dimarts, 30 de novembre de 2010

Tenir mal perdre


En els darrers enfrontaments entre equips catalans i madrilenys, aquests últims han encaixat poc esportivament la derrota



Atlètic de Madrid-2, Espanyol-3. Quique Sánchez Flores protagonitza una enganxada important amb Luis García. Malgrat que el tècnic apel·la a l'honorabilitat dels colchoneros, queda clar que no entra dins de la seva competència rectificar el capità blanc-i-blau ni molt menys anar-lo a buscar un cop finalitzat el partit, per passar-hi comptes. Carlos Kameni evita un mal major. Després de la picabaralla, Flores no es disculpa pel seu rampell de mal geni sinó que el justifica.


Barça-5, Real Madrid-0. Un cop entomada la maneta, Sergio Ramos reparteix llenya a tort i a dret. Cristiano Ronaldo ja havia donat una empenta a Guardiola, arrel d'un malentès amb la pilota. Per altra banda, els homes de Mourinho abandonen el Camp Nou sense fer declaracions i deixen els periodistes amb un pam de nas. Sens dubte, una altra forma de menyspreu remarcable. La derrota i la reacció adversa queden clares davant de milions d'espectadors.


No es tracta de fer una anàlisi maniquea, de catalans contra madrilenys. Apartem la geografia d'aquesta qüestió, que encara prendríem més mal. Podria haver estat a la inversa, naturalment. Els jugadors de l'Espanyol i el Barça haurien pogut perdre els papers de la mateixa manera, si els resultats no els haguessin afavorit. Si tiréssim d'hemeroteca, de ben segur que hi trobaríem nombrosos exemples. Fet l'aclariment, penso honestament que tant Pochettino com Guardiola, han demostrat més fair play que els seus adversaris, en aquests casos. Normalment, són tècnics conciliadors i dialogants, gens proclius a entrar en provocacions gratuïtes. Si més no, de cares als mitjans. Probablement, això influencia els jugadors, que entenen que les baralles són perjudicials per al rendiment, en la mesura que afavoreixen la desconcentració.
Podem admetre, no obstant, que existeixen certes reaccions de ràbia comprensibles, fins i tot aconsellables. Sabem que la sana rivalitat és estimulant: abans, durant i després del match. Ara bé, convindria calibrar-ne els límits, per tal de conservar l'esportivitat que hauria de caracteritzar el futbol, encara més quan parlem d'audiències massives. La violència es trasllada a milions d'espectadors, receptors de les mostres d'hostilitat. No hauria de ser fonamental, en la direcció d'un club, vetllar per la imatge que se'n projecta? Poster no són importants, les formes, al marge dels resultats? Com és habitual, també caldria repartir a la premsa part de la responsabilitat, per la malsana tendència que tenen alguns a escalfar els partits més del compte. Si entrem en el terreny psicològic, una de les primeres teories reeixides per explicar aquesta mena de reaccions és la de la Dollard i Miller (1939), segons la qual l'agressivitat es desencadena fàcilment en una situació d'impotència, davant la impossibilitat d'assolir un objectiu desitjat. La cultura de l'èxit i el triomf immediat, dificulten encara més la tolerància a la frustració, una realitat que ens afecta a tots. Per a canalitzar-la, calen eines educatives, basades en la intel·ligència i l'autocontrol emocionals. A banda de tocar la piolota adequadament, doncs, és necessari temperar el caràcter. En cas contrari, es fomenta l'odi i s'acumulen sancions a dojo. Es fa un ridícul espantós. Tampoc es tracta d'això.


dilluns, 29 de novembre de 2010

La metàfora de l'ou




A dalt, una coneguda sentència de Humpty Dumpty, insertada en la il·lustració de John Tenniel. A sota, el portaveu del PSC s'eixugava un ou que li van llançar inesperadament a la closca




Durant la passada nit electoral, una de les imatges de la derrota fou un ou estampat a la closca de Miquel Iceta. Es pot discutir si calia donar tanta cobertura mediàtica a una bretolada com aquella però es fa francament difícil aturar-ne la divulgació, quan parlem d'una escena tan extremadament plàstica, després d'una patacada monumental a les urnes. Per altra banda, al marge que es tracti d'un fet condemnable -sens dubte, ho és- resulta igualment complicat no caure en la temptació de veure-hi una metàfora sobre el caràcter manipulador del poder i les conseqüències que se'n poden derivar. Els seus portaveus sovint es comporten com encantadors de serps, que no admeten una altra versió, diferent a la seva, mentre juguen amb les paraules, en funció de la conveniència del moment. Així ho mostrava Lewis Carroll, en un diàleg entre Alícia i Humpty Dumpty. Anem a la versió original, recollida a Wikipedia:


“I don’t know what you mean by ‘glory,’ ” Alice said.

Humpty Dumpty smiled contemptuously. “Of course you don’t—till I tell you. I meant ‘there’s a nice knock-down argument for you!’ ”

“But ‘glory’ doesn’t mean ‘a nice knock-down argument’,”
Alice objected.

When I use a word,” Humpty Dumpty said, in a rather a scornful tone, “it means just what I choose it to mean—neither more nor less.”

“The question is,” said Alice, “whether you can make words mean so many different things.”

“The question is,” said Humpty Dumpty, “which is to be master that’s all.”

Alice was too much puzzled to say anything, so after a minute Humpty Dumpty began again.

“They’ve a temper, some of them—particularly verbs, they’re the proudest—adjectives you can do anything with, but not verbs—however, I can manage the whole lot! Impenetrability! That’s what I say!"

Humpty Dumpty adverteix Alícia que no sabrà què vol dir la paraula glòria fins que ell l'hi reveli. Davant la perplexitat de la noia, assegura que el quid de la qüestió es troba en qui té el poder i no pas en el significat intrínsec del mot. Qui mana, domina el vocabulari, amb independència d'allò que n'opini el receptor. Es tracta d'una hegemonia fràgil, malgrat tot. Recordem el cèlebre però irreperable destí d'aquest ou antropomorf, narrat en una popular cançó infantil:


"Humpty Dumpty sat on a wall.
Humpty Dumpty had a great fall.
All the king's horses and all the king's men
Couldn't put Humpty together again"


diumenge, 28 de novembre de 2010

La màgia de la campanya




Missió complerta. He estat moguda pel desig de no reviure el trauma dels dos darrers mandats. Res de grans aspiracions i renaixements miraculosos, només que no empitjori el panorama, ja en tindria prou. Conservo l'esperança -ingènua, probablement- que els dies que vindran seran menys funestos que els anteriors. Ho confesso amb la boca petita, per la recent visió del pútrid clavegueram dels partits, del qual només coneixem la tímida superfície. Els votants tenim una limitadíssima capacitat de transformació. Una democràcia de mínims. Potser una partitocràcia, com l'anomena un veí del meu poble, més afinadament. Els candidats escollits tampoc influiran de forma decisiva, si tenim en compte el tsunami econòmic. A vegades, em fa la impressió que són com homenets i donetes, que proven d'aturar un tornado o qualsevol altre fenomen atmosfèric incontrolable, mentre arrepleguen tot el que poden, en la inabastable comesa. Si són generosos, reparteixen paraigües i algun impermeable. Un bot salvavides, per als més afortunats. Sigui com sigui, ahir va finalitzar la cursa electoral, la qual cosa, en si mateixa, ja constitueix un motiu d'alegria. Hi ha hagut nombrosos miratges i poca política, com era de preveure. El vell truc dels spin doctors. L'emotivitat dilueix el nucli dur del contingut i movilitza igualment l'individu de carrer, que sempre voldrà creure en un futur millor. Les propostes s'han perdut, entre jocs de mans i guions barats, propis de serials de migdia i pel·lícules porno de baixíssima qualitat. Apel·lar a l'emoció és una fórmula infal·lible, per desviar l'atenció del sofert ciutadà i, de passada, fer-li creure que hi ha quelcom en l'horitzó que passa per les seves mans. Aconsegueixen una renovada confiança en la precària democràcia. Les campanyes són un niu de cops d'efecte, una carta per aquí i un barret per allà. Un conill o un colom que apareixen sobtadament. La confusió òptica està servida. Mentre mires cap a una banda, per l'altra hi succeeixen aquella mena de coses que més val no contemplar. Són massa terribles, per als cors sensibles. Passaran quatre anys, quatre més. Aquestes línies escèptiques també seran una il·lusió oblidada. Rebrotaran les promeses. Recordarem gestes passades. Tornarem a votar, tornarem a creure.



