divendres, 31 de desembre de 2010

Cap d'Any depuratiu




M'ha enxampat el 31 de desembre amb una passa d'estómac que m'ha deixat baldada i, pel que he pogut comprovar, és generalitzada al meu voltant. Febre, vòmits i diarrea a dojo -em perdonareu l'escatologia-. Ahir vaig passar una tarda i nit horribles però avui em sento un xic millor. No sé com teniu el cos pels vostres rodals. Passat reis, tenia previst fer la típica dieta depurativa, res extraordinari, per tal de compensar certs excessos d'aquests dies. Però el meu organisme ha decidit prendre la iniciativa i ha dit prou. Només de pensar en qualsevol tipus d'aliment, em poso malalta. Ni tan sols sé si em veuré amb cor de menjar els dotze grans de raïm. O sigui, que celebraré un cap d'any depuratiu i auster, d'acord amb les restriccions dels temps de crisi. Això no traurà els bons propòsits ni l'esperança de pensar que s'acosten dies millors. Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos una bona entrada d'any i que el 2011 a la blogosfera sigui, si més no, tan bulliciós i fructífer com el 2010. Salut, feina i amor per a tothom. Ens retrobem online.



dijous, 30 de desembre de 2010

Artur Mas i les 'males companyies'


El ventilador s'ha posat altre cop en moviment i ha esquitxat l'independent Boi Ruiz, el nou Conseller de Salut


Expresso d'entrada que el panorama que es presenta a Catalunya em resulta un xic més esperançador que el que s'albirava amb el darrer tripartit. Espero no pecar d'ingenuïtat i que la política ens doni alguna petita alegria, ni que sigui per variar. Això no obstant, si hagués de fer una valoració d'aquest Govern dels millors, confegit per Artur Mas, com altres companys blogaires, hi trobaria unes quantes objeccions. Tres, concretament. Entre totes elles, em detindré en el nou Conseller de Salut, Boi Ruiz, un home de llarga trajectòria en diversos càrrecs vinculats al món hospitalari i que va ser condecorat amb la Creu de Sant Jordi -un guardó que, lamentablement, comença a perdre qualsevol rastre de prestigi-. No ha passat ni un dia, d'ençà de la formació del nou Govern i ja s'ha engegat el ventilador. En matèria de corrupció, si hi ha alguna cosa que distingeix una democràcia -encara que precària- d'una dictadura, és precisament això, el funcionament del ventilador. Els suborns, les comissions o el nepotisme ja no queden en l'àmbit ombrívol del secretisme sinó que afloren a la superfície i, d'una manera o altra, passen factura als diferents executius.
E-notícies ha tret del calaix un afer de l'any 2003, sobre la presumpta implicació de Ruiz en un frau de 460.000 € i el posterior arxivament del cas per part del jutge. No tenim cap certesa, doncs, que Boi Ruiz sigui culpable o innocent dels esmentats desviaments de fons públics, que ara es recuperen mediàticament. Vet aquí que entrem en un terreny realment inquietant, que recorda Kauth (1999), expert en psicologia política. Com que la corrupció és abundant, estructural i gaudeix d'àmplia impunitat -ben pocs sospitosos s'asseuen davant d'un jutge i assumeixen les conseqüències dels seus actes, ja sigui entrant a la presó o retornant els diners robats-, s'estén per la població la creença que, en no haver-hi sentències fermes, tampoc existeixen els innocents. A casa nostra, tenim ben frescos a la memòria els tebis resultats judicials dels casos Palau, Pretòria o Gürtel. D'aquesta manera, es tomba el vell precepte del Dret Romà, segons el qual, davant del dubte, el reu no és culpable. En conseqüència, una àmplia capa de sospita s'estén per tots els representants polítics, susceptibles de quedar englobats en l'etiqueta de lladres o delinqüents. Aquest fet, dóna peu al desencís i les solucions demagògiques, que és ben fàcil descobrir en segons quines cadenes minoritàries de la TDT, per exemple. O en propostes polítiques antidemocràtiques, que poden agafar més volada en èpoques de crisi econòmica. Per concloure, sigui quina sigui la implicació de Boi Ruiz en el cas que ens ocupa, podria ser perfectament que la seva presència en el nou equip de Govern de la Generalitat, passés factura al president. Penso que faria bé de tenir-ho en compte.


dimarts, 28 de desembre de 2010

La frase de la dècada




S'apropa el final d'una dècada, les retrospectives de tota índole són inevitables. Ahir al vespre, en un programa de La Sexta, van escollir la famosa frase del rei Joan Carles I, com la més significativa dels darrers deu anys. Es trobava enmig d'una macedònia d'allò més heterogènia, en la qual hi figuraven altres joies com Aserejé de les Ketchup, Yes we can de Barack Obama o els inoblidables hilillos de plastilina de Mariano Rajoy. O sigui, una bajanada sense la més mínima vocació periodística. Ja sabem que l'ofici es troba en hores realment baixes. L'autèntic interès de la revisió, vaig trobar-lo en el comentari que feien diversos personatges coneguts -entre els quals hi havia llumeneres de la talla de Belén Esteban- sobre la sentència guanyadora. Com era de preveure, una bona dosi de sabó va inundar la pantalla, a favor de la intrèpida i contundent reacció del monarca, que va sortir en defensa de la pàtria espanyola. La mateixa sintonia monòtona de sempre, que no va deixar espai per a cap visió alternativa, ni molt menys republicana. Fins i tot l'enfant terrible Pablo Carbonell, hauria necessitat un pitet quan en parlava. Quina gosadia -exclamava l'excaigaquiencaiga- assenyalar el president de Veneçuela amb aquell: ¡Tú!... ¿por qué no te callas?. Només Iñaki Anasagasti i Boris Izaguirre van aportar-hi un tímid apunt crític. Com que vivim en l'era d'Internet, encara que retirin portades dels quioscos, és prou fàcil trobar lectures complementàries, que ofereixin la necessària visió plural que defineix qualsevol democràcia. Aquesta ha estat, al meu entendre, la vertadera transcendència del garrafal error diplomàtic del rei. La manca de transparència informativa, que ha mostrat les costures del nostre sistema. No seré jo qui defensi Hugo Chávez però si que crec indispensable conèixer de quina manera es va rebre l'exabrupte en diversos països d'Amèrica llatina i els aspectes d'aquella conversa que van passar desapercebuts en l'enfocament tancat i àmpliament esbombat pels mitjans més poderosos. Si cliqueu aquí o aquí, en tindreu alguns detalls. Personalment, demanaria als altres reis, els d'Orient, que portessin una mica més d'esperit democràtic en aquest país tan assedegat. Per demanar que no quedi.



dilluns, 27 de desembre de 2010

Expulsats de la roda consumista



D'ençà que tinc ús de raó, escolto un discurs més aviat pessimista, entre els comerciants de la Costa Brava i rodalies. Formava gairebé part de la tradició estiuenca i festiva, en general, lamentar-se que l'any present era molt pitjor que l'anterior i que l'altre. L'època daurada s'havia evaporat i mai més no tornaria. Sempre havia escoltat aquesta canterella amb un mig somriure als llavis, convençuda com estava que es tractava, en realitat, d'una queixa poc fonamentada -hi havia una gentada entrant i sortint de tot arreu, per què es lamentaven tant?-. D'uns anys cap aquí, però, la història és tota una altra. Passeges pels carrers i perceps moltes botigues buides. Als restaurants, bars i hotels ja no hi ha la mateixa activitat i el tipus turisme ha canviat radicalment. Algunes dependentes t'expliquen que no han venut res a cap client en tota una tarda o que amb prou feines han notat que siguin festes de Nadal, quan han comptat el calaix, al final de la jornada. Ara va de debò.
Malgrat el canvi evident en el patró de consum, les estadístiques desmenteixen els números vermells. Benvingudes siguin, si auguren un futur millor. Paral·lelament a l'ebullició comercial, sempre hi ha hagut la necessària veu que s'ha alçat, contrària al consumisme irreflexiu d'aquestes dates, unes notes crítiques que no han frenat mai l'impuls per les compres -al capdavall, són el substrat de la nostra economia-. Avui, no veig que tingui gaire sentit aquest discurs anticonsumista. No ha estat pas per consciència que hem baixat de la roda, sinó perquè n'hem estat expulsats cruelment. Tan acostumats a les comoditats i els capricis, ara hem d'adaptar-nos cuita-corrents a l'austeritat. No negaré que hi ha una part positiva en aquest procés, hem après a moderar-nos i a valorar el que tenim, però tampoc podem oblidar que hi ha nombrosos casos en els quals perillen les necessitats més bàsiques. No poder gaudir d'una taula ben parada o prescindir de regalar joguines a la mainada, són realitats per a les quals mai ningú no ens havia preparat. Passar fred perquè falten els diners per pagar el consum elèctric o tancar la paradeta perquè no surten els números. Demanar menjar a Caritas o ignorar si treballaràs d'aquí unes setmanes. Ni tan sols se'ns hauria passat pel cap. I ara, vés per on, tinc una enyorança punxant dels carrers més ben il·luminats, les bosses penjades de cada braç i les queixes poc fonamentades. Ben peixats com hem estat, haurem de viure d'una forma desconeguda. No queda cap altre remei, segur que n'extreurem valuosos aprenentatges... però no serà gens fàcil.



