sigui del signe que sigui. Tot plegat fa pensar en perills aparentment irrepetibles, que ens sotgen eternament des d'algun racó insospitat. L'empenta maligna de la multitud, la ideologia única, el rebuig a la dissidència. L'odi a l'enemic.


dissabte, 2 d’abril de 2011

La vigència de Plató i Aristòtil

Plató i Aristòtil a L'escola d'Atenes, cèlebre pintura al fresc de Rafael Sanzio


Malgrat el profund menyspreu que pateixen les humanitats a la Universitat i en el conjunt de la societat és impossible eludir la seva vigència. Per més que pretenguem girar-los l’esquena, els clàssics sempre tornen. Per exemple, quan estudies les escoles psicològiques modernes i evolucionades arriba un moment en el qual és necessari estirar del fil, per esbrinar d'on procedeix aquell coneixement. Fins i tot la investigació aparentment més pionera, es sosté gràcies a uns fonaments remots, els quals constitueixen la base del corpus teòric. Personalment, en aquest interessant procés d'arqueologia científica topo ben sovint amb Plató i Aristòtil. De fet, regularment, necessito una dosi de pensament profund, si se'l pot anomenar d'aquesta manera. És com si, a partir d'aquelles pàgines, tot allò que pugui llegir o escriure a continuació, per més banal que sigui, agafés una consistència especial. La diferència entre perdre's per un camí ral, ple de sots i de pedres, i agafar una drecera segura. Mentre llegia les darreres novetats sobre envelliment actiu i satisfactori, el tema de la meva tesi doctoral, vaig topar amb la visió positiva de la vellesa, concebuda per Plató. La tradició platònica, a diferència de l'aristotèlica, considerava que l'ésser humà envelleix tal i com ha viscut, la qual cosa indica que la persona ha de preparar-se per a l'envelliment al llarg de tota la seva vida. Posteriorment, Ciceró, amb el seu De senectute, plantejaria com la virtut humana creix amb l'edat. En Plató i Aristòtil, hi trobem, doncs, les dues grans visions que han marcat la gerontologia. A grans trets, la percepció dels avantatges i les xacres de la senectut. En definitiva, el joc de guanys i pèrdues que vivim amb el pas dels anys. Per altra banda, en matèria psicoterapèutica, he tornat a ensopegar amb els dos savis grecs. En Plató hi rau l'origen de la psicoanàlisi, un plantejament absolutament lúcid sobre els somnis i les passions, clarament precursor del pensament freudià. Plató considerava, igualment, els efectes de la paraula sobre la vida anímica. Si el discurs era bell, pensava, produïa un estat d'harmonia en totes les parts de l'ànima. El seu deixeble distingia els diferents usos de la paraula, utilitzada a l'antiguitat clàssica amb finalitats curatives. Segons Aristòtil, l'exercici de la recta raó conduïa a una vida feliç. Parlava de la virtut, com un punt mig entre dos extrems viciosos. El valor, per exemple, es situava entre la covardia i la temeritat. Res més proper a la psicologia moderna. Per més que ho embolcallem de ciència, es tracta de la mateixa erudició, revisada una i altra vegada, segons les circumstàncies històriques. En el fons, hi ha una lluita subjacent, que es repeteix al llarg dels segles: la pugna contra el dogmatisme. La filosofia és necessària per a la supervivència. Ja sigui a través de veritats màgiques, preceptes religiosos, enunciats psiconalítics o publicitat farmacològica, la tendència a la rigidesa i la impsosició d'una veritat absoluta és un perill que mai no podrem subestimar. Sense pensament crític, no hi ha llibertat. Per això, és clar, sempre hi haurà algú que provarà, vanament, de fer-la desaparèixer.