divendres, 26 de novembre de 2010

Cremats pel poder (però ells es presenten)



Malgrat la nefasta gestió del foc d'Horta de Sant Joan, alguns capitostos d'Iniciativa no han tingut cap pudor a l'hora de presentar-se novament a les eleccions



La Conselleria d'Interior tal vegada sigui el llast més feixuc d'aquest extenuat tripartit, que ha arribat sense alè al final d'un interminable mandat. Serien diverses i variades les calamitats que podríem glossar-ne. En la meva modesta opinió, però, destaca per damunt de totes l'execrable gestió de la tragèdia d'Horta de Sant Joan, que s'ha reviscolat inesperadament, a pocs dies del 28-N. De ben segur que encara hi haurà algú que ho identificarà com un ventilador de darrera hora, perquè resulta un cop d'efecte gens menyspreable contra el partit de Joan Saura, que es presenta amb el lema Verd Esperança. Un color que ha esdevingut, d'un dia per l'altre, Negre Socarrimat. En qualsevol cas, benvinguda sigui la diligent investigació. Després d'un any i mig d'interrogatoris, la jutgessa de Gandesa ha imputat Delta 0, Carles Font, màxim encarregat de l'operatiu, per delictes d'homicidi i presumptes delictes de lesions. Tal i com informa La Vanguardia, un dels diaris que més s'ha ocupat del tema, els indicis fan pensar en una responsabilitat penal, la qual cosa desmuntaria la recalcitrant teoria de la Conselleria d'Interior. Com bé sabeu, aquesta va sostenir des del minut u que el tràgic desenllaç va ser fruit de les inclemències meteorològiques i no pas de la negligència dels alts comandaments. Una versió que van defensar amb ungles i dents, a través d'estratègies més aviat poc ortodoxes, impròpies dels suposats garants del compliment de la llei. Cal afegir que, en cas de condemna, la Generalitat es convertiria en responsable civil subsidiària de les morts, suposo que d'aquí es deriva l'interès en defensar la hipòtesi del canvi de temps. Un cop més, ha estat el treball anònim i esforçat de tants ciutadans i professionals indignats, que ha aconseguit apropar-nos a la veritat dels fets que van succeir aquell dramàtic 21 de juliol. En el llibre La veritat crema, Dolors Espinet, germana del bomber Ramon Espinet, que va perdre la vida en l'incendi, ha relatat el pèssim tracte rebut. Si escolteu aquí, sentireu la seva corprenedora versió dels esdeveniments i la mordassa que han procurat imposar-los fins a l'últim moment. Vet aquí la cara oculta d'un partit que vetlla pels valors més excelsos de la democràcia, entre els quals s'hi compten l'amor als més desemparats i la cura del medi ambient. Llàstima que els mètodes emprats en moments de dificultat siguin tan coercitius, que si no, encara els hauríem cregut. El poder té aquestes coses.



dijous, 25 de novembre de 2010

Els límits de l'amor




Avui és una jornada especialment adequada per cridar l'atenció sobre un dels dèficits que tot sovint precedeix el drama de la violència domèstica. Com sabem, existeixen diversos factors psicològics que fomenten l'inici i el manteniment de la virulenta espiral tòxica, entre els quals s'hi troba la dificultat per posar límits a l'amor, que afecta principalment les dones, encara que també hi hagi homes atrapats en aquesta dinàmica. Per la meva experiència, però, els homes tenen més facilitat per desvincular-se d'una relació patològica, mentre que les dones, principalment per raons educatives i econòmiques, experimenten moltes més complicacions. La llarga tradició masclista ha deixat una empremta profunda, que dificulta que es doni pas a nous patrons de relació, molt més saludables i productius per ambdós gèneres. Penso que és crucial donar més importància a l'empoderament femení, tant des de la perspectiva dels recursos materials com de la salut mental. Considero que és bàsic tenir ben clars els propis drets, quan s'inicia una relació de parella. Qüestions tan fonamentals com el manteniment de l'autonomia o la detecció a temps d'un comentari o actitud ofensius, seran determinants per decidir si volem tirar-la endavant o aturar-nos a mig camí. D'altra manera, s'acaba per normalitzar la violència, com un fet natural, inherent a qualsevol relació humana. Bàsicament, es naturalitza la falta de respecte, que no s'identifica com a tal. En determinats contextos, és més complicat del que sembla distingir l'estimació vertadera de l'interès mesquí, per la qual cosa no és banal reforçar aquest tipus d'educació, basada en l'autoestima i els límits. Ningú queda completament lliure de viure alguna situació d'abús, al llarg de la seva vida. Si aprenem de l'experiència, no obstant, prevenim que torni a passar. Quan s'encén aquella llum vermella d'advertència, és moment de girar cua i entendre que és infinitament millor estar sola, que mal acompanyada. Passada una temporada, després d'una ruptura traumàtica, les dones que han estat maltractades poden experimentar un escepticisme crònic i creure que és impossible gaudir d'una relació saludable. Malgrat que algunes romanen feliçment solteres, altres cauen en la desesperança. En qualsevol cas, convé acostar-se a persones autènticament respectuoses. Potser no són gaire seductores o falagueres, ni tenen grans deliris romàntics però posseeixen un talent natural per a l'amor vertader. Només cal ser prou sàvia com per reconèixer-les. I deixar-se estimar...



dimecres, 24 de novembre de 2010

Envelliment actiu, un exemple




En el penúltim capítol d'El convidat, van visitar l'actriu Montserrat Carulla, dona propera a la vuitantena, que gaudeix d'una autonomia envejable, la qual, probablement, es deu en part al seu important nivell d'activitat. Vaig pensar que ella i el seu marit, per diferents motius, eren exemples clars de la vivència d'un envelliment satisfactori. Encara bastant insòlit, tant per raons psicosocials com genètiques. Si fos possible escollir-ho, segur que una aclaparadora majoria signaria ara mateix per viure plenament fins al final. Hi hauria algú que apostaria més per la quantitat que per la qualitat? Existeixen infinitud de components que no controlem, certament, però cal recordar que hi ha eleccions determinants, de les quals potser tampoc no som prou conscients. En l'àmbit de la medicina, encara es manté una praxi tronada, exclusivament dedicada a pal·liar la morbidesa, a base de química farmacològica, malgrat que fa anys que sabem que el futur passa per comprimir-la al màxim. És evident que s'han fet avenços immensos, en poques dècades, tot i que encara quedin rèmores que resisteixin. Una de les primeres teories científiques solvents proposava, precisament, la necessitat de tirar endavant polítiques encaminades a retardar l'aparició de la primera malaltia crònica. Intervencions dirigides, per exemple, a promoure una dieta equilibrada, la pràctica regular de l'exercici físic o l'abandó dels hàbits tòxics, que havien de complir amb el propòsit d'aconseguir un envelliment saludable, sobretot si es tenia en compte l'abast del canvi en la piràmide poblacional, d'enorme impacte en la despesa sanitària. Fries (1980) postulava que, en aquest marc d'acció, el marcador d'inici de les xacres es retardaria molt més ràpidament que aquell que marcava l'allargament de l'esperança de vida. D'aquesta manera, es comprimiria significativament el període viscut en presència de malaltia i/o discapacitat. La seva teoria no es va quedar pas en filosofia de saló sinó que se n'ha comprovat a bastament la seva equivalència pràctica. L'OMS, per la seva banda, està interessada en nous indicadors, que avaluin l'esperança de vida saludable de la població, en diferents països. Amb tot, cal puntualitzar que també és possible gaudir d'un bon envelliment, malgrat les xacres, sempre que sigui viable posar en marxa els mecanismes adequats per a adaptar-se als canvis. Aquest seria tema per un altre post. En qualsevol cas, penso que és positiu posar èmfasi en el paper que tenim, a l'hora de convertir-nos en agents actius del propi benestar. El futur també és a les nostres mans, una obvietat que tendim a oblidar.




dimarts, 23 de novembre de 2010

La seva vida. Capítol vuitè.



