dijous, 31 de març de 2011

A la guerra, amb un esclop i una espardenya


Rebels a Líbia. Foto: Reuters


La guerra de Líbia és notícia, dia si, dia també. Ja s’ha escrit en aquest blog quins en podrien ser els motius. Tampoc cal ser Miss Marple per intuir la lucrativa raó per la qual tenim l’ull posat en aquest indret de l’Àfrica i no en qualsevol altre, on també es lliuren combats sagnants i el drama humanitari hi és tant o més colpidor. Això no obstant, és d’agrair la coratjosa tasca dels periodistes que es desplacen a zones en conflicte, per mostrar-nos el rostre de la desvastació. No hi ha prou diners al món, per retribuir aquesta feina. Espero que amb la retallada indiscriminada no despatxin els millors i haguem de suportar la proliferació de reportatges descafeïnats, sobre llops que s’han escapat del zoo i demés galindaines, sense suc ni bruc. Ignoro fins a quin punt és tolerable, més mediocritat. M’avorreixo profundament amb certs productes pseudoinformatius, d’una simplicitat aclaparadora. Fins i tot provoca vergonya aliena, la producció d’un espai on pràcticament no s’hi transmet res vertaderament rellevant. Em posa de mal humor i m’inclino a diversificar les fonts que considero fiables i no estan intoxicades pel corrent imperant, sempre políticament correcte. Fa la impressió que els anomenats comunicadors senten una veueta incansable, que els repeteix a cau d’orella: xerreu, xerreu, maleïts! Però recordeu-vos de no explicar res! Si la informació fos de qualitat, dic jo, algú hauria d’haver alertat amb insistència sobre els indicis de corrupció als partits polítics, les perilloses pressions del lobby nuclear o el polvorí del món àrab, per posar només tres exemples. En fi, tornem a Líbia. Un dels aspectes que m’impressiona gratament d’aquesta cobertura informativa, que no tot és vulgaritat, és la presència de càmeres al front, gairebé a primera línia de foc. A través de les impagables cròniques que ens arriben, veiem regularment amb quina improvisació, no exempta d’alegria –una alegria cruel, la de la guerra, assegura António Lobo Antunes- els rebels desafien precàriament el coronel Gaddafi i les seves tropes. Malgrat que els relats acostumen a ser breus, s’hi percep coneixement, sensibilitat i experiència. Aquests professionals aconsegueixen una proesa digna d’elogi: transmetre amb vitalitat –i fins i tot sentit de l’humor- l’infern propi d’una estampa bèl·lica, despietada com totes. Veiem soldats esdentegats, jovenets mal guarnits, homes pinxos i excèntrics, amenaçant el dictador. La seva missió és desorganitzada, caòtica, plena d’anades i vingudes, sense rumb ni direcció concrets. Tot i deixar la feina grossa als aliats, sempre porten l’eufòria dels vencedors i la dignitat per bandera. En contrast, és clar, hi ha les cases derruïdes, les criatures malferides i òrfenes. Els civils aterrits que fugen a l’exili i els metges assassinats per l’esquena. La guerra. També la cúpula dels poderosos, que ja es freguen les mans, mentre ensumen la victòria. Benvinguda siguis, complexitat.


dimarts, 29 de març de 2011

Una Transició no tan pacífica


A La Transición sangrienta, Mariano Sánchez Soler fa una revisió implacable de la pretesa etapa pacífica que va precedir la democràcia espanyola. L'autor parla sense embuts de guerra bruta, terrorisme i repressió com a principals eixos coercitius de la Transició. El resultat més visible: sis-cents morts.


Fora de l'àmbit professional, no hi ha cap tema que m'atrapi més obsessivament que la Transició espanyola. Sóc hereva d'aquell període i moltes de les meves experiències vitals estan vinculades a una història mal explicada, excessivament ensucrada, que genera alts graus de desorientació i frustració. Ho dic obertament, aquesta qüestió em provoca ràbia, impotència i ganes de cridar. Per la mentida, per l'estafa impunement sostinguda. Quan algú es pregunta per quin motiu som una generació aparentment adormida, podria trobar una resposta bastant aproximada a les aules escolars i els bonics contes de fades que s'hi expliquen sense parar. Després de consumir tantes versions light, molts fills de la Transició percebem un puzle incòmode, el qual, d'una manera més o menys conscient, necessitem completar. Bàsicament, per entendre què s'hi amaga a les golfes del país on hem nascut. Suposo que tothom té les seves referències particulars però, per a mi, una persona cabdal per a comprendre aquest procés, amb tots els defectes que li volguessin trobar, va ser Lluís Maria Xirinacs, de qui em recordo tot sovint. De seguida que descobreixo alguna peça nova, com el llibre que il·lustra aquest post, sento un intensa gratitud cap a ell. Arran de la revolta que viuen tants països de l'anomenat -no sé si adequadament- món àrab, han estat diversos els comentaristes que l'han comparat amb la llarga etapa que vàrem viure a Espanya, després de la plàcida mort del dictador. La cançoneta de sempre. Allà, horror i vessament de sang. Aquí, transició pacífica i modèlica. Voleu dir que som exemple de res?


diumenge, 27 de març de 2011

Glamurosa dictadura



Abdallah II i Rània, al casament de Victòria de Suècia. A la imatge de baix, un jove ferit durant les protestes populars a Jordània.