diumenge, 26 de desembre de 2010

Llibertat sexual o esclavitud uterina?




Durant aquests dies, és prou fàcil assabentar-se de tota mena d'embolics de llençols, entre sopars d'empresa, festes nadalenques i demés celebracions paral·leles. Potser la crisi econòmica ha despertat un interès renovat per l'activitat sexual, malgrat que alguns experts assegurin que succeeix més aviat a la inversa. Ben pensat, és gratuïta i accessible, si és dóna en el context adequat. Bàsicament, conec experiències de dones que ronden la trentena o la quarantena. No es pot pas dir que nosaltres haguem patit la nefasta repressió sexual de la qual hem sentit a parlar tant a generacions anteriors. El sexe ja no constitueix un tema tabú per a nosaltres, la qual cosa no significa, necessàriament, que haguem rebut una educació completa, en aquest sentit. Personalment, pateixo un cert embafament, quan algunes amistats em relaten segons quins detalls, que es podrien quedar perfectament en la intimitat de cadascú. Això per no esmentar les histriòniques reunions de tupper-sex, de les quals fa temps que he desertat. Entre no voler-ne parlar i entrar en explicacions minucioses, hi podria haver un terme mig. En fi, cadascú que expliqui el que li plagui, no m'entretindré en això. Sóc conscient que hi ha opinions per a tots els gustos i vivències de moltes menes -no m'agrada gens pontificar- però sóc del parer que, si en temps pretèrits el conflicte se situava en la inhibició del plaer, en l'actualitat es troba en la desconnexió de l'afectivitat. Sincerament, crec que és una ingenuïtat defensar que el sexe és una activitat lúdica com qualsevol altra, que no implicarà més conseqüències que una estona de satisfacció mútua. Un intercanvi de fluïds, com si fos un bescanvi comercial. Jo et dóno i tu em dónes. Punt. Per més que ens esforcem a demostrar el contrari, rarament les coses es quedaran en un simple aquí te pillo, aquí te mato. Sempre hi haurà un després. Cada generació ha de lluitar amb els seus propis fantasmes, suposo. Tampoc voldria generalitzar perquè la història no és lineal i cada persona és un món, repeteixo. De tota manera, sí que intueixo una mena de substrat comú, entre les persones d'una mateixa quinta.
El títol del missatge l'he escollit perquè no tinc tan clar que el pretès assoliment de la llibertat sexual sigui tal i com ens l'han volgut vendre. He conegut moltes dones que confessen obertament que no poden viure sense una parella al seu costat. Especifico més. Tenen serioses dificultats per subsistir sense mantenir relacions sexuals de manera regular. Això implica no tenir massa miraments a l'hora d'escollir partenaire, és clar. Saber triar requereix paciència i un temps d'espera, que en moltes ocasions esdevé insuportable. Per altra banda, hi ha un ordre de prioritats que no sempre coincideix amb les pròpies necessitats o de les persones que ens envolten. I aquí vénen els problemes de debò. Ara em perdonaran les feministes radicals i altres partidàries de la llibertat al preu que sigui. Si hi ha alguna cosa que em costa d'entendre, és que una mare posi per davant les aventures sexuals a les necessitats del seu fill, per exemple. Fins al punt d'abandonar la família i deixar-ho tot penjat. Fins al punt de posar-se un paio a casa que crida les criatures i els falta al respecte constantment. Em direu que hi ha molts pares que ho fan, això de prioritzar el llit, hi estic d'acord, però potser n'espero més d'una mare. Sóc masclista per pensar-ho? Segurament. També hi ha dones que aparquen les seves ambicions laborals, per entregar-se a la passió amorosa en cos i ànima. Amb el pas del temps i les ruptures, arriben les llàgrimes i els penediments. És ben clar que totes cometem errors de l'alçada d'un campanar. Jo la primera. No ens estirarem dels cabells per això. Tampoc es tracta de criminanitzar ningú, ni molt menys de tornar enrere i renunciar a les indubtables conquestes assolides. Això no obstant, és ajustat que parlem sempre de llibertat quan tan sovint experimentem una nova forma d'esclavitud?



divendres, 24 de desembre de 2010

Elogi d'Ebenezer Scrooge



L'actor escocès Alastair Sim, va donar vida al popular avar de Dickens, en un clàssic del 1951


Quants més anys passen, més admiro l'atreviment del protagonista de Conte de Nadal, Ebenezer Scrooge. Sobretot: no voldria que em malinterpretéssiu. No em refereixo a l'individu bondadós del final de la història, el personatge que ha sofert la inversemblant metamorfosi nadalenca. Aquell que reparteix almoines i comparteix els seus béns abundants amb els més necessitats. Només simpatitzo amb el misantrop del principi, el vell desagradable que compta monedes i menysté profundament els altres. L'avar recalcitrant que renega contínuament i defuig qualsevol sentiment de generositat i compassió. Cau la neu, la gent es fa petons pel carrer i reparteix els millors desitjos, a tort i a dret. Però ell com si sentís ploure. Amargat i distant com sempre. Impertorbable davant del sofriment aliè. La terrible experiència que sofreix el meu heroi, a través d'aquella mena de psicoanàlisi exprés -perpetrada pels esperits del passat, present i futur-, el converteix en un ésser avorrit i previsible. Una nit de divan i esdevé un generós més, com qualsevol altre. L'Ebenezer pervers m'ha fascinat d'ençà que el vaig conèixer, com la majoria de dolents dels contes, sense els quals la narració no tindria cap mena de sentit. No és casual que hagin provat de donar-li vida desenes d'actors -uns amb bastanta més fortuna que d'altres-, en incomptables adaptacions. A banda de les seves notables qualitats com a malvat, el considero un dels primers dissidents d'aquestes festes. Un autèntic subversiu, al·lèrgic a qualsevol forma de sucre nadalenc, la qual cosa li confereix un atractiu addicional. Avui en dia, ja no queden Ebenezers com Déu mana. Qui gosaria treure públicament tant de verí? Encara més, qui s'atreviria a fer-ho en dates tan assenyalades? Segur que li posarien una camisa de força, el tancarien en un psiquiàtric i llançarien la clau al mar. Sortiria a les portades dels diaris i organitzarien taules de debat d'última hora, per arrancar-li la pell a tires. Com que els clàssics són universals i atemporals, en aquesta crisi econòmica, hi podem reconèixer la mateixa decadència dickensiana, però amb la diferència que els miserables ja no són tan miserables. Ara es preocupen de crear fundacions blanquejadores, col·laborar amb menjadors socials, organitzar gales benèfiques o esquitxar calerons a diverses ONG. Prèvia foto i roda de premsa. On s'ha vist tanta degradació del mal? Qui l'hauria pogut preveure? El que us deia, l'avarícia ja no és el que era, amics i amigues. La precarietat és total.