No tots els dracs han mort exactament com ens han explicat


Benvolguts lectors, perdonareu aquest canvi de veu però la meva esposa, la princesa Ventafocs, es troba al llit amb un refredat que l'ha deixat indisposada i m'ha demanat que escrigui aquestes línies per a vosaltres, perquè fa molt de temps que té la biografia mig abandonada. Entre la filla, les intrigues de Palau i els deures laborals anem més de bòlit del que convindria. No és necessari que em presenti perquè ja em coneixeu, sóc el Príncepblau. Com us ha explicat la meva dona, sóc mestre i ara estic plenament dedicat a organitzar uns comicis per escollir els millors representants dels ciutadans a la cort del rei, el meu pare. Entre nosaltres, espero que acabi aviat perquè em porta més maldecaps que una altra cosa. També preparem un torneig entre els cavallers més influents del reialme i no es parla de res més en tot el dia. Comicis i torneig. Torneig i comicis. He rellegit l'últim capítol i també els anteriors amb la finalitat de contar-vos allò que va succeir, quan érem enmig de la boscúria. Ja sabeu que en matèria de dracs no sóc cap expert i tenia més canguelo que ganes de donar mort a la bèstia. Sort que la meva dona té solucions per a tot. És la millor companya que maig hagués imaginat. Tot sovint penso que tinc una fortuna que no me la mereixo. Des del primer dia vaig saber que era la dona de la meva vida, no em pregunteu perquè però és així. El verí que li va entregar la misteriosa anciana del bosc el vàrem barrejar amb una pega elaborada a base de resina, que utilitzo freqüentment per als treballs amb la mainada. A la manera d'un ungüent, el vàrem untar per sobre de les fletxes i llances que carregaven els soldats. Quan tinguérem la feina enllestida, ens acostàrem tots dos sigil·losament a la cova, on jeia aquell animal temible. Si haig de ser sincer, la missió no va resultar complicada perquè, com que dormia com un tronc, no fou gens perillós disparar-li la munició emmetzinada, que el va fer expirar sense escarafalls, en un tres i no res. I ara ve la part que em té mortificat. Hores d'ara, encara no sé si vaig actuar correctament, tot i que, si l'hi demanéssiu a la Ventafocs, us diria que no té cap dubte que fou el més adequat. Segons ella, no teníem més opcions. Com que corria la brama que jo era un covard i per això no volia ser el successor del rei a l'exèrcit, vàrem idear un pla al meu favor. Es tractava d'adulterar una xic l'èpica de la matança, de forma que jo quedés com un heroic i valerós cavaller, enfrontat a un monstre terriblement exaltat i violent, que havia agafat la princesa entre les seves urpes i es negava a deixar-la anar. Vet aquí que elaboràrem una narració carregada de foc i rauxa i així la traslladàrem als soldats, que ho esbombaren per tota la cort, tan bon punt arribàrem. Aquella falsa gesta em va alliberar dels rumors i va permetre que prengués una decisió definitiva davant de tots els convilatans, que van acceptar que era amo i senyor del meu destí. Així fou com l'activitat de l'exèrcit passà a mans del general més veterà i jo vaig reconduir una mica aquella passió embogida per als enfrontaments en tornejos sense vessament de sang. Conservo els remordiments per haver robat a la Ventafocs el seu just protagonisme en la història, que va ser escrita de manera completament diferent a com es va esdevenir en realitat. També us dic que no m'agradaria gens que la princesa Sol seguís el meu exemple, en aquest cas, encara que penso que els temps, afortunadament, han canviat força. Suposo que tots ens penedim d'alguna cosa.


Una salutació ben cordial,


Fins la propera,

Príncepblau.



dilluns, 22 de novembre de 2010

Aroma de Champions



Un altre diumenge a Cornellà-El Prat. L'han qualificat de fortí i la veritat és que ha donat molta força a l'equip i l'afició, en una etapa bastant complicada. Avui hem dormit en zona europea i estem assaborint el bon moment, sempre tocant de peus a terra, és clar. Em pregunto que és el que fa realment atractiu el futbol, un esport força simple, si t'ho pares a pensar fredament. Al marge dels aspectes que afecten estrictament la pilota, no es pot negar que el ritual és important en el manteniment de l'afició. El viatge, l'arribada, l'himne, l'entrepà, la trobada amb els altres aficionats, la premsa esportiva i un llarg etcètera de components emotius i conductuals que reforcen el sentiment de pertinença al teu club. Per altra banda, ja ho he escrit en altres ocasions, considero que determinats elements que abans formaven part de la religiositat s'han incorporat progressivament al món del laïcisme (gens agressiu, des del meu punt de vista). He visitat recentment l'Espai Memorial Espanyol i he quedat molt sorpresa, primer perquè desconeixia la iniciativa i segon perquè intensifica encara més aquest pas de l'espiritualitat clàssica al món de l'esport. Ras i curt, es tracta d'un cementiri on els socis pericos hi podran dipositar les cendres dels éssers estimats, al mòdic preu de 116€ anuals. La proposta és nova al nostre país però ja s'ha dut a terme en altres clubs europeus. O sigui, que els aficionats pericos podran descansar, al costat del camp, per no perdre detall de l'evolució de l'equip, mentre contribueixen a millorar els ingressos de l'entitat. Vaig comprovar que el número 21, que correspon a Dani Jarque, és un dels més sol·licitats. Ja que hi som, aprofito l'avinentesa per a sumar-me a la gratitud per l'honorable gest d'Andrés Iniesta, la camiseta del qual s'incorporarà aviat al mural en record del capità blanc-i-blau i que segurament contribuirà a suavitzar les relacions entre els dos clubs, un xic malmeses en els darrers anys. Tampoc vull deixar escapar l'ocasió per comentar un detall de la transmissió a RAC1 del partit d'ahir contra l'Hèrcules, que em va semblar francament desagradable. El principal locutor va qualificar repetidament de quillo el davanter italoargentí Daniel Osvaldo. Li preguntaria quines característiques ha de tenir un futbolista per a merèxier aquest adjectiu. Si es refereix al seu temperament en l'àmbit personal, no crec que sigui tasca d'un periodista entrar en aquesta mena de valoracions. Potser és que sóc especialment susceptible però penso que la mala educació s'estén pels mitjans com una taca d'oli. No vindria gens malament que alguns suposats professionals tornessin a la facultat, per aprendre quatre normes bàsiques de respecte a l'oient. En fi, vaig canviar d'emissora per a gaudir del triomf. Ara sentim aroma de Champions... bé que ens ho mereixem!


diumenge, 21 de novembre de 2010

Ha renascut el masclisme desacomplexat?




La publicitat també ha contribuït a cultivar l'agressivitat desacomplexada cap a la dona. A dalt, una campanya nord-americana mostrava les conseqüències que es podien derivar del fet d'equivocar-se de marca de cafè. A sota, un anunci espanyol legitimava la tolerància a la violència de gènere, en un to marcadament irònic. Vivim un renaixement d'aquesta cultura?