Conec un noi que descriu les revistes del cor com catàlegs vergonyosos, on hi figuren criminals sense escrúpols, prostitutes avaricioses o lladres d'una rapacitat insaciable, adequadament abillats per seduir-nos i ocultar, així, la seva vertadera naturalesa. Entre canapè i copa de Moët, assegura, participen en dubtosos projectes solidaris -sobretot elles, potser per compensar la manca de sensibilitat dels marits-. Exhibeixen la falsa generositat impúdicament, una demostració més del seu cinisme i capacitat de manipulació. Nosaltres, és clar, comprem alegrement tota aquesta mentida, per evadir-nos de la misèria que els mateixos famosos han contribuït a generar. Malgrat que em desmarco d'una reflexió tan radical, cal reconèixer que, si analitzem amb profunditat els personatges que hi apareixen, haurem d'admetre forçosament que darrere del glamur enlluernador tot sovint s'hi oculten les realitats més terribles. Aquesta és, tal vegada, una de les finalitats de la bellesa, l'encobriment de l'horror. Si m'haguessin preguntat què en pensava de Jordània, uns quants mesos enrere, dins de la meva completa ignorància i desinformació, hauria respost amb tota seguretat amb uns quants tòpics, entre els quals hi hauria figurat l'elegància insuperable de Rània, digna successora de Noor. També la suposada voluntat modernitzadora del monarca Abdallah II, tan propera a la mentalitat occidental. O la turística ciutat de Petra, aquell indret captivador que va sortir en una pel·lícula de Harrison Ford i tenia tantes ganes de visitar. Al costat de la banalitat, ara haig d'afegir-hi les revoltes que sacsegen el país, les quals han ocasionat un mort i diversos ferits. Segons la versió oficial, la causa de la defunció ha estat un atac de cor. Potser és veritat però és inevitable sospitar que es tracta d'una nova capa de cosmètica mediàtica. La família reial haiximita no la té gaire ben parada. Els opositors reclamen reformes per acabar amb el seu poder excessiu. El canvi de president ordenat per Abdallah no ha estat acceptat. Reivindiquen novetats constitucionals i la dissolució de la Cambra Baixa. Evidentment, ignoro el desenllaç de les protestes però s'intueix que la distesa relació que existia amb les monarquies europees pot quedar-ne ressentida. Qui vol contemplar un reflex patètic al mirall?






dijous, 24 de març de 2011

Festa de la filosofia



El proper 6 d'abril participaré amb una conferència a la Festa de la Filosofia, una iniciativa tan engrescadora com necessària, impulsada per la Xarxa de Centres Cívics de Barcelona. Em van convidar a Can Castelló i vaig proposar-los un tema inquietant, derivat de la meva experiència professional i personal. Després d'haver estudiat amb profunditat els diagnòstics psiquiàtrics i tots els arguments adduïts per a sustentar-los, vaig constatar fins a quin punt, paradoxalment, a la pràctica clínica era saludable i terapèutic despatologitzar el sofriment de les persones. Malgrat que considero útil tenir un codi de referència comú en l'àmbit científic dubto seriosament que aquest actui directament en benefici dels pacients. No insinuo que sigui aconsellable negar els problemes -en cas que n'hi hagi- sinó humanitzar-los, per conviure amb ells de manera més natural. Per altra banda, he compartit amb nombrosos companys el neguit que suposa per a un psicòleg o psiquiatre el fet de posicionar-se en un rol suposadament al marge de la patologia. És evident que tots som susceptibles de sofrir, per les més diverses causes, ¿quin sentit té col·locar una etiqueta que redueixi l'ésser humà a una simple categoria diagnòstica? Afortunadament, existeixen autors crítics amb aquesta visió, que ofereixen alternatives a la sobremedicació i la manca de sensibilitat que tantes vegades envolta la psiquiatria. Serà el que intentaré exposar en la meva presentació, que anirà seguida d'un debat. Us deixo amb un breu resum que vaig escriure per a l'ocasió. Tots aquells que tingueu ganes d'assistir-hi, sereu molt benvinguts:

"En les darreres dècades, ha augmentat el volum de persones afectades per trastorns mentals així com el nombre de tractaments farmacològics que proven de posar-hi remei. Els mitjans de comunicació ens informen sobre noves i revolucionàries pastilles, amb capacitat per solucionar tots els problemes que ens afecten. Existeixen medicaments per a tractar la desmotivació, la disfunció erèctil, l’estrès posttraumàtic... fins i tot per combatre la timidesa i reforçar els vincles amorosos! Malgrat que pugui semblar una epidèmia contemporània, derivada d'un estil de vida determinat, també caldria evidenciar si prevalen altres raons que expliquin aquest aparent deteriorament del nostre equilibri emocional. Algunes veus crítiques adverteixen dels perills d’una medicalització excessiva del patiment quotidià. Per altra banda, és necessari qüestionar si és prou ajustat considerar els trastorns mentals com a malalties purament físiques i en quina mesura l'interès en el seu diagnòstic està vinculat als objectius comercials de les grans empreses farmacèutiques. Això sense menystenir els efectes secundaris dels psicofàrmacs: n'estem ben informats? L’apogeu de la "pastilla per a tot" està perfectament en sintonia amb la pressió assistencial, la qual deixa poc marge per a una intervenció holística, que tingui en compte l’ésser humà en la seva vessant somàtica, psicològica, social i fins i tot espiritual. Les teràpies constructivistes, humanistes o psicoanalítiques són de caràcter privat i, per tant, no estan a l’abast de tota la població. En certa manera, el boom de la literatura d’autoajuda fa pensar en la necessitat de recuperar-ne la base filosòfica. La passivitat que implica el consum de fàrmacs dificulta la participació activa de l'afectat en la seva pròpia curació, un punt clau per a la medicina i la psicologia del futur. En definitiva, convé plantejar seriosament si caldria escoltar més les persones o seguir apostant per les receptes. La psiquiatria també està en crisi. Urgeix un canvi de tendència. Sabrem tirar-lo endavant?"


dimarts, 22 de març de 2011

Tot va començar a Tunísia


Una jove tunisiana demana la sortida del partit únic de Ben Ali, que alguns opositors han comparat a la Falange franquista. Foto m.elorbany, extreta de Flickr.