dimecres, 22 de desembre de 2010

La memòria del desert





Si creues el desert tens alguna possibilitat de sortir-ne amb vida però també pots deixar-hi la pell. Aquesta aventura suposa una repte desafiant, una lluita constant per garantir la supervivència. Es posen a prova totes les capacitats humanes, tant somàtiques com psicològiques. Només els realment escollits superaran l'àrdua prova. Els mandrosos, desesperançats, poc forjats en la perseverança, defalliran. En el seu discurs d'investidura, Artur Mas va deixar entreveure novament el polític que ha superat amb enteresa la seva peculiar travessia pel desert, durant set anys a l'oposició. Assegura que està alliberat de rancor, que afronta el càrrec amb humilitat, només per un període limitat de temps, com a servidor del país i no pas com el seu salvador. La saviesa acumulada durant la llarga espera, ha estat accentuada amb encert durant la campanya electoral, un bagatge que sembla que Mas vulgui aprofitar també per al seu mandat, si més no, des del punt de vista dialèctic. La narració emotiva del feixuc periple fora del Govern ha despertat en l'imaginari col·lectiu el mite ancestral del desert, com a lloc de revelació divinia. En el seu Diccionario de Símbolos, Juan Eduardo Cirlot recorda que la sequetat ardent és el clima per excel·lència de l'espiritualitat pura i ascètica, de la consumpció del cos per a la salvació de l'ànima, la qual contraposa a l'humitat, símbol per antonomàsia de la corrupció moral -aquest excés aqüífer també l'han conegut, a can Convergència i Unió-. Cirlot al·ludeix igualment a la tradició hebrea i la coneguda fugida d'Egipte. Davant d'imatges tan poderoses, el discurs polític ha quallat de forma magnífica, tenint en compte que concorda amb la trajectòria de superació que ha narrat a bastament el líder nacionalista. El que fou conseller en cap, nineta dels ulls de Pujol, ha resistit l'embat de la precarietat, el vergonyós aflorament del suposat finançament irregular del partit i les successives formacions tripartides, que finalment han fet una fallida estrepitosa. Els asseguro que hi havia moments que era per plegar, ha reconegut el mateix Mas. No es presenta com un ésser prepotent, un milhomes sense fissures. Reconeix la seva debilitat, fins i tot plora en públic, quan evoca els seus trenta anys de matrimoni -una altra llarga aventura-. En l'era líquida, en l'època de la temporalitat i la manca de lligams duradors, una persona que es compromet a llarg termini, a les verdes i a les madures, té tots els números per guanyar-se la confiança ciutadana. Qui pot conduir la sortida de la crisi econòmica, si no és algú amb aquesta mena de principis? Ara bé, també cal que ens previnguem de la confiança excessiva perquè per als guanyadors s'han acabat les vaques magres. Ara estan exposats a les mateixes temptacions de sempre i tot sembla indicar que acumularan més poder,un cop superades les eleccions municipals. Per altra banda, no fa la impressió que la justícia estigui gaire enfeinada a l'hora de fiscalitzar futures corrupteles. Durarà gaire la memòria del desert?



dissabte, 18 de desembre de 2010

Millet, Calzada, Carulla


Mariona Carulla, actual presidenta del Palau de la Música, és investigada per un presumpte frau a la Hisenda Pública



Primer va ser Fèlix Millet, enxampat gairebé in fraganti en una de les seves incomptables potineries econòmiques al Palau. El procés judicial no es pot qualificar precisament de diligent. Però va fent, xino-xano. Sense presses, que el temps no apreta. Al capdavall, tampoc no n'hi ha per tant.
Arcadi Calzada havia sonat com a possible successor del prohom més nostrat i de mans més llargues. Ell, vicepresident segon de la junta del Patronat Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, no donava crèdit a la notícia referent a les martingales milletianes i montullesques, durant tants anys perpetrades en el temple cultural, a les seves esquenes. Poc es devia pensar, pobre Arcadi, que ben aviat li tocaria a ell està en l'ull de l'huracà. Encara havien de sorgir aquelles investigacions sobre presumpta -sempre presumpta- corrupció en la seva gestió a Caixa de Girona, entre els anys 2005 i 2009, que li van costar la cadira a la monàrquica Fundació Príncep de Girona. Afortunadament, la fiscalia va tancar el cas i només va fer unes simples recomanacions a la Fundació de l'entitat bancària. En aquest assumpte, tampoc s'explicava, l'il·lustre senyor, com havien pogut despertar suspicàcies quatre transaccions de no res, amb la família Niebla. (Tranquil, home, la sang no ha arribat al riu. Carpeta i avall. Ja ho vas dir, que amb el temps es demostraria que no hi havia res).
Investiga que investigaràs, arribem a la vertadera successora de Millet: Mariona Carulla. Aquella figura que, recordem-ho, es presentava límpida com les aigües cristal·lines d'un estany, disposada a rellevar dignament les turbulències anteriors. Carulla és qüestionada ara per presumpte frau a la Hisenda Pública, en una invesgitació derivada del sumari Pretòria. Qui ho hauria dit! Que ningú s'esveri, però, encara no hi ha res definitiu. A veure si aprenem de l'experiència. Ens agrada massa esvalotar el galliner i al final tot queda en un lamentable malentès. Seria més intel·ligent oblidar-se del soroll i dedicar-se plenament a la música. Segur que ens faria més profit.



divendres, 17 de desembre de 2010

El problema és l'escopeta?




Per a obtenir un permís d'armes a Catalunya, només cal superar una breu prova psicològica



No es pot negar que a Olot estan de pega. Alguns mitjans han repassat amb delectació morbosa tota la llista de calamitats que han sotraguejat la ciutat, en els darrers anys. El segrest de la farmacèutica, els crims del zelador de La Caritat i, finalment, l'assassinat a sang freda de quatre persones, que ens ha commocionat recentment. Seria injust estigmatitzar, cercar en aquesta localitat components específics de violència, simplement, els ha tocat la macabra loteria. Dit això, no està de més advertir de la simplicitat d'alguns enfocs sensacionalistes, que no aprofundeixen en absolut en el context psicosocial en el qual s'han donat els actes venjatius. No es poden fer hipòtesis definitives, és complicat analitzar els fenòmens violents, però sí que sabem sobradament que hi ha contextos que els afavoreixen més que d'altres. Ens podem aventurar perfectament a fer algunes observacions al respecte, sense cap ànim de pontificar. Malgrat totes les diferències, recordo aquell fragment de Bowling for Columbine, del controvertit Michael Moore, en el qual s'intentava analitzar la diferència entre Canadà i els Estats Units, a propòsit del conegut assassinat múltiple en un institut nord-americà. Tot i que el director ofereix una visió indubtablement demagògica als documentals, tampoc es pot negar que la seva popularitat ha contribuït a difondre la part més obscura de la primera potència mundial. En l'era de la globalització, no n'estem pas tan al marge, ben al contrari. Tenim tropes a l'Afganistan, en un enfrontament bèl·lic enverinat, del qual en coneixem ben poca cosa -tot i les filtracions de Wikileaks-. La seva tesi per explicar la diferència entre els dos països veïns, amb índexs de criminalitat radicalment diferents, no era pas la taxa de tinença d'armes, perquè se situava si fa no fa en els mateixos nivells, sinó el discurs de la por injectat insidiosament als ciutadans a través dels mitjans de comunicació, així com unes precàries polítiques socials, la desigualtat entre rics i pobres, la segregació racial o la tendència a solucionar els conflictes per la via de la violència. En una entrevista al programa Àgora, el professor David L. Altheide, expert en el discurs de la por als Estats Units, confirmava parcialment els raonaments de Moore. Tornem a Olot, perquè aquest país també té una malaurda tradició en la crònica negra. Un dels factors explicatius del drama ha estat la laxitud de les proves per a obtenir el permís d'armes. No seré jo qui defensi que no s'haurien d'endurir, penso que quants més filtres hi hagués, millor. Ara bé, no podem quedar-nos només en aquest punt i oblidar el que ha passat, com si fos un fet merament accidental i formés part natural de qualsevol societat. Tenim un crisi econòmica al damunt, un Govern que no resol de manera efectiva la situació i uns mitjans de comunicació que tampoc contribueixen a generar un clima de tranquil·litat ciutadana. En aquest context, és més fàcil optar per la via dràstica i abandonar el recurs del diàleg o la justícia, que a tants ciutadans els comencen a semblar infructuosos. Un dels fets que més em va intranquil·litzar, va ser llegir en alguns fòrums com els actes criminals de Pere Puig eren justificats per alguns comentaristes. Ho deixo aquí.



dijous, 16 de desembre de 2010

Bon Nadal... i feliç xantatge emocional


Angelina Jolie posa al costat d'un nen pakistanès, en un dels seus viatges. Quina relació existeix entre famosos solidaris, polítics i grans poders econòmics?