Les imatges que il·lustren el missatge d'avui haurien de ser records d'un passat llunyà i abominable. La cultura masclista més rància estava en franca decadència. Havia mudat la pell cap a formes més subtils, encara que estessin vives i fossin lacerants. O això volíem creure. Malgrat els innegables avenços, les xifres no confirmen una tendència creixent a la convivència pacífica entre gèneres. Al meu entendre, la infomació que apareix a la premsa indica més un estancament o un retrocés que una evolució cap al respecte mutu. La criminalitat esquitxa dramàticament les pàgines dels diaris i el temporal no té pinta d'amainar. L'anhelada paritat té un llarg camí per recórrer, en aquesta societat. Un sostre de vidre impedeix que la igualtat pugui prosperar. Paral·lelament, observem una exhibició energumènica de testosterona descontrolada i rabiosa en diversos mitjans de comunicació. Personatges presumptament informats defensen una misogínia sense traves i capten l'atenció àmplia de l'audiència. Després riuen per sota el nas, per la dubtosa gesta d'haver esvalotat el galliner. Determinats presentadors de teleporqueria, resulten éssers refinats i respectuosos, al costat de segons quins columnistes. Qui ho hauria dit. L'ombra de Pajares i Esteso encara plana sobre un país que es va esforçar durant molts anys a denigrar la dona a consciència, en una dictadura com déu manava. Expressions clarament grolleres i vexatòries es manifesten ara amb total impunitat i desvergonyiment, mentre s'apel·la a una llibertat d'expressió que ha esdevingut llicència per a dir qualsevol barbaritat, mentre sigui en benefici de la butxaca. En rebre les esperables invectives d'un sector del públic, alguns homes de cromanyó enarboren la bandera de la dignitat i encara fan el ploricó de la víctima. Malgrat els somriures de complicitat que pugui despertar determinada torrenteria periodística, res no és innocent. La barroeria i l'ànsia de protagonisme també s'han traslladat en l'àmbit polític, sigui quina sigui la ideologia que representi. No gosaria dir si aquesta berlusconització del país, segons l'anomenen alguns experts, és només una mostra dels darrers esgarips de l'orgull cavernícola o la macabra tendència anirà en augment. Sense lleis que regulin la promoció de la violència sexista, més o menys evident, el futur es presenta magre. De ben poc serveixen les campanyes de sensibilització, si aquells que tenen a la seva mà frenar els despropòsits, es queden de braços plegats. Anem per mal camí.



divendres, 19 de novembre de 2010

La caiguda del mite Kapuscinski


A L'hora del lector van conversar ahir amb Artur Domoslawski, autor de la polèmica biografia 'Kapuscinski non-fiction'



Abans que sortís publicada la polèmica biografia de Kapuscinski -èxit de vendes a Polònia i no autoritzada per la vídua- era prou fàcil experimentar algunes sensacions contradictòries en llegir-ne l'obra. Sé que és molt fàcil escriure això un cop s'han conegut certs detalls de la seva vida, fins i tot pot semblar un xic fatxenda exposar-ho ara, però estic convençuda que molts lectors arreu del món ja havien escoltat més d'un grinyol sonor en el pensament, en llegir algunes de les impagables cròniques del mític reporter. Personalment, trobava força curiós que es repetís un patró narratiu semblant, en relació a les trames més rocambolesques que hom es pogués imaginar. Per què sempre es veia embolicat en situacions extremes? Pagava la pena exposar-se fins a límits inversemblants? Ja sabem que la realitat supera la ficció però el caràcter reiteratiu de determinades heroïcitats feia sospitar que tal vegada el polonès posava més pa que formatge en algunes de les històries que relatava. A El Imperio, Eben o Un dia més de vida, es veu arrossegat a diversos abismes, que el situen a un pas de la mort, ja sigui per raons de salut, bèl·liques o mediambientals i dels quals, miraculosament, se salva sempre en el darrer instant. En resum, pensava que Kapuscinski potser exagerava una mica el seu rol de reporter humil però intrèpid, disposat a qualsevol temeritat, a fi i efecte de relatar alguns dels esdeveniments històrics més rellevants del S.XX. Res més que això. Malgrat les lleus sospites, mai no hagués gosat expressar res que posés en dubte el valerós periodista i la seva integritat. El sentiment de gratitud pesava molt més que cap altra cosa. Una persona que es ficava a la gola del llop, per l'autèntica vocació -ell en deia missió- de narrar els fets que afectaven tantes persones desemparades, oblidades en la major part de racons del planeta. Kapuscinski era la viva expressió de la bondat. El seu paper de professional independent tampoc l'hauria posat en qüestió, malgrat que ara s'ha sabut que estava afiliat al comunisme i en treia el seu particular rendiment. Amb tot, Domoslawski va assegurar a un atent Emili Manzano que el mestre era un true believer de la causa socialista, és a dir, no era un cínic poc apte per aquest ofici. En cap cas, va insistir, pretén treure mèrit al seu enorme talent i heroic treball ni tampoc al seu compromís sinó que tan sols procura oferir-ne una imatge humana, allunyada de la mitificació a la qual estàvem tan ben acostumats. Home, si però no. Si perquè això l'humanitza i no treu que sigui un escriptor immens però no perquè ens va prendre un xic el pèl, es miri com es miri. Encara que anés a la recerca d'una veritat poètica i que tots els humans estiguem plens de clarobscurs, el fet de no explicitar els seus excessos literaris o condicionants polítics és poc honest, de cares al confiat lector. Està clar que no deixarem de recórrer als seus llibres... però no ho farem pas de la mateixa manera.


dijous, 18 de novembre de 2010

Bombetes, orgasmes i vídeos porno


En el polèmic videojoc del PP, actualment revisat, Alicia Croft llançava bombetes contra immigrants i independentistes



Després de la carnavalesca precampanya, no n'esperàvem gran cosa, del tram final. Malgrat tot, no imaginàvem -si més no, parlo per mi- que la barroeria assoliria cotes tan insuperables i sublims. La petició de vot ha esdevingut una cursa esperpèntica, en la qual s'ha confós l'exposició del programa amb un caspós espectacle de teleporqueria. Tot sigui per esgarrapar uns quants minuts de protagonisme. Algú encara dirà que els ciutadans tenim el que ens mereixem. Pensionistes amb l'aigua al coll, aturats sobrequalificats, empresaris ofegats, joves hipotecats o immigrants allunyats de la família... s'han preguntat què sentim davant d'aquesta exhibició de desesperació electoralista? Fins a quin punt els preocupa, als candidats, el futur del seu país? En sortir al carrer, veuen persones o una massa amorfa de votants? Quan més necessitem propostes serioses, més emergeix la part miserable de l'ambició. No es tracta de puritanisme, que ningú es confongui, a aquestes alçades del partit. La grolleria no constitueix cap mena d'escàndol -malauradament, hi estem més que avesats-, el que indigna és la manca de respecte cap a un electorat que demana un mínim de seriositat i rigor als seus possibles representants. Escric això i em canso, sóc conscient que predico en el desert. Entre diversos despropòsits, hem escoltat com Joan Puigcercós escalfava la parròquia i apuntava cap a Andalusia; Alicia Sánchez-Camacho s'ha posat a la pell d'una superheroïna intolerant i xenòfoba, en lluita contra independentistes i immigrants; Montilla i els seus joves acòlits han equiparat anar a votar amb tenir un orgasme (res més allunyat de la realitat, dit sigui de passada). Finalment, Montserrat Nebrera ha simulat la gravació d'un vídeo porno per animar-nos a canviar l'actual dinàmica. Com a cirereta del pastís, ha sentenciat que en política no tot és vàlid i que si hagués volgut notorietat, s'hauria tret la tovallola. Gràcies pel detall, Montserrat. El més sorprenent és que, després de posar-se de peus a la galleda, els candidats no senten la urgència de manifestar cap mena de penediment sincer o voluntat de reparació autèntica. Sánchez-Camacho, per exemple, ha procurat defensar l'indefensable i ha assegurat que les bombetes representen en realitat les idees del seu partit. És clar. Precisament el problema és aquest. La manca de substrat ideològic consistent. Encara més inquietant: si alguns es comporten així durant una simple campanya, què faran quan arribin al Parlament?