Fa dies que s'ha iniciat l'Operació Odissea de l'Alba, a Líbia. La informació que ens arriba és gairebé tan confusa com el ball constant de víctimes i perills radioactius rebuts sobre la tragèdia sísmica i nuclear del Japó. Novament, es tracta d'una denominació grandiloqüent, com és habitual en aquesta mena d'ofensives militars. Amb un nom pompós es maquilla millor la mort, es relativitza la barbàrie. De bones a primeres, hom voldria simpatitzar amb la sobtada i focalitzada solidaritat occidental però tot fa massa ferum a petroli i negoci armamentístic. Reconec la meva absoluta incapacitat per analitzar la situació i posicionar-me de manera definitiva a favor o en contra d'una guerra plantejada, teòricament, contra el règim genocida de Gaddafi. I encara menys per valorar-ne les conseqüències. Malgrat les diferències entre ambdós escenaris, és inevitable evocar aquell horrible 20 de març del 2003, en el qual s'iniciava la premeditada destrucció de l'Iraq. Recordo perfectament que unes setmanes abans vaig veure el documental d'un artista iraquià -no em feu dir el nom- que havia viatjat al seu país abans de la massacre. No us penseu que hi mostrava res sagnant. Era tan terrible que només hi retratava la vida quoditiana de famílies com les nostres, a l'espera de ser destruïdes per les bombes. Em va semblar un document tan senzill com esfereïdor i sempre m'ha quedat el dubte de quin va ser el seu futur particular. Quan perceps les víctimes de prop, ja no són mai més les altres, no són cadàvers a les portades dels diaris. Ets tu, tot esperant els bombardejos, mentre proves vanament de despistar la humilació i la mort. La mateixa empatia que la majoria vàrem experimentar amb els veïns dels libis. Tunísia, paradís turístic governat amb mà de ferro per un règim cleptocràtic durant més de vint anys. La corrupció generalitzada, la nul·la llibertat d'expressió, la negació dels drets civils i la tortura s'ocultaven impunement sota el sol i les palmeres. La mena de dictadura que protegia la humanitat de l'islamisme radical. Tenim un passat i un present amb alguns punts en comú, no ho podem negar. Allí va començar tot. El 17 de desembre del 2010 Mohamed Bouazizi s'immolava després de patir la recurrent brutalitat de la policia del seu país. Tan forta era la repressió que aquella guspira, com succeí amb el cos del jove venedor de fruita, va encendre una foguera que es va estendre imparable i ràpidament per tot el món àrab. El seu eco s'escampa arreu del planeta. Els tunisians esperen avui unes eleccions democràtiques, per al proper 24 de juliol, malgrat que la il·lusió de la revolta del gessamí hagi donat pas progressivament a la desconfiança. Ningú va dir que seria fàcil. En aquest blog, no cal recordar-ho, estem absolutament de part seva, al costat de la revolució.


diumenge, 20 de març de 2011

Els embolics de Duran




A Convergència Democràtica estan amb l'ai al cor pel tema de Daniel Osàcar però els seus companys d'Unió tampoc viuen tranquils. Esperem que Artur Mas aguanti fort el timó perquè el vaixell pateix algunes batzegades i ja ens comencem a marejar. Potser fóra bo que Boi Ruiz ampliés substancialment la comanda de biodramines. Més que res per no treure l'esmorzar, durant la lectura matinal del diari. Quan no emergeixen sospites de corrupció, es descobreixen currículums falsejats o comprometedors embolics de faldilles. Dit sigui de passada, l'oposició també fa un trist paper, si tenim en compte la poca autoritat amb la qual emeten les crítiques, després de l'estrepitós fracàs tripartit. Quan escolto algun ex membre del Govern donant lliçons, penso que convindria que es visualitzés a si mateix, un parell d'anys enrere. Malgrat l'estavellament a les urnes, sembla que no hagin après gran cosa. O potser són imaginacions meves.
Com que la política és tan àrida convé amanir-la amb alguna anècdota gustosa, que sempre és entretinguda i l'audiència mai no en té prou, de salsa rosa. Com bé sabeu, el líder d'Unió ha estat rebatut per López Tena en relació a l'afer de Joana Ortega. El diputat de Solidaritat ha insinuat no massa subtilment que Duran té per costum premiar amb càrrecs les seves amants. Jo que tenia Duran per un democristià de soca-rel, haig de confessar que m'he quedat garratibada i esmaperduda davant de les acusacions. Em sento desorientada. Visc sense viure en mi. Òbviament, admeto que la seva activitat eròtica no tindria cap mena d'interès si no fos perquè té repercussió pública i afecta les nostres butxaques. Afortunadament, Quim Monzó ha calmat una mica el meu neguit i ha aclarit a través d'una anècdota personal, les contradiccions que emergeixen entre la moral que professa i la suposada promiscuïtat que practica un dels polítics més ben valorats de l'Estat. Però abans convé recordar que fa poc corria la brama que la sèrie Infidels havia finalitzat perquè havia estat censurada per ell, encara que la bola mai no va passar de la categoria de rumor. Monzó en va escriure una columna a La Vanguardia, que posteriorment va ser criticada per una lectora en una carta plena d'indignació, al mateix rotatiu. L'escriptor es va defensar de les invectives, tot explicant una curiosa historieta, al programa de Jordi Basté, El món a RAC1. Vet aquí que l'autor de La magnitud de la tragèdia es trobava cobrint una informació sobre l'obertura d'un centre per a persones amb discapacitat, amb altres periodistes -o algun esdeveniment semblant-, fet que va aprofitar per acostar-se a una companya de molt bon veure, una tendència recurrent en ell, segons va assegurar. En l'esmentada operació, com també era habitual, s'hi va trobar Duran i Lleida, que experimenta el mateix plaer en arrambar-se a dones guapes, sempre que això sigui possible. En aquest libidinós punt de connexió, Duran va aclarir a Monzó el motiu dels seus impulsos irrefrenables: ja saps que els democristians som demòcrates de cintura per avall i cristians de cintura per amunt. Efectivament, així queda molt més clara, la dualitat democristiana. Ara bé, si les insinuacions de López Tena són certes, seria d'agrair que els ciutadans no en paguéssim la factura. El cinturó es troba al bell mig dels dos móns i ja el portem molt apretat...