Quan veig un famós que va del pal solidari, em poso a tremolar. No en tenim prou els 365 dies de l'any que, durant les festes nadalenques, com si de per si no fossin prou agredolces, hem de suportar la tirallonga de personatges de sempre -perquè sempre són els mateixos- amb la seva serenata sentimentaloide, tot el sant dia als mitjans. El principal problema d'aquesta saturació del llagrimal és que molts projectes autènticament vàlids, queden ofegats entre tanta generositat impostada. Arriba un punt que qualsevol proposta altruista, que suposi que et gratis la butxaca, és rebuda amb un amarg escepticisme, farts com estem de tanta opacitat no governamental. Ja gairebé no queda cap personatge conegut que no estigui adscrit a alguna ONG o altra. Recordo una situació paradigmàtica, en aquest sentit. A propòsit de l'estrena de la sèrie ¿Qué fue de Jorge Sanz?, preguntaven al protagonista quina causa recolzava, donant per entès que dedicar-se a la interpretació i fer publicitat solidària són dos conceptes que haurien d'anar forçosament units. L'actor va respondre que, de moment, cap. Semblava que s'hagués d'excusar o fer-ne exhibició obligada. Venien ganes de cridar: No! No recolzo cap causa solidària ni ho penso fer per més anys que visqui!
Atesa aquesta proliferació incontrolada de bondat i paper cuixé, és més que raonable que ens preguntem quina relació existeix entre política, poder macroeconòmic i rostres coneguts. S'ha establert una simbiosi interessada, entre tots ells? Per tal de dilucidar aquesta qüestió, un dels exemples més difosos darrerament ha estat el relatiu al mític concert Live Aid del 1985, promocionat per Bob Geldof -intèrpret de la trillada I don't like mondays-. La iniciativa va recaptar una quantitat indecent de milions, una part dels quals va servir per a realitzar una neteja ètnica a Etiòpia, una massacre en la qual van perdre la vida entre 150.000 i 200.000 persones, segons dades de Metges sense fronteres. Ho heu llegit bé. Per si aquesta xifra no fos prou terrible, els posteriors concerts que es van celebrar per aturar la fam al món, es van programar en el mateix moment en el qual diverses organitzacions vertaderament implicades amb aquest problema, tiraven endavant una manifestació multitudinària a Edimburg, la qual va ser silenciada pels mitjans, massa ocupats en filmar Elton John i altres figures del pop. D'aquesta manera, el missatge polític contundent i resolutiu va quedar ben aigualit, gràcies als discursos insubstancials i generalistes de les estrelles més mediàtiques -que treien un sucós rendiment de tot el sarau-. Hem de concloure, doncs, que qualsevol iniciativa solidària, promocianada per un famós, és una autèntica farsa? No ho sé. En qualsevol cas, al meu entendre, el seu suport cada dia devalua més la causa humanitària que defensin. Personalment, en fujo com el dimoni de la creu. Bones festes per a tothom, malgrat el xantatge emocional i demés circumstàncies.



dimecres, 15 de desembre de 2010

Periodisme a la corda fluixa




Un dels temes que trobo més apassionants és l'estudi de les entranyes del periodisme actual. Tal com jo ho veig, allò que s'exposa en els informatius no té la més mínima transcendència, si ho comparem amb la rebotiga. Potser perquè no puc concebre la salut mental sense la lucidesa. I tot em resulta perillosament opac, en els últims anys. Tal vegada per això tampoc no puc passar sense escriure al blog, per ordenar modestament aquest caos que vivim. Com que he treballat en premsa local -una versió microscòpica de les altres- sóc perfectament conscient de la cotilla que imposen a la llibertat d'expressió. Si reflexiones massa, puntada de peu al cul. Quan llegeixo La Vanguardia, penso en el grupo Godó. Si es tracta d'El País, recordo Prisa i els altres poderosos canals que controla. Si fullejo El Mundo, només tinc presents les rocambolesques martingales del director i l'enveja oceànica que professa cap als adversaris mediàtics. La monstruosa premsa socialdemòcrata, esca de tots els mals. I així podríem continuar i repassar els mitjans més potents, a través dels quals ens arriba el major volum de notícies. Per altra banda, segur que molts de vosaltres ja teniu força clar quins tertulians i opinadors estan adscrits als diferents partits polítics o grups econòmics, per defensar disciplinadament els seus interessos. Em remeto a un comentari, fet en un debat a RAC1: això no ho dic perquè si no demà no em trucareu.
Arriba un punt, que gairebé no em puc centrar en un text, sense preguntar-me quin motor invisible ha conduït aquelles línies fins als meus ulls. Quins moviments ocults, han portat aquest o aquell periodista a caminar en una o altra direcció? Per quin motiu són tan rematadament insubstancials algunes columnes, amb la quantitat de temes compromesos que hi ha per abordar? Completament esgotada de postures monolítiques, escolto un parell d'entrevistes reveladores, que aporten una mica d'aire fresc al penós escenari. Una, a l'alternatiu Pascual Serrano i l'altra a José Antonio Zarzalejos, exdirector d'ABC, gens sospitosos de pertànyer a la mateixa corda ideològica. Això no obstant, tenen quelcom força important en comú: el desencís respecte l'ofici periodístic convencional. Serrano ha publicat Desinformación, en el qual procura que el lector obri els ulls respecte els mètodes que existeixen actualment per ocultar la veritat, essencialment, a través de l'asfíxia informativa, un soroll constant, que silencia la pluralitat necessària en qualsevol sistema democràtic. Sense jutjar en absolut el periodista, que lluita legítimament per a la supervivència, el descriu com un funcionari impotent, un administratiu que treballa en una dictadura. Zarzalejos és autor de La destitución, en el qual hi narra les seves peripècies amb el trio la, la, la: Esperanza Aguirre, Federico Jiménez Losantos i Pedro J. Ramírez, en afers tan sensibles com l'atemptat de l'11-M. Confessa que aquell professional que vol conservar la dignitat no pot evitar certa desolació, solitud i amargor. Vet aquí que cada vegada apareixen més desertors però, per altra banda, també més canals on acudir, per a cercar visions complementàries. Però això, és clar, requereix una actitud activa, que ens allunyi del sedentarisme al qual estàvem tan ben acostumats. Dins de la desesperança, doncs, encara hi ha un lloc per a creure en la reconstrucció. Personalment, em deixo caure per indrets digitals concrets i cada vegada llegeixo més llibres, que m'ajudin a combatre la superficialitat imperant. Ja hem viscut massa anys de tirania per caure novament en els mateixos vicis. No ho podem consentir de cap manera. No i no.


dilluns, 13 de desembre de 2010

Catalunya és miop. Qui li posa les ulleres?


Tenia vuit anys. M'havia acostumat a no veure res a la pissarra. Pensava que aquella era la forma natural de percebre el món, que no hi havia res d'estrany en no entendre un borrall del que succeïa al meu voltant. Un bon dia, en una visita mèdica rutinària, em van plantar davant d'una paret blanca, amb tot de taques borroses. Què hi llegeixes allà? Res de res. Potser hi hauria de llegir alguna cosa? Afortunadament, em van col·locar unes ulleres i a partir d'aquell moment tot va tornar a tenir sentit. No calia pescar al vol paraules soltes ni altres senyals que desxifressin les imatges inintel·ligibles del meu entorn. Fins avui.