dimarts, 16 de novembre de 2010

Falsos aneguets lletjos


La sèrie de Disney Channel Patito Feo ha rebut moltes crítiques, pels valors superficials que transmet



El clàssic de Hans Christian Andersen ha estat interpretat de diferents maneres en els mitjans de comunicació, tant en sèries com en realities, en els quals l'evolució del personatge cap a un canvi visible representa un reclam que pràcticament garanteix l'èxit del producte. Aquest conte conté un poderós missatge que mai no caduca, ho saben bé els qui maneguen els fils de la petita pantalla. La conquesta de la identitat sempre serà un tema vigent, més si tenim en compte els interminables obstacles de l'entorn, que tampoc no desapareixeran, evidentment. Aprendre a transitar pels múltiples paranys que posa la vida, a la recerca d'un lloc on ser un mateix, és una tasca psicològica fonamental. En aquest sentit, el rerefons educatiu és interessant per als infants i adolescents, sempre que es plantegi de manera adequada. No cal dir que l'enfocament que donen algunes sèries a la narració és més que qüestionable. En el cas de la colombiana Betty la fea -Ugly Betty, als Estats Units i Yo soy Bea, a Espanya-, per exemple, la transformació es planteja des d'un punt de vista bàsicament estètic, tal i com succeeix al tan criticat serial infantil Patito Feo. Per altra banda, la finalitat d'aquesta metamorfosi sembla tenir un únic i clar objectiu: enamorar el galant i situar-se a la seva alçada, a nivell cosmètic, és clar. Han menystingut el component espiritual de la història. El ganxo final es manifesta en el canvi de look més que no pas en la transformació interior, fruit de la superació de l'adversitat. Per a recuperar l'autèntica essència del contes, en el popular Mujeres que corren con los lobos, Clarissa Pinkola va oferir la seva particular versió i interpretació de l'Aneguet lleig, tot basant-se en anys de saviesa ancestral, transmesa generació rere generació. La psicòloga parteix de l'arquetip de la dona salvatge, per a reivindicar l'esperit intuïtiu i rebel que ens permet prosperar sense defallir. Si resistim i resistim, si fem la nostra feina, acabarem per trobar el propi camí. Al final del conte, els cignes reconeixen l'aneguet com a un dels seus, fins i tot abans que ell ho faci. Això és molt típic de les persones exiliades, explica Clarissa. Després de la dura peregrinació, aconsegueixen creuar la fontera i entrar en el seu propi territori i, curiosament, triguen a adonar-se que les mirades dels altres ja no són despectives. Senten desconfiança. Realment, puc ser autènticament jo? Probablement, no hi ha cap mitjà més fidedigne d'esbrinar si una persona ha passat per la condició d'aneguet lleig, en algun moment de la seva vida, com quan veiem que és incapaç d'acceptar un compliment sincer. En comptes de comprendre que resplandeix quan és ella mateixa, canvia de tema i roba l'aliment que el seu esperit tant necessita. Quan acceptem la pròpia bellesa, ens comportem d'acord amb la nostra manera de ser i no ens amaguem, hem alliberat el cigne que portem dins. Aquest triomf de l'ànima, podem afegir, també es reflecteix en el rostre i la mirada, sigui més o menys bonica.


diumenge, 14 de novembre de 2010

Som demòcrates (malgrat la guerra)



Ahir parlàvem dels GAL i la porqueria que és capaç d'ocultar una pretesa democràcia, amb la finalitat de no mirar la veritat a la cara. És suficient amb construir una versió paral·lela, succedània de l'original, que no vagi al fons de la qüestió. La impunitat i el desvergonyiment amb el qual es despatxen els barroers crims d'Estat, sense la més mínima vocació de revisió històrica ni judicial fa pensar que hem avançat ben poc, d'ençà que el dictador va morir al llit. Qui abans fou sospitós de dirigir una trama de pistolers maldestres, avui és entrevistat amb tots els honors. I aquí no ha passat res. La mateixa llei de la redempció es pot aplicar a les infames memòries del criminal de guerra George Bush, que ara pretén fer creure que ell era el principal dissident en la gran mentida de les armes de destrucció massiva. Encara resultarà que l'haurem de compadir, per la mort de centenars de milers de persones innocents. Més demencial, impossible. Si les pàgines escrites pel col·lega de José María Aznar són la cara de la barbàrie, la pel·lícula Caza a la espía (Fair Game) podria ser perfectament la creu. Ens trobem davant d'una altra forma d'exculpació, però més a l'estil Obama. Naomi Watts i Sean Penn formen una parella crítica amb la versió emesa per l'administració Bush, malgrat que mantinguin algunes discrepàncies al respecte. Dos herois anònims que creuen fermament en l'exercici de la llibertat d'expressió, per més obstacles que sorgeixin pel camí. La seva acció, lògicament, no impedeix l'horror a l'Iraq ni tampoc condueix a una resolució vertadermanet justa del conflicte. Només mostra que els nord-americans tenen sentit comú i van ser manipulats fins a extrems insospitats, cosa que ja sabíem. Els moviments antibel·licistes no els van pas protagonitzar quatre gats, precisament. Comptat i debatut, el film no resol absolutament res. Només pretén rentar la cara a una classe dirigent que no ha superat tanta mort i destrucció perquè no ha fet un autèntic procés de reparació del dany incommensurable que ha causat, només per interessos estratègics i econòmics. El discurs final de Sean Penn, al més pur estil holliwodià, provoca autèntica vegonya aliena. Tampoc està de més recordar que a l'Afganistan es violen diàriament els drets humans, segur que algun guionista ja s'està posant les piles. Fins que no s'aturi la massacre i es passin comptes davant d'un tribunal, els massatges cinematogràfics, les entrevistes afalagadores i les memòries adulterades només són foc d'encenalls. Que no ens parlin de democràcia.


dissabte, 13 de novembre de 2010

Quan el senyor X ensenya la poteta



L'entrevista de Juan José Millás a Felipe González portarà cua. Un dels nombrosos fantasmes del llarg mandat felipista ha sortit novament de l'armari, per esclarir un dels enigmes més ben guardats dels darrers anys. Ja queden menys dubtes sobre la identitat del senyor X, tot i que sempre hi haurà qui defensi el contrari. I també qui exigirà justícia immediata, davant de la suposada impunitat de l'Estat. Tampoc cal oblidar el rol dels mitjans de comunicació, en el tèrbol afer de la guerra bruta contra ETA. A les pàgines de Pedro J. Ramírez al desnudo, el periodista José Díaz Herrera demostra exhaustivament -el volum és com una petita hemeroteca- de quina forma el director de El Mundo ha fet tots els papers de l'auca, en funció dels interessos partidistes o particulars del moment. Actualment, alguns columnistes defensen la necessitat de ser expeditiu, a les files del seu rotatiu. A veces toca matar, relativitza Salvador Sostres. Em pregunto qui és qui, en aquest sagnant i aterridor western, la veritat i la mentida es fusionen permanentment. Per altra banda, es fa difícil entendre -si més no per una persona ignorant en matèria política com jo- quina motivació ha empès l'exmadantari socialista a fer aquestes declaracions, des d'un mitjà afí. Més que beneficiar, no perjudica el seu partit, amb tanta fatxenderia? Potser és que no suporta estar a l'ombra i necessita una dosi regular de protagonisme, com el seu homòleg al PP, exmembre del trio de les Açores, José María Aznar. Tal vegada ha arribat l'hora de redimir-se. Matar. No matar. El poder és una màquina implacable, convé calibrar el seu potencial destructor. Qui surt indemne de l'herència de la mort?


divendres, 12 de novembre de 2010

La tècnica dels llimacs


Aquesta imatge apareix avui a la portada de La Gaceta. Montilla se traga el sapo de las catalanas, en referència als mals resultats que li auguren els sondejos