dissabte, 19 de març de 2011

Okushiri, tsunami i resiliència




El programa Thalassa va emetre ahir un interessant reportatge sobre el terratrèmol i posterior tsunami que el 12 de juliol del 1993 va provocar 122 morts i la destrucció d'un terç de les cases de l'illa d'Okushiri, al nord del Japó. No era pas la primera vegada que els seus habitants feien front al desastre provocat per una onada gegant, com bé sabem, aquest fantasma sempre plana damunt la quotidianitat nipona. Em va semblar un document corprenedor sobre la resiliència d'un poble i la lluita desesperada per defensar-se contra les forces impredictibles i desbordants de la natura. Si cliqueu el segon enllaç, el recuperareu sencer. Malgrat que va tractar-se d'un esdeveniment altament traumàtic, resulta insignificant, si el comparem amb la tragèdia actual. Això no obstant, hi és perfectament equiparable l'actitud exemplar dels japonesos, que tant admirem en la distància. Va ser destacable la solidaritat nacional que es va desplegar envers els ciutadans de l'illa i les mesures de protecció que van tirar endavant per provar de fer front a futurs desastres. Entre diversos intents, hi destaca una muralla de contenció de ciment de 14 km de llargària, que va començar a constuir-se només dos anys després de la devastació. Fins a cert punt, recorda a una missió quixotesca. Em va semblar veure-hi el famós hidalgo, en combat contra els monstruosos molins de vent. Els mateixos japonesos tenen seriosos dubtes sobre la capacitat humana per apaivagar la fúria de l'oceà i prevenir-ne les terribles conseqüències. Els fets de les darreres setmanes, són una dramàtica demostració de les nostres limitacions. De tota manera, tampoc se m'acudeix una altra fórmula per sobreviure. Tornant al reportatge, és també elogiable el testimoni del sofert alcalde de la regió, sempre pendent de les catàstrofes naturals del país. Igualment com l'esperit de supervivència d'un pescador que va perdre tota la seva família i va trigar un parell d'anys a entendre que havia de començar de cap i de nou. Ara surt a pescar cada dia i ha conegut una nova companya de viatge.


divendres, 18 de març de 2011

Mercat



Crida l’atenció la manera com algunes persones es refereixen al terme ‘mercat’, a l'hora de buscar parella o aventura passatgera. El mercat està molt malament, lamenten unes, escamades de successives experiències insatisfactòries; a veure com estarà el mercat, aquest cap de setmana, es pregunten les altres, quan arriba divendres i ensumen la disbauxa nocturna. En aquest mercat, com en tota la resta, hi conflueixen una sèrie d’elements imprescindibles. En primer terme, ha d’existir un espai on relacionar-se, ja sigui virtual o real. També ha de presentar-s’hi una mercaderia susceptible de ser adquirida, en aquest cas, homes i dones de diverses orientacions sexuals, amb certa predisposició a l’intercanvi de fluïds corporals. Finalment, és necessari un determinat ritual que acompanyi l’operació, més o menys breu i cerimoniós, segons gustos i disponibilitats horàries. Malgrat que pugui semblar una dinàmica un xic prostibulària, és bastant inevitable que l’economia influeixi en diversos àmbits de la nostra vida. Fins i tot en el terreny sentimental, encara que la gran majoria el desitjaria més càlid i sincer. A banda dels components estrictament estètics, un cop avesats a la transacció emocional, haurem adquirit un cert coneixement del panorama. Si hem estat a l’aguait, copsarem una cartografia humana en l’entorn que ens envolta i llavors decidirem si hi volem continuar transitant, canviem d’escenari, ens retirem definitivament del joc o seleccionem acuradament la participació que hi volem tenir. Hom acostuma a queixar-se força sovint, com apuntava al principi, de la mala qualitat del gènere. Individus que no han sortit de l’armari, vampirs emocionals insaciables, sàdics perillosament seductors, addictes incurables al sexe, divorciats altament traumatitzats, marits a la recerca de consol, pares de família abandonats i un llarg etcètera de material defectuós. Pomes macades, taronges florides, pebrots aixafats i peix podrit. Cal triar i remenar, per no emportar-se a casa allò que menys ens convé. Ja ho diu la saviesa popular, comprar barat és comprar car.


dijous, 17 de març de 2011

¿Per què no investiguen a fons els casos de pederàstia, en comptes de tocar allò que no sona?


El llibre Pare Manel, més a prop de la terra que del cel ha multiplicat les seves vendes, arran de les amenaces d'excomunió al Pare Manel per part de l'Església.


La investigació que l'Església ha tirat endavant en relació al cas del carismàtic i mediàtic Pare Manel, degudament reconegut per la seva tasca perseverant en els barris més desafavorits de Barcelona, ha esdevingut una magnífica campanya publicitària per al llibre del periodista Francesc Buxeda. No hi ha res com un bon escàndol per a promocionar qualsevol producte. A l'editorial deuen brindar amb cava i ballar la conga pels passadissos. Mentrestant, al Canal Interconomía, treuen foc pels queixals. Llàstima que no siguin tan vehements a l'hora de condemnar la pedofília i la connivència de la institució eclesiàstica en el robatori de nadons durant l'època franquista. En aquests casos, en comptes d'elaborar discursos incendiaris, als intereconómicos els agafa una mena d'inhibició moral i amnèsia transitòria que són ben dignes d'estudi. Més d'un psicòleg en podria escriure una tesi doctoral, que segurament ens aclariria la gènesi de les sospitoses llacunes. No sóc partidària de pujar el Pare Manel en cap pedestal però trobo completament indigne aquest procés que s'ha obert contra ell, una mostra més de la intransigència de la cúria i els seus rancis acòlits mediàtics, incapaços de tolerar la diversitat de parers i adaptar-se als problemes reals del món actual. Em puc imaginar què en diria el seu amic Pepe Rubianes -probablement tornaria a les portes de l'Audiència Nacional-. Cada vegada més allunyats de la societat que els acull i la idea original del cristianisme, alguns cardenals cauen en la contradicció més absoluta. Encara hi ha algú que els aplaudeix. Pels qui no esteu assabentats del serial, en les pàgines de Pare Manel, més a prop de la terra que del cel s'hi relata com Manel Pousa va finançar econòmicament l'avortament de dues adolescents que tenien intenció d'interrompre l'embaràs a casa seva, sense cap supervisió mèdica, malgrat els consells del mossèn de tirar endavant amb la gestació i donar posteriorment els nounats en adopció. Atesa una experiència prèvia, en la qual Pousa havia estat testimoni d'una altra jove que havia seguit el mateix camí i havia mort dessagnada, va optar per la via esmentada, amb la finalitat d'evitar un mal major. Fins aquí, qualsevol persona amb capacitat per analitzar conflictes ètics amb un mínim de profunditat, podria comprendre perfectament la decisió, més enllà de les seves creences religioses. Però es veu que a can Lluís Martínez Sistach no són de la mateixa opinió i volen esbrinar com es van esdevenir exactament els fets, per si el dissident va contravenir els preceptes de l'Església i n'hauria de ser convenientment explusat. Ara, permeteu una humil reflexió. Ja que el cardenal està tan interessat en investigar els seus companys, podria prioritzar l'excomunió dels qui han comès abusos sexuals a menors, que en aquest país encara queda molta feina pendent. D'aquesta manera, defensaria la dignitat de les víctimes i previndria l'aparició de nous casos, alhora que facilitaria que les persones compromeses d'una altra forma amb la seva fe, persistissin en les necessàries tasques socials que desenvolupen. Si del que de debò estem parlant és de defensar la vida -encara que a vegades sembli que el que realment importa és manipular les dones i mantenir-les sota control-, seria prou raonable. ¿No és més urgent lluitar pels drets d'aquells que ja han nascut en aquest món? Al meu modest entendre, és prioritari, sobretot en els temps que corren. Amén.