Roberto Saviano explicava en una entrevista que vivim en un país miop. Parem una atenció desmesurada a diversos temes que no tenen una importància excessiva i, en canvi, no percebem de quina manera la camorra napolitana campa al seu aire per la Ciutat Comtal, per exemple. Francesco Forgione, autor del llibre Mafia Export, descriu Espanya com el paradís de la màfia italiana, atesa la laxitud de les nostres lleis. Barcelona i la Costa Brava són dos enclavaments clau per entendre els moviments d'aquestes organitzacions criminals. Després ens permetem el luxe de criticar el país d'Il Cavaliere. Com si aquí estéssim per tirar coets. El portal de Julian Assange, per la seva banda, ha revelat recentment que la màfia russa també s'hi sent molt a gust a Catalunya i ha assenyalat el gabinet Cuatrecasas com un dels favorits per a defensar els seus interessos. Han de venir de fora, per col·locar-nos les ulleres? Sembla que sí. Allà on nosaltres hi veiem una vaga salvatge, a Europa hi distingeixen una impresentable reacció del Govern. Mentre aquí enlairem als altars els pares de l'olimpisme, mereixedors de carrers i grans honors, a fora, es riuen d'un franquista que es va canviar impunement de jaqueta, per dedicar-se a variades corrupteles i viure en la més desfermada de les opulències. I així podríem seguir, posant exemples i més exemples, que més val no citar per no embolicar la troca. La corrupció ho podreix tot, lentament, mentre nosaltres estem enfeinats en altres qüestions, que són d'un altre planeta. Ja ens hi hem acostumat. Per què hauríem de canviar?



diumenge, 12 de desembre de 2010

No podia tenir ganes de plorar


Foto de Man Ray


Aquest matí recordava el meu periple personal pel món de les teràpies. Sessions individuals, grupals, farmacològiques, naturals, psicoanalítiques, gestàltiques, cognitivo-conductuals, etcètera. Sincerament, he perdut el compte de tots els fregats terapèutics en els quals em vaig embolicar en els anys universitaris. Es tracta d'un univers que pot resultar tan restaurador com iatrogènic. És a dir, pots sortir-ne millor o pitjor de com hi havies entrat. Generalment, n'he sortit pitjor, llevat honroses excepcions, que recordo amb gratitud i compensen altres calvaris. Sé que no tothom comparteix aquest punt de vista però considero indispensable que un psicòleg vagi al psicòleg, alguna vegada a la vida. Ja sigui perquè ho necessita pel seu benestar emocional o bé perquè ho requereix la formació que segueix. Personalment, he tocat les dues tecles. I he topat amb un bon nombre de mediocres, prepotents, indolents i sàdics, que no vaig saber reconèixer, per pura ingenuïtat, pròpia de l'edat. Us estalviaré els penosos resultats de tan dubtoses pràctiques, malgrat que amb el temps sóc capaç de recordar-ho amb recomanable sentit de l'humor. Val a dir que he conegut vivències de companys i companyes, que resulten majoritàriament gratificants. Però també esborronadores. És possible que un professional torturi moralment els seus pacients, per pur plaer? Si, òbviament. És viable que ofereixi un tractament addictiu, només per fer caixa, al marge de l'evolució del trastorn? Si, és clar. És pensable que es confongui a propòsit un malalt i se n'abusi sexualment? També. O sigui, aquell que hauria d'afavorir la curació i vetllar pel benestar dels altres, a vegades provoca noves i greus seqüeles. Les inquietants relacions entre el bé i el mal, també es donen en el món de la salut mental, com no podria ser d'altra manera. De tot aquest via crucis, que pot semblar inútilment dolorós, n'he extret alguns dels aprenentatges més valuosos de la carrera. El sofriment és una escola implacable. Primer, evitar la idealització. Segon, reconèixer un seguit d'actituds que no tindré mai davant de les persones que em vinguin a veure. Tercer, admetre que un psicòleg és un ésser humà vulnerable, malgrat que s'esforci per ser el màxim de professional possible. Quart, la teoria no hauria de fer perdre mai el sentit comú. Cinquè, és indispensable cuidar-se un mateix per a poder treballar en condicions. Arribats a aquest punt, cal confiar també en la intuïció, a l'hora de cercar els camins de la curació, al marge d'un currículum brillant o l'escriptura de més o menys llibres. Finalment, el neuròtic recorregut matinal, m'ha conduït a una col·lega psicoanalista de Salamanca, amb la qual conversava en un congrés, no fa gaire. M'explicava que feia teràpia de supervisió perquè en algun moment de les sessions amb els seus pacients, sempre sentia que tenia ganes de plorar. I això no s'ho podia permetre. Em va semblar que era una exigència excessivament elevada -malgrat que no vaig gosar dir-ho-, per algú que escolta habitualment experiències doloroses i ha de ser empàtic i sensible, si vol contribuir a la millora de la salut mental de l'altre. Tot sovint, com deia, crec que perdem el senit comú més elemental. O potser és cosa meva, que encara no acabo de veure-hi clar!


dissabte, 11 de desembre de 2010

Juan Goytisolo, només una estona



El Millennium d'ahir girava al voltant de la figura de Juan Goytisolo. Es podria haver escollit qualsevol pretext per convidar-lo. Però sempre hi ha d'haver un motiu concret, que respongui a la lògica comercial i televisiva, fins a cert punt comprensible. L'escriptor ha rebut recentment el premi Don Quijote de la Mancha. Al mateix temps, s'ha reeditat el seu llibre sobre l'oblidat Blanco White, que conicideix amb el 200 aniversari de la independència d'Amèrica llatina. Sempre és interessant sentir-lo parlar, per la seva singularitat, coratge, humilitat i enorme talla intel·lectual. Amb tants atributs destacables, al marge que hom coincideixi més o menys amb les seves idees, no és d'estranyar que agafés les maletes i decidís mirar-se el país des de la perifèria -utilitzant les seves pròpies paraules-. Tal com jo ho veig, el seu admirable recorregut deixa a nombrosos columnistes egòlatres a l'alçada del betum, malgrat tot el protagonisme que puguin acaparar. Ara bé, amb una horeta escassa de programa poca cosa van exposar. És gairebé dolorós convidar persones tan brillants i haver-se de conformar amb un trist pica-pica dialèctic. Quina llàstima que tots els espais culturals singuin tan justets. Amb prou feines començaven a entrar en matèria, que es va tallar en sec el debat. Bona nit. Ja n'heu tingut prou. Parlaven de les arrels del terrorisme, del nacioanlfutbolisme, de la creixent dificultat de guanyar-se la vida escrivint... És clar, no era qüestió d'allargar-se massa, encara ens aviciaríem a pensar i això suposaria un terrible daltabaix. Mentrestant, en altres cadenes, diversos analfabets incurables disposaven d'hores i més hores per desgranar les seves lamentables trifulgues, en un context de crueltat que feia saltar les llàgrimes. Soroll i degradació. Una nova forma de censura?


divendres, 10 de desembre de 2010

Almudena i l'enverinament


Inés y la alegría és la primera entrega de l'ambiciós i galdosià projecte literari d'Almudena Grandes , al voltant de la Guerra Civil espanyola, que consta de sis volums: Episodios de una guerra interminable