Vet aquí un consell pels visitants d'aquest modest blog, que comparteixin el mateix vici recalcitrant que una servidora. Clarice Lispector sostenia que l'escriptura és una maledicció que salva. Hi estic d'acord però això seria tema per un altre post i no és qüestió d'anar-se'n per les branques. Al gra (tot i que segurament no us descobriré res de nou). Hi ha dies ens els quals la inspiració arriba com una bella música celestial, el text surt gairebé sol. Només cal una petita empenta. Estàs tan carregada d'experiències que treure-les és una necessitat i per tant no es requereix un esforç extraordinari. Ans al contrari, les paraules són un bàlsam redemptor, un flux benigne que brolla alegrement. Però també n'hi ha d'altres -no són pocs, precisament- en els quals sents el teu cervell com un tros de suro impertorbable i juraries que no en podrà sortir res mitjanament llegible, per més que t'hi esforcis. En aquestes jornades infaustes, és recomanable el mètode de l'escriptura reactiva -terme que acabo d'encunyar ara mateix-. Consisteix en visitar indrets digitals ens els quals s'hi expressin opinions absolutament contràries a les teves. L'efecte rebot activa algun engranatge mental, decidit a teclejar sense parar. Personalment, trobo una font d'inspiració gairebé assegurada en els diaris de la ben anomenada 'caverna'. La Gaceta és un dels meus favorits. Bé, també cal aconsellar la prudència d'administrar el recurs en la seva justa mesura perquè correm el risc de sofrir una intoxicació aguda i llavors es faria bona aquella dita, que assegura que és pitjor el remei que la malaltia. La portada de l'esmentat rotatiu, mostra avui la imatge del president Montilla menjant verdura, acompanyada d'un d'aquells enunciats biliosos, que tant els exciten. Montilla se traga el sapo de las catalanas. La frase m'ha fet recordar immediatament un consell terapèutic que ha expressat Artur Mas en diverses ocasions, durant aquesta tournée mediàtica, tan espurnejant i festívola que ha estat la precampanya. El líder nacionalista ha assegurat que l'exercici de la política requereix un estómac especialment apte per a digerir gran quantitat de situacions que no són gens agradables. Per aquest motiu, s'imagina que a la tauleta de nit hi té una capsa, amb uns quants llimacs, que s'ha d'empassar diligentment abans d'anar a dormir. Caldrà que la tingui ben a punt, perquè a partir d'ara em temo que la necessitarà...



dijous, 11 de novembre de 2010

Un quadre guardat a les golfes


Detall del Guernika de Picasso



Trauma i oblit. Un debat científic inquietant. Una ràfega de preguntes, sorgeix de forma inevitable. Cap a quina direcció ha d'avançar, la recerca? És raonable eliminar selectivament de la memòria les vivències doloroses? Pesarien més els guanys o les pèrdues, si això fos possible? Quina afectació patiria, la identitat? Com hauríem de construir la nostra història, individual i col·lectiva, després de l'oblit? Aquest delete, tindria un efecte perniciós, sobre les generacions futures? Seria viable controlar el risc d'utilitzar les noves tècniques, amb finalitats perverses? Des d'un punt de vista individual, sense entrar en massa tecnicismes, un col·lega donava el seu parer, a través d'un exemple molt il·lustratiu, en un curs sobre psicologia de les emergències. Argumentava que experimentar un trauma era com viure en un museu, en el qual hi havia un quadre horrible, col·locat a la sala principal. De bon matí, et llevaves en presència del quadre. Al migdia, dinaves amb el quadre. Te n'anaves a dormir, ajagut al costat del quadre. Un retrat punyent del sofriment, present a tothora. El famós estrès posttraumàtic. A mesura que avançava la teràpia -més o menys formal, si voleu- la mostruosa pintura no desapareixia pas sinó que passava a la sala del costat, de manera que perdia progressivament el paper de peça estrella. El vèiem, si, però ja érem capaços de centrar-nos en altres aspectes de la nostra vida. De gaudir novament de la bellesa. De construir en clau de futur. Passaven les setmanes, els mesos, els anys. El quadre encara formava part del museu i podia acabar relegat a les golfes, en un moment donat. De tant en tant, un dia qualsevol, les visitaves, obries un llum i te'l tornaves a trobar de cara, tot mostrant el seu horror. No el volies negar, era allà i el miraves fit a fit.



dimarts, 9 de novembre de 2010

Desintoxicació? No, gràcies!



They tried to make me go to rehab
I said, no, no, no



El tema Rehab, de la controvertida Amy Winehouse, podria ser ben bé un himne macabre sobre la patologia mental. Si hagués de resumir amb només dues paraules els problemes més habituals dels quals m'ocupo al consultori, ho tindria banstant clar. Droga i violència. Amb tots els matisos que calgués afegir-hi. Cadascuna d'elles agafa una forma diferent i presenta major o menor gravetat, en funció de cada persona. Centrem-nos en la primera. Una qüestió francament preocupant és la poca consciència que existeix al voltant del perill que suposa el consum de substàncies. I encara més, la seva mescla descontrolada. Això inclou els psicofàrmacs, naturalment, habitualment receptats amb un excés de màniga ampla, sense uns consells prou adequats al voltant d'un ús responsable. Per més explicacions que em donin, mai no podré entendre perquè un metge no adverteix del risc que comporta el fet de barrejar ginebra amb alprazolam, per exemple. O per quin motiu no s'explora la dependència a altres tòxics, abans de recomanar els tranquil·litzants, tan a la lleugera. Es dóna per descomptat que el pacient té el control de la situació, quan no sempre és així. En la majoria de casos, quan aconselles l'abandó del consum, la reacció és poc favorable. Hi ha una tendència notable a la minimització del greu problema. No només per part de la persona directament afectada -la negació és simptomàtica del seu trastorn, en definitiva- sinó sovint en relació a la família, que es resisteix a acceptar la necessitat de derivar cap a un tractament específic. Ja sigui alcohol, cànnabis o cocaïna... el més freqüent és pensar que ens trobem davant d'un consum esporàdic i que serà prou fàcil aturar-lo, quan arribi el moment adequat. La fantasia de trobar-se bé, ara i aquí, sense transitar pel mal tràngol. Com si el benestar no costés cap esforç. Em fa la impressió, per altra banda, que per a moltes persones, seguir un procés de rehabilitació encara és motiu de vergonya. Un senyal de debilitat davant la vida. És infinitament més penós anar tirant, mentre la salut es deteriora inexorablement. Si no, que l'hi preguntin a la tempestuosa Winehouse i el seu malaguanyat talent musical.


dilluns, 8 de novembre de 2010

La magnitud de la tragèdia


La investigació i la divulgació sobre les conseqüències psicològiques dels abusos a menors afavoreixen la presa de consciència a nivell social