dimarts, 15 de març de 2011

Nuclears? No, gràcies!



Era una calamitat que no podia passar, perquè tot estava controlat i era d'allò més segur. Fins que ha succeït. Les centrals nuclears no són invulnerables, per més que ens hagin volgut convèncer del contrari. Fukushima és aquí. El preu més alt el paguem les persones, és clar, amb les nostres vides. Repasso les notícies referents als possibles efectes de la radiació sobre la salut dels japonesos. Ara com ara, les conseqüències d'aquest desastre em semblen incommensurables. A banda de les terribles seqüeles psicològiques, la possible deshidratació o hipotèrmia dels evacuats, cal avaluar el potencial nociu de les radiacions. Em trobo, si fa no fa, amb les mateixes advertències arreu. Les autoritats són prudents i creuen que l'abast de l'accident nuclear no implica, encara, riscos severs per a la salut orgànica. A curt termini, poden aparèixer diarrees, vòmits, cefalees o febre. En casos pitjors, també es pot alterar la cadena d'ADN, deprimir-se el sistema immunitari i deteriorar-se els òrgans interns. Més endavant, podrien aparèixer tot tipus de càncers: de tiroides -per això les famoses pastilles de iode-, ronyons o fetge. Les criatures hi són especialment vulnerables. Per evitar mals majors, és important netejar-se bé amb aigua i sabó, mantenir-se a una distància allunyada del focus de la radiació o romandre-hi el mínim temps imprescindible. Per altra banda, és cabdal no consumir menjar ni aigua que pugui haver estat contaminada -recordem les vaques i les hortalisses de Txernòbil-. L'efecte sobre l'ecosistema i les cadenes biològiques és més complicat de valorar.
Entenc que, en un context de desastre, unes senzilles pautes i el fet de defugir l'alarmisme, contribueixen a crear un clima tranquil·litzador, en la mesura que això sigui possible. Amb tot, també emergeixen els dubtes raonables, sobretot si tenim en compte que parlem d'energia nuclear, un afer que no deixa ningú indiferent i sobre el qual acostuma a planar una espessa capa de silenci. No seria la primera vegada que s'oculta informació rellevant. Us remeto un interessant article del professor Eduard Rodríguez-Farré, expert en radiobiologia, en el qual parla sense embuts sobre les pressions i fal·làcies que envolten els interessos atòmico-nuclears. Si pensem en Catalunya, és fàcil comprovar com cada vegada que hi hagut un incident a la planta d'Ascó, o algun altre problema similar, se n'ha fet un tímid esment a la premsa. A corre-cuita han sortit els defensors del lobby, a proclamar les seves bondats. Finalment, han convençut bona part de la ciutadania que no és una energia tan bruta, perillosa, cara i perjudicial com sembla. Després de les apocalíptiques bombes atòmiques i els terribles accidents per tots coneguts -dels quals encara no ens hem recuperat- l'oposició a l'energia nuclear va eclosionar en el moviment ecologista, tal i com l'entenem avui en dia. Va ser necessària la tragèdia amb majúscules, per a proposar un horitzó menys autodestructiu. Avui, reobrim el mateix debat, després de la catàstrofe nipona. Personalment, he recordat les entranyables enganxines que es repartien a tort i a dret, en la meva infància. Espero que aquesta vegada serveixin perquè s'imposi el sentit comú. Encara que intueixo que no serà gens fàcil perquè l'ésser humà és mesell de mena. Especialment en el nostre país, en el qual tenim un Ministre, per posar només un exemple, que recomana pneumàtics que ni tan sols estan al mercat. Em pregunto de quina manera podrem afrontar una qüestió tan transcendental com el futur energètic. Què més haurà de passar, perquè obrim els ulls de forma definitiva?

diumenge, 13 de març de 2011

El món tremola



Terratrèmol, tsunami, amenaça nuclear. Trio de desastres, manifestats en grau superlatiu. El guionista més agosarat de cinema catastròfic, no hauria presentat un escenari tan aterridor. La força indomable de la natura. El record de Tailàndia, Haití o l'Aquila. El potencial devastador de la central de Fukushima. El fantasma de Txernòbil, l'espectre d'Hiroshima. La fi del món. Pluja incessant d'imatges, xifres i perills esfereïdors, que adquireixen una dimensió de ficció, accentuada per la manera com consumim habitualment les notícies. Avui hi són, demà ja no. Entro a la sala, menjo crispetes, marxo. Connecto, desconnecto. On. Off. Es fa difícil separar, de bones a primeres, un material de l'altre. Ahir miraves de comprendre l'abast de la revolta al món àrab, la tragèdia de Líbia. Encara no has paït tanta misèria i avui ja veus com un oceà maligne avança implacable, entre cases, cotxes i embarcacions. Un magma despietat i abrasador, que humanitzes com si es tractés d'una divinitat enfurida, d'algun mite ancestral. No t'ho acabes de creure. Llegeixes: només a Miyagi, 10.000 desapareguts. Deu mil. Què significa, exactament? Imagines un poble de dimensions similars, a la Costa Brava. Per a conferir-li realisme, trasllades el drama prop de casa:

-I a l'Escala, què ha passat?