Després de transitar per davant de les imatges captades per Centelles, em vaig quedar atrapada en el passat. Sé del cert que aquesta no és una reacció només meva sinó que comparteixen la majoria de persones que contemplen amb tanta claredat el seu bagatge històric immediat. Festes populars, revoltes, milicians, criatures, dones, dirigents exaltats. La felicitat i el dolor, la pau i la tragèdia. La mort o la supervivència. Et posseeix el desig de saber-ne més i més, de connectar l'abans amb l'ara, d'elaborar minucionsament un mosaic estructurat que doni sentit a l'actualitat, tantes vegades indesxifrable. Han estat molts -massa- anys de clandestinitat i forats negres. Volem saber, com deia la Milá en els seus anys de periodista. Un cordó umbilical invisible ens uneix a totes aquelles persones que van lluitar i sofrir per un país més democràtic. No podem abandonar-los, ja no, de cap manera. Elles i ells ens ajuden a entendre millor determinats retrocessos, en un progrés que mai no és lineal. Nombrosos artistes, des de diferents disciplines, han elaborat els records, malgrat que ara vivim un apogeu especialment destacable. Encara que benvingut, embrutat políticament.
Mentre elaborava el meu particular enfilall històric, Centelles em va conduir a Almudena Grandes i els Episodios de una guerra interminable. Ja devoro amb fruïció Inés y la alegría, el primer de sis volums, basat en un fet poc divulgat de la postguerra, ocorregut a la Vall d'Aran i que, segons remarca l'autora, podria haver truncat el curs de la dictadura. Em resulta molt atractiva la vinculació que estableix entre les petites històries humanes i la història amb majúscules (els cossos mortals i la història immortal, com ella els anomena). La primera, tan rellevant com menystinguda. Les vicissituds de Dolores Ibárruri i Jesús Monzón, es creuen amb la d'Inés i Galán, petits herois quotidians. Encara no l'he acabada i ja espero amb impaciència la següent entrega. L'escriptora madrilenya, que ha tractat extensament el tema de la memòria, explicava en una entrevista que es va enverinar amb totes les vivències individuals, que anava descobrint mentre es documentava per a les seves novel·les i a les quals sentia que calia donar forma literària, com si volgués rescatar-les de les profunditats d'un oceà. Gràcies a la seva brillant capacitat narrativa, ja ha contagiat a centenars de milers de lectors. És evident que Almudena té les seves fòbies i fílies particulars, són ben conegudes i es noten perfectament en el relat. De tota manera, ningú ha dit que s'hagi d'anar a cercar una veritat incontestable i única. És una peça més, d'aquest fris inconclús, interminable i oblidat que van ser la Guerra Civil i la postguerra. Al capdavall, sempre necessitarem buscar, desenterrar i construir. Forma part de la condició humana, no?



dimecres, 8 de desembre de 2010

Centelles i la memòria fotogràfica



L'exposició "Agustí Centelles. Les vides d'un fotògraf (1909-1985)" serà a la Fontana d'Or de Girona, fins el 30 de gener del 2011



He triat una de les fotografies més cèlebres d'Agustí Centelles, també un dels moments més àmpliament difosos del drama de la Guerra Civil Espanyola, que correspon al bombardeig de Lleida, l'any 1937. La dona que plora és la mare del periodista Josep Pernau. Estès a terra, el seu pare, mort. Un text sorprenent del seu fill acompanya la tràgica escena, en l'exposició que ha tornat a fer visible el llegat del famós fotoperiodista a Catalunya. És un dels molts testimonis gràfics que es poden veure en la colpidora mostra que rememora, indirectament, el llarg conflicte amb l'arxiu i la venda posterior al Ministerio de Cultura. Es tracta, doncs, d'un recorregut indispensable, que connecta de manera insòlita el passat amb el present. Tampoc té pèrdua la recuperació del dietari de l'artista, durant la seva estada als camps de refugiats francesos, exposat en forma de videomuntatge. Una meravella que us recomano vivament, al mateix temps que la seva etapa posterior, condemnada a l'ostracisme industrial i publicitari. En sortir de la Fontana d'Or, ahir al vespre, vaig prendre més consciència que mai de la problemàtica de recuperar la memòria traumàtica fotogràfica d'aquest país i la deixadesa de les nostres insititucions, durant tot el període democràtic. La complexitat dels fets i la voluntat gairebé malaltissa de reduir-los a un joc de bons i dolents, ha estat una constant al llarg de les dècades. No entrarem a valorar en profunditat les diferents parts en conflicte, no me'n veuria amb cor. Sé que hi ha opinions per a tots els gustos, personalment, considero que la Generalitat hauria d'haver fet l'impossible per custodiar el llegat Centelles. Curiosament, ironies de la vida, el Conseller de Cultura pertany a un partit històric, anomenat Esquerra Republicana de Catalunya. No es poden adduir raons econòmiques, en un afer de tanta significació com aquest, encara més després d'haver conegut el malbaratament de recursos, escolats viciosament pel Palau de la Música. Quant als fills, Sergi i Octavi, penso que van buscar, legítimament, les condicions que més afavorissin la difusió de l'obra del seu pare. Al capdavall, hi tenien tot el dret del món, perquè té un indiscutible interès general. Després podríem buscar-hi diversos matisos. Per exemple, la manca de sensibilitat dels diferents governs autonòmics i centrals, en relació a la memòria històrica, en general. Ara s'ha reviscolat, al meu entendre, més per interessos polítics que per autèntica voluntat de reparació. O la dispersió de tantíssim material fotoperiodístic, poc cuidat i menystingut. Aneu a saber la dolorosa quantitat d'imatges valuoses, que mai no veuran la llum. De tota manera, malgrat la innegable tristesa que produeix l'assumpte Centelles, no es pot negar que ha aconseguit despertar novament la consciència col·lectiva sobre la necessitat de tenir present el terrible sofriment humà de la Guerra Civil. Que ja no plorin les mares/I que la gent no es mati/Que tothom construeixi/I et puguis fiar dels altres, escrivia Brecht. Ens ho mostren Centelles i tants altres fotògrafs compromesos. És moment recordar, perquè no torni a passar.


dimarts, 7 de desembre de 2010

El cas Guti o què no s'hauria de fer amb un conductor borratxo


Guti, borratxo, després de l'accident. Foto: Suleyman Kaya.



Ha passat només un dia i és tristament famosa la borratxera de Guti, jugador del Besiktas, que apareix a gairebé tots els diaris del país, amb un aspecte deplorable. Sé que molta gent es peta de riure amb aquest noi -deu ser, en part, pel seu clon del Crackòvia- però jo ja no li trobo cap mena de gràcia, segurament perquè només percebo la part fosca de l'assumpte. Miro la imatge i veig un esportista brillant en franca decadència, res més que això. La hilaritat que desperta la seva cara desencaixada em recorda l'escassa consciència dels riscos que comporta barrejar l'alcohol amb el volant, per desgràcia de possibles víctimes col·laterals. Penso en el conductor drogat, que va matar vuit ciclistes a Itàlia, el passat 4 de desembre. Em remeto també al cas recent de Jesús Neira o a la fatxenderia de José María Aznar, un anàrquic que vol anar pel seu compte, a l'hora de beure vi i llançar-se a la carretera. Per altres qüestions, ja sabem que són força més conservadors. En resum, abunden els bons exemples. Pels qui no se n'hagin assabentat, l'exmadridista quintuplicava la taxa d'alcoholèmia permesa, quan la policia turca el va aturar després d'haver xocat amb un autobús, mentre conduïa contra direcció amb el seu Range Rover. Poca broma, amb l'estrelleta de la nit. Malgrat la gravetat de la infracció, els resultats han estat més light que les begudes que devia ingerir. Una sanció administrativa, 277€ de multa i cap a casa. Per compensar el mal tràngol, encara compta amb la solidaritat del seu club, que espera la ràpida recuperació del jugador i celebra que l'accident no hagi tingut conseqüències futbolístiques. No hi ha res com dir-se José María Gutiérrez. Per a la resta de mortals, un avís d'última hora. Un informe encarregat per la Conselleria de Justícia assenyala la necessitat de crear programes específics, per tal de millorar els resultats dels cursos als quals es veuen obligats a assistir els condemnats per conduir sota els efectes de l'alcohol. La majoria de persones sancionades en matèria de trànsit, ho són per aquest motiu; una bona part no són bevedors ocasionals sinó que pateixen una addicció, per la qual cosa es fa necessari un diagnòstic previ. Caldria que s'apliquessin mesures més ajustades a les característiques de l'infractor i es previndria millor el risc de recaigudes. Malauradament, no serà el cas de Guti, a qui molts continuaran rient la gràcia... Pim Pam, Pim Pam, copas vienen, copas van...