El Mundo es fa ressò avui d'un interessant estudi que posa de manifest la relació existent entre abusos sexuals a menors i el risc que tenen les víctimes de sofrir esquizofrènia. Les greus seqüeles són prou conegudes de fa temps però actualment adquireixen una major rellevància, tant a nivell clínic com jurídic. La recerca i la seva divulgació em semblen igualment fonamentals per a conscienciar la població, encara massa permissiva amb aquesta mena de delictes, de terribles conseqüències. La ignorància i el silenci que han embolcallat els abusos durant segles encara prevalen en el cor de la societat, la qual cosa fomenta l'encobriment, la justificació o la minimització del sofriment dels menors. Recordem l'episodi recent de l'infame escriptor i el recolzament que ha rebut per part d'alguns col·legues, suposadament ben informats. M'he adonat de fins a quin punt es confonen els jocs sexuals o l'exploració del cos, que es poden donar a la infància i l'adolescència, a vegades amb companys de la mateixa edat, amb la violència sexual exercida pels adults. És ben cert que alguns adolescents tenen experiències de descobriment de la sexualitat amb persones més grans però això no s'ha de confondre en absolut amb l'abús de poder. En aquesta frontera, a vegades difusa, se situa el pederasta per tal de justificar els seus actes. Fins i tot es pot posicionar en el paper de víctima incompresa i rebre el suport del seu entorn. És profundament irresponsable incórrer en la frivolitat o l'ambigüitat quan ens referim a un sofriment humà tan atroç. Alguns experts assenyalen que determinats factors poden ajudar a detectar la presència d'abusos i la seva gravetat. La diferència d'edat entre el menor i l'adult, el vincle afectiu que mantenen, el tipus de conducta sexual que ha existit o les estratègies de coerció emprades ens poden ajudar a identificar una agressió. En la mentalitat del criminal, els infants tenen dret a gaudir de la seva sexualitat i la moral social tancada els ho impedeix. Ells pretenen alliberar-los d'aquesta cotilla, quan en realitat només vetllen per satisfer els seus propis impulsos, amb independència del dolor que provoquin. Com tots els violadors, tenen tendència a argumentar que en realitat ha estat la víctima qui els ha provocat i que, a més a més, ha gaudit plenament amb el contacte. Afortunadament, hi ha persones afectades que es recuperen amb èxit de la dramàtica experiència però això no treu ni un gram de gravetat a la qüestió. És important dir les coses pel seu nom, perquè la banalitat fa molt de mal.



diumenge, 7 de novembre de 2010

Seguim a un pas de l'atac de nervis


L'estrena de l'adaptació teatral de Mujeres al borde de un ataque de nervios ha tingut una tèbia acollida a Broadway



El divendres a la nit vaig seguir un interessant debat a Millennium que girava al voltant de la figura de Giacomo Casanova. Van finalitzar el programa amb l'apunt que caldria haver-ne parlat també en clau femenina ja que bàsicament s'havia fet esment a diferents galants, literaris o de carn i ossos, amb notables aptituds per enlluernar, a través del cos i la paraula. Una habilitat, en la seva vessant positiva, bastant en crisi darrerament. La impaciència i la lassitud del nostre temps han devaluat l'imprescindible art de la seducció. Caldria recuperar-lo, per donar més caliu a una empobrida vida eròtica. Els convidats de Ramon Colom tampoc van tenir temps per reflexionar amb profunditat sobre la petjada que havien deixat els consumats seductors, en les nombroses dones que van passar pel seu llit. Val a dir que unes quantes es van sentir maltractades. Això si no van morir, víctimes del desamor. Què en destacarien, en la intimitat, dels eterns conqueridors? Seria valuós recordar la seva veu, per completar el testimoni masculí. Aquest punt em va conduir a un director que ha tractat de manera ben singular la humiliació femenina, a mans del mascle tastaolletes. Pedro Almodóvar. Sobre el cineasta manxec se n'ha escrit de tot i força. Personalment, en funció de la pel·lícula, m'he debatut entre el manifest rebuig i l'oberta admiració. Quedem-nos amb la part rescatable, avui. Recentment, s'ha estrenat a Broadway l'adaptació de Mujeres al borde de un ataque de nervios, motiu pel qual la van emetre novament a la televisió. Quan la vaig tornar a veure, després de molts anys, em vaig adonar de fins a quin punt el tema, malauradament, continua vigent. No tan sols perquè abunden els abusadors -un xacra sense final- sinó perquè encara ens obstinem en sucumbir al magnetisme del Don Joan de torn, tan irresistible i falaguer. Després hem de recórrer als gaspatxos d'urgència, ben mesclats amb orfidal. No cal esperar vint anys més perquè determinats homes canviïn. Nosaltres també podem capgirar la dinàmica. Potser que ens hi posem de debò, ara ja sabem de quin peu calcen.



divendres, 5 de novembre de 2010

Encara ens queda la comèdia


No trobeu que Mariano Rajoy i Shangay Lily formen una parella estupenda?


Llegir els diaris és un exercici desolador. Tens per costum seguir determinats columnistes, pels quals sents certa simpatia, fins i tot oberta admiració. Vols creure que a la premsa hi ha una escletxa per on s'escola la llum, una espurna d'interès per dilucidar la veritat, més enllà dels interessos partidistes o els tentacles obsessius del poder econòmic. Ho vols, és clar que si, però el desengany s'imposa amb una força demolidora. Com una pota d'elefant, que esclafa una papallona indefensa, la il·lusió defalleix indefectiblement, a mans de la tossuda realitat. Ja em perdonareu la pueril metàfora. S'obren noves capçaleres amb les mateixes cares, les veus mel·líflues de sempre, les no parlem massa, que perdríem la cadira. Barrem el pas, als que no siguin dels nostres, que porten problemes i què voldran. Compte, que no critico res a ningú. Entenc la lluita per la supervivència, sincerament, sé que no vivim en el millor dels móns. Fins i tot accepto que enmig tota la morralla, hi queden engrunetes de veritat, devorades amb impaciència. Per altra banda, no deixa de ser admirable realitzar aquesta fenomenal maniobra equilibrista, sense perdre la compostura. Me'n guardaria prou de demonitzar els periodistes, no són tan diferents a nosaltres. Suposo. La premsa és, bàsicament, un conjunt de pàgines escrites per a l'entreteniment del ciutadà. Una òpera bufa de la informació, un joc de miralls, en el qual resulta infinitament més interessant el que passa entre bambolines que el que succeeix damunt l'escenari. Res que Billy Wilder no ens hagués explicat. Però és que ara els ciutadans ja no en tenim prou. Ens manquen els guionistes, l'apuntador, l'encarregat de vestuari o el director d'escena. Perquè s'entreveu massa clarament que hi ha algú que mou els fils, més enllà de la voluntant dels qui articulen les paraules. Et preguntes com és possible que hi hagin persones que es mantinguin voluntàriament en postures extremes, sense qüestionar-se res. Què li ha passat a aquest home o aquella dona, per haver caigut en un pou de cinisme sense fons? Quin preu n'ha de pagar? En una ocasió, escoltava com un periodista defensava amb vehemència el seu rotatiu -no especifico quin era, tant se val-. Va concloure una retòrica impossible amb l'afirmació que fins i tot a vegades podia escriure el que realment pensava, amb independència de la línia editorial. Un trist consol, pobre xaval. Avui ha estat un dia com qualsevol altre, he repassat els diaris -hi sóc addicte, malgrat tot- i he trobat una nota de color en la parella formada per Mariano Rajoy i la drag queen Shangai Lily, que va irrompre en un acte per criticar al líder del PP la seva manifesta homofòbia. Quina meravella, quin espectacle tan fabulós! Jack Lemmon i Tony Curtis no ho haurien fet millor. Sort que encara ens queda la comèdia!