-Tots els habitants han desaparegut. Possiblement, tots morts.

Tothom. No pot ser. Si. Això no és cap pel·lícula. Ara penses en Ascó i en la petitesa humana. El món tremola. Tots hi som a dins. La vida continua.


divendres, 11 de març de 2011

La disfressa, la censura


Un cop enterrada la sardina, s’escau parlar d’aquell moment en el qual ens traiem la disfressa de sobre i la guardem novament a l’armari, enfundada en el plàstic corresponent. O la tornem a la botiga de lloguer, encara que els temps no estiguin per als dispendis. A banda de la disbauxa sorollosa i cent vegades passada de voltes –que condueix a la cefalea infernal i a unes ganes boges d'esborrar-se del mapa- el Carnestoltes partia de la necessitat de prescindir temporalment de la repressió sexual. Permetia als feligresos deixar-se anar de valent, amb els cinc sentits, abans que comencessin els rigors ascètics de la Quaresma. El Carnestoltes és també una oportunitat única per als manifestos més desllenguats, sense que l'atreviment oral tingui conseqüències, més enllà del divertimento, espontani i acotat. Ben mirat, també ens disfressem en altres èpoques de l’any, malgrat que no estigui institucionalitzada la festa. En aquest sentit, encara que ni la tradició pagana ni el cristianisme estiguin ja presents en l'essència de la celebració, el manteniment de la compostura i la impossibilitat de dir la veritat amb veu alta i clara, fan de la disfressa gairebé una necessitat orgànica. Fins que s'acaba la paciència, és clar. Si em permeteu, com que ara estic posada en matèria, i tant se val parlar de la nit com del dia –doncs la vigília i el son estan íntimament connectats-, em referiré a la meravellosa Interpretació dels Somnis de Sigmund Freud, obra que m’apassiona, per a il·lustrar el vincle singular que establia el pare de la psicoanàlisi, entre la disfressa i la censura. Segons la seva teoria, tan criticable com genial, els somnis tenien un sentit últim i definitiu: la satisfacció d’algun desig. En els infants, aquests desitjos s’expressaven de manera diàfana però a mesura que creixien es cobrien de successives capes que deformaven progressivament el material oníric. A través del seu mètode interpretatiu, que incloïa la coneguda associació lliure, Freud pretenia copsar el sentit ocult del somni (pàg. 165): "Allí on l'acompliment del desig és incognoscible, allí on està disfressat, hauria d'existir una tendència al rebuig d'aquest desig i, com a conseqüència d'aquest rebuig, el desig no podria expressar-se d'una altra manera sinó com un desig desfigurat". Si, les veritats incòmodes procuraven ser bandejades per l'inconscient a través de l'ocultació. Amb la finalitat de fer comprensible el propòsit d'aquesta distorsió i camuflatge, el patriarca de Viena proposava la mètafora de l'escriptor polític. Què passaria si, en les seves cròniques, gosés expressar allò que pensava de debò sobre la naturalesa dels poderosos? Si les deixava anar sense embuts, hauria de témer seriosament l'arribada d'unes desagradables conseqüències. En canvi, si es moderava o procurava dissimular la seva vertadera impressió, no aixecaria tantes susceptibilitats i podria tirar endavant amb l'activitat laboral. Si pensem en la sàtira -l'autèntica, no la barroeria barata-, també hi apareix un fenomen semblant. El problema, tal com jo ho veig, és que a força de disfressar la realitat, arriba un punt que ja no la reconeixes enlloc. A diferència del mestre Freud, no se m'ocorre cap mètode científic per a trobar-la. Mentrestant, em conformaré amb desar la disfressa. I utilitzar-la el mínim imprescindible.

dimecres, 9 de març de 2011

Obama, any 2011





Després de la interminable llista d’horrors desfermats durant el mandat de George Bush, de bracet dels temibles Donald Rumsfeld i Dick Cheney –la viva encarnació del mal- Barack Obama va aparèixer de la foscor com un Messies contemporani, que havia de rescabalar la humanitat dels crims comesos pels seus predecessors, en connivència amb destacats líders europeus. La massa enfervorida el va aclamar, talment com si prengués possessió del càrrec a cavall d’una burra. Semblava que la multitud brandés branques d’olivera a l’aire, tot corejant el seu nom, en senyal d’esperança. Yes, we can. Fins i tot tinc present haver vist representada aquesta escena, en algun diari. Aleshores era, encara, l’advocat brillant de Harvard, el polític conciliador que hauria de superar un dels episodis més terribles que havia viscut la Casa Blanca. Era la veu de civilització enfront de la ceguesa irracional de la barbàrie. Obama representava els valors democràtics recuperats i venceria la ignomínia. Això no obstant, en el nostre interior, una veueta repetia incansablement que no seria tan fàcil. La realpolitik hauria de posar-li moltes traves. Amb tot, vàrem creure que el canvi, encara que moderat, era francament possible. Tal vegada era per la seva aurèola de Martin Luther King i el millor discurs de la família Kennedy, el motiu pel qual la ciutadania el va designar com a conductor d’una nova era. El bé havia de substituir el mal. Era una qüestió de cicles i volíem confiar en un salvador. El 20 de gener del 2009 Barack Obama esdevenia el 44è president dels Estats Units, amb un munt de promeses sota el braç, entre les quals hi destacava el tancament definitiu de la presó de Guantánamo, principal insígnia de la política sanguinària de Bush fill. Però, com es podia desmantellar tan fàcilment un penal il·legal, al marge de la Convenció de Ginebra? On anirien a parar els detinguts? Quina seria la nova base per a capturar, interrogar i jutjar els individus suposadament vinculats a grups terroristes? Als Estats Units, no, gràcies. Not in my backyard... Avui hem sabut que els demòcrates han decidit recuperar les comissions militars per a jutjar els detinguts a la presó cubana. D'aquesta manera, s'ha fet marxa enrere en la intenció d'utilitzar per a ells les lleis aplicades a criminals civils nord-americans. L'obertura de Guantánamo és indefinida. Per altra banda, segons Michael Ratner, president del Center for Constitutional Rights (CCR), Obama bloqueja qualsevol intent d'investigar els torturadors. També despunta la tèbia resposta militar davant de l'infern de Líbia. I l'Afganistan, indret en el qual s'hi violen dramàticament els drets humans i on han enviat tres vegades més soldats i marines. O el tracte vexatori infligit al soldat filtrador Bradley Manning. I la persecució sense treva a Julian Assange...