dilluns, 6 de desembre de 2010

La bandera híbrida


El PPC ha mostrat una bandera identitària bicèfala durant la campanya, fins ara desconeguda per una servidora


Dia de la Constitución Española. Jornada que he triat per abordar un afer que em porta de corcoll. La bandera. El tema de les banderes és cosa seriosa, s'ha d'anar amb peus de plom, a l'hora de referir-s'hi. Avanço d'entrada que no vull ferir cap sensibilitat política. Encara que tingui les meves pròpies conviccions, considero fonamental el respecte a les alienes, sempre i quan no vulnerin els drets humans. Malauradament, ha estat a punt d'entrar al Parlament algun grup extremista, amb ideologia clarament racista, mentre que alguns aspirants s'han passat set pobles en els seus discursos. Aquesta és una qüestió que caldria abordar amb tota la seriositat requerida i que deixarem per un altre moment. Em sembla preocupant -encara que malauradament sigui freqüent- el menyspreu sistemàtic d'alguns cap a la ideologia dels altres, només pel fet que no comparteixin el credo de la capelleta pròpia, sigui quina sigui. L'exabrupte és tan fàcil i rentable que sembla que cada vegada sigui més complicat fer treballar el cervell, a la recerca d'un argument ben fonamentat, que enriqueixi el debat democràtic. Amb aquest missatge, però, només pretenc posar modestament de relleu un complex mosaic identitari, susceptible de generar certa confusió i el qual, d'alguna manera, mostra la pluralitat de la nostra societat.
Gairebé cada grup polític opta per una identificació simbòlica concreta. Són pocs els partits que no es recolzin en una bandera. És una opció tan vàlida com les altres, encara que quedi poc clar que defugin el nacionalisme, tal i com sostenen. Algú es pot sostreure d'alguna forma de nacionalisme, en aquest país? Fins ara, coneixíem l'estelada -cada cop més present en el paisatge català, especialment després del 10-J-, representant de l'independentisme; la senyera -alguns en fan servir nou, en honor al Petit Príncep-, utilitzada bàsicament per al catalanisme autonomista; la bandera espanyola, emprada per a ressaltar l'espanyolitat de Catalunya i, finalment, la bandera espanyola amb àliga incorporada, que encara es deixa veure per algun balcó o blog, especialment en dates assenyalades. La darrera, queda clar, m'inquieta profundament i entraria dins del grup de les inacceptables. A les quatre velles conegudes, s'hi ha afegit una nova variant. Ignoro si abans existia, en tot cas, jo la desconeixia. És la bandera híbrida, que incorpora la bandera espanyola i la senyera, a parts iguals. D'aquesta manera, suposo que s'intenta representar una part de la ciutadania que podria recelar de les anteriors. A la imatge, la veiem en forma de pin, popularitzada pel PPC durant la recent campanya electoral. Ara bé, cal matitzar que en la seva versió de tela, la bandera adopta un naixement espanyol -dues franges vermelles i una de groga- i un final, com si fos un serrell, que incorpora les quatre barres catalanes. Aquí és on entren els meus dubtes existencials. Quina proporció de catalanitat i espanyolitat pretenen representar, amb aquest format? Els ciutadans que la fan onejar, tenen una base interior espanyola, que culmina en un colofó catalanista? És possible mantenir aquesta bicefàlia, sense caure en la ciclotímia? I pels ciutadans que ho senten a la inversa, quina seria l'alternativa? Hauríem de crear una bandera híbrida invertida per a ells? La confusió que pateixo és notable i està servida. Veig clar que necessito una teràpia identitària de shock. O potser una llarga psicoanàlisi històrica. Ja no sé quin mar navego!



diumenge, 5 de desembre de 2010

Diumenge salvatge


Uns diuen: vaga salvatge. I tots repeteixen: vaga salvatge. Jo diria: conflicte salvatge. Informació salvatge. Resolució salvatge.
Pont salvatge.



Avui volia parlar dels controladors i la seva tornada al treball, a punta de pistola. D'ençà dels temps del dictador, que el país no havia presenciat un conflicte d'aquestes característiques, amb unes postures xulesques i antidemocràtiques tan considerables, per ambdues bandes. Potser és la crisi econòmica, que afavoreix els girs totalitaris. O simplement els fa aflorar, amb més netedat que abans. Però som diumenge i no tinc ganes d'embolicar encara més la troca. Al capdavall, tot és tan complicat que no sabria ni per on començar. Em fa massa mandra anar a buscar petroli, avui. Coincideixo amb la majoria que el més important és que es restableixi l'ordre, poc a poquet i que totes les persones que han quedat abandonades als aeroports arribin ben aviat al seu destí, si és que encara hi són a temps. La veritat, deixem-la pels portaveus i els entesos. Així doncs, en comptes d'endinsar-me en el perillós laberint de la selva aèria, faré una mica d'autobombo i anàlisi estadística, d'aquest meu, modestíssim i minoritari blog, que mai no arribarà a cap conclusió important. Avui penjo el post número 700, una excusa com qualsevol altre per parlar del Top ten dels missatges més vistos, del maig al desembre del 2010, que són les úniques dades de les quals disposo. D'aquesta manera, em sumo jo també a l'obsessió per les llistes, que tan abunda en el món internàutic en general i blocosfèric, en particular. De passada, aprofito l'avinentesa per agrair-vos la vostra presència -visible o silenciosa- i us animo a aportar les vostres reflexions, que sempre seran benvingudes. Si em refiés d'aquestes dades, a grans trets, hauria de concloure que allò que més interessa els visitants de Si plores perquè has perdut el sol... -procedents d'Espanya, Estats Units i Canadà, majoritàriament- són el sexe, la violència i la mort. Temes salvatges:
  1. Prostituta danesa que defensa el seu col·lectiu. Resulten més interessants els comentaris que allò que s'hi exposa. No passa setmana que diversos visitants danesos no cerquin el seu nom i ensopeguin amb aquest polèmic missatge.
  2. Intercanvi de parelles i els meus dubtes existencials al respecte. Hores d'ara, continuo amb el mateix dilema. Si canviés de parer, no dubteu que en deixaria constància escrita.
  3. Reflexions sorgides d'un programa radiofònic sobre trastorns alimentaris. Una oient advertia dels fòrums proanorèxia i bulímia. Havia de parlar-ne al blog.
  4. Fins als nassos de veure els mateixos opinadors hostils a tot arreu. Amb la mala bava que gasten alguns, no seria d'estranyar que algun dia patissim tots plegats algun ensurt de salut. Més val prevenir que curar, com diu la dita.
  5. La guerra de l'Iraq passada pel sedàs de l'administració Obama. Els Estats Units, una vegada més, com a portador de la democràcia al món. Els centenars de milers de morts, un detall circumstancial.
  6. Excessos libidinosos a la campanya electoral catalana. Orgasmes, missatges intolerants i vídeos porno que han desembocat en alguna patacada colossal.
  7. Un presumpte corrupte gironí, amb abonament a la zona Vip del Festival de Cap Roig. Ara com ara, no se'n canta ni gall ni gallina.
  8. Escriptor infame procliu a la violència sexual verbal. Després de fer apologia de la pedofília, tothom se li tira al damunt. Les invectives no serveixen per a res perquè ell continua tan ample. Conseqüències laborals: cap ni una.
  9. L'eutanàsia vista des de la caverna mediàtica. Necessitat urgent de mirar el problema a la cara, sense punts de vista monolítics, que entorpeixin la reflexió profunda.
  10. Vandalisme antisistema en el marc de la vaga general. La rebel·lió okupa i la pèssima gestió de la presència d'aquest col·lectiu a Barcelona deixen, una vegada més, un panorama desolador.



divendres, 3 de desembre de 2010

Assassins entre nosaltres


Els crims de Joan Vila, zelador del geriàtric La Caritat d'Olot, han commocionat la nostra societat