dijous, 4 de novembre de 2010

Una altra paraula tabú




Eutanàsia. Cada vegada que algú pronuncia aquesta paraula en l'àgora pública es genera un rebombori important, prou semblant al que desperta encara l'avortament. En funció de quin discurs escolti, hom té la impressió d'haver viatjat a través del túnel del temps. Vet aquí un dels apocalíptics missatges publicitaris del Canal Interconomía: Él está en contra de eliminar ancianos para ahorrar en sanidad. Eliminar ancians. Per estalviar en sanitat. Vaja. Al marge de les respectables creences espirituals que professin alguns ciutadans, penso que és necessari donar un punt de vista científic a l'eutanàsia, per a tractar-la amb l'imprescindible rigor. No es tracta de despatxar el debat de manera frívola, a favor de la mort, això seria tremendament cruel, però tampoc de donar-li un enfoc criminalitzador, que s'allunyi de la polièdrica realitat. És ben sabut que decreix la cultura de l'esforç i la consciència que tenen els joves de fins a quin punt cal respectar les persones grans i atendre les seves necessitats. Això no obstant, també hi ha éssers humans que agonitzen, al llindar entre la vida i la mort. Dansem entre dues aigües, és prou fàcil naufragar-hi.
Una de les nombroses evidències que es va posar de manifest en la Segona Assamblea Mundial de l'Envelliment va ser el canvi general, durador i sense precedents que suposa l'envelliment de la població. Les seves conseqüències són tan profundes que alguns experts l'anomenen 'revolució silenciosa', la qual ja no pot passar inadvertida en cap agenda política. Dins del col·lectiu de les persones grans, els que avancen més ràpidament en nombre són els integrants de la quarta edat. Els més grans, entre els més grans, que podríem situar, al nostre país, a partir dels setanta-cinc anys en endavant. Malgrat que hi ha moltes persones que viuen aquesta etapa de manera plenament satisfactòria, el més probable és que apareguin tota mena de xacres. Una de les principals preocupacions durant aquesta fase del cicle vital és, precisament, la capacitat de poder-se valer per un mateix fins al final. Dignitat i autonomia, són dos mots bastant habituals. Fins a quin punt tenim dret a decidir el moment en el qual volem marxar? Baltes i Smith (2003), experts en psicologia gerontològica, plantejaven en un interessant article els dilemes de la quarta edat. Els autors consideren que l'optimisme aplicable a la primera etapa de la vellesa no és possible més endavant. La capacitat adaptativa es veu seriosament limitada, apareix l'estrès crònic, hi ha major prevalença de demències, de la mateixa manera que augmenten la fragilitat i la morbidesa. La quarta edat, doncs, no pot ser considerada com una simple continuïtat de la tercera, ja que hi abunden les pèrdues, més que no pas els guanys. Cal plantejar-se qüestions com la mortalitat psicològica dels individus i de quina forma se'ls pot garantir una vida digna. Bàsicament, tenim dues opcions. Mirar la realitat a la cara, amb serenitat i compromís, o enrocar-nos en postures monolítiques, tan en voga darrerament.



dimarts, 2 de novembre de 2010

L'absurd negoci de la prostitució




Alguns estudis indiquen que la majoria d'usuaris de la prostitució se senten insatisfets i frustrats amb el contacte sexual de pagament



Al voltant de la prostitució existeixen una quantitat extraordinària de falsos mites, els quals se sustenen majoritàriament gràcies als abundants prejudicis que ha generat la cultura masclista, tan perjudicial per ambdós gèneres. Ja he expressat amb anterioritat en aquest blog -m'he ocupat del tema en nombroses ocasions- que considero necessari un marc legal consistent que reguli la tèrbola activitat, que mou al voltant d'uns 18.000 milions d'euros anuals a Espanya i sota la qual es camuflen tota mena d'abusos i atrocitats, que afecten els sectors més vulnerables de la societat. Una xacra brutal, que deixa milers de víctimes silencioses. Amb tot, l'abolicionisme encara em sembla una etèria quimera, que no resol massa problemes de la crua realitat. El focus d'atenció se sol localitzar en les persones vexades i les màfies que les manipulen, mentre que s'esmenta poc el client o clienta i les motivacions que els empenyen a la recerca de sexe de pagament. Aquest fet constitueix un dels principals motors del manteniment de la prostitució i caldria tenir-lo més en compte. L'educació dels potencials usuaris em sembla un eix fonamental en l'abordatge del problema. Una creença bastant estesa és la pretesa 'funció social' que realitzen els gigolós o prostitutes. Escolten les persones que se senten soles, els fan una mica de mares o d'amics, a banda del servei estrictament sexual que puguin desenvolupar, que suscita tot tipus de comentaris. Hem sentit relats de tota mena, més o menys fantasmals. Alguns discursos legitimen clarament el treball sexual, mentre que n'hi ha d'altres que, de totes totes, el consideren una denigració inacceptable. Més enllà dels respectables discursos que escoltem en els mitjans, si entrem en el terreny de la investigació, existeixen estudis que trenquen amb tòpics bastant habituals. Una recerca interessant, en aquest sentit, la va tirar endavant el Ministeri d'Igualtat a França, l'any 2004. El sociòleg Saïd Bouamama va conduir una enquesta, entrevistes semidirigides i grups de reflexió amb varons usuaris de la prostitució que voluntàriament hi van participar. Atenció als resultats. La majoria no pertanyia a edats avançades, tampoc eren joves amb urgències hormonals sinó que tenien entre 35 i 50 anys, eren casats o vivien en parella. El 55% tenien un fill o més. Però el més sorprenent no va ser que fossin poc lleials a la família sinó que el 75% es declarés insatisfet de les relacions amb prostitutes. El 59% sofria algun tipus de disfunció sexual, com ejaculació precoç o problemes d'erecció. La majoria es queixava d'experiències que els deixaven profundament frustrats i decebuts. Altres manifestaven obertament que se sentien patètics o ridículs, es lamentaven que les abraçades i els petons no fossin sincers i les dones els despatxessin ràpida i fredament, un cop havia acabat el temps pactat (com és lògic). Per quin motiu es manté, doncs, aquesta espiral absurda de dolor? Quins mecanismes mentals afavoreixen l'enganyós recurs de la prostitució? En certa manera, em sembla un cas anàleg al del consum de substàncies. Malgrat l'evident autodestrucció, es fa difícil pensar que algun dia desapareixerà aquesta forma malsana de donar sortida als sofriments quotidians. A més a més de la via penal, ens queda el recurs de l'educació. Per què no abandonem les fal·làcies i expliquem la veritat, pura i dura? Potser això no acabarà amb el cruel negoci però segur que facilitarà que molts escullin altres camins. Donem-los l'oportunitat.



dilluns, 1 de novembre de 2010

Violència matinal, tot el dia val

He anat a buscar el pa de bon matí i la dependenta m'ha explicat que ahir van apunyalar una noia al Lidl, també que van atracar un home gran, que havia anat a treure diners al caixer. Després, els tòpics de sempre, cada dia fa més angúnia sortir al carrer, no hi ha vigilància per enlloc, etcètera. Tan aviat com he pogut, he cercat les notícies per internet i només he trobat la segona. Desconec si la primera és un rumor, més tard ho sabré, encara que la senyora de la fleca acostuma a estar ben informada. En qualsevol cas, com és inevitable, he recordat el crims que darrerament esquitxen les pàgines de successos, amb una regularitat preocupant. Les dificultats econòmiques poden explicar parcialment la situació però està clar que hi ha altres qüestions de fons. De tota manera, no sabràs mai del cert on està l'origen del mal, per més que hi busquis les necessàries i raonables explicacions. Voldries una resposta senzilla. Localitzar el germen de l'horror en un punt determinat, malgrat que sigui impossible sostenir intel·lectualment que la barbàrie estigui ubicada dins un col·lectiu concret, per exemple. Per això fa tanta por. Les complexes relacions entre el bé i el mal són inextricables. En les condicions més òptimes, pot aparèixer inesperadament un monstre, sorgit de vés a saber on. Tan sols cal permissivitat, distància emocional, fredor. Obeir una ordre. Vaig llegir una contra de la Vanguardia, no fa gaire, en la qual l'entrevistat de torn -crec que era supervivent d'un camp de concentració- sostenia que la bondat s'havia de treballar mentre que al mal només calia donar-li sortida. Donar-li sortida. La laxitud de les lleis, la crisi de valors, la violència en els mitjans. Jo què sé. D'aquí pocs dies es compliran dos anys del brutal assassinat de la Montse, al centre de Palafrugell. Encara amb els mateixos interrogants damunt la taula. Qui ho va fer i per què. Aquest desconeixement ho dificulta tot encara més. Entenc perfectament el sentiment dels veïns del carrer Muntaner, després de la tràgica mort de la Mercè. Un crim tan proper deixa una sensació horrible d'impotència i indignació, es fa difícil explicar-ho amb paraules. Només et surt el silenci. Una vida segada per la brutalitat, a sant de què? Quelcom que mai no podràs entendre. Em temo que hi donaré voltes tot el dia, per no arribar enlloc.