diumenge, 6 de març de 2011

Barcelona no té poder


El col·lectiu d'Antics Ocellaires de la Rambla ja ha recollit 50.000 signatures, en protesta pel tracte dispensat per l'Ajuntament. Les gàbies amb animals, i potser les parades de flors, aviat seran cosa del passat. Foto: BTV notícies.


Avui haureu de disculpar l'escàs patriotisme contingut en les ratlles que llegireu a continuació. Barcelona ja no em sembla tan bulliciosa ni colorista. Penso que li manca brillantor, personalitat i moviment. La trobo francament decadent i el seu declivi tampoc el veig revestit de cap encant apreciable. Considero -no sense dolor- que ha perdut bona part del seu charme. Ja que hi som posats, també haig de dir que costa Déu i ajuda fer-hi un àpat en condicions. A Barcelona s'hi menja malament, més enllà del que proclami la propaganda oficial, amb insistència farragosa. Estic convençuda que el ferranadrianisme descontrolat ha fet molt de mal a la cuina catalana. De ben segur que més d'un japonès ha tornat a casa amb l'estómac fet un colador. Tant de fer volar coloms, al final hem perdut el sentit comú més elemental. Em fa la impressió que, qualsevol cuiner novell, té ínfules d'artista consagrat i això, és clar, passa factura al comensal, en el sentit figurat i literal del terme. Abans d'elaborar un plat de disseny, tal vegada convindria reaprendre a fer un arròs a la cassola. Vaja, dic jo. Potser és que estic massa acostumada a la verdura de Gualta i el peix de Palamós però el menjar barceloní em tira completament enrere. I no serà perquè no he provat restaurants, bars i tavernes, de tots els preus i modalitats. Per trobar un indret mínimament en condicions, has de fer un autèntic projecte de recerca culinari. A vegades, retorno a locals on hi havia dinat a gust i em trobo amb plats que desprenen un baf pudent indescriptible, síntesi del mal gust més absolut. Això si, cal reconèixer que els noms per designar-los són refinats i creatius. Tota l'energia els deu haver marxat en idear-los. Vénen ganes d'emportar-se una carmanyola de casa, per degustar-la en algun banc de Passeig de Gràcia. En canvi, si penso en Madrid, Sevilla o Bilbao, m'adono que seure en una taula i gaudir d'una bona menja no esdevé pas una Odissea, esgotadora i frustrant. A qualsevol bar pots trobar-hi un menú per llepar-te'n els dits. I no cal buscar-hi grans explicacions. Simplement, la matèria primera és de qualitat i no ha estat rebregada fins a límits inversemblants. Entre modernitat i tradició, es podria cercar un terme mig. No cal renunciar a la qualitat, ni donar gat per llebre a la clientela, que té molta paciència però encara conserva dos dits de front. La progressiva despersonalització culinària sintonitza a la perfecció amb l'empobriment de determinats escenaris de la ciutat. Quan passejo per la Rambla, per exemple, em fa la impressió que aquest passeig incomparable, que marca el batec anímic de la ciutat, també desdibuixa a marxes forçades el seu perfil, singular i seductor. D'ençà que a principis del 2004 va entrar en vigor la nova ordenança sobre la protecció, tinença i venda d'animals de l'Ajuntament de Barcelona -que s'afegia a la llei de protecció d'animals de la Generalitat- van començar, al meu entendre, tot un seguit de despropòsits que han culminat amb l'anorreació d'una tradició centenària. Després d'una costosa reconversió, dedicada a vendre uns productes turístics escollits pel Consistori, els antics ocellaires també veuen perillar l'actual negoci. En primer lloc, em semblen exagerades les demandes, tan legítimes com histriòniques, dels defensors de les bèsties. No calia criminalitzar tot el col·lectiu ni tampoc apostar pel tancament definitiu de les parades. És una llàstima que la ciutadania no es mobilitzi amb tanta teatralitat, per acabar amb la prostitució, la delinqüència o el mobbing immobiliari. I, després, és clar, hi trobem els omnipresents interessos econòmics, que s'intueixen darrere les interminables pressions. Perdoneu la parcialitat en aquest judici però trobo que Barcelona perd humanitat i es posa lletja. Molt lletja.