En ocasions, els assassins en sèrie són com un mirall de la part fosca de la societat que els acull. Els titllem de monstres i els ubiquem fora de nosaltres. Ens estimem més pensar que no hi tenim absolutament res a veure. Els oferim el paper de cap de turc, perquè així ens eximeixen de qualsevol responsabilitat, vinculada a les atrocitats que han comès. Les seves patologies són el reflex tenebrós de les realitats incòmodes, les més salvatges, de les quals preferim apartar la mirada. Volem creure que som millors, que estem alliberats de màcules horribles. Anestesiem qualsevol capacitat d'autocrítica i així anem fent, com bonament podem. Aquesta hipòtesi, agosarada però oportuna, és la que sosté Gellert Tamas, autor del llibre L'Assassí del làser. És un altre representant de la novel·la negra nòrdica, potser recurrent perquè en aquelles latituds hi abunden els tòpics idíl·lics i ha arribat el moment de trencar-los, un darrere l'altre, mentre s'aprofita la bona ratxa editorial. De passada, això els permet tirar endavant, amb una certa higiene mental. Com Stieg Larsson, Tamas està especialment interessat en la violència associada als moviments utltradretans; per aquest motiu, va investigar a fons la vida del xenòfob John Ausonius, que va terroritzar la societat sueca, amb un fusell làser, entre els anys 1991 i 1992. Els motius de la violència eren clarament racistes, una xacra de la qual aquí no estem pas exempts, tenint en compte que el partit Plataforma per Catalunya ha estat a punt d'entrar al Parlament. Tornem a Suècia, però. L'autor sosté que la manca d'adaptació a una societat excloent -Ausonius era un ciutadà d'origen immigrat- va alimentar un mostre que anhelava senir-se vinculat, encara que fos d'una manera malaltissa, a una comunitat que mai no el va acceptar. Vet aquí que això ens conduieix a Joan Vila, l'assassí d'ancians de La Caritat d'Olot, que també es va posicionar en el paper de divinitat, a l'hora de treure la vida als més vulnerables. Si partim de l'atrevida tesi de l'escriptor suec, podem preguntar-nos si el zelador és un degenerat aïllat o hi ha quelcom en l'entorn que hauria d'analitzar-se amb profunditat. Quina mena de tracte reben les persones grans, a les residències? Són millorables les circumstàncies que s'hi dónen, per tal de garantir una vida digna? Es supervisa adequadament la competència del personal que hi treballa? Aquests i altres interrogants zumzegen pel meu pensament, com insuportables borinots. Considero que la nostra societat també és especialista en ocultar la porqueria sota l'estora, faríem bé de reflexionar seriosament al voltant d'aquestes qüestions. Joan Vila no és pas un bolet tòxic, sorgit del no-res. Em permeto dubtar que hagués sobreviscut sense les condicions adequades de llum, humitat i temperatura. No podem negar que tenim la barbàrie a la cantonada, malgrat que la voldríem ben lluny. Podrem ignorar-la eternament?



dijous, 2 de desembre de 2010

Que no us arrosseguin a l'abisme





La drogodependència és un drama social infinit. No diré res que no revelin les xifres ni les amargues experiències que tots coneixem al nostre voltant. De tota manera, mai no està de més reflexionar sobre la temptació de determinades actituds redemptores, que poden conduir a la bogeria a propis i estranys. A banda d'aquells que sofreixen el problema en primera persona, no és gens banal tenir en compte els éssers estimats, perquè poden viure el seu procés tant o més intensament. És possible que sorgeixi un bloqueig glacial davant d'un ésser humà que ha emprès un incomprensible camí cap a l'autodestrucció. Amb o sense retorn. La impotència, la ràbia o la tristesa brollen incansables davant la complexitat d'un trastorn que a vegades es resisteix a revertir. Afortunadament, hi ha moltes persones que escullen la vida, però també n'hi ha d'altres que es decanten per la mort. És dur, però hi ha toxicòmans que no se'n surten. Perquè sortir-se'n no és gens fàcil. La tolerància envers determinades substàncies dificulta enormement la presa de consciència. La línia que separa el consum excessiu de l'addicció tot sovint és difusa per a l'entorn. Poden passar molts anys abans que s'obrin els ulls de manera definitiva i a vegades és massa tard per reaccionar. Es tracta d'una malaltia, si. Però no d'una malaltia convencional. Qui la sofreix és víctima de si mateixa i només serà ella qui en podrà sortir, per més ajudes que sorgeixin pel camí. Si no està disposada a fer un pas definitiu cap a la sortida, la família o la parella, poca cosa podran fer per evitar que continuï l'espiral de consum. Malauradament, també hem de dir que la recuperació és complicada perquè no és apta per a totes les butxaques. Moltes teràpies de rehabilitació tenen un cost elevadíssim, només accessible a uns quants privilegiats. De tota manera, penso sincerament que aquest és un altre tema. Com deia, considero fonamental ser conscient dels propis límits i no cedir a determinats xantatges emocionals. L'estimació i comprensió vertaderes no estan renyides amb la fermesa, ans al contrari. Finalment, qui ha escollit la drecera macabra, no han estat pas els germans, els pares o els amics. La seva vida és una altra. Per quin motiu haurien de transitar ells també cap a l'abisme?



dimecres, 1 de desembre de 2010

Joves, preservatius i bisbes


La postura de l'Església respecte el preservatiu és sobradament coneguda. Com bé sabeu, el Papa ha fet una tímida aproximació a la seva acceptació, només en casos de prostitució. Malgrat tot, els bisbes espanyols s'hi han oposat, perquè consideren que el seu ús sempre es dóna en un context d'immoralitat. Increïble però cert. Si hagués de rebatre aquesta idea, no sabria ni per on començar. Què deu ser la moralitat, segons el seu criteri? Si pensen que la castedat i la monogàmia són les úniques fórmules realistes de prevenció, deu ser que viuen en un altre planeta. O pateixen un cinisme incurable. Mai no està de més recordar algunes dades, per si les mosques. La transmissió heterosexual del VIH és la principal causa de contagi en els països amb major taxa de persones infectades. Als Estats Units i Europa, malgrat que la primera causa és l'intercanvi de material per al consum de drogues, la relació heterosexual no segura s'ha convertit en la principal via d'increment de casos en la darrera dècada. Segons les estimacions, aquesta tendència es mantindrà en el futur. Es calcula també que la meitat de les infeccions es dóna a la franja compresa entre els 15 i els 24 anys d'edat. Tot i els avenços en el terreny del tractament i les vacunes, encara és la prevenció, a través del correcte ús del preservatiu masculí i femení, la principal arma per a combatre la pandèmia. Les idees catòliques sonen extremadament anacròniques, en aquest context, però ens podríem preguntar si tenen alguna remota incidència en el comportament sexual dels adolescents. En un estudi realitzat a la Universidad de Vigo, van estudiar quines creences -bones predictores de la conducta- influïen en l'ús del preservatiu masculí, entre joves sexualment actius, de 18 a 27 anys. Entre moltes conclusions interessants (que podeu consultar en l'enllaç), van trobar que els joves, malauradament, no l'utilitzaven sistemàticament i que hi recorrien més com a mètode anticonceptiu que per frenar les malalties de transmissió sexual. Els mètodes hormonals per a prevenir l'embaràs podrien ser-ne substituts i generar més riscos, sobretot entre les noies. Elles tenien més en compte creences vinculades a la seguretat i l'afectivitat mentre que els nois valoraven més les relacionades amb el plaer. La manca de fluïdesa en el diàleg interpersonal i la dificultat per a comprar preservatius, també podien interferir en l'ús responsable. Les campanyes preventives farien bé de valorar tots aquests resultats, per tal de millorar la seva efectiviat. Per altra banda, tenint en compte que Espanya és un dels països més afectats per la Sida de l'oest d'Europa, els bisbes espanyols i els seus acòlits mediàtics podrien plantejar-se abandonar d'una vegada per totes el seu paper d'esculls en el desenvolupament d'una correcta educació sexual entre els joves. Pel bé de la sanitat pública, no seria més assenyat que moderessin el seu to de censura?