divendres, 4 de març de 2011

Explica'm què va passar... amb l'heroïna i la Transició




Fidel a la seva línia soft, la temporada actual de Cuéntame, ubicada a finals de la dècada dels setanta, retrata l'entrada de l'heroïna a l'Estat espanyol, entre demés episodis convulsos de la Transició. Es tracta, sens dubte, d'un fenomen dramàticament revolucionari, que no podia passar desapercebut de cap manera. D'una forma o altra s'havia de representar, encara que fos a través del seu peculiar enfocament, deformat i banalitzador. Després del 1978, vindrien anys realment foscos, que deixarien milers de víctimes, una reguera de mort i desolació sense precedents, que alguns autors han qualificat d'autèntic holocaust, gradual i silenciós. Al meu poble, com a tants altres, la petjada d'aquesta droga va ser ben visible, nombrosos joves van perdre la vida en el camí de la dependència. De la mateixa manera que famílies senceres van quedar profundament colpides pel seu efecte devastador. L'heroïna transformaria radicalment l'economia, el sistema sanitari, les polítiques socials o la delinqüència de carrer. També marcaria el contagi de la SIDA, pandèmia que hauria d'arribar no gaire tard. Puntualitzo que no sóc una detractora furibunda d'aquesta sèrie, amb tendència recurrent a endolcir el passat de forma malaltissa, perquè considero que és un error centralitzar la transmissió de coneixement i pensament crític a la petita pantalla. En tot cas, caldria revisar urgentment els llibres d'història que ens van acompanyar durant el periple escolar i altres fenòmens pseudoculturals -com la penosa Movida Madrileña- que ens han distret sistemàticament de la terrible realitat que es gestava en aquest país. Entre democratitzacions lleugeres, economies liberals i modernitzacions de baixa volada, el lucratiu negoci de la droga s'instal·lava plàcidament per la porta del darrere a Espanya, una zona que ja no seria mai més una simple estació d'enllaç. La veu en off de Carlitos Alcántara encara no ha narrat res d'això. Quan parlem de memòria històrica, res no és innocent, val a dir que la versió de Cuéntame, encara que legítima, continua silenciant alguns interrogants de cabdal importància. Sabem ben poca cosa de l'entrada de la droga a Europa i els mecanismes que van afavorir el seu manteniment. Malgrat la innegable presa de consciència i les infinites teràpies de desintoxicació, el mercat il·legal ha esdevingut més capil·lar i resistent que mai, amb el pas del temps. No en coneixem pas els grans beneficiaris, amb tots els noms i cognoms, amb prou feines els pobres peons de barriada. S'ha investigat ben poc sobre el tema i els mitjans de comunicació gairebé ni se'n fan ressò. Una capa de censura més, de les múltiples que cobreixen la inquietant realitat. Repeteixo que no pretenc que la ficció televisiva reveli els grans enigmes de la humanitat però, si més no, seria d'agrair que no mostressin l'addicció a l'heroïna com si es tractés d'unes angines passatgeres. Si no gosen -o no poden- aprofundir en qüestions econòmiques ni polítiques, podrien tenir la delicadesa de ser fidels a la vessant clínica. De moment, Inés Alcántara ha patit unes quantes recaigudes i s'ha instal·lat a Sagrillas per a recuperar-se del mono, juntament amb la seva família. Encara no sabem com evolucionarà la noia però m'hi jugo un pèsol que ben aviat la tindrem més feliç que un gínjol, ocupada en alguna obra de teatre. No l'acabo de veure en el rol de ionqui decadent. Mentrestant, continuarem esperant pacientment que algú ens expliqui, amb tots els ets i uts, què va passar de debò, entre l'heroïna i la Transició.


dimarts, 1 de març de 2011

Un jove Freud a Gaza


El proper 3 de març, al Museu del Cinema de Girona, es projectarà el colpidor documental de factura sueca Young Freud in Gaza, que segueix la trajectòria d'un psicòleg palestí, entre els anys 2006 i 2008


Ayed és un jove psicoterapeuta que exerceix a la Clínica Palestina d’Autoritats per a la Salut Mental, al nord de Gaza. Malgrat que presenta punts en comú amb els psicòlegs d'arreu, la seva experiència es troba a anys llum de la nostra. Per entendre el contrast, abans de recomanar-vos vivament aquest treball, fem un petit exercici comparatiu, sense ànim de conferir-li rellevància científica, atès que convindria analitzar el fenomen amb profunditat. Amb la inestimable ajuda del Google Acadèmic, obtenim fàcilment algunes dades sobre la prevalença del Trastorn d'Estrès Posttraumàtic (TEPT) a les dues comunitats, espanyola i palestina. Viatgem fins a Madrid. En un estudi del servei de psiquiatria del Hospital Universitario Gregorio Marañón, publicat l'any 2001, es va xifrar una prevalença del 8'47% entre els pacients amb problemes diagnosticats de salut mental, que contrastava amb el 2'2% de la població general. En una investigació realitzada l'any 2002 a la Franja de Gaza, en canvi, les dades referents als TEPT s'enfilaven. El 29% dels usuaris dels Centres d'Atenció Primària presentava simptomatologia traumàtica, percentatge que ascendia fins a 36% si es tractava de persones que havien estat exposades de forma explícita a esdeveniments emocionalment xocants. Una xifra que es pot haver exacerbat, si tenim en compte les ofensives bèl·liques que ha patit darrerament el territori. El mèrit i la singularitat de Young Freud in Gaza són que mostra el rostre i l'ànima de les fredes estadístiques o els titulars estereotipats, als quals estem malauradament avesats. Com deia, les condicions en les quals treballa Ayed semblen d'un altre planeta, tant en relació a la infraestructura i els recursos dels quals disposa com de la gravíssima simptomatologia que ha de tractar, en la gran majoria de casos. A Gaza, tot és portat a l'extrem. El documental mostra igualment els conflictes interns que experimenta aquest professional de vint-i-vuit anys, en relació als dubtes que li sorgeixen sobre si ha de formar una família en el futur o la profunda tristesa patida, quan percep com els propis palestins -d'Al-Fatah i Hamas- lluiten entre si. Els mètodes emprats, òbviament, no tenen res a veure amb Freud ni amb la psicoanàlisi, el títol és només un ganxo publicitari. Les eines són rudimentàries però genuïnes, tanmateix: senzilles teràpies de grup, medicació i tècniques de relaxació molt bàsiques, per a fer front a la ideació suïcida, trastorns alimentaris, atacs d'ansietat o intensos sentiments de dol. És especialment colpidora una sessió que dirigeix amb criatures que han perdut els seus éssers més estimats. Val a dir que entre tant de sofriment, mort i destrucció el psicòleg té temps per passejar per la platja, conversar amb els amics i compartir taula amb la família. La bellesa d'un llimoner, apareix en algun moment com un raig de llum en la foscor. En un racó del cor del jove Ayed, hi brolla la felicitat.